Sempre penge en aquest blog les columnes que em publica Levante-EMV. La de dissabte passat va rebre comentaris anònims. No vaig contestar, perquè no solc entrar en debats amb anònims. Tanmateix, un dels comentaris, prou metzinós, tocava temes que mereixen alguna reflexió. En principi, una república (i no em referisc a les soviètiques, ni a les islàmiques) no és beatífica ni pecadora, no és angelical ni demoníaca, no és bona ni mala. És la forma política d'un estat, en contraposició a la forma d'estat monàrquica. Repúbliques són estats del nostre entorn que tenen democràcia liberal: Portugal, França, Alemanya, Itàlia, Suïssa... Per tant, quan parlem de responsabilitats durant la II República cal referir-se a les dels seus governants. Convé utilitzar el llenguatge amb precisió. Els governs de la República, amb els seus encerts i els seus errors —això és altra qüestió—, eren legítims; sorgiren d'eleccions democràtiques. S'alternaren governs d'esquerres i de dretes. Que els governs republicans d'esquerres no dissenyaren una estratègia expressa per a eliminar persones de dretes no ho dic jo, ho diuen nombrosos historiadors.
Roque Moreno Fonseret, catedràtic d'Història Contemporània de la Universitat d'Alacant: En la zona republicana hubo violencia, asesinatos y persecuciones, especialmente en los primeros meses de la guerra. Nadie serio lo discute. Pero esa violencia fue, en gran medida, incontrolada, consecuencia del hundimiento del Estado, del caos inicial y de la pérdida de control de las propias autoridades republicanas. Entre els historiadors no hi ha debat; els fets són cristal·lins. Després del cop d'estat, la República es quedà sense exèrcit i es produí un buit de poder (el govern a males penes podia garantir la seguretat i l'ordre públic). Es va desencadenar la violència a la rereguarda republicana. Manuel Azaña, por exemple, va fer crides constants a la pau i la convivència. En canvi, la violència feixista fou perfectament planificada pels colpistes i s'allargà, ja derrotada la República, durant bona part de la dictadura. També hi ha consens dels historiadors sobre això. Julián Casanova, especialista en la Guerra Civil i el franquisme, és un dels ponents que no s'ha negat a participar en les jornades de Sevilla organitzades per Arturo Pérez-Reverte i Jesús Vigorra.
Hay cosas que son incuestionables e innegables y no porque alguien un día se levantó y lo dijo, sino porque la historiografía las ha indagado. Negar la represión de Franco es negar el trabajo de algunos de los mejores historiadores del mundo. Tras ellos hay solidez, rigurosidad y años de investigación, diu Casanova. L'historiador de la Complutense Gutmaro Gómez Bravo explica que els consells de guerra en tota Espanya arribaren a superar el milió, xifra brutal. Nos acusan de no abordar lo que no nos interesa, pero al igual que he escrito sobre Franco, he escrito sobre el anarquismo y el anticlericalismo que se vuelve violento a partir del 18 de julio, diu Gómez Bravo. Julián Casanova redunda en la mateixa idea: Si alguien me señala por no haber escrito de Paracuellos, es que no me ha leído. En definitiva, la violència a la rereguarda republicana i la violència franquista van ser molt diferents en escala i duració. A Xàtiva, l'ajuntament republicà legalment constituït (presidit per Vicent Parra Servet, exiliat després de la guerra) fou substituït després del cop per un comitè revolucionari i un consell municipal no sorgits de les urnes.
Foren sobretot anarquistes (de vegades també comunistes) els autors d'assassinats execrables com el del canonge Gonzalo Viñes. (També s'ha de dir, en honor a la veritat, que les milícies populars, amb tots llurs excessos rebutjables, van ser l'únic sosteniment militar de la República fins a la constitució de les brigades mixtes.) L'Associació d'Amics de la Costera (sóc membre de la seua junta directiva) col·laborà fa poc en l'organització d'un cicle de conferències dedicat a la memòria de Gonzalo Viñes. I l'entitat va a publicar un poemari del canonge. De cap part de la meua columna es podia extraure la conclusió que jo no reconega la injustícia dels crims contra persones pel fet de ser religioses. Viñes va conrear la literatura, fundà un periòdic, El Obrero Setabense, impulsà el sindicalisme catòlic (d'acord amb els postulats de Lleó XIII) i fou un gran arqueòleg. Va fer troballes importants a la Cova Negra i era membre del Servei d'Investigació Prehistòrica de la Diputació de València. Els anarquistes anaren a Vallés, on s'havia amagat el sacerdot xativí, i l'assassinaren. (Per cert, Salvador Mollá també tenia conviccions religioses.)
Cadascú és lliure de pensar com vulga, fins i tot de manera esgarriada, però recordaré —ja ho he dit en altres ocasions— que mai no he simpatitzat amb el comunisme. De fet, tinc aversió a les seues variants més cruels i ominoses (Stalin, Pol Pot, Ceaușescu i altres personatges han protagonitzat alguns dels capítols més terribles de la història universal de la infàmia). No tinc reblanit el cervell per cap secta ideològica. No milite en cap partit polític. Però observe amb preocupació els intents de blanquejar un règim, el franquista, que arribà a confraternitzar amb els nazis de Hitler i els feixistes de Mussolini. Un dels mestres que van delatar el dissortat Salvador Mollá mostrava ufanós a les seues amistats un retrat de Hitler i una pistola. Al final, hi ha gent que pretén revisar la nostra història recent. Es tracta de fer creure que la guerra la van perdre tots els espanyols, que la brutal i sanguinària repressió del franquisme, fins i tot quan ja havia acabat la guerra, tampoc no va ser per a tant. Molts joves, que no van viure la dictadura, sí tenen llavat el cervell per idees extremistes. Però ja sabem que la saviesa la solen donar els anys.
Roque Moreno Fonseret, catedràtic d'Història Contemporània de la Universitat d'Alacant: En la zona republicana hubo violencia, asesinatos y persecuciones, especialmente en los primeros meses de la guerra. Nadie serio lo discute. Pero esa violencia fue, en gran medida, incontrolada, consecuencia del hundimiento del Estado, del caos inicial y de la pérdida de control de las propias autoridades republicanas. Entre els historiadors no hi ha debat; els fets són cristal·lins. Després del cop d'estat, la República es quedà sense exèrcit i es produí un buit de poder (el govern a males penes podia garantir la seguretat i l'ordre públic). Es va desencadenar la violència a la rereguarda republicana. Manuel Azaña, por exemple, va fer crides constants a la pau i la convivència. En canvi, la violència feixista fou perfectament planificada pels colpistes i s'allargà, ja derrotada la República, durant bona part de la dictadura. També hi ha consens dels historiadors sobre això. Julián Casanova, especialista en la Guerra Civil i el franquisme, és un dels ponents que no s'ha negat a participar en les jornades de Sevilla organitzades per Arturo Pérez-Reverte i Jesús Vigorra.
Hay cosas que son incuestionables e innegables y no porque alguien un día se levantó y lo dijo, sino porque la historiografía las ha indagado. Negar la represión de Franco es negar el trabajo de algunos de los mejores historiadores del mundo. Tras ellos hay solidez, rigurosidad y años de investigación, diu Casanova. L'historiador de la Complutense Gutmaro Gómez Bravo explica que els consells de guerra en tota Espanya arribaren a superar el milió, xifra brutal. Nos acusan de no abordar lo que no nos interesa, pero al igual que he escrito sobre Franco, he escrito sobre el anarquismo y el anticlericalismo que se vuelve violento a partir del 18 de julio, diu Gómez Bravo. Julián Casanova redunda en la mateixa idea: Si alguien me señala por no haber escrito de Paracuellos, es que no me ha leído. En definitiva, la violència a la rereguarda republicana i la violència franquista van ser molt diferents en escala i duració. A Xàtiva, l'ajuntament republicà legalment constituït (presidit per Vicent Parra Servet, exiliat després de la guerra) fou substituït després del cop per un comitè revolucionari i un consell municipal no sorgits de les urnes.
Foren sobretot anarquistes (de vegades també comunistes) els autors d'assassinats execrables com el del canonge Gonzalo Viñes. (També s'ha de dir, en honor a la veritat, que les milícies populars, amb tots llurs excessos rebutjables, van ser l'únic sosteniment militar de la República fins a la constitució de les brigades mixtes.) L'Associació d'Amics de la Costera (sóc membre de la seua junta directiva) col·laborà fa poc en l'organització d'un cicle de conferències dedicat a la memòria de Gonzalo Viñes. I l'entitat va a publicar un poemari del canonge. De cap part de la meua columna es podia extraure la conclusió que jo no reconega la injustícia dels crims contra persones pel fet de ser religioses. Viñes va conrear la literatura, fundà un periòdic, El Obrero Setabense, impulsà el sindicalisme catòlic (d'acord amb els postulats de Lleó XIII) i fou un gran arqueòleg. Va fer troballes importants a la Cova Negra i era membre del Servei d'Investigació Prehistòrica de la Diputació de València. Els anarquistes anaren a Vallés, on s'havia amagat el sacerdot xativí, i l'assassinaren. (Per cert, Salvador Mollá també tenia conviccions religioses.)
Cadascú és lliure de pensar com vulga, fins i tot de manera esgarriada, però recordaré —ja ho he dit en altres ocasions— que mai no he simpatitzat amb el comunisme. De fet, tinc aversió a les seues variants més cruels i ominoses (Stalin, Pol Pot, Ceaușescu i altres personatges han protagonitzat alguns dels capítols més terribles de la història universal de la infàmia). No tinc reblanit el cervell per cap secta ideològica. No milite en cap partit polític. Però observe amb preocupació els intents de blanquejar un règim, el franquista, que arribà a confraternitzar amb els nazis de Hitler i els feixistes de Mussolini. Un dels mestres que van delatar el dissortat Salvador Mollá mostrava ufanós a les seues amistats un retrat de Hitler i una pistola. Al final, hi ha gent que pretén revisar la nostra història recent. Es tracta de fer creure que la guerra la van perdre tots els espanyols, que la brutal i sanguinària repressió del franquisme, fins i tot quan ja havia acabat la guerra, tampoc no va ser per a tant. Molts joves, que no van viure la dictadura, sí tenen llavat el cervell per idees extremistes. Però ja sabem que la saviesa la solen donar els anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada