Aquest dissabte se celebra l'entronització cerimonial del monarca britànic. En realitat, això no afecta gens ni miqueta la vida quotidiana de xativins i xativines. Tanmateix hi haurà, n'estic segur, moltes persones que no podran resistir la temptació de seure davant el televisor, per a veure la retransmissió dels rituals. S'han decretat tres dies festius al Regne Unit. (Dilluns serà festiu per als empleats de banca, veges tu.) Dissabte és el dia dels actes principals: processó del rei des del palau de Buckingham fins a l'Abadia de Westminster, coronació al recinte sagrat i fastuosa processó de Carles i la seua esposa tornant al palau acompanyats per diversos membres de la família reial. En arribar-hi, sortiran tots al balcó i saludaran la multitud congregada davant. Diumenge se celebraran el Gran Àpat de la Coronació i nombrosos concerts. Un diari de Madrid titulava així l'esdeveniment: La coronación de Carlos III: un rito medieval para un rey que aspira a una monarquía más moderna. ¡Bonic oxímoron! El ritual de Westminster consisteix bàsicament a consagrar Carles com a monarca i governador suprem i protector de l'Església d'Anglaterra.
Dilluns passat em donà per llegir L’invent de la tradició, d'Eric Hobsbawm i altres autors. Quan celebra un esdeveniment assenyalat (coronació, boda, funeral), la monarquia britànica organitza uns espectacles grandiosos que superen les millors escenografies de Hollywood. Em pregunte si els britànics desempolsaran sempre el mateix vestuari o l'aniran renovant. Trompetes, tambors, gaites, litúrgies magnífiques, carrosses, joies, milers de soldats amb uniformes espectaculars, guerreres roges i blaves, grans barrets negres, faldilles escoceses, cuirasses, cascs, granaders, dragons, cavalls, antics canons, multituds d'espectadors embadalits pels fasts. Però resulta que gran part de la parafernàlia és inventada. Expressions com «tota la pompa i tota la grandesa d'una tradició mil·lenària» són falses. No es remunten a època medieval. Al llibre que he citat, David Cannadine ho explica bé. Durant els tres primers quarts del segle XIX, els britànics menyspreaven unes cerimònies que eren paupèrrimes. A més, alguns personatges, com el tercer marquès de Salisbury, consideraven que els organitzadors dels rituals reials eren uns ineptes.
S'ha de tenir present que els fills de Jordi III eren extravagants i faldillers. Els antecessors de la reina Victòria i ella mateixa abusaven de llurs prerrogatives, posaven i llevaven ministres al seu antull. El marit de Victòria, el príncep Albert, tampoc no suscitava grans simpaties. En aquells temps, la societat britànica era provincial i preindustrial. Els mitjans de comunicació no tenien abast global. La influència estatal de Londres era reduïda. Però es produí, a la fi del segle XIX, en les corts del tsar rus i els kàisers alemany i austrohongarès, i al París de la III República Francesa, el floriment de l'ostentació i múltiples tradicions inventades. Tots rivalitzaven per les cerimònies més fastuoses. Els britànics van espavilar quan Victòria ja era emperadriu de l'Índia. Disminuí l'intervencionisme polític reial i sorgí la pompa. Cannadine afirma que el creador fou el vescomte d'Esher. Després de les grans guerres s'esfumà la monarquia en Rússia, Alemanya i Àustria. Londres es quedà sense competidors. I semblà que la seua pompa havia existit sempre.
Buckingham diu que la coronació reflectirà el paper actual del rei i mirarà al futur. Ho dubte. En les societats democràtiques, l'aura mística és impossible de mantenir i la capacitat simbòlica de la monarquia està molt erosionada per contradiccions i escàndols que no poden amagar-se. El ritual monàrquic xoca amb el concepte democràtic de sobirania popular. Al Regne Unit, encara es fan servir la divisa Dieu et mon droit i l'expressió His Majesty's Government (Govern de Sa Majestat). Que Carles posseïsca una fortuna incalculable, un immens patrimoni i drets d'origen feudal sobre vasts territoris dels seus reialmes no resulta gens presentable, sobretot si hi existeix pobresa. Una monarquia que és pura abstracció, significant buit o mal exemple per als ciutadans no hauria de tenir futur. Però tornant a les tradicions inventades, els "plebeus" també tenim les nostres. Jo, per exemple, he quedat amb els amics per a seguir la tradició xativina dels dissabtes: esmorzar amb entrepà sencer, cacauets, olives, salmorra i cremadet. ¡Au! ¡God save the butty!
(publicat a Levante-EMV, el 06/05/2023)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada