Acabar amb la divisió de l'esquerra no seria una mala idea. Possiblement, la reedició d'un front popular siga l'única manera de frenar l'ascens de l'extrema dreta. Dic «possiblement» perquè la creació d'una plataforma unitària de cara a les pròximes eleccions generals haurà de superar múltiples entrebancs. En política, les coses no solen ser fàcils. Quan es parla de la desunió de les esquerres, se sol posar l'èmfasi en els partits. Semblaria a molts que la manca d'unitat és culpa exclusiva dels grups polítics. Tanmateix, els electors també tenen part de responsabilitat en el desgavell. Sovint, haurem sentit a dir que dos i dos no sumen quatre en política. No diré jo que siga un principi immutable, però l'experiència mostra que s'acompleix moltes vegades. Es poden posar alguns exemples. En les municipals de 1987, un sector del col·lectiu xativí d'Unitat del Poble Valencià s'entestà a presentar una llista conjunta UPV-EUPV. Els partidaris d'aquesta opció feien un càlcul optimista: «Si sumem el nombre de vots que tragueren per separat els dos grups als anteriors comicis de 1983, obtindrem quatre o cinc actes de regidor a l'Ajuntament.»
Doncs no. Es van aconseguir només uns 750 vots i un únic regidor. Si els polítics havien fet la seua part, ¿quina cosa va fallar? ¡La voluntat dels electors! Els d'EUPV (plataforma en què havien convergit grups com el PCML, per exemple) degueren pensar: «Jo no pense votar una llista amb gent petitburgesa aliena als interessos de la classe treballadora.» Per la seua banda, els votants nacionalistes pensarien: «¿Votar a comunistes leninistes? ¡Ni borratxo!.» Efectivament, UPV i EUPV representaven sectors distints de l'electorat, com es podia comprovar analitzant els resultats per col·legis electorals. EU arreplegava vot obrer. En canvi, UPV era votada per gent del món de la cultura i l'ensenyament, i per electors de classe mitjana d'idees valencianistes. La unió dels dos grups no va funcionar. A més, s'ha de tenir en compte que els retrets recíprocs llançats per uns i altres, abans de l'aliança electoral, havien traçat una ratlla. I això no se soluciona en un dia. Cal molta pedagogia per a canviar les coses. El resultat de Compromís en les últimes eleccions generals, aliat amb Sumar, és altre bon exemple que dos i dos no solen sumar quatre en política.
És evident que el sistema electoral premia la unitat i castiga la desunió, però cal tenir present el principi del dos més dos. D'altra banda, quan parlem de l'enorme desunió de l'esquerra, hauríem de recordar que afecta bàsicament l'espanyola —i espanyolista. Al País Valencià, l'espai de l'esquerra alternativa espanyola, en què proliferen l'aldarull i les ganivetades, es va volatilitzant gradualment. La marca de la vicepresidenta Yolanda Díaz no agrana massa vots a casa nostra, on no té pràcticament seguidors. En canvi, Compromís resisteix. Algunes enquestes auguren que podria obtenir més vots que el PSOE. Quant a EUPV i Podem, van ser escombrats el 28 de maig de 2023. El problema d'Izquierda Unida és ben recurrent; en dècades de democràcia no ha estat capaç de reeixir. Des de fa temps, li cal parapetar-se en plataformes diverses per tal de no desaparèixer. I és que —heus ací altre problema per a la formació d'un front popular— molts grups tenen la necessitat imperiosa d'ocupar llocs capdavanters a les llistes electorals; estan en joc els diners i la feina; IU, per exemple, ha de pagar el sou dels seus alliberats i el lloguer de les seues seus.
La dreta no sol tenir problemes de finançament. L'esquerra, en canvi, depèn en gran mesura de les ajudes públiques que rep en funció del resultats electorals. L'operació que impulsa Gabriel Rufián ha de tenir en compte els factors enumerats. Hi ha, però, un detall fonamental: si reïx finalment un front unitari de l'esquerra alternativa espanyola, hauria de ser respectuós amb els grups (ERC, Bildu, Bloque Nacionalista Galego, Compromís) que ja ocupen l'àmbit alternatiu al PSOE en llurs respectius espais electorals (Catalunya, Euskadi, Galícia, País Valencià). No tenir present açò pot menar al desacord i al desastre. Els valencianistes, per exemple, arrisquen molt si sumen la seua sort a la de l'esquerra alternativa espanyola diluint-s'hi. En anteriors conteses electorals, la maror que agita aqueixa esquerra pot haver afectat un Compromís que no tenia cap necessitat d'embolicar-s'hi. En realitat, al País Valencià, Compromís ja és la referència per a l'electorat situat a l'esquerra del PSOE. No paga la pena suscitar la reacció negativa d'un sector de l'electorat valencianista renitent a votar a un Compromís amb adherències estranyes.
Doncs no. Es van aconseguir només uns 750 vots i un únic regidor. Si els polítics havien fet la seua part, ¿quina cosa va fallar? ¡La voluntat dels electors! Els d'EUPV (plataforma en què havien convergit grups com el PCML, per exemple) degueren pensar: «Jo no pense votar una llista amb gent petitburgesa aliena als interessos de la classe treballadora.» Per la seua banda, els votants nacionalistes pensarien: «¿Votar a comunistes leninistes? ¡Ni borratxo!.» Efectivament, UPV i EUPV representaven sectors distints de l'electorat, com es podia comprovar analitzant els resultats per col·legis electorals. EU arreplegava vot obrer. En canvi, UPV era votada per gent del món de la cultura i l'ensenyament, i per electors de classe mitjana d'idees valencianistes. La unió dels dos grups no va funcionar. A més, s'ha de tenir en compte que els retrets recíprocs llançats per uns i altres, abans de l'aliança electoral, havien traçat una ratlla. I això no se soluciona en un dia. Cal molta pedagogia per a canviar les coses. El resultat de Compromís en les últimes eleccions generals, aliat amb Sumar, és altre bon exemple que dos i dos no solen sumar quatre en política.
És evident que el sistema electoral premia la unitat i castiga la desunió, però cal tenir present el principi del dos més dos. D'altra banda, quan parlem de l'enorme desunió de l'esquerra, hauríem de recordar que afecta bàsicament l'espanyola —i espanyolista. Al País Valencià, l'espai de l'esquerra alternativa espanyola, en què proliferen l'aldarull i les ganivetades, es va volatilitzant gradualment. La marca de la vicepresidenta Yolanda Díaz no agrana massa vots a casa nostra, on no té pràcticament seguidors. En canvi, Compromís resisteix. Algunes enquestes auguren que podria obtenir més vots que el PSOE. Quant a EUPV i Podem, van ser escombrats el 28 de maig de 2023. El problema d'Izquierda Unida és ben recurrent; en dècades de democràcia no ha estat capaç de reeixir. Des de fa temps, li cal parapetar-se en plataformes diverses per tal de no desaparèixer. I és que —heus ací altre problema per a la formació d'un front popular— molts grups tenen la necessitat imperiosa d'ocupar llocs capdavanters a les llistes electorals; estan en joc els diners i la feina; IU, per exemple, ha de pagar el sou dels seus alliberats i el lloguer de les seues seus.
La dreta no sol tenir problemes de finançament. L'esquerra, en canvi, depèn en gran mesura de les ajudes públiques que rep en funció del resultats electorals. L'operació que impulsa Gabriel Rufián ha de tenir en compte els factors enumerats. Hi ha, però, un detall fonamental: si reïx finalment un front unitari de l'esquerra alternativa espanyola, hauria de ser respectuós amb els grups (ERC, Bildu, Bloque Nacionalista Galego, Compromís) que ja ocupen l'àmbit alternatiu al PSOE en llurs respectius espais electorals (Catalunya, Euskadi, Galícia, País Valencià). No tenir present açò pot menar al desacord i al desastre. Els valencianistes, per exemple, arrisquen molt si sumen la seua sort a la de l'esquerra alternativa espanyola diluint-s'hi. En anteriors conteses electorals, la maror que agita aqueixa esquerra pot haver afectat un Compromís que no tenia cap necessitat d'embolicar-s'hi. En realitat, al País Valencià, Compromís ja és la referència per a l'electorat situat a l'esquerra del PSOE. No paga la pena suscitar la reacció negativa d'un sector de l'electorat valencianista renitent a votar a un Compromís amb adherències estranyes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada