Presos polítics

Si hom llegeix atentament els articles 472, 473, 475, 476 i 480 del Codi Penal, s'adonarà que l'ús de la violència és part constitutiva i essencial del delicte de rebel·lió. És més: contínuament s'hi parla d'armes, militars, tropes, força armada, lliurament d'armes... És a dir, s'està pensant en un colp militar. Des que començà el procés independentista català, el govern de Madrid pregava que es produís qualsevol acte de violència. Pretensió vana; les grans mobilitzacions dels 11 de setembre i altres fites importants del procés s'han caracteritzat pel seu desenvolupament pacífic. Calgué, per tant, posar un parany. Durant l'escorcoll de la Conselleria d'Hisenda, la guàrdia civil abandonà dos vehicles oficials a la via pública sense cap protecció. Quan es produí la concentració massiva davant de l'edifici, alguns manifestants no pogueren resistir la temptació d'obrir les portes dels cotxes —que, ves per on, no estaven tancades amb clau—, destrossar els seients, punxar les rodes, tapar els vidres amb enganxines... Amb permís dels guàrdies civils, els dos Jordis se’n pujaren a dalt dels vehicles per a demanar tranquil·litat a la multitud congregada.

¡Tant se val! L'objectiu estava aconseguit. «Els separatistes han fet ús de la violència; se n'han pujat dalt de dos vehicles policials després de destrossar-los», repeteixen a tothora els partidaris d'aplicar l'article 155 de la Cosntitució. Molts espanyols s'han engolit la fal·lacia. Les persones que tenim memòria sabem, però, quina cosa és la veritable violència. Durant els anys de plom d'ETA, posem per cas, la banda terrorista cobrava exaccions il·lícites, amenaçava, incendiava, segrestava, assassinava, posava bombes. Faré servir una expressió col·loquial: al jutge Pablo Llarena se li ha anat l'olla. Necessita la violència per a poder incriminar els líders de l'independentisme per un delicte de rebel·lió. Son reos del delito de rebelión los que se alzaren violenta y públicamente para cualquiera de los fines siguientes: 1.º Derogar, suspender o modificar total o parcialmente la Constitución. 5.º Declarar la independencia de una parte del territorio nacional. 7.º Sustraer cualquier clase de fuerza armada a la obediencia del Gobierno, estableixen l'article 472 del Codi Penal i tres dels seus apartats. En fi, com no hi havia violència, ha calgut inventar-la.

Alguns diran: «¿Qui ets tu per a esmenar-li la plana a tot un magistrat del Tribunal Suprem?» Doncs sóc un ciutadà en plenitud de drets i lliure d'expressar-se. (Sóc també —bé que això manca d'importància— llicenciat en Dret.) Un manifest firmat per més de cent professors de Dret Penal rebutjà que la Fiscalia i l'Audiència Nacional qualificaren els actes de l'1 d'octubre de delictes de rebel·lió i sedició. Com Llarena no és infalible —segons el meu parer, no ho és ni el papa—, es pot equivocar. Un jutge també pot prevaricar, quan pren resolucions sabent de ciència certa que són injustes. El sistema de recursos serveix per a reparar errors. Tanmateix, una sentència del TS o el TC només podria ser recorreguda davant el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE). La reparació arribaria massa tard. I açò em porta a l'altre delicte que s'imputa als líders catalanistes empresonats: sedició. Tampoc no s'ha produït el delicte tipificat a l'article 544 del Codi Penal; els imputats no han induït, provocat o protagonitzat, com exigeix aqueix article, cap alçament tumultuari. Per això s'ha retirat l'ordre de detenció europea —l'euroordre— contra Puigdemont.

No hi ha rebel·lió ni sedició, sinó desobediència, que és cosa distinta. Al jutge només li quedaria la malversació de cabals públics. El magistrat del Suprem entèn que el govern català ha gastat diners públics en l'organització d'un referèndum il·legal. Des de 2015, el Codi Penal considera malversació tant l'administració deslleial com l'apropiació, per a u mateix o per a un tercer, de cabals, efectes o valors públics. Els acusats no tenien, però, cap ànim de lucre; els diners hipotèticament malversats no han acabat a les seues butxaques; els han fet servir en l'organització del referèndum de l'1 d'octubre. Aquest referèndum era un compromís electoral. En qualsevol cas, aquest presumpte delicte no hauria de suposar presó preventiva incondicional. La reclusió de Junqueras, Forn i els Jordis és absolutament desproporcionada. Corruptes ben famosos, com ara Rato o Urdangarín, sentenciats a reclusió, no han posat un peu a la presó. Per tant, no puc deixar de recordar que quatre presos polítics no podran celebrar el Nadal amb les seues famílies.