dimarts, 29 de desembre del 2015

¿Qui ha guanyat les eleccions?

Costa formar-se un criteri propi i original sobre la situació política espanyola després de les recents eleccions genrals. En realitat és impossible. S'han dit tantes i tantes coses... Cada partit ha dit la seua. Entre els tertulians i els columnistes, hi ha opinions per a tots els gustos. La meua visió de la realitat postelectoral no aspira, per tant, a descobrir cap Amèrica. Em conte entre aquells que no salven de la derrota cap partit d'àmbit estatal. L'èxit o el fracàs es mesura en funció de les expectatives creades. Hi ha tres motius per a considerar derrotat el PP: ha perdut una enormitat de vots —i de diputats, per tant—, està molt lluny de la majoria necessària per a formar govern —no pot formar-lo ni amb el recolzament de C's— i possiblement haurà de prescindir del seu president, Mariano Rajoy, i elegir altra persona que lidere el partit. Les seues possibilitats de formar govern són minses.

El PSOE és, sens cap dubte, el gran perdedor. Ha estat incapaç de vèncer el PP —en qualsevol competició, el segon classificat sempre és perdedor—, ha obtingut els pitjors resultats des de les eleccions de 1977 i ha quedat col·locat en una situació força incòmoda. Tots els escenaris li són adversos. Si es presta a la gran coalició amb un PP desacreditat per la corrupció i les polítiques antisocials, el PSOE podria firmar la seua defunció com a partit. Si afavoreix la convocatòria de noves eleccions, s'arrisca a patir un sorpasso per part de Podemos. L'opció de formar govern en minoria amb la formació morada, a més del tràngol que suposaria haver de conviure amb les hosts de Pablo Iglesias, implica fer cessions als independentistes catalans, amb les conseqüències imprevisibles que això pogués tenir per al socialisme català i espanyol (cessions que, per altra banda, molts sectors socialistes no estan disposats a fer.)

Tampoc no és probable que Esquerra Republicana i Democràcia i Llibertat donaren suport actiu o passiu a un govern espanyol liderat pel PSOE. I açò em porta a l'altre perdedor, Podemos. Les seues expectatives eren molt altes. El cielo no se toma por consenso. Se toma por asalto, havia dit Iglesias. Però la seua formació ha quedat en tercera posició amb 69 diputats, molt lluny del cel —la Moncloa. I la xifra és molt enganyosa; part d'aquests diputats pertany a candidatures col·ligades (En Comú Podem, Compromís-Podemos-És el moment i En Marea). Pablo Iglesias ha posat com a condició per a l'entesa amb el PSOE la celebració d'un referèndum consultiu a Catalunya. Deu saber dues coses: que el seu nombre de diputats no l'autoritza a posar-se massa intransigent i que la condició imposada és difícil de pair pels socialistes. A no ser que Iglesias estiga fent el paperot i només vulga noves eleccions.

Els dos últims perdedors són Ciudadanos i Unidad Popular, la marca d'Izquierda Unida. Tenint en compte que Albert Rivera parlava dies abans de la cita electoral com si fos el president in pectore, el seu resultat només pot ser qualificat de fiasco. Això no obstant, el senyor Rivera es permet seguir fent propostes de gran estadista, com si el seu partit no fos absolutament intranscendent. ¡Patètic! Pel que fa a Unidad Popular, si s'hagués unit a Podemos, la candidatura resultant podria haver obtingut sis milions de vots i haver superat el PSOE. Però la vella guàrdia comunista ni volia renunciar a les sigles de la seua coalició ni al grup parlamentari propi. (Al final, igualment l'ha perdut.) Per la seua banda, Iglesias no estava disposat a transigir amb aquells que considera perdedors nats i que podien haver-li distorsionat molts cercles territorials. A Podemos només li interessava fitxar Garzón i els millors quadres d'IU.

En fi, per a portar a bon port els diferents projectes de llei, qualsevol fórmula de govern, exceptuant la gran coalició, necessitaria el recolzament d'Esquerra Republicana i Democràcia i Llibertat. En aquest sentit, els dos grups catalans han estat els veritables guanyadors de la passada contesa electoral. Potser, això explica la baixa intensitat de les desqualificacions cap als seus resultats. En altres circumstàncies, hauríem sentit frases com resultado catastrófico de los independentistas catalanes o Mas y Junqueras totalmente desautorizados por el elctorado catalán. Costa imaginar, però, que els dos grups sobiranistes donen suport a cap govern central, després dels improperis i les amenaces que han hagut de suportar, sobretot per part del PP. ¿Pensa votar el PSC a favor d'Artur Mas? Conclusió: vist el panorama postelectoral, no seria gens estrany veure'ns abocats a unes noves eleccions abans de la primavera vinent.


Es podria fer una consideració final. Compromís-Podemos-És el moment tampoc no ha obtingut el milió de sufragis a què aspirava. Aconseguí el 25% dels vots valencians, xifra molt important. Ara bé, per a justificar l'acord signat, Compromís i Podemos haurien d'haver rebut junts un mínim de 740.000 vots, ço és, la suma dels vots que havia obtingut a les recents autonòmiques cada grup per separat. Doncs bé, malgrat l'augment de participació, la coalició només fou capaç d'atraure, el 20 de desembre, 671.071 paperetes, quasi 70.000 menys que en maig. Compromís i Podemos han superat els socialistes valencians, però el PPCV ha tornat a ser el partit més votat. El Bloc només ha obtingut dos escons al Congrés dels Diputats —els altres set s'han repartit així: dos d'Iniciativa, quatre de Podemos i un d'una independent. Sempre quedarà un dubte: ¿Compromís hauria obtingut un resultat equiparable en solitari?

dissabte, 26 de desembre del 2015

El cometa era una supernova

Ahir fou 25 de desembre, data del naixement de Crist segons la tradició catòlica. En realitat, celebrem un conjunt de mites. És mític, posem per cas, el Portal de Betlem. Sembla lògic pensar que Jesús nasqué a Natzaret. En la seua època, tothom acompanyava el nom propi amb el nom del lloc d'origen. Totes les fonts parlen de Jesús de Natzaret. Tanmateix, Lluc i Mateu afirmen que havia nascut a Betlem. Alguns historiadors suposen que els dos evangelistes alteraren la dada per a fer-la coincidir amb les profecies de l’Antic Testament, segons les quals el Messies havia de nàixer a Betlem. Tot indica, però, que va nàixer a Natzaret, aldea de Galilea. (Alguns jueus es preguntaven, en sentir notícies dels prodigis atribuïts a Jesús: «¿De Natzaret pot sortir alguna cosa bona?») Tampoc no sabem amb seguretat l’any de la seua vinguda al món. La data més acceptada (segons els càlculs actuals) és l’any 4 aC. Lluc i Mateu diuen que havia nascut durant el regnat d’Herodes el Gran, mort aqueix any. (Lluc aporta, però, una dada incongruent; diu que els pares, Maria i Josep, viatjaren a Betlem l’any 6, durant el mandat de Publi Sulpici Quirí, governador romà de Síria i encarregat de fer el cens ordenat per l'emperador Cèsar August.)

Joseph Ratzinger, pontífex emèrit, afirma en un escrit seu que Jesús va nàixer entre 6 o 7 anys abans de la data oficialment establerta. També diu que no hi havia ase ni bou a l’estable de Betlem. L’estrella que guià els Reis d’Orient i els pastorets degué ser una supernova. «És possible que els Reis procediren de Tartessos, ciutat mítica emplaçada al baix Guadalquivir», cavil·la l'anterior papa. Seguim, però, amb els mites. Tampoc no està clar que Crist nasqués en hivern. Molts creuen que, d'acord amb els relats evangèlics, degué nàixer en primavera o estiu, èpoques de màxima activitat als ramats, pel naixement i la cria dels cadells. Això no obstant, des de l'any 354, els cristians romans celebren la Nativitat de Jesús després del solstici de desembre (la diada reemplaça, per tant, una festivitat romana, les Saturnals en què se celebrava el naixement del Sol Invicte i Mitra). I una paradoxa final: l’Església Catòlica sempre ha desqualificat els evangelis apòcrifs, però dóna per bones dues dades contingudes en ells: els noms dels tres Reis Mags, Melcior, Gaspar i Baltasar, i els noms dels pares de la Mare de Déu, Joaquim i Anna. Amb tots aquests ingredients, l’orbe sencer celebra Nadal el 25 de desembre de tots els anys.

I encara hi ha més curiositats. Segons els Evangelis, Jesús tingué quatre germans, Jaume, Josep, Judes i Simó, i també algunes germanes, que no s’hi anomenen, per la poca importància de la dona a l'antiguitat. El teòleg José Antonio Pagola explica en Jesús, aproximación histórica que el Natzarè rebutjava el patriarcat i condemnava la discriminació femenina. La seua vida errant, lluny de casa, sense ofici fix, practicant exorcismes i curacions estranyes, i anunciant sense cap autoritat un missatge sorprenent, era una vergonya. El text evangèlic narra la reacció familiar: «Quan llurs parents s’assabentaren, anaren a fer-se càrrec d’ell, doncs deien: “Està fora de si”.» Podríem dir, fent servir paràmetres actuals, que Jesús tenia el perfil d'un antisistema —cabells llargs, crítiques a la casta, verb indendiari, costums gens convencionals. ¿Sabran açò, tots els fidels que abans d'ahir per la nit van acudir a la missa del gall en alguna parròquia xativina? No crec. D'altra banda, Xàtiva tampoc no ha estat immune a la influència de la globalització. La Nativitat, esdevinguda a la vora de la Mediterrània, ha rebut nombrosos empelts anglosaxons.

Molts símbols nadalencs —l’avet, els flocs de neu, els rens, els trineus— remeten al nord gèlid d’Europa i a l’Amèrica septentrional. L'establishment s'ha emparat de la celebració nadalenca. És més: un succés estrictament religiós ha esdevingut festa secular i una invitació al consum immoderat. Aquest barreig d'elements sagrats i profans, present a tot arreu, impregna des de fa dies les places i els carrers de Xàtiva: l'infant Jesús i el Pare Noel pujats als balcons; camells i rens als aparadors; betlem monumental —el més gran de les Espanyes— i pista de patinatge... Els xiquets xativins poden imaginar, mentre patinen en una superfície de gel sintètic instal·lada a l'Albereda, que llisquen en la pista glaçada del Rockefeller Center. Les altes temperatures són, però, un obstacle per a la imaginació infantil —o millor, per a la dels seus pares. En fi, bones festes a tots i a totes.

(publicat a Levante-EMV, el 26/12/2015)

dilluns, 21 de desembre del 2015

Exposició de Pau Buforn


Durant l'acte d'inauguració s'exposaran en un plafó les reivindicacions de les
Plataformes per l'Aplicació de la Llei de la Dependència.   

diumenge, 20 de desembre del 2015

Novel·la de Mariló Sanz


Mariló Sanz Mora va nàixer en Aielo de Malferit. És mestra i actualment exerceix de logopeda. Li agrada saber sobre la història i les tradicions que l’envolten, i les escriu perquè no s’obliden. Des de fa anys, escorcolla en arxius i en la memòria dels majors. Resultat d’aquesta tasca són nombrosos articles, llibres sobre temes del seu poble, contes per als més menuts i la novel·la En primera persona.

I així com vol saber sobre la vida que l’envolta, també li agrada conèixer la més allunyada, la d’altres mentalitats o cultures. Com a resultat d’aquesta curiositat, ha publicat amb Nova Casa Editorial la novel·la Entre dos mons.

Escriure és per a ella de vegades una obsessió, viatjar sempre un plaer, així que maleta a punt en tot moment, diu que la vida és un viatge i ella una viatgera que escriu o, el que és el mateix, una amant de l’escriptura que viatja. Recull aquesta obsessió en el blog racoviatgermariloDe prop o de lluny, pròpies o d’altres, reals o fictícies, sempre troba experiències per a relatar.

Entre dos mons mostra Algèria, els seus paisatges i la seua gent. Partint d’escenaris reals i d’experiències viscudes, no només en Algèria sinó en altres països àrabs, l’autora relata la història d’amor de la Mariona, una catalana que viu a València i que lluita per viure entre dos mons i poder mostrar als fills el camí que els espera pel fet de ser hereus d’una doble naixença.

Unes cartes escrites al passat fan de guia en el descobriment del país que a poc a poc enamora i captiva a la Mariona. Els lectors descobriran les raons d’aqueixa fascinació a través de la seua mirada senzilla, humana i emotiva. Una història sincera, valenta i dura per fets que han passat i que passen en l’actualitat.

dissabte, 19 de desembre del 2015

Final de campanya

L'última setmana de campanya ha tingut algunes fites importants. Una d'elles fou el debat cara a cara entre Pedro Sánchez i Mariano Rajoy. Abans de la cita, els altres candidats a la presidència del Govern ja havien condicionat aquest debat. Heus ací alguns dels seus pronòstics: «Sánchez i Rajoy representen el bipartidisme, la corrupció i una manera de fer política obsoleta. Obviaran els casos de coruupció per a no entar en el "tu més". Voldran salvar-se la cara l'un a l'altre. Tant el PP com el PSOE tenen molts draps bruts que amagar. "Que es besen, que es besen", caldrà dir-los. Ja veuràs.» És més: des d'un canal de televisió s'havia muntat una guingueta estranya: Albert Rivera i Pablo Iglesias anaven a analitzar el debat de Sánchez y Rajoy, és a dir, a criticar el cara a cara sense possibilitat de defensa dels al·ludits. No es complí, però, el guió previst; Pedro Sánchez acorralà Mariano Rajoy. Aquest es quedà ben desconcertat davant les escomeses dialèctiques del seu adversari; possiblement, el cap del PP havia abordat el debat amb excessiva arrogància. Sempre presumieix d'estar en possessió del seny, de fer les coses com Déu mana.

«Sánchez no voldrà ficar-se en cap embolic; li puc recordar l'herència de Zapatero, li trauré els ERO d'Andalusia, l'aclapararé amb la creació d'ocupació i la recuperació econòmica», degué pensar Rajoy amb suficiència i flegma gallega. Fins i tot degué creure que li estava fent un favor al candidat socialista, acceptant debatre amb ell. ¿Tan tanoca és Mariano Rajoy? No sé. Tots els analistes polítics havien dit per activa i per passiva que el cara a cara era l'últim cartutx de Pedro Sánchez, necessitat d'invertir la tendència de les enquestes. Tots els sondejos li auguraven un resultat catastròfic. Des del principi, el socialista marcà el ritme del debat, donà per amortitzada l'herència de Zapatero i desmuntà tot l'argumentari econòmic i social de Rajoy, que no donava crèdit al cariu que prenia l'intercanvi dialèctic. El llenguatge corporal de l'encara president —els tics nerviosos del seu ull esquerre i uns tremolins de peus ben visibles— era tot un poema. El moment culminant arribà quan Sánchez amollà la frase que acabarà marcant tota la campanya 2015: «Vostè no és una persona decent.» ¡Pobre Mariano Rajoy! ¡Noquejat i contra les cordes!

Gran decepció a la guingueta del canal de televisió. Els participants ja no podien cridar «que es besen, que es besen». ¿Quina va ser la seua reacció? ¡Canvi de plans! «És l'últim debat d'una època. Per a debatre no és precís baixar al fang. Es poden dir les coses sense insultar...», van ser les seues observacions. La hipocresia d'Iglesias, Rivera i Rajoy és evident; tots ells han insultat els seus adversaris en més d'una ocasió. Tothom recordarà les boniqueses que dedicava Rajoy, des de l'oposició, al president Rodríguez Zapatero. Aquests dies, l'hemeroteca també ha repescat moltes expressions insultants d'Iglesias i Rivera. En fi, jo crec que els donava exactament igual, als líders de Podemos i Ciudadanos, un desenvolupament moderat o crispat del cara a cara; un i altre havien decidit anticipadament el seu veredicte —sobretot pel que fa a Sánchez—: «Tant se val barret roig com barret blau.» Tanmateix, jo, que vaig veure el debat, crec sincerament que Sánchez el guanyà amb claredat. S'atreví a dir a la cara allò que Albert Rivera, posem per cas, insinuà amagat darrere una portada de periódic i en absència de l'interessat. Sánchez fou més valent.

¿Li servirà per a remuntar les seues expectatives de vot? Sembla que no. En tot cas, l'episodi demostra que tots van a la caça del PSOE. Ja sé que s'ho té merescut, però jo no trobe utilitat al declivi socialista si propicia una majoria absoluta de la dreta. I açò em porta a l'altra fita de la campanya electoral: l'agressió a Rajoy. Tot indica que l'autor és un jove desequilibrat —familiar del president per a més inri. Es tracta, per tant, d'un acte aïllat. Tots els partits, PSOE inclòs, s'afanyaren —no podia ser d'altra manera— a condemnar sense pal·liatius l'atac. Mariano Rajoy demanà que no se'n tragueren conseqüències polítiques, però els mitjans de la caverna establiren aviat lligams estrafolaris. «Pedro Sánchez, en crispar l'ambient amb els seus insults, afavorí la violència de l'eixelebrat», venien a dir. ¿Reportarà vots al PP, una hipotètica reacció de simpatia amb Rajoy? Esperem que no. En tot cas, ja és mala sort que un incident desafortunat emboire el final de campanya. Afortunadament, els trackings reservats anuncien una remuntada espectacular de Podemos. La majoria absoluta d'esquerres encara no està perduda. ¡Matèria per a la reflexió!

dijous, 17 de desembre del 2015

Valencians al Congrés

A finals de setembre, uns quants amics viatjàrem a Madrid. Visitàrem la Dama d'Elx, al Museu Arqueològic Nacional, i el Congrés dels Diputats. Passejàrem per les dependències de la cambra baixa amb un guia de luxe, Joan Baldoví, diputat de Compromís. La legislatura estava a les acaballes. L'edifici del Congrés, d'estil neoclàssic, inaugurat en 1850 per la reina Isabel II, és una de les construccions més emblemàtiques de la capital de l'Estat. Ha estat escenari d'alguns dels esdeveniments polítics més destacats dels segles XIX i XX —el més recent, l'intent de cop d'estat del 23 de febrer de 1981. I sí, tinguérem l'oportunitat de fer totes aquelles coses que se suposa que han de fer els visitants: travessar el saló dels passos perduts, entrar a l'hemicicle, mirar al sostre, per a descobrir els impactes dels trets disparats pels guàrdies civils de Tejero, fer-se les fotos de rigor als seients blaus i a la tribuna d'oradors... ¡Coses de turistes!

Com que tots érem valencians, ens vam detenir davant algunes obres d'art: al saló dels passos perduts, admiràrem un baix relleu de l'escultor Marià Benlliure dedicat a Emilio Castelar, president de la Primera República; a l'hemicicle, ens aturàrem sota una escena pintada al sostre en què apareix Jaume I, i sota un quadre del pintor romàntic alcoià Antoni Gisbert. (L'obra, de temàtica històrica, adquirida pel Congrés en 1863, penja a la part esquerra de la capçalera.) Al vestíbul principal, que només s'obri en dates singulars, s'exhibeixen divuit retrats de polítics reeixits dels dos últims segles. Hi destaquen els de diversos presidents de Govern o de la República —està, posem per cas, el retrat de Manuel Azaña. Però allò més interessant van ser les xerrades de Joan Baldoví, el polític que ha donat visibilitat als valencians durant la darrera legislatura. Molts només el recorden per les seues intervencions poc convencionals als debats.




Efectivament, es presentà per primera vegada al Congrés en bicicleta. També s'ha fet famós pels seus "numerets" a la tribuna d'oradors. Molts recordaran el seu striptease simulat per a ensenyar una samarreta contra els desnonaments, el tros de pa amb que parodià els retalls del PP (i que li valgué el qualificatiu de pallasso, llançat per la senyora Celia Villalobos) o l'exhibició de rètols i petites pancartes. Tots aquests gestos han estat considerats impropis per molts diputats primmirats i circumspectes dels diversos grups representats a la cambra. Tanmateix, les aparences enganyen. Baldoví ha fet una veritable tasca d'oposició. La seua primera intervenció parlamentària, durant el debat d'investidura de Mariano Rajoy, fou un duríssim al·legat contra la gestió del PP al País Valencià. El seu discurs tragué de polleguera Rajoy i líders valencians del PP com Rita Barberà. Baldoví també ha presentat múltiples iniciatives parlamentàries a favor dels interessos valencians en les parcel·les econòmica i social. Ha estat un treballador incansable.

Temes com el Corredor Mediterrani, l'infrafinançament del país, els retalls als serveis públics o la situació d'assalariats i autònoms han estat preocupació constant de Baldoví. Ell mateix ens explicà el perquè de les seues performances: «Al grup mixt som massa diputats per culpa de la injustícia comesa amb Bildu, que hauria d'haver tingut grup parlamentari propi. I clar, només he pogut parlar escassos minuts molt de tard en tard. Havia d'aprofitar molt bé, per tant, les meues intervencions. Per altra banda, quan em tocava parlar, l'hemicicle solia estar buit i els mitjans de comunicació no prestaven atenció; ja havien intervingut quasi tots els grups polítics als torns de paraula, les rèpliques i les contrarèpliques, i els discursos es feien repetitius. Els numerets de les samarretes i altres teatrets despertaven els diputats i els periodistes. Els mitjans de comunicació sempre m'han tractat molt bé. He ocupat algunes portades, he aconseguit visibilitat. S'han d'aprofitar les oportunitats.» Baldoví també ens contà un munt d'anècdotes.





Precisament, dies abans del nostre viatge a Madrid, el Congrés dels Diputats havia acceptat tramitar la reforma de l'Estatut valencià. A la tribuna d'invitats eren els principals representants polítics del País Valencià: el president Ximo Puig, Mònica Oltra, Enric Morera... La reforma estatutària, per a poder blindar les inversions de l'Estat, semblava no tenir interès per a les seues senyories, que preferiren prendre's un recés mentre els comissionats de les Corts Valencianes defenien la seua proposta. Aquests van intervenir sense que cap membre del Govern d'Espanya no els escoltés. Mariano Rajoy, com que els pressupostos de l'Estat ja s'havien aprovat, havia marxat a dinar al Bar Manolo. En acabar la sessió, Rita Barberà, que era present, botant-se les formes de la cortesia parlamentària més elemental, es va dirigir a Baldoví en aquests termes: Qué vergüenza. Venir aquí a hablar mal de los valencianos. El diputat ens va dir quina havia estat la seua contestació: «Només he parlat mal de valencians i valencianes com tu.»

En fi, ateses les enquestes, és quasi segur que Joan Baldoví tornarà a ser diputat. Ha estat un bon representant dels valencians, un magnífic parlamentari. Encara no sabem quina serà la seua peripècia política; amb l'actual reglament del Congrés a la mà, "Compromís-Podemos-És el moment" no podrà constituir un grup parlamentari propi, encara que compte amb nombre suficient d'escons. Pablo Iglesias ha promès una veritable entelèquia: un subgrup dins el grup de Podemos. Evidentment, un subgrup no comptarà amb portaveu, ni amb presència a la Junta de Portaveus. Un subgrup tampoc no tindrà torn d'intervenció als debats. (Quedarà supeditat a la voluntat majoritària del grup matriu.) No seria estrany, per tant, veure de nou Joan Baldoví al grup mixt. Parlaria molt de tard en tard, però ho faria en nom dels valencians. I tampoc no s'ha de descartar la tornada a les performances per a fer-se visible als mitjans de comunicació.

dissabte, 12 de desembre del 2015

Calma aparent

Les eleccions generals del pròxim dia 20 no afecten directament la vida política local. És més: el percentatge de vots obtinguts per cada grup representat al nostre consistori difícilment seria extrapolable a uns hipotètics comicis locals. Els votants no solen comprtar-se igual en totes les eleccions. Es vota d'una manera a les generals i d'altres molt distintes a les autonòmiques i les locals. L'exemple el tenim a Xàtiva; en les eleccions del passat 24 de maig, molts xativins votaren Compromís a les autonòmiques i Esquerra Unida a les municipals. Com a conseqüència, EUPV, tot i obtenir un pèssim resultat al conjunt del País Valencià —es va quedar sense representació a les Corts—, li va fer un bon sorpasso a Compromís en la nostra ciutat. De fet, els nacionalistes no eren imprescindibles per a la formació del govern local. Temps hi haurà d'analitzar amb deteniment els motius d'aquestes diferències entre els resultats obtinguts per cada formació als nivells local i autonòmic. La composició de les llistes electorals i la presència o l'absència de la nova força emergent, Podemos, podrien explicar el fenomen. En qualsevol cas, les dades que aporten el dia 20 les diferents taules xativines indicaran com estàn els ànims polítics de la ciutadania.

Des de maig, s'han produït algunes novetats. La més destacada és, sens cap dubte, l'aliança de Podemos i Compromís. Els ànims es van agitar a les files de Compromís per culpa de l'acord. Bé que les aigües s'han calmat momentàniament, la processó li va per dins. En aquests moments, com que les enquestes auguren un resultat electoral molt bo per a la coalició "Compromís-Podemos-És el moment", la militància es dedica exclusivament a fer campanya. La calma no aconsegueix d'amagar, però, la mar de fons. En moltes poblacions, els militants de Compromís —majoritàriament afiliats al Bloc Nacionalista— treballen per un costat i els de Podemos, per altre. Al cap i a la fi, el Bloc i Podemos són com l'aigua i l'oli. Xàtiva és un cas peculiar. El cercle local de Podemos, molt actiu durant la temporada estival de 2014, entrà posteriorment en un període de convulsions internes. Si hem de jutjar per l'assistència a les primeres assemblees obertes, entre els seguidors locals de Pablo Iglesias hi havia de tot: unes poques cares noves i moltes conegudes: militants i exmilitants del PSOE i altres grups de l'esquerra —Podemos accepta la doble militància—, activistes socials que ja havien estat protagonistes de mil batalles a la nostra ciutat, etc.

Cal pensar que els simpatitzants xativins de Podemos votarien a EUPV en els comicis municipals. (Això explicaria, en part, el magnífic resultat local obtingt per la formació d'Alberto Garzón.) El pròxim dia 20, les coses seran distintes; els seguidors de Podemos podran votar una llista en què apareix el seu logotip. Assistim, però, a una situació paradoxal: des de fa temps, el cercle local de Podemos sembla desmantellat —o inactiu, no sé. Conclusió: a casa nostra, sols la militància del Bloc està fent campanya a favor de "Compromís-Podemos-És el moment". I no acaben ací les paradoxes; molts votants fidels de Compromís donaran suport, indirectament i sense cap convenciment, a Iglesias i Errejón. ¿Servirà per a millorar la situació dels valencians, aquest embolic? No sé. El vent de ponent mai no sol portar bonança. D'altra banda, no està gens clar que els resultats dels comicis del dia 20 permeten la formació d'un govern de progrés.

La campanya electoral, que es troba a l'equador, està provocant fricions entre els partits d'esquerres. Compromís i Podemos intenten rossegar vots al PSOE de manera gens dissimulada. Mònica Oltra aspira a convertir-se en la pròxima presidenta de la Generalitat. Les enquestes vaticinen un esfondrament dels socialistes i una remuntada de la coalició Compromís-Podemos. Aquest horitzó suscita interrogants. Després de sumar i restar vots, ¿s'aconseguirà la majoria parlamentària suficient per a formar un govern de coalició PSOE-Podemos a Madrid? En cas contrari, ¿es veurà afectada la convivència entre socis, al govern de la Generalitat? La coalició PSOE-Podemos no està garantida de cap manera; ara mateix, la dreta va per davant de l'esquerra als sondejos. Unidad Popular —nova marca d'IU— lluita per la mera supervivència. Esperem que la cita del dia 20 no remoga les aigües de les institucions polítiques valencianes.

(publicat a Levante-EMV, el 12/12/2015)

dijous, 10 de desembre del 2015

Lliurament definitiu

Atesa la gran repercussió cultural, comercial i turística que havia tingut el concurs internacional en què s’havien elegit les set meravelles del món, i la gran difusió que n'havien donat els mitjans de comunicació de tots els països, Fil-per-randa, un club de viatges fundat l'any 1993, volgué crear un programa semblant referit al patrimoni cultural i ambiental valencià. La iniciativa havia de ser un nou motor per a la promoció d'aquest patrimoni (un programa recolzat en continguts rigorosos, redactat per professionals de prestigi i enllestit amb participació d’entitats públiques i privades valencianes). A tal fi, es dissenyà una pàgina web participativa en què, de forma lúdica, popular i, alhora, rigorosa, es podia votar per a elegir les set Meravelles Valencianes. Els objectius principals eren difondre el patrimoni valencià i fomentar la seua conservació. Amb el concurs d’historiadors, biòlegs, arquitectes, directors de museus, gestors culturals i gerents turístics, es formaren les comissions encarregades d’establir les diferents seccions o apartats en què s’havien d'emplaçar les peces candidates a Meravelles Valencianes.

Les set seccions proposades foren les següents: esdeveniments culturals i patrimoni immaterial; parcs i paratges naturals; conjunts històrics i artístics; peces arqueològiques i obres d’art; monuments naturals; monuments arquitectònics històrics; monuments arquitectònics moderns. Les candidatures als diversos apartats havien de ser presentades per les entitats col·laboradores (associacions, agrupacions o federacions culturals i esportives, institucions públiques i privades sense vinculació directa amb la política). Durant la fase prèvia, aquestes entitats proposaren 153 candidates. Amics de la Costera, col·laboradora en el projecte des del primer moment, proposà els següents elements de la ciutat i la comarca: el conjunt històric de Xàtiva, la Cova Negra i l’Estret de les Aigües, el Guerrer de Moixent, la Foguera de Canals, la font gòtica de la Plaça de la Trinitat de Xàtiva, la Lloca de Canals i la Pica Islàmica de l’Almodí de Xàtiva. Les candidatures foren seleccionades el dia 20 d’octubre del 2007 al Monestir de Sant Miquel i els Sants Reis, seu de la Biblioteca Valenciana i de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

Professionals de prestigi vinguts de quasi totes les comarques valencianes que representaven quaranta entitats diferents van enllestir la llista definitiva de candidates a ser elegides Meravella Valenciana. La participació a l’acte fou oberta, però només tenia dret a veu i vot una persona per associació. La sessió fou presidida per les següents personalitats: Pere Mª Orts i Bosch (membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua), Carmen Morenilla Talens (membre del Consell Valencià de Cultura), Josep Mª Soriano (director de la Caixa Popular), Rafael Gil Salinas (vicerector de Cultura de la Universitat de València) i Alfons Llorenç (coordinador de l’acte, representant de Fil-per-randa i portaveu del Projecte Meravelles Valencianes). Es féu la presentació pública del projecte i la nominació de les candidates a Meravelles Valencianes. De les set candidates proposades per l’Associació d’Amics de la Costera, en foren seleccionades només dues: el conjunt monumental de la ciutat de Xàtiva (a l’apartat de conjunts històrics i artístics) i el Guerrer de Moixent (a l’apartat de peces arqueològiques i obres d’art).

Tot seguit s'inicià el període de votacions. Podia votar qualsevol persona que disposés d’una adreça de correu electrònic. Les votacions eren totalment gratuïtes. Per a respectar el dret d’igualtat d’oportunitats, només es podia votar una vegada cada mes des d’una mateixa adreça de correu electrònica. Per tant, el remitent era l’adreça de correu electrònic des de la qual s’havia efectuat la votació. Per a validar el vot, calia marcar una candidata de totes i cadascuna de les seccions (total set) i deixar l’adreça electrònica des de la qual es votava. El 25 d’abril del 2008, es feren públiques les candidates més votades, que formaren el grup de les 21 finalistes (3 per secció, per a garantir que entre les finalistes hi hagués representació de tots i cadascun dels diferents àmbits). Vint-i-un professionals de prestigi defensaren, mitjançant un article il·lustrat amb fotografies, cadascun dels monuments, parcs naturals o obres d’art proposades pels votants. Aquests vint-i-un articles foren la base d’una posterior publicació. Es tancà el programa amb l’elecció (entre les vint-i-una proposades) de les Set Meravelles Valencianes.

Entre les entitats patrocinadores o col·laboradores del projecte destacaven la Caixa Popular, la Universitat de València (a través del Vicerectorat de Cultura, la Facultat d’Economia i Turisme, i el Jardí Botànic), el Consell Valencià de Cultura, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, l’Associació d’Amics de la Costera, l’Agrupació Borrianenca de Cultura, la Societat Coral “El Micalet”, Acció Cultural del País Valencià, Escola Valenciana. Federació d’Associacions per la Llengua, Fundació Jaume II el Just, Campaners de la Catedral de València, Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana, Federació de Pilota Valenciana, Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida, Fil-per-randa, Editorial Denes... Mesos abans d’iniciar-se les votacions, el projecte havia estat presentat al govern municipal de Xàtiva.

Fins a l'últim dia del procés, la rivalitat fou màxima entre Xàtiva i Morella. Finalment, guanyà Xàtiva amb un 32,82% dels vots emesos. Els mitjans locals d'informació se'n feren ressò. Alfonso Rus no en volgué saber res. «La nostra ciutat no pot anar a concursos. Xàtiva és una vedet i les vedets no concursen; actuen a la gala final», manifestà l’alcalde. «Sort que hem guanyat», afegí. I finalment, per a cloure les seues declaracions, es féu aquesta pregunta: «Si Xàtiva arriba a quedar segona o tercera, què haguera passat?» A l'acte de lliurament dels premis, celebrat el 5 d'octubre de 2008 al Botànic de València, no acudí, per tant, cap representant oficial del consistori xativí. (En canvi, l’alcalde d’Algemesí, militant del PP, era present a la gala i no s’amagava de mostrar la seua satisfacció; la seua ciutat havia quedat campiona a l'apartat de patrimoni immaterial per la processó de la Mare de Déu de la Salut.)



L'escultura acreditativa de la distinció com Meravella Valenciana, concedida a la ciutat, fou recollida per l'Associació d'Amics de la Costera. Des de llavors, ha estat custodiada als seus locals. I des d'aquell octubre de 2008, Amics de la Costera esperava oferir el guardó a les autoritats municipals xativines i demanar-les que feren servir la distinció als seus plans de dinamització cultural i turística. Finalment, aquesta pretensió s'ha materialitzat; avui, s'ha lliurat el trofeu a les autoritats de la ciutat en el transcurs d'un acte que s'ha celebrat a migdia al despatx de l'alacaldia.

dimarts, 8 de desembre del 2015

Nit de premi

El pròxim divendres, l’Associació d’Amics de la Costera lliurarà el V Premi Amics de la Costera a l'Escola de Danses de Xàtiva, en el transcurs d’un sopar als salons "Lluna Events" de la nostra ciutat. L'acte acabarà amb una xicoteta actuació del cos de dansa de l'entitat premiada. La distinció que s'atorga va nàixer en 2002 amb vocació de premiar cada dos anys aquella persona o entitat que es destaca en la defensa del patrimoni comarcal, entès en un sentit molt ample: llengua, folklore, patrimoni històric i artístic, patrimoni natural....

Fins ara, el Premi Amics de la Costera, una escultura de l'artista Manuel Boix, s'ha concedit a les següents persones o entitats: Joan Albelda, rector de Montesa, per la seua tasca de recuperació del patrimoni històric i artístic de la vila on s'alçà fins al segle XVIII la casa mare de l'orde de Montesa; l’Associació Cultural 9 d’Octubre del Genovès, per la seua magnífica programació cultural (exposicions, xerrades, aplecs) i pel seu protagonisme en les campanyes de defensa de dos edificis en perill de desaparició, l’antiga església parroquial del Genovès i l’ermita del Puig; Pep Gimeno Botifarra, per la seua tasca brillant i persistent de recuperació i difusió del patrimoni musical tradicional de la Costera i del País Valencià; la Coordinadora d'Escoles d'Ensenyament en Valencià de la Costera, membre de la Federació Escola Valenciana, per la seua dedicació a difondre l’ús normal del valencià a l'escola, i per la ingent tasca de promoció de la nostra llengua a tots els àmbits comarcals, tant educatius com socials en general (Escola Valenciana organitza els Premis Sambori i les Trobades d'Escoles en Valencià).

Enguany, l'Associació d'Amics de la Costera ha atorgat el seu guardó als membres de l'Escola de Danses de Xàtiva, per la seua defensa del nostre folklore. L'entitat, que acaba de celebrar el seu 35 aniversari, participa en múltiples esdeveniments de la ciutat (balls al carrer, processó del Corpus, homenatges als maulets i les víctimes del bombardeig de 1939, la vespra de la Mare de Déu i altres fetivitats). La seua darrera gran fita ha estat el muntatge de l'espectacle "De la terra venim" en col·laboració amb la colla La Socarrà, la Rondalla de Xàtiva i l’actor xativí Elies Barberà, estrenat el passat 31 d’octubre al Gran Teatre de Xàtiva. L'Escola de Danses organitza també tots els anys l'Arrelats Folk, una mostra anual que ens apropa el folklore autòcton i el de llocs més allunyats de la nostra contrada.

Com ja s'ha dit, el sopar de lliurament tindrà lloc als salons Lluna Events de Xàtiva el pròxim divendres dia 11 a les 21.30 hores. El tiquet, el preu del qual són 20 euros, es podrà adquirir la mateixa nit de divendres a l'entrada del sopar. Cal, però, fer abans les reserves corresponents cridant al telèfon 655842525, o enviant un missatge a l'adreça electrònica d'Amics de la Costera, amicscostera@hotmail.com. Després del sopar i el lliurament, hi haurà l'actuació de l'Escola de Danses. La participació en l'acte està oberta a qualsevol persona interessada. Es tracta d’una bona oportunitat per a compartir una vetllada agradable amb amics i amigues, i amb gent de la cultura.

dijous, 3 de desembre del 2015

Tremolins

No hi ha manera d'aclarir-se amb les enquestes. Cadascuna diu una cosa diferent. És impossible saber, per tant, si el PP té pitjors expectatives del que diuen els sondejos encarregats pels seus mitjans afins, o si les perspectives de C's estan unflades, o si Podemos està realment estancat, o si el PSOE baixarà a la tercera posició. Mai no havia estat tan clara la poca fiabilitat dels estudis demoscòpics. En qualsevol cas, el panorama polític que s'albira com a resultat de les pròximes eleccions és per a posar-se a tremolar. Les possibilitats que torne a governar la dreta són molt elevades. Les combinacions podrien ser múltiples: acord entre PP i C's, o entre C's i PSOE, o entre PP i PSOE... Qualsevol d'aquestes alternatives serviria per a preservar l'estatu quo actual. Al cap i a la fi, ¿quin objectiu persegueix l'operació de disseny que és Ciutadans? Garantir que tot continue igual, que els poders fàctics no perden el control de les institucions públiques. El sistema només està disposat a fer canvis merament cosmètics —lampedusians. És més: l'entrada de C's en una de les combinacions de govern que s'acaben d'esmentar podria significar per a les autonomies la pèrdua de moltes competències; Ribera i els seus coreligionaris no dissimulen llur jacobinisme. Ací, al País Valencià, ja hem tingut ocasió d'escoltar les opinions de Carolina Punset sobre l'ús del valencià, posem per cas. També sabem què opina Ribera sobre els nostres problemes de finançament. Diu que el dèficit fiscal valencià és inexistent. En altres paraules: Ciutadans diu coses que ni el PP s'havia atrevit a dir. Una coalició PSOE-Podemos seria el mal menor. Tanmateix, les enquestes no van en aqueixa direcció. Com vaig apuntar en altre post, sols queda esperar que estiguen equivocades o manipulades. Tremolins m'entren, només de pensar en allò que podria passar en la pròxima legislatura.

dimarts, 1 de desembre del 2015

V Premi Amic de la Costera


El proper divendres 11 de desembre se celebrarà el sopar de lliurament del Premi Amics de la Costera que atorga l'Associació d'Amics de la Costera a aquella persona o entitat que s’haja destacat en defensa del patrimoni de la comarca. Enguany la guardonada ha estat l'Escola de Danses de Xàtiva per la ingent tasca que ha portat a cap durant els darrers anys en la recuperació i difusió del patrimoni folklòric (música, dansa, vestimenta) de la Costera i del País Valencià. El sopar tindrà lloc als salons Lluna Events de Xàtiva a les 21.30 hores. El tiquet, el preu del qual són 20 euros, es podrà adquirir el mateix dia 11 a l'entrada del sopar. Cal, però, fer les reserves corresponents cridant abans del dia 7 de desembre al telèfon 655842525 —s'ha de preguntar per Joanjo—, o enviant un missatge a l'adreça electrònica de l'Associació d'Amics de la Costera, amicscostera@hotmail.com. Després del sopar, hi haurà una petita actuació de l'Escola de Danses. La participació en l'esdeveniment està oberta a qualsevol persona interessada. Es tracta d’una bona oportunitat per a compartir una vetllada agradable amb amics i amigues, i amb gent de la cultura.

dissabte, 28 de novembre del 2015

Tots els sants haguts i per haver

Dissabte passat, després d'esmorzar en la seua terrassa, vaig entrar al bar d'una societat musical xativina. Em vaig topar amb tres associats que paraven unes andes. Vaig recordar que l'endemà era la festa de santa Cecília, patrona dels músics. Quasi tots els estudiosos coincideixen a dir que no hi hagué cap relació entre la màrtir romana i la música. Que la jove sabés tocar l'orgue és un mite originat per la mala traducció d'una línia de les Actes de Santa Cecília, obra anònima apareguda a finals del segle V. En 1594, el papa Gregori XIII canonitzà Cecília i la nomenà patrona de la música per «haver demostrat una atracció irresistible cap als acords melodiosos dels instruments.» Des de llavors, la diada de la santa, el 22 de novembre, és festa gran per a molts músics i moltes societats musicals. El Costumari de Joan Amades dóna notícia d'algunes curiositats sobre la festivitat. Fou costum, posem per cas, que els vells ministrers i sonadors de música de corda, sobretot els guitarristes, voltaren per viles i ciutats, i deixaren sentir els millors acords dels seus instruments per a gaudi i goig del veïnat, i en honor i glòria de llur patrona.

Com que l'ofici de músic no estava ben considerat —potser perquè la joglaria i la comèdia de carrer havien estat un temps en mans de jueus i moriscs—, quan s'organitzaven festes i danses en honor a santa Cecília, la retribució als músics ni es tenia en compte; si restaven diners se'ls pagava; si no, s'havien de donar per satisfets amb el companatge, és a dir, amb el favor de parar-los taula i donar-los llit durant la festa. (Pertot arreu, hom allotjava dolçainers, tabaleters i altres músics humils a les cases més pobres.) Afortunadament, les coses han canviat. Les bandes xativines, bé que llurs músics són bàsicament aficionats, obtenen ingressos de fonts diverses: matrícules i quotes de conservatoris i escoles musicals, caixet per actuacions, cànon abonat per empreses hostaleres allotjades dins les instal·lacions socials, subvencions municipals a canvi de participar en celebracions cíviques o religioses de la nostra ciutat... Allò que no ha canviat és el patronatge de santa Cecília. Tots els anys, les bandes elegeixen la ceciliana major. I continua celebrant-se el trasllat de la imatge de la patrona des de ca la ceciliana sortint a ca l'entrant.

Dec ser una persona molt estranya per no prendre'm seriosament aquestes coses. Trobe absurd que algunes entitats —les bandes de música o les comissions falleres, per exemple— continuen lligades a símbols i rituals religiosos. Segons la Constitució, l'Estat espanyol és aconfessional. Sí, ja sé que les societats musicals són entitats privades, però reben diners del contribuent. A la nostra ciutat, com en moltes altres, viuen persones creients i no creients, catòlics i fidels d'altres confessions —la comunitat protestant, posem per cas, és ben nombrosa. Una de les activitats més habituals de les nostres bandes és desfilar darrere de passos processionals en celebracions catòliques (Setmana Santa, Corpus, festes patronals...). Per cert, en algunes ocasions, les bandes han de tocar l'himne nacional d'Espanya o l'himne regional —«Per a ofrenar noves glòries a Espanya...» Són peces patriòtiques que no alcen l'adhesió unànime de tots els ciutadans. Sé, a través de testimonis solvents, que la disparitat de conviccions polítiques o religioses ha provocat alguna vegada discussions entre els directius i els músics o les famílies dels educands.

Hi ha qui es nega a interpretar segons quin himne, o no vol participar en segons quina desfilada. Són negatives lògiques i respectables en un país plural. La filla d'un amic meu es donà de baixa d'una banda; el seu director no acceptava que la xica es negués a tocar determinat himne. En honor a la veritat s'ha de dir que les bandes no són les úniques entitats atrapades en l'absurd. El mes passat s'han celebrat a Xàtiva les festivitats de l'Àngel Custodi, patró dels cossos policials, i la Mare de Déu del Pilar, patrona de la Guàrdia Civil. En ambdós casos, el patronatge religiós recau sobre grups que formen part de l'administració pública. No entenc com l'Església diu que està perseguida; en aquest país es veneren totes les patrones i tots els patrons haguts i per haver. En fi, ja posats, podríem celebrar, cada 4 de novembre, la festivitat de sant Clar. Segons Joan Amades, consellers, regidors i funcionaris reclamaven el seu favor. Li demanaven claredat de judici i bon seny per a resoldre justament els afers públics. També l'invocaven els jutges i els qui havien d'intervenir en assumptes judicials. ¡Visca sant Clar i amunt santa Cecília! ¡És clar!

(publicat a Levante-EMV, el 28/11/2015)

dimarts, 24 de novembre del 2015

Les dones d'Iran

Durant la recent estada per terres iranianes, les dones del meu grup havien de portar el cap i els muscles sempre coberts amb un vel (només se'l podien llevar dins l'habitació de l'hotel). Al país, estan prohibides les faldilles femenines i els pantalons curts masculins. ¿Què pensen els principals afectats, dones i homes iranians, del codi islàmic sobre indumentària? A jutjar pel que vaig entreveure durant els dies de viatge, moltes persones n'estan tipes. Com que no vaig fer cap enquesta —l'objectiu del meu viatge era merament turístic—, faré uns apunts esquemàtics. Jo dividiria la població femenina en tres grups: el de les submises —o molt religioses, no sé—, el de les indiferents i el de les disconformes. Les primeres van vestides amb el xador fosc. Bé que la peça és transversal —la porten dones de totes les edats—, el seu ús éstà generalitzat entre les més majors. Les alumnes de centres de primària i secundària l'han de dur obligatòriament, com a uniforme (el de les més jovenetes sol ser de color blau marí).

El xador no uniformitza del tot les seues usuàries. Als basars venen teles luxossísimes de diferents teixits. Es veuen sovint xadors de domàs amb dibuixos brillants sobre fons mat. També poden ser luxosos els mocadors que envolten el cap sota la peça negra o marró. Sovint s'endevinen joies —polseres, anells, agulles de pit—, pantalons vaquers i sabates de tacó ben elegants. Entre les fèmines d'edat mitjana, mestresses o treballadores, sovinteja la bateta curta, de color fosc, cordada per darrere, els vaquers i —quin remei— el mocador nugat sota la barbeta. Les més rebels intenten eixamplar a poc a poc els límits d'allò permès. Segons el codi islàmic, la dona ha de portar els cabells llargs i tapats pel vel. Però nombroses xiques es retiren el vel cap a darrere per a mostrar llurs tenyits i pentinats, sovint ben cridaners, o trauen unes trenes ben llargues per l'esquena. També exhibeixen, en contra de les normes, maquillatges exagerats. Llueixen vels, bates de colors i dibuixos cridaners, i pantalons ben ajustats —gairebé malles. Porten sandàlies que deixen els peus a l'aire. (Aprofiten que el nou president, Rouhani, és més permissiu.)

 



Els homes també pateixen una llarga llista de prohibicions; no poden exhibir grenya llarga, cua de cavall, mullet (pèl curt al crani i llarg al clatell), cabell tallat en punta... Però també els joves intenten eixamplar els límits; alguns adopten l'estèttica hipster, difícil de distingir del codi islàmic. (Certes vestimentes, que en Europa són mostra d'esnobisme, esdevenen un acte polític en Iran.) La policia pot sancionar —fins i tot detenir— les persones que no acaten el codi de moralitat als espais públics (qui duu pantalons massa ajustats, corbata, vel massa solt, escot). En qualsevol cas, les dones són les més perjudicades per la moralitat oficial; sempre depenen d'un home —pare, marit o fill major. Necessiten un permís per a viatjar. No poden ser jutges (segons els clergues, es deixarien dur pels sentiments al dictar les sentències). Només poden divorciar-se per una causa justa. Tenen prohibit cantar en públic (llevat que ho facen per a una audiència exclusivament femenina). No poden ballar (els homes tampoc; el ball és considerat satànic per les autoritats religioses). A les iranianes els està vedat conduir autobusos o motocicletes i dirigir l'oració en les mesquites.








Es nota que moltes dones estan fartes de la situació. Malgrat tot, l'estatus de la dona persa és comparativament millor que el de les àrabs. Les iranianes poden accedir a càrrecs polítics, exercir quasi totes les professions, assolir el grau d'aiatol·là, conduir els seus cotxes privats... Sens cap dubte, una nova revolució iraniana estarà protagonitzada per la joventut, especialment la femenina. Però els canvis semblen encara llunyans. Costarà desbancar els mul·làs i els guardians de la revolució islàmica impulsada, ara fa trenta-sis anys, per l'aiatol·là Sayyid Ruhollah Musaví Jomeini.