Divisió del treball

Des del principi, la campanya electoral va prendre un carés ben estrany. Com tothom deu saber, anem a elegir president de la nostra comunitat autònoma i alcalde del nostre municipi, però partits i mitjans de comunicació d'àmbit estatal havien abordat fins ara les eleccions del pròxim dia 28 com si foren unes generals per a elegir president del govern central. Atès el caire real de la contesa, els candidats haurien de tractar temes que afecten els habitants de les viles i les ciutats valencianes: el canvi de model de finançament autonòmic, la millora de la sanitat i l'educació, la promoció d'habitatge social, el foment de l'ocupació, les ajudes a la dependència, la lluita contra el despoblament de les comarques d'interior... En comptes d'això, s'ha parlat tothora de Bildu i d'una ETA que no existeix des de fa dotze anys. Algunes ànimes càndides solen dir que Díaz Ayuso i altres líders del PP són ximplets, curts de gambals, o que han perdut el nord a causa del fanatisme reaccionari. Jo mateix he arribat a pensar que la seua estratègia de campanya és fruit de la desesperació, perquè llurs sondeigs interns els diuen que les coses no els aniran massa bé.

Tanmateix, aquest plantejament de la qüestió està totalment desenfocat. Comencem pel principi: l'establishment i les seues dependències, partits de dreta —i d'ultradreta, si cal—, deep state i altres satèl·lits, volen recuperar el poder polític a tota ultrança. Saben —sabem molts—, des de fa temps, que la massa de subalterns és majoria social. Mantenir el poder passa, doncs, per engalipar bona part d'aqueixa majoria. ¿Com? Tirant mà de diferents mecanismes d'eficàcia provada: la guerra cultural, l'elaboració de mites, l'apel·lació a emocions i creences, la promoció d'identitats inventades... La ciència explica com influeix la irracionalitat en moltes actuacions humanes —a l'àmbit de la política, per exemple. Els grans partits tenen think tanks (laboratoris d'idees) que dissenyen les seues estratègies i les seues tàctiques polítiques. En període electoral, els coordinadors de campanya mai no cacen sense gos. És a dir, no fan res si no tenen clar que en trauran profit. Per tant, els caps del PP no han perdut cap nord. Saben que molts electors no voten amb el cap, sinó amb les vísceres. I el tema Bildu és perfecte per a excitar les vísceres.

En realitat, els líders peperos podrien estar dividint-se el treball: Isabel Díaz Ayuso i el senador Pedro Rollán (autor de la frase infame Los cimientos de la Ley de Vivienda se levantan sobre las cenizas del atentado de Hipercor) intenten furtar-li vots a Vox; Borja Sémper, representant de l'ala moderada, voldria atraure votants de C's —o potser del PSOE, qui sap—; mentrestant, el teòric cap suprem, Núñez Feijóo, intenta mantenir-se au-dessus de la mêlée, ço és, fer la puta i la Ramoneta. És possible que algú s'haja passat de frenada. Si és el cas, els assessors ho hauran advertit ja. Amb aquesta tàctica, el PP persegueix diversos objectius: centrar la campanya en el terreny que li interessa; vorejar les qüestions sobre les quals no vol parlar; llevar-li la iniciativa a l'esquerra; polaritzar encara més l'electorat; arramblar vots de totes bandes... L'estratègia del populisme dóna fruits en molts països del món. Naturalment, la divisió del treball és compatible amb les tensions i les lluites pel poder al si del gran partit de la dreta conservadora. Per altra banda, el PP envia altres senyals —el sagaç periodista Enric Juliana ho ha posat de manifest.

Perfectament sabedors que tindran complicat governar mentre persistisca l'actual fragmentació de l'espai polític, els peperos ja cavil·len una mesura dràstica per a desembarassar el terreny de joc: il·legalitzar Bildu. José María Aznar deia l'altre dia que los socialistas no podrían governar sin el soporte de Bildu y los independentistas catalanes. L'avís és tremend; fins ara, existia un acord tàcit sobre la pacificació d'Euskadi: els abertzales serien benvinguts al joc democràtic si abandonaven la violència. Després d'anys de pacificació i d'acceptació de les regles del joc per part dels antics etarres, algú planeja expulsar-los de la política institucional per mer càlcul de poder i pur interès partidista, amb les greus conseqüències que això podria implicar quan moltes ferides encara no han acabat de cicatritzar. I els següents de la llista serien els partits catalans. ¡Incendiar novament Catalunya! En fi, no hem d'enganyar-nos. Deixem estar idees peregrines com aquella que Díaz Ayuso és tanoca. La dreta va amb tot a les pròximes cites electorals, la de diumenge i la de final d'any. El desastre tant se li'n dóna. Fem servir el raciocini, si és possible.