Fa poc esclatà l'escàndol en què està immers l'ajuntament d'Alacant. L'exregidora d'Urbanisme i el seu sogre, dos fills i un nebot d'una alta funcionària, l'arquitecte municipal, policies locals, la dona del director de gabinet de la Conselleria de Turisme, gent vinculada a càrrecs autonòmics, els fills del notari que escripturà la constitució de la cooperativa promotora i la compra del solar municipal en el qual s'alcen els blocs de pisos protegits, el representant de la gestora de la cooperativa, treballadors sanitaris, dues filles d'una farmacèutica, tres sagues familiars i un llarg etcètera van adquirir i tenen escripturats a nom seu en el Registre de la Propietat, pisos que hi consten com a vivenda de protecció pública (VPP) de nova construcció. L'afer crida l'atenció per vàries raons. Adquirents vinculats al PP poden haver tingut informació privilegiada o tracte de favor. A més, resulten cridaneres les característiques de la urbanització Les Naus: dotada de piscina, pista de pàdel, zona poliesportiva i club social; situada ben a prop de la platja de Sant Joan; amb habitatges de tres o quatre dormitoris (amb possibilitat de traster i plaça de garatge).
Els preus oscil·laven entre els 200.000 i els 230.000 euros, la meitat del que costen altres pisos a la mateixa zona. Les irregularitats s'amunteguen; webs immobiliàries anunciaven la venda o el lloguer d'habitatges de Les Naus. Gent que no hi pogué accedir en primera instància diu que els venedors demanaven 400.000 euros, 200.000 en negre. Recordem que les vivendes de protecció pública han de ser utilitzades com a primera residència i no poden ser subarrendades o venudes. Haurien d'anar destinades a persones amb dificultats d'accés a l'habitatge. ¡Ha! No sé jo si molta gent necessitada haurà accedit a Les Naus. Algú pensarà que tot açò no passava amb Franco. S'equivoca. Cal remetre's a dos personatges: Francisco Planas de Tovar i Diego Salas Pombo. El primer, coronel de l'exèrcit i governador civil de València entre 1939 i 1943, es féu famós per la seua activitat repressora. El segon, camisa vieja de Falange, va ser governador de València entre 1950 i 1956. Ambdós donaren nom a sengles grups de vivendes de protecció oficial a Xàtiva.
El de Salas Pombo es construí junt al barri del Carme. Les cases de Planas de Tovar s'edificaren després de les conegudes popularment com "Cases Barates", bé que totes acabarien anomenant-se igual. Hi hagué molta adjudicació cridanera. Un funcionari del Banc d'Espanya familiar meu aconseguí un pis al Carme. El subarrendà i acabaria venent-lo. Foren adjudicataris de les "Cases Barates" gent amb carnet de Falange —com el comissari polític local del partit únic i regidor pel terç sindical—, militars de diversa graduació, un comissari i un inspector de la "Secreta", algun guàrdia civil retirat... (El professorat del Josep de Ribera hi estava representat.) Coses semblants passaven en altres indrets. Als denominats "Pisos dels Pares", situats entre baixada del Carme, República Argentina i Pare Claret, una militant de la Secció Femenina de Falange i regidora de l'Ajuntament hi tenia dos pisos. L'amo d'un cèntric estanc també n'aconseguí dos. (S'havia de ser afecte al Glorioso Movimiento Nacional per tal de conservar o aconseguir la concessió d'una expenedoria de tabac, segells i timbres.) Però anem a un últim exemple de vivendes protegides.
Un falangista responsable de seguretat a la gestora municipal constituïda en acabar la guerra —i encarregat de depurar funcionaris locals— esdevindria alcalde el 1954. Es dedicà a l'activitat immobiliària. Entre 1951 i 1956, inicià els tràmits per a la construcció de sa casa en avinguda Ejército Liberador (hui Baixada de l'Estació) i un edifici amb baixos comercials i quatre plantes d'habitatges a la cantonada amb l'actual avinguda Gregorio Molina. L'arquitecte Joaquín Rieta Síster firmà els projectes. Se sap perquè va donar tota la documentació del seu despatx a la Universitat Politècnica de València. Al seu repositori institucional, Riunet, estan els plànols, les memòries i els imports de les subvencions dels projectes. Els habitatges de l'edifici cantoner (amb saló, sala d'estar, quatre dormitoris —un per a l'assistenta—, bany i lavabo) eren bonificables o de renda limitada, subvencionats per l'Instituto Nacional de la Vivienda. ¿Aquests habitatges protegits anaven destinats a gent necessitada? ¡Ha! Eren per als familiars del promotor. (Ja traspassat l'antic alcalde, els seus fills vendrien alguns pisos.) No hi hagué, però, cap escàndol. Veges.
(publicat a Levante-EMV, el 21/02/2026)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada