La delimitació de la pertinença és una de les poques necessitats universals de les societats humanes: necessitem formar part d'algun àmbit que ens defineix com a membres d'un grup, i fins i tot, amb alguna molt rara excepció, com a membres d'un grup territorial. Parlar d'identitat, per tant, no és un subproducte dels nacionalismes i localismes diversos, tant si es valoren positivament com si no. Sembla, però, com si el concepte mateix fora, per alguns sectors d'opinió suposadament "universalistes", una idea perillosa: com si qualsevol identitat col·lectiva o de grup (territorial, cultural, històrica, "nacionalitària"... qualsevol que no corresponga a la definida per l'espai d'un estat constituït) fora un invent artificiós i pervers destinat sobretot al tancament i a l'enfrontament, i a ignorar la humanitat bàsica dels individus. Pensar això és tant com ignorar que l'arrel bàsica de la identitat està en aquella necessitat universal de pertinença: és ignorar que tothom, a tot arreu, necessita alguna mediació entre la seua pròpia singularitat i la universalitat de l'espècie. Fet i fet, ¿qui pot no ser res?, ¿qui pot ser únicament ell mateix, un individu i prou?
Teoria de la identitat, Joan F. Mira
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada