Coses que no canvien

El vot dels habitants de pobles i ciutats de províncies de l'Espanya profunda i despoblada sol ser conservador. Influeix el tarannà tradicionalista dels camperols i l'envelliment —molts joves fugen a les ciutats grans. Tot açò i el sistema electoral, que dóna una representació desmesurada a les circumscripcions rurals, afavoreixen els triomfs electorals de la dreta. (El tradicionalisme dels agricultors no s'ha de confondre amb passivitat; sovint, desafien els intermediaris i, sobretot, els governs, fins i tot de dretes.) Els conservadors troben ideal el comportament tradicionalista des de temps immemorials. A la fi del segle XIX, a França, els burgesos moderats sabien quines coses havien de fer per a guanyar-se el vot camperol: construir carreteres ben distribuïdes pels districtes, defensar preus elevats dels productes agrícoles i mantenir una fiscalitat baixa. Des de la fundació de la Comunitat Econòmica Europea, l'agricultura sempre ha rebut beneficis fiscals i subvencions, en detriment dels llauradors del tercer món. En les èpoques de vaques grosses, es produïen excedents agraris enormes. Sovint calia destruir-los per a evitar la caiguda de preus.

Certament, avui, els preus del sector primari els marquen les grans cadenes de distribució. Però els governs i els organismes europeus, a través de la PAC, els PERTE i ajudes extraordinàries, no deixen de subvencionar l'agricultura i la ramaderia. A més del frau, aquesta política ha tingut altres efectes indesitjables. A l'Estat espanyol, els principals han estat la sobreexplotació del camp, la proliferació dels conreus intensius i el progressiu exhauriment de l'aigua. Des de fa dècades, els agricultors no han deixat de perforar pous il·legals, minvar el cabal dels rius i dessecar marjals per a expandir cultius. Els governs de diferents nivells i colors solen mirar cap a altre costat per dos motius: no volen perdre el suport electoral dels camperols i no tenen plans d'ocupació alternativa. Per la seua banda, la gent del camp no sentia necessitat peremptòria de transitar cap a un nou model més sostenible. Si això ja era un problema abans, ara, amb el canvi climàtic accelerat i una sequera persistent, el problema ha esdevingut un veritable drama per a nombrosos llauradors. A la pell de brau, un territori on predomina el secà, s'ha actuat com si l'aigua sobrés.

Resoldre l'embolic a curt termini és impossible. Damunt, la brutal escassetat d'aigua ha coincidit amb una crisi inflacionària i any electoral. El govern central ha decretat un paquet urgent de mesures extraordinàries. A ramaders i agricultors els semblen insuficients. ¡Cap novetat! Als sectors en crisi sempre els semblen insuficients les ajudes públiques, però aquestes no ixen d'un barret de copa, sinó dels diners del contribuent. La dreta ha criticat el govern, però no explica si té alguna solució —màgica, posem per cas. Criticar des de l'oposició surt molt barat. El PP es frega les mans. Calcula que la crisi el beneficiarà electoralment. De fet, el món agrari ja ha començat a manifestar-se contra Sánchez (amb grans banderes espanyoles) i a escampar boles ben grosses —que el govern va a enderrocar embassaments, per exemple. Tenim una escenografia com la francesa del XIX. Durant una campanya electoral, després d'adobar el discurs amb invocacions a la pàtria i a la Marsellesa, un pròcer de la burgesia moderada prometia, en el punt culminant del seu discurs, lleialtat als interessos dels viticultors del Llenguadoc, el seu districte. ¡Veges!

Hi ha coses que no canvien mai. Al País Valencià, el sector primari, que sols representa el 2,3% del PIB i dóna ocupació al 2,8% de la població activa, és molt important —sobretot de cara a l'exportació. L'aigua és un bé escàs per als valencians; el cabal dels nostres rius és molt irregular i la sequera també ens està afectant. El PP sol donar la tabarra amb els transvasaments. En les condicions actuals, la matraca no duu enlloc. El Tajo està en cotes mínimes. Aquest mes, l'Ebre registra el nivell més baix des de fa cent deu anys. Però tota munició és bona contra l'adversari. Per sort, a la nostra comunitat autònoma, el percentatge de població urbana dedicada als sectors secundari i terciari és enorme. L'esquerra sol tenir els feus electorals a les zones urbanes. Això no obstant, no sabrem fins al dia 28 si hi ha nou Botànic; dècades de pàtria i d'himne, d'ofrenar noves glòries a Espanya —versió casolana de la Marsellesa—, han fet forat. En comptes de discutir programes i projectes, la dreta centra l'atenció en assumptes que haurien d'importar ben poc: les llistes de Bildu, el perill català, la restauració del cadafal de la Mare de Déu... ¡Veurem!