En algunes viles i ciutats del centre d'Europa existeix el costum de decorar les façanes de les cases tradicionals amb pintures murals. A partir del segle XVI, el Renaixement es va estendre des del centre d'Itàlia fins al nord, va travessar fronteres i exercí una enorme influència al Tirol meridional i Baviera. Els primers frescos van aparèixer a les façanes de moltes esglésies, palaus i castells. Però l'arquitectura popular adoptà també el muralisme. El costum s'ha conservat en contrades d'Alemanya, Suïssa, Àustria... Un dels indrets més emblemàtics és Oberammergau, vila de l'Alta Baviera pròxima a la frontera amb Àustria. La seua tradició de murals començà al segle XVII i s'allargà fins al XIX. Predominen, per tant, els estils barroc i rococó. Els murals no sols representen escenes religioses o de la vida quotidiana. També sovinteja el trompe-l’oeil que simula elements arquitectònics (frontons, volutes, columnes) al voltant de les obertures (portes, finestres, balcons). Es fa servir la tècnica del lüftl —paraula de la qual prové el nom lüftlmalerei que es dóna als frescos de les façanes—, consistent a pintar sobre guix tendre de pedra calcària.
El lüftl permet que els pigments penetren més profundament en el morter. Així s'assegura millor la conservació i la durabilitat dels frescos, que han de suportar els agents meteorològics. A hores d'ara, els murals continuen pintant-se en estils més moderns. La tradició es conserva en diferents localitats de Suïssa (com Lucerna o Stein am Rhein, vila ben bonica situada a les vores del llac Constança) i d'Àustria (com Kufstein o Graz), però les seues petjades es veuen en moltes altres poblacions. El principal atractiu turístic de Stein am Rhein són les seues pintures murals. I ara ve la pregunta del milió: ¿ha existit alguna vegada a Xàtiva la tradició de pintar escenes a les façanes? ¡No! Però estem a punt d'inventar-la. I açò ens remet irremeiablement a Toni Espinar, el magnífic pintor d'Alzira que viu a casa nostra. Encara recorde la meua sorpresa quan, ja fa un bon grapat d'anys, vaig veure l'espectacular mural inspirat en la Vista de Xàtiva d'Anton van den Wyngaerde, que Espinar havia pintat en unes mitgeres de la part alta del carrer de les Ànimes.
Ha plogut des de llavors i comencen a sorgir problemes com la proliferació de murals al conjunt històric —de què també forma part el Raval— i l'abús de l'autoria única. Una xativina que viu i treballa a Barcelona fa aquesta reflexió assenyada: «M'agraden els murals de Toni Espinar, per la seua barreja de reivindicació, tradició i estètica presa del còmic. Però m'agrada veure'ls a zones "neutres" de Xàtiva, com el Raval, i no de manera descontrolada a la plaça del Mercat o llocs emblemàtics del centre històric.» La imatge inveterada de la plaça del Mercat i els espais adjacents s'altera; entre murals enllestits i projectes que encara no s'han materialitzat —¡i tant de bo no s'arriben a materialitzar mai!—, la fesomia del districte Ciutat canvia. Al nucli històric hauria de respectar-se la paleta de colors tradicionals. Crec recordar que els tècnics d'urbanisme i patrimoni la van establir fa temps. ¿Encara estarà vigent? En moltes poblacions valencianes, la gent solia pintar els fronts de les cases amb certs colors. Es conserva el costum al nucli històric de la Vila Joiosa i en Alzira, al seu barri de la Vila. La lògica diu que es faria el mateix a Xàtiva.
Cal plantejar-se algunes preguntes: ¿els propietaris han de demanar llicència quan volen exhibir murals a les façanes dels seus immobles? ¿existeix un reglament municipal sobre això? ¿què diu la Direcció General de Patrimoni Cultural? (Del Pla Especial de Protecció del Centre Històric, millor no parlar; deu dormir en algun calaix de conselleria.) Les façanes són de domini públic, però plana la sospita que els últims murals pintats a Xàtiva manquen de permís municipal. Jo no tinc res en contra de l'art urbà. N'he vist mostres superbes a Berlín, Leipzig o llocs més pròxims. Un edifici de l'avinguda Miguel de Cervantes de Múrcia, per exemple, exhibeix un enorme Dalí pintat per l'artista brasiler Eduardo Kobra. Les pintures de carrer —no els grafits o els gargots anònims— humanitzen els espais de les perifèries urbanes, poden embellir mitgeres i fronts de blocs d'habitatges d'estil arquitectònic indefinit, ruscos en què sol viure gent de classe obrera. Ara bé, ¡ja n'hi ha prou, d'invents en ple nucli històric! Una mica agrada, però massa embafa.
(publicat a Levante-EMV, el 07/09/2024)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada