Generalment, ningú no emigra del seu país per gust. La gent sol fugir de casa per necessitat. En realitat, el dret a romandre al seu país és, per a una immensa majoria de persones, més important que l'inexistent dret a migrar. Però les coses no són blanques o negres. Sovint, se'ns escapen matisos del fenomen migratori. Tenim, per exemple, el debat sobre els beneficis o els costos que provoca el fenomen en els països emissors i receptors dels migrants. Federico Arcos Ramírez explicava l'estat de la qüestió en un article publicat a Cuadernos de Filosofía del Derecho. Els països receptors solen guiar-se per una màxima: és prioritària la justícia igualitària domèstica davant un hipotètic dret a la mobilitat internacional per a satisfer interessos no vitals. No n'hi ha prou amb reconèixer la universalitat d'un interès; cal determinar les responsabilitats que comporta la seua satisfacció, ço és, el seu cost. Una explicació satisfactòria de l'existència d'un dret humà ha d'oferir també una explicació sobre l'origen dels recursos per a satisfer-lo i de les raons per les quals certes persones —evidentment els contribuents— han de proporcionar-los.
A diferència del dret democràtic a la mobilitat dins les fronteres estatals, un "dret" a traspassar-les no constitueix cap raó capaç d'imposar el tipus d'obligacions que permetrien considerar-lo un dret humà ple, ja que els deures positius que tenim amb els estrangers són menys exigents que els deures amb els compatriotes. El motiu pel qual no podem considerar la llibertat internacional de circulació equiparable a la lliure mobilitat per l'interior dels estats és que només la segona imposa deures positius de magnitud suficient per a considerar-la un dret ple. Els deures amb els estrangers no exigeixen anteposar alguns de llurs interessos a la satisfacció d'altres aspectes del bé públic o l'interes general. A més, són deures que sols entrarien en funcionament de manera subsidiària, quan els seus estats d'origen fracassaren en la protecció dels drets humans. No hi ha contradicció a defendre un dret ple a la lliure circulació i, alhora, rebutjar el d'immigració; inclús si els interessos subjacents en ambdós casos són simètrics, les obligacions recíproques entre els ciutadans de l'estat receptor i les degudes als no ciutadans són asimètriques en molts àmbits.
De l'anterior es conclou que fonament i contingut dels deures de la justícia global i la justícia domèstica són distints. Es pot produir una col·lisió particularment intensa a l'hora de determinar la política migratòria que cal adoptar. La col·lisió descansa en previsions ben discutibles sobre els costos que l'obertura de fronteres té per als estats receptors. La dreta augura una caiguda de salaris brusca a causa de la competitivitat a la baixa, desencadenada per l'arribada de nombrosos immigrants. Es posa en dubte la viabilitat de l'estat del benestar per la sobrecàrrega que patirien els serveis socials. L'augment de la desigualtat multiplicaria la conflictivitat i la pressió política en favor de la redistribució. Finalment, els sentiments de solidaritat i identificació mútua —és a dir, els sentiments identitaris— que permeten sostenir la justícia social podrien veure's soscavats per l'increment de la diversitat ètnica i cultural associada a la immigració. Açò és com el peix que es menja la cua. La dreta predica la catàstrofe i molta gent assegura la catàstrofe perquè l'ha sentida predicar a la dreta. Però hi ha dades que desmenteixen aquest panorama tan ombrívol.
Els immigrants fan poc ús dels serveis socials. Que col·lapsen la sanitat pública, per exemple, és un mite; llevat de casos d'extrema urgència, els immigrants no abandonen el seu lloc de treball. (Recordem que emigren per a guanyar-se la vida.) D'altra banda, pal·lien els efectes negatius de l'enorme davallada demogràfica d'estats receptors com el nostre. Llurs cotitzacions milloren la situació dels sistemes públics de pensions. Quant als llocs de treball que ocupen, solen ser els majoritàriament rebutjats pels nacionals dels estats receptors —cosa particularment perceptible al sector de cures. També es pot analitzar la qüestió des del costat dels estats emissors. Se sol dir que les divises enviades pels migrants constitueixen una de les mesures més eficaces per a incrementar els ingressos dels seus països d'origen i reduir la pobresa a nivell nacional, regional i mundial. Per tant, la migració facilita, alhora, la fugida de la misèria, d'aquelles persones que aconsegueixen entrar en un país ric, i la millora de la situació dels qui s'han quedat a casa. El problema és que això no és cert en una gran majoria dels casos. ¡Massa idíl·lic per a ser veritat!
Podria ser que les remeses beneficien únicament els més avantatjats de les societats d'origen (nombrosos migrants han de despendre enormes quantitats de diners per a poder iniciar el viatge d'emigració) i provoquen inflació en els preus de la terra i altres recursos escassos. En la pràctica, alçar les restriccions a l'entrada d'immigrants no sol traduir-se sols en l'arribada de treballadors poc qualificats; també entren molts professionals (enginyers, economistes, metges, infermers, professors...). La fugida de cervells perjudica els països pobres i beneficia, almenys teòricament, els rics. En realitat, la lluita contra la pobresa mundial exigeix a mitjan i llarg terminis més polítiques de desenvolupament en comptes de més migració. En qualsevol cas, l'assumpte és molt complex. Per això causa perplexitat la demagògia que es fa servir en els debats públics sobre les polítiques migratòries que haurien d'adoptar estats receptors com el nostre. La dreta populista parla contínuament de l'efecte crida, però no explica quines accions d'ajuda exterior i altres mesures dirigides al desenvolupament econòmic de països pobres prendria si governés.
A diferència del dret democràtic a la mobilitat dins les fronteres estatals, un "dret" a traspassar-les no constitueix cap raó capaç d'imposar el tipus d'obligacions que permetrien considerar-lo un dret humà ple, ja que els deures positius que tenim amb els estrangers són menys exigents que els deures amb els compatriotes. El motiu pel qual no podem considerar la llibertat internacional de circulació equiparable a la lliure mobilitat per l'interior dels estats és que només la segona imposa deures positius de magnitud suficient per a considerar-la un dret ple. Els deures amb els estrangers no exigeixen anteposar alguns de llurs interessos a la satisfacció d'altres aspectes del bé públic o l'interes general. A més, són deures que sols entrarien en funcionament de manera subsidiària, quan els seus estats d'origen fracassaren en la protecció dels drets humans. No hi ha contradicció a defendre un dret ple a la lliure circulació i, alhora, rebutjar el d'immigració; inclús si els interessos subjacents en ambdós casos són simètrics, les obligacions recíproques entre els ciutadans de l'estat receptor i les degudes als no ciutadans són asimètriques en molts àmbits.
De l'anterior es conclou que fonament i contingut dels deures de la justícia global i la justícia domèstica són distints. Es pot produir una col·lisió particularment intensa a l'hora de determinar la política migratòria que cal adoptar. La col·lisió descansa en previsions ben discutibles sobre els costos que l'obertura de fronteres té per als estats receptors. La dreta augura una caiguda de salaris brusca a causa de la competitivitat a la baixa, desencadenada per l'arribada de nombrosos immigrants. Es posa en dubte la viabilitat de l'estat del benestar per la sobrecàrrega que patirien els serveis socials. L'augment de la desigualtat multiplicaria la conflictivitat i la pressió política en favor de la redistribució. Finalment, els sentiments de solidaritat i identificació mútua —és a dir, els sentiments identitaris— que permeten sostenir la justícia social podrien veure's soscavats per l'increment de la diversitat ètnica i cultural associada a la immigració. Açò és com el peix que es menja la cua. La dreta predica la catàstrofe i molta gent assegura la catàstrofe perquè l'ha sentida predicar a la dreta. Però hi ha dades que desmenteixen aquest panorama tan ombrívol.
Els immigrants fan poc ús dels serveis socials. Que col·lapsen la sanitat pública, per exemple, és un mite; llevat de casos d'extrema urgència, els immigrants no abandonen el seu lloc de treball. (Recordem que emigren per a guanyar-se la vida.) D'altra banda, pal·lien els efectes negatius de l'enorme davallada demogràfica d'estats receptors com el nostre. Llurs cotitzacions milloren la situació dels sistemes públics de pensions. Quant als llocs de treball que ocupen, solen ser els majoritàriament rebutjats pels nacionals dels estats receptors —cosa particularment perceptible al sector de cures. També es pot analitzar la qüestió des del costat dels estats emissors. Se sol dir que les divises enviades pels migrants constitueixen una de les mesures més eficaces per a incrementar els ingressos dels seus països d'origen i reduir la pobresa a nivell nacional, regional i mundial. Per tant, la migració facilita, alhora, la fugida de la misèria, d'aquelles persones que aconsegueixen entrar en un país ric, i la millora de la situació dels qui s'han quedat a casa. El problema és que això no és cert en una gran majoria dels casos. ¡Massa idíl·lic per a ser veritat!
Podria ser que les remeses beneficien únicament els més avantatjats de les societats d'origen (nombrosos migrants han de despendre enormes quantitats de diners per a poder iniciar el viatge d'emigració) i provoquen inflació en els preus de la terra i altres recursos escassos. En la pràctica, alçar les restriccions a l'entrada d'immigrants no sol traduir-se sols en l'arribada de treballadors poc qualificats; també entren molts professionals (enginyers, economistes, metges, infermers, professors...). La fugida de cervells perjudica els països pobres i beneficia, almenys teòricament, els rics. En realitat, la lluita contra la pobresa mundial exigeix a mitjan i llarg terminis més polítiques de desenvolupament en comptes de més migració. En qualsevol cas, l'assumpte és molt complex. Per això causa perplexitat la demagògia que es fa servir en els debats públics sobre les polítiques migratòries que haurien d'adoptar estats receptors com el nostre. La dreta populista parla contínuament de l'efecte crida, però no explica quines accions d'ajuda exterior i altres mesures dirigides al desenvolupament econòmic de països pobres prendria si governés.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada