Atac a l'autonomia local

Evidentment, un edifici públic es pot alçar en qualsevol indret d'una ciutat, sempre que no ho impedisca la normativa urbanística. D'altra banda, les normes poden ser modificades seguint els canals reglamentaris. Faig aquesta reflexió perquè vaig llegir que el líder local del PP, Marcos Sanchis, retreia a l'alcalde que no volgués canviar la qualificació urbanística d'algun dels solars en què havia posat l'ull la Conselleria de Justícia, per a ubicar els nous jutjats. Marcos recordava que en altres casos —el del nou centre de salut, per exemple— s'han fet sense cap problema modificacions puntuals del planejament urbanístic. Vaja per endavant que ignore si es tracta de casos equiparables, però tinc molt clar que hi ha boníssimes raons per a no renunciar al projecte de nous jutjats a Santa Clara. Primerament està el respecte a la tradició. Des d'època antiga, els edificis institucionals solen alçar-se en espais cèntrics de les ciutats. En les romanes, el fòrum se situava a l'encreuament dels dos carrers principals, el cardo maximus i el decumanus maximus.

Al voltant del fòrum porticat, se situaven el mercat, les termes, la cúria (seu del senat local), els temples principals, la basílica (edifici d'usos diversos en què també s'impartia justícia)... Sols les construccions per a espectacles (els teatres, els amfiteatres i els circs) es construïen a la perifèria o fora dels murs. La Saetabis romana degué tenir aquesta configuració. Els temps han canviat, és clar, però encara avui són innombrables les ciutats que continuen emplaçant els edificis més representatius al centre urbà. Faré una analogia: una casa consistorial és l'equivalent de la cúria, i un palau de justícia, el successor de la basílica romana. A l'edil del PP li sembla bé, però, que els jutjats s'edifiquen a l'extraradi —al Pla de la Mesquita, posem per cas. ¡Ha! ¿I per què no al terme del Genovés? Donaríem una alegria als seus veïns. En fi, deixem les bromes. L'oposició té dret a expressar la seua opinió. Els ciutadans també. Jo trobe que l'actitud de conselleria ataca l'autonomia local. ¿Han de ser uns poders superiors els qui decidisquen en quin punt de la nostra ciutat s'ha d'alçar un edifici institucional? Això ens tocarà decidir-ho als veïns de Xàtiva, dic jo.

De moment, estem representats per l'actual equip municipal de govern, sortit d'unes eleccions. Els partits que el formen s'hi van presentar amb un programa que incloïa el projecte de nova seu judicial a Santa Clara. Per tant, la idea compta amb suport de l'electorat. Açò és de primer curs de teoria i praxi democràtiques. Encara més: en política ha d'haver-hi una cosa que es diu bona fe. El projecte ja estava licitat i redactat. La llicència, concedida. Ja s'havien esmerçat diners públics en l'assumpte sense oposició de conselleria fins ara. Fer marxa enrere quan falten dotze mesos per a les pròximes eleccions locals fa pensar mal. ¿Bona fe? Mmm. D'altra banda, tenim els arguments del PP per a justificar la pretensió d'enviar els jutjats a l'extraradi. Sanchis diu que la prioritat "absoluta" ha de ser assegurar instal·lacions modernes i accessibles per a ciutadans i professionals de la nostra comarca. El projecte de Santa Clara, dissenyat pels arquitectes Ramón Esteve i Carlos Campos, proposa una arquitectura moderna. I l'indret d'emplaçament, enfront de l'Agència Tributària, és perfectament accessible. Per tant, deuen haver altres raons que s'oculten.

La prioritat absoluta és fer tot allò que més convinga a la nostra ciutat. Segons el meu parer, li convenen vàries coses: revitalitzar el centre històric dotant-lo d'activitat, rehabilitar el patrimoni i donar-li ús, acostar els serveis públics a la ciutadania... Si s'actua en sentit contrari, per interès electoralista o corporativista, ciutat vella s'arrumbarà cap al naufragi. La ubicació dels jutjats a Santa Clara és perfecta per a molts xativins; la gran majoria podria arribar a peu a fer qualsevol gestió. En canvi, el trasllat a indrets com el Pla de la Mesquita obligaria prou gent a utilitzar vehicle privat —o transport públic. Els habitants d'altres poblacions igualment vindran en algun mitjà de transport. L'entrada de forasters al centre urbà també resulta beneficiosa per al comerç local. Això sí, cal garantir aparcament a distància raonable. En fi, la prioritat absoluta és impedir que una dotació pública com el palau de justícia s'envie als voltants del riu Albaida o al Polígon Industrial E. Jo no imagine la basílica de la Valentia romana a la vora del barranc del Carraixet.

(publicat a Levante-EMV, el 27/06/2026)

La vivenda protegida durant el franquisme

Fa poc esclatà l'escàndol en què està immers l'ajuntament d'Alacant. L'exregidora d'Urbanisme i el seu sogre, dos fills i un nebot d'una alta funcionària, l'arquitecte municipal, policies locals, la dona del director de gabinet de la Conselleria de Turisme, gent vinculada a càrrecs autonòmics, els fills del notari que escripturà la constitució de la cooperativa promotora i la compra del solar municipal en el qual s'alcen els blocs de pisos protegits, el representant de la gestora de la cooperativa, treballadors sanitaris, dues filles d'una farmacèutica, tres sagues familiars i un llarg etcètera van adquirir i tenen escripturats a nom seu en el Registre de la Propietat, pisos que hi consten com a vivenda de protecció pública (VPP) de nova construcció. L'afer crida l'atenció per vàries raons. Adquirents vinculats al PP poden haver tingut informació privilegiada o tracte de favor. A més, resulten cridaneres les característiques de la urbanització Les Naus: dotada de piscina, pista de pàdel, zona poliesportiva i club social; situada ben a prop de la platja de Sant Joan; amb habitatges de tres o quatre dormitoris (amb possibilitat de traster i plaça de garatge).

Els preus oscil·laven entre els 200.000 i els 230.000 euros, la meitat del que costen altres pisos a la mateixa zona. Les irregularitats s'amunteguen; webs immobiliàries anunciaven la venda o el lloguer d'habitatges de Les Naus. Gent que no hi pogué accedir en primera instància diu que els venedors demanaven 400.000 euros, 200.000 en negre. Recordem que les vivendes de protecció pública han de ser utilitzades com a primera residència i no poden ser subarrendades o venudes. Haurien d'anar destinades a persones amb dificultats d'accés a l'habitatge. ¡Ha! No sé jo si molta gent necessitada haurà accedit a Les Naus. Algú pensarà que tot açò no passava amb Franco. S'equivoca. Cal remetre's a dos personatges: Francisco Planas de Tovar i Diego Salas Pombo. El primer, coronel de l'exèrcit i governador civil de València entre 1939 i 1943, es féu famós per la seua activitat repressora. El segon, camisa vieja de Falange, va ser governador de València entre 1950 i 1956. Ambdós donaren nom a sengles grups de vivendes de protecció oficial a Xàtiva.

El de Salas Pombo es construí junt al barri del Carme. Les cases de Planas de Tovar s'edificaren després de les conegudes popularment com "Cases Barates", bé que totes acabarien anomenant-se igual. Hi hagué molta adjudicació cridanera. Un funcionari del Banc d'Espanya familiar meu aconseguí un pis al Carme. El subarrendà i acabaria venent-lo. Foren adjudicataris de les "Cases Barates" gent amb carnet de Falange —com el comissari polític local del partit únic i regidor pel terç sindical—, militars de diversa graduació, un comissari i un inspector de la "Secreta", algun guàrdia civil retirat... (El professorat del Josep de Ribera hi estava representat.) Coses semblants passaven en altres indrets. Als denominats "Pisos dels Pares", situats entre baixada del Carme, República Argentina i Pare Claret, una militant de la Secció Femenina de Falange i regidora de l'Ajuntament hi tenia dos pisos. L'amo d'un cèntric estanc també n'aconseguí dos. (S'havia de ser afecte al Glorioso Movimiento Nacional per tal de conservar o aconseguir la concessió d'una expenedoria de tabac, segells i timbres.) Però anem a un últim exemple de vivendes protegides.

 

Un falangista responsable de seguretat a la gestora municipal constituïda en acabar la guerra —i encarregat de depurar funcionaris locals— esdevindria alcalde el 1954. Es dedicà a l'activitat immobiliària. Entre 1951 i 1956, inicià els tràmits per a la construcció de sa casa en avinguda Ejército Liberador (hui Baixada de l'Estació) i un edifici amb baixos comercials i quatre plantes d'habitatges a la cantonada amb l'actual avinguda Gregorio Molina. L'arquitecte Joaquín Rieta Síster firmà els projectes. Se sap perquè va donar tota la documentació del seu despatx a la Universitat Politècnica de València. Al seu repositori institucional, Riunet, estan els plànols, les memòries i els imports de les subvencions dels projectes. Els habitatges de l'edifici cantoner (amb saló, sala d'estar, quatre dormitoris —un per a l'assistenta—, bany i lavabo) eren bonificables o de renda limitada, subvencionats per l'Instituto Nacional de la Vivienda. ¿Aquests habitatges protegits anaven destinats a gent necessitada? ¡Ha! Eren per als familiars del promotor. (Ja traspassat l'antic alcalde, els seus fills vendrien alguns pisos.) No hi hagué, però, cap escàndol. Veges.

(publicat a Levante-EMV, el 21/02/2026)

Parada a Xàtiva

Fins a dates recents, l'estació de Xàtiva era un punt ferroviari important, encara que els xativins tendíem a exagerar-ne la transcendència. Per Xàtiva passaven molts trens, de llarga i mitjana distància, i de rodalia. De menut, jo vivia al barri del Carme. Des de ma casa es veien les vies. Els meus germans i jo contemplàvem el pas dels combois, de passatgers i mercaderies. Sentíem els xiulets, els esbufecs, el baf i les fumeres de locomotores com la "Mikado", última de vapor utilitzada per Renfe. Després vindrien les locomotores dièsel i elèctriques, els trens automotors dièsel —com ara el ferrobús de rodalies i el TER de llarga distància—, el Talgo, els automotors elèctrics i, finalment, els trens d'alta velocitat. A la nostra ciutat han arribat a parar trens mítics, com ara els expressos Barcelona-Sevilla i Barcelona-Màlaga —El Sevillano i El Malagueño—, disset hores de viatge tediós via València, La Encina i Alcázar de San Juan. S'havia de fer una marrada enorme perquè la línia Linares-Baeza-Albacete-Utiel mai no va entrar en servei. (Avui, molts dels seus trams són vies verdes.) Els expressos efectuaven parada a l'estació de Xàtiva.

També s'hi aturaven els trens d'anada i tornada València-Madrid via La Encina i Albacete. I continuen parant els trens regionals i de mitjana distància entre València i Albacete, Alacant, Múrcia i Cartagena. En realitat, tots han de passar per La Encina, pedania de Villena i veritable nus ferroviari de la màxima rellevància. (Xàtiva només enllaça amb la línia d'Alcoi.) Des que s'inaugurà l'alta velocitat Madrid-València, ja no és possible prendre un ràpid en Xàtiva per a viatjar directament a la villa y corte; els trens de llarga distància amb final de trajecte en Atocha no efectuen parada a l'estació xativina. S'ha complicat molt anar a Madrid per a visitar museus o agafar un vol intercontinental en Barajas. Toca alçar-se d'hora, prendre un rodalia que ens porte a l'Estació Nord de València. Després cal traslladar-se a l'estació Joaquim Sorolla, per a pujar a l'AVE. Tanmateix, la probabilitat d'incidències (que s'anul·le la sortida del tren de rodalia, o que surta tard) és alta. Resulta més segur —i més car— anar al cap i casal en taxi o en vehicle propi.

M'han vingut al cap aquests pensaments arran d'haver llegit una notícia esdevinguda la setmana passada. L'alcalde havia mantingut una reunió de treball amb el comissionat per al Corredor Mediterrani, Josep Vicent Boira, que confirmà l'anunci del ministre Óscar Puente: Xàtiva tindrà parada de l'AVE en 2027. ¡Al·leluia! ¡Visca! ¡Magnífic! Tot seguit, Roger Cerdà va escriure en les xarxes que la nostra ciutat serà la capital de l'alta velocitat de les Comarques Centrals, un fet de la màxima transcendència. ¿De què em sonarà açò? ¡Ja sé! En setembre de 2023, l'aleshores ministra de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana, Raquel Sánchez, ens visità per a presentar el nou traçat ferroviari d'ample ibèric entre Xàtiva i el nus de La Encina, del Corredor Mediterrani. Sembla que la nostra ciutat ha de tenir dues connexions amb La Encina: una via única d'ample ibèric, perquè Xàtiva no quede despenjada de la xarxa peninsular, i doble via d'ample estàndard europeu per la qual circularà l'AVE. Però hi ha embolic amb la data de finalització de les obres.

En un principi s'havia dit que tot estaria enllestit en 2022. En realitat, les estructures principals de la doble via estaven construïdes, però calia més inversió per a adaptar-les a l'ample estàndard i connectar amb Albacete i València. La ministra va dir que les obres acabarien en 2026. Ara es tornen a allargar els terminis. Amb sort, tindrem estació de l'AVE en 2027. Podria ser. Quan es fan tantes rectificacions minva la credibilitat dels polítics. Sens dubte, la parada dels trens d'alta velocitat reconnectarà Xàtiva i pot beneficiar l'activitat econòmica local i comarcal. Hi ha, però, un aspecte de què no es parla. Les vies estrenyen el creixement de la ciutat cap al nord. Soterrar-les hauria solucionat el problema. Tanmateix, les característiques de la plataforma de l'AVE ja construïda han tancat la qüestió. Si alguna vegada existí la possibilitat que Xàtiva ultrapassés les vies i cresqués de forma radial, aquesta possibilitat està pràcticament descartada. Els xativins semblem condemnats a viure en un espai llargarut com una llonganissa. Almenys, però, Xàtiva recuperarà la importància ferroviària perduda, si els anuncis oficials es materialitzen finalment.

(publicat a Levante-EMV, el 22/02/2025)

¿Pintures murals descontrolades?

En algunes viles i ciutats del centre d'Europa existeix el costum de decorar les façanes de les cases tradicionals amb pintures murals. A partir del segle XVI, el Renaixement es va estendre des del centre d'Itàlia fins al nord, va travessar fronteres i exercí una enorme influència al Tirol meridional i Baviera. Els primers frescos van aparèixer a les façanes de moltes esglésies, palaus i castells. Però l'arquitectura popular adoptà també el muralisme. El costum s'ha conservat en contrades d'Alemanya, Suïssa, Àustria... Un dels indrets més emblemàtics és Oberammergau, vila de l'Alta Baviera pròxima a la frontera amb Àustria. La seua tradició de murals començà al segle XVII i s'allargà fins al XIX. Predominen, per tant, els estils barroc i rococó. Els murals no sols representen escenes religioses o de la vida quotidiana. També sovinteja el trompe-l’oeil que simula elements arquitectònics (frontons, volutes, columnes) al voltant de les obertures (portes, finestres, balcons). Es fa servir la tècnica del lüftl —paraula de la qual prové el nom lüftlmalerei que es dóna als frescos de les façanes—, consistent a pintar sobre guix tendre de pedra calcària.

El lüftl permet que els pigments penetren més profundament en el morter. Així s'assegura millor la conservació i la durabilitat dels frescos, que han de suportar els agents meteorològics. A hores d'ara, els murals continuen pintant-se en estils més moderns. La tradició es conserva en diferents localitats de Suïssa (com Lucerna o Stein am Rhein, vila ben bonica situada a les vores del llac Constança) i d'Àustria (com Kufstein o Graz), però les seues petjades es veuen en moltes altres poblacions. El principal atractiu turístic de Stein am Rhein són les seues pintures murals. I ara ve la pregunta del milió: ¿ha existit alguna vegada a Xàtiva la tradició de pintar escenes a les façanes? ¡No! Però estem a punt d'inventar-la. I açò ens remet irremeiablement a Toni Espinar, el magnífic pintor d'Alzira que viu a casa nostra. Encara recorde la meua sorpresa quan, ja fa un bon grapat d'anys, vaig veure l'espectacular mural inspirat en la Vista de Xàtiva d'Anton van den Wyngaerde, que Espinar havia pintat en unes mitgeres de la part alta del carrer de les Ànimes.

Ha plogut des de llavors i comencen a sorgir problemes com la proliferació de murals al conjunt històric —de què també forma part el Raval— i l'abús de l'autoria única. Una xativina que viu i treballa a Barcelona fa aquesta reflexió assenyada: «M'agraden els murals de Toni Espinar, per la seua barreja de reivindicació, tradició i estètica presa del còmic. Però m'agrada veure'ls a zones "neutres" de Xàtiva, com el Raval, i no de manera descontrolada a la plaça del Mercat o llocs emblemàtics del centre històric.» La imatge inveterada de la plaça del Mercat i els espais adjacents s'altera; entre murals enllestits i projectes que encara no s'han materialitzat —¡i tant de bo no s'arriben a materialitzar mai!—, la fesomia del districte Ciutat canvia. Al nucli històric hauria de respectar-se la paleta de colors tradicionals. Crec recordar que els tècnics d'urbanisme i patrimoni la van establir fa temps. ¿Encara estarà vigent? En moltes poblacions valencianes, la gent solia pintar els fronts de les cases amb certs colors. Es conserva el costum al nucli històric de la Vila Joiosa i en Alzira, al seu barri de la Vila. La lògica diu que es faria el mateix a Xàtiva.

Cal plantejar-se algunes preguntes: ¿els propietaris han de demanar llicència quan volen exhibir murals a les façanes dels seus immobles? ¿existeix un reglament municipal sobre això? ¿què diu la Direcció General de Patrimoni Cultural? (Del Pla Especial de Protecció del Centre Històric, millor no parlar; deu dormir en algun calaix de conselleria.) Les façanes són de domini públic, però plana la sospita que els últims murals pintats a Xàtiva manquen de permís municipal. Jo no tinc res en contra de l'art urbà. N'he vist mostres superbes a Berlín, Leipzig o llocs més pròxims. Un edifici de l'avinguda Miguel de Cervantes de Múrcia, per exemple, exhibeix un enorme Dalí pintat per l'artista brasiler Eduardo Kobra. Les pintures de carrer —no els grafits o els gargots anònims— humanitzen els espais de les perifèries urbanes, poden embellir mitgeres i fronts de blocs d'habitatges d'estil arquitectònic indefinit, ruscos en què sol viure gent de classe obrera. Ara bé, ¡ja n'hi ha prou, d'invents en ple nucli històric! Una mica agrada, però massa embafa.

(publicat a Levante-EMV, el 07/09/2024)

¡Que se sàpia qui té la vara!

Els espais públics de la ciutat solen ser el lloc adient per a escenificar el poder —o les relacions de poder, parlant amb més propietat. Això explica que existisquen espais diferents: districtes de rics i barris de pobres; zones ben urbanitzades i suburbis deixats de la mà de Déu. Naturalment, la jerarquia que ocupa una contrada no és inamovible. La ciutat canvia amb el pas del temps. Es poden ficar alguns exemples. En èpoques passades, les millors cases de Xàtiva i molts convents s'edificaven en carrer de volta, és a dir, al circuit per on desfilaven les principals manifestacions religioses públiques, les processons de Divendres Sant, el Corpus, la Mare de Déu de la Seu... A hores d'ara, llevat del carrer Montcada, que encara conserva l'aire aristocràtic o burgés de temps pretèrits, gran part de la volta es degrada i es despobla. Els nuclis històrics, antany residència de les elits urbanes, perden activitat artesanal, comerços i habitants, llangueixen i cedeixen la seua preeminència social a les noves zones d'eixampla i a algunes colònies d'habitatges unifamiliars. Però la necessitat d'escenificar el poder de qui mana no perd vigència ni que canvien els temps.

Molts lectors recordaran que el projecte de Ciutat de les Arts i les Ciències impulsat a València pels socialistes contemplava la construcció d'un "pirulí", una altíssima torre de comunicacions que havia d'emular les ja construïdes a Madrid i Barcelona. (L'assumpte sempre ha tingut un vessant freudià; es tracta de veure qui la té més llarga.) Doncs bé, només guanyar les eleccions, el PP decidí d'aturar la construcció, encara que els seus fonaments, d'un cost enorme, ja estaven enllestits. Rita Barberà i Zaplana van caponar el pirulí; no volien que romangués a la memòria popular com la "Torre dels Socialistes". A Xàtiva, Rus actuà semblantment; la primera decisió en accedir a l'alcaldia fou decretar una mena de damnatio memoriae (condemna de la memòria). Ordenà eliminar les peces urbanes que pogueren ser associades amb l'anterior govern socialista. El nou alcalde es dedicà a llevar de les vies públiques fonts, el bust de l'acadèmic Maravall i altres elements. ¡Sense tallar-se un pèl! I és que la primera preocupació dels nous edils no sol ser atendre les necessitats urgents dels ciutadans, sinó marcar territori, ensenyar qui té la vara.

La política urbanística de Rus consistí a embellir tots els espais en què habiten les elits urbanes —sobretot l'Albereda, on es renovà el paviment—, oblidant-se de les perifèries. També construí noves eixamples d'unifamiliars —érem en plena bombolla del rajol— i llegà a la posteritat unes grans obres —grans en dimensions, sobrecosts i possibles untons. Destaca l'enorme plat volador posat sobre l'antiga plaça de bous de Demetrio Ribes. A València, la senyora Català també s'ha embarcat en una gens dissimulada escenificació de poder —amb damnatio memoriae inclosa. Diversos espais públics que el govern d'esquerres havia convertit en zones de vianants tornen a estar curulles de vehicles. ¡Arrasar tot allò relacionat amb l'etapa de l'alcalde Ribó! ¿València, ciutat verda? ¿Millora ambiental? ¿Conquesta d'espais per al gaudi de les persones? ¿Augment de zones d'esbargiment? ¿Millor accés al comerç? ¿Més àrees de joc per a xiquets? Tot això són bajanades per a una dreta interessada sols en la guerra cultural contra els adversaris polítics.

Certes escaramusses no tenen trellat; la llista de ciutats europees que han convertit llurs centres urbans en extenses zones de vianants és llarguíssima. Les restriccions al trànsit de vehicles han estat decidides tant per governs d'esquerres com de dretes. (Millorar l'accessibilitat i la mobilitat als espais públics no té color polític.) Però la dreta local no suporta res que vinga de l'esquerra, i aquesta sol optar pels draps calents i l'actitud porega. Faltava saber que el regidor xativí de Vox fa la rosca al seu coreligionari torero i vicepresident de la Generalitat perquè el govern finance obres pendents al bunyol pretesament taurí herència de l'era russista. L'esquerra no s'atreveix a llevar l'afegitó a la plaça de bous més gran del món. Toreé en ella con mi compadre José y sólo hubo media entrada, va dir Juan Belmonte una vegada. ¿Hi haurà plat volador de Rus per a tota l'eternitat? ¿No existirà cap empresa de ferralla disposada al desmuntatge en canvi de fer-se seu tot el metall? Bé que no obtinguérem cap ingrés per l'operació, el paisatge de Xàtiva milloraria.

(publicat a Levante-EMV, el 16/12/2023)

Vegetació a ciutat

Alguns biòlegs sostenen que plantar arbres en espais urbans pavimentats és molt problemàtic. Per als tècnics municipals és molt complicada l'elecció d'espècies idònies per als espais públics. Totes tenen pros i contres, aspectes positius, com ornamentar o donar ombra i disminuir el CO2 de l'aire, i també negatius; totes les espècies generen brutícia, fulles seques (sobretot les de fulla caduca), flors marcides, fruits que ocasionen relliscades i atrauen insectes (com les mores o els lledons), escorces, resina... Poden ser al·lèrgiques, sobretot en èpoques de floració, i desprendre elements, com el pol·len, que irriten els ulls i la gola de vianants i veïns. Les branques envaeixen sovint finestres i balcons dels edificis. Tampoc no és infreqüent que les arrels alcen els paviments. Els arbres frondosos no permeten la visió del patrimoni històric i artístic. Els tècnics municipals, a l'hora d'elegir espècies, han de considerar la seua fermesa, la forma de creixement, la durabilitat, la capacitat d'adaptació a l'entorn urbà, la resistència a malalties i plagues, els tipus d'arrels i les propietats del sòl on es volen plantar. En realitat, el lloc més idoni per als arbres està als espais naturals (riberes fluvials, muntanyes, deveses, pinedes, suredes, palmars, boscos, selves...).

Si volem arbres a ciutat, allò més assenyat és plantar-los a jardins —ornamentals i botànics—, parcs o arborètums. Són espais artificials, però s'assemblen prou als naturals. En avingudes, carrers i places amb diversa mena de paviments (llombardes, asfalt, formigó, pedres, rajoles), l'arbrat pateix molt, tant més quan hi ha al subsòl infraestructures (aparcaments, túnels) amb què topen les arrels. Als països mediterranis, els paviments assoleixen unes temperatures molt altes —sobretot durant les èpoques més assolellades i caloroses de l'any— i estan lluny de ser els terrenys esponjosos i plens de tot allò que prefereixen quasi totes les espècies arbòries. Els rogles de terra que volten els arbres esdevenen escusats per a mascotes i, de vegades, per a gent gran i menuda. En les vies i les cruïlles amb enorme densitat de trànsit rodat, la contaminació atmosfèrica és molt negativa per a la vegetació. A causa de tots aquests factors, arbres i altres plantes pateixen sovint estrès i malalties. La ciutat no és gens amable amb l'arbrat. Per altra banda, el seu manteniment és massa costós. En la pràctica, molts ajuntaments se'n desentenen.

 

Episodis meteorològics com una gran nevada, una tempesta o un esclafit amb vents huracanats poden tombar nombrosos exemplars, especialment si no s'han esporgat com cal o estan malalts. Això també s'esdevé a la natura —és llei de vida—, però serveix per a regenerar terrenys i permet el sorgiment de nous plançons. ¡Els vegetals són éssers vius! A ciutat, la caiguda de branques gruixudes o de troncs i copes sencers pot provocar danys materials i personals. Tornem al principi: plantar arbres a la ciutat és problemàtic. Tanmateix, molta gent reivindica que places i carrers estiguen plens de vegetació i d'arbres que donen a muntó d'ombra en estiu. Ni l'enorme escassetat d'aigua que provoca el canvi climàtic dissuadeix d'aquesta aspiració. I els equips de govern municipals són criticats si no obren en conseqüència. El debat democràtic no es lliura, ja es veu, de tensions freqüents entre allò desitjable i allò desitjat (a Xàtiva sense anar massa lluny). Els espais pavimentats seguiran ornamentats amb arbres i parterres, però haurem de ser conscients dels pros i els contres que implica gaudir-ne i del cost de la seua conservació.

Plaça de la Reina

La funció principal de l'oposició és —valga la redundància— fer oposició. Que critique sovint el govern de torn resulta, per tant, lògic. En teoria, hom espera que la crítica siga constructiva, però això només passa al món de les idees platòniques. En la realitat, les coses s'esdevenen d'altra manera. Qualsevol munició és bona per a erosionar l'adversari polític. I els ciutadans, que estan molt dividits, troben això la mar de natural. A València, les iniciatives urbanes dutes a cap pels governs municipals d'esquerres sempre han estat atacades de manera burlesca o feréstega per l'oposició de dretes: convertir Joan d'Àustria en zona per a vianants era arruïnar el comerç de la zona (1983); el Jardí del Túria era un ermàs sense cap ombra on amagar-se (1986); el Palau de la Música tenia una acústica horrible (1987); a les guinguetes de la Malva-rosa no aniria ningú (1991); l'anell ciclista de la ronda interior, ¡nefast! (2017); convertir la plaça de l'Ajuntament en espai per a vianants, un veritable caos (2020); llevar cotxes de davant la Llotja i el Mercat, la mort del seu comerç —altra vegada la mateixa cançó— (2022); remodelar la plaça de la Reina… I així amb tot.

¿Solen tenir trellat les crítiques de la dreta? No, si hem de jutjar pels beneficis de tota mena que finalment han donat les mesures enumerades i per la bona acollida majoritària del públic. Però la renovació de la plaça de la Reina ha tingut unes connotacions que no em resistisc a comentar. Fins a la darreria del segle XIX, aquesta plaça no existia; l'espai actual estava ocupat per vàries illes de cases entre els carrers Saragossa i Campaners. Hi hagué una primera plaça xicoteta i triangular en què desembocà el carrer la Pau completat després d'enderrocar l'antic convent de Santa Tecla. A la darreria dels cinquanta del segle XX, l'ajuntament franquista començà a enderrocar totes les illes de cases antigues i la plaça adquirí l'aspecte actual. Finalment, seria convertida en nus de transbordaments d'autobusos de l'EMT sobre un enorme aparcament subterrani. La Porta dels Ferros de la Seu està descentrada i en diagonal perquè donava al desaparegut carrer Saragossa. La política sempre implica elecció entre alternatives. I ja se sap que mai no plou a gust de tots. Quan el govern d'esquerres decidí remodelar la plaça, havia de sospesar diverses opcions.

¿Deixar a la vista les restes arqueològiques (romanes, visigòtiques, islàmiques i més modernes) o tapar-les? ¿Conservar l'aparcament o terraplenar-lo? ¿Omplir l'espai de vegetació per a convertir-lo en jardí o mantenir l'aspecte de plaça? S'ha de tenir present que algunes de les alternatives eren incompatibles. Al final s'optà per mantenir l'aspecte de plaça. Es podria haver pres altra solució; parlem d'una plaça que no existí fins a l'inici dels seixanta del segle XX. Quan es té un llenç en blanc, totes les possibilitats estan obertes. En la tradició mediterrània, les places solen tenir nul·la o escassa vegetació. Un jardí i una plaça són elements distints. Les places medievals i renaixentistes esdevenien sovint escenari d'espectacles públics o congregacions massives, incompatibles amb la vegetació. Podem pensar en nombrosíssims exemples: la rodalia de les seus de Barcelona i Sevilla, amb pocs arbres; la plaça de la catedral a Múrcia o Jaén; la Piazza del Campo de Siena; la Piazza della Signoria a Florència; la Plaça del Pilar a Saragossa; la Piazza del Plebiscito a Nàpols; places de Marsella, Arles, Roma, Montpeller, Venècia, Dubrovnik, Lecce, Catània, Milà, Tolosa del Llenguadoc...

En espais monumentals i emblemàtics, que conserven peces de gran valor històric i artístic, una vegetació massa atapeïda impediria les vistes. ¿Les tradicions arquitectòniques i paisatgístiques es poden trencar o renovar? ¡I tant! Al final, la majoria ciutadana sempre esdevé l'última instància d'arbitratge. No poden ser jutges exclusivament els entesos. En la plaça de la Reina, l'equip de govern ha optat per una solució híbrida que no resta protagonisme al conjunt catedralici (el Micalet gòtic, la porta barroca, les façanes gòtiques de l'església i l'aula capitular). L'espai ha estat dotat d'alguns elements vegetals, als quals caldrà donar temps perquè cresquen, i d'uns tendals desmuntables que proporcionen ombratge. També hi ha seients. S'han guanyat 10.000 m2 per al gaudi públic. En termes generals, el resultat és positiu, i l'oposició de dreta no tardarà a callar, perquè la resposta ciutadana està sent magnífica. ¡Llàstima que alguna gent d'esquerres s'haja sumat a la crítica sense solta! De tota manera, amb el canvi climàtic, les calors extremes i l'enyor de l'horta, ¡ha!, sempre planarà la temptació de convertir les places en forests.

Passejant sota la pluja

A l'estat de conservació del nucli històric xativí se li podria aplicar allò de la botella mig plena o mig buida. Uns afirmen que ciutat vella es troba en un estat lamentabilíssim. Altres, en canvi, opinen que la situació no és tan dolenta. S'atribueix a Mario Benedetti una frase que s'ha fet famosa: No soy pesimista, sólo soy un optimista bien informado. Crec que jo també sóc un optimista ben informat. Anem a pams. Abans de traure conclusions sobre l'assumpte, convé fer unes consideracions prèvies. Quan parlem de la salut de les persones, ens referim al seu grau de benestar físic i psíquic. Hom pot ressentir-se del cos o l'esperit —o de totes dues coses alhora. Allò més freqüent és que els desajustos orgànics acaben afectant la ment. Igual passa amb la salut dels nostres barris antics. Una cosa és l'estat físic en què es troben tots els seus elements materials (carrers, places, edificis, zones enjardinades) i altra, distinta, l'ànima de ciutat vella. Si ens fixem en el nombre de veïns que hi viuen, en la seua edat mitjana i en el seu estatus social, conclourem que la Xàtiva antiga llangueix. Els pobladors envelleixen o marxen a l'eixampla.

El nucli històric perd habitants, serveis, vida comercial i activitat laboral. Aquest procés és ben evident a l'antic Barri del Mercat, al nord i al sud del carrer Sant Pere. Però també es percep en molts llocs del districte Ciutat i el Raval. Un amic diu que la contrada haurà reviscolat quan es vegen xiquets jugant per places i carrers. El passat dia 23, vaig tenir una experiència reveladora. A les set de la vesprada, la junta sortint de l'Associació d'Amics de la Costera anava a passar el relleu a la junta entrant. Jo visc en plaça de l'Almàssera. Allò més natural era marxar a peu en línia recta fins a la plaça de la Seu. Plovia molt. Els aiguats ja duren quasi tres setmanes. Ho diu Raimon: «Al meu país, la pluja no sap ploure.» Vaig caminar pels carrers Ventura Pascual, Pintor Jacomart, Germans Terol Gandia i Ensenyança. El carrer Roca estava tallat; havia caigut el ràfec del palau dels Cerdà. Em tocà baixar a Corretgeria per Arquebisbe Mayoral. Els cotxes circulaven a massa velocitat. Impossible posar-se a recer. Les enormes esquitxades produïdes pels pneumàtics em van banyar totalment les sabates, els calcetins i els camals dels pantalons.

En aqueixos moments, et recordes de tota la família del conductor, del responsable municipal de trànsit i del sursumcorda. Vaig seguir per Josep Carchano, Botigues i plaça del Mercat. Vaig evocar el rètol ceràmic de l'antiga Posada del Peix, que ha desaparegut. Finalment, vaig arribar tot xop al carrer Noguera. En acabar la reunió, calgué fer una volta per a tornar a casa; no era qüestió de repetir l'experiència. Dijous, al carrer de Montcada, vaig veure altre edifici, el palau dels Sanç de Sorió, en estat lamentable. Sembla que els requeriments municipals als propietaris han fet efecte; van a començar obres de reparació. Temps enrere, ja s'esfondrà l'escala gòtica del palau dels Sanç d'Alboi, que havia albergat el Círculo Mercantil. (Altres peces d'aquest palau del segle XIV també corrien perill.) Darrerament, hem sabut que un element de la Seu, la teulada de la sagristia, corre perill d'ensulsiada. En definitiva, la deixadesa —institucional i dels particulars— provoca danys i pèrdues materials. ¿Com està la botella, mig plena o mig buida?

Un tomb per ciutat vella mostra com augmenta el nombre d'edificis abandonats. I tots no són de caràcter palatí. Hi ha immobles deshabitats de tipologies i grandàries ben diverses. L'Associació d'Amics de la Costera presentà als Pressupostos Participatius 2021 de la Generalitat Valenciana la proposta de compra i rehabilitació de cases velles, per a la creació d'un parc públic d'habitatge de lloguer destinat a joves. Es tracta de revitalitzar el nucli històric xativí abans que siga tard. A l'Ajuntament li toquen vàries tasques: mantenir adequadament les infraestructures (la distribució de l'aigua, per exemple), vetllar per la conservació dels béns patrimonials propis —no sempre ho fa— i els de propietat particular o institucional —sense oblidar els de titularitat eclesial—, incentivar amb ajudes públiques la rehabilitació, instar a l'estricte compliment de la llei i exercir les accions pertinents contra els infractors. La ciutat vella encara no és una pura ruïna, però les mostres de descurança no cessen. ¡Evitem que cresquen les files dels optimistes ben informats!

(publicat a Levante-EMV, el 26/03/2022)

Jardins amb prestància

Dijous s'anunciava en aquestes pàgines la remodelació de la Glorieta de José Espejo. La notícia fa pensar en la situació dels jardins de Xàtiva. Jo trobe que hi regna la decadència. A la nostra ciutat sembre hi ha hagut una enorme confusió entre parc, jardí, plaça enjardinada i passeig amb arbreda, que són coses distintes. Xàtiva no compta amb cap parc extens. Tenim, això sí, alguns parterres i zones verdes de dimensions petites o mitjanes: els jardins del Bes, del carrer Anita la Comare, de la Pau i de Selgas-Marín, la Glorieta de José Espejo, els parterres de la plaça de la Bassa, el jardí del Palasiet, el jardinets de l'avinguda de les Corts Valencianes... L'enumeració pot induir a creure que la ciutat compta amb un patrimoni verd fantàstic, però s'ha d'advertir que els elements enumerats palesen molta descurança —que també afecta l'Albereda. Cal reconèixer que la cura dels jardins demana molts recursos humans i despeses abundants. I podem suposar que l'assumpte de la jardineria no deu ocupar un lloc prioritari en les preocupacions de l'equip de govern municipal. Però una ciutat d'art com Xàtiva hauria de tenir jardins esplendorosos.

La creació dels jardins arquetípics enfonsa les seues arrels en un passat primigeni ple de mites i llegendes. Pilar de Insausti Machinandiarena, professora de jardineria i paisatge a l'Escola Superior d'Arquitectura de la Universitat Politècnica de València, publicà fa uns anys un llibre deliciós, El paisage de los dioses, que explica els orígens dels jardins. A la Bíblia es descriu el jardí de l'Edèn com un verger solcat per quatre rius. Potser, el paradís bíblic estava inspirat en el Bosc Sagrat dels Cedres, que s'esmenta en l'epopeia de Guilgameix, semidéu sumeri. Per tant, en temps remots, el jardí ja estava envoltat d'elements formals i simbòlics que s'aniran repetint contínuament, des del Bosc dels Cedres fins al Pairidaeza persa, l'Alchenna corànica i el jardí de l'Edèn cristià. De pairidaeza prové el mot "paradís". La fesomia de tots els jardins sagrats està caracteritzada, des de fa uns 4700 anys, per l'ordre, l'equilibri, l'harmonia... Segons el Gènesi, la vida humana va sorgir al paradís terrenal, jardí concebut com un lloc artificial.

Aquesta imatge del paradís perdut es reflecteix a l'arquitectura paisatgística del renaixement i el barroc. I arriba als nostres dies. L'ànima del jardí és l'equilibri. Les figures geomètriques, els traçats cruciformes i reticulars, remeten a un paisatge artificial celeste oposat al caos. La visió idealitzada de la natura es plasma fins i tot en els jardins anglesos, romàntics. «La natura es fa paisatge quan l'home l'emmarca», digué Le Corbusier. Durant molts segles, només la reialesa, l'aristocràcia i la burgesia gaudien dels jardins, perquè se'ls podien pagar. A Itàlia tenim molts exemples: Villa Medicea di Castello a Florència, Villa d'Este a Tivoli, Villa Pisani al Vèneto... Nobles, cardenals o comerciants rics n'eren els propietaris. Els jardins eren símbol de llur poder. És possible que Madinat al-Sateba tingués algun jardí paradís islàmic. Però Xàtiva esdevingué, amb la conquesta cristiana, ciutat de reialenc. Per tant, no tingué jardins remarcables en èpoques medieval i renaixentista. El primers aparegueren als segles XVIII, XIX i XX, gràcies sobretot a la magnanimitat de diferents benefactors: José Espejo, Attilio Bruschetti o María Marín Gisbert.

En realitat, l'únic jardí de Xàtiva mereixedor de tal nom és el del Palasiet. El de José Espejo ha experimentat múltiples amputacions i una degradació progressiva. Semblava que s'anava a posar remei a la situació. ¡Ens vam equivocar! La remodelació que es pensa fer a la Glorieta no té res a veure amb la jardineria o l'arquitectura paisatgística; es projecta un híbrid entre parc de jocs infantils, caminals pavimentats, arbres i bardisses sense cap plantejament geomètric que s'acoste a un traçat rectangular dividit en quarters. I recordem que tot romandrà damunt d'un aparcament subterrani. La ciutat continuarà mancant d'un element que li donaria prestància, d'una peça que evoque —ni que siga vagament— els jardins renaixentistes, o els barrocs d'André Le Nôtre. Qui s'hagués imaginat això quedarà decebut. Ni quatre rius que naixen del centre, ni art topiària amb bardisses de boix perfectament retallades, ni geometria regular, ni tapissos vegetals, ni flors de temporada, ni perfums, ni res de res. I tanmateix, Xàtiva hauria de tenir parcs i jardins autèntics.

(publicat a Levante-EMV, el 12/02/2022)

Precaució

Ja hem passat l'equador del període municipal i aquest es va aproximant inexorablement a la seua fi. Fa l'efecte que molts dels projectes de l'actual equip de govern (el nou CEE Pla de la Mesquita, el nou ambulatori, els nous jutjats, el Centre Raimon d'Activitats Culturals...) restaran inconclusos. Amb sort, s'enllestiran després de les pròximes eleccions municipals. No sé si és bona idea presentar-se davant l'electorat amb molts projectes però sense cap concreció. Per altra banda, alguns serveis municipals són clarament millorables. La distribució d'aigua potable, per exemple, fa aigües —valga la redundància. Cada setmana, tenim ruptura d'alguna canonada, sobretot al nucli històric. El mal estat dels dipòsits del Bellveret afecta les cases. Sovintegen les protestes dels veïns. L'equip de govern posa massa èmfasi en la reducció del deute llegat per Rus, però la gent de peu no sol entendre l'embolic de les finances locals. L'electorat espera de l'Ajuntament bons serveis i equipaments públics que responguen a necessitats veïnals. ¡Realitats concretes, en suma! És perillós que el governant sortint arribe a les urnes amb les mans buides.

També són perilloses certes declaracions dels polítics. Temps enrere, un responsable municipal deia en un mitjà de comunicació: «¿Per a què necessiten cobertura? ¿Per a veure Sálvame?» El polític es referia a l'absència de senyal de televisió en zones de Bixquert. En agost, tornava a parlar en una emissora local de ràdio: «Allò més normal és que una empresa privada gestione el servei. Fer-ho des de l'Ajuntament és complicat. ¿Què fem? ¿Posem policies locals i conserges els caps de setmana?» En aquesta ocasió es referia a l'aparcament de la plaça de la Bassa. Les raons del regidor no sintonitzen molt amb la sensibilitat d'esquerres. Si la normalitat de què parla es fes extensible a altres serveis, acabaria en mans privades la gestió de la Casa de Cultura, el Gran Teatre, els museus, la seguretat ciutadana, el subministrament d'aigua potable, els treballs de la brigada municipal d'obres... Això és justament el que propugna la dreta. No hauria calgut tornar l'Hospital de la Ribera a mans públiques, ni caldria votar a l'esquerra. Molts preferirien l'original a la fotocòpia. S'ha d'anar amb molta precaució amb allò que es diu davant d'un micròfon.

D'altra banda, l'edil perdé l'oportunitat d'explicar els problemes reals que planteja el pàrquing al·ludit, una idea genial de Rus en ple cor de la ciutat. L'obra del col·lector central s'interromp en arribar a plaça de la Bassa. L'aparcament li barra el pas. L'obra reapareix a plaça de l'Estació. Per tant, les aigües de pluja corren superficialment des de Porta de Sant Jordi i Porta de Santa Tecla. En Baixada de l'Estació, les torrentades van a parar a antigues séquies mares. Dimecres passat, un gran ruixat afectà l'aparcament, que calgué tancar el sendemà. Ignore la magnitud de la inundació i si causà danys a vehicles. Completar el col·lector implicaria carregar-se una part de l'espai subterrani o desviar el conducte, alternativa desaconsellada pels tècnics. Amb pluges copioses, colzes massa cantelluts provocarien excés de pressió i perill de rebentada o regolf de l'aigua conduïda. El desviament també obligaria a eliminar plataners en una de les bandes de la plaça. L'equip de govern té matèria per a la reflexió. Però ens apartem de l'assumpte principal.

S'escampa la sensació que els responsables municipals estan massa ensopits. Es fan unes coses bé, sí —les exposicions anuals de grans artistes, posem per cas, o algunes prestacions socials—, però àrees com el turisme, la mobilitat, el funcionament d'alguns serveis o l'ornament, la cura i la renovació d'espais (vies públiques, jardins) no experimenten millores ostensibles. Tampoc no cristal·litzen de moment les noves inversions. Vaig llegir fa poc '¿Per a què governa l'esquerra?', article d'Amadeu Mezquida. La vida no és fàcil per al governant d'esquerres; no se'l vota per a gestionar l'existent, sinó per a transformar-ho, per a millorar-ho. (En canvi, als partits de dreta, llurs votants només els demanen oportunitats de profit i un tipus de llibertat tan peculiar com el propugnat per Díaz Ayuso.) Si s'empipen, molts votants de l'esquerra es queden a casa el dia de les eleccions. Sanejar les arques municipals està molt bé, però llegar a la dreta un superàvit que fulminaria en un tres i no res seria de traca. I això pot passar. Confesse la meua preocupació.

(publicat a Levante-EMV, el 25/09/2021)

Restaurar la font i el seny

A l'entrada d'agost, un cotxe xocà contra la font de la plaça de Sant Joan o "de la Bola" i trencà part de la seua tassa octogonal. L'incident serví per a recordar una de les peces més boniques del patrimoni històric i artístic de Xàtiva. S'ignora la data precisa de construcció de la font. Sempre s'ha cregut que data del segle XV o la primeria del XVI, però podria haver estat construïda més tard. La bola de dalt és un afegitó posterior. Al principi li deien la font "de l'Arbre", per la seua forma. Estilísticament, és una peça de transició entre tardogòtic i barroc. No és una font pública de les denominades reials, sinó veïnal, però està doblement protegida, ja que el Conjunt Històric Artístic de Xàtiva figura a l'Inventari General del Patrimoni Cultural Valencià, en l'apartat de béns d'interès cultural. La protecció de tot el conjunt arriba també a les seues parts —encara que aquestes puguen tenir un tractament individualitzat com béns d'interès cultural o de rellevància local. A més, la font de la plaça de Sant Joan gaudeix de protecció integral en altre document, el Catàleg de Béns i Espais Protegits del Pla General d'Ordenació Urbana, vigent des de 2015.

Quan s'aprove el Pla Especial de Protecció del Centre Històric, la redacció provisional del qual ja ha passat per la fase d'informació pública i al·legacions, hi haurà, de conformitat amb la Llei del Patrimoni Cultural Valencià, un catàleg nou que substituirà l'actual. Serà un bon moment per a suprimir contradiccions; actualment, elements que haurien de ser BIC —la font de la plaça de la Trinitat, posem per cas— figuren a l'Inventari General del Patrimoni Cultural Valencià com a béns de rellevància local. Tanmateix, que urgisquen modificacions de registre no significa que peces mal classejades del Conjunt Històric i Artístic de la nostra ciutat estiguen desprotegides. Tornem, però, a la font estavellada. Els desperfectes causats pel xoc estan reparats. ¿Es féu bé la restauració? Abans de contestar, cal aclarir uns conceptes previs. En estropells com aquest, són possibles dues solucions alternatives igualment vàlides: repristinar els fragments caiguts, unint-los, o fer servir pedres noves dels mateixos tipus (calcària), qualitat i textura que les trencades.

Aquesta segona solució implica termini d'execució més llarg, treball de picapedrer i possibilitat que es note, durant un temps, la diferència de pàtina entre pedra vella i pedra nova. El primer remei és més ràpid. En qualsevol cas, s'ha d'utilitzar morter de calç. Amb la font accidentada s'optà per la solució ràpida, que és, a més, absolutament reversible. Es van unir els fragments amb morter. El treball fou executat per uns obrers de la brigada municipal sota la supervisió dels tècnics de l'Ajuntament. El seu departament d'obres compta almenys amb un arquitecte i una aparelladora experts en la matèria; als seus currículums figuren sengles màsters en conservació del patrimoni expedits per la Universitat Politècnica de València. Com és natural, el procés de reparació finalitzà amb la preceptiva prova d'estanquitat del vas, quan el morter s'havia endurit. L'Ajuntament de Xàtiva, que ha actuat amb rapidesa per raons d'urgència, ha de comunicar tots els detalls a la Direcció General de Cultura i Patrimoni, que s'assabentà dels fets immediatament i ordenà a un tècnic seu la presta inspecció de l'obra i la redacció de l'informe corresponent.

Si la tassa no té fuites d'aigua, conselleria pot donar per tancat l'assumpte o, atès que l'actuació realitzada és reversible, acordar l'altre tipus de restauració (amb utilització de pedra nova). De totes maneres, no serien les primeres reparacions del monument. Al llarg del temps, ha estat objecte de diverses reformes. A l'Arxiu Històric de Xàtiva es conserven expedients del segle XVIII relatius a adjudicacions d'obra i reparacions escomeses per un paleta en 1731. L'arbre central (pilar i copa, sense la bola que corona el conjunt) és l'únic element originari. L'última restauració, més ben enllestida que altres anteriors —com es pot comprovar a simple vista—, ha suscitat crítiques poc raonables en Internet i mitjans de comunicació. Poden estar motivades, en part, per la situació política xativina. El govern local suporta una oposició duríssima per la dreta i per l'esquerra. Tot serveix de munició per a l'atac —una restauració opinable, per exemple. Però hi ha censures lògiques; acabada de reparar, la font de la plaça de Sant Joan tornava a estar voltada d'automòbils. Des de fa vàries dècades, es troba en perill continu de patir desperfectes.

  

 

 

Espatllament, reparació, detall d'una rehabilitació antiga en què potser es féu servir ciment

i la font novament voltada de vehicles després de restaurada

És molt freqüent que tota mena de vehicles aparque al costat de la seua tassa, encara que estiga prohibit. Evidentment, no és gens fàcil conciliar la protecció del patrimoni amb el proveïment de certes comoditats als residents del nucli històric, com la possibilitat de poder aparcar els seus cotxes a prop de casa. (Allò que afavoreix la vida quotidiana frena l'abandó dels barris antics.) A la plaça de Sant Joan hi ha concedits dos guals que permeten l'entrada d'automòbils a sengles baixos destinats a guardar-los. És desitjable mantenir les llicències d'ocupació de voreres, però l'Ajuntament hauria de plantejar-se voltar la font central amb una illa que impedisca la repetició d'incidents. I col·locar mobiliari urbà asseguraria més la protecció de l'element patrimonial. Per altra banda, l'estacionament inadequat de vehicles al costat dels monuments obstaculitza molt la seua contemplació. Les imatges d'autos —furgonetes i turismes— en els entorns d'almenys dues fonts reials, a les places d'Aldomar i Sant Francesc, resulten massa habituals. S'haurien d'evitar.

(publicat a Levante-EMV, el 28/08/2021)

Frenar la degradació

Per fi, el Pla Especial de Protecció del Centre Històric es troba en fase d'exposició pública i al·legacions. Les persones preocupades per la conservació del patrimoni esperàvem des de 2000 aquesta eina per a la protecció i la planificació urbanística de ciutat vella. De fet, el consistori presidit per Rus, que mai no encarregà la redacció del pla, romania en flagrant contravenció a la Llei del Patrimoni Cultural Valencià. La nova corporació d'esquerres anuncià la seua intenció d'abordar la tasca, però ha calgut esperar el seu segon mandat. Des de l'aprovació del vigent Pla General d'Ordenació Urbana, s'ha demanat el pla especial per activa i per passiva. L'Associació d'Amics de la Costera, posem per cas, s'ha dirigit sovint a l'Ajuntament reivindicant la protecció del nostre patrimoni històric i artístic. En 2003, hi hagué un primer escrit després de llegir les declaracions del llavors regidor d’Obres i Urbanisme, Vicent Parra, el qual manifestava que fins a mitjan 2005 no anàvem a disposar de la norma con la cual estará todo definido y cualquier persona que plantee una actuación al casco antiguo sabrá enseguida qué puede hacer y qué no.

En 2005, atès que les intencions municipals havien quedat en res, l'entitat es dirigia novament a l'alcalde. Sol·licitava que es prengueren mesures per tal d’assegurar, mentre es realitzaven els treballs de redacció del pla, més protecció del conjunt històric, en compliment estricte del que disposa la Llei del Patrimoni Valencià. En aquell moment se suggerien diverses iniciatives: promoure una campanya informativa que, a més d’explicar la vàlua del nucli històric a veïns, promotors i constructors, determinés clarament quines actuacions s’hi podien fer i quines no; prevenir les infraccions, reforçant els serveis d’assessorament i d’inspecció d’obres (per tal d’acabar amb la pràctica freqüent de computar la possible sanció econòmica, per infracció urbanística, a la partida de costos); difondre els valors del patrimoni històric de Xàtiva a través de premsa, ràdio, televisió, tanques publicitàries... I és que la progressiva degradació en moltes zones (Ànimes, Sant Agustí, Enríquez...) no cessava. L'Ajuntament no en va fer cas. En 2006, Amics de la Costera es manifestava en contra d'actuacions municipals en matèria de patrimoni.

Rus demostrava nul·la sensibilitat pels béns patrimonials pertanyents al segle XIX o la primeria del XX. Desapareixien molts. La destrucció i el deteriorament d'immobles afectava els diferents conjunts xativins d’arqueologia industrial: el molí Serrampedra (antiga fàbrica de midó La Galia SA); l'almàssera del carrer Argenteria; la paperera San Jorge; la plaça de bous construïda seguint les traces de l'arquitecte modernista Demetrio Ribes. En 2007, l'Institut d'Estudis Comarcals tornava a la càrrega. A través dels mitjans, feia públic un manifest que alertava sobre les agressions al patrimoni cultural. Es posava el focus en la degradació del centre històric, les muralles de llevant, la paperera San Jorge i el monestir de Santa Clara. Es denunciaven falta de rigor i pressió especulativa. En 2015, l'entitat cultural enviava una carta al nou alcalde, Roger Cerdà. Li sol·licitava una entrevista per a repassar les tasques pendents en matèria patrimonial i li oferia col·laboració, que es concretà en l'organització d'unes jornades sobre model de ciutat.

Jo mateix he escrit en aquestes planes nombroses columnes reclamant més atenció a ciutat vella. Doncs bé, fins a 2021 —sis anys després— no ha arribat la redacció preliminar del Pla Especial de Protecció del Nucli Històric. ¡Dos decennis d'espera! ¿Quina repercussió tindrà el document provisional? Seria terrible que, per desconeixença, dificultat d'accés a la documentació tècnica o falta de difusió, consultes i formulació d'al·legacions foren escasses. En qualsevol cas, encara no som al final del trajecte. El Pla Especial serà aprovat per la Generalitat quan s'hagen estudiat i resolt les al·legacions. I s'ha de tenir en compte que la norma, valuosa, no serà la panacea per a tots els mals de la ciutat. Salvar el centre històric de Xàtiva també exigeix polítiques coherents i decidides de l'autoritat municipal, ajudes públiques als veïns que vulguen rehabilitar immobles antics i especificacions que no siguen massa oneroses o impedisquen les comoditats que ha de tenir una llar del segle XXI. Sense tot això, ciutat vella seguirà despoblant-se i degradant-se.

(publicat a Levante-EMV, el 22/05/2021)

Els plataners de l'Albereda

El 14 d'octubre de 1868, l'ajuntament revolucionari de l'època va decidir enderrocar la muralla de Xàtiva, seguint l'exemple de moltes altres ciutats. La demolició començaria l'any següent. Heus ací els orígens de l'actual Albereda. Es materialitzà la idea de transformar el buit de les velles muralles en façana d'una gran avinguda. El projecte tenia una remota inspiració francesa. Dos Bonaparte, Napoleó I i el seu nebot Napoleó III, casat amb Eugenia de Montijo, volgueren renovar París. El principal artífex d'aquella renovació fou Georges-Eugène Haussmann, que dissenyà els grans bulevards, els monuments i els tipus de construccions que avui es poden contemplar al centre urbà parisenc. Per raons òbvies, Xàtiva no podia aspirar a tanta grandeur. Però l'Albereda, dita així perquè estava poblada per molts exemplars de pollancre o àlber negre (populus nigra) es volgué transformar en un gran passeig. Abans de desaparèixer els murs, Pascual Madoz arribà a veure aquells àlbers, els quals, vers el 1880, foren substituïts pels actuals plataners. Per tant, el passeig de l'Albereda, que esdevingué l'orgull de xativins i xativines, ja és més que centenari.

Aviat, començaria a urbanitzar-se la banda meridional, sobretot el tram comprès entre plaça de la Bassa i carrer Portal del Lleó. Aquest tram arribaria a tenir mostres interessants de diferents estils arquitectònics (neoclassicisme, historicisme, eclecticisme, modernisme). Han desaparegut algunes (l'antiga seu de la Caixa d'Estalvis, el convent de Sant Francesc, el Casino Setabense). Afortunadament es conserva la Casa Botella. Després s'urbanitzaria la banda septentrional. Hi sorgirien diferents quioscs, mobiliari urbà, un templet de música, la Glorieta de José Espejo, delmada per successives edificacions (l'oficina de correus i el Banc d'Espanya, actual Casa de la Ciutat), l'Hotel Españoleto... ¡Albereda de Xàtiva, lloada pels poetes, ja no ets allò que vas ser! Et queden, això sí, molts plataners, que han esdevingut un problema. Cal suposar que es van plantar per bones raons. Són arbres poc exigents. Toleren podades i esporgades enèrgiques. Donen una ombra frondosa en estiu. Però demanen molta llum i un sòl profund i fresc.

Manquen d'aqueixes coses per culpa d'un paviment amb temperatures estiuenques molt altes, un aparcament subterrani i les edificacions en altura. Els plataners pateixen malalties. Alguns es podreixen. Hom lliga cables i quadres elèctrics als seus troncs. Els arbres centenaris no reben per part dels serveis municipals les atencions necessàries. No és precís arribar als extrems dels japonesos, que encorden minuciosament les branques, durant la tardor, per tal d'evitar que les trenquen els vents i les neus hivernals. ¡Quina enveja donen els parcs del país del sol naixent! Nosaltres estem a la Mediterrània, però alguna cosa s'hauria de fer. Ja són moltes les branques, i fins i tot arbres sencers, que han caigut sobre el terra de l'Albereda i d'altres llocs de la ciutat. De moment, només han provocat danys materials. Tanmateix, ¿qui se sorprendrà dels personals, si s'esdevé la caiguda d'una branca gran sobre algú? Els plataners centenaris han donat múltiples avisos a qui corresponga, però ja coneixem el refrany: «Acabats els trons, adéu Santa Bàrbara.»

També cal recordar que l'espècie arbòria hegemònica als espais públics de Xàtiva causa prou molèsties a les persones al·lèrgiques. En primavera, els fruits globulars dels plataners solten una pelussa que es clava al nas i els ulls dels vianants. Atenent tot açò, jo evite passejar per sota dels arbres des de fa temps. (Aquesta precaució es transformava en por si m'acompanyaven els meus néts.) Ja sé que un arbre —un ésser viu al cap i a la fi— no té cap culpa de res. Són els humans els qui decidiren plantar-lo al lloc on arrela. En fi, l'Albereda, la via xativina més emblemàtica i pulmó verd de la nostra ciutat durant una part de l'any, està malalta. I fa l'efecte que els serveis municipals se'n recorden només quan es produeix un agreujament episòdic de l'afecció. ¿És una bona idea anar pal·liant els problemes a poc a poc o caldrien solucions dràstiques? Pense, per exemple, en la substitució dels plataners per arbres d'altra espècie. No seria cosa de canviar-los en un tres i no res; als enamorats de l'Albereda els vindria un atac. I tampoc no tinc massa clar si aquesta és la solució idònia. No sóc biòleg. Ara bé, crec que els responsables tempten la sort.

(publicat a Levante-EMV, el 24/04/2021)

Manteniment i despeses ordinàries

Es pot governar —un país, una ciutat, una organització, una institució— de manera innovadora o conservadora. Sovint, els humans fem equilibris en la corda fluixa, caminem pel fil que separa el conservadorisme de la renovació. Per una banda ens fa por el desconegut. «No deixes senda vella per novella», diu el refrany. Però també som tafaners, com quasi tots els mamífers. Quan parle d'aquesta tensió entre pols oposats no em referisc exclusivament a la tradicional divisió de l'espectre polític entre esquerra i dreta, progressistes i conservadors. Les persones, a l'hora d'emprendre negocis o d'abordar qüestions en l'esfera individual o familiar, ens troben davant del mateix dilema. Quant a la política, els governs d'esquerres actuen freqüentment de manera conservadora. Els electors també basculen; després d'una ratxa de vot conservador, pot produir-se un tomb subversor, perquè el decaïment social i polític demane un revulsiu. Si un govern municipal opta per la línia conservadora, esmerçarà tots els seus esforços a mantenir el que hi ha. ¡Molta despesa ordinària i poca inversió! Naturalment, entre el blanc i el negre cap el gris.

¿Com actuen els governs municipals de Xàtiva? Des que tinc ús de raó en política, jo sempre he vist ajuntaments locals conservadors. Hi ha hagut centelleigs esporàdics, alguna llampada de renovació, però la ciutat segueix, en termes generals, ensopida. «Una becadeta de cent anys», recorda un amic. L'ensopiment abasta diferents àmbits: social, econòmic, laboral, cultural... En 2015, quan va canviar el cicle polític amb la derrota del PP i el triomf de l'esquerra, semblava que les coses podien canviar. A primeries de l'any següent, el consistori organitzà unes jornades titulades La ciutat que volem. L'ànima d'aquelles jornades fou el llavors regidor socialista Jordi Estellés. ¡Un mirall! Per més que governe l'esquerra, les tasques de manteniment i les despeses ordinàries continuen sent la tònica general. En activitat econòmica, el futur de Xàtiva no és gens falaguer. El comerç, sector tradicional de la ciutat, està en declivi. No es creen noves indústries. De fet, moltes empreses de sectors amb certa implantació —fusta, fabricació de làmpades— han baixat la persiana. Una dada cridanera: als polígons industrials a penes hi ha manufactura.

A la nostra ciutat predomina sobretot la gran distribució: cotxes, alimentació... Després de les grans fusions i la subsegüent reducció de plantilles, el sector bancari també ha experimentat una contracció espectacular. Ni Albereda ni República Argentina són ja el Wall Street xativí; moltes sucursals de bancs i caixes han tancat les portes. Serveis públics com la sanitat, tant hospitalària com ambulatòria, demanen inversions que no arriben. (Pel que es veu, es desvien a comarques veïnes.) Cap de les universitats públiques valencianes no disposa de campus a Xàtiva. El trànsit pels espais públics continua tan contaminant i caòtic com d'habitud. El nucli històric es degrada lentament. Amb aquest panorama, caldria pensar un futur diferent i avançat. En altres llocs, cada vegada més ciutadans demanden un model que done resposta a les disfuncions de les ciutats actuals i aborde reptes del futur com els relacionats amb la sostenibilitat i l'entrada en la societat de la informació, la innovació i el coneixement. Necessitem un revulsiu.

En gener de 2016 es parlà d'un model multifuncional i compacte que afavorisca la vida social cohesionada i l'economia competitiva. S'explicà el concepte de ciutat intel·ligent (smart city). Hauríem d'imaginar una ciutat que minve les segregacions i estalvie sòl, energia i recursos, que preserve sistemes agrícoles i entorns naturals, que acurte distàncies entre barris i persones, que permeta dissenyar espais amables per a tots (amb independència de l’edat, el gènere, els orígens o les capacitats), que evite la contaminació, que promoga el benestar i la salut de proximitat, que preserve la cultura pròpia i el patrimoni històric i artístic. L'evolució del model compacte crea cultura comuna en molts països mediterranis i estimula la proliferació de ciutats pròsperes, funcionals i boniques. La gent hi viu al costat de monuments als quals se sent lligada; els béns culturals formen part de la vida quotidiana. Hi ha, per tant, exemples a l'abast. A Xàtiva, però, es diria que els successius governs no tenen pensat cap model. O no l'expliciten suficientment.

(publicat a Levante-EMV, el 15/02/2020)

Proposta amb polèmica

El projecte de Centre d'Art i Arqueologia que l'empresa tecnològica INELCOM vol construir a Xàtiva, entre les muralles de llevant i la Penya Roja, és la mena d'assumpte que divideix les posicions de manera irreconciliable tan aviat com transcendeix a l'opinió pública. S'entra en el territori del blanc o negre, sense possibilitats per al gris. L'anunci d'INELCOM només suscita l'acord en un punt: el benefici que podria reportar a la nostra ciutat la creació d'un museu d'art contemporani. Però el seu hipotètic emplaçament ja ha aixecat polseguera. Res de nou. La gent de la meua generació recordarà l'enrenou que alçà la construcció del Centre Georges Pompidou a París. L'edifici, projectat per Renzo Piano i Richard Rogers, fou inaugurat en 1977. Es tracta d'un dels exemples més coneguts d'arquitectura high-tech. El seu aspecte industrial, amb tots els elements estructurals i funcionals —les escales i els conductes d'aigua, aire i electricitat, pintats de colors cridaners— visibles des de l'exterior, fou la causa de totes les discussions.

La gent el batejà aviat. "Fontaneria", li deien. Els crítics lamentaven l'impacte que produïa en el seu entorn, on proliferen edificis amb mansardes bastits a finals del segle XIX, els estils dels quals són sobretot l'historicista i el modernista, amb algunes influències més antigues. Malgrat les polèmiques, la gent s'acostumà a la nova construcció. Ara, el Pompidou és molt popular, un dels monuments més visitats de França —rep vora sis milions de persones a l'any—, i ha dinamitzat la vida social i econòmica d'un districte parisenc força deprimit abans de contruir-se el museu. I sense sortir de París, també la Piràmid del Louvre alçà contestació. Més a prop de casa, tenim un exemple d'arquitectura moderna emplaçada en un entorn amb construccions molt antigues. Enric Miralles —ja traspassat— i Carme Pinòs projectaren l'Escola Llar de Morella, edifici format per vàries plataformes que s'adapten a la falda del turó del castell. Aquest edifici fou guardonat amb el Premi Nacional d'Arquitectura concedit pel Ministeri de Cultura.

Enric Miralles també dissenyà, junt amb la seua segona esposa, Benedetta Tagliabue, l'edifici que alberga el Parlament d'Escòcia. ¡Altre projecte polèmic! El parlament es troba a la vora del nucli històric d'Edimburg, en un extrem de la Royal Mile, junt a Holyrood —antiga abadia i actual residència escocesa de la reina— i sota els monuments neoclàssics de Calton Hill. En el fons de totes aquestes polèmiques hi ha un gran desconeixement de l'evolució de l'arquitectura. Els estils que s'han anat succeint al llarg de la història —el romànic, el gòtic, els diferents classicismes, l'historicisme, el modernisme—, sempre han compartit espais urbans. Sovint, estan presents en un mateix edifici —en nombroses edglésies, posem per cas, conviuen el gòtic i el barroc. Al sud d'Europa, moltes ciutats conserven també construccions grecoromanes i musulmanes. Però algunes persones no volen de cap manera que les generacions futures puguen contemplar, en els nuclis històrics, mostres de l'arquitectura dels segles XX i XXI. Prefereixen els pastiches.

Volen preservar conjunts fossilitzats en el segle XIX, una mena de parcs temàtics. De moment, en la polèmica que ja comença a suscitar el projecte d'INELCOM hem sentit sobretot les opinions de dos partits, PP i Ciudadanos, que donen suport a la idea del propietari de Montsant, i les dels detractors, persones i col·lectius que no volen que es toque ni un sol esbarzer de la Serra del Castell. M'agradaria saber si uns i altres coneixen la Col·lecció Inelcom d'Art Contemporani, si han visitat l'edifici que l'alberga, el centre de recerca de l'empresa en Pozuelo de Alarcón. Hom podria estar parlant sense coneixement de causa. Caldria aclarir si la col·lecció és realment interessant o no. D'això, però, ningú no diu ni pruna. Les veus crítiques, a més d'arguments raonables, fan servir recursos dubtosos: suposicions no confirmades, afirmacions que potser no s'ajusten a la veritat, valoració d'intencions. ¿Quina representativitat tenen els col·lectius que rebutgen construir el museu als peus de la Penya Roja? A hores d'ara, això és una incògnita.

La yenka

Les mostres d'indeterminació del tripartit xativí comencen a preocupar. Ja són diversos els assumptes en què s'ha fet marxa enrere després d'haver pres una decisió. Algú ha dit, amb sorna, que es torna a posar de moda la yenka. En 1965, el duo Johnny and Charlie aconseguí que La yenka, un dels temes del seu primer disc, esdevingués cançó de l'estiu i èxit fulgurant de vendes. Molts recordaran la tornada: Izquierda, izquierda, derecha, derecha, delante, detrás, un, dos, tres. Doncs bé, algunes actuacions dels nostres edils recorden La yenka. Per la repercussió assolida, destaca sobretot un assumpte: la restricció del trànsit rodat pel carrer de l'Àngel, mesura que precedia la posada en marxa d'un pla integral de mobilitat, ben necessari per a pacificar la circulació de vehicles i persones per les vies públiques de la ciutat. Governar és prendre decisions després d'escoltar les opinions del carrer, on sovintegen les contradiccions entre interessos contraposats. Tancar zones urbanes al trànsit rodat sol alçar, al principi, molta oposició.

A la llarga, però, tot el món surt gauanyant; minva la contaminació, milloren la salut i la qualitat de vida dels residents, hi ha més facilitats per a la socialització, els negocis augmenten les vendes, s'afavoreixen l'accessibilitat i la mobilitat de diversos col·lectius (xiquets, majors, visitants), se salvaguarda més eficaçment el patrimoni històric i artístic... En passar un temps, tothom n'està satisfet, com confirmen moltes experiències. Però arrostrar la impopularitat inicial de la mesura exigeix pedagogia i determinació. Açò darrer sembla faltar als nostres edils, que comencen a suscitar el desgrat de sectors gens sospitosos de negar-los un vot de confiança. «Cos a terra, que vénen els nostres», va dir un polític de l'antiga UCD. Les persones partidàries de limitar el trànsit pel nucli històric no acabem d'entendre quina és l'estratègia dels responsables municipals de mobilitat. El carrer de l'Àngel torna a ser transitable pels cotxes —bé que parcialment. Quan encara estàvem sorpresos per la marxa enrere, assistim al·lucinats a la decisió d'asfaltar l'eix Porta de Cocentaina - Trinitat. S'han cobert amb quitrà trams de formigó i enllosat. ¡L'A-3 a l'interior del nucli històric!

Invitació perquè els vehicles córreguen per Sant Pere i l'Àngel. Perill d'aigua a les cases, quan ploga. No entenc res de res. La via enllaça elements patrimonials del màxim interès: el convent de Sant Onofre, l'església de Sant Pere, la font d'Aldomar, la casa natal d'Alexandre VI i el conjunt monumental de la plaça de la Trinitat. És un dels trajectes més importants per ciutat vella. Cal donar facilitats perquè hi puguen camejar els visitants. L'acabat dels paviments hauria de guardar harmonia amb l'entorn. ¿Ha pensat tot açò qui ha ordenat l'asfaltat? ¿Té por d'alguna cosa? ¿Ha oblidat les protestes suscitades per Rus quan ordenà tapar llombardes? Jo no faria cas de reaccions esquerpes, intimidatòries, insultants o mancades de qualsevol raonament lògic. Cal comptar amb elles —i combatre-les, per descomptat. Però el rellotge no para: tic-tac, tic-tac... Quatre anys passen en un sospir i certes mesures s'han de prendre quan el mandat encara no ha arribat al seu equador. Esperar a prendre-les quan estiga a punt de sonar la campana seria temeritat, suïcidi polític. La mesura de restringir el trànsit de vehicles pel nucli històric s'hauria de prendre ja. Tanmateix, els responsables municipals fan dues coses incomprensibles: ballar la yenka i gastar diners inútilment.

(publicat a Levante-EMV, el 03/08/2016)

Ciutats intel·ligents i lentes

Cittaslow (ciutat lenta) és un moviment fundat en Itàlia en octubre de 1999. S'inspira en l'organització Slow Food (menjar lent), que havia creat al Piemont Carlo Petrini, per a combatre la proliferació del fast food. Els restaurants adscrits al moviment pretenen preservar les cuines culturals fent servir les plantes, les llavors i els animals domèstics associats a cada tradició, i fomenten els conreus autòctons dins de cada ecoregió. Aquesta iniciativa sucità el sorgiment d'un Slow Movement més ample, que compta amb més de 83.000 membres en 122 països. Per la seua banda, els principals objectius de Cittaslow són millorar la qualitat de vida a les ciutats, ressistir-se a llur homogeneïtzació i americanització, celebrar i recolzar la diversitat cultural i la idiosincràsia de cada indret, i conservar el seu patrimoni històric i artístic. Com l'Slow Food International, les ciutats lentes s'han difós fora d'Itàlia. En 2006 ja existien xarxes en Alemannya, Noruega i Regne Unit. Diverses ciutats de la Península han obtingut també l'acreditació Cittaslow: Alcalá la Real (Andalusia), Bagur, Pals i Begues (Catalunya), Bigastre (País Valencià), Lequeitio i Munguía (País Basc), Rubielos de Mora (Aragó). El concepte de ciutat lenta ens duu al de ciutat intel·ligent (Smart City).

Es poden difondre les noves tecnologies i els procediments innovadors a ciutats de mida mitjana com Xàtiva. És en aquestes ciutats on es juga el futur de la intel·ligència urbana. No sols la major part de la població urbana viu en aquest tipus de ciutats, sinó que és aquí on les innovacions vinculades al concepte Smart City són més fàcilment aplicables, ja que les ciutats mitjanes no tenen la complexitat de gestió de les grans conurbacions. Quan es parla de ciutat intel·ligent, es fa referència al nou model de ciutat que integra iniciatives orientades a millorar la sostenibilitat mediambiental i econòmica, així com la gestió eficient dels serveis, amb l’objectiu de millorar la qualitat de vida de les persones que l'habiten i permetre, a llarg termini, la reducció de la despesa pública. Això s’aconsegueix a partir de la innovació en materials, recursos i models emprats. Es busca la màxima integració i connexió entre les infrastructures i els serveis de la ciutat. Per tant, s’utilitza de manera intensiva la tecnologia. Com que els projectes Smart Cities afecten el desenvolupament d’infrastructures i serveis, la transversalitat és la seua característica més distintiva.

S'abasten activitats tant diverses com l’urbanisme, els subministres d'energia i aigua, el transport, la recollida de residus, l’ensenyament, la salut o les TIC, entre d’altres. El sector de les Smart Cities comprèn els següents àmbits d’activitat: Mobilitat urbana, sostenibilitat mediambiental i gestió d’infraestructures, ciutadania, governança i economia, salut i serveis socials. La mobilitat urbana abasta l’accessibilitat, la seguretat i l’eficiència en els sistemes de transport. La sostenibilitat mediambiental i la gestió d’infrastructures engloba els serveis d’estalvi de recursos energètics basats en dissenys innovadors, la gestió eficient dels sistemes energètics dels edificis, les aplicacions intel·ligents o la millora de la xarxa elèctrica i de l’aigua. L’àmbit de ciutadania, governança i economia abasta els serveis associats amb el govern de les ciutats i la seua relació amb la ciutadania, el suport a l’activitat econòmica i la seguretat pública. Finalment, en l’àmbit de la salut i els serveis socials hi trobem els nous models de producció i gestió dels serveis sanitaris i socials, molts d’ells basats en aplicacions TIC, com la telemedicina o la teleassistència.

La denominació Smart City no té massa relació amb noms semblants, com ara smartphone. Els actuals dispositius mòbils tenen una "intel·ligència" tangible; podem fer amb ells infinitat de tasques. En canvi, la intel·ligència de les ciutats està més enfocada a l’estalvi de recursos i la millora de les nostres vides d’una forma no tant palpable. Un clar exemple és el de l’enllumenat. Tot i així hi ha qüestions relacionades, com ara la creació d'un servei Wi-Fi gratuït arreu de la ciutat per part dels ajuntaments. Altre projecte de futur és la promoció dels vehicles elèctrics, amb la instal·lació de la corresponent infrastructura. Ontinyent ja està donant passos cap a la seua transformació en Smart City. M'agradaria que Xàtiva també caminés cap a un model de ciutat intel·ligent i lenta.