dimarts, 24 de novembre del 2015

Les dones d'Iran

Durant la recent estada per terres iranianes, les dones del meu grup havien de portar el cap i els muscles sempre coberts amb un vel (només se'l podien llevar dins l'habitació de l'hotel). Al país, estan prohibides les faldilles femenines i els pantalons curts masculins. ¿Què pensen els principals afectats, dones i homes iranians, del codi islàmic sobre indumentària? A jutjar pel que vaig entreveure durant els dies de viatge, moltes persones n'estan tipes. Com que no vaig fer cap enquesta —l'objectiu del meu viatge era merament turístic—, faré uns apunts esquemàtics. Jo dividiria la població femenina en tres grups: el de les submises —o molt religioses, no sé—, el de les indiferents i el de les disconformes. Les primeres van vestides amb el xador fosc. Bé que la peça és transversal —la porten dones de totes les edats—, el seu ús éstà generalitzat entre les més majors. Les alumnes de centres de primària i secundària l'han de dur obligatòriament, com a uniforme (el de les més jovenetes sol ser de color blau marí).

El xador no uniformitza del tot les seues usuàries. Als basars venen teles luxossísimes de diferents teixits. Es veuen sovint xadors de domàs amb dibuixos brillants sobre fons mat. També poden ser luxosos els mocadors que envolten el cap sota la peça negra o marró. Sovint s'endevinen joies —polseres, anells, agulles de pit—, pantalons vaquers i sabates de tacó ben elegants. Entre les fèmines d'edat mitjana, mestresses o treballadores, sovinteja la bateta curta, de color fosc, cordada per darrere, els vaquers i —quin remei— el mocador nugat sota la barbeta. Les més rebels intenten eixamplar a poc a poc els límits d'allò permès. Segons el codi islàmic, la dona ha de portar els cabells llargs i tapats pel vel. Però nombroses xiques es retiren el vel cap a darrere per a mostrar llurs tenyits i pentinats, sovint ben cridaners, o trauen unes trenes ben llargues per l'esquena. També exhibeixen, en contra de les normes, maquillatges exagerats. Llueixen vels, bates de colors i dibuixos cridaners, i pantalons ben ajustats —gairebé malles. Porten sandàlies que deixen els peus a l'aire. (Aprofiten que el nou president, Rouhani, és més permissiu.)

 



Els homes també pateixen una llarga llista de prohibicions; no poden exhibir grenya llarga, cua de cavall, mullet (pèl curt al crani i llarg al clatell), cabell tallat en punta... Però també els joves intenten eixamplar els límits; alguns adopten l'estèttica hipster, difícil de distingir del codi islàmic. (Certes vestimentes, que en Europa són mostra d'esnobisme, esdevenen un acte polític en Iran.) La policia pot sancionar —fins i tot detenir— les persones que no acaten el codi de moralitat als espais públics (qui duu pantalons massa ajustats, corbata, vel massa solt, escot). En qualsevol cas, les dones són les més perjudicades per la moralitat oficial; sempre depenen d'un home —pare, marit o fill major. Necessiten un permís per a viatjar. No poden ser jutges (segons els clergues, es deixarien dur pels sentiments al dictar les sentències). Només poden divorciar-se per una causa justa. Tenen prohibit cantar en públic (llevat que ho facen per a una audiència exclusivament femenina). No poden ballar (els homes tampoc; el ball és considerat satànic per les autoritats religioses). A les iranianes els està vedat conduir autobusos o motocicletes i dirigir l'oració en les mesquites.








Es nota que moltes dones estan fartes de la situació. Malgrat tot, l'estatus de la dona persa és comparativament millor que el de les àrabs. Les iranianes poden accedir a càrrecs polítics, exercir quasi totes les professions, assolir el grau d'aiatol·là, conduir els seus cotxes privats... Sens cap dubte, una nova revolució iraniana estarà protagonitzada per la joventut, especialment la femenina. Però els canvis semblen encara llunyans. Costarà desbancar els mul·làs i els guardians de la revolució islàmica impulsada, ara fa trenta-sis anys, per l'aiatol·là Sayyid Ruhollah Musaví Jomeini.