dilluns, 27 de juny de 2022

La consciència perduda

Per a combatre les rentades de cervell que intentaven els amos, uns dels antídots més efectius amb què comptaven els treballadors en temps de la meua joventut eren la cultura i la consciència de classe. La cultura de la classe treballadora descansava sobre valors —la solidaritat, per exemple— que van permetre la conquesta de múltiples millores socials. Moltes persones sentien orgull de pertànyer a la classe treballadora. Jo encara el sent, bé que el sistema sempre haja tractat de sembrar la divisió entre treballadors de coll blau i coll blanc. «Divideix per a vèncer, fa la dita.» L'oligarquia descobrí que podia triomfar en la lluita de classes amb una estratègia incruenta, la guerra cultural. Calia desposseir els treballadors de la seua cultura i imbuir-los la doctrina de l'amo. És a dir, calia alienar-los. En bona mesura, la dreta política, expressió dels interessos oligàrquics, va guanyant batalles. Avui, la consciència de pertànyer a la classe treballadora es va perdent a poc a poc. La solidaritat es transforma gradualment en individualisme. I nombrosos treballadors són incapaços de reconèixer els enemics de classe. Això explica l'augment del vot a l'extrema dreta.

El triomf dels amos no seria possible sense el concurs de part de l'esquerra —la socialdemòcrata, principalment—, que col·labora a difondre els valors de l'oligarquia, com ara la moderació. El veritable valor dels treballadors és la radicalitat. Sense radicalitat mai no s'ha aconseguit res. Tenim el cas andalús. El candidat del PP ha guanyat les eleccions perquè es presentava com persona moderada —i gràcies també a l'abstenció de molta gent d'esquerres, tot s'ha de dir. Els nombrosos assalariats que han votat al candidat pepero no han sabut identificar el representant de l'oligarquia, que continuarà retallant i privatitzant tots els serveis públics (sanitat, ensenyament, assistència). Ho farà còmodament —governarà amb majoria absoluta. Sovint se sent dir que els milions de treballadors que voten als partits que representen l'oligarquia semblen tòtils, però aquestes afirmacions són sobreres i no canviaran la situació. La pressió propagandística a què està sotmesa la gent corrent és enorme. Resulta fàcil caure als paranys ideològics del sistema. D'altra banda, bé que faça de mal dir —sona a classisme—, el nivell instructiu general és prou deficient.

Els estrats socials més marginats i molta gent de classe treballadora —de coll blau i coll blanc— són presa fàcil de l'alienació, perquè manquen de defenses contra els virus ideològics que inocula l'oligarquia. ¿Resultat? ¡Rentada de cervell! L'establishment convenç molts assalariats que no són classe treballadora. Quasi tots volen pertànyer a la classe mitjana. ¿Quins són els valors d'aquesta classe? Els mateixos que diu professar l'oligarquia: esforç individual, mèrit, moderació, seny... ¿Són importants? ¡I tant! Però hi ha altres factors més influents en l'èxit personal. El discurs de la meritocràcia vol persuadir que només treball i mereixements decideixen les possibilitats d'ascens social. Això és un mite, com la igualtat d'oportunitats, que mai no ha existit. Les dades indiquen que el talent, estudiar una carrera i obtenir un títol tampoc no garanteixen la prosperitat. Els factors que més influeixen en el futur d'una persona són geografia, família i herència. A la pell de brau, sortides laborals, contactes professionals i viabilitat de projectes depenen en gran mesura de l'existència de privilegis. De fet, la immensa majoria dels multimilionaris ho són per herència.

Però s'estén la idea que qui no prospera en la vida és exclusivament per culpa seua. S'escampa el darwinisme social. Desapareix l'orgull de pertànyer a la classe treballadora. La fal·làcia del mèrit cala tota la societat. L'oligarquia intenta dissimular —amb èxit, com es veu— que les persones naixen en entorns distints i amb capacitats i trets (intel·lectuals, biològics i psicològics) diversos. Nega fins i tot l'existència de classes —sols cal escoltar les declaracions de Díaz Ayuso. I molts assalariats compren aquests arguments. A causa de l'alienació, es perd un valor tradicional de la classe obrera, la solidaritat, bàsica per a combatre la injustícia. Amb egoisme, impera la llei del més fort. Propostes de beneficis fiscals regressius (a l'impost sobre la renda, al de societats, al de successions) són ben rebudes pels assalariats. Han oblidat que l'herència —posem per cas— és el mecanisme més eficaç per a perpetuar l'oligarquia. Mentre, l'esquerra mainstream, que hauria de representar els treballadors, abraça la moderació i rebutja la radicalitat. Propicia l'abstenció i el vot a la dreta per part de molts desfavorits, que ja no són capaços de detectar l'enemic de classe.

dimarts, 21 de juny de 2022

Decisió amarga però encertada

Mónica Oltra ha dimitit. No estic gens convençut que siga culpable dels càrrecs que se li imputen. De fet, el mateix informe de la fiscalia admet que no disposa de proves directes que sustenten les imputacions. L'acusació contra Oltra i altres tretze funcionaris és molt greu. Se'ls inculpa d'haver-se conxorxat per a encobrir els abusos a una menor tutelada realitzats per l'exmarit de Mónica Oltra. Si fos cert, l'encobriment implicaria prevaricació, omissió del deure de perseguir delictes i abandonament de menors. Al nostre ordenament jurídic, la càrrega de la prova durant el procés penal recau íntegrament sobre la part acusadora, que ha de demostrar els fets si no vol veure desestimades les seues pretensions. La fiscal afirma que Oltra ordenà verbalment als seus subordinats que taparen els abusos sexuals a la menor. L'instructor i la fiscal veuen indicis de la concertació dels investigats en la coincidència dels seus informes i els seus testimonis. Un indici no és, però, cap prova. I Mónica Oltra nega haver donat cap ordre verbal. Ni instructor ni fiscal tenen alguna prova —l'ordre enregistrada, posem per cas— que demostre les seues acusacions.

En tot cas, el mal ja estava fet. Acusacions particular i popular —en mans de José Luis Roberto, advocat de l'abusada i cap del grup falangista España 2000, Gobierna-te i Vox— aconseguiren que Mónica Oltra estigués a la diana. Gobierna-te, associació ultra presidida per Cristina Seguí, cofundadora de Vox, està representada en la causa per un advocat que té vincles amb Francisco Camps Ortiz i Alberto de Rosa, gerent de Ribera Salut i germà del magistrat Fernando de Rosa (conseller en època de Camps, vicepresident del CGPJ a proposta del PP i actual president de l'Audiència Provincial de València). José Luis Roberto, el cap d'España 2000, féu el següent comentari aclaridor: Me voy a follar a Oltra sin tocarle un pelo. Quant al Partit Popular, no participa de manera directa a la causa judicial, però el cas li ha subministrat abundant munició parlamentària i mediàtica. Els dirigents peperos encara no han oblidat les samarretes i els discursos de Mónica Oltra quan aquesta encara estava a l'oposició. En públic, molts dirigents del PP demanaven que Oltra dimitís o fos destituïda. En privat, resaven perquè continués sent vicepresidenta i diana de la cacera.

En realitat, la peça de caça major era Compromís, que arribà a ser el grup polític més votat a València ciutat. Si altres feien la feina bruta, el PP no necessita enviscar-s'hi directament. I si s'aconseguia escapçar Compromís, ¡alegria! Cal reconèixer que el dilema que se li presentava a Mónica Oltra era ben complicat; presentar la dimissió podia ser percebut com acceptació de culpa. Ara bé, en política cal remenar totes les cartes. Bé que fos lògic, en vista del sumari, l'arxivament del cas, es pot esperar qualsevol cosa dels tribunals espanyols. Oltra ja no és aforada. Té més possibilitats de sortir exonerada dels jutjats. Una exoneració ocupant els seus càrrecs institucionals suposava un gran reforçament polític de la líder de Compromís que l'establishment no podia pair. Per tant, la causa hauria continuat —i continuarà, si hi ha desfermada una veritable cacera contra ella, una operació de lawfare i els temps judicials s'haurien solapat amb la precampanya electoral. Queden onze mesos per a les pròximes eleccions autonòmiques. Allò més assenyat era dimitir, per tal que Compromís tinga temps suficient de preparar una candidatura alternativa.

Les pressions de Ximo Puig —el seu neguit és explicable, sobretot després del batzac andalús— no havien de ser el motiu principal per a prendre una decisió; els socialistes saben perfectament que Compromís és imprescindible per a la continuïtat del govern d'esquerres. Tampoc l'avís d'UP no havia d'imposar. Com més va, més augmenta el declivi de la coalició morada. Yolanda Díaz no recull molts vots malgrat la seua bona imatge. No els recollí a la seua terra, Galícia. I tampoc no ha sumat a les eleccions andaluses. De moment, la plataforma Sumar no suma. Al PCE li passà el mateix en abril de 1977. Inicià la campanya per a les imminents eleccions. Els mítings omplien de gom a gom places, estadis... Tanmateix, el 15 de juny d'aquell any, els comunistes només van obtenir dinou diputats. A l'hora de decidir sobre el seu futur, Oltra havia de pensar sobretot en els interessos de Compromís i els seus electors, amb independència dels problemes que tinguen els socis. La formació política nacionalista no deu posar en perill la reedició del govern valencià d'esquerres. Sembla que Mónica Oltra ha pres una decisió amarga però encertada.

dissabte, 18 de juny de 2022

Pluja de promeses

Si el govern central no resol d'avançar-les, les pròximes eleccions municipals i autonòmiques s'hauran de celebrar a molt estirar el 28 de maig de 2023, bé que el president Ximo Puig podria decidir un avançament de les autonòmiques valencianes. En qualsevol cas, queda menys d'un any per als comicis locals. La imminència electoral sol produir el fenomen de la pluja de milions —reals, desitjats o imaginats, vés a saber. Pel que fa a Xàtiva i la seua rodalia, les xifres conegudes són enormes. Les desconegudes —la inversió al parc empresarial de Vallada, posem per cas— provocarien vertigen. Es vol que Valpark passe d'àrea logística a zona industrial, amb una estació intermodal que connecte amb el corredor mediterrani i el port de Gandia. L'operació es finançaria amb diners provinents dels fons europeus Next Generation. ¿Bones notícies o castells en l'aire? L'alcaldessa de Vallada vol transmetre realisme i optimisme alhora, sensacions que no casen del tot. Si els plans quallen, és evident que la dinamització econòmica de la nostra comarca serà molt important. ¿Bones notícies per a Xàtiva? Això són figues d'un altre paner.

Sembla que la capital de la Costera deixaria de ser el centre de gravetat comarcal, si propera el projecte Valpark, i si les autoritats xativines es queden de braços plegats, sumides en l'atonia. De tota manera, diferents factors menen a l'escepticisme sobre la viabilitat del parc de Vallada. L'horitzó econòmic no és propici per a molta inversió per part de les administracions. El preu de l'energia i les primeres matèries, el deute públic, la prima de risc i la inflació estan disparats. L'infrafinançament de la nostra autonomia continua sent el de sempre. D'altra banda, dubte que l'autoritat portuària, amb voluntat manifesta d'ampliar el port de València, convertisca el de Gandia en competidor directe. També crida l'atenció que es proteste contra la instal·lació de grans infraestructures d'energies renovables i s'advoque alhora per urbanitzar 1.300.000 metres quadrats al cor de la Vall de Montesa. Però la gran pluja de diners irrigarà també altres poblacions. ¡Xàtiva, sense anar massa lluny! S'anuncien cent cinquanta milions d'euros per a la línia fèrria Xàtiva Alcoi. Si es llegeix detingudament la nota informativa d'Adif, no queda clar, però, quina cosa s'hi pensa fer.

¿S'electrificarà el trajecte? (En temps de transició ecològica i lluita contra el canvi climàtic, una línia renovada per la qual circulen trens dièsel és un oxímoron, un absurd.) D'altra banda, els terminis, de licitació i execució dels treballs, remeten a la pròxima legislatura. Serà millor que tornen a guanyar les eleccions els actuals partits de govern. Altres distints, partidaris de retallar i privatitzar serveis, podrien tombar un projecte més vell que anar a peu. A la mateixa categoria d'obres iniciades o enllestides a Xàtiva durant el pròxim període municipal pertanyen la rehabilitació de l'antic monestir de Santa Clara —que albergarà el Centre Raimon d'Activitats Culturals i els nous jutjats—, l'ampliació del pavelló Francesc Ballester o la construcció del nou ambulatori i el nou centre d'educació especial Pla de la Mesquita. També es torna a prometre la construcció d'un nou edifici per a l'IES Francesc Gil de Canals, idea nascuda quan Judes era fadrí i sa mare festejava. Però vénen eleccions. Cal conquerir el vot. ¡Que rode la roda dels bons propòsits!

És l'hora de traure projectes que romanien al fons de l'armari i d'anunciar pluja de milions. Una línia Xàtiva Alcoi electrificada, un nou institut i —posats a somiar— una estació de l'AVE a la capital de la Costera serien aconseguiments increïbles. Part almenys dels plans i els somnis es concretarà, però creixen els dubtes. A còpia de desatendre demandes ciutadanes, els governants multipliquen el nombre d'escèptics. De fet, quan sent parlar de reducció dels temps de durada dels trajectes ferroviaris, d'intermodalitat i d'estacions d'AVE, m'entren ganes —segons el meu estat d'ànim— de riure o de plorar, perquè pense en l'enorme caos de la línia C-2 de rodalies, que enllaça València amb Moixent. Retards, cancel·lacions i utilització d'autobusos, per a suplir el servei ferroviari en trams de la línia, estan a l'ordre del dia. ¡Visquen l'escalfament global i els combustibles fòssils! S'han creat diverses plataformes —Mocadors al vent, per exemple— que protagonitzen campanyes de protesta contra Renfe. Als atipats els rellisca la pluja de promeses.

(publicat a Levante-EMV, el 18/06/2022)

dilluns, 6 de juny de 2022

Tenir un dia dolent

«Primer que descentralitzen els diners i després que ens porten un quadre del Reina Sofia», va dir Mónica Oltra, referint-se a la idea de traure de Madrid organismes estatals, llançada per Ximo Puig. L'observació d'Oltra és disculpable; qualsevol persona pot tenir un dia dolent. El president de la Generalitat no havia parlat de portar a València un quadre del Reina Sofia. En realitat, denunciava l'aspiradora madrilenya, l'abús de quedar-se les seus de tots els organismes estatals. Proposava redissenyar una Espanya polifònica i desconcentrada, un estat amb forma de malla. Això no és incompatible amb la millora del finançament autonòmic i de les inversions de l'Estat al nostre territori. Amb voluntat política, es podrien fer totes les coses alhora. Imagine que la contestació de la vicepresidenta estava mediatitzada per la seua situació personal. Deu tenir ficat el cap al calvari judicial que l'espera. Com ja s'ha dit altres vegades, des del 15-M, el vell ordre espanyol creu que la seua situació de privilegi trontolla. Per això té desplegada una guerra contra tots els grups que suposen un perill per a la perpetuació de l'statu quo tradicional.

Les hostilitats se centren sobretot en UP i els partits nacionalistes perifèrics. Totes les armes són bones: les mentides, el lawfare (la guerra judicial)... La injustícia comesa amb Alberto Rodríguez fou l'últim episodi d'aquesta guerra. El judici contra el polític canari desposseït de la seua acta de diputat fou una farsa; no hi havia proves del delicte de què era acusat (més bé n'hi havia que demostraven la seua innocència). Ara és possible que haja arribat el torn de Mónica Oltra. La dreta valenciana li té unes ganes especials; les seues samarretes i els discursos que pronunciava des dels escons de l'oposició encara couen al PP. Per tant, no es pot descartar que vagen a per ella. Deu estar nerviosa. Però les manifestacions de la vicepresidenta també amaguen prejudicis: «Ja tenim prou museus a València. L'alta cultura és cosa de quatre gats i s'ha de parlar de coses serioses, perquè vénen eleccions.» Les paraules d'Oltra remeten al centralisme del cap i casal o a la desconeixença del valor econòmic del patrimoni cultural. En qualsevol cas, no diuen res de bo de la dirigent de Compromís. Una vicepresidenta de la Generalitat ha d'estar ben informada.

Ximo Puig no ha proposat crear a València una seu del Prado, o del Reina Sofia. ¡Ves a saber el perquè! Al País Valencià hi ha moltes poblacions a més de la capital. Si un museu esdevé nucli irradiador i atrau nombrosos visitants, proporciona retorn econòmic al seu entorn geogràfic. Els museus madrilenys, per exemple, creen molta ocupació directa i indirecta; donen treball a càrrecs directius, conservadors, bibliotecaris, administratius, restauradors, zeladors, vigilants, personal de seguretat i neteja. El Prado, el Reina Sofia i altres museus obtenen beneficis amb la venda dels tiquets i els objectes que ofereixen a les botigues: llibres, catàlegs, postals, records... També obtenen beneficis per la concessió d'espais per a cafeteries i restaurants, i per la cessió de drets i altres activitats. Com l'enorme oferta museística obliga els visitants a sojornar més d'un dia a Madrid, l'hostaleria i la restauració també fan negoci i creen, per tant, llocs de treball. En realitat, moltes empreses del sector serveis (comerç, oci, espectacles) acaben beneficiant-se de l'afluència de visitants. Igual passa a Barcelona, Bilbao, Florència, Màlaga, París, Londres, Berlín...

A una ciutat mitjana com Xàtiva li vindria molt bé una mínima part d'aquesta activitat. Per tant, aqueixa imatge que donà Oltra, de tenir-ne de sobra en matèria cultural, estava de sobra. Els museus, amb la condició que estiguen ben gestionats i oferisquen continguts atractius, poden dinamitzar l'economia dels llocs que els acullen. Demanar un quadre del Reina Sofia i exigir millor finançament autonòmic no són coses incompatibles. És més: els fons dels museus públics madrilenys són propietat de tots els ciutadans de l'Estat. No és just que se'n beneficien només els habitants de Madrid. A més, cal recordar que la pintura barroca i d'èpoques anteriors —les obres de Josep de Ribera o Velázquez, per exemple—, que alberga el Museu del Prado, prové de les antigues col·leccions reials dels Àustries. Els monarques d'aquest llinatge eren reis de la Corona d'Aragó. No es tracta, evidentment, de desmantellar el Prado, però els seus magatzems amaguen moltes obres que no estan a la vista del públic. No passa res si Compromís, que es proclama nacionalista, vindica la vinguda de part d'un patrimoni que també és dels valencians.

dissabte, 4 de juny de 2022

Xàtiva afònica

El president de la Generalitat assumia en començar la setmana l'informe d'Espanya polifònica i desconcentrada: un país amb forma de malla, seminari impulsat per la càtedra Prospect 2030 de la Universitat de València. Ximo Puig llançava la idea de traure de Madrid organismes estatals. Va proposar que la seu de Ports de l'Estat siga traslladada a València. La desconcentració que demana Puig suscitarà debat. En principi, sembla una idea de recorregut curt. De fet, l'endemà mateix, la ministra portaveu refredava prou les expectatives; informava que només es contempla l'emplaçament fora de Madrid dels organismes de nova creació. Quedava molt clar, per enèsima vegada, que els valencians tenim escàs poder d'influència en els diferents governs centrals. Mai no ens prenen seriosament. El pla de Puig té sentit; en països democràtics com Alemanya, Itàlia o Suïssa, tot funciona de manera reticular, no radial. Tanmateix, els socis de govern i l'oposició desdenyen la proposta, titllada de brindis al sol. Diuen —i no els falta raó— que és més urgent millorar el finançament autonòmic i les inversions de l'Estat al nostre territori. ¡Xe, facilíssim!

A mi em crida l'atenció un aspecte concret del pla descentralitzador, la creació d'un museu en xarxa Prado Reina Sofia amb subseus a Cantàbria, Múrcia i Andalusia. Clar i net: Puig proposa repartir els fons de dos dels millors museus de l'Estat només per terres de l'antiga Corona de Castella. No sabria com qualificar que la mateixa Generalitat renuncie a compartir un patrimoni comú. I és que hi ha centralisme pertot arreu. També existeix el de València ciutat. És evident que el cap i casal està molt ben assortit de museus. El de Belles Arts alberga una de les millors col·leccions estatals d'art medieval i renaixentista. Però el País Valencià no s'acaba a l'Horta. He reflexionat en altres ocasions sobre la idea de convertir Xàtiva en una ciutat de museus, per tal d'atraure visitants que pernocten més d'un dia a casa nostra. Una subseu del Prado esdevindria el potent nucli irradiador que necessitem. Josep de Ribera, lo Spagnoletto, seria la icona d'una gran pinacoteca xativina. La Casa de l'Ensenyança no compta amb obres indiscutiblement atribuïbles a Ribera, però el Prado en té moltes que no estan a la vista del públic. I ens les podria cedir.

Cal recordar que els magatzems del museu madrileny oculten vint-i-un olis —molts procedents de les antigues col·leccions reials—, deu dibuixos (sanguines, plomes, aiguades) i un gravat tots obra innegable de l'Spagnoletto. El president de la Generalitat, que proposa un Estat polifònic, sembla oblidar que el País Valencià també té moltes veus. Xàtiva sol estar afònica. Quan vostès llegesquen aquestes línies hauran passat cinc dies des que es va conèixer la proposta de Ximo Puig, però és possible que les nostres autoritats locals encara no hagen dit ni piu. En realitat, la Casa de l'Ensenyança tampoc no sortiria airosa d'una visita d'inspectors del Prado. La l'actual configuració del nostre museu de belles arts s'inaugurà a les darreries del mandat d'Afonso Rus, cosa que tingué conseqüències: la plaça de director, vacant, no fou ocupada per un tècnic expert; no s'establiren criteris museològic i museogràfic adients; es decidí d'enviar a l'edifici reformat peces arqueològiques que haurien d'haver romàs a l'Almodí i obres adotzenades que desentonen.

El disseny dels espais expositius és manifestament millorable. Els objectes artístics no haurien d'exhibir-se al costat d'extintors d'incendis, ni en corredors estrets. Les restes de l'antiga Capella Borja de la Seu estan mal exposades en un passadís amb sortida d’emergència. (L’altura de les claus de volta escapa a qualsevol escala raonable.) En fi, certs assumptes s’han d’encomanar a especialistes en la matèria. Em semblà, en 2015, que els errors eren esmenables per un equip municipal nou i amb sensibilitat per l'art i la cultura; afortunadament, cap de les espifiades no era irreversible. Però ja han passat set anys i les coses continuen igual. Hom troba a faltar un projecte museístic de primera magnitud i atractiu. Per tant, és quasi millor que els responsables municipals hagen estat muts. D'altra banda, atès el context polític actual, podem imaginar quin futur tindrà la proposta d'estat polifònic i desconcentrat. Però això no atenua l'enorme decepció que ens provoca la irrellevància de la ciutat, habitual amb successius governs de distints colors.

(publicat a Levante-EMV, el 04/06/2022)

dimarts, 31 de maig de 2022

Turisme reinventat

Puteoli. Pouets. ¿Què faig jo a Puteoli? No ho sé. Estava còmodament repapat al sofà de ma casa i em trobe de sobte a Puteoli. El terra i el trespol de l'habitació tremolen. Arriba el patró de l'alberg. ¿Quin dia és?, pregunte. 24 d'octubre de l'any 79. Hora tèrcia —no sé què s'haurà fet del meu rellotge, però deuen ser les set del matí passades. Des de fa alguns dies, tenim petits terratrèmols, diu. Hi estem acostumats. El de l'any 69 fou d'una intensitat enorme. Va destruir cases, vil·les i temples a Stabia i Pompeia. La basílica i el temple de la Fortuna Augusta de Pompeia patiren desperfectes seriosos. Açò d'ara és un no res. ¿Tens algun negoci al port?, em pregunta tafaner. Fins a la tarda no atraca als molls la nau onerària carregada amb àmfores de Creta, continua el patró. Si no tens res a fer aquest matí, pots anar a l'amfiteatre o al lupanar. Hi ha llobes gregues, síries, anatòliques. Has de preguntar per Ecloga, Arxigènia, Eutròpia o Actea. Qualsevol d'elles et deixarà ben satisfet per un sesterci. No se m'ha perdut res al port, pense. Quant a les meuques, no en tinc cap necessitat. Em fique la jaqueta —millor dit, la lacerna— i em dispose a sortir de l'alberg per a fer una passejada. Camine sense rumb. Malgrat ser d'hora, hi ha molts rotlles. Totes les persones semblen mirar en la mateixa direcció. ¡Mireu el Vesuvi!, fan. Cap al sud s'alça la gran muntanya cònica. Del seu cim escapa una enorme fumarada. Els terratrèmols són freqüents. Pense que hauria de ficar-me en contacte amb Travels to Past perquè m'envie de tornada a casa. Però no sé pas com fer-ho. Casualment, passe per davant del lupanar, un petit edifici de dues plantes situat en la cruïlla de dos carrers secundaris. Als brancals de la porta pengen uns penis de terrissa. Un home —per l'aspecte, deu ser un esclau— m'invita a entrar. Sembles persona acomodada, em diu. Puja a la planta de dalt. El patró ha comprat unes joves síries que et faran una feina exquisida. Em pot la curiositat. Entre al vestíbul, presidit per una enorme pintura mural del deu Príap subjectant-se el llarguíssim fal·lus erecte amb la mà dreta. Veig cinc o sis cubicles oberts. Tenen llits tronats. Les parets estan decorades amb frescos que representen distintes posicions eròtiques. Comence a sospitar que l'agència xativina de Travels to Past no m'explicà bé els detalls del full de ruta. Faig acció de pegar mitja volta. Però l'empleat del bordell no està disposat a perdre un client. M'agafa pel braç. No t'has de preocupar de res. Les habitacions de dalt estan molt netes. Tens una safa i una tovallola ben gran de cànem. Per un quinari i tres asos, ¡servei complet! I s'inclou el profilàctic. ¡Puja, puja! I m'espenta cap amunt per una escala lateral. En arribar al pis de dalt, apareix una xica de rostre melangiós. ¡Ave! Em diuen Arxigènia. ¿I tu, com et dius? Vincentius, li conteste. ¿Quin prenom és aquest? ¿D'on véns? Vinc de Saetabis Augusta, un municipi de la Hispània Citerior, li dic. Entrem en una cambra. La xica es queda nua. Té uns pits preciosos. M'ajuda a llevar-me la lacerna, la túnica —o els pantalons, no sé— i el subligaculum. Em fa gitar sobre el matalàs. De sobte, la trepidació d'un sisme fa vibrar la cambra. Em vestisc i abandone precipitadament el bordell, avergonyit per haver estat a punt de col·laborar amb el sistema esclavista. Ja és l'hora sisena. Després de deambular per diverses vies de Puteoli, entre en una taverna. En acabar el dinar, coques redones i planes de blat, fruita, formatge i un got de vi amb mel, camege de nou pels carrers. A l'hora nona, qualsevol diria que és de nit. Plou cendra. Veig en un mur un grafit electoral: «Us pregue que feu edil Helvius Receptus, digne de dirigir la cosa pública, home bo.» ¡Polítics! Gire la vista cap al sud. Una colossal fumarada negra amb llamps s'eleva des de l'horitzó i s'escampa pertot. Des de Neàpolis fins a Misenum, tot el cel està negre. He sentit dir que la columna de fum té una altura superior a viginti milia passuum —podríem estar parlant de 25 quilòmetres. Per la rodalia del mercat sent com un home diu que Gaii Plini Secundi naves ad Stabias navigant. Sí, em ve al cap haver llegit alguna vegada que Plini el Vell, prefecte de la flota de Misenum, havia partit amb les seues naus cap a Stabia, la posterior Castellammare di Stabia, als peus del Vesuvi, per a veure de prop la gran erupció volcànica i ajudar uns amics. Hi va trobar la mort a causa dels gasos tòxics. Recorde haver llegit també que, en esclatar la seua cúspide, el Vesuvi havia passat de con perfecte a con truncat. Un monumental núvol ardent —un flux piroclàstic—, que baixà del volcà a una velocitat de set-cents quilòmetres per hora i amb unes temperatures que oscil·laven entre set-cents i dos-cents graus, sepultà aviat les ciutats de Pompeia i Herculà. La capa dels diversos materials dipositats tenia una altura de vint metres. Un posterior vessament de lava i nombroses cendres arribaren també fins a Puteoli i Misenum. Tanmateix, tot això ho vaig llegir en 2002, molts anys abans d'acceptar els serveis de Travels to Past. !Mare meua, quin embolic cronològic! Mentre camine cap a l'alberg, comprove que l'agitació i la por s'han emparat dels habitants de Puteoli. Potser pensaran que el món s'acaba. ¿Tindrà clients Arxigènia?, cavil·le. Qui sap. Com més va, més preocupat estic. Abans d'arribar a la fonda, m'entra el pànic. Rumie que Puteoli sempre em sonarà a putada. Demà, he de buscar transport per a fugir d'aquí, resolc. Em gite aviat, però no puc agafar el son. Sent esclafits llunyans i un fragor enorme. Les portes del proper Avern deuen estar obertes de bat a bat. Els tremolors al sostre, al terra i als murs del cubicle on jac no cessen. ¿Paquet d'iniciació? ¿Oferta gratuïta? Quan torne a casa, hauré de tenir unes paraules amb el personal de l'agència de viatges, em dic. Per fi, la meua cambra es fon en negre. L'endemà, a primera hora del matí, estic davant la porta de la sucursal xativina de Travels to Past, amb la cara, les mans i la roba ennegrides. És dilluns 8 de novembre de 2021. No he tingut temps de dutxar-me. ¿Vas estar allí?, pregunta sorneguer l'empleat que em féu l'oferta de gran viatge al passat. Sí, vaig estar allí, però quasi m'hi deixe la pell, cabró, conteste. El dicteri no sembla immutar-lo gens ni mica. ¿Què més vols? Has tingut turisme d'aventura, reinventat i gratuït, diu alçant els muscles. Jo estic a punt de traure foc pels queixals. A més, ¿et va agradar Arxigènia o no?, afegeix amb gest murri i una rialla burleta.
 
© 2022 Ximo Corts

dijous, 26 de maig de 2022

La història pot repetir-se

La democràcia liberal, amb totes les seues imperfeccions —al cap i a la fi és el sistema polític que millor s'adiu amb els interessos de la burgesia capitalista—, ha proporcionat en algunes parts del món èpoques de calma i benestar relatius, bé que mai no haja arribat a eliminar del tot la injustícia i la pobresa. Després de la Segona Guerra Mundial, el capitalisme tolerà l'ascens socialdemòcrata al poder, cosa que va afavorir la pau social i el consens cultural. Sobretot des del maig francès de 1968, s'iniciaren moltes transformacions socials: la joventut esdevingué nou subjecte històric; esclatà la revolució sexual; sorgiren legislacions que liberalitzaven el divorci i l'avortament; els valors del patriarcat entraren en crisi; es generalitzà el rebuig a l'autoritarisme... Durant un temps, la dreta no posà en qüestió l'assoliment de millores relatives a llibertats i drets. Valors com la igualtat, posem per cas, eren acceptats per tothom. Però la treva va durar ben poc. Actualment, la dreta i l'extrema dreta parlen sense complexos de carregar-se la cultura "progre". Retornen les idees reaccionàries. Jo veig el futur de les democràcies liberals molt complicat.

Les coses empitjoraren des de la caiguda del Mur de Berlín; Rússia i diversos països que havien girat en l'òrbita soviètica passaren del comunisme a l'autoritarisme d'extrema dreta, després d'un trànsit per períodes de capitalisme salvatge; el comunisme xinès esdevingué capitalisme de partit únic. En estats amb democràcia liberal, el sistema capitalista ja no tingué fre. Per tant, la tirania —o la seua modalitat contemporània, l'autoritarisme neofeixista— i versions atenuades del despotisme s'escampen veloçment. Un fill del dictador Ferdinand Marcos, per exemple, ha guanyat les eleccions presidencials filipines. En realitat, ens dirigim vers un futur polític en què van a proliferar les denominades democràcies il·liberals. Ja en tenim exemples en Europa: Hongria, Polònia, Rússia... En aquests estats governen partits autoritaris —Llei i Justícia dels bessons polonesos Jarosław i Lech Kaczyński, Fidesz-Unió Cívica Hongaresa de Viktor Orbán, Rússia Unida de Vladímir Putin— que celebren eleccions periòdiques, sovint falsejades, però no respecten les minories, ni els drets de les dones, ni la separació de poders, ni l'oposició política, ni la llibertat de premsa...

Alguns teòrics neguen el concepte d'il·liberalisme i parlen directament d'autoritarisme d'extrema dreta, nacionalista, xenòfob i masclista. Estaríem davant de propostes polítiques que li donen una aparença nova, modernitzada, als vells feixismes d'entreguerres. Acaben sent, però, noves formes de tirania. I aquesta desemboca freqüentment en la guerra. Diferents conflictes bèl·lics a l'antiga Iugoslàvia, el Caucas, l'Orient Mitjà i Ucraïna ens ho recorden. A l'Europa occidental, diferents partits, com l'espanyol Vox o el Reagrupament Nacional francès, s'emmirallen en Fidesz-Unió Cívica Hongaresa i Rússia Unida. Jo, que vaig viure la infància, l'adolescència i part de la joventut en temps franquistes, em faig creus de veure com anem enrere. Se sol dir que la història es repeteix. En realitat, la història mai no es repeteix de la mateixa manera. Això pot despistar qui estiga als llimbs. Els senyals del que pot arribar a succeir són múltiples: Macarena Olona, amb el braç alçat, cità José Antonio Primo de Rivera, dimecres passat, al Congrés dels Diputats: Ya hemos alzado la bandera. Ahora toca defenderla con alegría. ¡Viva España! Sí, la història pot repetir-se.

dissabte, 21 de maig de 2022

La nau que mai no va flotar

La lenta dilució de C's, com un terròs de sucre en un got d'aigua, s'esdevé en tots els nivells institucionals (estatal, autonòmic i local). Assistim al procés d'esvaniment al ralentí d'un partit que ens volgué fer creure, ja fa temps, que era socialdemòcrata, primer, i liberal, després. Arribà la famosa foto de la plaça de Colom, en què Albert Rivera apareix retratat amb els caps del PP i Vox, i ja quedà clar per a tothom que el liberalisme de C's brillava per la seua absència. El liberalisme és, abans que res, una filosofia defensora de la llibertat i la tolerància. Nasqué com a reacció contra la manca de llibertat ideològica imperant a l'Antic Règim. Per tant, una persona liberal ha de ser tolerant amb totes les maneres de pensar i actuar que no atempten contra els drets humans. Qualsevol entén perfectament que un liberal no tolere el racisme, posem per cas, però resulta inconcebible que siguen estigmatitzats en nom del liberalisme grups o persones que defensen idees polítiques o religioses refusades per l'establishment. Qui pretenga imposar les seues conviccions als altres (creences, pautes morals o propostes polítiques) no és un liberal.

A la pell de brau sovintegen els "liberals" que només ho són en matèria estrictament econòmica. En realitat, no professen el liberalisme clàssic, sinó una cosa distinta, el neoliberalisme. Quant a les idees, són uns reaccionaris dels grossos. Ser liberal només de boca ha sigut el pecat de C's. Els seus líders i la majoria dels militants són espanyolistes —és a dir, nacionalistes espanyols— fins al moll de l'os. No suporten l'existència de llengües distintes del castellà. Suprimirien de bona gana moltes competències de les comunitats autònomes. De fet, en les últimes eleccions autonòmiques de Castella i Lleó, bona part de l'anterior vot de C's anà a parar a Vox. Per tant, que el d'Inés Arrimadas siga clarament percebut com un partit de dreta no pot estranyar a ningú. Els seus militants i els seus electors acabaran reintegrant-se a l'enorme riu de la dreta espanyola, conservadora o extrema, partidària de les teories neoliberals. Pel que es veu, aqueixa dreta ha oblidat el parer d'Adam Smith: «De cap manera ha d'imposar-se el dret a la propietat davant de les necessitats extremes de la societat.» En fi, ¡ni liberalisme polític, ni econòmic, ni moral!

Jo no conec liberals. No els veig ni a l'àmbit econòmic; molts que aparenten ser-ho reclamen poc estat quan el negoci va bé i la intervenció estatal quan hi ha perill de fallida. En matèria de moral i costums, el liberalisme dels polítics de la dreta carpetovetònica no resulta convincent. Defendre la llibertat, la igualtat davant la llei, la propietat privada i el mercat lliure no basta; cal també reivindicar els valors republicans en sentit ample, la laïcitat de l'Estat, ampliació de drets, respecte a les diferències, tolerància... Durant els últims quaranta-cinc anys, a l'Estat espanyol no hi ha hagut cap partit veritablement liberal. Tampoc no tinc clar que puga existir; la divisió de la nostra societat en extrems oposats i polaritzats no convida a la tolerància. A Xàtiva, des de la darreria de 2021, comprovem en directe la degradació d'allò que havia ideat en 2014 Josep Oliu, president del Banc de Sabadell. («Hauríem de crear una mena de Podemos de dretes», va dir.) María Beltrán demanà la baixa al partit taronja sense renunciar a la seua acta de regidora.

Continua participant al govern municipal com no adscrita, assegurant al PSOE majoria absoluta. (Aquesta dona devia pertànyer a la minoria centrista de C's.) I mentre escric aquestes línies, Juan Giner, l'altre regidor taronja, ha dimitit de les seues delegacions municipals. També deixa el partit sense renunciar a la seua acta, després d'haver criticat l'antiga companya, que va titllar de trànsfuga. Açò tampoc no importa massa, ja que els següents de la llista ja van abandonar fa temps la nau que s'afona. ¡Un panorama ben negre! La molt probable desaparició de C's en les pròximes eleccions municipals mena a un futur incert. Veurem el resultat del test més imminent, les eleccions autonòmiques andaluses. Els sondeigs no auguren res de bo per a l'esquerra. Si es repeteix allò succeït a Castella i Lleó, si el vot taronja emigra cap a Vox, algú haurà de tocar a sometent. La presència d'ultres al saló de plenaris ens permetria conèixer una combinació letal de neoliberalisme econòmic, il·liberalisme polític brutal i espanyolisme visceral. El temps dirà.

(publicat a Levante-EMV, el 21/05/2022)

dilluns, 16 de maig de 2022

Rinopitecs

Ja sabem —excepte alguns creacionistes recalcitrants— que els nostres parents més pròxims de l'escala animal són els primats. Potser per això compartim amb ells la propensió a les rivalitats, a la formació de coalicions masculines per a controlar el poder, a la guerra. És ben possible que l'herència genètica comuna ens faça tan semblants. Som capaços del millor i del pitjor. Fa pocs dies, veia un magnífic documental de vida salvatge en què apareixia el rinopitec ataronjat, dit també mona de les neus, que té el rostre blavós i és de costums arborícoles i vegetarians. Habita zones muntanyenques de fins a 3.000 metres d’altitud, al sud-oest de la Xina i el Tibet. Com viu en boscos on fa un fred que pela, el seu nas ha esdevingut molt curt i aplanat —un de normal se li congelaria. Cada clan es composa d'un mascle alfa i diverses femelles amb les seues cries. No es barallen pel menjar, que és ben escàs la major part de l'any, i s'estrenyen per donar-se calor els uns als altres. Tot molt tendre. Ara bé, quan s'acosta un altre clan, ¡la batalla ferotge està servida! El comportament dels humans no és molt distint del del rhinopithecus roxellana.

La humanitat fa la guerra des dels seus orígens. Atès que les persones tenim una intel·ligència molt superior a la dels simis, hauríem d'haver escarmentat de tants i tants conflictes bèl·lics les conseqüències dels quals són terribles: mort (de joves sobretot), fam, violacions, exili, malalties, destrucció, seqüeles traumàtiques, empobriment... També podríem haver après que la tirania és l'avantsala de la guerra. Entre 1922 i 1953, tot el món —especialment Europa— véu desfilar el feixisme, el nazisme, l'estalinisme, el conflicte civil espanyol, la Segona Guerra Mundial. Totes aquestes conteses ens haurien d'haver vacunat contra l'horror, però està clar que el feixisme i la guerra s'assemblen al virus de la grip, que cal combatre amb una vacuna periòdica. En diversos racons del món (Àsia, Àfrica, Amèrica del Sud) mai no van cessar les tiranies i les guerres. A l'Europa vencedora del feixisme, però, els protagonistes de l'horror havien quedat immunitzats. Ara bé, en passar algunes dècades, els seus fills, néts i besnéts, que semblaven no recordar res del que havien viscut els pares i els avis, tornaven a batallar feroçment, com els clans de rinopitecs.

No sortim de l'estadi simiesc. El setge de l'acereria Azovstal de Mariupol recorda molt la batalla de Stalingrad, durant la Segona Guerra Mundial, en què van morir uns dos milions de persones. Encara es desconeix el nombre final de víctimes a Mariupol —evidentment inferior—, però l'heroica defensa ucraïnesa del complex siderúrgic evoca la resistència dels soldats russos a la riba oest del Don en 1942. Putin encara no havia nascut —ho faria en 1952—, però coneix perfectament els episodis terribles de Stalingrad —Volgograd a hores d'ara— i de Sant Petersburg, la seua ciutat nadiua, sotmesa pels alemanys a un setge aterridor. Els seus pares el van patir. A la llar, sentiria les històries espantoses de la guerra. ¿Com s'explica que el fill de les antigues víctimes s'haja convertit ara en victimari? ¿Com és possible tanta desmemòria? L'absència de cap mena d'ètica deu ser clarament la raó principal, però tampoc no hauríem de descartar les pulsions de mascle alfa. En qualsevol cas, l'ambició desmesurada i la megalomania menen a l'autoritarisme, que no casa amb el pacifisme. L'enèsima lluita d'un primat, per tal de furtar territori d'altri, està servida.

dilluns, 9 de maig de 2022

Pegasus en el país de la democràcia plena

Aquests dies se sent parlar contínuament d'espionatge "legal" amb el programari Pegasus. Jo al·lucine. Està clar que els cosos i les forces de seguretat de l'Estat —convinguem que el CNI en forma part— poden espiar, sota control judicial, presumptes delinqüents. No totes les modalitats d'espionatge són, però, legals. Els jutges poden autoritzar la intervenció de les comunicacions o altre tipus de mesures encaminades a saber si es prepara la comissió d'un il·lícit i qui participa en la conxorxa. El control judicial és ben important perquè en aquests espiaments se solen veure afectats drets i llibertats fonamentals. Per tant, jutges o magistrats han de vetlar perquè allò que descobrisquen els agents policials o d'intel·ligència —a través d'escoltes telefòniques, posem per cas— i no tinga res a veure amb el motiu per què es demana l'espiament (converses íntimes i privades alienes als presumptes delictes investigats) siga apartat de la causa i destruït. Pegasus està fora, doncs, de les eines legítimes. És malware, ço és, programari maliciós i intrusiu, que maneja a distància personal d'una empresa privada, NSO, radicada en un país estranger, Israel.

Pel que es veu, tota la informació obtinguda amb l'spyware es emmagatzemada en un servidor de l'empresa, que subministra a l'estat client les dades sol·licitades. Atès el que s'acaba de dir, ¿és legal l'ús de Pegasus per a vigilar ciutadans amb DNI espanyol? Jo crec que no. El jutge autoritza la investigació, però després perd el control sobre la informació obtinguda. ¿Com ha pogut actuar així un magistrat del Tribunal Suprem? Si el mitjà utilitzat per a espiar és il·legal, l'actuació del magistrat que ho autoritza és irregular. (De tota manera, ja sabem que es pot esperar qualsevol cosa del TS quan veu assumptes en què intervenen activistes catalans, fins i tot decisions amb tota l'aparença de prevaricació.) Per altra banda, ¿és legal autoritzar que siguen interceptades les comunicacions dels advocats amb els seus clients? La llei garanteix el secret professional d'un lletrat quan exerceix les seues funcions de defensa. Caldria recordar que Baltasar Garzón fou condemnat per haver autoritzat escoltes de les converses en presó entre els caps de la trama Gürtel i llurs advocats. El TS va considerar que aquelles escoltes eren il·legals.

Garzón havia al·legat que aquest tipus d'intervenció de les comunicacions entre advocat i client era procedent en determinades circumstàncies, però la sala rebutjà l'al·legació; segons els seus components, les escoltes atemptaven contra el sagrat dret a la defensa. ¿Com és possible que un magistrat del TS haja permès l'espionatge a Andreu Van den Eynde i Gonzalo Boye, advocats de Junqueras i Puigdemont? Hi ha altre detall que no quadra: s'ha autoritzat, sense demanar cap suplicatori, l'espionatge a parlamentaris que gaudeixen d'immunitat. També sorprèn que tots els independentistes siguen considerats possibles delinqüents. Jo creia que les aspiracions sobiranistes pacífiques eren perfectament defensables en democràcia. Almenys això se li deia a ETA en els seus anys de plom. De fet, la convocatòria de referèndums no autoritzats pel govern central va ser despenalitzada en 2005. Aquest tipus de consultes ja no és cap figura delictiva al Codi Penal vigent. I una última consideració. Segons han afirmat els seus portaveus, el govern central ni sap ni pot saber si el president de la Generalitat, per exemple, ha estat espiat amb aval judicial.

¡Serà perquè ignora allò que es va tractar a la comissió de secrets oficials! Continue al·lucinant, perquè el CNI depèn de la ministra de Defensa i, en última instància, de Presidència del govern central. Sembla que els caps del servei d'intel·ligència informen periòdicament el president i la ministra, dels quals reben instruccions i directrius. No és gens creïble, per tant, que el CNI haja actuat per lliure i que el govern espanyol no sàpiga res. I encara pitjor, que ho sàpiga i mentisca. ¿Els qui manen al CNI han ordenat actuacions il·legals? Trobe difícil que es conega tota la veritat sobre l'assumpte. Però fatiga escoltar els diferents portaveus autoritzats de Moncloa repetint a tort i dret que l'espanyola és una democràcia plena, i que totes les actuacions de l'executiu i els seus òrgans subordinats són conformes a la legalitat. ¡Meu! Es pot sostenir l'opinió contrària. El govern espanyol ha permès una actuació il·lícita, usar una eina il·legal, el programari maliciós Pegasus, per a un espionatge massiu. I un magistrat del TS ha avalat part de l'actuació. Dos poders de l'Estat, l'executiu i el judicial, podrien haver actuat delictivament.

La directora del CNI diu que s'han espiat amb aval judicial només divuit persones, d'un total de seixanta-cinc. En quaranta-set casos almenys, la il·legalitat —el delicte, per tant— és flagrant. De cap manera es pot parlar d'actuacions dirigides a garantir la seguretat de l'Estat. Controlar massivament opositors i els seus entorns familiars i socials no té res a veure amb la seguretat. Estem davant d'un cas d'espionatge polític, bé que bona part dels ciutadans espanyols no trobarà un però als fets. Han espiado a los independentistas. ¿Y? ¡Más los tendrían que espiar!, digué en seu parlamentària una diputada de l'extrema dreta. Margarita Robles no es quedà curta: ¿Què tiene que hacer el Estado con los independentistas? ¡Espionatge polític! Blanc i en botella. La cobla segons la qual els poders de l'Estat respecten sempre la legalitat és per a trencar-s'hi. Però Robles, que damunt és magistrada, Bolaños, ministre de la Presidència, i Isabel Rodríguez, ministra portaveu, repeteixen la consigna amb posat seriós —encara que el llenguatge corporal sol fallar a la portaveu, que reprimeix el somrís cínic amb dificultat. ¿Democràcia plena? ¡Ha!

dissabte, 7 de maig de 2022

D'espies i farsants

Nombrosíssimes persones som espiades diàriament i a totes hores. Qui posseeix un mòbil dotat d'accés a Internet té una porta oberta de bat a bat als espies. Els cercadors, les xarxes socials i els diversos serveis "gratuïts" de missatgeria instantània són bàsicament eines d'espionatge per motius comercials. Les empreses propietàries saben tot de nosaltres. Acumulen una enorme quantitat de dades personals que després venen al millor postor. Una vegada, vaig comprar per Internet una càmera. Posteriorment, vaig rebre durant setmanes o mesos, a través de diferents mitjans (correus electrònics, missatges de Facebook...), un allau de publicitat de màquines fotogràfiques. L'espionatge és com una matrioixca que amaga al seu interior àmbits decreixents inserits l'un dins de l'altre. La capa més externa és l'espiament comercial que acabe d'esmentar adés. A continuació estan l'industrial i l'econòmic. Tot seguit, apareix la vigilància que practiquen tots els estats sobre els seus súbdits. El control pot ser lícit o il·lícit. Se'ns sotja de mil maneres: seguint-nos, punxant-nos el telèfon, fiscalitzant-nos el DNI digital o l'ús de les targetes de crèdit...

L'observació entre particulars (entre companyia asseguradora i defraudador hipotètic, entre dona enganyada i marit promiscu) proporciona molta feina a les agències de detectius. Els agents fan servir mètodes coneguts: seguiments, fotografies subreptícies, micròfons ocults... Em ve al cap una magnífica pel·lícula de 1974, La conversació, escrita, produïda i dirigida por Francis Ford Coppola. Sorprenien la diversitat i l'eficàcia de les eines utilitzades per l'espia protagonista, encarnat per Gene Hackman. Han passat quaranta-vuit anys des de l'estrena del film. Els mitjans d'espionatge han assolit un enorme nivell de sofisticació tecnològica. I això té conseqüències en els àmbits clàssics de l'espionatge polític i militar. Es dediquen a espiar partits, governs, serveis d'intel·ligència, poders incontrolats dels estats. L'eina usada amb més freqüència és l'spyware (software espia), programari hostil o intrusiu que entra en un mòbil, a través d'Internet, activa la càmera i el micròfon sense coneixement del propietari, enregistra converses, roba tota mena de documents i es desinstal·la quan l'espia ho decideix. El programari Pegasus n'és el paradigma.

No cal haver vist moltes pel·lícules per a saber que s'ha espiat tota la vida. Ara bé, quant a l'espiament polític i militar, els responsables no en parlen mai, emparant-se amb les lleis de secrets oficials. Només filtracions d'informants dels mateixos serveis d'intel·ligència —com ara les d'Edward Snowden o les publicades per WikiLeaks— permeten conèixer esporàdicament les dimensions de l'assumpte. Per això resulta sorprenent que el govern espanyol reconega que el CNI ha espiat polítics independentistes, llurs familiars, membres d'entitats cíviques catalanes, advocats d'uns i altres, periodistes... ¡Eh, tot molt legal! Sí, usar malware (programari maliciós) controlat per empreses estrangeres deu ser força legal. També deu ser lícit fotre's del secret professional d'un advocat en l'exercici de les seues funcions de defensa, o espiar periodistes. Serà perfectament legal envair l'esfera més íntima i privada de persones algunes de les quals són totalment alienes al món de l'independentisme. «¡Escolte, que també han sigut espiats el president i la ministra!»

A Xàtiva teníem un espia casolà, Marcos Benavent. ¿Espiava amb Pegasus? ¡Noo! Això només està a l'abast dels estats. Ell era més tradicional; ocultava sota la roba un aparell per a enregistrar converses amb Alfonso Rus i altres compares. Els enregistraments acabaren en mans de la seua ex. (Les dones despitades són un perill per als corruptes.) El sogre lliurà una memòria USB a la diputada Rosa Pérez. El jonqui dels diners col·laborà amb fiscalia. Saldrá mierda a punta pala, va dir. Ara, durant la vista oral d'una peça del cas Taula, el nostre espia favorit s'ha desdit. Però l'estratègia no li ha funcionat; la sala ha rebutjat la pretensió d'eliminar la prova i els testaferros han "cantat". ¿Açò té res a veure amb el cas Pegasus? Els detalls bufs són coincidents. ¿Quan s'ha vist un govern estatal anunciant que l'han espiat? ¿Falòrnia per a tapar el Catalangate? En tot cas, la ministra Robles hauria de dimitir per inepta o farsant. Si l'encarregada de protegir-nos no pot protegir-se ella, estem apanyats. En països més democràtics, l'escàndol seria majúscul.

(publicat a Levante-EMV, el 07/05/2022)

dimarts, 3 de maig de 2022

El Donbass

El conflicte al Donbass, que durava vuit anys, era per a molts ucraïnesos una guerra ajornada de la independència, declarada el 1991. Les tensions entre Kíiv i Moscou no havien sorgit el 2014. S'iniciaren, en desintegrar-se l'antiga URSS, amb el repartiment de la flota de la mar Negra. Des del principi, Ucraïna s'havia mostrat disposta a ser un país amb protagonisme propi, a allunyar-se del passat soviètic. En 1991, es va integrar, junt amb altres antigues repúbliques soviètiques, a la Confederació d’Estats Independents, liderada per Rússia, però Ucraïna mai no arribaria a ratificar els estatuts de la CEI. La mentalitat dels ciutadans d'Ucraïna i Rússia és diferent. En assolir la independència, Ucraïna, sense abandonar la neutralitat, havia pres la UE com referent alternatiu a la Rússia postsoviètica. Volia traure profit de la seua situació de pont entre dos pols geopolítics. El fràgil equilibri es trencà a les eleccions generals de 2002, sense validesa segons els observadors internacionals. És designà primer ministre Viktor Janukovyč, governador de la regió prorussa de Donec’k i home fort del Partit de les Regions, partidari de la descentralització.

Janukovyč es presentà candidat a les presidencials de 2004, enfrontant-se a l'opositor Viktor Juščenko. A causa de les irregularitats —inclòs l’intent d’enverinament de Juščenko, potser per ordres del Kremlin—, esclatà la "Revolució Taronja", que frustrà un frau electoral per a fer president Janukovyč, la candidatura del qual comptava amb el suport obert de Moscou. Calgué repetir eleccions. Guanyà Juščenko, que designà primera ministra Julija Tymošenko i reorientà la política exterior cap a la integració en la UE, la qual cosa deteriorà les relacions amb Rússia. En 2006, el subministrament de gas, sobre el preu del qual hi havia discrepàncies, fou suspès temporalment per Moscou. Es produí la "Guerra del Gas". I els escàndols de corrupció que involucraven membres del govern, Tymošenko entre ells, no cessaven. La UE oferí a Juščenko un Acord d'Associació en 2008, després de la guerra entre Rússia i Geòrgia. Les presidencials de 2010 foren guanyades, entre sospites de tupinada, pel prorús Janukovyč. La nova orientació política es plasmà en l’allargament a 25 anys de la concessió de la base de Sebastòpol a Rússia.

També es renuncià a ingressar en l’OTAN i es produí la condemna de Tymošenko a set anys de presó per abús de poder, empresonament criticat pels EUA, la UE i institucions internacionals. Però el nou govern no acabà amb la corrupció i va practicar el frau sistemàtic a les eleccions parlamentàries. En 2013, Janukovyč suspengué la firma de l'Acord d'Associació amb la UE, la quals cosa provocà una insurrecció popular, l'Euromaidan. Els tres mesos següents estigueren dominats pels enfrontaments violents, en els quals moriren més d’un centenar de manifestants. Els fets culminaren amb la fugida del mandatari a Rússia en 2014. El Kremlin acusà occident d'intervenir en la revolta. Arribà a dir que l'havia finançat. Allò ben cert és que s'hi infiltraren provocadors i membres del Batalló Azov, una milícia neonazi que havia crescut gràcies a molts voluntaris arribats d'altres grups ultres i vàndals d'equips de futbol. La caiguda de Janukovyč, en realitat un cop d'estat, i la por que els grups ultranacionalistes ascendiren al poder provocaren una reacció immediata a Crimea i l'est del país, zones poblades majoritàriament per russòfons.

Els prorussos prengueren el poder a Crimea. Poc després, amb el pretext de protegir la població, el govern rus desplegà forces sense distintius i aconseguí el control de la zona. El parlament de Crimea votà a favor de la secessió. I es va decidir la unió de Crimea a la Federació Russa en un referèndum unilateral, sense garanties i sols reconegut pel Kremlin. La consulta fou declarada il·legal per Kíiv i la comunitat internacional. Segons els convocants, el 96% dels votants havia donat suport a la incorporació de la península a Rússia, que va formalitzar tot seguit l'annexió de Crimea amb el port de Sebastòpol. El fet provocà la crisi més greu entre Rússia i els països occidentals des de la guerra freda. L'exemple de Crimea s'estengué a les regions orientals de Donec’k i Lugansk. En aquestes zones aparegué una milícia insurgent que rebé suport amb prou feines dissimulat de Moscou. Kíiv hi envià l’exèrcit per sufocar la rebel·lió. En juliol de 2014, un avió que feia la ruta Amsterdam Kuala Lumpur amb 298 passatgers fou abatut a la regió de Donec’k per milicians prorussos, fet que atià encara més la tensió entre occident i Rússia.

Les accions militars es perllongaren de manera acarnissada fins a febrer de 2015, any en què es firmaren els acords de Minsk, els quals mai no arribarien a complir-se, però ajudaren a rebaixar la freqüència i la intensitat dels xocs armats i a estabilitzar la línia del front. Segons Kíiv, els separatistes de les autoproclamades repúbliques populars de Donec’k i Lugansk tenien el suport in situ d'unitats regulars de l'exèrcit rus. Però Putin insistia que no hi havia soldats russos a l'est ucraïnès i que «el conflicte exclusivament intern» era provocat per Kíiv en no respectar les aspiracions de la població russòfona. Moscou explicà que els militars russos capturats per les forces ucraïneses s'hi trobaven de vacances. La llarga guerra del Donbass ha deixat més de 14.000 morts, 3.300 dels quals, civils, 7.000 ferits i 1.500.000 desplaçats, segons l'informe de la Missió de Monitoratge dels Drets Humans de l'ONU. En 2017, el govern d'Ucraïna ja xifrava en 50.000 milions de dòlars els danys causats per les accions militars a l'est del país. Quant a la Federació Russa, l'annexió de Crimea i el conflicte al Donbass també li van sortir molt cars.

Els EUA, la UE i altres països van imposar a Rússia sancions que van impactar seriosament en la seua economia. Segons una investigació de l'organització independent russa Grup d'Experts Econòmics, Rússia perdé per les sancions, entre 2014 i 2017, vora 170.000 milions de dòlars. Vuit anys després de la firma dels acords de Minsk, el conflicte seguia en punt mort. Ucraïna insistia que havien de complir-se certes mesures de seguretat: la recuperació del control ucraïnès del sector fronterer amb Rússia a la zona de conflicte i la retirada de totes les milícies armades il·legals. Per als separatistes, que exigien primer converses directes amb el govern de Kíiv, això suposava prescindir dels subministraments que rebia de Rússia. Des de 2014, la guerra, la crisi econòmica, la corrupció generalitzada i l'aparició d’extremismes havien enterbolit a poc a poc l’escena política ucraïnesa. El 2016 hi hagué una certa millora de l’economia del país. L’any següent entrà en vigor l'acord d’associació amb la Unió Europea signat en 2011. El conflicte al Donbass no experimentava canvis significatius. En 2018 ressorgiren les tensions amb Rússia.

Les relacions es deterioraren a causa de diversos fets: la inauguració, en maig, d’un pont entre Crimea i Rússia qualificat d’il·legal per Ucraïna; la creació d’una Església ucraïnesa (aprovada en octubre pel patriarcat ortodox de Constantinoble) independent de l’Església russa; incident naval a la mar Negra que provocà la declaració de l’estat d’emergència... «La clau de la pau està al Kremlin», afirmava una i altra vegada Porošenko. Tanmateix, des de Moscou s'afirmava que no hi hauria solució mentre hi hagués «polítics russòfobs» als passadissos del poder en Kíiv. L'elecció del còmic Volodymyr Zelens’kyj com a nou president d'Ucraïna, en 2019, despertà l'esperança de trobar una sortida per al conflicte. Durant la campanya electoral, el nou mandatari havia promès que la prioritat del seu govern seria acabar amb la guerra. De fet, viatjà a la zona de l'est per a comprovar directament la situació. En desembre, amb la mediació d'Alemanya i França, signà un acord amb Rússia per a la desmilitarització de l'àrea en conflicte, la celebració d’eleccions supervisades per l’OSCE i l’establiment d’un autogovern al Donbass. Tot debades.

dimecres, 27 d’abril de 2022

¿Qui guanya amb la guerra d'Ucraïna?

A l'establishment dels EUA no li faltaven motius per a la venjança; a Washington encara couen episodis com la intervenció de Rússia en Síria, l'annexió russa de Crimea i, sobretot, la guerra bruta electrònica i encoberta amb què Putin interferí en les eleccions presidencials que va perdre Hillary Clinton i guanyà Donald Trump. Jo crec que els nord-americans desitjaven —bé que no ho reconeguen públicament— que el líder rus ordenés la invasió d'Ucraïna. Al final, la guerra serà, amb independència del seu resultat, un triomf aclaparador per als EUA i una derrota per a la Federació Russa de què tardarà a recuperar-se. I açò em porta a concloure que a Washington es fregaran les mans veient la inutilitat russa. S'ha dit de Putin que és persona intel·ligent, forta, molt decidida i capaç d'aprofitar la debilitat de l'adversari. Tanmateix, fa l'efecte que no ha sabut entendre que se li posava un parany. Fins ara, les intervencions russes en Geòrgia (a Ossètia del Sud i Abkhàzia) i en Ucraïna (a Crimea i el Donbass) només havien tingut reacció occidental en forma de sancions econòmiques. Aquesta vegada, però, la resposta ha sigut molt distinta.

A més d'elevar el nombre i l'abast de les sancions econòmiques, l'OTAN, els EUA i la UE han decidit ajudar Ucraïna, enviant-hi armes, defensives i ofensives, i assessors militars. Potser, el Kremlin no s'ho esperava. Fins ara, aquesta ajuda militar està sent decisiva per a frenar l'avanç de les tropes russes. Es parla molt dels factors geoestratègics, de les identitats i les ètnies, però poc dels interessos econòmics. El Donbass era la zona més industrialitzada d'Ucraïna. En 2013, proporcionava un 20% del PIB estatal. Hi sovintegen els minerals (hulla, liti, terres rares...). La riquesa de la regió és un incentiu per a la invasió russa. Tanmateix, els guanyadors seran els EUA. Amb la guerra, s'ha cancel·lat l'obertura del gasoducte Nord Stream 2, Europa ha cessat la importació de carbó rus i estudia la prohibició de comprar petroli i gas a Rússia. Conclusió: ha pujat el preu de l'energia i ha reviscolat una pràctica nord-americana per a obtenir combustibles fòssils, el fracking, que no era rendible. Europa haurà de comprar gas en EUA. Arribarà liquat en vaixells metaners. ¡Negoci redó per a les empreses petrolieres de l'altra banda de l'Atlàntic!

El conglomerat armamentístic també està fent el seu agost. Les armes emmagatzemades tenen una vida útil molt curta. A més, la producció no es pot aturar. Per tant, cal buidar els arsenals per a omplir-los amb armes d'última generació. (La innovació tecnològica mana.) ¿I com es buiden els arsenals? ¡Propiciant l'esclat d'una guerra! La pròxima generació de míssils Stinger serà millor, però l'actual ja haurà fet el seu paper. Per altra banda, quan acabe la guerra, caldrà reconstruir Ucraïna. Haurà arribat l'hora de les immobiliàries, les grans constructores i els grups financers. Tot són avantatges: l'OTAN surt enfortida (ja n'hi ha cua d'estats que volen ingressar-hi); els EUA recuperen el lideratge polític i econòmic; Europa augmenta la despesa en defensa (s'hi torna a parlar de la creació d'un exèrcit europeu). En definitiva, Putin ha aconseguit unir els ucraïnesos i llimar les asprors entre bona part dels socis europeus —no al cent per cent, tot s'ha de dir. ¿Què trau de tot açò Rússia? La pèrdua de moltes vides, la destrucció d'un percentatge significatiu del seu arsenal convencional i molta pobresa. ¡Un error de càlcul monumental!

La Federació Russa tenia un PIB equivalent al d'Itàlia o Espanya. Amb el bloqueig econòmic occidental, però, la pobresa hi havia augmentat molt. Rússia dedicava a defensa un percentatge molt significatiu del PIB. Per tant, finançar els sistemes sanitari i educatiu, ambdós de pèssima qualitat, i pagar unes pensions decents ja era un problema. Ara, la situació empitjorarà. Se sol oblidar, a més, que Rússia es veu obligada a finançar Txetxènia, Crimea, Abkhàzia i Ossètia del Sud, la qual cosa suposa una despesa desmesurada. Una economia autònoma a Crimea, posem per cas, és inviable. Totes les repúbliques separatistes enumerades subsisteixen gràcies a l'ajuda de Rússia. La moneda d'aquests territoris és el ruble. La Federació Russa ho paga tot: els serveis públics, les pensions... Ja s'albiren a l'horitzó els successius impagaments del deute públic rus. Mentrestant, els dirigents de Xina a penes dissimulen que els ullets els fan espurnes. Els somnis imperialistes de Putin, que vol comandar una gran potència, tenen els peus de fang. Fins i tot si obté alguna cosa —conquerir el Donbass, per exemple— la seua haurà sigut una victòria pírrica.

dilluns, 25 d’abril de 2022

Homenatge als maulets

Xàtiva tenia 19.000 habitants als inicis del segle XVI. Era cap de sots-governació i tenia sota la seua jurisdicció ciutats com Gandia, Dénia, Ontinyent i Alcoi. Comptava amb un terme general extensíssim. A principis del segle XVIII, en ser proclamat nou monarca Felip d’Anjou, la ciutat es dividí en dos bàndols: els membres de la noblesa i de l’alta jerarquia eclesiàstica, interessats a defendre llurs interessos, foren botiflers, partidaris de la nova dinastia; pel contrari, les classes populars (jornalers i camperols), l’estament burgès, el baix clergat i els professionals liberals foren austriacistes, perquè els seus líders, Joan Baptista Basset entre ells, prometeren als sectors populars, als maulets, que serien alliberats de les càrregues senyorials. Aquesta divisió tenia un component de classe evident. I les perdedores serien les de sempre, les classes subalternes. La derrota d'Almansa tingué unes conseqüències calamitoses per a Xàtiva. Després de la batalla, tots els efectius austriacistes supervivents es feren forts a l'interior del recinte emmurallat xativí i es prepararen per a defendre la ciutat. Els assetjats hagueren d’oposar una resistència heroica. El 24 de maig de 1707, els assaltants enderrocaren el Portal dels Banys i penetraren en la ciutat. Les represàlies convertiren Xàtiva en una ciutat màrtir. Felip V, instigat pel duc de Berwick, ordenà incendiar-la. El Borbó volia escarmentar i alhora dissuadir altres viles austriacistes.

D’Asfeld executà les ordres a partir del 17 de juny. Els incendis selectius se succeïren durant mesos. Només se salvaren del foc béns de la noblesa botiflera i edificis religiosos. Els partidaris del bàndol francès desfermaren una campanya de confiscacions que desposseí dels seus béns els fidels a la causa austriacista. Els arxius municipals foren destruïts (i amb ells, molts títols de propietat). Rei i nobles botiflers s’empararen dels béns confiscats. La devastació fou esfereïdora, no tant per la cremadissa com pel pillatge dels invasors i les anomenades compañías para cavar, creades als pobles de la rodalia. Aquestes companyies arribaven a la ciutat i s’emportaven tota mena de materials útils per a la construcció. En 1720, només quedava una tercera o quarta part dels habitatges existents en 1707. L’arrasament esborrà l’esplendor medieval de Xàtiva. Els edificis enderrocats donaren pas a places, solars, corrals, horts o dipòsits de runes (en realitat, pedreres on els veïns de la rodalia s’assortien de carreus, fusta i altres materials aprofitables).

Traïcions, delacions i rivalitats pel poder s’empararen de la contrada. Es produí una enorme crisi demogràfica. Els vora 10.000 habitants amb què comptava la ciutat abans de la guerra quedaren reduïts a 3.000. La població masculina en edat militar fou delmada per les execucions. Moltes persones (sobretot dones, xiquets i ancians) hagueren de marxar a l’exili. Els clergues sospitosos de deslleialtat foren sotmesos a processos de depuració i expulsats de la ciutat (les monges foren traslladades a distints convents de València). Encara que Xàtiva, fins llavors segona ciutat del regne, tindria més endavant cert renaixement, ja no recuperaria mai la seua magnificència. En definitiva, els xativins de 1707 —besavis dels nostres besavis—, majoritàriament partidaris de l'arxiduc Carles, foren objecte d'un terrible escarment; patiren l'assaltament de la seua ciutat, la crema de les llars i els obradors, violacions, múltiples assassinats polítics, despossessió de béns i expatriació. El Felip V penjat boca per avall serveix de recordatori d'aquests fets.
 
 Pilef, oli de Rafael Armengol
 
La victòria botiflera alterà molt greument la vida social, sotragà l’economia, esborrà el nom de Xàtiva, que fou substituït pel de Colonia Nueva de San Felipe, i determinà la desaparició de totes les institucions polítiques i administratives forals. El decret de Nova Planta, a més de prohibir l’ús del valencià, suprimí els furs, que el Regne de València, a diferència d’altres reialmes de la Corona d’Aragó, ja no recuperaria mai. Les aspiracions d’aconseguir la seu bisbal s’hagueren d’oblidar momentàniament. L’arquebisbat, que continuava oposant-s’hi, elevà al monarca un informe negatiu en què s’al·ludia al caràcter austriacista de Xàtiva. Pel que fa a la nostra llengua, l’Església encara continuaria utilitzant-la litúrgicament durant tres dècades. Fou l’arquebisbe Andrés Mayoral, fundador de la Casa de l’Ensenyança, qui substituí definitivament el valencià pel castellà.

Xàtiva esdevingué una ciutat d’hisendats, regida per una oligarquia terratinent que vivia de les rendes. L'activitat principal era bàsicament l’agricultura. Pel contrari, altres zones veïnes, com ara la Vall d’Albaida, experimentaren una primera industrialització. Xàtiva no comptaria fins a la darreria del segle XIX amb activitats industrials centrades, principalment, al sector alimentari (destil·leries, molins). L’absència de manufactures alentí la recuperació demogràfica. En 1783, la ciutat arribà als 12.500 habitants. Però cal destacar el gran augment demogràfic d’Ontinyent (10.000 habitants). Durant les Corts de Cadis i el Trienni Liberal, Xàtiva, tot i recuperar el seu nom, véu com els intents d’aconseguir la seu bisbal i la capitalitat de província no quallaven (si s’hagueren materialitzat ambdós objectius, la ciutat no seria avui la mateixa). A partir de 1850, un nou retrocés demogràfic.
 
La manca de bisbat, l’absència d’industrialització i l’escàs pes demogràfic es conjuminaren i provocaren la pèrdua de centralitat de Xàtiva, que esdevingué una ciutat secundària. A mitjan segle XX, era una població de rendistes que prestaven diners a un interès elevat, de llauradors que rebutjaven les temptatives industrialitzadores (moltes fàbriques marxaren a pobles de la rodalia) i de burgesos acomodats i pagats del seu passat gloriós.

Redactar aquest manifest ha sigut difícil. El 25 d'abril és commemorat pel valencianisme, l'esquerra i bona part del món cultural de Xàtiva. Això implica que hi ha varietat de sensibilitats i que el text ha d'encabir-les totes, per a no alçar susceptibilitats de ningú. D'altra banda, tampoc no és fàcil fugir de la banalització i els camins trillats, evitar repetir sempre el mateix o caure a la temptació de folkloritzar la diada. La millor manera de sortejar aquests esculls és ancorar-se a la realitat immediata. Fa pocs dies es coneixia el resultat d'una enquesta. El 19% dels valencians vol menys autonomia i el 24%, cap. Aquestes dades es poden comparar amb l'actualitat política. La ultradreta, cada vegada més crescuda, voldria eliminar les autonomies. I, sovint, hem sentit com persones rellevants de la dreta conservadora deien que s'havien de tornar a l'estat central les competències en sanitat o educació —bé que ara fan marxa enrere.

Està clar que un 43% de l'electorat, sociològicament de dretes, haurà sentit aquestes cobles. No ens poden estranyar, per tant, les xifres del sondeig. Els descendents dels botiflers continuen a la seua. Per això no participen als actes d'avui. No perceben com una pèrdua transcendent res del que ens fou furtat en 1707. Mai no podran entendre els motius que ens congreguen ací. Hi ha qui només accepta la narració folkloritzada dels fets històrics. Els partidaris de la desmemòria apel·len sempre al mateix argument: «Nosaltres no mirem el passat, mirem el futur.» Però els ací presents sabem que hi ha motius de sobres per a continuar commemorant el 25 d'abril. Vam perdre molt i encara no ho hem recuperat tot. No podem usar la llengua pròpia amb absoluta normalitat, ni als àmbits privats, ni als institucionals. Et poden clavar una bona esbroncada per parlar valencià en un restaurant. Pots acabar en comissaria per dirigir-te en valencià a un policia.

Ens llevaren el dret foral i no ens l'han restituït. El passat 12 d'abril es va celebrar a la Casa de l'Ensenyança una jornada en què diversos especialistes reflexionaren sobre la recuperació foral. Els valencians tenien un regne amb àmplies llibertats. Disposaven de les seues pròpies Corts, d'un govern, una hisenda i un sistema judicial propis, i es regien per normes autòctones. Els Furs valencians foren un conjunt de lleis en què hi havia de tot: lleis penals, processals, de caràcter mercantil o administratiu... Però, sobretot, els Furs eren un conjunt de lleis civils, algunes de les quals de gran modernitat. Els Furs valencians eren l’expressió culminant del dret civil dels territoris de l'antiga Corona d'Aragó. Enric Solà i Palerm, traspassat fa poc, creia que la recuperació foral era més important fins i tot que la recuperació de la llengua. Hem de recordar que el nostre parlament autonòmic rescatà algunes figures jurídiques, el règim matrimonial foral de separació de béns, posem per cas, que van ser anul·lades pel Tribunal Constitucional.

D'altra banda, el País Valencià té una autonomia de segona i mal finançada. Els governs centrals mai no veuen el moment oportú per a revisar el sistema de finançament autonòmic, no importa quin partit mane. No tenim hisenda pròpia, com sí la tenen els bascos o els navarresos. En fi, si no hem recuperat les institucions forals i continuem patint discriminació lingüística, marginació política i espoli fiscal, està plenament justificat que continuem commemorant el 25 d'abril. En definitiva, l'homenatge anual als amulets és una mena de ritual destinat a encoratjar tots els valencians i les valencianes d'avui que volen recuperar les llibertats perdudes ahir, per a projectar-les cap al futur. El gran assagista valencià del segle XX, Joan Fuster (el centenari del naixement del qual celebrem enguany), ens deixà dit açò: «Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres.» Hem de mirar cap al futur. Ens cal un país modern, igualitari, lliure, respectuós, puixant i just. De vegades fa l'efecte que les nostres llibertats no són una prioritat per als diversos grups parlamentaris o municipals més progressistes de l'espectre polític valencià.
 
A tot estirar, comparteixen la voluntat d'aconseguir millor finançament per a la nostra comunitat autònoma, d'evitar el declivi de la llengua i de millorar la vida dels valencians. Però haurien de ser més ambiciosos. És molt lloable demanar més igualtat, més drets socials, més transparència, una actuació més decidida contra els corruptes, però tot això ho demanen també els veïns i les veïnes d'altres comunitats autònomes. La commemoració de la desfeta d'Almansa i la crema de Xàtiva hauria de tenir unes connotacions més decididament nostrades. Altrament, correm el risc de banalitzar la diada. Els hereus dels maulets que defensaren la ciutat hem de saber el perquè d'estar avui ací. Cal venir al pedró ritual per a reclamar la devolució de tot allò que se li va llevar al nostre país fa tres-cents anys. ¡Ni més ni menys!

Quant a Xàtiva, algunes coses ja no tenen solució. Ja no tornarà a ser la segona ciutat del país. ¡Tant li fa! No ens cal de participar en cap concurs per a veure si quedem primers, segons o tercers. Es tracta de millorar en molts aspectes, de dissenyar una ciutat innovadora i competitiva on tinguen cabuda el talent i la creativitat. Hem de desprendre'ns del passat botifler. Cal desterrar l’hegemonia política de les idees sucursalistes. Hem d'aspirar a una Xàtiva més pròspera social, econòmica i culturalment. Hem de conservar amb estima el seu patrimoni material i espiritual, cosa que massa vegades oblidem. Cal imaginar un futur distint i més innovador per a la nostra ciutat. I caldrà demanar comptes als polítics que ens governen, els actuals i els altres que vindran, si no donen passos en aquesta direcció.

¡Visca el País Valencià!

¡Amunt xativins i xativines!

(manifest que vaig llegir a la plaça de Sant Francesc de Xàtiva, el passat 23 d'abril)

dissabte, 23 d’abril de 2022

¡Deixem de ser un país de segona!

Proper dilluns cau en 25 d'abril. El nacionalisme, l'esquerra i bona part del món cultural de Xàtiva commemoren la diada. Això significa que els actes de record també compten amb suport municipal quan governa l'esquerra (no, en canvi, amb governs locals de la dreta en alguna de les seues variants). El 25 d’abril de 1707, Felip V guanyà la batalla d’Almansa. Dies més tard, les tropes borbòniques assetjaren Xàtiva. Finalment, el 24 del maig següent hi van penetrar a mata-degolla. El Borbó ordenà d’incendiar-la. Tots els lectors duen conèixer de memòria la història. Enguany, ha calgut avançar els actes commemoratius a dissabte 23. I, mentre escric aquestes línies, ja sé que se m'ha concedit l'honor de llegir el manifest davant el monument als maulets de la plaça Porta de Sant Francesc, que va inaugurar Josep Lluís Albinyana, primer president del Consell Preautonòmic, el 18 de juny de 1978, dia en què es commemorava el 271 aniversari de l'incendi de la ciutat. I com unes coses menen a altres, evoque les personalitats, polítiques i culturals, que han vingut a Xàtiva, des de la Transició, per a participar en diferents efemèrides.

La llista, extensa, no és exhaustiva: Vicent Andrés Estellés, Ernest Lluch, Vicent Ventura, Lluís Aguiló, Francesc de Paula Burguera, Vicent Soler, Manuel Broseta, Miquel Batllori, Sanchis Guarner, Alfons Cucó, Joan Fuster, Alfons Roig, José María Maravall, Renau, Andreu Alfaro, Pedro Ruiz, Maria del Mar Bonet, Joan Francesc Mira... També caldria esmentar els xativins de la diàspora que retornaven i retornen a casa: Artur Heras, Emili Balaguer, Raimon... Xàtiva era un imant per a tothom, però un dels personatges que més a gust se sentia a casa nostra era, sens cap dubte, el poeta Vicent Andrés Estellés. Jo recorde almenys sis estades seues a la nostra ciutat: en un recital poètic al Comerç (1976); al Festival de la Cançó (1978); a l'Aplec d'instituts de 1979 i a casa de Joan Juan i Dolors durant uns dies de sojorn; en un concert d'Ovidi Montllor a Sant Feliu (on el cantant d'Alcoi interpretà per primer cop M'aclame a tu) i a la presentació del llibre de poemes Xàtiva, encarregat al poeta per l'Associació d'Amics de la Costera (1980); en la celebració del 25 d'Abril i la presentació de la carpeta de gravats El collar de la coloma (1981).

Altre homenot que ens visità sovint fou Joan Fuster (el centenari del naixement del qual estem celebrant enguany), persona non grata per al sector més reaccionari de la societat valenciana. Vingué al Festival de la Cançó de 1978 i a les presentacions del llibre Xàtiva (1980) i el número 2 de Papers de la Costera (1982). El millor assagista valencià del segle XX havia publicat tres obres de gran repercussió, Qüestió de noms (Edicions d'Aportació Catalana, 1962), Nosaltres, els valencians (Edicions 62, 1962) i El País Valenciano (Destino, 1962). Aquesta tercera obra, en realitat una guia de viatge per les nostres terres, tenia escàs contingut polític, però alçà les ires de Las Provincias, potser perquè Destino no l'havia encarregat a José Ombuena, director del diari. Es desfermà una campanya virulenta contra l'escriptor de Sueca que tingué conseqüències: en 1963 fou cremat un ninot amb el seu rostre durant la cavalcada del ninot de València; en setembre de 1981, dues bombes van esclatar a la façana de sa casa, a Sueca, de què sortí il·lès.

Nosaltres, el valencians marcà un abans i un després per a la cultura i la consciència nacional de molts valencians. Fuster proposava un programa modernitzador. Perquè el nostre continua sent, en molts aspectes, un país subaltern. No hem aconseguit de recuperar tot allò que vam perdre en 1707. No podem usar la llengua pròpia amb total normalitat. Ens llevaren el dret foral i no ens l'han restituït (els catalans, posem per cas, sí gaudeixen del dret civil propi). El País Valencià té autonomia mal finançada i de segona. I moltes de les persones enumerades més amunt —fixeu-vos en la raquítica presència femenina— ficaren el dit a la nafra. Cal un país modern, amb més igualtat, més emancipat, amb més riquesa. Però aconseguir-ho està pelut. La setmana passada es publicava el resultat d'una enquesta. El 19% dels valencians vol menys autonomia i el 24%, cap. Alguns tenen prou amb una narració folkloritzada dels fets històrics que evoquem. (Al cap i a la fi, el Felip V guardat al Museu de Belles Arts es va penjar boca per avall en època franquista.)

(publicat a Levante-EMV, el 23/04/2022)