És massa d'hora per a saber si la desclassificació dels 153 documents relatius al 23-F aportarà alguna novetat transcendent, però jo crec que no. Ja estan disponibles a la pàgina web oficial de la Moncloa. També es poden descarregar de les pàgines de diferents mitjans de comunicació. En els noticiaris s'han difòs alguns d'aqueixos documents. L'assumpte suscita diverses reflexions. Cal dir, primerament, que el nombre, 153 —o 167, segons altres càlculs—, semblen ben pocs. De fet, el govern afirma que ha desclassificat «tots els documents que ha trobat», la qual cosa fa sospitar. Hom pot pensar, per exemple, que se n'han destruït moltíssims al llarg dels quaranta-cinc anys transcorreguts des de l'intent de cop d'estat. De fet, Alberto Saiz, antic cap del CNI, diu que ha desaparegut la documentació que acredita la participació del CESID en el 23-F. Però també es pot sospitar que el govern haja decidit desvetllar uns i eliminar altres. Encara més: molts dels desvetllats —alguns manuscrits— els pot haver escrit qualsevol. En aquest cas, la fiabilitat és escassa o nul·la; les notes apòcrifes no serveixen per a res, poden induir a error.
Documents que no se sap d'on han sortit no tenen cap utilitat per als historiadors. Tampoc no en tenen els descontextualitzats. No descobrirem res de nou. Els escrits relatius al paper jugat pel rei Joan Carles han estat redactats per la mateixa Zarzuela. ¿Quin valor tenen? ¡Cap! En termes generals, la desclassificació sembla una operació de llavat d'imatge del rei emèrit. ¡Una presa de pèl monumental! Trobe que tots els aspectes de l'intent de cop d'estat del 23-F (els preparatius, els implicats, l'assalt de Tejero al Congrés dels Diputats, el paper del rei, les conseqüències) ja són perfectament coneguts. Nombrosos historiadors i periodistes han reconstruït el puzle. Vindria molt bé disposar de documents que corroboraren el relat dels fets. Però la documentació més comprometedora per al monarca i els altres participants ha estat destruïda. (No s'ha de descartar que hi haja més material ocult.) Molts dels protagonistes han mort i s'han dut llurs secrets a la tomba. Per tant, Sánchez no ha tingut cap problema per a desclassificar els 153 papers. A Núñez Feijóo no li semblava bé. Ja sabem el motiu. Fraga apareix involucrat en alguna conspiració.
A Pedro Sánchez li ve bé la publicació dels documents del 23-F. Queda com una persona que s'estima la transparència. Envia un missatge a Felipe González: «Deixa ja de tocar els nassos.» Ara bé, per damunt de tot, els papers desvetllats són —ja s'ha dit adés— un intent de convèncer els ciutadans que el rei Joan Carles no tingué res a veure amb el cop. (Només cal comprovar el tractament que estan donant-li a l'assumpte Antonio García Ferreras i laSexta.) Podem suposar que Felip VI haurà donat el seu nihil obstat a la desclassificació. Inclús el PP ja demana que l'emèrit torne d'Abu Dhabi. Tanmateix, serà difícil que cole l'estratagema; molts recordaran els àudios enregistrats per Bárbara Rey: Palabra de honor, me río, cariño, de Alfonso Armada. Éste ha pasado siete años en prisión, se ha ido a su pazo de Galicia y el tío nunca ha dicho ni una palabra. ¡Nunca! En cambio, ese otro [Sabino Fernández Campo, cap de la Casa del Rei des de 1990 fins a 1993] está "garlando". ¿Quines coses callava el general Armada? En fi, tinguérem sort el 23 de febrer de 1981; glaça la sang imaginar què hauria passat si la idea de Tejero, crear una junta militar, hagués arribat a port.
Documents que no se sap d'on han sortit no tenen cap utilitat per als historiadors. Tampoc no en tenen els descontextualitzats. No descobrirem res de nou. Els escrits relatius al paper jugat pel rei Joan Carles han estat redactats per la mateixa Zarzuela. ¿Quin valor tenen? ¡Cap! En termes generals, la desclassificació sembla una operació de llavat d'imatge del rei emèrit. ¡Una presa de pèl monumental! Trobe que tots els aspectes de l'intent de cop d'estat del 23-F (els preparatius, els implicats, l'assalt de Tejero al Congrés dels Diputats, el paper del rei, les conseqüències) ja són perfectament coneguts. Nombrosos historiadors i periodistes han reconstruït el puzle. Vindria molt bé disposar de documents que corroboraren el relat dels fets. Però la documentació més comprometedora per al monarca i els altres participants ha estat destruïda. (No s'ha de descartar que hi haja més material ocult.) Molts dels protagonistes han mort i s'han dut llurs secrets a la tomba. Per tant, Sánchez no ha tingut cap problema per a desclassificar els 153 papers. A Núñez Feijóo no li semblava bé. Ja sabem el motiu. Fraga apareix involucrat en alguna conspiració.
A Pedro Sánchez li ve bé la publicació dels documents del 23-F. Queda com una persona que s'estima la transparència. Envia un missatge a Felipe González: «Deixa ja de tocar els nassos.» Ara bé, per damunt de tot, els papers desvetllats són —ja s'ha dit adés— un intent de convèncer els ciutadans que el rei Joan Carles no tingué res a veure amb el cop. (Només cal comprovar el tractament que estan donant-li a l'assumpte Antonio García Ferreras i laSexta.) Podem suposar que Felip VI haurà donat el seu nihil obstat a la desclassificació. Inclús el PP ja demana que l'emèrit torne d'Abu Dhabi. Tanmateix, serà difícil que cole l'estratagema; molts recordaran els àudios enregistrats per Bárbara Rey: Palabra de honor, me río, cariño, de Alfonso Armada. Éste ha pasado siete años en prisión, se ha ido a su pazo de Galicia y el tío nunca ha dicho ni una palabra. ¡Nunca! En cambio, ese otro [Sabino Fernández Campo, cap de la Casa del Rei des de 1990 fins a 1993] está "garlando". ¿Quines coses callava el general Armada? En fi, tinguérem sort el 23 de febrer de 1981; glaça la sang imaginar què hauria passat si la idea de Tejero, crear una junta militar, hagués arribat a port.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada