A la darreria del segle XIX, amb el sorgiment de la política de masses, les elits redescobriren la importància dels elements "irracionals" per a mantenir l'ordre social. Graham Wallas, socialista, professor de ciències polítiques i un dels fundadors de la London School of Economics, diu açò en la seua obra Human Nature in Politics (1908): «Qui vulga basar el seu pensament polític en una reexaminació del funcionament de la natura humana, haurà de començar per vèncer la seua tendència a exagerar la intel·ligència del gènere humà». Segons el professor anglès, «la major part de les opinions polítiques de la majoria de les persones no és resultat d'un raonament provat per l'experiència, sinó d'inferències inconscients o semiconscients fixades per l'hàbit». A partir de diverses matèries (sociologia, psicologia individual i social, antropologia...), els estudis de la política i la societat posaren de manifest la pura realitat: allò que manté units els grups humans no és el càlcul racional dels seus membres individuals. El dia 28, tindrem ocasió de constatar, al marge de quin siga el resultat electoral, com són de grans les dosis d'irracionalitat de l'electorat.
Quan el sufragi començà a estendre's, després de les revolucions liberals, els governs burgesos tingueren por que es produís un desafiament popular; la suma de petits camperols, artesans i proletariat (classe mitjana baixa, obrers i jornalers) donava majoria social. Calia aconseguir que les masses no es ficaren en política o que es mostraren dispostes a seguir la burgesia liberal, per a evitar que esclatés la revolució. L'objectiu està assolit; el sistema ha alienat part de la classe treballadora per mitjà de la guerra cultural i les tradicions inventades (com la dels dos mil tres-cents anys d'espanyolitat des d'època d'ibers, celtes i lusitans, els equivalents a nos ancêtres les gaulois francesos). Per tant, molts assalariats no voten a partits que defensen els interessos de la classe treballadora, no s'atenen als interessos de classe, sinó a les creences. L'electorat està molt dividit i polaritzat, cosa que no ocorre únicament a les Espanyes; en altres països —Brasil, EUA, Regne Unit, Itàlia, Finlàndia— també existeixen blocs polítics i socials irreconciliables.
Tota la culpa no és dels electors o de la seua manca de raciocini. L'historiador Maurice Agulhon deia, referint-se a la III República Francesa, que imatgeria, simbologia i tradicions republicanes estaven controlades per homes de centre disfressats de gents d'extrema esquerra, els socialistes radicals, que eren proverbialment «com el rave, rojos per fora, blancs per dins, i sempre al costat en què el pa està untat de mantega». Heus ací la raó per la qual nombrosos assalariats s'empipen amb partits que en teoria haurien de defendre el proletariat. Amb aquestes premisses, resulta complicat pronosticar els resultats de les eleccions del pròxim dia 28. Diferents sondeigs (el del CIS del dia 11, per exemple) anuncien que les coses es quedaran com estan. ¿Però són fiables les enquestes electorals? Al País Valencià, amb forquilles que oscil·len entre tres i quatre diputats, l'esquerra podria revalidar govern. Tot dependrà d'Unides Podem, que haurà de superar la barrera del 5% dels vots vàlids emesos. Compromís obtindria els mateixos resultats que en 2019, malgrat l'assetjament judicial a Mónica Oltra. Tanmateix, tot açò és una pura especulació.
¿I qui serà l'alcalde de Xàtiva? Segons una enquesta realitzada per alumnes i professors de l'IES Josep de Ribera, el PSOE tornarà a guanyar, però perdrà regidors. Necessitarà suport d'una Xàtiva Unida amb menys escons. Compromís haurà de superar el 5% dels vots. El PP, que es cruspirà C's, i la ultradreta, que obtindrà dos escons, no sumaran majoria absoluta. Resumint: la bona gestió de la crisi sanitària, l'esforç per erradicar la corrupció, les ajudes als vulnerables, les pujades de pensions i salari mínim interprofessional, el descens de l'atur, l'augment d'inversions i el creixement econòmic podrien donar la victòria a l'esquerra en les dues urnes. Alguna cosa es deu olorar la gent del PP que sembla molt exasperada. Els qui afonaren el nostre sector financer, tancaren la televisió valenciana, balafiaren l'erari en projectes faraònics i col·leccionaven casos de corrupció no haurien de tenir suport de gent racional. Però la irracionalitat, ja s'ha dit, forma part de la política. En tot cas, la victòria a les autonòmiques dependrà d'un petit grapat de vots.
(publicat a Levante-EMV, el 20/05/2023)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada