Clímax nacionalista

Les xifres són inapel·lables; dels vint-i-sis seleccionats per a disputar les fases finals del campionat mundial de futbol, tretze tenen vincles amb Catalunya (o hi han nascut o jugaven al Barça en el moment de la convocatòria o s'han format a la pedrera blaugrana). A la final jugaren nou futbolistes sortits de la Masia: un a l'equip d'Argentina (Messi) i vuit a l'equip espanyol (Lamine Yamal, Pau Cubarsí, Dani Olmo, Marc Cucurella, Eric García, Alejandro Grimaldo, Víctor Muñoz i Gavi). Entre els tretze jugadors cal incloure els valencians Grimaldo i Ferran Torres. De la Fuente també va convocar sis jugadors del País Basc i Navarra, quatre andalusos (Gavi un d'ells), un gallec i un extremeny. Només Rodri Hernández i Marcos Llorente són madrilenys. ¡Majoria aclaparadora de les Espanyes plurals i perifèriques! No hauria passat res si el seu triomf s'hagués celebrat a Barcelona, Bilbao o Sevilla. Però Madrid, ja se sap, és capital del regne. Fa temps, Díaz Ayuso, bona alumna de Rajoy, ho expressà així: Madrid es España dentro de España. ¿Qué es Madrid si no es España? Tratar a Madrid como al resto de comunidades es, a mi juicio, muy injusto.

Tot ha d'acabar confluint en una plaça de Madrid, Puerta del Sol o Cibeles, incloent la celebració d'una victòria esportiva amb contribució aclaparadora de la "perifèria". I com cabia esperar, el nacionalisme espanyol —habitualment banal, ço és, rutinari i endèmic— experimentà un dels seus moments de màxima eclosió. S'han multiplicat la fraternitat i la companyonia horitzontals de què parlava Benedict Anderson quan reflexionava sobre la «comunitat imaginada». Durant uns dies, hom veurà confirmada la creença en una comunitat amb relacions de fraternitat horitzontals, oblidant la desigualtat i les relacions verticals de dominació i subordinació. Ara bé, el nacionalisme banal no es reconeix com a tal. L'espanyolista nega ser nacionalista. Es defineix com a patriota. Aquests dies, nombrosos patriotes s'afartaran de cridar ¡Yo soy español, español, español! Les victòries esportives convertides en triomfs nacionals i espectacles de masses són un dels principals mecanismes de propagació del nacionalisme banal; multipliquen la sensació de consanguinitat i horitzontalitat entre connacionals. Ja passà en 2010 i torna a passar en 2026.

A causa de l'enorme passió que suscita el futbol, l'espanyolisme viu altre moment climàtic. Però hi ha una gran diferència amb el clímax de 2010. La victòria mundialista d'enguany arriba quan el nacionalisme d'extrema dreta està en ascens. La suma d'espanyolisme ultra i del procedent de la humanitat a mig coure —una expressió encunyada per l’escriptor de la Vilavella Manuel Vicent— pot desbordar el nacionalisme banal, més familiar i esprimatxat. Estan a mig coure els humans que es pugen a marquesines, faroles o semàfors, posant en perill la vida i la integritat física, els bandarres que escampen brutícia per les vies públiques i els energúmens que llancen llombardes als agents de policia. Els ultres també han estat molt visibles durant la celebració madrilenya; a més de la munió de rojigualdas, abundaven els draps amb la creu de Borgonya, penó austriacista apropiat pels feixistes. I ja que parlem de banderes, recorde una anècdota del mundial de 2010, esdevinguda en acabar la final, la nit del 10 de juliol, mentre els guanyadors de la selecció espanyola iniciaven la volta d’honor pel Soccer City Stadium de Johannesburg.

Manolo Lama i companyia exaltaven la cohesió del grup, l’absència de localismes, la normalitat amb que s’havien defès els colors “nacionals”. De sobte, Carles Puyol i Xavi Hernández es van cobrir els muscles amb la senyera quadribarrada. Els periodistes de Cuatro es van quedar muts. L’endemà, per a compensar, algú havia proporcionat una senyera blava a Albiol, una bandera d’Astúries a Villa... Enguany, al MetLife Stadium d'East Rutherford (Nova Jersey), Pau Cubarsí també s'encerclà la cintura amb la senyera quadribarrada, però hi va haver més previsió de cafè per a tots: diferents jugadors exhibiren la bandera d'Andalusia, la senyera blava (Ferran Torres), la bandera de Canàries, la de Galícia... Dani Olmo va posar la nota cridanera; lluí la bandera de Terrassa. ¡Serà per banderes! En fi, a la celebració de Cibeles, el capità Rodri va deixar el floró nacionalista: ¡Somos campeones del mundo. Viva la madre que me parió. Viva la madre que nos parió. Viva el rey y viva España! Rodri no és un ignorant; té estudis universitaris (es va graduar en ADE a la Universitat Jaume I de Castelló). Hauria de saber que hi ha conciutadans seus de conviccions republicanes.

Alguna cosa s'haurà de fer

Des de fa uns dies es parla molt de dues propostes d'unitat de l'esquerra de cara a les pròximes eleccions generals. Sentir les declaracions dels portaveus remet al déjà vu —o al déjà entendu. Yolanda Díaz rebutja centrar la refundació de l'esquerra sols en persones o marques: Esto va de ganar el país, de movilizar a la gente. No va de hablar de nosotros mismos. Boniques paraules. Però Díaz ja no enganya a ningú; està molt calada. Si allò que diu fos cert, no hi hauria cap problema; la unitat de l'esquerra s'aconseguiria en un tres i no res. Efectivament, cal mobilitzar la gent. ¿Però qui sol fer això? ¡Exacte! ¡Els partits polítics i els seus líders! En altres paraules: les marques i les persones que les representen. I ja coneixem les ganivetades que s'assesten uns grups als altres —les de Sumar a Podemos, per exemple. Els partits i els seus dirigents actuen moguts per la necessitat, els interessos partidistes i —no cal descartar-ho— els personalismes. Izquierda Unida, posem per cas, té la necessitat imperiosa d'ocupar llocs de sortida a les llistes electorals, per tal d'assegurar-se les subvencions públiques amb què costeja la seua organització.

Referint-se a l'ascens de la dreta i l'extrema dreta, Gabriel Rufián diu: «El que ve no s'atura amb sigles, s'atura amb pobles. Creure que el feixisme va a parar-se en la frontera de la teua seu o de la teua nació perquè vota distint és màgia negligent. ¿No paga la pena intentar fer quelcom diferent per a frenar-lo? ¿De què serveix arribar al Congrés amb dos, tres o quatre diputats més si el ministre d'Interior és Abascal? Cal més cap i menys puresa.» Les seues paraules semblen dirigides sobretot als partits nacionalistes. Les intencions són bones, però costarà molt concretar-les. Sent realistes, el gran desori de l'esquerra se centra bàsicament a Madrid. En les nacionalitats històriques de l'Estat hi ha consolidades forces autòctones que ja ocupen la pràctica totalitat dels espais electorals a l'esquerra del PSOE. (Només a Catalunya, ERC ha de compartir espai amb una força no nacionalista, Comuns.) Encara més: a les autonomies de matriu castellana —llevat potser d'Andalusia—, les esquerres alternatives són residuals. Per tant, hi ha una qüestió prèvia a la proposta de Rufián: que l'embolic d'IU, Más País, Movimiento Sumar i Podemos s'aclarisca.

Si es produís aquest miracle, encara hi hauria entrebancs enormes. Algunes persones han dit que la proposta de Rufián s'hauria de concretar en una coalició plurinacional. Tanmateix, atès el que estableixen els reglaments del Congrés dels Diputats i el Senat, cap força política de la coalició no podria disposar de grup parlamentari propi, cosa que equival a no disposar tampoc de portaveus diferenciats. Resulta difícil imaginar que EH Bildu o ERC, per posar dos exemples, renuncien a la visibilitat que proporcionen els portaveus. De fet, l'enorme popularitat de Rufián es deu al seu treball com a portaveu d'ERC. Molts analistes consideren que les seues intervencions durant els debats parlamentaris són molt brillants. També s'ha de dir —ens ho recordava Najat el Hachmi en una columna— que estem acostumats al sorgiment d'estrelles rutilants que s'extingeixen en poc de temps consumides per la resplendor del seu narcisisme. Ha passat amb Yolanda Díaz. Però hi ha més problemes. ¿S'avindrà l'esquerra espanyola alternativa a no competir en espais electorals que ja ocupen forces nacionalistes, a Euskadi, Galícia o el País Valencià? Ho dubte.

Hi ha alguns espectacles vergonyosos que no haurien de repetir-se. En 2023, Compromís, que havia unit la seua sort al projecte de Yolanda Díaz, hagué d'engolir-se que el paracaigudista madrileny Chema Guijarro encapçalés la llista per Alacant; Sumar volia assegurar-li l'escó al Congrés dels Diputats. (¡Ha! Esto no va de hablar de nosotros mismos, diu la vicepresidenta Díaz.) Al País Basc, ningú no gosa fer certes coses, però els valencians les hem vistes de tots els colors amb tots els partits, tant d'esquerra com de dreta. En fi, tornem al principi. Es promouen models d'unitat de l'esquerra que topen amb problemes de difícil solució. De fet, alguns grups nacionalistes (EH Bildu, ERC, Bloque Nacionalista Galego, Compromís...) ja han anunciat que no hi participaran. És a dir, que Rufián no compta ni amb el suport del seu propi partit. Hi ha qui afirma que la dreta s'uneix més fàcilment que l'esquerra. Oblida una evidència: la gran majoria de formacions nacionalistes o sobiranistes és d'esquerra. A França, per exemple, la confluència és més fàcil; a penes hi ha nacionalismes "perifèrics" i l'esquerra és tan centralista com la dreta.

En qualsevol cas, sense unitat de l'esquerra va a ser impossible evitar que Abascal siga ministre d'Interior, o vicepresident. Potser caldrà oblidar alguns dels obstacles amunt esmentats i acceptar que els problemes extraordinaris requereixen solucions extraordinàries. Si un front d'esquerres obtingués suport electoral suficient per a formar govern de coalició amb el PSOE i capacitat de pressió sobre els socialistes, remeiar els problemes d'invisibilitat seria ben factible. Es podrien modificar els reglaments de les Corts, per tal que cada membre de la gran coalició plurinacional tingués grup parlamentari. Altra solució seria designar un o una portaveu i diversos portaveus adjunts, i negociar un sistema rotatori d'intervencions als debats, perquè tots els grups siguen visibles. Calen altura de mires, voluntat de cessió i consens; la deriva de personatges com Trump mostra allò que pot passar amb un govern d'ultradreta. Ens dirigirem veloçment cap al feixisme. I això són paraules majors. El feixisme no respecta ni la vida, ni la dignitat humana, ni els drets conquerits després de segles de lluita, ni les conquestes socials, ni la igualtat, ni res.

¿Front Popular?

Acabar amb la divisió de l'esquerra no seria una mala idea. Possiblement, la reedició d'un front popular siga l'única manera de frenar l'ascens de l'extrema dreta. Dic «possiblement» perquè la creació d'una plataforma unitària de cara a les pròximes eleccions generals haurà de superar múltiples entrebancs. En política, les coses no solen ser fàcils. Quan es parla de la desunió de les esquerres, se sol posar l'èmfasi en els partits. Semblaria a molts que la manca d'unitat és culpa exclusiva dels grups polítics. Tanmateix, els electors també tenen part de responsabilitat en el desgavell. Sovint, haurem sentit a dir que dos i dos no sumen quatre en política. No diré jo que siga un principi immutable, però l'experiència mostra que s'acompleix moltes vegades. Es poden posar alguns exemples. En les municipals de 1987, un sector del col·lectiu xativí d'Unitat del Poble Valencià s'entestà a presentar una llista conjunta UPV-EUPV. Els partidaris d'aquesta opció feien un càlcul optimista: «Si sumem el nombre de vots que tragueren per separat els dos grups als anteriors comicis de 1983, obtindrem quatre o cinc actes de regidor a l'Ajuntament.»

Doncs no. Es van aconseguir només uns 750 vots i un únic regidor. Si els polítics havien fet la seua part, ¿quina cosa va fallar? ¡La voluntat dels electors! Els d'EUPV (plataforma en què havien convergit grups com el PCML, per exemple) degueren pensar: «Jo no pense votar una llista amb gent petitburgesa aliena als interessos de la classe treballadora.» Per la seua banda, els votants nacionalistes pensarien: «¿Votar a comunistes leninistes? ¡Ni borratxo!.» Efectivament, UPV i EUPV representaven sectors distints de l'electorat, com es podia comprovar analitzant els resultats per col·legis electorals. EU arreplegava vot obrer. En canvi, UPV era votada per gent del món de la cultura i l'ensenyament, i per electors de classe mitjana d'idees valencianistes. La unió dels dos grups no va funcionar. A més, s'ha de tenir en compte que els retrets recíprocs llançats per uns i altres, abans de l'aliança electoral, havien traçat una ratlla. I això no se soluciona en un dia. Cal molta pedagogia per a canviar les coses. El resultat de Compromís en les últimes eleccions generals, aliat amb Sumar, és altre bon exemple que dos i dos no solen sumar quatre en política.

És evident que el sistema electoral premia la unitat i castiga la desunió, però cal tenir present el principi del dos més dos. D'altra banda, quan parlem de l'enorme desunió de l'esquerra, hauríem de recordar que afecta bàsicament l'espanyola —i espanyolista. Al País Valencià, l'espai de l'esquerra alternativa espanyola, en què proliferen l'aldarull i les ganivetades, es va volatilitzant gradualment. La marca de la vicepresidenta Yolanda Díaz no agrana massa vots a casa nostra, on no té pràcticament seguidors. En canvi, Compromís resisteix. Algunes enquestes auguren que podria obtenir més vots que el PSOE. Quant a EUPV i Podem, van ser escombrats el 28 de maig de 2023. El problema d'Izquierda Unida és ben recurrent; en dècades de democràcia no ha estat capaç de reeixir. Des de fa temps, li cal parapetar-se en plataformes diverses per tal de no desaparèixer. I és que —heus ací altre problema per a la formació d'un front popular— molts grups tenen la necessitat imperiosa d'ocupar llocs capdavanters a les llistes electorals; estan en joc els diners i la feina. IU, per exemple, ha de pagar el sou dels seus alliberats i el lloguer de les seues seus.

La dreta no sol tenir problemes de finançament. L'esquerra, en canvi, depèn en gran mesura de les ajudes públiques que rep en funció del resultats electorals. L'operació que impulsa Gabriel Rufián ha de tenir en compte els factors enumerats. Hi ha, però, un detall fonamental: si reïx finalment un front unitari de l'esquerra alternativa espanyola, hauria de ser respectuós amb els grups (ERC, Bildu, Bloque Nacionalista Galego, Compromís) que ja ocupen l'àmbit alternatiu al PSOE en llurs respectius espais electorals (Catalunya, Euskadi, Galícia, País Valencià). No tenir present açò pot menar al desacord i al desastre. Els valencianistes, per exemple, arrisquen molt si sumen la seua sort a la de l'esquerra alternativa espanyola diluint-s'hi. En anteriors conteses electorals, la maror que agita aqueixa esquerra pot haver afectat un Compromís que no tenia cap necessitat d'embolicar-s'hi. En realitat, al País Valencià, Compromís ja és la referència per a l'electorat situat a l'esquerra del PSOE. No paga la pena suscitar la reacció negativa d'un sector de l'electorat valencianista renitent a votar a un Compromís amb adherències estranyes.

¿Per a què volem l'autonomia?

Que la gestió de les emergències és competència autonòmica ja ho deu saber tothom a aquestes alçades. Bé, tothom llevat dels dirigents del PP, partit que, ves per on, està governant en moltes comunitats autònomes. El PP primigeni i el partit antecessor, Aliança Popular, no creien gens en l'autonomia. Més tard, canviarien d'opinió en adonar-se que les autonomies brindaven parcel·les de poder ben sucoses i oportunitat de manejar pressuposts importants. Però aquest canvi d'opinió no obeeix en absolut a la creença en una Espanya plurinacional i descentralitzada. De fet, en 2013, algunes veus peperes —la d’Esperanza Aguirre, posem per cas— suggerien que potser calia tornar competències al govern central. Algunes comunitats autònomes governades pel PP s'haurien desfet, si hagueren pogut, de la sanitat, les ajudes a la dependència o l’educació. Va ser un mal pensament, perquè la minva dels serveis públics és un element nuclear de la seua política econòmica consistent a baixar imposts als més rics i retallar i privatitzar serveis públics. Uns dels serveis que han patit les conseqüències d'aquest enfocament són els d'emergències.

En un post anterior, ja explicava el dèficit autonòmic que pateix el País Valencià; no disposa de servei d'emergències propi. Catalunya, per exemple, té cossos autonòmics de policia i bombers. L'infrafinançat País Valencià depèn, en bona mesura, per a tot, de l'estat central. Això pot tenir un passar en comunitats que mai no havien aspirat a l'autonomia. Els la van donar per allò del café para todos. Però nosaltres els valencians, que exhibíem pancartes, durant la Transició, amb el lema «Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia», hauríem d'aspirar a un autogovern de primera categoria. Tanmateix, si la majoria vota, quan vénen eleccions, a qui no es creu que som un país, ja sabem quines són les conseqüències. La prova la tenim a la dana de l'any passat. Com ens falten recursos, hem de demanar-ne al govern central. L'escassesa de mitjans propis és una prova del nostre dèficit d'autogovern. La dana suscità un debat interessant, bé que restringit. ¿Calia demanar al govern central que declarés l'estat d'alarma, o d'emergència, cosa que hagués implicat intervenir el Govern de la Generalitat? Les opinions i les respostes van ser diverses.

En realitat no calia decretar l'estat d'alarma de l'article 116 de la Constitució, regulat per l'article 4 de la Llei Orgànica 4/1981. (És l'alarma que es decretà durant la pandèmia.) Es tractava més bé de dilucidar la conveniència de declarar l'emergència d'interès nacional que regulen la Llei de Protecció Civil i el decret que la desenvolupa. Pot declarar aquesta emergència el ministre de l'Interior, per iniciativa pròpia (bé que informant a la comunitat autònoma afectada) o a petició de la comunitat o la Delegació del Govern en el territori afectat. Núñez Feijóo la demanà a bou passat. Podem imaginar la reacció colèrica del PP si el govern de Pedro Sánchez hagués declarat l'emergència nacional des del primer minut. Això equivalia a intervenir la comunitat autònoma. Avui, sabem que el PP ja dissenyava l'estratègia de culpar el govern central per la pèrdua de 228 vides. Entre la gent d'esquerra hi havia divisió d'opinions: uns pensaven que calia haver declarat l'emergència nacional; altres opinaven que el problema era competència de Mazón i que l'havia de resoldre ell. («Al cap i a la fi, Sánchez li està donant tot el que demana», deien.) ¿I Mazón?

Ell podria haver elevat l'emergència a nivell 3, però no volgué, perquè això hagués implicat que el ministre de l'Interior passés a ser el comandament únic. Mantenint el nivell 2, el president de la Generalitat conservava la direcció de l'operatiu, podia demanar al govern central tota classe d'ajudes i podia criticar Sánchez si les demandes no eren ateses. Allò més interessant és el debat que es va suscitar al si de Compromís. Una part dels seus militants opinava que no s'havia de demanar intervenció de l'Estat per una qüestió de principi: «Si ens creguem que som una nació i si aspirem a la màxima cota d'autogovern —o inclús a quelcom més—, ens haurem de traure nosaltres mateixos les castanyes del foc.» Amb independència que nombroses infraestructures malmeses eren de titularitat estatal i que els recursos de l'Estat també són nostres —perquè estan pagats amb imposts de tots—, i malgrat compartir els principis esgrimits, resulta evident l'utòpic de l'aplicació. Potser siga més realista a Catalunya o Euskadi, però al País Valencià... En fi, tot açò ja és passat. Però ara tenim altra catàstrofe: el seguit d'incendis que assolen la Península.

 

Vinyeta de Sansón

El PP torna a mostrar incapacitat de gestió, incompetència i deixadesa. Assaja altra vegada de derivar responsabilitats al govern central, malgrat que la Llei del Sistema Estatal de Protecció Civil estableix clarament que declarar alertes i combatre catàstrofes produïdes en una comunitat autònoma és competència exclusiva del govern d'aqueixa autonomia. No és sobrer, per tant, fer les eternes preguntes: ¿ens creguem l'autonomia o no? ¿per a què la volem? Pel que es veu, els governs autonòmics del PP només volen autonomia si tot està en calma. Però quan vénen mal dades... Quant a la disponibilitat de mitjans idonis, als líders estatals i autonòmics del PP no els acaba d'entrar en el cap que la mà invisible del mercat no serveix per a combatre incendis, danes o riuades. Els desastres com més va, més sovintejaran a causa del canvi climàtic, bé que alguns s'entesten a negar-ho. Les calamitats només es combaten amb impostos i serveis públics. Calen brigades forestals i cossos de bombers ben pagats i ben equipats. ¿Autonomia per a què? Per a millorar la nostra vida descentralitzant serveis i acostant-los al ciutadà, no per a enriquir-se i enriquir amics.

¿Què farà Compromís?

Ara mateix, tenim dues propostes de fronts amplis de cara a les pròximes eleccions generals. Hi ha una diferència essencial entre ells. La proposta de Yolanda Díaz, una aliança democràtica sense sigles, ço és, la repetició de Sumar, és clarament espanyolista. O dit d'altra manera: és una iniciativa que concerneix únicament a l'esquerra espanyola. En canvi, la de Gabriel Rufián és clarament plurinacional. La de Díaz, un intent desesperat de remuntar en les enquestes, toparà amb les tradicionals divisions en l'esquerra espanyola. Posar d'acord la gent del nucli primigeni de Sumar —escissió de Podemos— amb Más Madrid, Els Comuns, IU, Podemos i altres grups no serà gens fàcil. Sobretot serà complicat decidir el lideratge de la coalició i la composició de les llistes electorals. És una pel·lícula que ja hem vista. Des de Podemos s'ha descartat la idea. Vol anar per lliure. Encara cou l'experiència anterior. Ione Belarra fou marginada de les primeres posicions de les llistes. La iniciativa de Rufián tampoc no és massa probable. De fet, la direcció d'ERC ja ha desautoritzat el seu portaveu. ¡Tant se val! El globus sonda ja s'ha llançat.

Una coalició àmplia de tots els partits nacionalistes esquivaria la penalització de la llei electoral a la desunió. Però també tindria els seus inconvenients. En tot cas, sobta l'esment a Compromís. ¿Què faria la coalició valencianista si arribés el cas? ¿Tornaria a integrar-se en la plataforma de Yolanda Díaz, se sumaria al front plurinacional de Rufuán o es presentaria a les eleccions per lliure? Pot semblar prematura aquesta pregunta, però els esdeveniments polítics corren a una velocitat vertiginosa. No guanyem per a ensurts. No està clar que la legislatura es complete. Es podrien convocar eleccions en qualsevol moment. La decisió de Compromís sembla complicada per diversos motius. La formació té dues ànimes, una valencianista i altra espanyolista. El punt de vista del primer soci, Més, i el del segon, Iniciativa del Poble Valencià (en què milita Mónica Oltra), no solen coincidir. Els dos diputats al Congrés s'han separat. Àgueda Micó ha marxat al grup mixt, però l'altre diputat, d'iniciativa, continua al grup de Sumar. Les tensions entre els dos socis són evidents. Podem imaginar el debat que suscitarà l'estratègia de cara a les eleccions.

Jo done per descomptada la por a ajuntar-se amb partits com ERC i EH Bildu. Habitualment, la dreta acusa Compromís de catalanista. Els valencianistes tenen tanta por que, en la campanya de les últimes eleccions, no exhibien cap senyera, ni amb franja ni sense ella. Durant un míting celebrat a Xàtiva, Baldovi no definia Compromís com una formació nacionalista. Les seues paraules foren: «Som una formació política de proximitat.» (És a dir, una alternativa política semblant als alls tendres, les carxofes o les taronges, productes de proximitat.) Hi ha molta por. Si Compromís compartís plataforma amb ERC i EH Bildu, plourien les diatribes per part de la dreta: «Compromís s'ha destapat. A més d'independentista i pancatalanista, s'ajunta amb etarres, amb gent que vol trencar Espanya.» No crec que Compromís vulga passar per aqueix tràngol. Si finalment qualla la proposta de Gabriel Rufián —això encara està per veure's—, la formació de proximitat no s'atrevirà a integrar-s'hi. Per tant, no hi ha trilema sinó dilema: anar a eleccions sols o amb la plataforma de Yolanda. Algun portaveu ja ha dit que sols. ¿Decisió definitiva?

«Qui molt parla molt erra»

És ben sabut que els polítics solen parlar en excés. Tenim la prova en les declaracions arran de l'acord entre PSOE i Junts per a delegar a Catalunya competències en matèria d'immigració. Els socialistes havien parlat massa abans de firmar el pacte. Des de feia molt de temps, Junts exigia a Pedro Sánchez la cessió de política migratòria. Els diferents portaveus del PSOE contestaven que això era impossible, ja que, segons l'article 149.1.2 de la Constitució, l'Estat té competència exclusiva en matèria de nacionalitat, immigració, emigració, estrangeria i dret d'asil. El ministre Grande-Marlaska va dir fins i tot que la matèria era indelegable. «Qui molt parla molt erra», diu el refrany. Ara, tots els ministres i portaveus socialistes s'han afanyat a explicar que el pacte és plenament constitucional, perquè la titularitat de la competència continua sent estatal. La proposició de llei sols contemplarà la delegació de facultats. Ha calgut desdir-se per parlar més del compte. ¡Uei! El ministre de l'Interior havia de conèixer el contingut de l'article 150.2 de la Carta Magna, ¿no?

Diu açò: «L'Estat podrà transferir o delegar en les Comunitats Autònomes, per mitjà d'una llei orgànica, facultats corresponents a matèria de titularitat estatal que per la seu mateixa naturalesa siguen susceptibles de transferència o delegació. La llei preveurà en cada cas la corresponent transferència de mitjans financers, així com les formes de control que es reserve l'Estat.» Un cop signat el pacte, les declaracions d'uns i d'altres són surrealistes. Molts partits afirmen que Sánchez li ha donat a Puigdemont la competència sobre immigració per a conservar el poder. Mmm. Sí i no. Les competències no s'han delegat en un partit, sinó en la Generalitat, que serà l'encarregada de gestionar tot allò transferit. I cal recordar que la Generalitat de Catalunya està governada a hores d'ara pel PSC amb el suport d'ERC, és a dir, per l'esquerra. El govern de Catalunya està presidit per Salvador Illa, no per Puigdemont. Des de les files socialistes, alguna veu —la de García-Page, per exemple— ha titllat de racista i vergonyós l'acordat pel seu partit. Des de Podemos es diu que els morats no votaran a favor de la proposició de llei, perquè és racista.

A mi em sorprèn la reacció de Compromís; els seus dos diputats tampoc no votaran a favor de transferir competències migratòries a Catalunya. Creia que allò més lògic era exigir per al País Valencià les mateixes facultats que es volen delegar en Catalunya. És l'actitud que ha pres l'EAJ-PNV; estudiarà l'entesa de PSOE i Junts i decidirà si demana un pacte semblant per a Euskadi. ¿Què els passa als líders de Compromís? Àgueda Micó també ha titllat de racista el pacte de PSOE i Junts. ¿Per què? Crec que hi ha dues raons: d'una banda, la por; d'altra, la intoxicació produïda per la xerrameca dels caps bocamolls de Junts. Míriam Nogueras, posem per cas, ha dit que el català serà requisit per a obtenir el permís de residència en Catalunya. Puigdemont, Turull i Nogueras afirmen haver obtingut coses que no figuren en la lletra del text pactat amb el PSOE. Compromís hi veu racisme. Comprovem-ho. Al text es diu que el govern català assumirà la gestió dels CIE i la concessió dels permisos de residència d'acord amb la legislació estatal i europea, i que els mossos tindran presència a la frontera. Que algú m'explique on està el racisme.

Totes les facultats que es deleguen s'executaran aplicant la normativa espanyola, com preveu la legislació europea en matèria d'entrades i sortides de migrants en l'espai de lliure circulació. Pel que fa a les expulsions, la Generalitat prendrà la decisió final sols en cas que no calga tramitació d'expedient. En la resta de procediments administratius per incompliment de la llei d'estrangeria, el govern català farà la instrucció i la proposta de resolució, però la decisió final seguirà sent de l'Estat. ¿Què li passa a la gent de Compromís? ¡Té por! Com està embarcada en l'exigència de responsabilitat política a Mazón, les enquestes somriuen a la formació valencianista. Ara mateix no interessa proporcionar-li al PP un baló d'oxigen. Si Compromís dóna suport al pacte de PSOE i Junts, ja podem imaginar les acusacions de catalanisme llançades pel PP. La dana passaria a un segon pla. Compromís s'ha deixat embolicar per la vèrbola de xerraires. No acaba de creure que som una nació. Si ho cregués, exigiria màximes competències per al país. També quan estiga a l'oposició. Demanar-les només a temporades, només quan governe, no s'acaba d'entendre.

Som

Identitat

La delimitació de la pertinença és una de les poques necessitats universals de les societats humanes: necessitem formar part d'algun àmbit que ens defineix com a membres d'un grup, i fins i tot, amb alguna molt rara excepció, com a membres d'un grup territorial. Parlar d'identitat, per tant, no és un subproducte dels nacionalismes i localismes diversos, tant si es valoren positivament com si no. Sembla, però, com si el concepte mateix fora, per alguns sectors d'opinió suposadament "universalistes", una idea perillosa: com si qualsevol identitat col·lectiva o de grup (territorial, cultural, històrica, "nacionalitària"... qualsevol que no corresponga a la definida per l'espai d'un estat constituït) fora un invent artificiós i pervers destinat sobretot al tancament i a l'enfrontament, i a ignorar la humanitat bàsica dels individus. Pensar això és tant com ignorar que l'arrel bàsica de la identitat està en aquella necessitat universal de pertinença: és ignorar que tothom, a tot arreu, necessita alguna mediació entre la seua pròpia singularitat i la universalitat de l'espècie. Fet i fet, ¿qui pot no ser res?, ¿qui pot ser únicament ell mateix, un individu i prou?

 

Teoria de la identitat, Joan F. Mira

Els drets dels treballadors immigrants

Els fluxos migratoris nodreixen el negoci de les màfies dedicades al tràfic il·legal d'immigrants, sobretot dels procedents d'Àfrica. El treballador immigrant irregular, desproveït sovint de cap cobertura jurídica o social, és objecte d'explotació, a mercè d'empresaris sense escrúpols que li imposen condicions laborals o de vida pròximes a l'esclavitud, al tràfic o al treball forçós. La seua indefensió és total i rarament acut als tribunals, perquè tem ser descobert i expulsat del país en què es troba il·legalment. Aquests treballadors produeixen grans beneficis econòmics en els estats que els ocupen i realitzen treballs poc qualificats que els nacionals rebutgen (agricultura, treball domèstic, cura de xiquets, majors i malalts, construcció, hostaleria...). Un avanç molt significatiu en el reconeixement dels drets de les persones migrants fou l'aprovació en 1990, per l'Assemblea General de l'ONU, de la Convenció Internacional sobre la Protecció dels Drets de tots els Treballadors Migratoris i els seus Familiars, aprovada per l'Assemblea General en 1990. Tal com establia el text de la CDTF, entrà en vigor en 2003, quan l'havien ratificat vint estats.

Tanmateix, fins ara, cap estat receptor d'immigrants (ni estats desenvolupats, ni altres com Índia o Sud-Àfrica) no ha ratificat la convenció. L'Estat espanyol es nega —inclús quan governen els socialistes. Els diversos executius al·leguen que els immigrants ja estan suficientment protegits per la Constitució i per la legislació sobre la matèria. Tanmateix, el 2020, any de pandèmia, el relator especial sobre extrema pobresa i drets humans del Consell de Drets Humans va visitar Espanya i va constatar la situació crítica d'alguns estrangers. Hi havia a Espanya uns sis milions d'immigrants, el 56% dels quals procedia de fora de la UE. Aquests corrien el major risc de pobresa i exclusió social. El relator visità en Huelva un poblat de barraques «sense electricitat, ni aigua corrent, ni comunes, els habitants del qual, treballadores i treballadors immigrants, hi vivien durant anys». El Defensor del Poble, ACNUR, l'Organització Internacional per a les Migracions i moltes ONG informaren que, aquell any, 23.023 africans (inclosos 2.666 menors no acompanyats) arribaren en pasteres i petits bots i almenys altres 480 van morir a la mar.

Les condiciones d'acollida i assistència en centres improvisats continuen sent força inhumanes en 2024. S'impedeixen els trasllats a la península i es violen sovint els drets humans. La CTMF compta amb 56 estats part, entre els quals no figuren Espanya ni els altres membres de la UE. El principi de no discriminació és la clau de volta de la convenció. Es recull en dos articles. L'1.1 estableix que la CTMF serà aplicable «a tots els treballadors migratoris i als seus familiars sense cap distinció per motius de sexe, raça, color, idioma, religió o convicció, opinió política o d'altra índole, origen nacional, ètnic o social, nacionalitat, edat, situació econòmica, patrimoni, estat civil, naixement o qualsevol altra condició». Bé que la llista dels motius de distinció prohibits és il·lustrativa i no exhaustiva, és més ampla que la recollida en els Pactes Internacionals de Drets Humans. L'article 7 imposa als estats l'obligació de respectar i assegurar a tots els treballadors migratoris i als seus familiars que es troben als seus territoris o sotmesos a la seua jurisdicció els drets prevists en la convenció, sense cap distinció pels motius ja assenyalats en l'article 1.1.

Queda clar, per tant, que molts immigrants arribats a Espanya no estan protegits. Es podrà dir que tampoc no ho estan moltíssims autòctons, en matèries com habitatge i condicions laborals. I això és aprofitat per la dreta, que predica: «¡Primer, els espanyols!» L'esquerra radical està en contra de fer distincions. Pablo Iglesias, per exemple, va dir açò en una tertúlia de RNE: Si los sindicatos aceptan el marco «los españoles primero», es solo cuestión de tiempo que arrase la ultraderecha. Es planteja, per tant, un dilema: ¿cal tractar d'una manera igual migrants i naturals del país o han de tenir preferència, quant a protecció de drets, els naturals? Hi ha dues teories al respecte: universalista i nacionalista. Els partidaris de la primera defensen la universalitat dels drets humans. Els nacionalistes afirmen, però, que els nacionals han de tenir preferència sobre els immigrants. En qualsevol cas, la precarietat dels desfavorits forans i autòctons és culpa del capitalisme, o de la seua expressió ideològica actual, el neoliberalisme, que no té fronteres. Un govern progressista no hauria de fer distincions, almenys en allò bàsic —com la salut, l'habitatge i l'educació.

Es podrà debatre si cal restringir o no l'entrada d'immigrants, però aquests, una vegada tinguen l'estatus de residents, no haurien de ser discriminats. Això de «¡Primer, els espanyols!» descansa sobre la fal·làcia que els forans furten llocs de treball als autòctons. No. Molts forans sense cap qualificació fan treballs mal remunerats i rebutjats pels nacionals (cures, treball domèstic, feines agrícoles...). Els estrangers també exerceixen professions en què escassegen titulars —metges, per exemple. ¡Professionals d'alta qualificació formats a cost zero! Inclús els empresaris i el PP diuen que ens cal mà d'obra immigrant. La dreta té facilitat per a trobar eslògans senzills, curts i entenedors, bé que hipòcrites i fal·laços, per a explicar solucions a problemes complexos. En canvi, la socialdemocràcia no acaba de trobar consignes del mateix estil basades en la veritat. I explica confusament aspectes com les expulsions. El PP demana deportacions massives i el PSOE calla. Però Espanya és el quint país de la UE que més migrants irregulars torna després de França, Alemanya, Suècia i Xipre (més de 2.500 durant el primer trimestre, segons Eurostat).

Falta d'integració

Sovint se sent dir: «Parlen molt de la invasió d'immigrants africans, però no diuen res dels milers d'ucraïnesos residents a Espanya.» (A l'Estat espanyol resideixen més de 300.000 ucraïnesos, quasi 200.000 arribats després de la invasió russa al seu país.) Anem a les xifres. Amb dades de 2022, aquesta era la situació a Espanya. Hi residien 8.260.000 estrangers, el 17% d'una població total espanyola de 48.600.000 habitants (el 12,5%, si es descomptava la gent d'origen estranger que havia obtingut la nacionalitat espanyola). Un 45% d'estrangers procedien d'Hispanoamèrica, un 30%, de països europeus, un 18%, d'Àfrica, un 7%, d'altres llocs —Xina, Pakistan, Afganistan... Per tant, almenys el 75% dels immigrants comparteix algun tret ètnic o cultural —que inclou les arrels religioses, amb independència de si són creients o no— amb els espanyols. Colombians, ucraïnesos, veneçolans, argentins, alemanys o britànics son percebuts com persones semblants a nosaltres. Això ens tranquil·litza. Perquè la por a l'"altre" sol estar darrere de la xenofòbia. Entre el 20 i el 22% dels emigrants procedeixen, però, de llocs on l'islam és la religió predominant.

La nostra percepció d'aquestes persones és diferent; tenen ètnies, cultures i una tradició religiosa —no importa si són agnòstics o practicants— distintes a les nostres. És probable que no vagen a ser rebuts com els altres immigrants. I això ens porta al problema de la falta d'integració dels col·lectius magrebins, subsaharians, pakistanesos, afganesos... Estarien integrats si visqueren al mateix carrer que els ciutadans autòctons, a la mateixa escala, acudiren als mateixos restaurants i bars... Com manquen d'espais d’integració, la mesquita i el locutori esdevenen els únics punts de reunió. Això provoca que molts immigrants, no particularment religiosos, acaben caient en la xarxa fonamentalista impulsada des de les mesquites. El resultat és una comunitat musulmana que predica el nosaltres i ells, els fidels i els infidels. Això adoba el refús mutu entre part dels arribats i part dels ciutadans de la societat d'acollida. Un peix que es menja la cua. Naturalment, ni tots els immigrants ni tots els autòctons cauen en aquest cercle viciós, però es dibuixa un panorama propici per a l'augment de la islamofòbia i la xenofòbia que aprofita l'extrema dreta.

La integració es torna tan difícil que molta gent de bona voluntat apel·la a la multiculturalitat. El sociòleg alemany Ralp Dahrendorf parla d’una societat estructurada en vides separades en un espai públic comú que és igual per a tots. Aquesta expressió ens porta directament a parlar del multiculturalisme com un model que tendeix a mantenir distintes cultures separades i aïllades. Evidentment, l'assimilació de nouvinguts —el model francès basat en la màxima «A la terra on vas, fes el que veuràs»— no ha acabat de funcionar enlloc. Per als francesos, la integració dels magrebins passa perquè accepten les valeurs republicaines laics. Però no sembla que l'objectiu s'haja aconseguit. Els primers algerians o marroquins arribats a França no eren conflictius, però alguns néts engreixen les files de la gihad. La marginació i el desarrelament —no se senten francesos ni magrebins— els llança en braços de xarxes radicals que ofereixen identitat i sentit de pertinença. El model ha fracassat, no perquè falle la teoria, sinó perquè no s'han fet bé les coses en la pràctica. Els disturbis racials a les perifèries de París i altres ciutats ho demostren.

Encara que tots els ciutadans són iguals en teoria i tenen les mateixes oportunitats, els altíssims índexs de desocupació de la població d'origen immigrant o la creació de guetos als afores de les grans ciutats palesen la disfuncionalitat del model republicà. A casa nostra, hauríem de prendre nota. Quant al multiculturalisme —el model britànic—, duu a la segmentació en compartiments estancs i pot suscitar una enorme conflictivitat social, com vam veure dies passats. En crear-se comunitats separades, les minoritàries entren en conflicte amb l'autòctona, majoritària i que professa els valors dominants. La comunitat musulmana radicalitzada, posem per cas, exigeix, apel·lant a les llibertats democràtiques i els drets humans, que es respecten determinats valors culturals seus que xoquen frontalment amb els valors constitucionals. Alguns ciutadans estaran disposats a cedir. Altres, en canvi, no acceptaran que hi haja lleis a la carta per a cada comunitat ètnica o cultural. I la concepció de nació espanyola que vindica la dreta més reaccionària (unió perpètua indissoluble amb trets culturals i identitaris propis i eterns) no ajuda a la integració.

S'ha de rebutjar la islamofòbia indiscriminada contra qualsevol persona per professar l'islam. Cal tractar els musulmans com ciutadans sense més, amb els seus drets i els seus deures. També cal adonar-se que existeixen musulmans invisibles, és a dir, gents que no fan ostentació pública de les seues creences. Ara bé, el respecte a tothom no ha d'impedir la crítica a les idees —sovint intolerants i sectàries— que atempten contra la dignitat i els drets humans, ni el rebuig de qui les patrocine. («La crítica a idees, líders, símbols o pràctiques de l’islam no és islamòfoba per se, tret que vaja acompanyada d’odi cap als musulmans en general», afirma Ahmed Shaheed, relator especial de l'ONU en matèria de llibertat religiosa o creences.) No sé si encara estarem a temps de revisar la nostra percepció dels musulmans. Sembla que ens adrecem, amb passes de gegant, cap a una societat articulada al voltant del multiculturalisme, model que no ha funcionat al Regne Unit. L'aversió als immigrants —musulmans sobretot— està darrere del Brexit i els greus avalots de l'extrema dreta. Quan veges la barba del teu veí pelar, posa la teua a remullar.

L'embolic del finançament singular

Anem a tenir durant molt de temps un debat crispat sobre el finançament singular de Catalunya —que han acordat ERC i el PSC, la marca catalana del PSOE. Tot allò que afecta Catalunya és immediatament instrumentalitzat com arma política per tots els partits espanyols sense excepció. Des de temps immemorials, l'Espanya profunda considera els antics reialmes de la Corona d'Aragó terra conquerida. Se'ls dóna, per tant, un tracte colonial o que se li assembla molt. Catalunya, País Valencià i Illes Balears arrosseguen des de fa dècades un dèficit fiscal que permet finançar el funcionament de territoris com Castella i Lleó, Castella-la Manxa, Extremadura, Andalusia... L'Estat espanyol mai no estarà disposat a renunciar al 30% del PIB i els beneficis fiscals que se'n deriven. Sense entrar en els detalls del pacte PSC-ERC, que encara no es coneixen, ja estan servits els principals elements de l'enorme trifulga política. Primerament, tenim la polèmica sobre la denominació del sistema pactat. El PSOE afirma que no serà un concert econòmic amb la quota corresponent (semblant al cupo basc). ERC ja ha sortit a dir que serà un concert o es trencarà la baralla.

Lògicament se'ns planteja una pregunta: legalitat en mà, ¿es possible concedir el règim de concert a Catalunya? Sí. En contra del que molta gent opina, el concert basc no figura amb totes les lletres en cap article o disposició de la Constitució de 1978. L'addicional 1ª reconeix i empara els drets històrics —un dels quals és el concert— dels territoris forals, però no nomena expressament el règim fiscal. En realitat, el règim basc de concert econòmic, aprovat per una llei ordinària (Llei 12/1981, de 13 de maig), fou establert per l'article 41 de l'Estatut d'Autonomia del País Basc (Llei Orgànica 3/1979, de 18 de desembre). Per tant, res no impedeix que una reforma del vigent Estatut de Catalunya incloga el concert i que aquest entre en vigor mitjançant una llei ordinària aprovada a les Corts Generals. ¿Res no ho impedeix? Mmm. Això és dir massa. Vistes les reaccions que ha suscitat el tema entre les mateixes files del PSOE, és possible que no hi haja majoria parlamentària suficient per a tirar endavant el finançament singular, ni —molt menys— el concert. El PSOE podria haver promès a ERC allò que és impossible de complir.

Ho ha fet per a guanyar temps i assegurar la investidura d'Illa com a president de la Generalitat. Però també cap la possibilitat que Sánchez mai no haja tingut previst complir la promesa; costa de creure que les elits madrilenyes del PSOE hagen experimentat una sobtada conversió a la fe confederal i hagen decidit tractar Catalunya com cal, renunciant a polítiques extractives de caire colonial. Si s'ha fet una promesa falsa, ¿què es pot esperar de l'acordat? Els escenaris són diversos. De moment, el PSOE ja està prometent un clàssic, el cafè per a tots, ço és, «anem a donar a tots el mateix que donem a Catalunya». Però això significa que el finançament català ja no seria singular i planteja una pregunta: ¿d'on es pensen traure els ingressos fiscals que deixen de percebre's d'un sistema generalitzat de "singularitats"? ¡Uf! La cosa no cola. Ni els mateixos socialistes es posen d'acord. María Jesús Montero, ministra d'Hisenda, afirma que no s'ha pactat un concert econòmic. Borrell diu que és un concert, cosa que li sembla injusta —català capgirat.

L'economista Gonzalo Bernardos descarta un concert com el basc. Diu que Euskadi transfereix el cupo com a contribució a les càrregues de l'Estat no assumides per la comunitat autònoma, però no aporta cap quota de solidaritat. El parer de l'economista —altre català peculiar— és que Catalunya sí hauria d'aportar quota de solidaritat, és a dir, Euskadi no la paga, però les altres comunitats l'han de pagar. ¿Per quina regla de tres? En fi, l'escenari més probable és que el govern central concrete una proposta que no satisfaça ni ERC ni Junts. Si només Junts vota en contra, quan la "singularitat" s'haja d'aprovar al Congrés, el PSOE tindrà l'excusa perfecta; les coses no han arribat a bon port per culpa de Puigdemont. Però ERC també podria votar en contra d'una cosa distinta del concert, o votar en contra dels pressupostos generals de l'Estat, o llevar-li el suport a Illa, o tot alhora. ¿I què farà Pedro Sánchez? ¿Prorrogar els pressupostos de nou? ¿Dissoldre les Corts i convocar eleccions anticipades? ¿Plantejar una qüestió de confiança?

¡Mare meua, quin embolic! Veig més probable que el president parle discretament amb la gent d'ERC i Junts i els pregunte: «¿Realment us van bé unes eleccions anticipades?» En qualsevol cas, jo aposte a la singularitat catalana aigualida, o a cap reforma de la fiscalitat catalana, que tot podria ser. I mentrestant, la dreta va augmentant el seu arsenal contra el govern. Borja Sémper, ciutadà d'una autonomia que no paga cap quota de solidaritat, critica que Sánchez vulga, segons Sémper, carregar-se la solidaritat. ¡Desimboltura, hipocresia i contradiccions a dojo! L'assumpte del finançament singular dóna ales a la catalanofòbia transversal; tots els partits espanyols la fan servir amb finalitat electoral, inclús moltes sucursals del PSOE. A la dreta li val tot: l'amnistia, la causa judicial contra Begoña Gómez, els immigrants, Catalunya, Puigdemont... A casa nostra, tenim peculiaritats. El PP sempre tira mà dels perillosos Països Catalans. ¿I què diu Compromís de la millora del finançament autonòmic? Que els valencians no volem el sistema de concert. A mi no m'ho han preguntat. Cal recordar que el País Valencià arrossega un dèficit fiscal crònic.

Por a un contagi inexistent

Al seu compte d'X (antic Twitter), el PP escrivia el següent: ¿De dónde va a sacar el Gobierno el dinero para pagar los servicios públicos cuando Cataluña deje de aportar a la financiación común? ¿Nos van a subir los impuestos? A l'autor del missatge el traïa l'inconscient. Venia a dir que bona part dels serveis públics dels espanyols els paga Catalunya, és a dir, donava la raó a les aspiracions independentistes. En realitat, el pacte PSC-ERC fa referència explícita a l'actual fiscalitat catalana. Ambdues parts es comprometen a no promoure propostes de deflactació de l'IRPF i a mantenir els imposts de successions i patrimoni als tipus actuals. Per tant, el PP, que governa comunitats autònomes —com ara la madrilenya o la valenciana— on es fa justament el contrari, ataca l'autonomia que manté els imposts sobre la riquesa i pensa mantenir-los. (De fet, a la patronal catalana no li ha agradat massa l'acord; hagués preferit un pacte amb Junts.) Encara més: Catalunya continuarà fent aportacions al finançament comú; està estipulat a l'acord PSC-ERC. Des de la dreta es propaga la bola que l'esquerra catalanista no vol ser solidària, però s'amaga que l'Espanya profunda i els diversos poders que la controlen volen postergar Catalunya sense desmantellar-la, sense posar en perill la seua aportació fiscal —almenys fins que Madrid s’ho haja engolit tot. Retenir el PIB català (quasi un 20% de l'estatal), i els ingressos fiscals que se'n deriven, i voler alhora —com pretén el deep state— afeblir econòmicament Catalunya en benefici de Madrid són aspiracions difícilment compatibles. El nacionalisme espanyol creu que es pot aconseguir una cosa i l'altra paralitzant tant com es puga el desenvolupament econòmic, cultural i polític de Catalunya. Aquesta estratègia —que combina repressió, exacció fiscal, subordinació política, assimilació cultural i economia dependent— s'ha assajat amb èxit rotund al País Valencià i les Illes Balears, dos de les comunitats autònomes amb majors índexs de pobresa de l'Estat espanyol. En resum: l'establishment vol desactivar zones potenciament pròsperes, però no al preu de perdre un bon pessic de tot el pastís global. (Catalunya, País Valencià i les Illes Balears aporten més del 30% al PIB estatal.) Tot açò explica perfectament la dèria del PP valencià per un projecte de Països Catalans que no existeix, i contra el qual volen lluitar Carlos Mazón i José Antonio Rovira. ¡Molins de vent! ¡Por a un contagi també inexistent!

 

Solidaritat

Últimament es parla molt de solidaritat en abordar les imperfeccions del sistema de finançament autonòmic. L'assumpte de la possible singularitat fiscal catalana ha posat d'actualitat un terme que té diversos vessants, morals i jurídics sobretot —en dret es parla d'obligació solidària, creditor solidari... En realitat, ens hem de remetre a l'ètica. Segons el diccionari, solidaritat és «el fet d’ésser solidari amb altres, de compartir-ne les idees, els propòsits i les responsabilitats.» La solidaritat és una virtut, i les virtuts són voluntàries. (Inclús en dret, les obligacions solidàries s'adquireixen per contracte, que també se subscriu voluntàriament.) El diccionari afegeix altra nota a la solidaritat: «Relació de fraternitat, de companyonia, de recíproc sosteniment, que lliga els diversos membres d’una comunitat, col·lectivitat, en el sentiment de pertinença a un mateix grup i en la consciència d’uns interessos comuns.» No abandonem, per tant, el terreny de la virtut. Parem esment en l'expressió «sentiment de pertinença a un mateix grup.» El súmmum de la virtut és ser solidari amb persones alienes al grup (amb tot el gènere humà, posem per cas).

En fi, només metafòricament es pot utilitzar el mot "solidaritat" per a referir-se a coses que en realitat s'haurien d'anomenar d'altra manera: redistribució, harmonització fiscal... Objectiu bàsic de les polítiques fiscals progressistes és la redistribució, per a disminuir les desigualtats entre territoris o grups poblacionals. La redistribució és un principi de funcionament de la UE. Durant molt de temps, Espanya rebia ajudes a càrrec del FEDER (Fons Europeu de Desenvolupament Regional), destinades a reduir diferències entre els nivells de desenvolupament de les regions europees i millorar el nivell de vida en les més desfavorides. A hores d'ara, Espanya continua rebent fons —del Pla Europeu de Recuperació, Transformació i Resiliència, per exemple. Naturalment, els mecanismes de redistribució vénen establerts per llei. Per tant, són obligatoris. La redistribució consisteix a prendre dels qui tenen més per a transferir (rendes, subsidis, serveis públics...) als qui tenen menys. Ara bé, el sistema ha de tendir a l'equilibri —que el transmissor s'empobrisca i el receptor s'enriquisca no té trellat ni forrellat— i ha d'establir un límit temporal.

Les balances fiscals publicades en 2008, referides a l'any 2005, dibuixaven un mapa aclaridor: tres territoris de l'antiga Corona d'Aragó (Catalunya, País Valencià i Illes Balears) tenien dèficit fiscal, és a dir, donaven més del que rebien a canvi (Aragó oscil·lava entre el dèficit o el petit superàvit segons el mètode de càlcul utilitzat). Calculat pel mètode del flux monetari, el total de dèficit de les tres comunitats autònomes pujava a 23.574 milions d'euros de l'època. Madrid també tenia dèficit fiscal, però s'havia d'haver descomptat l'efecte capitalitat en la recaptació d'imposts, per tal que no semblés la campiona de la "solidaritat". Es pot pensar que la situació que mostra el mapa és justa. No, no ho és. Els valencians, posem per cas, tenim una renda 'per capita' inferior a la mitjana estatal. Ja s'ha dit abans: no té trellat que el transmissor s'empobrisca i el receptor s'enriquisca. La Corona d'Aragó continua existint, encara que d'una manera virtual. Aquests dies s'ha dit que Sánchez vol pagar amb els diners de tots els espanyols la investidura d'Illa. També hi ha qui diu que els catalans volen que tots els espanyols els paguem la festa.

Un polític català va contestar: «No. Nosaltres ens pagarem la nostra festa. Que els altres facen igual. Que cadascú es pague la seua.» I és que s'ha estès per tota la pell de brau una visió si més no cridanera: uns —els catalans sobretot— són uns agarrats, uns fenicis que només pensen en la pela, i els altres —castellans, extremenys, andalusos—, gent generosa que aspira al bé de tots. Aquesta visió ha fet molta fortuna. Respon a una mentalitat transversal, que comparteixen tant votants de la dreta com de l'esquerra. Causa estupor que molts valencians, que són víctimes de la fal·làcia, combreguen amb rodes de molí. ¡La realitat és justament la contrària! Catalans, valencians i balears paguem bona part de la festa. ¿Esperit solidari? No, mentalitat extractiva i colonitzadora de l'Espanya profunda i els poders que la controlen, que han convertit Madrid en una aspiradora —sobretot arran del procés. S'ha promès un tracte fiscal singular per a Catalunya que podria ser l'enèsim engany; si l'acordat s'ha de convertir en llei, toparà amb molts esculls (majoria parlamentària necessària per a aprovar-la, possibilitat de recurs davant els tribunals...).

Podem recordar les paraules que va dir en 2016 José María Lassalle, secretari d'Estat d'Agenda Digital del govern de Rajoy: No vais a ganar. No podéis ganar al Estado. No lo dudes. El PSOE juega a lo mismo. Es dirigia a Ferran Mascarell, delegat de la Generalitat de Catalunya a Madrid. Les elits socials, econòmiques i mediàtiques madrilenyes mai no permetran que ningú s'escape. No toleraran que l’aportació fiscal de Catalunya, País Valencià i Illes Balears minve. Sense el nostre dèficit fiscal, l’Estat espanyol trontollaria. Els catalans intenten almenys millorar la situació. Els valencians... Compromís ja ha renunciat a demanar un tracte fiscal singular per al nostre país. En tot cas, ¿el PSOE posarà en perill l’aportació fiscal dels nostres territoris a les arques generals de l’Estat? Vol mantenir-se al poder, però l'assumpte català pot provocar moltes vies d'aigua en el govern i posar en perill la legislatura, igualment complicada sense el suport de Junts i ERC. ¿Por qué lo llaman amor cuando quieren decir sexo?, es titula el film de Manuel Gómez Pereira. ¿Per què li diuen solidaritat quan volen dir mentalitat extractiva i colonialista?

Móns paral·lels

És una sort viure a Xàtiva, bé que l'envaïsquen periòdiques ones d'alta temperatura, cosa que s'ha esdevingut tota la vida durant els mesos de juliol i agost. Hom passeja per carrers i places de la nostra ciutat, entra en negocis o seu en una terrassa i troba que la vida segueix el seu curs. La quotidianitat desmenteix la vida que narren els mitjans. Pel que es veu hi ha dues realitats paral·leles: una que fa niu a casa nostra i altra que pul·lula pels mitjans i les xarxes. S'ha de fer notar que els grans mitjans generalistes tenen les oficines centrals a Madrid. Per tant, molta vida política narrada és purament madrilenya. Ara bé, això no lleva que s'estiga desenvolupant un autèntic intent d'enderrocar el govern d'esquerres. En l'operació participen els partits de la dreta reaccionària, llurs mitjans afins i la cúpula judicial. Bocins de la realitat centralista s'escolen en cercles d'amics i familiars, però els xativins i les xativines del carrer tenen altres preocupacions: la carestia de la vida, com arribar a final de mes... Qui s'ho pot permetre pensa en vacances a la platja, Bixquert o qualsevol lloc. Juliol i agost haurien de ser mesos per a oblidar la política.

Al Cap i Casal també hi ha batalles —el conflicte lingüístic, per exemple— que no solen alterar el pols vital dels xativins. El català té des dels seus orígens dos dialectes constitutius: l’oriental i l’occidental. Aquesta diversitat és el rerefons de moltes polèmiques sobre la denominació de la nostra llengua. Hom creu que això només passa al País Valencià. ¡Falsa creença! Recorde un viatge meu a Noruega, on també hi ha controvèrsies lingüístiques. La geopolítica ha dividit en tres idiomes, danès, suec i noruec, parlars que haurien de ser dialectes d’una llengua germànica comuna hereva del nòrdic antic, que tenia, durant el segle X, un dialecte oriental, parlat a Suècia i Dinamarca, i un occidental, parlat a Noruega, Islàndia, Grenlàndia, les Illes Fèroe i les Illes Shetland (l’islandès oral conserva molts trets d’aquell nòrdic antic). El noruec és similar, per tant, a les llengües dels altres països escandinaus. Els parlants de noruec, suec i danès s’entenen molt bé entre ells. Els tres idiomes s'utilitzen en la comunicació entre habitants d’Escandinàvia.

¡Altra prova que totes les llengües del món tenen dialectes! Fins al segle XIX, el danès havia estat la koiné escrita de Noruega. Però els nacionalistes, que reclamaven la independència del país —unit a Dinamarca, durant 436 anys, i a Suècia, fins a 1905—, van iniciar la controvèrsia. Reclamaven una llengua nacional noruega diferenciada del danès. Tanmateix, els seus intents topaven amb una realitat: la majoria dels noruecs parlava danès —empeltat, això sí, de trets dialectals autòctons. Alguns lingüistes van proposar un idioma nou, basat en els dialectes de les zones rurals i més diferenciat del danès. Sorgiren dos estàndards i dues ortografies alternatives que han acabat denominant-se bokmål i nynorsk (el bokmål és hegemònic i més afí al danès; el nynorsk és la llengua creada amb pretensions de purisme nacionalista). Durant un temps, les institucions oficials intentaren fondre bokmål i nynorsk en una llengua comuna, el samnorsk, però el caos ortogràfic aconsellà d'abandonar la idea. I encara hi ha més propostes minoritàries: la norma riksmål, pràcticament idèntica al danès, i l’høgnorsk, més "purista" que el nynorsk.

Una minoria pretén elevar a estàndard el col·loquial parlat a les barraques. A València, alguns volen el mateix. Ara bé, com que els noruecs viuen en latituds fredes, la sang mai no ha arribat al riu. A l’escola s’imparteixen tant el bokmål como el nynorsk, tot i que el 86% de la població fa servir el bokmål com a llengua escrita quotidiana. La Radiotelevisió Noruega emet programes en bokmål i nynorsk, i totes les institucions oficials tenen obligació d’admetre les dues varietats. El bokmål s’utilitza al 92% de les publicacions (llibres, premsa escrita...). Finalment, cal dir que gran part dels noruecs sap parlar altres llengües. Anglès, alemany i francès són considerats els principals idiomes estrangers. Els estudiants universitaris poden utilitzar qualsevol d’aquests a l’hora de presentar les seues tesis. (Els dialectes ugrofinesos sami, parlats especialment al nord, també són oficials.) Mentrestant, el conseller José Antonio Rovira veu incompatibles el català bokmål i els dialectes que es parlen a l’Horta. Sort que la vida continua al marge dels polítics.

(publicat a Levante-EMV, el 27/07/2024)

Homenatge 2024

Llevar-nos el pa i la sal

Les democràcies liberals, vigents en quasi tota la Unió Europea, es basen en alguns principis que es consideren essencials. El govern de la majoria sorgida de les urnes n'és un i el respecte a la minoria, altre. Com que la dreta reaccionària ha guanyat les eleccions autonòmiques al País Valencià, està legitimada per a posar en pràctica els seus projectes. I els qui no els compartim haurem d'aguantar-nos almenys quatre anys —i que no siguen més. Això no lleva, naturalment, que puguem exercir el nostre dret a la crítica, i que intentem aturar, amb procediments legítims (campanyes de mobilització ciutadana, manifestacions, protestes, vagues) totes les mesures que considerem pernicioses. Jo trobe particularment perniciós que un govern decidisca vetar l'accés de persones o col·lectius a les ajudes públiques, si això es fa per motius clarament espuris. Em sembla espuri negar-me l'accés a una subvenció per ser sospitós de pancatalanisme. Tractaré d'explicar-me millor. Pel que es veu, els consellers d'Educació i de Cultura han decidit que és catalanista tot aquell que fa servir l'expressió "País Valencià". (Jo la utilitze moltes vegades.)

Primerament caldria aclarir que una cosa no té res a veure amb l'altra; hi ha prou valencians que li diuen País Valencià a la nostra terra i no són partidaris d'un projecte polític pancatalanista. En segon lloc, si els consellers consideren pancatalanista qui afirma la unitat de la llengua parlada per molts catalans, valencians i balears, negar una ajuda per aqueix motiu seria manifestament il·legal; la unitat està avalada per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, organisme estatutari encarregat de dictaminar sobre qüestions lingüístiques. Tot indica que el nou govern de la Generalitat vol llevar-li el pa i la sal a les persones d'idees valencianistes. Això és discriminar per raons ideològiques. Algú dirà: «¡Noo! ¡Si els personatges que ocupen els organismes de la Generalitat es proclamen ferms partidaris de la llibertat! ¡Bonica llibertat tindríem si fórem marginats per pensar aixina o allana!» Doncs sí, van a marginar les persones que professen idees considerades "herètiques" per qui mana, bé que només haurien de ser proscrits els designis contraris als valors constitucionals —les concepcions totalitàries, per exemple—, si l'Estat espanyol és tan democràtic com es diu.

Llevar subvencions a entitats culturals per una mera qüestió onomàstica mostra absoluta falta de fe en el liberalisme. Les ajudes s'han d'atorgar en base a la qualitat de les activitats projectades, la seua difusió, el nombre de beneficiaris, llur contribució al coneixement de la nostra realitat, la utilitat que se'n derive... Castigar entitats que defensen el valencià és una arbitrarietat indigna de partits que es reclamen democràtics. Hom pot entendre —més o menys— que no es vulguen finançar amb diners públics les activitats d'un determinat carés polític. (Inclús això seria força discutible; la gent que defèn, posem per cas, l'existència d'uns països catalans units per llaços lingüístics i històrics no atempta contra la lletra o l'esperit de la Constitució, que consagra la llibertat de pensament.) Però negar-li suport a qui no s'aparta ni un mil·límetre de l'establert a l'Estatut d'Autonomia... És clar que el guanyador dels comicis pot promoure els seus projectes, però això no dóna dret a discriminacions anticonstitucionals, ni a limitar les llibertats. Si ho acceptem, obrim la porta al totalitarisme. En fi, ¿què es pot esperar de gent que voldria prohibir els partits catalans i bascos?

La pregunta del milió

El valencià és la cortina de fum més utilitzada per la dreta per a ocultar els trets antisocials dels seus plans. La burgesia liberal sol considerar que una sola llengua dominant és imprescindible per a la construcció d'un estat nació centralitzat. Aquest assumpte de la llengua, especialment referit al País Valencià, mereix una reflexió profunda. Com explica Eric Hobsbawm a l'obra La invenció de la tradició, la varietat estàndard de qualsevol llengua, inclosa la castellana, és en gran mesura una invenció. Hobsbawm conta com el neerlandès ensenyat a la Bèlgica actual no és la llengua que mares i àvies de Flandes parlaven als seus fills. «Sols metafòricament, però no literalment, es pot considerar llengua materna.» Tampoc el castellà i el català —o valencià— que parlaven les nostres besàvies no eren els estàndards actuals de les respectives llengües. A cada lloc es parlava i es parla de manera distinta. Els estats nacions deuen molt a l'escola (i al servei militar obligatori). Quan jo cursava primària i batxillerat als claretians i al Ribera, l'alumnat havia de cantar als patis, totes les setmanes, l'Oriamendi o el Cara al sol, mentre s'hissava i s'arriava la bandera franquista.

L'escolarització universal i els mitjans de comunicació van difondre el castellà normatiu. A casa nostra, la dreta usa tres tàctiques per a eliminar el valencià: arrencar-lo de la seua soca, suprimir el seu registre estàndard (cosa que obligaria a usar les llengües col·loquial i vulgar en contextos formals) i entrebancar-ne l'ús en àmbits com l'ensenyança, l'administració pública i els mitjans de comunicació. Amb el castellà, no s'actua igualment; ni s'impedeix que tinga estàndard, ni s'intenta dividir l'idioma —en castellà, andalús i canari, posem per cas. No sempre ha estat així. El castellà experimentà intents secessionistes al segle XIX. Juan Ramón Lodares ho explica en el llibre Gente de Cervantes. Historia humana del idioma español. A partir de la independència de les colònies americanes hi hagué alguns assajos de creació d'idiomes nacionals propis separats de l'espanyol, sobretot a Xile i Argentina. S'arribà a dir que el castellà d'Amèrica acabaria com el llatí, fragmentat, i que donaria pas a quatre idiomes nous: caribeny, mexicà, platense i pacífic.

Sovintejà el convenciment que s'és distint lingüísticament del veí, encara que molt semblant a ell. (Em sona la música i la lletra.) Domingo Faustino Sarmiento, que seria president de la República Argentina entre 1868 i 1874, va proposar una reforma ortogràfica dràstica. Recomanava eliminar la c i la z de l'alfabet americà. Atès que la majoria dels americans cultes les pronuncia /s/, s'havia d'escriure sapato, senisa... L'argentí marxà a Xile en 1843 i exposà les seues idees a la Facultat de Filosofia i Humanitats de la Universitat de Santiago, que decidí de fer la seua pròpia reforma. La seguiren professors, editors de llibres i periòdics... El cisma fou total, i el desgavell també. En 1911, es presentà un problema greu: com no es podia exigir als alumnes una ortografia comuna als exàmens, els examinadors hagueren d'acceptar com a bons tots els escrits i cap escolar no fou suspès per faltes d'ortografia. En 1913 s'acabà l'experiment. En Argentina, però, el desgavell encara existia als anys quaranta. S'hi assajava una gramàtica que acollís el lunfardo i el cocoliche.

Inclús ràdios i periòdics, en què hauria d'haver imperat l'estàndard, feien servir col·loquialismes i vulgarismes: jifero, pastenaca, chantapufi, tratativa, piringundín... Algun locutor de ràdio, posem per cas, parlava així: utensillo, sientensén, dejenmelón (en comptes de déjenmelo), cumpelaño... Finalment no quallà cap dels intents de secessió. Avui, tothom accepta la unitat del castellà. No existeixen una llengua xilena, una argentina i una mexicana, sinó els corresponents dialectes de la llengua comuna espanyola. I ara ve la pregunta del milió. ¿Per què el nacionalisme espanyol no accepta per a la nostra llengua coses que té clares per a la seua? Perquè vol extingir el valencià; és l'element primordial d'un sentiment identitari diferenciat del comú estatal construït. I la burgesia local està d'acord. Fins ara, hi havia certa contenció —no massa—, però l'arribada de Vox a la Generalitat ha eliminat la dissimulació. Les declaracions dels consellers d'Educació i de Cultura són clares. Hi alena l'obsessió per la mítica conxorxa pancatalanista, però també està la maniobra de distracció; mentre parlem de la llengua, aparquem assumptes com la privatització de la sanitat.

(publicat a Levante-EMV, el 26/08/2023)

La tinta de calamar

Durant quatre anys ens anem a trobar en un dilema: ¿dedicar atenció als assumptes culturals o centrar-nos en altres àmbits de govern de la Generalitat? És evident que tot allò que inclou la cultura —la protecció i la difusió de la llengua, la defensa del patrimoni i les manifestacions etnològiques, el foment de la creació artística— és importantíssim. Però no és menys evident que la dreta farà servir la seua estratègia predilecta: tenir-nos entretinguts amb la llengua, posem per cas, i dedicar-se a allò que veritablement li interessa, el desmantellament dels serveis públics i la seua privatització. Els nous governants també poden sentir la temptació de ressuscitar la política de grans esdeveniments. En definitiva, podem suposar que es dedicaran sobretot a allò que deixe benefici —per als amics i, de retop, per a ells mateixos. L'anterior i llarguíssima etapa de govern del PP pot ser un bon referent; els casos de corrupció eren inacabables. La irrupció de Vox vindrà de primera. Carlos Mazón ha deixat l'àmbit cultural en mans dels neofeixistes.

La decisió persegueix diversos objectius: el primer i més evident és la provocació pura i dura, perquè l'estratègia de distracció tinga màxima eficàcia; s'envia un avís a navegants —«Venim a arrasar la cultura autòctona dels valencians i a desconnectar-los de l'entorn a què pertanyen.»—; el tercer objectiu, «espanyolitzar el País Valencià» (com si encara no ho estigués prou), el formulà fa temps el ministre Wert. En definitiva, la dreta vol allunyar qualsevol possibilitat, per irrisòria que siga, d'entesa dels reialmes de l'antiga Corona d'Aragó, idea que fa molta por al PP. De fet, només la dreta parla de Països Catalans. El PSOE i Compromís tenen desterrada aqueixa expressió del seu vocabulari polític. Mazón ha anunciat una primera mesura: tornar a promulgar una llei de senyals d'identitat que permeta retirar qualsevol ajuda pública a entitats i persones sospitoses de catalanisme. La coartada mostra la idea de llibertat d'aquests acabacases: «No es finançaran amb diners dels valencians activitats catalanistes.» Però tots els valencians paguem imposts. ¿Per quina regla de tres qui no pense com Mazón no tindrà accés a ajudes públiques?

La democràcia es basa en el respecte a totes les persones, fins i tot a les pertanyents a minories. Un executiu ha de governar per a tothom, però Mazón ja ha anunciat que això no entra en els seus càlculs; pensa marginar una part dels valencians. No ens agafa de sorpresa. De fet, els qui ens l'estimem sabem des de fa molt de temps que la nostra cultura és de peatge. ¿Què farem davant del dilema que s'enunciava al principi? És clar que no podem elegir. Haurem d'acudir a tots els fronts. I hem de procurar que la tinta del calamar no ens despiste. La dreta ve passejant el fantasma del pancatalanisme des de l'època de la Transició i la Batalla de València. Però sabem per experiència quina és la prioritat dels qui s'acabaren el Banc de València i les nostres caixes d'estalvis. Ells, que són tan entusiastes de l'espanyolitat, es guien sempre pel principi Dios me meta donde haya. Eduardo Zaplana, el "Bronzejat", a qui s'acusa d'haver-se embutxacat milions d'euros arrabassats a l'erari públic, alletà políticament el nou president de la Generalitat. Veurem quant tarda a privatitzar el sistema valencià de salut. Ben poc. ¡Que Déu ens trobe confessats!

La foto

Fa pocs dies, em feia ressò d'un anunci: la foto de Yolanda Díaz anava a figurar en les paperetes de Sumar. «¿També en les circumscripcions valencianes?», em preguntava. ¡També! Per tant, va a complir-se el meu vaticini; molts militants i simpatitzants de Compromís votaran amb el nas tapat i també amb un antifaç de dormir per a no veure l'aspecte gràfic de la papereta. ¡Això si voten! Recordem que la marca valenciana va perdre més de noranta mil vots a les passades eleccions autonòmiques. Alguns analistes han detectat que molts d'aqueixos vots no anaren a altres partits. La defecció engrossí l'abstenció. El nombre de valencianistes que es queden a casa el pròxim dia 23 encara podria ser major. A les paperetes de les nostres circumscripcions ni tan sols apareix el logotip de Compromís. ¡Tant que costa de consolidar una marca! El referent més important del valencianisme polític, líder a l'àmbit de l'esquerra alternativa valenciana, dissolt en l'enèsim assaig electoral de l'esquerra espanyola a l'esquerra del PSOE. Crec, sincerament, que les coses s'estan portant massa lluny. Alguna llumenera madrilenya ha pensat que el votant de la seua sucursal valenciana és curtet i necessita una fotografia per a no equivocar-se de papereta el dia 23. Doncs, la idea del retrat podria tenir resultats ben funestos si crea rebuig en una part significativa de l'electorat de Compromís. A més, suposem que els saberuts de Madrid tenen raó. Llavors, ¿què passarà amb altra part de votants de Compromís que no van a trobar una papereta amb el logotip de la marca, ni noms coneguts com els de Mónica Oltra, Joan Baldoví o Vicent Marzà? ¡Mare meua! A cada bugada es perd un llençol. En fi, ho deixarem estar, per a no col·laborar en la hipotètica catàstrofe.

 

El gat de Schrödinger

Segons El Mundo, el PP posa fi a l'exclusió de l'espanyol en València i Balears. ¿Des de quan ha estat exclòs l'espanyol al País Valencià? Jo hi he viscut sempre i no recorde que mai s'haja esdevingut aital fet. Sí recorde, en canvi, aquell període en què el valencià estava perseguit. Suposem que en una habitació hi ha un elefant i una formiga. Dir que la formiga intenta atemorir l'elefant és absurd. D'altra banda, el titular d'El Mundo ve a donar la raó als qui pensem que el valencià, o català, el gallec i l'eusquera no són llengües espanyoles. El diari podria haver elegit entre varies opcions: «El PP posa fi a l'exclusió d'una llengua espanyola en València i Balears»; «El PP posa fi a l'exclusió de l'idioma castellà en València i Balears»; «El PP posa fi a l'exclusió, en València i Balears, de l'única llengua oficial a tot l'Estat espanyol»; «El PP posa fi a l'exclusió de l'idioma de Cervantes en València i Balears»... Però opta per parlar de l'exclusió de l'espanyol. Per tant, deixa ben clara la seua posició: les altres llengües de l'Estat no són espanyoles. Durant un temps, persones optimistes i benintencionades afirmaven que totes eren espanyoles, perquè totes es parlaven a la pell de brau i tenien reconeixement constitucional. A més, les minoritzades eren cooficials als territoris en què es parlen. ¡Ximpleries! Per al periòdic que esmentem i per al PP, tot això de l'Espanya plurinacional i el plurilingüisme és embolicar la troca. ¡Només hi ha una Espanya i una llengua espanyola! S'agraeix molt la sinceritat. Ara tocaria que els valencians en prenguérem bona nota. La nostra llengua ja ni es pot comparar amb una formiga. S'assembla més al gat de Schrödinger; no sabem si està viva o morta, des que la partícula subatòmica Vox ha trencat el flascó de verí i aquest s'ha escampat. El pacte de PP i Vox elimina el requisit lingüístic per als funcionaris i garanteix la lliure elecció de llengua en l'educació. Això sí, s'han produït alguns prodigis; la consellera en funcions Gabriela Bravo, nascuda al Ràfol de Salem (Vall d'Albaida), que mai no solia parlar el valencià, ara s'ha posat a parlar-lo pels colzes. ¡Miracle! És possible que el gat de Schrödinger estiga viu.