dimarts, 26 de desembre del 2017

Abandoneu tota esperança

Suposem que ets independentista. Lògicament, estaràs a favor de la independència del teu país. Com que vols treballar per aconseguir aquest objectiu, t'afilies a un partit independentista. Els companys de militància t'elegeixen secretari general de la formació. S'aproximen comicis autonòmics i ets designat candidat a la presidència de la Generalitat. Els òrgans del teu partit redacten el programa. Hi fica clar i ras que els teus companys i tu aspireu a la independència. Prometeu que, si guanyeu les eleccions, negociareu amb el govern de l'Estat la convocatòria d'un referèndum d'autodeterminació. Aviseu que, fins i tot si el govern central es nega a negociar res, aneu a convocar la consulta igualment. Dissenyeu un full de ruta on es detallen les passes que fareu per tal d'assolir els vostres objectius —converses amb altres forces, iniciatives polítiques, creació de diversos comités d'assessorament i coordinació, mobilitzacions ciutadanes, mesures legislatives. Proclameu que tot es farà de forma pacífica. El full de ruta és conegut per tothom i totdon. Guanyeu les eleccions i poseu en marxa el procés. El parlament aprova les lleis de cobertura.

El govern central havia pensat fins ara que les coses no arribarien tan lluny. Comprovat que no anàveu de farol, decideix finalment actuar amb tots els mitjans punitius al seu abast —inclòs el setè de cavalleria—; vol evitar que se celebre la consulta. Aquesta, però, se celebra. El president de les Espanyes apel·la a l'alta magistratura judicial, que ordena escorcolllar diversos departaments de la Generalitat. ¡Eureka! La guàrdia civil troba en el despatx d'un alt fucionari un exemplar del full de ruta. El document es titula Enfocats. Es podria dir que els agents han descobert de nou Amèrica. Tots els ciutadans i les ciutadanes del país sabien que aspireu a la independència. Els agents s'han assabentat, però, en trobar en un calaix de la taula del despatx del número dos del departament d'Hisenda la seua agenda i el full de ruta. Oiga, que éstos estaban preparando la independencia, li diuen al jutge. «¿Sí? ¡No em digues!», exclama molta gent. En fi, el govern central activa l'article 155 de la Constitució, per a poder intervenir totes les institucions autonòmiques. El parlament és dissolt. El president de la Generalitat i tots els consellers són cessats.

Comencen les detencions de consellers —tu evites la garjola perquè marxes a l'exili. Us acusen de rebel·lió violenta, sedició tumultuària i malversació, per haver gastat diners públics en l'organització d'un referèndum il·legal. El magistrat del Tribunal Suprem que instrueix la causa contra vosaltres confirma la presó preventiva incondicional per al vicepresident de la Generalitat, un conseller i els presidents de dues entitats cíviques. El cap del govern central convoca, sense facultats per a fer-ho, uns comicis autonòmics que tornen a guanyar els partits independentistes. Mentrestant, l'acció judicial no cessa. L'anar a peu és molt vell, però el jutge instructor no ho sabia. Es que la policía me ha pasado la lista de todas las personas que formaban el comité que diseñó, orientó, dirigió e implementó los planes para la creación de un estado soberano y la lista de quienes movilizaron los recursos humanos y materiales para ello. ¿Quines són aquestes persones? Doncs els secretaris dels partits independentistes, els presidents d'entitats ciutadanes partidàries de la independència i la presidenta de l'Associació de Municipis per la Independència.

I ací no s'acaba la llista. També podrien ser imputats per rebel·lió violenta un expresident de la Generalitat, els presidents i els secretaris dels grups parlamentaris independentistes i un entrenador de futbol —sí, un entrenador—, per llegir en una manifestació un comunicat a favor de la independència. Algunes de les persones que s'acaben d'enumerar han tornat a ser elegides diputats i diputades en les recents eleccions autonòmiques. En un moment o altre, tots els investigats hauran d'acudir a declarar davant el magistrat del Trinunal Suprem. Podrien correr la mateixa sort —presó incondicional— que ja pateixen quatre persones. Estremera i Alcalá es quedaran petites. ¿Se li ha anat l'olla, al jutge? No. L'Estat vol escarmentar els independentistes. Embargament de béns, inhabilitació i presó integren el càstig —o la venjança— que patiran. ¿No deien, els líders dels partits espanyols, durant els anys de plom d'ETA, que es podia parlar de tot si s'abandonava la violència? Això era abans. Ara, els partits independentistes han de posar al preàmbul de llurs estatuts la inscripció que figura en la porta de l'infern de Dant: Lasciate ogni speranza.

diumenge, 24 de desembre del 2017

Presos polítics

Si hom llegeix atentament els articles 472, 473, 475, 476 i 480 del Codi Penal, s'adonarà que l'ús de la violència és part constitutiva i essencial del delicte de rebel·lió. És més: contínuament s'hi parla d'armes, militars, tropes, força armada, lliurament d'armes... És a dir, s'està pensant en un colp militar. Des que començà el procés independentista català, el govern de Madrid pregava que es produís qualsevol acte de violència. Pretensió vana; les grans mobilitzacions dels 11 de setembre i altres fites importants del procés s'han caracteritzat pel seu desenvolupament pacífic. Calgué, per tant, posar un parany. Durant l'escorcoll de la Conselleria d'Hisenda, la guàrdia civil abandonà dos vehicles oficials a la via pública sense cap protecció. Quan es produí la concentració massiva davant de l'edifici, alguns manifestants no pogueren resistir la temptació d'obrir les portes dels cotxes —que, ves per on, no estaven tancades amb clau—, destrossar els seients, punxar les rodes, tapar els vidres amb enganxines... Amb permís dels guàrdies civils, els dos Jordis se’n pujaren a dalt dels vehicles per a demanar tranquil·litat a la multitud congregada.

¡Tant se val! L'objectiu estava aconseguit. «Els separatistes han fet ús de la violència; se n'han pujat dalt de dos vehicles policials després de destrossar-los», repeteixen a tothora els partidaris d'aplicar l'article 155 de la Cosntitució. Molts espanyols s'han engolit la fal·lacia. Les persones que tenim memòria sabem, però, quina cosa és la veritable violència. Durant els anys de plom d'ETA, posem per cas, la banda terrorista cobrava exaccions il·lícites, amenaçava, incendiava, segrestava, assassinava, posava bombes. Faré servir una expressió col·loquial: al jutge Pablo Llarena se li ha anat l'olla. Necessita la violència per a poder incriminar els líders de l'independentisme per un delicte de rebel·lió. Son reos del delito de rebelión los que se alzaren violenta y públicamente para cualquiera de los fines siguientes: 1.º Derogar, suspender o modificar total o parcialmente la Constitución. 5.º Declarar la independencia de una parte del territorio nacional. 7.º Sustraer cualquier clase de fuerza armada a la obediencia del Gobierno, estableixen l'article 472 del Codi Penal i tres dels seus apartats. En fi, com no hi havia violència, ha calgut inventar-la.


Alguns diran: «¿Qui ets tu per a esmenar-li la plana a tot un magistrat del Tribunal Suprem?» Doncs sóc un ciutadà en plenitud de drets i lliure d'expressar-se. (Sóc també —bé que això manca d'importància— llicenciat en Dret.) Un manifest firmat per més de cent professors de Dret Penal rebutjà que la Fiscalia i l'Audiència Nacional qualificaren els actes de l'1 d'octubre de delictes de rebel·lió i sedició. Com Llarena no és infalible —segons el meu parer, no ho és ni el papa—, es pot equivocar. Un jutge també pot prevaricar, quan pren resolucions sabent de ciència certa que són injustes. El sistema de recursos serveix per a reparar errors. Tanmateix, una sentència del TS o el TC només podria ser recorreguda davant el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE). La reparació arribaria massa tard. I açò em porta a l'altre delicte que s'imputa als líders catalanistes empresonats: sedició. Tampoc no s'ha produït el delicte tipificat a l'article 544 del Codi Penal; els imputats no han induït, provocat o protagonitzat, com exigeix aqueix article, cap alçament tumultuari. Per això s'ha retirat l'ordre de detenció europea —l'euroordre— contra Puigdemont.

No hi ha rebel·lió ni sedició, sinó desobediència, que és cosa distinta. Al jutge només li quedaria la malversació de cabals públics. El magistrat del Suprem entèn que el govern català ha gastat diners públics en l'organització d'un referèndum il·legal. Des de 2015, el Codi Penal considera malversació tant l'administració deslleial com l'apropiació, per a u mateix o per a un tercer, de cabals, efectes o valors públics. Els acusats no tenien, però, cap ànim de lucre; els diners hipotèticament malversats no han acabat a les seues butxaques; els han fet servir en l'organització del referèndum de l'1 d'octubre. Aquest referèndum era un compromís electoral. En qualsevol cas, aquest presumpte delicte no hauria de suposar presó preventiva incondicional. La reclusió de Junqueras, Forn i els Jordis és absolutament desproporcionada. Corruptes ben famosos, com ara Rato o Urdangarín, sentenciats a reclusió, no han posat un peu a la presó. Per tant, no puc deixar de recordar que quatre presos polítics no podran celebrar el Nadal amb les seues famílies.

dissabte, 9 de desembre del 2017

Somnolència

Passen els dies, els mesos i els anys, però Xàtiva no surt de l'ensopiment —o de la becadeta, com diu un amic. En matèria de patrimoni, la ciutat es troba al punt mort de quasi sempre. La restauració completa de Sant Domènec no s'albira a l'horitzó. De moment només s'han recuperat l'església, l'aula capitular i l'ala meridional del claustre, però estan pendents de repristinació les altres galeries del pati i el dormitori, situat darrere de l'ala ja restaurada, al sud del conjunt conventual. Imagine que passarà temps abans de veure l'inici dels treballs. També continua sent una incògnita el destí final del convent de Santa Clara. El problema són els diners. El marge de la Generalitat per a finançar projectes culturals és escàs. Amb prou feines pot pagar els serveis públics essencials: sanitat, educació, dependència... Per la seua banda, l'Ajuntament xativí està constret per dues traves: ha d'observar allò que estableix la Llei d'Estabilitat Pressupostària i Sostenibilitat Financera —el compliment de la qual vigila atentament Montoro— i vol reduir el deute heretat de la corporació anterior. No pot destinar, per tant, molts diners a inversions.

De fet, l'alcalde i el responsable econòmic del consistori repeteixen sovint que han aconseguit de reduir significativament el deute. En realitat, els ciutadans no se solen immutar massa quan senten parlar de préstecs, amortitzacions, interessos. La gent vol veure coses tangibles. En això, Rus era un mag —bé que alguns dels seus trucs de màgia no isqueren bé i valgueren un imperi que pagava el contribuent. Les eleccions no es guanyen amb balanços que només entenen els experts. Els electors solen premiar les concrecions. Cal suposar que l'esquerra tornarà a guanyar les pròximes eleccions locals per pura inèrcia, però convindria passar aviat de les elaboracions teòriques a les realitzacions pràctiques. Supose que el tripartit xativí deu amagar-se diverses cartes per al final del període municipal: piscina coberta, centre per a joves, casa de la dona... Quasi tots els governs fan servir aquesta tàctica de la traca final. També s'enllestiran algunes tasques d'agençament de les vies públiques. No resulta molt lluït per a un columnista acabar escrivint sobre el pipí de gos i la brutícia que omplen els espais públics de la seua ciutat.

Fa poc, llegia unes crítiques a Javier Marías i Fernando Sabater, columnistes d'un conegut diari madrileny. Els retreien d'abaixar sovint a nimietats —les curses de cavalls són una predilecció de Sabater— mentre el món està encès en flames. En fi, he de dir que els espais públics de Xàtiva són un desastre: caca i pipí de gos, centenars de milers de xiclets pegats a les voreres, rajoles esquerdades i abombades, ferms d'algunes vies apedaçats o esquinçats, parcs infantils sense manteniment, jardins descurats, fonts trencades... Tota la culpa no és de l'Ajuntament, ja ho sé. Hi ha molta incivilitat. Però tornem a l’assumpte del patrimoni històric. Per a solucionar algunes coses, no calen massa diners. Posaré un exemple. L'antiga església d'altre gran conjunt conventual xativí, Sant Agustí, té una peça de gran interès: el reresagrari, amb una decoració barroca excepcional (cal destacar-hi els guixos i, sobretot, el sòcol de taulellets). Doncs bé, el recinte no és visitable. El Conservatori Municipal el fa servir com a magatzem. Contra el sòcol, amb perill de trencar-lo, s'amunteguen cadires, faristols i altres arreus que tapen els taulells.

No tot són males notícies, però. Dies enrere, des d'aquestes mateixes planes, s'anunciava que la Diputació de València ha destinat 100.000 euros per a completar la consolidació de les diverses dependències de l'ermita del Puig. En la romeria de 2017, les actuals autoritats municipals de Xàtiva, que també ascendiren al cim de l'alteró, ja anunciaren que la institució provincial i el mateix Ajuntament anaven a finançar els últims treballs de consolidació del conjunt d’edificacions del Puig. Sembla que serà possible, per tant, veure enllestides les obres en un breu termini de temps. Tanmateix, aquesta bona notícia no dissipa la somnolència que percebem algunes persones quan caminem pels carrers, les places i els jardins de Xàtiva. La ciutat no es lleva de damunt la letargia. Dies enrere, a la fàbrica de La Socarrada, durant la presentació del seu llibre Nou viatge pel País Valencià, Josep Sorribes recordava una frase de l'amfitrió, Rafa Sunyer: «Xàtiva fa una becadeta de cent anys.»

(publicat a Levante-EMV, el 09/12/2017)