diumenge, 27 de novembre de 2022

Atmosfera política viciada

L'ambient polític està molt enrarit. Les coses li van relativament bé al govern central; des de fa temps, les enquestes palesen que moltes de les mesures que ha pres semblen bé a la majoria dels ciutadans. En canvi, quan es demana una valoració dels governants, nombroses persones tenen una opinió negativa. ¿Com és possible aquesta contradicció? La coalició PSOE-UP hagué de sortejar des de primera hora obstacles immensos: els problemes sanitaris, econòmics i socials derivats de la pandèmia de coronavirus i la guerra a Ucraïna, i la crisi política que planteja el conflicte català. El govern ha anat superant les dificultats amb relativa bona fortuna. Els ERTO van salvar de la fallida moltes empreses. S'establiren ajudes per als sectors econòmics més afectats. Han augmentat l'ocupació i els contractes indefinits. S'ha pujat el salari mínim interprofessional, que es pensa pujar encara més. S'ha establert l'ingrés mínim vital, bé que no arriba, per problemes burocràtics, a tota la gent que el necessita. El creixement del PIB és positiu fins ara, malgrat el perill latent de recessió. Les pensions pujaran el mateix que l'IPC. S'ha ampliat el bo social elèctric.

La Unió Europea donà el vist i plau als projectes del govern i concedí a l'Estat espanyol 140.000 milions d'euros d'ajuda extraordinària —dos terminis de la qual ja s'han rebut— per a pal·liar la crisi del coronavirus. (Recordem que el PP intentà boicotejar aquesta ajuda en Brussel·les.) El govern ha aconseguit l'excepció ibèrica per tal de frenar el preu del gas i l'electricitat —que, així i tot, continua sent massa alt. La inflació, elevada, és inferior a la d'altres països europeus. En fi, es podrà pensar que algunes de les mesures preses es queden curtes o són errònies. Hi haurà qui trobe a faltar d'altres. És evident, però, que l'esquera no ha actuat com ho féu la dreta a la crisi de 2008. Potser per això, la gran majoria dels ciutadans troba encertades les mesures del govern al qual, políticament, també li van prou bé les coses; ha aconseguit d'aprovar, amb el suport de la majoria d'investidura, tots els pressuposts i tots els projectes legislatius. Tornem doncs a la pregunta: ¿Per què el govern d'esquerres és valorat negativament per molta gent? Jo crec que l'atmosfera política viciada n'és la causa. I, en bona mesura, l'ambient enrarit el provoca la dreta.

El PP no paí la pèrdua del govern. Des del minut zero, els partits de dreta iniciaren una ofensiva en tota regla contra el govern de Pedro Sánchez. L'acusaren d'il·legítim. S'ha fet servir artilleria lleugera i pesada, i tota classe de munició: insults, injúries, falsedats... Els ministres d'UP han estat la diana preferida de la reacció. Calculava que el desgast faria trontollar un govern que ha passat per períodes molt complicats, certament. Però la desesperació de la dreta, que ja no sap què dir, ni què fer, ha anat en augment conforme es feia inviable la moció de censura, s'anaven aprovant projectes de llei i pressuposts generals de l'Estat i es rebia el suport d'Europa. El calibre de les insidies, per tant, també augmenta vertiginosament. La supressió del delicte de sedició i l'aplicació per diversos tribunals de la llei del "sols sí és sí" han esdevingut la causa d'enormes envestides —que són especialment masclistes contra la ministra d'Igualtat. Mai no vaig pensar que se superarien, als debats parlamentaris, certes línies roges. La retòrica inflamada, que s'ha instal·lat a les xarxes, als mitjans de comunicació i en seus judicials, parlamentàries i municipals, incendien l'ambient.

Retornen ecos de la II República. Llavors, el discurs violent acabà malament. L'aire viciat de les altures descendeix a poc a poc a la part baixa de la societat. Alguns utilitzen les paraules com a bales. Amollen, posem per cas, «¡Clar, vostè és d'esquerres!» o «¡És un independentista!» ¿I? És com si digueren «¡Anatema, anatema!» ¿Està prohibit ser d'esquerres o independentista en un país democràtic? A Pedro Sánchez li han dit —surrealisme del bo— que voldria suprimir la monarquia i instaurar la república federal. La dreta llança aquests dards amb la idea que tothom tinga per cert que socialisme i república són "heretgies". Però tothom sap que estats democràtics com Suïssa o Alemanya són repúbliques federals. També es trasllueixen, a través de certes expressions, ínfules de superioritat —no hi ha més veritats que les definides per l'IBEX 35 i el fidels a l'Espanya eterna, terra de cacics, catòlica i de dretes. Però l'enorme enrabiada de la dreta no naix únicament del càlcul econòmic. Està provocada sobretot per la frustració ideològica i masclista. Veure que han entrat al govern de coalició dones joves d'UP, feministes i d'esquerres, fa sortir la dreta de polleguera.

Reaccionà igual amb les ministres de Rodríguez Zapatero Bibiana Aído i Leire Pajín. El govern intenta avançar en drets socials, en matèries que xoquen frontalment amb els postulats del catolicisme catòlic més ranci i reaccionari, i amb el masclisme de molts polítics i jutges (regulació de l'avortament, igualtat per a les minories amb preferències de gènere no normatiu, protecció de la llibertat sexual, lluita contra la violència masclista, paritat entre homes i dones...). ¿Es cometen errors? ¡I tant! Però això no justifica la virulència dels atacs contra les ministres d'UP. Els debats suscitats pels canvis legislatius (la llei del "sols sí és sí", la supressió del delicte de sedició) palesen, per damunt de possibles errors de tècnica jurídica, el caràcter merament punitiu que la dreta voldria imprimir a la legislació penal. I l'esquera pot caure a la trampa, compar l'agenda del PP. El dia 26, acudí dividida a les manifestacions. Ignore si la violència verbal ja ha fet forat. Fins ara, els polítics i els periodistes, d'una banda, i la resta de ciutadans, d'altra, semblen viure en planetes distints; en general, la gent de peu continua amb la seua vida de sempre, al marge de disputes acalorades.

Però no s'ha de descartar la possibilitat que tantíssima atmosfera viciada als àmbits polítics i mediàtics tinga males conseqüències. Se sap que l'opinió pública és més bé l'opinió publicada. La judicatura no col·labora a asserenar els ànims. Aquest cap de setmana, malgrat la nova Llei de Memòria Històrica, els falangistes han pogut celebrar un acte d'homenatge al seu fundador en el cementiri d'Alacant. Lluïren les seues camises blaves i les seus banderes i cantaren el Cara al sol. La Sotsdelegació del Govern havia prohibit l'acte, però el Tribunal Superior de Justícia va dir que havien de prevaler el dret de reunió i el dret a la lliure manifestació. ¿Algú s'imagina uns nazis amb esvàstiques desfilant per carrers de qualsevol ciutat alemanya? Doncs això és possible a les Espanyes. La cúpula judicial i el Tribunal Constitucional estan controlats per la dreta. A causa de tot el que s'ha dit, els periòdics i els noticiaris televisats donen feredat. El govern haurà de prendre moltes mesures socials per a evitar el transvasament de vot obrer a l'extrema dreta o l'abstenció. L'ambient enrarit podria tenir conseqüències nefastes per a la democràcia.

dissabte, 19 de novembre de 2022

Cent de Fuster

El pròxim dia 23 farà cent anys exactes del naixement de Joan Fuster, l'intel·lectual valencià més destacat del segle XX. L'assaig ocupa un lloc preeminent en la seua obra, extensa i variada. Jo sempre he tingut una predilecció especial pels escrits "cívics" de Fuster. Sovint se sol oblidar que els grans assagistes es caracteritzen per la subjectivitat, el relativisme, la ironia i l'esperit crític. Dic açò perquè els seus detractors sempre han acusat Fuster de dogmàtic. Naturalment, sent ben jove, vaig llegir Qüestió de noms i Nosaltres, els valencians. Amb totes les objeccions que hom li vulga fer —l'autor no defugia el debat d'idees—, Nosaltres és un llibre cabdal en la producció fusteriana. Significà un revulsiu per a molts valencians, un tall en la percepció que fins aleshores teníem del nostre país. (El volum es publicà en 1962). Com va dir Jaume Pérez Montaner, «es pot parlar d'un abans i un després d'aquesta obra» en el conjunt de tot allò que s'ha dit i s'ha escrit sobre la cultura i la consciència nacional del poble valencià, que és molt.

Les tesis fusterianes —sobretot una: «la meua nació política són els Països Catalans»— van suscitar animadversions absolutes i el sorgiment d'un mot, "fusterianisme". Fa poc, he llegit un article de Toni Cucarella, "Contra el fusterianisme polític", publicat al número 120 de Llengua Nacional. Segons Toni, no existeix el fusterianisme com a doctrina política. Efectivament, no existeix, si pensem en un equivalent a liberalisme, socialisme o anarquisme. De Marx, per exemple, es pot dir que creà una teoria cientificofilosòfica denominada marxisme, el seguidor de la qual rep el nom de marxista. Fuster no creà cap doctrina, ni fundà cap partit. Es limità a opinar, a explicar allò en què creia. També ens advertí que tota política que no férem nosaltres seria feta contra nosaltres. Però la tasca de concretar quina política ens convé és cosa nostra. Així i tot, res no ha pogut evitar que s'escampen els mots fusterianisme —que més bé hauria de ser fusterisme— i fusterià, en un sentit semblant al de wagnerisme (corrent musical) i wagnerià (partidari del wagnerisme). ¡Tant és! Jo crec que no ens hauríem de perdre en discussions terminològiques.
 
 
Allò més important és traure conseqüències del pensament fusterià. En un dels articles que escrivia per a la secció "Punt de meditació" de la revista El Temps, Fuster ens recomanava no caure en el pessimisme. Recordava una consigna de Josep Bernat i Baldoví: Sea nuestra divisa / rescatar si podemos la camisa. «¿Com? No sabria dir-ho», confessava Fuster. Deia que els barítons del nacionalisme polític estaven afònics. I concloïa la seua columna afirmant que calia recuperar el nivell reivindicatiu que s'havia sacrificat sota la magnòlia de Benicàssim. A Xàtiva, tinguérem ocasió d'escoltar Fuster vàries vegades. Durant la segona meitat dels setanta, es deixà caure per la casa parroquial dels Sants Joans, en què se celebraven aplecs interessants, sempre sota vigilància policial. Llavors era rector Toni Signes. En 1976, arran de l'atemptat amb bomba contra la llibreria La Costera, Fuster vingué a Xàtiva, per tal de solidaritzar-se amb els afectats. (En 1981, la casa de l'escriptor al carrer Sant Josep de Sueca també patiria un atemptat feixista.)

Fuster va participar en dos actes organitzats per l'Associació d'Amics de la Costera. En 1980, presentà la publicació més emblemàtica de l'entitat, el llibre Xàtiva, de Vicent Andrés Estellés. En 1982, a la presentació del número 2 de la revista Papers de la Costera en l'Almodí assistiren, entre d'altres, Fuster, Andreu Alfaro, Alfons Roig i Alfons Cucó. Més endavant, en 1984, alguns xativins coordinats per Antoni Martínez Revert vam enllestir un projecte magnífic, l'edició d'un estoig, Homenatge Picasso, amb gravats i poemes d'artistes plàstics i poetes valencians reeixits. Els textos introductoris eren de Joan Fuster i Alfons Roig. La commemoració del centenari del naixement del gran escriptor ha tingut, però, escàs ressò a la nostra ciutat. Ahir, divendres, quan ja havia escrit aquestes línies, se celebrà l'acte Fuster en perspectiva, a l'Ateneu Popular de Xàtiva, amb participació d'Aureli Silvestre i Pau Viciano. I el pròxim dimarts, a la Casa de Cultura, hi haurà una taula redona, Converses sobre Joan Fuster, organitzada per la Fundació Raimon i Annalisa, amb intervencions del mateix Raimon, Antoni Furió i Josep Palomero.

(publicat a Levante-EMV, el 19/11/2022)

dimecres, 9 de novembre de 2022

Happenings als museus

Periòdicament salta la notícia d'un nou happening museístic. Als grups d'activistes climàtics els ha pegat per realitzar "accions" en museus. Ja fa dies, llançaren sopa de tomaca a la pintura Els gira-sols, de Vincent van Gogh, exposat a la National Gallery de Londres. (Només el marc del quadre resultà lleugerament danyat; l'obra estava protegida per un vidre.) Posteriorment, dos activistes alemanys van entrar al Museu Barberini de Potsdam —a prop de Berlín— i van atacar un quadre del pintor impressionista francès Claude Monet. Li van llançar puré de creïlla, però el quadre no patí danys, afortunadament. En realitat, la gent que lluita contra el canvi climàtic porta mesos organitzant accions de protesta com aquestes, per a cridar l'atenció de la societat i els polítics sobre l'escalfament global. En agost, dues persones s'enganxaren a un quadre de Lucas Cranach el Vell en la Gemäldegalerie de Berlín. Una obra del pintor renaixentista italià Rafael, la Madonna Sixtina, que s'exhibeix a la Gemäldegalerie Alte Meister de Dresde, fou la següent víctima. En ambdues ocasions, els activistes adheriren les mans encolades al marc de la pintura.

Ara els ha tocat el torn a la Maja desnuda i la Maja vestida de Goya, que s'exhibeixen al Museu del Prado de Madrid. S'ha posat de moda que obres d'art famoses siguen l'ase dels cops. Els agitadors graven llurs accions en vídeos que després publiquen a les xarxes socials. Exigeixen als governants mesures urgents que aturen la catàstrofe climàtica imminent. Em sembla bé la seua lluita, però trobe equivocada la tàctica que fan servir. Si volen tocar-li el viu al capitalisme, podrien atemptar contra els interessos de les seues empreses més representatives, especialment les més contaminants, i deixar en pau l'art. És evident que, des de la més remota antiguitat, allò que denominem art exquisit s'ha creat quasi sempre per a les elits instal·lades al poder en cada moment històric. També és ben evident que moltes institucions museístiques, reials en el seu origen —el British Museum, el Louvre, alguns dels Museus Estatals de Berlín—, són enormes magatzems d'obres furtades durant les èpoques colonials. L'Església Catòlica també és una gran posseïdora de tresors artístics. En temps revolucionaris, una part d'aquests tresors fou destruïda.

En fi, les classes socials baixes solien tenir un accés molt restringit a la producció cultural més elevada. Tradicionalment, la gent de peu s'havia de conformar amb els productes del que Arnold Hauser anomenava cultura del poble. Per altra banda, la incultura generalitzada tampoc no invitava al gaudi de l'art sublim. Però els temps han canviat. Ara, molts dels grans museus són de domini públic. Tothom pot accedir-hi. Les seues obres d'art formen part d'un patrimoni històric i artístic que hem de conservar, especialment aquell que concerneix la nostra identitat cultural. A més, aqueix patrimoni proporciona llocs de treball, directes i indirectes, i rendiment econòmic a l'erari públic i a les localitats que acullen els museus. ¿Han pensat en tot açò els activistes dels purés? ¡No! Diuen coses com aquestes: «La gent es mor de fam i només teniu por de la sopa de tomaca en un quadre. Nosaltres tenim por perquè en 2050, segons els científics, ja no podrem alimentar les nostres famílies. Un quadre ja no valdrà res quan calga barallar-se pel menjar.» Conclusió: la protecció del patrimoni cultural és, per als activistes, tasca absolutament prescindible.

En escoltar les seues preguntes («¿Val més l'art que la vida, que el menjar?»), em vénen records d'un viatge per Iran en 2015. Vaig fer una excursió a Pasargada per a veure els seus jaciments arqueològics. La guia local ens contà açò: «En 1979, un grup de guardians de la revolució arribà al poble amb intenció de destruir la tomba de Cir el Gran —la seua conservació els semblava contrària a l'islam. Llavors, tots els homes del poble s'estengueren a terra, en el camí d'accés al monument. "Haureu de passar per damunt dels nostres cadàvers", van cridar. "Si trenqueu la tomba, llevareu el pa als nostres fills. ¿Sabeu quants turistes vénen tots els anys a visitar-la?" Finalment, els guardians giraren cua.» Sí, el patrimoni dóna treball i rendiment econòmic. Per altra banda, els happenings poden tenir derivades que els llançadors de tomaca no deuen haver calibrat. Els sortiran imitadors —malalts, fanàtics o gent sense solta— que voldran fer el mateix i els museus extremaran les mesures de seguretat, cosa que afectarà tots els visitants, que acabaran pagant els vidres trencats. L'entrada d'un museu s'assemblarà a les zones d'embarcament dels aeroports.

Finalment, voldria transcriure les paraules d'un amic: «Van Gogh estimà la natura. Pintà lliris, camps de blat i gira-sols, però no aconseguia de vendre un quadre. Es tallà una orella i se suïcidà d'un tret al pit, perquè ningú no entenia el seu art. Ara, ens caguem en la seua elitista pintura per a salvar la natura que tant estimà. De bojos.» Efectivament, de bojos, i de gent que menysprea el patrimoni cultural. ¡Quina mania de ficar-se amb els artistes plàstics! I encara gràcies. De moment, no han esdernegat cap obra d'art de manera irremeiable. Però podrien buscar altres dianes que donen més efectivitat a la protesta; no crec que aconseguisquen res amb happenings museístics; el poder sol restar indiferent davant la degradació i la destrucció dels béns culturals. Els lluitadors contra el canvi climàtic podrien interrompre, posem per cas, el tradicional concert de cap d'any a la Goldener Saal del Musikverein de Viena. Allà es reuneix el bo i millor de les elits. I hom no faria cap mal a la música, que és un bé immaterial. I l'esdeveniment es televisa en directe a tot el món. ¡És broma! Les empreses capitalistes contaminants haurien de ser l'objectiu de la protesta.

dissabte, 5 de novembre de 2022

Ibn Ḥazm de Còrdova

Enguany, l'Ajuntament de Xàtiva i l'Associació d'Amics de la Costera estan commemorant amb un munt d'actes el mil·lenari de Ṭawq al-ḥamāma (El collar de la coloma), gran obra literària escrita en 1022 per Abū Muḥammad ‘Alī Ibn Aḥmad Ibn Sa‘īd Ibn Ḥazm, nascut a Còrdova l'any 994 (384 de l'hègira). En gener, ja vaig dedicar una columna a glossar el llibre. I mentre vostès llegeixen aquestes línies, es desenvolupa a la Casa de Cultura el XXIX Simposi Anual de la Societat Espanyola d'Estudis Àrabs, que vol sumar-se així a l'efemèride. Ibn Ḥazm, conegut sobretot per haver escrit El collar, fou un personatge controvertit i un dels principals pensadors d’al-Andalus. L'influx de l'escriptor en la teologia i el dret islàmics arriba fins als nostres dies; algunes de les seues idees són perceptibles a l'actual salafisme. Ibn Ḥazm redactà el seu tractat sobre l’amor i els amants, a partir de diversos episodis autobiogràfics, quan estava exiliat a Xàtiva. Passaria la vida fugint. Patí diversos empresonaments. Marxà de Còrdova dues vegades, després de ser deposats sengles califes omeies. S'instal·là en Almeria i, quan només tenia vint-i-vuit anys, a Xàtiva.

En aquesta ciutat arribaria a ser proclamat un nou califa omeia, ‘Abd al-Raḥmān IV, que seria assassinat aviat per eslaus amirites. Ibn Ḥazm sojornà molt de temps a Dénia i Mallorca, d'on hagué de fugir per les seues dissensions amb els alfaquins malikites. (Ell havia esdevingut un defensor aferrissat de la doctrina ẓāhirī, molt rigorista; rebutjava el racionalisme i l'analogia.) Durant la resta de la seua vida, es dedicà a escriure llibres sobre ciència, religió, dret. Destaquen La precisió dels fonaments jurídics i Llibre de les solucions decisives tocants a religions, sectes i escoles. El fugitiu peregrinaria per diferents territoris: Còrdova, Almeria, Granada, Talavera, Sevilla... Havia adquirit molts sabers de manera autodidacta, però caigué en desgràcia i els seus llibres foren cremats. Va dir: «Podreu cremar el paper, però no allò que conté, car això és dins el meu pit.» A Xàtiva es perpetua la seua memòria. En 1981, posem per cas, s'edità una carpeta, El collar de la coloma, que contenia gravats dels artistes Manuel Boix, Artur Heras, Rafael Armengol i Joan Ramos, i poemes d'Ibn Ḥazm de Còrdova traduïts per Antoni Martínez Revert. Jo firmava el prefaci, en què evocava literàriament la figura de l'exiliat a Xàtiva (encara no engalzat per la radical doctrina ẓāhirī). Hi vaig intercalar uns versos seus traduïts per Antoni Martínez. Reproduïsc, revisat, el text d'aquell pròleg:

«Farcells de núvols foscos s'estenen sobre l'albacar al darrer crit de pregària del muetzí. L'oreig duu perfums de palma tunisenca de dellà la mar Mediterrània. Remors de fonts i tremolar del ventijol. Vaig pels carrers sinuosos de Madina Satiba amb l'empenta del foragitat, del confinat a l'exili. Lluny, des de l'alcàsser del valí, els ritmes del tabal omplen el capvespre. ¡Ai Còrdova, que distant ets! ("...un sol moment l'he viscut sens solitud.") Muhammad m'ofereix l'òscul de la pau i es trau, de sota l'aljuba, l'adreça de la filla d'Ibrahim, la israelita. Dirigir les meues passes a l'aljama on ella espera. Deixar el recinte murat i l'encimbellat minaret. Endinsar-se al lloc que m'ha assenyalat l'alcavot. Pati amb tarongers, pou d'aigua neta. Dintre l'alcova, estores d'Alger, voluptuoses catifes d'Aràbia, pells d'anyells i de cabrits. ("La meua estimada, un capvespre, / de sobte, corprès, vaig besar...") ¡Al·là, l'únic Déu d'israelites i sarraïns! Fique els dits als cimbells del teu pit. Regalar-se amb la dolçor d'arnadí dels teus malucs. Engonal humit sota el blanquíssim caftà brodat amb flors. Vel de seda verda sobre els llavis. Recitar versos de l'Alcorà a l'harem. Guixos serpentejants, taulells socarrats de Manises. Fruites aromàtiques; natges tibants. Llamp d'amor. Un moment, un breu instant d'acoblament. ("Sóc ramader d'estels i tinc d'ells cura... / Ah, els estels, símbols d'amor encès, / focs a la nit, tenebra persistent / al meu desig.") Desert d'amor: buidar-s'hi. Lluna fosca. Torne a recordar aquell moment, aquell minut etern, aquella nit de noces. ("No tenir-te a prop és l'única raó / d'odiar la vida.") Blanca coloma de coll nu. Pestanyes ennegrides d'alcofoll. ¡Ibn Hazm de Còrdova! Tornar de bell nou al sudari negre de la nit. Carrers estrets. Cases i alfanges amagats. Pagar el tribut de l'estranyat en terra llunyana. Àngel Jibril, androgin alat al paradís, ¡obre les portes!»

(publicat a Levante-EMV, el 05/11/2022)

dissabte, 22 d’octubre de 2022

Monsenyor Enric Benavent

El nou pastor del ramat catòlic valencià serà monsenyor Enric Benavent Vidal, de Quatretonda. ¿És una bona notícia? Segons com es mire. Després de molts anys, vindrà a la catedral basílica metropolitana de Santa Maria un arquebisbe valencià de soca-rel. El cardenal Cañizares, encara cap de l'arxidiòcesi, també és valencià. Tinguem present, però, el ferm sentiment de pertinença a la Manxa entre les gents de la Plana d'Utiel. Aquesta terra sempre havia pertangut a Castella, però s'incorporà a la província de València en 1851. Cañizares, utielà de pares benaixevers, no parla valencià. Per a trobar altre titular de la càtedra valentina indubtablement nostrat, ens cal remuntar fins al 22 d'abril de 1920. En aquesta data fou nomenat arquebisbe de València Enric Reig Casanova. Havia passat part de la infantesa en Agullent, el poble de sa mare, i havia cursat estudis de batxillerat a Xàtiva. Ocupà escon al Senat. En desembre de 1922, era creat cardenal. L'estranya coincidència, que un valencià revestit de porpra tornés a presidir l'arxidiòcesi, durà ben poc. Uns dies després, Reig era nomenat arquebisbe de Toledo, seu primada de Castella.

Seguint un inveterat designi de la jerarquia catòlica, la càtedra arquebisbal de València sol estar ocupada per forasters, per monsenyors que desconeixen, per tant, la nostra llengua. (L'església autòctona pateix tres segles de castellanització.) En canvi, moltes diòcesis balears i catalanes estan regides per prelats valencians. De fet, Enric Benavent era fins ara bisbe de Tortosa. Hi ha circumstàncies familiars del nou arquebisbe que criden l'atenció. El seu germà bessó, Rafael Benavent Vidal, militant del Bloc i professor d'educació secundària, fou alcalde de Quatretonda entre 2006 i 2009, en sengles governs de coalició amb el PSOE. En tot cas, que monsenyor Benavent siga valencià de la Vall d'Albaida no basta per a decidir si ens hem d'alegrar o no pel seu nomenament. És més important saber de quina cama "coixeja". ¿A quin corrent eclesial pertany el nou arquebisbe? Podem fer suposicions. Presideix, al si de la Conferència Episcopal, la Comissió per a la Doctrina de la Fe, una mena de sant ofici actualitzat. Fa pocs mesos, advertí que los sanitarios católicos no pueden colaborar con acciones que atenten contra la vida.

Evidentment, es referia a l'avortament i l'eutanàsia. Demanava als sanitaris, fins i tot si treballen a la sanitat pública, que es declaren objectors de consciència. Hi ha altre episodi interessant. En 2012, l'esmentada Comissió per a la Doctrina de la Fe envià una "notificació" —de la qual era ponent monsenyor Benavent— a Andrés Torres Queiruga, sacerdot, teòleg, filòsof i professor a la Universitat de Santiago de Compostel·la. El doctor Torres Queiruga, gallec, té obra traduïda a l'alemany i l'italià. És membre de la Real Academia Galega. També ha format part del Consello da Cultura Galega. Notificació és un eufemisme. Els bisbes consideraren herètiques les idees del teòleg. L'enviaren, per tant, un apercebiment previ a la condemna per heretgia. Torres Queiruga considerà l'escrit una calumnia pública. Rebé el suport de nombrosos fòrums sacerdotals, de la Coordinadora de Comités Óscar Romero i de múltiples catedràtics, filòsofs, teòlegs, sociòlegs, pensadors i escriptors de renom —Josep Antoni Comes, fundador de la revista Saó, entre ells.

Com no puc opinar de teologia, preferisc referir-me a un dels problemes que trobarà Benavent quan prenga possessió del càrrec: el del missal valencià. Fins ara, cap arquebisbe no ha volgut resoldre'l. En 1974, els bisbes de les diòcesis valentines van aprovar el Llibre del poble de Déu, del pare Pere Riutort. El van declarar apte per als actes litúrgics fins a la publicació de l'edició oficial. Els cristians del país encara estan esperant aqueixa edició. Lògicament, haurà de complir la norma de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. Però els monsenyors no s'han atrevit a clavar la mà en el vesper. ¿Per quin motiu? Tinc la meua teoria, que pot ser errònia. Devien témer que una part significativa de la gent assídua als cultes protestara per trobar "catalanista" un missal respectuós amb les normes ortogràfiques de l'AVL. «Si només el reclama una colla de rojos i nacionalistes que no freqüenten els temples, deixem-ho córrer», s'hauran dit els predecessors del nou arquebisbe. ¡Veges! ¿Pensarà igual monsenyor Enric Benavent? Mmm. Esperem que no.

(publicat a Levante-EMV, el 22/10/2022)

dimecres, 19 d’octubre de 2022

Ecos del nacionalcatolicisme

Els feixismes anteriors a la Segona Guerra mundial s'apartaven ostensiblement de la religió. O, millor dit, eren una religió en si mateixos. Durant la seua joventut, Benito Mussolini havia abanderat posicions atees i anticristianes. Rebutjava la religió i l'Església Catòlica. La retòrica nacionalista s'apropià, però, del lèxic religiós. Els feixistes retien un culte quasi sagrat al seu líder. El feixisme esdevingué una mena de religió civil. A la primeria de la dècada de 1920, Mussolini canvià d'actitud. S'adonà que la majoria social italiana era catòlica. Li calia el seu suport. Decidí de firmar uns acords amb L'Església, els Pactes del Laterà. El conflicte entre règim totalitari i Església fou, però, continu. La “religiositat” feixista —la seua ampla gamma de creences, fervors, ritus i símbols— era obertament alternativa a la fe cristiana. Mussolini intentà de contraposar catolicisme i cristianisme i d'incorporar el primer, en clau identitària, a la idea feixista de nació. «Sóc catòlic i anticristià», deia. Els feixistes enaltien la violència i el racisme.

En 1938, es produí un enfrontament amb Pius XI per causa de la qüestió racial. Joves militants escriviren en pàgines de revistes del règim articles d'un to obertament anticristià; consideraven que la fe feixista i la fe cristiana eren irreconciliables i alternatives. Mussolini defenia la teoria de l'origen romà del catolicisme. «Si la religió cristiana hagués romàs a Palestina, s'hauria extingit sense deixar rastre de si mateixa», afirmava. Per la seua banda, el Partit Nacional Socialista dels Treballadors Alemanys (NSDAP) tenia una posició antireligiosa clara. Per als militants nazis, sols hi havia una església, el partit, una doctrina, l'emanada del partit, i una deïtat, el cap suprem del partit, el Führer, Hitler. Faig aquesta reflexió sobre l'actitud antireligiosa dels feixismes clàssics, perquè em resultà molt cridanera la frase de la futura presidenta del Consell de Ministres italià: Io sono Giorgia, sono una donna, sono una madre, sono italiana, sono cristiana. Non me lo toglierete! ¿Cristiana, Giorgia Meloni? Potser. Però no obeeix els manaments de l'Església. Conviu amb la seua parella, Andrea Giambruno, de qui té una filla, sense haver passat per l'altar. Viu en "pecat".

¡Ha! La líder de Fratelli d’Italia no és l'única; Santi Abascal, cap de Vox, també viu en "pecat". Està divorciat de la seua primera dona i casat civilment amb una segona. Naturalment, aquestes circumstàncies personals, que pertanyen a l'esfera privada, serien intranscendents —vivim, segons diuen, en estats democràtics i laics— si no fos perquè els partits que dirigeixen Meloni i Abascal estan alineats amb el dogma catòlic en múltiples qüestions: els drets de les minories sexuals, la igualtat de gènere, l'avortament, l'eutanàsia... ¿Hipocresia o pragmatisme polític? En realitat, l'autoritarisme neofeixista d'Itàlia i les Espanyes no inventa res. Fa una sàvia adaptació de Mussolini al context actual, per a obtenir vots. Meloni i Abascal tenen clar que les majories socials de les seues contrades són catòliques, però d'una religiositat light. És el signe dels temps. En la dreta sovintegen líders que es proclamen catòlics, però no viuen d'acord amb els dictats de l'Església. I entre el seu electorat sovinteja el catolicisme banal. Es diuen unes coses en públic i es fan altres en privat. Tanmateix, cal tenir present que Vox està en deute amb alguns bisbes i grups ultres com HazteOir.

Un futur govern conservador també rebrà pressions de l'Opus o els kikos. Haurà de canviar la llei d'educació. Potser elimine o modifique certes regulacions —les relacionades amb l'eutanàsia i l'avortament, per exemple. Al cap i a la fi, la gent de l'establishment mai no tindrà problemes. ¿Un embaràs no desitjat? Amb diners, ¡tot se soluciona! En canvi, caldrà oblidar altres peticions del catolicisme ultramuntà, per tal de no indisposar-se amb l'electorat. De fet, anteriors governs del PP no han tocat assumptes com l'avortament —decisió de Rajoy que li costà el càrrec al ministre Ruiz-Gallardón— o el matrimoni homosexual. Però és possible que calga, per a formar un pròxim —i esperem que llunyà— govern de dretes, una aliança del PP amb Vox. Llavors, les exigències reaccionàries posaran el llistó molt alt. Tot dependrà de la relació de forces. També estaran en perill, per tant, la legislació contra la violència de gènere i les polítiques a favor de la igualtat, malson probable, perquè el PP segueix el solc dels homòlegs europeus que abandonen a poc a poc els cordons sanitaris. En fi, podríem retornar ben aviat al vell nacionalcatolicisme.

dimarts, 11 d’octubre de 2022

El Premi de les Lletres

Tots els anys, en el solemne acte cívic que se celebra al Palau de la Generalitat per a commemorar l'entrada de Jaume I a València, es lliuren les Distincions 9 d'Octubre. El Premi de les Lletres de la Generalitat n'és una. Té com a finalitat «distingir i recompensar aquells autors valencians vius les obres dels quals s'hagen dedicat preferentment a la creació literària i difusió de la cultura». L'enunciat de la norma reguladora deu ser deliberadament ambigu; no especifica si el premiat ha d'haver difós la cultura valenciana o la castellana. Hom podria pensar, d'una distinció concedida amb motiu de la nostra diada nacional, que es referirà a la cultura i les lletres valencianes. ¡Ha! Han rebut el guardó nombrosos autors i autores en llengua castellana. L'atorgament del premi no requereix acord del Consell; es fa per decret del president de la Generalitat. Ha estat concedit enguany a Juanjo Millás. Algú dirà: «¿Trobes cap problema que haja estat premiat?» Anem a pams. És un autor que m'agrada. He llegit llibres seus que m'han semblat magnífics. Però no ha escrit ni una sola lletra en valencià. És més: de valencià, en té ben poc. És més aviat madrileny.

Va nàixer a València el 31 de gener de 1946, però es traslladà a Madrid amb la seua família en 1952, quan només tenia sis anys. Des de llavors, ha residit a la capital de l'Estat. ¿Sap parlar valencià? ¡No! Tota la seua extensa obra, mereixedora de nombrosos guardons, ha estat escrita en castellà. A més, la seua actitud envers la nostra llengua és manifestament millorable. En desembre de 2021, acudí a FAQS, un programa de TV3. No acceptà que li feren les preguntes en català. Calgué fer-li l'entrevista íntegrament en castellà; Millás es negà a posar-se l'auricular a través del qual li havien d'arribar les preguntes traduïdes simultàniament del català al castellà. Els directius del programa van claudicar. En definitiva, l'escriptor obligà els periodistes a canviar d’idioma. És més: la conductora de FAQS interrompé la pregunta d’un periodista d’El Punt Avui, que estava adreçant-se a Juanjo Millás en català, per a demanar a aquell que també fes les preguntes en castellà. No li tire tota la culpa a l'escriptor; els responsables de TV3 haurien de fer-s'ho mirar. La Generalitat Valenciana també. Cal molta promoció per a la llengua i la cultura nostrades.

Els escriptors i les escriptores en llengua castellana en tenen de sobres. Són innombrables els premis i els reconeixements, d'institucions públiques i privades, a què poden optar —començant pel premi Cervantes. De fet, Juanjo Millás n'ha rebut un bon grapat (Nadal, Primavera, Planeta, Don Quijote de periodisme...). En canvi, el mer fet d'aconseguir publicar la seua obra ja és ben complicat per als autors i les autores que escriuen en valencià, llengua pròpia del nostre país i que el distingeix dels altres. Caldria esperar, per tant, que uns premis de les lletres valencianes —que no castellanes— recaigueren en persones que conreen la nostra llengua. N'hi ha moltes i excel·lents. ¿No n'ha trobat cap el president Ximo Puig? Jo li'n podria suggerir algunes. Josep Palacios, posem per cas. Naturalment, això no lleva que també puguen rebre altra mena de reconeixement oficial persones que, tot i escriure en castellà, tinguen arrelament palès a la nostra terra —que no és el cas de Juan José Millás, amb tota la meua consideració vers els seus mèrits literaris. En fi, com he dit en altres ocasions, cal desterrar la mentalitat sucursalista.

dissabte, 8 d’octubre de 2022

Salvador Terol

No hi ha dubte que Xàtiva ha estat bressol o sojorn de molts personatges il·lustres (humanistes, artistes, científics, polítics, escriptors...) Per exemple, estem celebrant el mil·lenari d'El collar de la coloma, obra escrita en 1022 per un cordovès, Ibn Hazm, mentre vivia exiliat a Xàtiva. La ciutat també aportà dues celebritats a l'Església, els papes Borja. Dissortadament, quant a fama, el nombre de dones és inferior al d'homes. I no solem evocar els científics tant com els artistes. Avui, vull parlar-los d'un científic xativí, Salvador Terol Alonso. Vaig conèixer la seua figura gràcies a un nebot polític seu, amb qui tinc amistat. M'interessà la biografia de Salvador; sembla una novel·la. Té alguns racons foscos que ja s'encarregaran d'il·luminar els historiadors, si ho consideren oportú. Va nàixer a Xàtiva en 1916. Va cursar estudis primaris i secundaris a la nostra ciutat. Durant la seua estada a l'Institut Simarro, fou president local de la FUE (Federació Universitària Escolar), organització estudiantil amb molta implantació en universitats i instituts.

En juny de 1936, havia completat alhora els dos primers cursos de Medicina i Químiques a la Universitat de València. En esclatar la guerra, la universitat hagué de tancar. Llavors, Salvador s'integrà al grup teatral El Búho, que dirigia Max Aub. En novembre, atès el desenvolupament del conflicte bèl·lic, va decidir d'ingressar a l'Acadèmia d'Artilleria de Lorca, on obtingué el despatx de tinent. En 1937, combaté a Madrid, Brunete i Belchite. Finalment, fou destinat a la Inspecció General d'Artilleria de la República, la seu de la qual estava a l'Escorial. A la darreria d'aquell any, realitzà un curs d'aviació a Los Alcázares. En gener de 1938, fou destinat al grup 24 de bombarders Túpolev SB-2, Katiuska, amb base en Los Llanos. Fins al final de la guerra, realitzà vora un centenar de vols. Fou nomenat cap d'observadors d'un grup de tres esquadrilles de la base aèria de San Clemente (Conca) i proposat per a l'ascens a capità. En 1939, en trencar-se tots els fronts, ell i un grup de camarades decidiren lliurar-se a l'exèrcit feixista en Albacete.

El 1940, després d'haver passat pels penals de Chinchilla, Ocaña i Yeserías, fou jutjat en un Consell de Guerra. Com que no havia pertangut a cap partit polític, ni havia tingut res a veure amb delictes de sang, fou condemnat a dotze anys de reclusió pel càrrec d'auxili a la "rebel·lió". Complí la condemna en Alcalá de Henares. A partir de llavors, se succeeixen capítols biogràfics estranys. Se li concedí llibertat provisional el 1943. Intentà reprendre els estudis a la Universitat de València que li negà la readmissió. Potser es plantejà un dilema: ¿fugir a l'estranger o plegar-se a la dictadura i assajar de guanyar-se el favor d'algun conegut ben situat al règim de Franco? Mentre no hi haja investigadors que completen la biografia del personatge, podem fer tota mena de conjectures. Salvador aconseguí el trasllat del seu expedient acadèmic a la Universitat de Barcelona en la qual obtingué, el 1945, la llicenciatura en Ciències Químiques. Començà una carrera científica molt profitosa, malgrat el seu passat republicà. Entre 1945 i 1948, fou becari del Consell Superior d'Investigacions Científiques, màxima institució franquista per a la ciència.

Es doctorà en Ciències Fisicoquímiques (1948), fou nomenat cap d'Electroquímica al Laboratori de Recerca de l'Estat Major de l'Armada, cap de Secció de Luminescència de l'Institut d'Òptica del CSIC, director tècnic de la Societat d'Aplicació de Pintures Lluminoses... Durant les dècades de 1950 i 1960, estigué pensionat en laboratoris dels EUA, França, Alemanya, Anglaterra... Fou professor d'investigació del CSIC entre 1970 i 1985 i membre de diverses societats científiques estrangeres. Va rebre distincions, com el Premi d'Investigació de la Reial Acadèmia de Ciències (1960) i el Premi de la Fundació Juan March (1962). Dirigí projectes de recerca i tesis doctorals. Fou conferenciant, professor de cursos per a postgraduats, autor d'un centenar de comunicacions i articles publicats en revistes nacionals i estrangeres, coordinador del programa del CSIC sobre Noves Energies (de 1980 a 1985), president de la Societat Espanyola d'Òptica (de 1981 a 1987). En fi, els senyals horitzontals reflectants que veiem al paviment, quan conduïm un vehicle de nit per una via urbana o interurbana, deuen molt a Salvador Terol Alonso, un xativí poc conegut.

(publicat a Levante-EMV, el 08/10/2022)

dilluns, 3 d’octubre de 2022

La majestat

Interessant l'article de José Luis Villacañas, "La última reina", publicat el passat dia 16 en les planes de Levante-EMV i dedicat a la finada reina Elisabet II. El text gira al voltant del concepte de majestat, el qual, segons Villacañas, ha experimentat una variació de sentit, sent la monarca traspassada la fita que assenyala el canvi. Es pot fer una mica d'història. Originalment, durant la república romana, el mot maiestas era el terme legal per a referir-se a la dignitat de l'estat, que havia de ser respectat per damunt de tot. (Aparegué així al dret romà el crim de læsa maiestatis, una ofensa contra la república.) Posteriorment, en època imperial, el crim passà a ser qualsevol ofensa contra la dignitat de l'emperador. Ja es veu que els canvis de sentit del concepte vénen de lluny. En època moderna, l'atribució exclusiva i absoluta de maiestas al monarca està molt ben explicada en una afirmació de "Sa Majestat Cristianíssima" Lluís XIV de França: L'État, c'est moi (L'Estat sóc jo). La sobirania estatal pertany al rei. En Regne Unit, les coses van anar d'altra manera, no sé si coincident del tot amb allò que explica el professor Villacañas al seu article.

Diu que Hobbes prengué l'animal mític de la Bíblia, Leviatan, el féu home fabulós, déu mortal i gran màquina, i li atribuí el monopoli de la veu a l'àmbit públic, on tots els altres havien de guardar silenci. Els ciutadans havien de reservar llurs paraules per a l'espai privat, en què podien seguir sent llops per als altres humans. «Era la manera de suprimir tota pretensió de paraula profètica, especialitat dels molestos puritans, causants de la Gloriosa Revolució.» Hobbes té una visió pessimista del cos civil. Considera la natura humana essencialment egoista i dominada per desitjos il·limitats. En una societat natural, els homes es troben constantment enfrontats els uns amb els altres per tal de satisfer llurs apetències (homo homini lupus). Per a superar l'estat de guerra permanent, els homes renuncien a part de llurs ambicions i estableixen un pacte pel qual un sobirà és investit d’un poder absolut amb la finalitat d’exercir un govern que preserve la pau social. El monstre bíblic Leviatan és el símbol d’aquest poder sobirà, que els súbdits temen però accepten perquè els protegeix d’ells mateixos. ¿En qui s'inspirà Hobbes? Potser en Lluís XIV.

En realitat, la Gloriosa Revolució va deposar Jaume II Estuard, catòlic i partidari convençut de la tolerància religiosa —havia promulgat una Declaració d'Indulgència que permetia la llibertat de consciència— i el reemplaçà per una de les seues filles, Maria, i el marit d'aquesta, Guillem d'Orange, ambdós protestants. L'instigador de la "revolució" —més bé un cop d'estat— fou l'alt clergat de l'Església d'Anglaterra, no els puritans, molts dels quals hagueren d'exiliar-se a Nord-Amèrica. Maria i Guillem prometeren respectar l'autonomia del parlament. Es va promulgar la Declaració de Drets. S'eliminà, per tant, la possibilitat d'absolutisme en Anglaterra. El Leviatan imaginat per Thomas Hobbes ja no tindria el monopoli de la paraula a l'espai públic britànic. Això sí, la sobirania rau encara avui en els seus monarques, bé que simbòlicament. En resum: la transformació de la "majestat" ja havia començat en el segle XVII. Sí, Elisabet II va rebre, en ser coronada, los atributos del Leviatán, el cetro y el orbe, y dispuso de la adecuada gloria pública, però la seua fou des del dia de la seua coronació una gloria muda, com diu Villacañas.

Que Elisabet haja culminat la gran transformació és, doncs, discutible. Ara bé, Villacañas té raó quan diu que els qui, segons previsions de Hobbes, havien de callar no paren de parlar. És efecte del final de l'absolutisme i l'arribada de la democràcia. Afegeix Villacañas que las prestaciones que se piden a un monarca hoy son completamente inverosímiles de realizar. El preu a pagar és deshumanització. Hobbes ho havia previst. El sobirà és màquina, però també persona. Conclou Villacañas: Si se es virtuoso en lo público, se tienen pocas probabilidades de atender bien el espacio familiar. Si se es poco virtuoso en el espacio familiar, hay poca probabilidad de reinar en el público. Si se es poco virtuoso en los dos espacios, las probabilidades de ser el último rey se multiplican. Ser virtuoso en los dos es inverosímil. [...] La índole simbólica de la monarquía implica prestaciones trágicas, porque se reclaman a la vez virtudes privadas y públicas [...]. Durante siglos, eso fue posible porque la monarquía proyectaba esa aura mística que el secreto permite blindar, el ritual engrandecer y el miedo proteger. A hores d'ara, només queda el ritual.

En les societats democràtiques l'aura mística és impossible de mantenir i la capacitat simbòlica de la institució monarquica està molt erosionada per les seues contradiccions i els seus continus escàndols que avui ja no poden mantenir-se en secret. Quant al ritual, també possible en una república, xoca, quan l'estat té forma monàrquica, amb el concepte democràtic de sobirania popular. Al Regne Unit, el ritual és la glorificació permanent del monarca. Encara s'hi fa servir l'expressió His Majesty's Government (Govern de Sa Majestat) i la divisa Dieu et mon droit. Tampoc no resulta gens presentable que la corona posseïsca una fortuna incalculable i un immens patrimoni, i conserve drets d'origen feudal sobre extensos territoris dels seus reialmes, sobretot si hi existeix molta pobresa i molta desigualtat. Avui, la majestat hauria de tornar a la República, com en temps de l'antiga Roma. Una monarquia que és pura abstracció, significant buit o, encara pitjor, mal exemple per als ciutadans no hauria de tenir futur. De moment, però, no s'albira la seua desaparició. L'expressió "última reina" de Villacañas sembla més aviat un desig.

divendres, 30 de setembre de 2022

El PP marca l'agenda

Queda clar que la dreta neoliberal ha iniciat una croada contra els imposts. Els vol abaixar tots, tant els directes com els indirectes. Jo trobe que reduir alguns indirectes —l'IVA sobretot— no és mala idea. No són progressius. Els paga igualment una persona rica i una pobre. El tipus general de l'IVA, que Rajoy pujà al 21% quan presidia el govern de l'Estat, encareix coses que són necessàries: electrodomèstics, roba, calcer, alguns equipaments i productes sanitaris, serveis funeraris, telefonia... Quasi la quarta part del preu d'un frigorífic, un vestit o un vehicle és IVA. Ara bé, això no afecta de la mateixa manera un milionari que un mileurista. En tot cas, s'ha de dir que la dreta actua hipòcritament; puja els imposts indirectes quan governa i demana que es baixen quan està a l'oposició. Rajoy va dir que s'havia vist obligat a pujar l'IVA per a pal·liar el dèficit fiscal que havia provocat la crisi de 2008. Ara, el PP demana la baixada generalitzada d'imposts sense atendre que des de 2020 també patim una enorme crisi. Allò que valia en un cas no val en un altre. ¡Ja veus! D'altra banda, la baixada que reivindica el PP reduiria els ingressos de l'Estat i els de les comunitats autònomes. La dreta no explica açò, perquè s'acosten eleccions.

En 2020, la Generalitat ingressà uns 23.000 milions d'euros. La part autonòmica de l'IRPF (vora 5.000 milions), el 50% de l'IVA i els diversos imposts indirectes recaptats al País Valencià —el d'hidrocarburs entre ells— i el 100% de l'impost sobre l'electricitat (en total, uns 7.000 milions) foren les dues principals fonts d'ingressos. Amb això, les transferències del Fons de Garantia de Serveis Públics Fonamentals i el Fons de Compensació Interterritorial i altres ingressos no hi havia prou per a cobrir les despeses. Calgué emetre deute públic per més de 6.000 milions d'euros. Així i tot, la Generalitat tingué un dèficit de vora 1.300 milions d'euros, que calgué sumar a l'acumulat, per l'infrafinançament crònic que arrossega l'autonomia, i als interessos del deute. En aquest context, baixar l'IVA de determinats productes, rebaixar o eliminar els imposts especials als combustibles o l'electricitat i els imposts sobre patrimoni, successions i donacions, rebaixar l'impost sobre transmissions patrimonials i deflactar alguns trams de l'IRPF podria tenir conseqüències catastròfiques per a les nostres arques públiques en aquests moments de crisi.

Ni la Unió Europea ni diferents organismes internacionals pensen que siga un bon moment per a la baixada generalitzada dels imposts. Però el PP segueix amb la matraca. La seua frase favorita és «els diners estan millor dins les butxaques dels ciutadans». ¡I tant! Jo al·lucine. Un mètode eficaç per a omplir les butxaques de la gent és proporcionar-li treball estable i salaris suficients. Però aquesta música ja no agrada tant a la dreta, que està en contra, posem per cas, de pujar el salari mínim interprofessional. En fi, l'erari públic també és un bon lloc de sojorn per als diners. Si es buidés, caldria retallar serveis públics i prestacions socials. Hi ha una manera d'evitar-ho: augmentar la pressió fiscal a les empreses elèctriques i petrolieres, a les grans corporacions i als ultra rics. Naturalment, el PP rebutja la mesura. És més, ha iniciat una campanya que frega la difamació. Afirma que els imposts estan unflant la caixa de Sánchez. ¿La caixa de Sánchez? Els imposts els recapta Hisenda. Esperem que cap despistat no crega que el president està enriquint-se fraudulentament. En política, ja estem acostumats a tot, però cada dia es posa el llistó més alt.

L'esquerra no hauria de comprar arguments al PP, sinó impulsar una campanya didàctica per a explicar que els imposts són inseparables de la democràcia i l'estat del benestar. El PP diu: «És millor que tots paguen poquet en comptes que pocs paguen molt.» ¡Haurà fet números! A mi no em surten. Crec que qui té poc ha de pagar poc i qui té molt ha de pagar molt. Sembla que això suma més, però sóc de lletres. Això sí, imagine que el gran capital, qui veritablement mana, voldrà una cosa com la de Jeff Bezos, que només aporta un 1% de la seua immensa fortuna, o Warren Buffett, que paga el 0,80, una ganga. La dreta també diu que es pot fer més amb menys, però això és una hipòtesi dels economistes de l'Escola de Chicago que només funciona a països petits com Suïssa, Kuwait o Mònaco, paradisos fiscals. En estats grans, es tradueix en pobresa i grans desigualtats socials. Tampoc no es paguen molts imposts en República Democràtica del Congo o Nigèria. Jo preferisc viure abans en un estat democràtic amb imposts, semblant a Alemanya o Dinamarca, que en un estat fallit. De moment, socialistes com Ximo Puig estan comprant l'agenda del PP.

dimarts, 27 de setembre de 2022

Contradiccions

El centralisme està a l'ADN de la dreta espanyola. Per això, durant molt de temps, fou reticent a l'existència de les autonomies. La seua cobla preferida sempre ha sigut que cap ciutadà de l'Estat no ha de patir discriminació per viure en un territori o altre. És a dir, que tots els espanyols han de rebre idèntic tracte i idèntiques prestacions en totes les demarcacions administratives de la pell de brau. Això és una pretensió merament retòrica, perquè el tracte mai no seria igual encara que no existiren comunitats autònomes. Hi ha regions de l'Estat que pateixen un abandó crònic des de les administracions públiques. Per altra banda, amb autonomia o sense ella, sempre hi haurà classes. La dreta, però, no es referia a la igualtat social. Pensava més bé en la uniformitat. Volia —i encara vol—, que el castellà siga l'única llengua vehicular en tots els centres acadèmics de l'Estat, que tots els alumnes estudien la mateixa Història —la d'Espanya, és clar—, que tots els policies i els funcionaris civils, nacionals i autonòmics, cobren uns emoluments idèntics, que les prestacions sanitàries i els subsidis siguen els mateixos en totes les comunitats autònomes...

Caps del PP —Esperanza Aguirre, per exemple— arribaren a dir que calia retornar a l'estat central competències transferides. Hi hagué un moment, però, en què els peperos es convertiren a la fe autonomista. ¿A quin motiu es degué el canvi de parer? S'adonaren que governar una autonomia és tocar poder i pressupost. Això permet repartir càrrecs i, sobretot, fer experiments. Ultra això, una autonomia pot esdevenir bastió electoral. En la Comunitat de Madrid ja costa distingir entre actituds autonomistes i "independentistes". El canvi ha conduït la dreta a una gran paradoxa: vol igualtat en tot excepte en polítiques fiscals i econòmiques. Ara resulta que tots els alumnes han d'estudiar la mateixa Història, però no passa res si en uns llocs es perdonen imposts als rics i en altres no. La senyora Díaz Ayuso rebutja l'harmonització fiscal i diu que la competència és sana. Trasllada a l'àmbit de les institucions estatals un mecanisme que ha d'operar en altres camps. La competència és sana entre professionals de diverses àrees, a l'esport, al mercat —si redunda en benefici del consumidor... Però jo creia que entre ens estatals calia cooperació, no competència.

Entre comunitats autònomes ha d'haver cooperació. Competència significaria que els ciutadans d'unes guanyarien i els d'altres perdrien. Això entra en contradicció amb la pretensió de la dreta, que tots els espanyols siguen iguals. ¡Ha! Si no és que els peperos volen igualar els espanyols a la baixa. Sempre s'ha dit que cal assegurar uns mínims iguals i suficients per als ciutadans de totes les autonomies. És el mateix principi que regeix entre estats de la Unió Europea. Garantits aqueixos mínims, cada autonomia ha de ser lliure per a millorar unes parcel·les o altres, d'acord amb el mandat dels seus electors. Això és l'essència de l'autonomia. Ara bé, totes les comunitats autònomes han de tenir responsabilitat fiscal. Que perdonen imposts —cent milions d'euros de l'impost de patrimoni, per exemple— i pretenguen després que els arribe ajuda dels diversos fons (de Garantia de Serveis Públics Fonamentals, de Suficiència Global i de Compensació Interterritorial), per a poder finançar serveis públics que han de prestar obligatòriament, mostra falta de cooperació i solidaritat. Si totes actuaren igual... ¡Què competència ni què romanços!

L'autonomia valenciana hagué d'aportar al Fons de Suficiència Global 1.556 milions d'euros en 2021. Andalusia rebé 160,74 milions del Fons de Compensació Interterritorial i 455,07 del Fons de Suficiència Global. I el senyor Moreno Bonilla es permet d'eliminar l'impost de patrimoni als andalusos rics. Justifica la decisió dient que fugien a altres comunitats, cosa que desmenteixen les dades. També ha animat els rics catalans a domiciliar-se en Andalusia. ¡Més contradiccions! Si com diu Moreno, l'arribada de rics ha de generar molta activitat econòmica, està propugnant l'empobriment de Catalunya, on viuen, per cert, molts emigrants andalusos i llurs descendents. ¡Visca la igualtat de tots els ciutadans de l'Estat! En fi, s'acosten eleccions. En realitat, el PP sap que no es menjarà un torrat a Catalunya. Però fer la guitza als catalans li pot reportar molts vots en altres comunitats. És l'eterna cançó. A més, la dreta està amb la matraca de baixar imposts perquè sap que un gust no amarga ningú. Però caldria recordar que, en 2012, Rajoy, després de prometre que anava a baixar-lo, pujà el tipus general de l'IVA al 21%. Era inevitable, va dir.

dissabte, 24 de setembre de 2022

Transmutacions

En política hi ha un fenomen que no deixa de sorprendre malgrat la seua freqüència. Resultaria que, amb independència de l'adscripció ideològica o partidista, el governant estatal, autonòmic o local que es fa càrrec de certes parcel·les —policia o exèrcit, posem per cas— és objecte d'una clara transmutació; esdevé defensor a ultrança dels seus subordinats. Margarita Robles sembla una generala de quatre estrelles i Fernando Grande-Marlaska, un comissari principal —màxim grau de l'escala policial. A Xàtiva, també és freqüent que el regidor de la policia local no trobe un però en el treball dels uniformats sota la seua responsabilitat (funcionaris exemplars al servei de tots els ciutadans, fidels complidors del seu deure i bla-bla-bla). El seny del ciutadà corrent desmenteix aquesta visió idíl·lica; hi ha agents boníssims, regulars i dolents. Passa com en totes les professions. A nivell estatal queden encara, tant a les forces armades com als cossos i forces de seguretat, abundants residus del franquisme i molts funcionaris que treballen dins les anomenades clavegueres de l'Estat. Es pot comprovar llegint la premsa o veient els telediaris.

L'explicació del fenomen és fàcil. Quasi tots els funcionaris tenen la possibilitat de fer vagues de zel. En altres paraules: un cos policial que no compleix les seues obligacions (perseguir el crim, garantir l'ordre públic) pot crear un enorme problema al govern de torn. De l'exèrcit, millor no parlar. Val més estar a les bones amb els funcionaris, per a evitar problemes majors o costs electorals. Però no pensem que això passa sols amb funcionaris uniformats o no. Tenim el cas del nostre secretari autonòmic de Turisme, Francesc Colomer. Els empresaris hostalers estan frontalment en contra de la taxa turística. Com a norma general, el sector de serveis sol blasmar qualsevol mesura que trenque la monotonia. Posa el crit al cel, per exemple, quan les autoritats decideixen convertir els centres urbans en zones de vianants. Segons els botiguers, la mesura ha d'afonar els seus negocis. Després, en comprovar que no n'hi havia per a tant, estaran plenament satisfets. Recorde la reacció dels comerciants del carrer Sant Francesc de Xàtiva quan, ja fa prou anys, l'Ajuntament decidí prohibir el trànsit de vehicles per aqueixa via. El rebuig era general.

La taxa turística ha suscitat el mateix tipus de protesta. Qualsevol diria que Francesc Colomer és un empresari més; s'ha alineat rotundament amb les tesis de la patronal turística. Haurà pensat: «Si defense sense defallir la gent de l'hostaleria, tot el sector —kellys incloses— votarà al PSOE en les pròximes eleccions, o trobaré feina en un bon hotel si perd el càrrec polític.» ¿Respectar els pactes amb els socis de govern? ¿Defendre els interessos generals? ¡Tral·larà! ¡El secretari autonòmic va a la seua! La confusió, provocada per la divisió al si del Botànic, és total. ¡Alegria per als adversaris! ¡Un numeret ben bonic en vespres electorals! Es confon impost, que afectaria empreses, amb taxa per serveis, que pagaran els turistes i no entrarà en vigor fins a novembre de 2023 —mai, si la dreta guanya les pròximes eleccions autonòmiques. Els ajuntaments seran lliures d'aplicar-la o no. Els del PSOE ja han dit que no. La decisió de Xàtiva, rebutjar la taxa, evoca la faula de la rabosa. ¡Estan verdes! No té sentit cobrar per unes pernoctacions escasses.

A escala municipal, la temptació de transmutar és constant. Tenim l'autoritat local temptada de ser directora de banda. «Escolta, és que hem de tractar molt bé les falles i les bandes de música; ens hi juguem molts vots.» En conseqüència, es donen subvencions copioses a uns col·lectius, en detriment d'altres, que en reben menys. Està clar que les autoritats han de promoure cultura i tradicions autòctones, però certes metamorfosis resulten irrisòries; en les comissions falleres i les societats musicals hi ha gent d'esquerres i de dretes, valencianistes i espanyolistes, amants de la platja i la muntanya, seguidors del Barça —o del Real Madrid— i del València. No crec que recorden, el dia de les eleccions, qui és la responsable municipal de les falles o de concedir ajuts a les bandes. Posats a pensar en vots, el col·lectiu de la tercera edat en proporciona molts. En fi, amb una galeria tan nodrida de polítics convertits en coronels o capitans de navili, directors de banda musical, amos d'hotel i policies o guàrdies civils, ens ho passem la mar de bé. ¡Veges!

(publicat a Levante-EMV, el 24/09/2022)

dimecres, 21 de setembre de 2022

Els preus dels aliments

Les distribuïdores no expliquen per què els preus que paguen pels productes ramaders o agraris (de vegades per sota del cost de producció) poden arribar al consumidor multiplicats per set. En cada baula de la cadena de distribució es carreguen, és clar, els costs del transport, l'emmagatzematge, la manipulació i la refrigeració, els quals inclouen els salaris a més del guany corresponent. També hi ha les minves (gènere amb tares o que es fa malbé). Quant a l'IVA, els intermediaris poden deduir-se el suportat, abans de liquidar en Hisenda el repercutit, la qual cosa significa que no paguen IVA, només el recapten. El consumidor final és l'únic que no es lliura de pagar-lo. Les distribuïdores han contestat la petició de la vicepresidenta Yolanda Díaz (un acord per a fixar preus assequibles d'aliments bàsics) amb una contraproposta: baixar l'IVA dels aliments. ¡Ha! Hauran esdevingut filantrops, perquè una baixada de l'IVA no els afectaria. (Qui es veuria afectat és l'erari públic, que ingressaria menys.) En fi, no hi ha filantropia. Els empresaris esperen que pugen les vendes. Però no han explicat encara la raó que el preu d'alguns productes es multiplique per set. Alguna cosa deu fallar. O hi ha massa intermediaris o algú carrega beneficis estratosfèrics. D'altra banda, en l'actual context de crisi inflacionària, és possible que una baixada de l'IVA no estalviés problemes als consumidors de baix poder adquisitiu; l'augment de la demanda no frena la inflació. En definitiva, caldria explicar convincentment com es regulen els preus dels aliments. ¿Només és cosa de la mà invisible del mercat o també hi ha intervenció de desaprensius? Els imposts indirectes són injusts; els paguen igualment pobres i rics. Està bé baixar l'IVA, perquè manca de progressivitat. Ara bé, mentre hi haja preus molt unflats en diversos sectors, per mal funcionament de les lleis del mercat, persistiran problemes com la fam, la mala alimentació dels més desfavorits o la pobresa energètica.

dilluns, 19 de setembre de 2022

L'establishment

L'omnipresència als mitjans de comunicació de tot allò relacionat amb la mort de la monarca britànica i la proclamació del nou rei m'ha empentat a llegir de nou el llibre El Establishment, la casta al desnudo, d'Owen Jones. L'assagista explica que la democràcia és molt precària, perquè xoca constantment amb els interessos creats dels qui retenen el poder, ço és, dels qui formen l'establishment. Determinats cercles de persones, majoritàriament no electes —exemptes, per tant, d'assumir responsabilitats polítiques—, remenen veritablement les cireres, no sols gràcies a la riquesa i el poder que comparteixen, sinó també a les idees i les mentalitats que regeixen la seua manera de captenir-se. L'establishment es compon —com tota la vida— d'una sèrie de grups poderosos que necessiten protegir la seua posició en un sistema que dóna el dret de vot a tota la població adulta. Han d'assegurar-se que la democràcia no amenace els seus interessos. En aquest sentit, l'establishment és el tallafocs que aïlla una minoria de la majoria de la població.

El columnista de dretes Paul Staines ho desvela: «Portem ja quasi mig segle de sufragi universal i el capital troba maneres de protegir-se dels votants.» Aquells que han nascut rics i poden usar llurs diners per a entrar a les trames dels privilegiats dominen l'establishment. Aquest està dotat d'idees i d'institucions que legitimen i protegeixen la concentració de riquesa i poder en poques mans. La ideologia de l'stablishment modern, el conjunt de postulats que ajuda a racionalitzar i a justificar la seua posició i la seua conducta, és el neoliberalisme. Els neoliberals propugnen la fe en la bondat absoluta del mercat lliure. Són partidaris de transferir recursos públics a negocis orientats a maximitzar els beneficis. Mostren la sua oposició —fins i tot llur hostilitat— al paper regulador de l'estat. Volen reduir la càrrega fiscal dels interessos privats i reprimir tota forma d'organització col·lectiva que puga desafiar els seus objectius. Es presenten com a paladins de la llibertat —de l'econòmica especialment— i de l'individualisme. L'establishment fa creure que els seus dogmes són de sentit comú, tan naturals com la vida o les lleis que regeixen el clima.

Qui no està d'acord amb tot açò queda fora del sentit comú, és considerat un excèntric o, pitjor encara, un element marginal i extremista. La gent de l'establishment creu a ulls clucs en la ideologia neoliberal. Tanmateix, al centre del seu pensament hi ha un error lògic. Potser detesta l'estat, però en realitat en depèn per complet per a prosperar. Bancs rescatats, infraestructures finançades per l'estat, protecció estatal de la propietat privada, recerca i desenvolupament, força de treball formada gràcies a la gran inversió pública, nombrosos subsidis... Són exemples del que es pot denominar "socialisme per als rics" que caracteritza el pensament de l'establishment. Les grans empreses no volen estat, però en depenen. Volen retalls generalitzats excepte en allò que les beneficia. Si ens fixem, tot allò que explica Owen Jones sobre el Regne Unit es pot dir també de la pell de brau. La monarquia és exemple de grup de poder, un dels pilars tradicionals de l'establishment. De fet, els membres de les famílies reials anglesa i espanyola hi pertanyen.

Tant al Regne Unit com a Espanya, les corones —davant d'amenaces de vegades formidables— han hagut d'adaptar-se per a sobreviure, han trobat les maneres de protegir-se de la democràcia. Segons Owen Jones, la sobirania del Regne Unit pertany per damunt de tot a la monarquia, no al poble. La corona serveix per a institucionalitzar els trets inherentment antidemocràtics de l'establishment. En realitat, Regne Unit no és un país constitucionalment governat pel seu poble. Es governa en nom del rei. La corona és un gran grup econòmic propietari de terres, immobles, obres d'art, joies i altres béns. Els britànics la denominen The Firm. Bona part dels béns donen rendiment econòmic (tiquets, activitats agrícoles i ramaderes, lloguers, indústria alimentària). Molts dels beneficis s'inverteixen en participacions en grans empreses. Segons la revista Forbes, la fortuna de la corona britànica puja als 28.000 milions d'euros, 500 dels quals eren patrimoni personal de la reina Elisabet II. D'altra banda, l'aristocràcia encara té molt de pes al Regne Unit.
 

Més d'un terç de la terra i més del 50% dels terrenys rurals estan en mans de 36.000 aristòcrates, alguns dels quals seuen a la Cambra dels Lords. Pertanyen a les trames dels privilegiats que dominen l'establishment. L'església anglicana també en forma part. L'arquebisbe de Canterbury, la dignitat eclesiàstica més alta, és designat pel primer ministre en nom del monarca, que és cap de l'Església d'Anglaterra. Regne Unit és un dels països menys religiosos del món. Només un de cada deu britànics acudeix a l'església setmanalment. La quarta part dels ciutadans no té cap creença. L'església conserva, però, un poder considerable. Dirigeix una de cada quatre escoles primàries i secundàries d'Anglaterra i Gal·les. Els bisbes seuen a la Cambra dels Lords. (Regne Unit és un dels dos únics països del món —Iran és l'altre— en què clergues no electes ocupen escons a cambres legislatives.) En el segle XIX, l'església posseïa més de 880.000 hectàrees de terra i era el major terratinent de les illes. A hores d'ara, continua sent propietària de finques que sumen més de 40.000 hectàrees de terra rural —a banda dels terrenys que conserva a les ciutats.

Mentre rellegia el llibre d'Owen, no deixava de pensar en els nombrosos paral·lelismes que hi ha entre els establishments hispànic i britànic. En fi, els escuders que treballen als think tanks, els acadèmics, els propietaris dels grans mitjans de comunicació, alguns periodistes, els cossos i forces de seguretat, les forces armades, els alts funcionaris (diplomàtics, magistrats, alts càrrecs de l'administració) i els parlamentaris de Westminster també pertanyen a l'establishment. La City londinenca, als despatxos de la qual seuen defraudadors, banquers, consultors i magnats, és el nucli dur, el bastió, de les xarxes de poder. Aquestes trames de gent poderosa tenen establerta una aliança amb la casta dels EUA. En realitat, l'establishment britànic està subordinat al nord-americà; el Regne Unit ja no és el que era. Ara bé, igual que els americans tenen Disneyland, els britànics tenen un parc temàtic propi, Monarchy PLC —o The Firm—. Ofereix uns espectacles que deixen embadalits molts autòctons i forans, sobretot durant proclamacions reials, bodes, bateigs i funerals. S'entén que cada vegada més gal·lesos i escocesos demanen la independència.

divendres, 16 de setembre de 2022

Idees genials

Si el teu adversari polític et compra una idea amb rapidesa inusitada, alguna cosa no quadra. Fa pocs dies, durant el debat sobre l'estat de la regió, Juan Lobato, secretari general dels socialistes madrilenys i portaveu del seu grup a l'Assemblea de Madrid, llançà una proposta cridanera: cal tenir oberts els col·legis des de l'1 de setembre fins al 31 de juliol, de set del matí a set de la vesprada. ¡Genial! La senyora Díaz Ayuso no tardà ni mig minut en comprar-li la idea. Me parece una propuesta magnífica, va contestar la presidenta i cap autonòmica del PP. És a dir, a uns i altres els sembla magnífic que els xiquets convisquen només tres hores diàries amb els seus pares. De vint-i-quatre hores que té el dia, ¡dotze al col·legi! Durant els dies lectius, només podran xerrar amb el pare i la mare entre set del vespre i deu o dos quarts de deu de la nit, perquè caldrà gitar-se prompte. L'endemà, les pobres criatures hauran d'alçar-se a les sis del mati, per tal que els pares puguen deixar-les a les set en l'escola —això suposant que la distància entre domicili i centre escolar siga raonable. ¿És aquest el concepte de conciliació familiar que tenen els socialistes madrilenys? ¡Mare meua! Jo trobe que això és voler fills per a tenir-los "aparcats" un munt d'hores fora de casa. Quan isquen d'escola, els menuts es pujaran per les parets. D'altra banda, m'entra una suor freda quan pense en l'educació dels xiquets. Qualsevol persona amb seny sap que els principals encarregats d'educar en valors els menuts són els seus progenitors. Pare i mare són qui han de dir al seus fills quines coses estan bé i quines mal. Els pares són també els responsables d'establir el règim disciplinari adequat. Però l'experiència demostra que molts pares, si veuen els fills poquíssimes hores, senten la temptació de suplir el dèficit d'estima i convivència amb poca disciplina i excés de tolerància als capricis. Existeix el risc que els monyicots esdevinguen uns tirans maleducats. ¡Bonic futur ens espera si arriben a concretar-se propostes com la dels socialistes madrilenys. En fi, si foren veritables socialistes es fixarien en els sistemes de conciliació familiar d'alguns països del nord d'Europa: baixes per maternitat i paternitat més llargues, horaris laborals i escolars adaptats a la conciliació, sortir del treball més prompte... Ara bé, això implica que les empreses posen de la seua part. Aquí, però, ¡els interessos capitalistes ni tocar-los! Ja dic, el PSOE madrileny té idees la mar de genials.

dijous, 15 de setembre de 2022

La matraca dels imposts

S'acosten eleccions. Comença el període de les grans promeses. Sembla que baixar imposts s'ha convertit en una idea fixa de la dreta, de manera contradictòria, perquè Rajoy també va prometre la baixada d'imposts i, després de guanyar les eleccions, va pujar l'IVA de manera brutal, cosa que alguns semblen haver oblidat. PP, Vox i C's —que ja està per a poques promeses— són partidaris d'eliminar o baixar tots els imposts (IRPF, impost sobre el patrimoni, impost sobre successions i donacions, IVA, imposts especials, imposts municipals i autonòmics). Núñez Feijóo, per exemple, no es cansa de dir que caldria baixar l'IVA del gas i el petroli per un període indefinit, fins que s'acabe l'actual crisi inflacionària. Díaz Ayuso pràcticament no cobra els imposts sobre successions, donacions i patrimoni. Com a conseqüència d'aquest dumping fiscal, Madrid és l'autonomia on viuen més rics —el 67% dels ultrarics espanyols hi resideix—, però la comunitat deixa de recaptar uns 1000 milions anuals, perquè bonifica el 100% de l'impost sobre el patrimoni, és a dir, quasi 500 multimilionaris no paguen l'impost gràcies a viure en Madrid.

Podem preguntar-nos: «¿Per què no fan el mateix les altres comunitats autònomes?» Algunes, poques, també practiquen el dumping —el País Basc, posem per cas—, però altres senzillament no poden. Madrid és una privilegiada; es beneficia de la seua condició de capital de l'Estat. Les xifres esmentades assoleixen plenitud de significat si tenim en compte que el 10% dels més rics de l'Estat concentra vora el 60% de tota la riquesa de les Espanyes. Encara més: l'1% de la seua població posseeix la quarta part del patrimoni privat de la pell de brau. En fi, la idea de baixar imposts es contagia. Ximo Puig també ha promès baixar imposts, bé que no ha especificat com pensa fer-ho. En canvi, Carlos Mazón ha sigut més concret; proposa rebaixar l'impost sobre transmissions patrimonials que grava la compravenda d'habitatges. El PP de Xàtiva ha exigit al govern local una baixada d'imposts per a beneficiar famílies i empreses. ¿I quin ha sigut el primer anunci de la nova primera ministra del Regne Unit? Exacte, ¡baixar els imposts! Ja ha decidit d'eliminar l'impost als beneficis extraordinaris de les empreses elèctriques i petrolieres.

La patronal de les grans distribuïdores s'ha sumat al corrent dominant; el portaveu, preguntat per la iniciativa de la vicepresidenta Yolanda Díaz (un acord per a fixar preus assequibles d'aliments bàsics), contestà: «Allò que ha de fer el govern és baixar l'IVA de tots els aliments i ja parlarem dels preus.» En sectors dominats per oligopolis, el mercat no regula els preus. Alguns analistes afirmen que els preus de molts béns i serveis no els fixa el mercat. Baixar imposts indirectes minva els ingressos fiscals, però no modera les rendes empresarials. (Amb escassesa, tampoc no frena la inflació; uns preus barats, per IVA molt reduït, augmenten la demanda —de petroli, per exemple.) Estaria bé baixar un impost indirecte com l'IVA. Els empresaris, ¡la mar de satisfets! Els seus guanys podrien augmentar, si creix la demanda. Total: la matraca de reduir imposts duu camí de triomfar més que el Despechá de Rosalia. ¡Normal! Un gust no amarga ningú. Tothom voldria pagar pocs imposts o cap. La cobla de l'establishment, que baixar imposts beneficia tothom, va fent forat. Ara bé, si aqueixa baixada generalitzada es fes realitat, s'amuntonarien les preguntes.

¿Com es finançaria l'estat? ¿Sols amb deute públic? ¿Els ultrarics no col·laborarien al sosteniment del país? ¿Com es pagarien les infraestructures, els serveis públics i moltes de les prestacions socials de l'estat del benestar? La dreta sembla tenir totes les respostes. Diu que imposts mínims incentiven l'activitat econòmica i que és possible obtenir més amb menys, hipòtesi acadèmica que sols s'ha verificat fins ara en petits paradisos fiscals (Illa de Man, Luxemburg...). En països grans duu a la desigualtat social. Els EUA, per exemple, tenen índexs de pobresa i desigualtat entre els més alts del món. Joe Biden, actual president, declarà, només prendre possessió del seu càrrec, que les grans corporacions havien de pagar imposts (algunes no en pagaven cap). D'altra banda, la dreta rebutja els serveis i les prestacions socials a càrrec de l'estat; vol que cadascú pague les seues necessitats, es faça el seu pla privat de pensions, la seua assegurança mèdica... Sabem quin és el resultat de tot plegat. A més, els defensors d'aquestes tesis fan trampes; quan les coses van mal, volen ajuda de l'Estat a costa de la despesa social. ¡Molt poca vergonya!

dimarts, 13 de setembre de 2022

¡Bon vent i barca nova!

S'ha mort la representat per antonomàsia de la reialesa i estem patint una allau de programes de televisió, planes de periòdic i continguts digitals dedicats a Elisabet II. En realitat es tracta d'una magna operació de neteja i exaltació de la monarquia, de totes les monarquies, no solament la britànica. A la pell de brau, per exemple, s'estan aprofitant la pompa i l'ostentació del ritual fúnebre, i el munt d'emocions —reals o inventades— que genera un esdeveniment que es repeteix molt de tard en tard, per a tractar de traure'n profit. Els diversos portaveus de l'establishment (polítics, periodistes) i nombrosos ciutadans britànics agraeixen les grans coses que ha fet Elisabet II al llarg del seu regnat. ¿Grans coses per qui? ¿Per la gent del seu reialme? ¡No! Per la seua família. En realitat, l'estat britànic —com tots els estats— tira endavant gràcies al treball del conjunt de la seua població. Això sí, és dirigit principalment pel parlament i el govern, que són els manats del veritable amo, el capitalisme. La reina no ha fet res, o quasi res; gràcies al queen's consent, ha intervingut en la tramitació de vora mil cent lleis durant els setanta anys del seu regnat.

El queen's consent (a partir d'ara serà el king's consent, consentiment del rei) és imprescindible perquè el parlament puga debatre un projecte de llei que afecte les prerrogatives o els interessos (rendes hereditàries, béns personals i altres assumptes) de la corona britànica. En Anglaterra, el consentiment s'estén a assumptes relacionats amb els ducats de Lancaster i de Cornualla (per als afers relacionats amb el segon, també és preceptiu el consentiment del príncep hereu). La reina obligà a modificar projectes de llei sobre diverses matèries (transparència, ferrocarrils, museus, discriminació racial) per tal que no es veieren afectats els seus interessos (comptes de la corona, terres, edificis i obres d'art pertanyents al patrimoni reial, personal al seu servei...). El parlament d'Escòcia està sotmès a la mateixa exigència de plàcet. També se sap que Lilibet ha manipulat sovint els governs des de l'ombra. Aquests dies es parla molt de nimietats, com ara dels senyals que la reina feia amb la seua bossa negra de mà, però es passen per alt afers importants. Arran dels Papers de Panamà, sabérem que amagava milions en un compte offshore a les Illes Caiman.

¿Neutralitat política? ¿Antiracisme? ¡Ha! Açò, que li ho pregunten a la dona del príncep Harry. Tampoc no s'ha parlat gens de la insensibilitat d'Elisabet II. Obsessionada amb la rigidesa del protocol i amb la imatge de majestat que havia de donar —se suposa— la monarca, era incapaç de vessar una llàgrima de dolor, o de tenir mostres físiques d'afecte, com besar els seus fills (segons les convencions de la corona britànica, el cos de la reina és intocable en públic). Potser, no ha sigut una bona mare. I així li ha sortit la prole. En tot cas, aquests són aspectes diguem-ne privats, si és que els monarques constitucionals tenen dret a vida privada. Allò més important és el vessant institucional de la dona traspassada. Fidel a la mentida que no havia de ficar-se en política, es mostrà impàvida davant les atrocitats comeses als processos de descolonització des de 1952. Aquell any, el de la seua proclamació com a reina, la repressió britànica a Kènia fou brutal, amb milers de morts. Es podrà dir que era cosa del govern. Però ella ho sabria; mantenia reunions setmanals amb els primers ministres. ¿Féu alguna cosa per evitar aquelles massacres?

Fa l'efecte que Elisabet només estava interessada per la majestuositat i la riquesa de la casa reial i per guardar les aparences, típica actitud hipòcrita de les classes altes. En realitat, hi haurà molta gent de Gran Bretanya, Irlanda i diversos països de la Commonwealth que li hauran desitjat bon vent i barca nova. Normal. ¡El mort a la fossa i el viu a la fogassa! Ha finat una multimilionària, una terratinent, una de les persones més riques del món. Encara conservava drets d'origen feudal sobre extensos territoris del Regne Unit, els quals ha heretat el seu fill, el nou rei. Cal reconèixer que la monarquia britànica s'ho munta molt bé. Cada vegada que celebra algun esdeveniment (coronació, boda, funeral) organitza un espectacle grandiós que deixa les millors escenografies de Hollywood a l'altura del betum. Joies, carrosses, milers de soldats amb uniformes espectaculars, guerreres roges i blaves, faldilles escoceses, grans barrets negres, cuirasses, cascs, granaders, dragons, cavalls, antics canons, trompetes, tambors, gaites, litúrgies magnífiques, multituds d'espectadors embadalits pels fasts. ¿Desempolsaran sempre el mateix vestuari o el renovaran cada vegada?

Tot allò que envolta la família reial britànica és arcaic i anacrònic —som al segle XXI—, gens edificant i d'una injustícia esfereïdora. Cal recordar que existeixen cues de la fam al Regne Unit. Un vell riquíssim amb escassíssima moral privada i pública ha esdevingut el nou cap d'estat. El personatge ficava les banyes a la seua esposa i al marit de la seua amant, un oficial de l'exèrcit britànic. Es va filtrar una conversa durant la qual li deia a l'amant que voldria ser el seu tampó. Aquest cavaller és el nou rei d'Anglaterra, Escòcia i Irlanda del Nord. S'ha sabut que va rebre quantitats milionàries de diners de la família Bin Laden i el xeic de Qatar. Un germà del nou monarca ha hagut d'arribar a un acord extrajudicial i pagar uns catorze milions de lliures per a evitar ser jutjat per abusos sexuals a una menor. Ja s'ha dit adés que la mare era una evasora fiscal. Als monarques constitucionals se'ls exigeix, a canvi de conservar els seus privilegis, que donen exemple de moralitat i que siguen políticament neutrals. Deixant a banda la moralitat, ¿quina neutralitat pot tenir una monarquia que és pilar bàsic de l'establishment del seu país?