Des de la darreria de gener, unes jornades impulsades per Arturo Pérez-Reverte i Jesús Vigorra han estat notícia de primera plana a causa de l'enorme enrenou que va suscitar la renúncia de David Uclés i altres persones (Paco Cerdà, per exemple) a participar-hi. Sorprèn la dimensió de la polèmica. S'ha dit que els renunciants han volgut fer el buit a les jornades, però ningú no ha boicotejat res. Uclés s'ha limitat a donar-se de baixa i a explicar-ne els motius. No vol compartir cartell amb Aznar i Iván Espinosa de los Monteros. I no vol que el seu nom figure sota el títol de les jornades, La guerra que todos perdimos, perquè sembla que el subscriu. Hi ha unanimitat sobre la improcedència de l'enunciat. Els organitzadors de l'esdeveniment ho han reconegut des del moment que han decidit modificar-lo. Les jornades podrien haver-se celebrat igualment en les dates previstes sense les persones que han marxat. La controvèrsia amaga en realitat l'intent de banalitzar el cop d'estat del 18 de juliol de 1936 i totes les conseqüències que se'n derivaren.
El cop provocà la Guerra Civil i un genocidi. Es calcula que els colpistes assassinaren 150.000 adversaris polítics a la seua rereguarda bèl·lica i durant la postguerra. També engrosseixen les xifres de la infàmia els morts per fam, els empresonats, els desposseïts de llurs béns, els exiliats, els apartats de les seues professions, els nens robats... Els crims a la rereguarda republicana no van obeir a cap estratègia dissenyada pel govern de la República. Foren perpetrats per elements incontrolats. En canvi, els dels insurgents estaven perfectament planificats. ¿Criminals i delators franquistes són intocables? Sembla que sí. En 2012, vaig publicar en aquestes mateixes planes un text titulat "La desmemòria històrica". A partir de La Causa General (Ramo separado de Játiva), enumerava els noms de mitja dotzena de delators, de gent que va denunciar persones desafectes al règim franquista. Espais públics de Xàtiva estan retolats amb noms d'acusetes. El meu article va tenir algunes reaccions virulentes. Se m'acusà, entre altres coses, d'haver-me ficat amb gent que ja no podia defendre's, perquè havia mort. De res no va servir la meua contenció.
Vaig evitar l'esment de delators els descendents dels quals (fills, néts) són veïns i ens els podem trobar pel carrer. Un cas colpidor, el de Salvador Mollá García, exemplifica el que vull dir. Va nàixer a Xàtiva i ocupà plaça de mestre de xiquets a Novetlè. Seria afusellat a Paterna. Sa mare patí presó. Els dos eren catòlics practicants. ¿Quin delicte havien comès? ¡Cap! Ell havia estat afiliat a la FUE (Federació Universitària Escolar), milità en Izquierda Republicana, era membre del Socors Roig Internacional (SRI) i s'allistà a l'exèrcit de la República. Fou tinent d'infanteria i lluità al front de Terol. En acabar la Guerra Civil, va ser denunciat per un metge, tres mestres i el director de l'Institut Simarro. Gràcies a la recerca del professor Vicent Torregrosa, coneixem els seus noms. Jo he arribat a tractar personalment amb els mestres. He tingut amistat amb fills i nores de dos d'ells. També conec les filles del metge falangista i delator. En base a les denúncies dels cinc acusetes, Salvador fou sotmès a consell de guerra sumaríssim i condemnat a mort per rebel·lió. Però segons cert corrent d'opinió, no s'ha de parlar de gent que no es pot defendre.
Qui no va poder defendre's fou el dissortat Salvador Mollá. Jo puc comprendre l'actitud d'alguns fills d'autors de fets ominosos; no deu ser plat de gust assumir certes herències. Comprendre no significa, però, compartir. No trobe admissible la llei del silenci que alguns propugnen amb un argument d'escassa consistència: que els autors d'episodis abominables estan morts i no poden defendre's. Segons això, mai no es podria posar l'ull crític sobre la història. En fi, hi ha actituds raonables, com la de la meua amiga Rosa, que vol saber si el seu avi, Antonio Villena Martínez, responsable de policia urbana en la gestora municipal franquista constituïda a Xàtiva només acabar la Guerra Civil (també va ser alcalde president accidental en juny de 1940), era un delator. Degué ser falangista, ¿però acuseta? No ho sé. En tot cas, cal rebutjar equidistàncies o intents de banalitzar i revisar la història recent. A la pell de brau passen coses ben cridaneres. Jo no imagine simpatitzants de Hitler invitats per institucions alemanyes a participar en col·loquis.
(publicat a Levante-EMV, el 07/02/2026)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada