Corpus 2023

Votar a un producte de proximitat

Durant aquests dies de campanya, m'ha donat per anar a alguns mítings. He estat, per exemple, als del PSOE i Compromís. També vaig veure tot el vídeo del debat organitzat per ADEXA. No esperava descobrir res de l'altre món en aquesta mena d'actes, però sempre cap la possibilitat de detectar algun detall interessant. Començaré pel debat, que va estar centrat en les propostes dels diferents candidats relacionades amb l'àmbit del comerç i l'empresa, bé que també van sorgir assumptes col·laterals: mobilitat, revitalització del nucli històric, turisme, agricultura... Em va suscitar cert desassossec l'actuació de la moderadora i les intervencions dels candidats de Xàtiva Unida i Compromís. La moderadora no digué ni una sola paraula en valencià. Era incapaç de pronunciar Xàtiva correctament. Deia Sàtiva [sátiva] en comptes de Xàtiva [ʃátiva]. És més, aconseguí que els tres participants que parlaren valencià caigueren sovint a la diglòssia quan es dirigien a ella; li parlaven en castellà. (Els candidats de C's i Vox només feren servir el castellà.) Algú pensarà que això no té massa importància, però és revelador de la situació sociolingüística.

La candidata de XU m'ha provocat certa preocupació. Dedicà moltes de les seues intervencions, inclosa la final —va disposar de l'últim torn de paraula—, a criticar obertament l'actual alcalde. Fou molt més crítica que els candidats de la dreta presents. Em preocupa aquest detall, perquè la possibilitat que calga un pacte entre PSOE i XU, per tal d'assegurar un govern local d'esquerres, és molt elevada. (Em vénen al cap les desavinences, sovint ventilades en públic, de l'anterior període municipal.) Amor Amorós anuncià que el possible pacte seria de tu a tu. Si volia dir que no pensa respectar la previsible diferència de representativitat atorgada per l'electorat, tindrem borrasca postelectoral. En qualsevol cas, és comprensible que qui ha passat pel trànsit d'estar associat amb un PSOE que se les sap totes, sense morir durant l'experiència, vulga marcar el territori amb antelació. Però convindria asserenar els ànims. També em suscita preocupació el candidat de Compromís; és un desastre a l'hora d'expressar en públic les seues propostes. I açò em duu al míting del dia 15 celebrat pels valencianistes en Abu Masaifa, al barri Nord-Oest.

Entre esbufecs, instants en blanc, gratades nervioses de cabell, mans en la butxaca, repeticions, necessitat de tenir papers a la mà, trontolls i perill de pegar una manotada al micròfon i tirar-lo a terra, les paraules del candidat local van ser un patiment, tant al míting com al debat. Això no ha de ser necessàriament senyal d'incompetència. Pot tractar-se de timidesa, nerviosisme —sé per experiència que parlar en públic imposa—, poca facilitat de paraula. Però resulta descoratjador que un candidat mostre tan poca traça en actes de campanya electoral. En Abu Masaifa, tingué la pèssima idea de dir que ja sabia que no anava a ser alcalde. Per sort, els altres oradors, Reis Gallego, Àgueda Micó i Joan Baldoví van rescatar de l'aclaparament el candidat a no alcalde. Les expressions dels tres foren molt més encertades: «Hem d'aconseguir que el valencianisme torne a tenir presència al consistori xativí.» Ni més, ni menys. Serà difícil; els membres del col·lectiu local de Compromís no han estat capaços d'estroncar les ferides produïdes fa quatre anys. No hi ha hagut reconciliació amb les persones que marxaren —o que potser foren expulsades, no sé.

El principal objectiu dels valencianistes locals és superar la barrera del 5% del vot vàlid emès el pròxim dia 28. Les paperetes que podrien aportar els escindits —que potser arreplegaran altres formacions— vindrien bé per tal d'assolir l'objectiu d'obtenir un regidor. Però fa la sensació que els militants locals de Compromís no han fet els deures. Si l'electorat percep que el regidor dels valencianistes no és massa decisiu per a revalidar el Pacte de Sant Domènec... El míting d'Abu Masaifa fou molt estrany. No hi havia cap senyera, ni amb franja ni sense ella. Ningú no va pronunciar les paraules 'nacional', 'nacionalista' o 'nacionalisme'. Baldoví va definir Compromís com una formació política de proximitat. És a dir, una alternativa política semblant a les olives, els alls tendres, les carxofes o les taronges, productes de proximitat. Amb aquests elements es pot fer una bona amanida, o una bona paella. Però només amb temor, eufemismes i metàfores agrícoles no es cuina un bon projecte de redreçament del país. Crec que li falta al valencianisme local renovació i molta empenta. Ara bé, tant de bo torne a ocupar algun escó a la sala de plens.

La terra del «jo no sóc racista»

Aquests dies, el racisme ha tingut la virtut de desplaçar la campanya electoral del primer pla. Ara l'ocupen els insults racistes a un futbolista. En realitat, els insults contra Vinicius proferits per un grup de seguidors valencianistes —més nombrós del que caldria— no són cap novetat; incidents molt semblants s'han produït en múltiples estadis de la pell de brau. Els insults racistes, homòfobs i masclistes hi proliferen. Tanmateix, les autoritats esportives, polítiques i judicials no solen fer absolutament res. ¿Què ha passat ara? Que l'equip afectat és el Real Madrid. Sense ànim d'atenuar la gravetat dels fets, unes circumstàncies especials voltaven el partit de Mestalla: l'equip de Madrid no havia guanyat la lliga espanyola; venia de perdre estrepitosament la seminifinal de la Champions contra el Manchester City de Pep Guardiola; el Madrid també acabaria perdent el partit contra el València; durant la roda de premsa posterior, Ancelotti estava molt nerviós (el seu futur com a entrenador és incert). Amb aquests antecedents, l'italià afirmà que "tot" Mestalla havia insultat Vinicius, que "tota" l'afició valencianista s'havia tornat boja.

Comencem pel principi. Les Espanyes són la terra del «jo no sóc racista». Quan es pregunta a la gent si ho és, la resposta majoritària és negativa. «¿Sóc racista?» em puc demanar a mi mateix. No vaig a contestar directament; la resposta només m'incumbeix a mi. Però plantejaré un parell de preguntes que es pot fer cada lector: «si una filla meua m'anunciés que vol casar-se amb un senegalès, un marroquí o un gitano, ¿com m'ho prendria, bé o malament?», «¿llogaria un pis a un senegalès, un marroquí o un gitano?» La resposta als interrogants pot donar pistes sobre el tarannà de cadascú, perquè el racisme travessa esquerdes l'existència de les quals passen sovint inadvertides. Contra el racisme, o el masclisme, o l'homofòbia, mai no es té la guerra guanyada. Jo sospite sistemàticament de qui em diu que no és racista. Tornem a Vinicius. Florentino Pérez ha fet aquestes declaracions dignes: Tendremos tolerancia cero contra la sinrazón del racismo y el odio. No debe volver a ocurrir nunca más y no lo vamos a permitir. Vinícius es la víctima. Es una vergüenza que lo conviertan en culpable (en al·lusió a les provocacions del seu jugador).

M'han vingut al cap unes paraules del lider afroamericà Malcolm X, recordades per un tertulià televisiu: «Hi havia dos tipus d'esclaus, el negre de casa i el negre de camp, el negre domèstic com l'oncle Tom i el negre combatiu.» Segons el tertulià, Vinicius no és un provocador, sinó un negre de camp. Per això suscita animadversió. També vaig escoltar Xavi Hernández en roda de premsa: «Sempre he pensat que estic treballant, estic al meu àmbit laboral, i el futbol és l'únic on s'accepta l'insult. Estic a la banqueta i em diuen fill de puta. Jo no veig que insulten a cap forner, cap obrer o cap periodista, ni a cap mestre. Vés a insultar un obrer i veuràs què et passa. Et caurà un rajol al cap. Açò se soluciona aturant els partits.» Ja es veu a simple vista que es barregen coses molt diferents. En efecte, no s'ha de tolerar enlloc ni el racisme, ni l'odi, ni la violència, física o verbal. Tampoc al Bernabeu, per bé que Florentino vulga donar lliçons ara. Guardiola, Gerard Piqué i Shakira o jugadors africans hi han rebut ben sovint insults homòfobs, masclistes i racistes. Per cert, els mestres i els sanitaris també reben agressions molt freqüents.

No, no són acceptables les agressions físiques o verbals, que no s'han de confondre amb el dret de picar de peus dels espectadors que han pagat un tiquet generalment prou car, si l'espectacle que se'ls ofereix a canvi no els agrada. Tampoc no és exactament igual el treball d'esportista professional que el de forner o el d'obrer. I un negre de camp —això sí, multimilionari— té dret a expressar la seua ràbia en públic. Recordem els atletes afroamericans alçant el puny enguantat quan sonava l'himne dels EUA a les olimpíades de Mèxic, o els jugadors de bàsquet de l'NBA agenollats en solidaritat amb el moviment Black Lives Matter. Ara bé, el capteniment violent o la provocació grollera en un estadi amb vàries decenes de milers d'espectadors pot esdevenir una bomba incendiària, no importa que el piròman siga negre de camp o ros escandinau. S'ha de tenir cura amb això. Finalment caldria recordar que en matèria de racisme també hi ha classes. Jugadors d'equips modests reben insults i ningú no se n'assabenta. Ara, però, com la víctima és del Real Madrid, al València li va a caure una bona. Ja ho advertí Guus Hiddink: «¡Nazis fora de Mestalla!»

Divisió del treball

Des del principi, la campanya electoral va prendre un carés ben estrany. Com tothom deu saber, anem a elegir president de la nostra comunitat autònoma i alcalde del nostre municipi, però partits i mitjans de comunicació d'àmbit estatal havien abordat fins ara les eleccions del pròxim dia 28 com si foren unes generals per a elegir president del govern central. Atès el caire real de la contesa, els candidats haurien de tractar temes que afecten els habitants de les viles i les ciutats valencianes: el canvi de model de finançament autonòmic, la millora de la sanitat i l'educació, la promoció d'habitatge social, el foment de l'ocupació, les ajudes a la dependència, la lluita contra el despoblament de les comarques d'interior... En comptes d'això, s'ha parlat tothora de Bildu i d'una ETA que no existeix des de fa dotze anys. Algunes ànimes càndides solen dir que Díaz Ayuso i altres líders del PP són ximplets, curts de gambals, o que han perdut el nord a causa del fanatisme reaccionari. Jo mateix he arribat a pensar que la seua estratègia de campanya és fruit de la desesperació, perquè llurs sondeigs interns els diuen que les coses no els aniran massa bé.

Tanmateix, aquest plantejament de la qüestió està totalment desenfocat. Comencem pel principi: l'establishment i les seues dependències, partits de dreta —i d'ultradreta, si cal—, deep state i altres satèl·lits, volen recuperar el poder polític a tota ultrança. Saben —sabem molts—, des de fa temps, que la massa de subalterns és majoria social. Mantenir el poder passa, doncs, per engalipar bona part d'aqueixa majoria. ¿Com? Tirant mà de diferents mecanismes d'eficàcia provada: la guerra cultural, l'elaboració de mites, l'apel·lació a emocions i creences, la promoció d'identitats inventades... La ciència explica com influeix la irracionalitat en moltes actuacions humanes —a l'àmbit de la política, per exemple. Els grans partits tenen think tanks (laboratoris d'idees) que dissenyen les seues estratègies i les seues tàctiques polítiques. En període electoral, els coordinadors de campanya mai no cacen sense gos. És a dir, no fan res si no tenen clar que en trauran profit. Per tant, els caps del PP no han perdut cap nord. Saben que molts electors no voten amb el cap, sinó amb les vísceres. I el tema Bildu és perfecte per a excitar les vísceres.

En realitat, els líders peperos podrien estar dividint-se el treball: Isabel Díaz Ayuso i el senador Pedro Rollán (autor de la frase infame Los cimientos de la Ley de Vivienda se levantan sobre las cenizas del atentado de Hipercor) intenten furtar-li vots a Vox; Borja Sémper, representant de l'ala moderada, voldria atraure votants de C's —o potser del PSOE, qui sap—; mentrestant, el teòric cap suprem, Núñez Feijóo, intenta mantenir-se au-dessus de la mêlée, ço és, fer la puta i la Ramoneta. És possible que algú s'haja passat de frenada. Si és el cas, els assessors ho hauran advertit ja. Amb aquesta tàctica, el PP persegueix diversos objectius: centrar la campanya en el terreny que li interessa; vorejar les qüestions sobre les quals no vol parlar; llevar-li la iniciativa a l'esquerra; polaritzar encara més l'electorat; arramblar vots de totes bandes... L'estratègia del populisme dóna fruits en molts països del món. Naturalment, la divisió del treball és compatible amb les tensions i les lluites pel poder al si del gran partit de la dreta conservadora. Per altra banda, el PP envia altres senyals —el sagaç periodista Enric Juliana ho ha posat de manifest.

Perfectament sabedors que tindran complicat governar mentre persistisca l'actual fragmentació de l'espai polític, els peperos ja cavil·len una mesura dràstica per a desembarassar el terreny de joc: il·legalitzar Bildu. José María Aznar deia l'altre dia que los socialistas no podrían governar sin el soporte de Bildu y los independentistas catalanes. L'avís és tremend; fins ara, existia un acord tàcit sobre la pacificació d'Euskadi: els abertzales serien benvinguts al joc democràtic si abandonaven la violència. Després d'anys de pacificació i d'acceptació de les regles del joc per part dels antics etarres, algú planeja expulsar-los de la política institucional per mer càlcul de poder i pur interès partidista, amb les greus conseqüències que això podria implicar quan moltes ferides encara no han acabat de cicatritzar. I els següents de la llista serien els partits catalans. ¡Incendiar novament Catalunya! En fi, no hem d'enganyar-nos. Deixem estar idees peregrines com aquella que Díaz Ayuso és tanoca. La dreta va amb tot a les pròximes cites electorals, la de diumenge i la de final d'any. El desastre tant se li'n dóna. Fem servir el raciocini, si és possible.

Racionalitat i política

A la darreria del segle XIX, amb el sorgiment de la política de masses, les elits redescobriren la importància dels elements "irracionals" per a mantenir l'ordre social. Graham Wallas, socialista, professor de ciències polítiques i un dels fundadors de la London School of Economics, diu açò en la seua obra Human Nature in Politics (1908): «Qui vulga basar el seu pensament polític en una reexaminació del funcionament de la natura humana, haurà de començar per vèncer la seua tendència a exagerar la intel·ligència del gènere humà». Segons el professor anglès, «la major part de les opinions polítiques de la majoria de les persones no és resultat d'un raonament provat per l'experiència, sinó d'inferències inconscients o semiconscients fixades per l'hàbit». A partir de diverses matèries (sociologia, psicologia individual i social, antropologia...), els estudis de la política i la societat posaren de manifest la pura realitat: allò que manté units els grups humans no és el càlcul racional dels seus membres individuals. El dia 28, tindrem ocasió de constatar, al marge de quin siga el resultat electoral, com són de grans les dosis d'irracionalitat de l'electorat.

Quan el sufragi començà a estendre's, després de les revolucions liberals, els governs burgesos tingueren por que es produís un desafiament popular; la suma de petits camperols, artesans i proletariat (classe mitjana baixa, obrers i jornalers) donava majoria social. Calia aconseguir que les masses no es ficaren en política o que es mostraren dispostes a seguir la burgesia liberal, per a evitar que esclatés la revolució. L'objectiu està assolit; el sistema ha alienat part de la classe treballadora per mitjà de la guerra cultural i les tradicions inventades (com la dels dos mil tres-cents anys d'espanyolitat des d'època d'ibers, celtes i lusitans, els equivalents a nos ancêtres les gaulois francesos). Per tant, molts assalariats no voten a partits que defensen els interessos de la classe treballadora, no s'atenen als interessos de classe, sinó a les creences. L'electorat està molt dividit i polaritzat, cosa que no ocorre únicament a les Espanyes; en altres països —Brasil, EUA, Regne Unit, Itàlia, Finlàndia— també existeixen blocs polítics i socials irreconciliables.

Tota la culpa no és dels electors o de la seua manca de raciocini. L'historiador Maurice Agulhon deia, referint-se a la III República Francesa, que imatgeria, simbologia i tradicions republicanes estaven controlades per homes de centre disfressats de gents d'extrema esquerra, els socialistes radicals, que eren proverbialment «com el rave, rojos per fora, blancs per dins, i sempre al costat en què el pa està untat de mantega». Heus ací la raó per la qual nombrosos assalariats s'empipen amb partits que en teoria haurien de defendre el proletariat. Amb aquestes premisses, resulta complicat pronosticar els resultats de les eleccions del pròxim dia 28. Diferents sondeigs (el del CIS del dia 11, per exemple) anuncien que les coses es quedaran com estan. ¿Però són fiables les enquestes electorals? Al País Valencià, amb forquilles que oscil·len entre tres i quatre diputats, l'esquerra podria revalidar govern. Tot dependrà d'Unides Podem, que haurà de superar la barrera del 5% dels vots vàlids emesos. Compromís obtindria els mateixos resultats que en 2019, malgrat l'assetjament judicial a Mónica Oltra. Tanmateix, tot açò és una pura especulació.

¿I qui serà l'alcalde de Xàtiva? Segons una enquesta realitzada per alumnes i professors de l'IES Josep de Ribera, el PSOE tornarà a guanyar, però perdrà regidors. Necessitarà suport d'una Xàtiva Unida amb menys escons. Compromís haurà de superar el 5% dels vots. El PP, que es cruspirà C's, i la ultradreta, que obtindrà dos escons, no sumaran majoria absoluta. Resumint: la bona gestió de la crisi sanitària, l'esforç per erradicar la corrupció, les ajudes als vulnerables, les pujades de pensions i salari mínim interprofessional, el descens de l'atur, l'augment d'inversions i el creixement econòmic podrien donar la victòria a l'esquerra en les dues urnes. Alguna cosa es deu olorar la gent del PP que sembla molt exasperada. Els qui afonaren el nostre sector financer, tancaren la televisió valenciana, balafiaren l'erari en projectes faraònics i col·leccionaven casos de corrupció no haurien de tenir suport de gent racional. Però la irracionalitat, ja s'ha dit, forma part de la política. En tot cas, la victòria a les autonòmiques dependrà d'un petit grapat de vots.

(publicat a Levante-EMV, el 20/05/2023)

Llegint els clàssics

«¿Quin llibre en valencià ha llegit vostè últimament?», pregunta un periodista.

 

Coses que no canvien

El vot dels habitants de pobles i ciutats de províncies de l'Espanya profunda i despoblada sol ser conservador. Influeix el tarannà tradicionalista dels camperols i l'envelliment —molts joves fugen a les ciutats grans. Tot açò i el sistema electoral, que dóna una representació desmesurada a les circumscripcions rurals, afavoreixen els triomfs electorals de la dreta. (El tradicionalisme dels agricultors no s'ha de confondre amb passivitat; sovint, desafien els intermediaris i, sobretot, els governs, fins i tot de dretes.) Els conservadors troben ideal el comportament tradicionalista des de temps immemorials. A la fi del segle XIX, a França, els burgesos moderats sabien quines coses havien de fer per a guanyar-se el vot camperol: construir carreteres ben distribuïdes pels districtes, defensar preus elevats dels productes agrícoles i mantenir una fiscalitat baixa. Des de la fundació de la Comunitat Econòmica Europea, l'agricultura sempre ha rebut beneficis fiscals i subvencions, en detriment dels llauradors del tercer món. En les èpoques de vaques grosses, es produïen excedents agraris enormes. Sovint calia destruir-los per a evitar la caiguda de preus.

Certament, avui, els preus del sector primari els marquen les grans cadenes de distribució. Però els governs i els organismes europeus, a través de la PAC, els PERTE i ajudes extraordinàries, no deixen de subvencionar l'agricultura i la ramaderia. A més del frau, aquesta política ha tingut altres efectes indesitjables. A l'Estat espanyol, els principals han estat la sobreexplotació del camp, la proliferació dels conreus intensius i el progressiu exhauriment de l'aigua. Des de fa dècades, els agricultors no han deixat de perforar pous il·legals, minvar el cabal dels rius i dessecar marjals per a expandir cultius. Els governs de diferents nivells i colors solen mirar cap a altre costat per dos motius: no volen perdre el suport electoral dels camperols i no tenen plans d'ocupació alternativa. Per la seua banda, la gent del camp no sentia necessitat peremptòria de transitar cap a un nou model més sostenible. Si això ja era un problema abans, ara, amb el canvi climàtic accelerat i una sequera persistent, el problema ha esdevingut un veritable drama per a nombrosos llauradors. A la pell de brau, un territori on predomina el secà, s'ha actuat com si l'aigua sobrés.

Resoldre l'embolic a curt termini és impossible. Damunt, la brutal escassetat d'aigua ha coincidit amb una crisi inflacionària i any electoral. El govern central ha decretat un paquet urgent de mesures extraordinàries. A ramaders i agricultors els semblen insuficients. ¡Cap novetat! Als sectors en crisi sempre els semblen insuficients les ajudes públiques, però aquestes no ixen d'un barret de copa, sinó dels diners del contribuent. La dreta ha criticat el govern, però no explica si té alguna solució —màgica, posem per cas. Criticar des de l'oposició surt molt barat. El PP es frega les mans. Calcula que la crisi el beneficiarà electoralment. De fet, el món agrari ja ha començat a manifestar-se contra Sánchez (amb grans banderes espanyoles) i a escampar boles ben grosses —que el govern va a enderrocar embassaments, per exemple. Tenim una escenografia com la francesa del XIX. Durant una campanya electoral, després d'adobar el discurs amb invocacions a la pàtria i a la Marsellesa, un pròcer de la burgesia moderada prometia, en el punt culminant del seu discurs, lleialtat als interessos dels viticultors del Llenguadoc, el seu districte. ¡Veges!

Hi ha coses que no canvien mai. Al País Valencià, el sector primari, que sols representa el 2,3% del PIB i dóna ocupació al 2,8% de la població activa, és molt important —sobretot de cara a l'exportació. L'aigua és un bé escàs per als valencians; el cabal dels nostres rius és molt irregular i la sequera també ens està afectant. El PP sol donar la tabarra amb els transvasaments. En les condicions actuals, la matraca no duu enlloc. El Tajo està en cotes mínimes. Aquest mes, l'Ebre registra el nivell més baix des de fa cent deu anys. Però tota munició és bona contra l'adversari. Per sort, a la nostra comunitat autònoma, el percentatge de població urbana dedicada als sectors secundari i terciari és enorme. L'esquerra sol tenir els feus electorals a les zones urbanes. Això no obstant, no sabrem fins al dia 28 si hi ha nou Botànic; dècades de pàtria i d'himne, d'ofrenar noves glòries a Espanya —versió casolana de la Marsellesa—, han fet forat. En comptes de discutir programes i projectes, la dreta centra l'atenció en assumptes que haurien d'importar ben poc: les llistes de Bildu, el perill català, la restauració del cadafal de la Mare de Déu... ¡Veurem!

Pantalles i pameles

La coronació de Carles III del Regne Unit ha proporcionat a la premsa de paper cuixé tota classe d'imatges coloristes en un matí gris a Londres. El dia 6 es va produir a l'Abadia de Westminster la major concentració de celebritats provinents de diferents àmbits (reialesa, aristocràcia, política, espectacle, arts) i de tots els països del món. A la grandiosa cerimònia hi havia vanitat, exhibició de medalles, simbolisme anacrònic i luxe de sobres, però molt poca substància. Tanmateix, des del punt de vista visual, una escenografia com la dels fasts monàrquics de Regne Unit sempre ofereix cops d'efecte de gran poder evocador. El capell de Letizia Ortiz, posem per cas, una pamela de dimensions espectaculars —potser perquè el dia era plujós i estalviava paraigua—, evocava uns magnífics autoretrats d'Élène Usdin, en què la fotògrafa francesa fa servir pantalles de làmpades de peu. ¡Quins barrets! La comparació resulta inevitable.

Les aigües residuals

Ja se sap que un esdeveniment positiu rarament és notícia. Generalment, els successos negatius (les crisis econòmiques, les pandèmies, les guerres, els accidents, les catàstrofes naturals) solen ser més noticiables que els descobriments científics, posem per cas. Dissortadament, l'aigua està d'actualitat per motius gens falaguers; tenim una enorme sequera i el canvi climàtic no permet d'albirar un futur amb abundància hídrica. La degradació de Doñana, els embassaments buits i els rius amb cabals mínims ocupen les primeres planes de telenotícies i premsa escrita. Amb aquest teló de fons se celebrà a la Casa de Cultura, divendres passat, la Primera Jornada sobre Epidemiologia i Salut Pública 'Ciutat de Xàtiva'. El principal tema d'exposició i debat fou la utilitat de les aigües residuals per a monitorar l'evolució de la pandèmia de covid-19. L'anàlisi d'aquestes aigües permetrà d'establir alertes primerenques quan s'hi detecten futurs patògens. La jornada fou organitzada per l'empresa Global Omnium, la Universitat Internacional de València i l'Ajuntament de Xàtiva, gràcies a la iniciativa del regidor de Sanitat Josep Vicent Banavent.

En aquestes mateixes planes ja es va informar sobre la participació de personalitats destacades (Hermelinda Vanaclocha, sotsdirectora general d'Epidemiologia i Vigilància de la Salut, Gloria Sánchez, investigadora del CSIC, Guillermo Jorques, director de Salut Pública del Departament de Salut Xàtiva-Ontinyent, Laura de la Fuente, cap de secció del Servei del Cicle Integral de l'Aigua de l'Ajuntament de València, Dionisio García, conseller delegat de Global Omnium...). El monitoratge de l'ARN del coronavirus present a les aigües residuals va predir l'evolució clínica de la infecció, tant abans com després de les campanyes de vacunació. Al llarg del matí del dia 5, s'explicaren detalls d'uns treballs que es van dur a cap en diverses ciutats, Xàtiva entre elles. Tanmateix, per bé que la relació entre pandèmia i aigües residuals era l'objecte principal de les ponències, van aparèixer altres temes interessants: gestió de la crisi sanitària per part del govern valencià; actuació a les residències d'ancians; informació subministrada a la població...

Les autoritats de la nostra comunitat autònoma gestionaren la crisi millor que altres, és evident, però hi hagué punts negres. La informació en fou un. Durant l'estat d'alarma, es donaven xifres globals per departaments de salut, però no per poblacions. Fins a juny de 2020, desconeguérem quina incidència tenia el coronavirus a Xàtiva i les altres localitats del departament. Les autoritats sanitàries arguïen que no convenia donar aqueixa informació, perquè les poblacions amb poca incidència podien baixar la guàrdia. D'altra banda, les diferents administracions públiques no proporcionaven dades homogènies i fiables. La doctora Vanaclocha acceptà que potser hauria calgut més transparència. El doctor Jorques explicà l'actuació als geriàtrics —les aigües dels quals s'analitzaven— i el suport donat pel departament de salut. Els majors infectats foren confinats dins llurs habitacions, cosa que permeté de controlar la taxa de letalitat. El cost en salut mental fou terrible. Si l'ingrés en una residència ja suposa retallada de drets i llibertats, la pandèmia donà el cop de gràcia. Fins a la darreria de 2022, els interns només podien rebre dues visites setmanals de quaranta-cinc minuts amb cita prèvia. ¡Conseqüències d'un model de residència geriàtrica que s'haurà de revisar!

En fi, la jornada encara desvetllà altres aspectes cridaners del cicle de l'aigua. Atesa l'escassetat futura que s'endevina, caldrà millorar la depuració d'aigües residuals. Sembla que no s'eliminen encara totes les restes de medicaments —d'antibiòtics, per exemple. ¡Només faltaria beure aigua amb traces d'antibiòtics, cada vegada menys eficaços, perquè els bacteris s'hi fan resistents! En realitat, al nostre clavegueram hi ha residus molt diversos, d'antidepressius, drogues, microplàstics... Dionisio García ho explicà bé en la intervenció final. En tot cas, quedà clar que monitorar les aigües residuals serà ben útil en una futura pandèmia vírica, que no tardarà a presentar-se, a causa de l'enorme mobilitat de les persones per tot el planeta. A les conclusions de la jornada s'esmentà també la cogovernança. La societat civil, els diferents governs i els científics hauran de gestionar millor les futures crisis sanitàries. ¡Qui havia de dir que l'aigua bruta de les clavegueres donava per a tant!

(publicat a Levante-EMV, el 10/05/2023)

L'invent de la tradició i l'esmorzar

Aquest dissabte se celebra l'entronització cerimonial del monarca britànic. En realitat, això no afecta gens ni miqueta la vida quotidiana de xativins i xativines. Tanmateix hi haurà, n'estic segur, moltes persones que no podran resistir la temptació de seure davant el televisor, per a veure la retransmissió dels rituals. S'han decretat tres dies festius al Regne Unit. (Dilluns serà festiu per als empleats de banca, veges tu.) Dissabte és el dia dels actes principals: processó del rei des del palau de Buckingham fins a l'Abadia de Westminster, coronació al recinte sagrat i fastuosa processó de Carles i la seua esposa tornant al palau acompanyats per diversos membres de la família reial. En arribar-hi, sortiran tots al balcó i saludaran la multitud congregada davant. Diumenge se celebraran el Gran Àpat de la Coronació i nombrosos concerts. Un diari de Madrid titulava així l'esdeveniment: La coronación de Carlos III: un rito medieval para un rey que aspira a una monarquía más moderna. ¡Bonic oxímoron! El ritual de Westminster consisteix bàsicament a consagrar Carles com a monarca i governador suprem i protector de l'Església d'Anglaterra.

Dilluns passat em donà per llegir L’invent de la tradició, d'Eric Hobsbawm i altres autors. Quan celebra un esdeveniment assenyalat (coronació, boda, funeral), la monarquia britànica organitza uns espectacles grandiosos que superen les millors escenografies de Hollywood. Em pregunte si els britànics desempolsaran sempre el mateix vestuari o l'aniran renovant. Trompetes, tambors, gaites, litúrgies magnífiques, carrosses, joies, milers de soldats amb uniformes espectaculars, guerreres roges i blaves, grans barrets negres, faldilles escoceses, cuirasses, cascs, granaders, dragons, cavalls, antics canons, multituds d'espectadors embadalits pels fasts. Però resulta que gran part de la parafernàlia és inventada. Expressions com «tota la pompa i tota la grandesa d'una tradició mil·lenària» són falses. No es remunten a època medieval. Al llibre que he citat, David Cannadine ho explica bé. Durant els tres primers quarts del segle XIX, els britànics menyspreaven unes cerimònies que eren paupèrrimes. A més, alguns personatges, com el tercer marquès de Salisbury, consideraven que els organitzadors dels rituals reials eren uns ineptes.

S'ha de tenir present que els fills de Jordi III eren extravagants i faldillers. Els antecessors de la reina Victòria i ella mateixa abusaven de llurs prerrogatives, posaven i llevaven ministres al seu antull. El marit de Victòria, el príncep Albert, tampoc no suscitava grans simpaties. En aquells temps, la societat britànica era provincial i preindustrial. Els mitjans de comunicació no tenien abast global. La influència estatal de Londres era reduïda. Però es produí, a la fi del segle XIX, en les corts del tsar rus i els kàisers alemany i austrohongarès, i al París de la III República Francesa, el floriment de l'ostentació i múltiples tradicions inventades. Tots rivalitzaven per les cerimònies més fastuoses. Els britànics van espavilar quan Victòria ja era emperadriu de l'Índia. Disminuí l'intervencionisme polític reial i sorgí la pompa. Cannadine afirma que el creador fou el vescomte d'Esher. Després de les grans guerres s'esfumà la monarquia en Rússia, Alemanya i Àustria. Londres es quedà sense competidors. I semblà que la seua pompa havia existit sempre.

Buckingham diu que la coronació reflectirà el paper actual del rei i mirarà al futur. Ho dubte. En les societats democràtiques, l'aura mística és impossible de mantenir i la capacitat simbòlica de la monarquia està molt erosionada per contradiccions i escàndols que no poden amagar-se. El ritual monàrquic xoca amb el concepte democràtic de sobirania popular. Al Regne Unit, encara es fan servir la divisa Dieu et mon droit i l'expressió His Majesty's Government (Govern de Sa Majestat). Que Carles posseïsca una fortuna incalculable, un immens patrimoni i drets d'origen feudal sobre vasts territoris dels seus reialmes no resulta gens presentable, sobretot si hi existeix pobresa. Una monarquia que és pura abstracció, significant buit o mal exemple per als ciutadans no hauria de tenir futur. Però tornant a les tradicions inventades, els "plebeus" també tenim les nostres. Jo, per exemple, he quedat amb els amics per a seguir la tradició xativina dels dissabtes: esmorzar amb entrepà sencer, cacauets, olives, salmorra i cremadet. ¡Au! ¡God save the butty!

(publicat a Levante-EMV, el 06/05/2023)