Des de fa uns dies es parla molt de dues propostes d'unitat de l'esquerra de cara a les pròximes eleccions generals. Sentir les declaracions dels portaveus remet al déjà vu —o al déjà entendu. Yolanda Díaz rebutja centrar la refundació de l'esquerra sols en persones o marques: Esto va de ganar el país, de movilizar a la gente. No va de hablar de nosotros mismos. Boniques paraules. Però Díaz ja no enganya a ningú; està molt calada. Si allò que diu fos cert, no hi hauria cap problema; la unitat de l'esquerra s'aconseguiria en un tres i no res. Efectivament, cal mobilitzar la gent. ¿Però qui sol fer això? ¡Exacte! ¡Els partits polítics i els seus líders! En altres paraules: les marques i les persones que les representen. I ja coneixem les ganivetades que s'assesten uns grups als altres —les de Sumar a Podemos, per exemple. Els partits i els seus dirigents actuen moguts per la necessitat, els interessos partidistes i —no cal descartar-ho— els personalismes. Izquierda Unida, posem per cas, té la necessitat imperiosa d'ocupar llocs de sortida a les llistes electorals, per tal d'assegurar-se les subvencions públiques amb què costeja la seua organització.
Referint-se a l'ascens de la dreta i l'extrema dreta, Gabriel Rufián diu: «El que ve no s'atura amb sigles, s'atura amb pobles. Creure que el feixisme va a parar-se en la frontera de la teua seu o de la teua nació perquè vota distint és màgia negligent. ¿No paga la pena intentar fer quelcom diferent per a frenar-lo? ¿De què serveix arribar al Congrés amb dos, tres o quatre diputats més si el ministre d'Interior és Abascal? Cal més cap i menys puresa.» Les seues paraules semblen dirigides sobretot als partits nacionalistes. Les intencions són bones, però costarà molt concretar-les. Sent realistes, el gran desori de l'esquerra se centra bàsicament a Madrid. En les nacionalitats històriques de l'Estat hi ha consolidades forces autòctones que ja ocupen la pràctica totalitat dels espais electorals a l'esquerra del PSOE. (Només a Catalunya, ERC ha de compartir espai amb una força no nacionalista, Comuns.) Encara més: a les autonomies de matriu castellana —llevat potser d'Andalusia—, les esquerres alternatives són residuals. Per tant, hi ha una qüestió prèvia a la proposta de Rufián: que l'embolic d'IU, Más País, Movimiento Sumar i Podemos s'aclarisca.
Si es produís aquest miracle, encara hi hauria entrebancs enormes. Algunes persones han dit que la proposta de Rufián s'hauria de concretar en una coalició plurinacional. Tanmateix, atès el que estableixen els reglaments del Congrés dels Diputats i el Senat, cap força política de la coalició no podria disposar de grup parlamentari propi, cosa que equival a no disposar tampoc de portaveus diferenciats. Resulta difícil imaginar que EH Bildu o ERC, per posar dos exemples, renuncien a la visibilitat que proporcionen els portaveus. De fet, l'enorme popularitat de Rufián es deu al seu treball com a portaveu d'ERC. Molts analistes consideren que les seues intervencions durant els debats parlamentaris són molt brillants. També s'ha de dir —ens ho recordava Najat el Hachmi en una columna— que estem acostumats al sorgiment d'estrelles rutilants que s'extingeixen en poc de temps consumides per la resplendor del seu narcisisme. Ha passat amb Yolanda Díaz. Però hi ha més problemes. ¿S'avindrà l'esquerra espanyola alternativa a no competir en espais electorals que ja ocupen forces nacionalistes, a Euskadi, Galícia o el País Valencià? Ho dubte.
Hi ha alguns espectacles vergonyosos que no haurien de repetir-se. En 2023, Compromís, que havia unit la seua sort al projecte de Yolanda Díaz, hagué d'engolir-se que el paracaigudista madrileny Chema Guijarro encapçalés la llista per Alacant; Sumar volia assegurar-li l'escó al Congrés dels Diputats. (¡Ha! Esto no va de hablar de nosotros mismos, diu la vicepresidenta Díaz.) Al País Basc, ningú no gosa fer certes coses, però els valencians les hem vistes de tots els colors amb tots els partits, tant d'esquerra com de dreta. En fi, tornem al principi. Es promouen models d'unitat de l'esquerra que topen amb problemes de difícil solució. De fet, alguns grups nacionalistes (EH Bildu, ERC, Bloque Nacionalista Galego, Compromís...) ja han anunciat que no hi participaran. És a dir, que Rufián no compta ni amb el suport del seu propi partit. Hi ha qui afirma que la dreta s'uneix més fàcilment que l'esquerra. Oblida una evidència: la gran majoria de formacions nacionalistes o sobiranistes és d'esquerra. A França, per exemple, la confluència és més fàcil; a penes hi ha nacionalismes "perifèrics" i l'esquerra és tan centralista com la dreta.
En qualsevol cas, sense unitat de l'esquerra va a ser impossible evitar que Abascal siga ministre d'Interior, o vicepresident. Potser caldrà oblidar alguns dels obstacles amunt esmentats i acceptar que els problemes extraordinaris requereixen solucions extraordinàries. Si un front d'esquerres obtingués suport electoral suficient per a formar govern de coalició amb el PSOE i capacitat de pressió sobre els socialistes, remeiar els problemes d'invisibilitat seria ben factible. Es podrien modificar els reglaments de les Corts, per tal que cada membre de la gran coalició plurinacional tingués grup parlamentari. Altra solució seria designar un o una portaveu i diversos portaveus adjunts, i negociar un sistema rotatori d'intervencions als debats, perquè tots els grups siguen visibles. Calen altura de mires, voluntat de cessió i consens; la deriva de personatges com Trump mostra allò que pot passar amb un govern d'ultradreta. Ens dirigirem veloçment cap al feixisme. I això són paraules majors. El feixisme no respecta ni la vida, ni la dignitat humana, ni els drets conquerits després de segles de lluita, ni les conquestes socials, ni la igualtat, ni res.
Referint-se a l'ascens de la dreta i l'extrema dreta, Gabriel Rufián diu: «El que ve no s'atura amb sigles, s'atura amb pobles. Creure que el feixisme va a parar-se en la frontera de la teua seu o de la teua nació perquè vota distint és màgia negligent. ¿No paga la pena intentar fer quelcom diferent per a frenar-lo? ¿De què serveix arribar al Congrés amb dos, tres o quatre diputats més si el ministre d'Interior és Abascal? Cal més cap i menys puresa.» Les seues paraules semblen dirigides sobretot als partits nacionalistes. Les intencions són bones, però costarà molt concretar-les. Sent realistes, el gran desori de l'esquerra se centra bàsicament a Madrid. En les nacionalitats històriques de l'Estat hi ha consolidades forces autòctones que ja ocupen la pràctica totalitat dels espais electorals a l'esquerra del PSOE. (Només a Catalunya, ERC ha de compartir espai amb una força no nacionalista, Comuns.) Encara més: a les autonomies de matriu castellana —llevat potser d'Andalusia—, les esquerres alternatives són residuals. Per tant, hi ha una qüestió prèvia a la proposta de Rufián: que l'embolic d'IU, Más País, Movimiento Sumar i Podemos s'aclarisca.
Si es produís aquest miracle, encara hi hauria entrebancs enormes. Algunes persones han dit que la proposta de Rufián s'hauria de concretar en una coalició plurinacional. Tanmateix, atès el que estableixen els reglaments del Congrés dels Diputats i el Senat, cap força política de la coalició no podria disposar de grup parlamentari propi, cosa que equival a no disposar tampoc de portaveus diferenciats. Resulta difícil imaginar que EH Bildu o ERC, per posar dos exemples, renuncien a la visibilitat que proporcionen els portaveus. De fet, l'enorme popularitat de Rufián es deu al seu treball com a portaveu d'ERC. Molts analistes consideren que les seues intervencions durant els debats parlamentaris són molt brillants. També s'ha de dir —ens ho recordava Najat el Hachmi en una columna— que estem acostumats al sorgiment d'estrelles rutilants que s'extingeixen en poc de temps consumides per la resplendor del seu narcisisme. Ha passat amb Yolanda Díaz. Però hi ha més problemes. ¿S'avindrà l'esquerra espanyola alternativa a no competir en espais electorals que ja ocupen forces nacionalistes, a Euskadi, Galícia o el País Valencià? Ho dubte.
Hi ha alguns espectacles vergonyosos que no haurien de repetir-se. En 2023, Compromís, que havia unit la seua sort al projecte de Yolanda Díaz, hagué d'engolir-se que el paracaigudista madrileny Chema Guijarro encapçalés la llista per Alacant; Sumar volia assegurar-li l'escó al Congrés dels Diputats. (¡Ha! Esto no va de hablar de nosotros mismos, diu la vicepresidenta Díaz.) Al País Basc, ningú no gosa fer certes coses, però els valencians les hem vistes de tots els colors amb tots els partits, tant d'esquerra com de dreta. En fi, tornem al principi. Es promouen models d'unitat de l'esquerra que topen amb problemes de difícil solució. De fet, alguns grups nacionalistes (EH Bildu, ERC, Bloque Nacionalista Galego, Compromís...) ja han anunciat que no hi participaran. És a dir, que Rufián no compta ni amb el suport del seu propi partit. Hi ha qui afirma que la dreta s'uneix més fàcilment que l'esquerra. Oblida una evidència: la gran majoria de formacions nacionalistes o sobiranistes és d'esquerra. A França, per exemple, la confluència és més fàcil; a penes hi ha nacionalismes "perifèrics" i l'esquerra és tan centralista com la dreta.
En qualsevol cas, sense unitat de l'esquerra va a ser impossible evitar que Abascal siga ministre d'Interior, o vicepresident. Potser caldrà oblidar alguns dels obstacles amunt esmentats i acceptar que els problemes extraordinaris requereixen solucions extraordinàries. Si un front d'esquerres obtingués suport electoral suficient per a formar govern de coalició amb el PSOE i capacitat de pressió sobre els socialistes, remeiar els problemes d'invisibilitat seria ben factible. Es podrien modificar els reglaments de les Corts, per tal que cada membre de la gran coalició plurinacional tingués grup parlamentari. Altra solució seria designar un o una portaveu i diversos portaveus adjunts, i negociar un sistema rotatori d'intervencions als debats, perquè tots els grups siguen visibles. Calen altura de mires, voluntat de cessió i consens; la deriva de personatges com Trump mostra allò que pot passar amb un govern d'ultradreta. Ens dirigirem veloçment cap al feixisme. I això són paraules majors. El feixisme no respecta ni la vida, ni la dignitat humana, ni els drets conquerits després de segles de lluita, ni les conquestes socials, ni la igualtat, ni res.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada