Somriures i bon any

Des de fa molts dies, estem submergits en les festes nadalenques, convertides en una disbauxa consumista. Serrellets de colors, pluja d’argent, cabells d’àngel, llàgrimes d’or, llums, boletes i estrelletes envaeixen els espais públics i privats. Amb l'excusa dels regals, el moment és propici per a realitzar nombroses compres. Els comerços volen rescabalar-se de les pèrdues patides a causa de les crisis, que s'han encadenat sense treva: pandèmia de covid-19, encariment de preus del transport marítim de contenidors, escassedat de components electrònics necessaris per a la fabricació de molts béns, manca de matèries primeres, guerra a Ucraïna amb les seues seqüeles de crisi energètica i inflació desfermada... Els ciutadans intenten fugir —alguns no podran— de les estretors, de la carestia d'aliments. Les festes son una invitació a despendre massa. La pulsió consumista, propiciada per campanyes publicitàries aclaparadores, fa creure que l'acumulació de béns augmenta l'estatus, el prestigi personal. Gent de condició humil vol emular, per tant, hàbits ostentosos de classe alta. Com més problemes d'identitat personal, més impuls consumista.

El capitalisme sap de quina cama coixeja el comú i desplega una gran oferta de bona ventura, de succedanis de la felicitat. Els "emprenedors" desaprensius també coneixen el marro. Per això prolifera tant el mercat de productes piratejats. Narcises i narcisos gojosos exhibeixen en públic bosses de Louis Vuitton, ulleres de sol Ray-Ban o rellotges Rolex més falsos que una moneda de Judes. És possible que l'ostentació aconseguisca la seua finalitat; si les còpies estan ben fetes, els propietaris caminaran molt ufanosos, perquè ningú no notarà que han estat adquirides a la paradeta d'un africà. Però hi ha situacions que susciten la rialla. Fa quinze dies, vaig llegir en aquestes planes una notícia que em féu somriure. El Tribunal Suprem ha confirmat una pena de privació de llibertat per a l'empresari d'Ontinyent que piratejava roba íntima de la firma Calvin Klein. La policia trobà en una nau del polígon del Pla 30.800 peces (calçotets, bragues i cossets) amb l'aparença de la marca. El falsari al·legà en la seua defensa que totes les peces, algunes a mitjan confeccionar, tenien estampat un segell distint: Kelvin Clain. Però l'ardit no va passar.

Al segle XIX no hi havia roba CK, però sí concúbits de gran distinció; Enric Puigmoltó, oficial i aristòcrata d'Ontinyent, li féu una criatura, un hereu, a Isabel II. Uns descendents de l'ontinyentí ja tenen compra nadalenca; han adquirit als antiquaris Llorens de Xàtiva el bressol d'Alfons XII, una peça d'estil imperi. El dia 24, altre descendent, Felip VI, ens desitjà bona sort. ¿Puigmoltó o Borbó? Però tornem als calçotets. No són per a exhibir-se a la via pública com les ulleres de sol; això implicaria anar mig nuet per les voreres de l'avinguda Daniel Gil d'Ontinyent o l'Albereda de Xàtiva. Algú creurà que l'usuari d'eslips falsificats és tòtil, tòtil, tòtil —gilipollas, se'n diu en castellà—, però potser es tracta d'un seductor sense pasta. L'eixerit comprador de calçotets CK, o KC, pensa quedar-se conill, en pèl, davant una xica amb què acaba de lligar. Espera que ella exclame: «¡Ah! ¡Oooh! ¡Com estàs de bo! ¡I duus eslips de marca!» ¡Ha! És que cal fer-ho amb classe. Mostrar una peça íntima de marca i que marca paquet és el gran preludi de la rebolcada.

¿Risc que la xica descobrisca que tot és fals? El seductor no hi pensa; s'ha de llevar l'eslip en un tres i no res. Tal vegada ella siga també fetitxista; porte un tanga de color roig, perquè estem en Nadal i és nit de Cap d'Any. En fi, l'episodi judicial de la roba falsificada exemplifica molt bé la dinàmica en què estem immersos. Existeix oferta, perquè hi ha demanda. ¡I que rode la roda del consumisme! El bon oratge, l'ambient festiu i les ganes d'abstraure's de problemes i situacions angunioses animen els espais públics. Això és una bona notícia per a bars i restaurants, que malden per superar els problemes derivats del coronavirus i la inflació. La ingesta d'alcohol i l'excés de menja també formen part de la saturnal consumista de Nadal, i sembla inevitable que l'exageració convisca amb la penúria. Tothom vol dotze campanades felices. Poca gent pensarà en el futur planetari, atziac si no hi ha consum responsable. La de Cap d'Any és la nit dels bons auguris. ¡Ah! ¡I del tanga roig per a seductors, fetitxistes i confiats a la bona sort! ¡Feliç 2023!

(publicat a Levante-EMV, el 31/12/2022)

Els millors desitjos per a 2023

Banalitat reial

Acabem l'any igual que el començàrem, amb soroll polític. I la causa és la mateixa, la còlera de la dreta perquè no aconsegueix desbancar el govern d'esquerres. En realitat, acabem l'any amb serioses amenaces a la divisió de poders i, per tant, a la democràcia. S'escampen les sospites de cop d'estat tou. I es constata una vegada més que la monarquia espanyola no serveix com a element moderador i arbitral dels conflictes polítics. En el seu últim discurs de Nadal, Felip VI va adoptar una estranya postura. En ocasions anteriors, havia pres partit clarament —contra els independentistes catalans, posem per cas—, però dissabte optà per l'equidistància. Va demanar respecte a la Constitució i responsabilitat per a evitar l'erosió de les institucions estatals. També va demanar que aquestes siguen un exemple d'integritat i rectitud. Finalment, féu una crida al diàleg i la unitat. Aquestes paraules han donat peu a un fet esperable: ningú es dóna per al·ludit. El PP, que boicoteja deliberadament la renovació de dues institucions clau, el CGPJ i el Tribunal Constitucional, ha titllat el discurs d'oportú, brillant i equilibrat, i ha lloat la crida del monarca a la unitat dels espanyols i el respecte a la carta magna. ¡Ha! ¿Vol dir això que els peperos s'avindran per fi a renovar les institucions adés esmentades, com mana la Constitució? Per la seua banda, els socialistes també han valorat positivament el discurs del rei, potser perquè pensen que Felip VI ha deixat molt clar que el PP no està actuant amb responsabilitat. ¡Però el rei no ha deixat clar absolutament res! Ha posat al mateix nivell els responsables de la crisi política i aquells que en pateixen les conseqüències. Només UP i els partits nacionalistes bascos i catalans han titllat el discurs de molt decepcionant. Per altra banda, sembla que el rei no segueix els usos d'altres monarquies. Al Regne Unit, per exemple, el sobirà llegeix, amb poc de marge per a la collita pròpia, els texts que li redacta el primer ministre de torn. L'oposició sap que ha de guanyar les següents eleccions per a poder escriure els discursos del cap d'Estat. A la monarquia espanyola no s'estilen gens aquests costums. Això explica que no haja aparegut, als discursos nadalencs dels últims anys, cap menció als aconseguiments del govern d'esquerres en matèries econòmica, laboral i social, ni a les lleis aprovades pel parlament que aprofundeixen la igualtat i els drets individuals de ciutadans i ciutadanes. Ni una paraula tampoc sobre canvis a la mateixa institució monàrquica —a la concepció actual de la immunitat i la irresponsabilitat del rei, sense anar massa lluny. En resum: el discurs reial fou d'una banalitat absoluta. D'aquí a dos dies, ningú no se'n recordarà. Les paraules de Felip VI no hauran servit per a res. Queda molt clar que el monarca no es guanya el sou que li paguem.

Felicitacions

Nadala interpretada per Capella de Ministrers

Excuses

El Consell General del Poder Judicial (CGPJ) hauria d'estar format per vint vocals i el president. Aquest dimití i sols hi queden divuit vocals —s'han produït dues vacants a l'organisme, una per jubilació i altra per traspàs. El mandat dels divuit vocals acabà en desembre de 2018. Des de llavors, estan en funcions. Han ostentat el càrrec nou anys, cinc amb legitimitat plena i quatre amb mandat caducat; la Constitució mana que la durada del càrrec siga de cinc anys. La composició de l'organisme respon a la majoria parlamentària pepera de 2013. El bloc conservador compta amb deu membres i el progressista amb vuit. El PP es nega a negociar la renovació. ¿Per què? Perquè vol mantenir el control de l'organisme quan perd les eleccions. Tres presidents socialistes, Felipe González, Rodríguez Zapatero i Pedro Sánchez, han topat amb la negativa del PP a renovar el CGPJ. Amb Sánchez, s'ha batut el rècord. La dreta només accepta la renovació quan guanya les eleccions. Es pot estar en contra del sistema de quotes a l'hora de designar els vocals, perquè provoca les conseqüències que veiem. Els elegits es converteixen en apèndixs dels partits.

Tant el PSOE com el PP han col·locat sempre llurs afins al CGPJ, però el PSOE mostra lleialtat institucional. A més a més, els socialistes estan convençuts que el sistema vigent és l'únic que garanteix l'alternança entre consellers conservadors i progressistes quan canvien les majories parlamentàries. I potser tenen tota la raó; si els vocals procedents de la judicatura foren elegits directament per jutges, podem sospitar que el CGPJ tindria sempre majoria conservadora, atès el biaix ideològic de moltíssims jutges i magistrats. En tot cas, el PP ha de buscar pretexts per a justificar l'incompliment de la disposició constitucional. El rast d'excuses és inacabable: negativa a negociar amb un govern que indulta independentistes, pacta amb terroristes, s'alia amb comunistes i ataca la monarquia; vets a magistrats progressistes; conveniència d'esperar el resultat de les eleccions autonòmiques madrilenyes i andaluses; exigència de canviar l'actual sistema d'elecció de vocals... S'han arribat a comptabilitzar unes vint excuses diferents per a no renovar el CGPJ.

El PP també ha dit que és impossible negociar res amb qui nomena una exministra com a fiscal general de l'Estat, o amb qui elimina el delicte de sedició. L'última excusa de Nuñez Feijóo, exposada públicament el dia 6, festa de la Constitució, és definitiva i ben aclaridora: El PP mantiene el bloqueo a la renovación para proteger el poder judicial. La declaració palesa que els pretexts anteriors eren pura tracamanya. El cap del PP confessa obertament que incompleix el dictat constitucional a posta, de manera absolutament deliberada i per motius espuris. ¿De qui o contra quina amenaça ha de protegir el poder judicial? Sembla evident. ¡De l'esquerra! És a dir, la dreta patrimonialitza l'Estat i creu que l'ha de defendre de l'esquerra siga com siga, sense reparar en mitjans. El bloqueig s'entén millor si recordem que també hi ha quatre magistrats del Tribunal Constitucional amb mandat caducat. Al govern li correspon d'elegir dos substituts, els noms dels quals ja ha fet públics. El CGPJ hauria d'elegir els altres dos. Tradicionalment, sol nomenar un magistrat conservador i un progressista. El Constitucional tindria, per tant, majoria progressista.

 

Però el sector conservador del CGPJ rebutja el candidat que han proposat els progressistes i vol imposar dos seus. De moment no ha estat possible desbloquejar la situació. La doctrina del TC considera que els nomenaments del govern i el CGPJ es poden fer de manera no coincident en el temps. Però l'actual TC, amb quatre magistrats en funcions, es nega a validar els substituts nomenats pel govern. Aquest ha intentat resoldre l'assumpte canviant la majoria de tres cinquens, necessària per a elegir els vocals del CGPJ, per una majoria simple. I també ha intentat suprimir el requisit del vistiplau a la idoneïtat que han de rebre del TC els nous magistrats nomenats. Quan s'anaven a votar les reformes al Congrés, el PP presentà un recurs al TC demanant com a mesura cautelaríssima la paralització del tràmit parlamentari. Uns magistrats del TC pendents de renovació s'han declarat en rebel·lia i, sense cobertura legal i sense precedents, han impedit que els representants de la sobirania popular puguen exercir les seues funcions. L'actitud de Nuñez Feijóo autoritza a parlar d'un intent de cop d'estat tou, d'un intent de convertir l'alternança política en pura ficció.

El cap del PP no és un demòcrata si considera perfectament legítim volar la separació de poders i utilitzar la judicatura per a impedir que l'esquerra legisle d'acord amb el seu programa. L'Estat espanyol corre perill d'esdevenir una democràcia il·liberal. I una democràcia il·liberal ve a ser un estat totalitari. El govern ja ha anunciat la seua intenció de tramitar com a projecte de llei les modificacions legals necessàries per a renovar CGPJ i TC. Però aquesta via dilatarà els temps de tramitació. És el que vol la dreta; calcula que guanyarà les properes eleccions i podrà renovar al seu gust ambdós organismes. Al TC hi ha pendents de sentència recursos que afecten moltes matèries: avortament, eutanàsia, llei d'educació, reforma laboral, protecció a la infància, escon que se li furtà il·lícitament a Alberto Rodríguez... El PP pensa sobretot en els seus casos de corrupció, pendents de vista oral. Recordem que el CGPJ nomena el president, els presidents de sala i els magistrats del TS, els presidents de l'AN i les seues sales, els presidents dels TSJ i les seues sales, els presidents de les audiències provincials... Tot això explica l'actitud del PP.

També explica la insistència a demanar que es convoquen eleccions anticipades. L'estratagema ja no enganya ningú. Com diu José Luis Villacañas, La ética de estado de la derecha brilla por su ausencia desde hace décadas. L'ètica exigeix limitar la instrumentalització de les institucions en benefici propi. Però el mal ja està fet. S'ha establert un precedent que pot tenir conseqüències futures desastroses per a la divisió de poders. Uns funcionaris de dretes molt ben pagats —els membres del TC cobren entre 140.000 i 165.000 euros anuals— van camí de convertir-se en l'última instància legislativa de l'Estat, sense haver estat elegits directament pels ciutadans. Ens trobem al pitjor escenari possible, perquè la democràcia necessita que cúpula judicial i tribunals de garanties constitucionals siguen àrbitres imparcials. A l'Estat espanyol, s'han convertit en jutge i part. Intervenen a la lluita ideològica i partidista contra la meitat almenys dels ciutadans (d'esquerres i de les diverses nacionalitats de l'Estat). El descrèdit sembla ja irreversible. Si la dreta se'n surt amb la seua, recuperar el prestigi de les institucions democràtiques serà missió impossible.

Nadal de 2022

La Sibil·la

Tot temps passat fou anterior

Xàtiva esdevingué capital d'una província espanyola el 27 de gener de 1822, durant el Trienni Liberal. Des del passat dia 1, l'Ajuntament i l'Associació d'Amics de la Costera estan celebrant una efemèride que es presta al xovinisme i la nostàlgia de les glòries passades. Fins i tot es pot detectar algun esforç per arrogar-se cert paper capdavanter en la celebració d'aquell esdeveniment vuitcentista. Tanmateix, se solen oblidar dos fets: durant la brevíssima durada de la província xativina (gener de 1822 - octubre de 1823) ja no tenien vida institucional els antics estats de la Corona d'Aragó, abolits successivament pels Decrets de Nova Planta i la Constitució de Cadis; les províncies creades pels liberals eren "espanyoles", és a dir, circumscripcions administratives i electorals pensades per a un estat centralista. No està clara l'etimologia de 'província'. El mot podria derivar del llatí pro i l'itàlic winko (vincire en llatí). El seu sentit últim seria 'en virtut de conquesta'; els romans denominaven províncies tots els territoris conquerits fora de la península Itàlica. En qualsevol cas, les nostres tres províncies han desvertebrat totalment el País Valencià.

Són ineficaces per a ordenar equilibradament el territori; les àrees metropolitanes de les capitals ocupen només el 6% de la superfície del país, però llur poder d'atracció provoca que hi residisca un 54% de la població de la comunitat autònoma. La província fomenta en els seus habitants un sentiment d'identitat estrictament provincial, molt difícil de compatibilitzar amb el sentiment de pertinença a un tot identitari, perquè la província central rebé el nom del regne comú. L'oposició entre alacantins, valencians i castellonencs, resultat de la divisió provincial de 1833, tendeix a excloure de la valencianitat la gent dels territoris septentrionals i meridionals. Les enquestes indiquen que vora el 50% dels habitants de les províncies de Castelló i Alacant se senten només espanyols o més espanyols que valencians. (Aqueix percentatge baixa al 18% en la província de València.) Ni tan sols la llengua, el valencià, pal·lia la situació. Vista d'una manera egoista, una quarta província, la de Xàtiva, hauria estat positiva per a la ciutat, però saber si hauria beneficiat el conjunt del país, si hauria mantingut el nivell de consciència unitària, és pur exercici teòric.

Les circumscripcions administratives de l'antic regne eren dues governacions, la de València i la d'Oriola, encara que la primera se subdividí en tres. La sotsgovernació dellà del riu Xúquer (que arribaria a ser governació) tingué capitalitat a Xàtiva. Javier de Burgos es carregà la històrica divisió del país en quatre demarcacions, cosa que ha suposat la pèrdua de vertebració. Però tot això és aigua passada. A més, reivindicar avui les províncies no té cap sentit. Caldria reivindicar la seua supressió —o l'eliminació almenys de les diputacions. El regne també estigué dividit en quarters fiscals, pel tall del drap, un impost creat en 1404 que gravava el comerç tèxtil. La partió en quarters era semblant a l'actual divisió comarcal, mancada d'oficialitat —«fantasma» segons expressió de l'exconseller Vicent Soler. L'Estatut preveia una llei de comarques aprovada per majoria de dos terços a les Corts, però l'autogovern ha complit 40 anys i la comarcalització és encara una matèria pendent. De tota manera, ¿es podria restablir la posició anterior de Xàtiva?

En 1970, Emili Beüt i Berenguer publicà una proposta de divisió comarcal. El mateix any, Joan Soler presentà altra, que aconseguí un enorme suport d'institucions i d'intel·lectuals gràcies a la seua difusió en publicacions com la Gran Enciclopèdia Catalana i la Gran Enciclopedia de la Región Valenciana. Xàtiva passava de cap de governació a cap de la Costera. «Tot temps passat fou anterior», deia Marcos Mundstock. Els socarrats no enteníem res. ¿Xàtiva cap de la Costera de Ranes? En fi, podríem somiar en una divisió territorial com la catalana, que ha recuperat les antigues vegueries. Al País Valencià s'haurien de dir governacions. Toparien amb l'existència indefugible de les províncies. A més, Xàtiva tindria competidores molt fortes a l'hora d'elegir capital de jurisdicció; Alzira, Ontinyent, Gandia o Dénia superen Xàtiva demogràficament, i tenen més activitat econòmica. (La nostra ciutat ja ha passat per l'experiència de veure reduït el seu partit judicial.) S'albira un horitzó fosc. Es troben a faltar lideratge polític i projecte de futur.

(publicat a Levante-EMV, el 17/12/2022)

Recital poètic

El delicte de malversació

Costa d'entendre que l'executiu central, la coalició PSOE-UP, modifique en aquests moments el tipus penal de la malversació. La gent d'ERC creu que això beneficiarà els independentistes (uns ja condemnats i altres pendents de judici); veuran rebaixades les penes (ja imposades o que es puguen imposar). Tanmateix, l'ultima paraula la tindran sempre els jutges. Els articles 252, 253 i 432 del Codi Penal regulen fins ara l'assumpte. Els 252 i 253 estan a la secció 2ª (administració deslleial) del capítol VI (defraudacions) del títol XIII (delictes contra el patrimoni i l'ordre socioeconòmic). L'article 432 diu: 1. La autoridad o funcionario público que cometiere el delito del artículo 252 sobre el patrimonio público, será castigado con una pena de prisión de dos a seis años, inhabilitación especial para cargo o empleo público y para el ejercicio del derecho de sufragio pasivo por tiempo de seis a diez años. 2. Se impondrá la misma pena a la autoridad o funcionario público que cometiere el delito del artículo 253 sobre el patrimonio público.

Cal mirar què diu l'article 252: Serán punibles con las penas del artículo 249 o, en su caso, con las del artículo 250, los que teniendo facultades para administrar un patrimonio ajeno [...] las infrinjan excediéndose en el ejercicio de las mismas y, de esa manera, causen un perjuicio al patrimonio administrado. Article 253: Serán castigados con las penas del artículo 249 [...] los que, en perjuicio de otro, se apropiaren para sí o para un tercero, de dinero, efectos... Ja es veu que tenen idèntica pena l'administració deslleial i l'apropiació del patrimoni públic, però l'ànim de lucre (apropiar-se per a si mateix o per a un tercer) només intervé al segon delicte. Es tracta d'una modificació exprés introduïda pel PP en 2015, quan comptava amb majoria absoluta al Congrés i el Senat. Aquell canvi era la ràpida resposta pepera a la consulta del 9N impulsada pel govern d'Artur Mas en 2014. Anteriorment, el Codi Penal deia que només incorrien en malversació las autoridades o funcionarios que, con ánimo de lucro, sustrajeran o consintieran que un tercero sustraiga los caudales o efectos públicos que tenga a su cargo por razón de sus funciones.

Caldrà fer-se, doncs, algunes preguntes. ¿S'apropiaren de cabals públics els independentistes, l'1 d'octubre de 2017? ¿Sostragueren diners públics o consentiren que ho feren tercers? ¿Existí ànim de lucre? El Tribunal Suprem considerà provat que el govern català havia utilitzat cabals públics en l'organització d'un referèndum il·legal, però un informe del ministre d'Hisenda Cristóbal Montoro afirmava que no s'havia utilitzat ni un euro públic en la consulta. (La hisenda catalana estava pràcticament intervinguda.) No hi hagué, doncs, malversació (ni administració deslleial, ni apropiació). Els condemnats no utilitzaren fons públics per a fins il·lícits; no pogué haver diners malversats que acabaren en les butxaques de ningú. Tanmateix, els líders independentistes foren condemnats. Potser, en comptes d'impartir justícia, la Sala Segona del TS actuà políticament. És inevitable pensar en la prevaricació. Jutges i tribunals han d'aplicar les lleis amb equitat, imparcialitat, independència i professionalitat. Per imperatiu legal, han de considerar sempre el supòsit més favorable per al reu. No s'han de deixar influir per conviccions ideològiques o religioses personals.

¿Van actuar així els magistrats de la Sala Segona del Tribunal Suprem? Un jutge pot prevaricar si pren resolucions sabent de ciència certa que són injustes. Modificar l'article 432, rebaixant la pena per a la malversació sense ànim de lucre, no serviria de res amb jutges que fan política en comptes de justícia. Podrien interpretar que el profit polític que hom trau amb l'administració deslleial també és lucre, o dictar sentències contradictòries segons els casos. La dreta ha sortit en tromba a dir que el govern de Sánchez vol fer una reforma exprés del Codi Penal a la mesura dels independentistes. La de Rajoy de 2015 també fou una reforma exprés, dissenyada per a impedir la convocatòria de referèndums d'autodeterminació. ¡A l'ull del seu veí veuen una busca i en el seu no veuen una biga! En qualsevol cas, la mesura anunciada pel govern de Sánchez és molt arriscada; atès el biaix de nombrosos jutges, la modificació de l'article 432 del CP podria ser interpretada sense imparcialitat o a la babalà, com s'ha esdevingut amb la llei del "sols sí és sí". També pot resultar molt impopular entre l'electorat d'esquerres si beneficia els corruptes. Ja veurem.

Manies

La saviesa popular diu que les manies no tenen cura. Es poden tenir dèries i no ser-ne conscient. Sembla que l'abat mitrat de la col·legiata de Xàtiva pateix una mania recurrent: l'administració pública té abandonada l'Església. Realment, l'Estat, les comunitats autònomes i altres ens locals destinen molts diners a l'Església Catòlica per distints conceptes: subvencions directes per a clergat, culte i assistència religiosa en hospitals, exèrcit, institucions penitenciàries i altres institucions; un percentatge de l'IRPF (suma de les caselles del 0'7% del recaptat, que es destina a l'Església i altres fins socials, és a dir, a les ONG, incloses les eclesials); concerts amb centres educatius o sanitaris catòlics; sous dels professors de religió... Per altra banda, l'Església, que és una de les principals propietàries de béns immobles de l'Estat (edificis, pisos, baixos, sòl urbà, terrenys agrícoles), no paga l'IBI, ni l'Impost de Societats, ni altres tributs (bé que alguns dels béns no estiguen destinats al culte i l'Església n'obtinga rendes: lloguers, beneficis per diverses activitats econòmiques). S'ha permès que l'Església s'immatricule béns d'una manera que frega la mala fe.

També obté beneficis del seu patrimoni històric i artístic (moble i immoble): catedrals i altres temples, monestirs, tresors artístics... Recordem que alguns d'aquests béns són rehabilitats per les administracions públiques. La col·legiata de Xàtiva i el seus tresors, per exemple, foren restaurats a càrrec de la Generalitat amb motiu de l'exposició del programa “La Llum de les Imatges”. Altres temples xativins i els seus béns mobles (retaules sobretot) han estat rehabilitats també amb diners públics. L'església xativina posseeix nombrosos immobles pels quals no paga IBI. L'espanyola, immensament rica, sembla un paradís fiscal. Els contribuents que marquen la casella del 0'7% a l'Església no paguen més que els altres ciutadans. (Ja m'agradaria a mi que un percentatge del que tribute es destinés, per exemple, a ajudes a la dependència.) Però les manies no tenen cura. Tan aviat com es produeix qualsevol desperfecte en dependències eclesials —al sostre de la sagristia de la Seu, posem per cas—, l'abat es queixa que els poders públics no acudisquen a reparar ràpidament un immoble que és privatiu de l'Església, i d'accés restringit.

La jerarquia eclesiàstica mai no té prou. N'hi ha exemples. Sant Feliu roman tancat. ¿Per què? Sembla que es tracta d'una qüestió econòmica. Cal alguna persona que òbriga, cobre els tiquets i vigile el recinte, però el titular del temple diu que no té diners per a pagar sous. Podria parlar amb l'alcalde; li he sentit dir que posar un treballador municipal no seria cap problema. Els bisbes repeteixen la cobla que l'activitat eclesial estalvia milers de milions a les administracions públiques. ¡Ha! En aquest cas, el veïnat xativí, catòlic i no catòlic, estalviaria diners a l'Església. Però sembla que l'abat parla poc amb la nostra primera autoritat civil. En fi, sense abandonar Sant Feliu, em vénen al cap alguns esdeveniments estranys que s'hi van produir abans, durant i després del passat pont de Tots Sants. Vaig acudir al temple el dia 30 d'octubre, per a escoltar el concert Presto para navegar, a càrrec de l'organista Arturo Barba i el baríton Sebastià Peris. ¡Concert i dolços en el marc de la Fira Borja! Em vaig trobar amb unes quantes sorpreses.

La pica d'aigua beneïda, un capitell romànic reaprofitat, amb escenes de la Nativitat i l’Adoració dels pastors, no estava en el seu lloc de sempre a l'esquerra de l'entrada; l'han traslladat als peus del presbiteri. ¿Per què? ¿Com ho han fet? ¿N'està assabentada la Direcció General de Cultura i Patrimoni? ¿Ha autoritzat el trasllat? Segona sorpresa: tres tubs de l'orgue presentaven bonys per cops. Versió oficial: es produïren durant l'afinació de l'instrument. Sospita o núvol: potser es produïren perquè algú volgué canviar d'emplaçament l'orgue, sense aconseguir-ho. Està ben clar que hi ha hagut remenament del bo a Sant Feliu, edifici declarat BIC. Deu estar efectivament oblidat per l'administració; el titular hi fa el que li dóna la gana. Més sorpreses: dues apagades elèctriques durant el concert. I últim fet enigmàtic: la furgoneta de repartiment d'una empresa multinacional quedà encallada als esglaons de pedra que enllacen l'església amb la carretera del castell, a prop del grup d'habitatges Santes. ¡Fiar-se del navegador, altra mania que no té cura!

(publicat a Levante-EMV, el 03/12/2022)

Bicentenari

Atmosfera política viciada

L'ambient polític està molt enrarit. Les coses li van relativament bé al govern central; des de fa temps, les enquestes palesen que moltes de les mesures que ha pres semblen bé a la majoria dels ciutadans. En canvi, quan es demana una valoració dels governants, nombroses persones tenen una opinió negativa. ¿Com és possible aquesta contradicció? La coalició PSOE-UP hagué de sortejar des de primera hora obstacles immensos: els problemes sanitaris, econòmics i socials derivats de la pandèmia de coronavirus i la guerra a Ucraïna, i la crisi política que planteja el conflicte català. El govern ha anat superant les dificultats amb relativa bona fortuna. Els ERTO van salvar de la fallida moltes empreses. S'establiren ajudes per als sectors econòmics més afectats. Han augmentat l'ocupació i els contractes indefinits. S'ha pujat el salari mínim interprofessional, que es pensa pujar encara més. S'ha establert l'ingrés mínim vital, bé que no arriba, per problemes burocràtics, a tota la gent que el necessita. El creixement del PIB és positiu fins ara, malgrat el perill latent de recessió. Les pensions pujaran el mateix que l'IPC. S'ha ampliat el bo social elèctric.

La Unió Europea donà el vist i plau als projectes del govern i concedí a l'Estat espanyol 140.000 milions d'euros d'ajuda extraordinària —dos terminis de la qual ja s'han rebut— per a pal·liar la crisi del coronavirus. (Recordem que el PP intentà boicotejar aquesta ajuda en Brussel·les.) El govern ha aconseguit l'excepció ibèrica per tal de frenar el preu del gas i l'electricitat —que, així i tot, continua sent massa alt. La inflació, elevada, és inferior a la d'altres països europeus. En fi, es podrà pensar que algunes de les mesures preses es queden curtes o són errònies. Hi haurà qui trobe a faltar d'altres. És evident, però, que l'esquera no ha actuat com ho féu la dreta a la crisi de 2008. Potser per això, la gran majoria dels ciutadans troba encertades les mesures del govern al qual, políticament, també li van prou bé les coses; ha aconseguit d'aprovar, amb el suport de la majoria d'investidura, tots els pressuposts i tots els projectes legislatius. Tornem doncs a la pregunta: ¿Per què el govern d'esquerres és valorat negativament per molta gent? Jo crec que l'atmosfera política viciada n'és la causa. I, en bona mesura, l'ambient enrarit el provoca la dreta.

El PP no paí la pèrdua del govern. Des del minut zero, els partits de dreta iniciaren una ofensiva en tota regla contra el govern de Pedro Sánchez. L'acusaren d'il·legítim. S'ha fet servir artilleria lleugera i pesada, i tota classe de munició: insults, injúries, falsedats... Els ministres d'UP han estat la diana preferida de la reacció. Calculava que el desgast faria trontollar un govern que ha passat per períodes molt complicats, certament. Però la desesperació de la dreta, que ja no sap què dir, ni què fer, ha anat en augment conforme es feia inviable la moció de censura, s'anaven aprovant projectes de llei i pressuposts generals de l'Estat i es rebia el suport d'Europa. El calibre de les insidies, per tant, també augmenta vertiginosament. La supressió del delicte de sedició i l'aplicació per diversos tribunals de la llei del "sols sí és sí" han esdevingut la causa d'enormes envestides —que són especialment masclistes contra la ministra d'Igualtat. Mai no vaig pensar que se superarien, als debats parlamentaris, certes línies roges. La retòrica inflamada, que s'ha instal·lat a les xarxes, als mitjans de comunicació i en seus judicials, parlamentàries i municipals, incendien l'ambient.

Retornen ecos de la II República. Llavors, el discurs violent acabà malament. L'aire viciat de les altures descendeix a poc a poc a la part baixa de la societat. Alguns utilitzen les paraules com a bales. Amollen, posem per cas, «¡Clar, vostè és d'esquerres!» o «¡És un independentista!» ¿I? És com si digueren «¡Anatema, anatema!» ¿Està prohibit ser d'esquerres o independentista en un país democràtic? A Pedro Sánchez li han dit —surrealisme del bo— que voldria suprimir la monarquia i instaurar la república federal. La dreta llança aquests dards amb la idea que tothom tinga per cert que socialisme i república són "heretgies". Però tothom sap que estats democràtics com Suïssa o Alemanya són repúbliques federals. També es trasllueixen, a través de certes expressions, ínfules de superioritat —no hi ha més veritats que les definides per l'IBEX 35 i el fidels a l'Espanya eterna, terra de cacics, catòlica i de dretes. Però l'enorme enrabiada de la dreta no naix únicament del càlcul econòmic. Està provocada sobretot per la frustració ideològica i masclista. Veure que han entrat al govern de coalició dones joves d'UP, feministes i d'esquerres, fa sortir la dreta de polleguera.

Reaccionà igual amb les ministres de Rodríguez Zapatero Bibiana Aído i Leire Pajín. El govern intenta avançar en drets socials, en matèries que xoquen frontalment amb els postulats del catolicisme més ranci i reaccionari, i amb el masclisme de molts polítics i jutges (regulació de l'avortament, igualtat per a les minories amb preferències de gènere no normatiu, protecció de la llibertat sexual, lluita contra la violència masclista, paritat entre homes i dones...). ¿Es cometen errors? ¡I tant! Però això no justifica la virulència dels atacs contra les ministres d'UP. Els debats suscitats pels canvis legislatius (la llei del "sols sí és sí", la supressió del delicte de sedició) palesen, per damunt de possibles errors de tècnica jurídica, el caràcter merament punitiu que la dreta voldria imprimir a la legislació penal. I l'esquera pot caure a la trampa, comprar l'agenda del PP. El dia 26, acudí dividida a les manifestacions. Ignore si la violència verbal ja ha fet forat. Fins ara, els polítics i els periodistes, d'una banda, i la resta de ciutadans, d'altra, semblen viure en planetes distints; en general, la gent de peu continua amb la seua vida de sempre, al marge de disputes acalorades.

Però no s'ha de descartar la possibilitat que tantíssima atmosfera viciada als àmbits polítics i mediàtics tinga males conseqüències. Se sap que l'opinió pública és més bé l'opinió publicada. La judicatura no col·labora a asserenar els ànims. Aquest cap de setmana, malgrat la nova Llei de Memòria Històrica, els falangistes han pogut celebrar un acte d'homenatge al seu fundador en el cementiri d'Alacant. Lluïren les seues camises blaves i les seus banderes i cantaren el Cara al sol. La Sotsdelegació del Govern havia prohibit l'acte, però el Tribunal Superior de Justícia va dir que havien de prevaler el dret de reunió i el dret a la lliure manifestació. ¿Algú s'imagina uns nazis amb esvàstiques desfilant per carrers de qualsevol ciutat alemanya? Doncs això és possible a les Espanyes. La cúpula judicial i el Tribunal Constitucional estan controlats per la dreta. A causa de tot el que s'ha dit, els periòdics i els noticiaris televisats donen feredat. El govern haurà de prendre moltes mesures socials per a evitar el transvasament de vot obrer a l'extrema dreta o l'abstenció. L'ambient enrarit podria tenir conseqüències nefastes per a la democràcia.

Converses sobre Joan Fuster

Cent de Fuster

El pròxim dia 23 farà cent anys exactes del naixement de Joan Fuster, l'intel·lectual valencià més destacat del segle XX. L'assaig ocupa un lloc preeminent en la seua obra, extensa i variada. Jo sempre he tingut una predilecció especial pels escrits "cívics" de Fuster. Sovint se sol oblidar que els grans assagistes es caracteritzen per la subjectivitat, el relativisme, la ironia i l'esperit crític. Dic açò perquè els seus detractors sempre han acusat Fuster de dogmàtic. Naturalment, sent ben jove, vaig llegir Qüestió de noms i Nosaltres, els valencians. Amb totes les objeccions que hom li vulga fer —l'autor no defugia el debat d'idees—, Nosaltres és un llibre cabdal en la producció fusteriana. Significà un revulsiu per a molts valencians, un tall en la percepció que fins aleshores teníem del nostre país. (El volum es publicà en 1962). Com va dir Jaume Pérez Montaner, «es pot parlar d'un abans i un després d'aquesta obra» en el conjunt de tot allò que s'ha dit i s'ha escrit sobre la cultura i la consciència nacional del poble valencià, que és molt.

Les tesis fusterianes —sobretot una: «la meua nació política són els Països Catalans»— van suscitar animadversions absolutes i el sorgiment d'un mot, "fusterianisme". Fa poc, he llegit un article de Toni Cucarella, "Contra el fusterianisme polític", publicat al número 120 de Llengua Nacional. Segons Toni, no existeix el fusterianisme com a doctrina política. Efectivament, no existeix, si pensem en un equivalent a liberalisme, socialisme o anarquisme. De Marx, per exemple, es pot dir que creà una teoria cientificofilosòfica denominada marxisme, el seguidor de la qual rep el nom de marxista. Fuster no creà cap doctrina, ni fundà cap partit. Es limità a opinar, a explicar allò en què creia. També ens advertí que tota política que no férem nosaltres seria feta contra nosaltres. Però la tasca de concretar quina política ens convé és cosa nostra. Així i tot, res no ha pogut evitar que s'escampen els mots fusterianisme —que més bé hauria de ser fusterisme— i fusterià, en un sentit semblant al de wagnerisme (corrent musical) i wagnerià (partidari del wagnerisme). ¡Tant és! Jo crec que no ens hauríem de perdre en discussions terminològiques.

 

 

Allò més important és traure conseqüències del pensament fusterià. En un dels articles que escrivia per a la secció "Punt de meditació" de la revista El Temps, Fuster ens recomanava no caure en el pessimisme. Recordava una consigna de Josep Bernat i Baldoví: Sea nuestra divisa / rescatar si podemos la camisa. «¿Com? No sabria dir-ho», confessava Fuster. Deia que els barítons del nacionalisme polític estaven afònics. I concloïa la seua columna afirmant que calia recuperar el nivell reivindicatiu que s'havia sacrificat sota la magnòlia de Benicàssim. A Xàtiva, tinguérem ocasió d'escoltar Fuster vàries vegades. Durant la segona meitat dels setanta, es deixà caure per la casa parroquial dels Sants Joans, en què se celebraven aplecs interessants, sempre sota vigilància policial. Llavors era rector Toni Signes. En 1976, arran de l'atemptat amb bomba contra la llibreria La Costera, Fuster vingué a Xàtiva, per tal de solidaritzar-se amb els afectats. (En 1981, la casa de l'escriptor al carrer Sant Josep de Sueca també patiria un atemptat feixista.)

Fuster va participar en dos actes organitzats per l'Associació d'Amics de la Costera. En 1980, presentà la publicació més emblemàtica de l'entitat, el llibre Xàtiva, de Vicent Andrés Estellés. En 1982, a la presentació del número 2 de la revista Papers de la Costera en l'Almodí assistiren, entre d'altres, Fuster, Andreu Alfaro, Alfons Roig i Alfons Cucó. Més endavant, en 1984, alguns xativins coordinats per Antoni Martínez Revert vam enllestir un projecte magnífic, l'edició d'un estoig, Homenatge Picasso, amb gravats i poemes d'artistes plàstics i poetes valencians reeixits. Els textos introductoris eren de Joan Fuster i Alfons Roig. La commemoració del centenari del naixement del gran escriptor ha tingut, però, escàs ressò a la nostra ciutat. Ahir, divendres, quan ja havia escrit aquestes línies, se celebrà l'acte Fuster en perspectiva, a l'Ateneu Popular de Xàtiva, amb participació d'Aureli Silvestre i Pau Viciano. I el pròxim dimarts, a la Casa de Cultura, hi haurà una taula redona, Converses sobre Joan Fuster, organitzada per la Fundació Raimon i Annalisa, amb intervencions del mateix Raimon, Antoni Furió i Josep Palomero.

(publicat a Levante-EMV, el 19/11/2022)

Cloenda del cicle

Happenings als museus

Periòdicament salta la notícia d'un nou happening museístic. Als grups d'activistes climàtics els ha pegat per realitzar "accions" en museus. Ja fa dies, llançaren sopa de tomaca a la pintura Els gira-sols, de Vincent van Gogh, exposat a la National Gallery de Londres. (Només el marc del quadre resultà lleugerament danyat; l'obra estava protegida per un vidre.) Posteriorment, dos activistes alemanys van entrar al Museu Barberini de Potsdam —a prop de Berlín— i van atacar un quadre del pintor impressionista francès Claude Monet. Li van llançar puré de creïlla, però el quadre no patí danys, afortunadament. En realitat, la gent que lluita contra el canvi climàtic porta mesos organitzant accions de protesta com aquestes, per a cridar l'atenció de la societat i els polítics sobre l'escalfament global. En agost, dues persones s'enganxaren a un quadre de Lucas Cranach el Vell en la Gemäldegalerie de Berlín. Una obra del pintor renaixentista italià Rafael, la Madonna Sixtina, que s'exhibeix a la Gemäldegalerie Alte Meister de Dresde, fou la següent víctima. En ambdues ocasions, els activistes adheriren les mans encolades al marc de la pintura.

Ara els ha tocat el torn a la Maja desnuda i la Maja vestida de Goya, que s'exhibeixen al Museu del Prado de Madrid. S'ha posat de moda que obres d'art famoses siguen l'ase dels cops. Els agitadors graven llurs accions en vídeos que després publiquen a les xarxes socials. Exigeixen als governants mesures urgents que aturen la catàstrofe climàtica imminent. Em sembla bé la seua lluita, però trobe equivocada la tàctica que fan servir. Si volen tocar-li el viu al capitalisme, podrien atemptar contra els interessos de les seues empreses més representatives, especialment les més contaminants, i deixar en pau l'art. És evident que, des de la més remota antiguitat, allò que denominem art exquisit s'ha creat quasi sempre per a les elits instal·lades al poder en cada moment històric. També és ben evident que moltes institucions museístiques, reials en el seu origen —el British Museum, el Louvre, alguns dels Museus Estatals de Berlín—, són enormes magatzems d'obres furtades durant les èpoques colonials. L'Església Catòlica també és una gran posseïdora de tresors artístics. En temps revolucionaris, una part d'aquests tresors fou destruïda.

En fi, les classes socials baixes solien tenir un accés molt restringit a la producció cultural més elevada. Tradicionalment, la gent de peu s'havia de conformar amb els productes del que Arnold Hauser anomenava cultura del poble. Per altra banda, la incultura generalitzada tampoc no invitava al gaudi de l'art sublim. Però els temps han canviat. Ara, molts dels grans museus són de domini públic. Tothom pot accedir-hi. Les seues obres d'art formen part d'un patrimoni històric i artístic que hem de conservar, especialment aquell que concerneix la nostra identitat cultural. A més, aqueix patrimoni proporciona llocs de treball, directes i indirectes, i rendiment econòmic a l'erari públic i a les localitats que acullen els museus. ¿Han pensat en tot açò els activistes dels purés? ¡No! Diuen coses com aquestes: «La gent es mor de fam i només teniu por de la sopa de tomaca en un quadre. Nosaltres tenim por perquè en 2050, segons els científics, ja no podrem alimentar les nostres famílies. Un quadre ja no valdrà res quan calga barallar-se pel menjar.» Conclusió: la protecció del patrimoni cultural és, per als activistes, tasca absolutament prescindible.

En escoltar les seues preguntes («¿Val més l'art que la vida, que el menjar?»), em vénen records d'un viatge per Iran en 2015. Vaig fer una excursió a Pasargada per a veure els seus jaciments arqueològics. La guia local ens contà açò: «En 1979, un grup de guardians de la revolució arribà al poble amb intenció de destruir la tomba de Cir el Gran —la seua conservació els semblava contrària a l'islam. Llavors, tots els homes del poble s'estengueren a terra, en el camí d'accés al monument. "Haureu de passar per damunt dels nostres cadàvers", van cridar. "Si trenqueu la tomba, llevareu el pa als nostres fills. ¿Sabeu quants turistes vénen tots els anys a visitar-la?" Finalment, els guardians giraren cua.» Sí, el patrimoni dóna treball i rendiment econòmic. Per altra banda, els happenings poden tenir derivades que els llançadors de tomaca no deuen haver calibrat. Els sortiran imitadors —malalts, fanàtics o gent sense solta— que voldran fer el mateix i els museus extremaran les mesures de seguretat, cosa que afectarà tots els visitants, que acabaran pagant els vidres trencats. L'entrada d'un museu s'assemblarà a les zones d'embarcament dels aeroports.

Finalment, voldria transcriure les paraules d'un amic: «Van Gogh estimà la natura. Pintà lliris, camps de blat i gira-sols, però no aconseguia de vendre un quadre. Es tallà una orella i se suïcidà d'un tret al pit, perquè ningú no entenia el seu art. Ara, ens caguem en la seua elitista pintura per a salvar la natura que tant estimà. De bojos.» Efectivament, de bojos, i de gent que menysprea el patrimoni cultural. ¡Quina mania de ficar-se amb els artistes plàstics! I encara gràcies. De moment, no han esdernegat cap obra d'art de manera irremeiable. Però podrien buscar altres dianes que donen més efectivitat a la protesta; no crec que aconseguisquen res amb happenings museístics; el poder sol restar indiferent davant la degradació i la destrucció dels béns culturals. Els lluitadors contra el canvi climàtic podrien interrompre, posem per cas, el tradicional concert de cap d'any a la Goldener Saal del Musikverein de Viena. Allà es reuneix el bo i millor de les elits. I hom no faria cap mal a la música, que és un bé immaterial. I l'esdeveniment es televisa en directe a tot el món. ¡És broma! Les empreses capitalistes contaminants haurien de ser l'objectiu de la protesta.

Poesia i música en temps d'Ibn Ḥazm

Ibn Ḥazm de Còrdova

Enguany, l'Ajuntament de Xàtiva i l'Associació d'Amics de la Costera estan commemorant amb un munt d'actes el mil·lenari de Ṭawq al-ḥamāma (El collar de la coloma), gran obra literària escrita en 1022 per Abū Muḥammad ‘Alī Ibn Aḥmad Ibn Sa‘īd Ibn Ḥazm, nascut a Còrdova l'any 994 (384 de l'hègira). En gener, ja vaig dedicar una columna a glossar el llibre. I mentre vostès llegeixen aquestes línies, es desenvolupa a la Casa de Cultura el XXIX Simposi Anual de la Societat Espanyola d'Estudis Àrabs, que vol sumar-se així a l'efemèride. Ibn Ḥazm, conegut sobretot per haver escrit El collar, fou un personatge controvertit i un dels principals pensadors d’al-Andalus. L'influx de l'escriptor en la teologia i el dret islàmics arriba fins als nostres dies; algunes de les seues idees són perceptibles a l'actual salafisme. Ibn Ḥazm redactà el seu tractat sobre l’amor i els amants, a partir de diversos episodis autobiogràfics, quan estava exiliat a Xàtiva. Passaria la vida fugint. Patí diversos empresonaments. Marxà de Còrdova dues vegades, després de ser deposats sengles califes omeies. S'instal·là en Almeria i, quan només tenia vint-i-vuit anys, a Xàtiva.

En aquesta ciutat arribaria a ser proclamat un nou califa omeia, ‘Abd al-Raḥmān IV, que seria assassinat aviat per eslaus amirites. Ibn Ḥazm sojornà molt de temps a Dénia i Mallorca, d'on hagué de fugir per les seues dissensions amb els alfaquins malikites. (Ell havia esdevingut un defensor aferrissat de la doctrina ẓāhirī, molt rigorista; rebutjava el racionalisme i l'analogia.) Durant la resta de la seua vida, es dedicà a escriure llibres sobre ciència, religió, dret. Destaquen La precisió dels fonaments jurídics i Llibre de les solucions decisives tocants a religions, sectes i escoles. El fugitiu peregrinaria per diferents territoris: Còrdova, Almeria, Granada, Talavera, Sevilla... Havia adquirit molts sabers de manera autodidacta, però caigué en desgràcia i els seus llibres foren cremats. Va dir: «Podreu cremar el paper, però no allò que conté, car això és dins el meu pit.» A Xàtiva es perpetua la seua memòria. En 1981, posem per cas, s'edità una carpeta, El collar de la coloma, que contenia gravats dels artistes Manuel Boix, Artur Heras, Rafael Armengol i Joan Ramos, i poemes d'Ibn Ḥazm de Còrdova traduïts per Antoni Martínez Revert. Jo firmava el prefaci, en què evocava literàriament la figura de l'exiliat a Xàtiva (encara no engalzat per la radical doctrina ẓāhirī). Hi vaig intercalar uns versos seus traduïts per Antoni Martínez. Reproduïsc, revisat, el text d'aquell pròleg:

«Farcells de núvols foscos s'estenen sobre l'albacar al darrer crit de pregària del muetzí. L'oreig duu perfums de palma tunisenca de dellà la mar Mediterrània. Remors de fonts i tremolar del ventijol. Vaig pels carrers sinuosos de Madina Satiba amb l'empenta del foragitat, del confinat a l'exili. Lluny, des de l'alcàsser del valí, els ritmes del tabal omplen el capvespre. ¡Ai Còrdova, que distant ets! ("...un sol moment l'he viscut sens solitud.") Muhammad m'ofereix l'òscul de la pau i es trau, de sota l'aljuba, l'adreça de la filla d'Ibrahim, la israelita. Dirigir les meues passes a l'aljama on ella espera. Deixar el recinte murat i l'encimbellat minaret. Endinsar-se al lloc que m'ha assenyalat l'alcavot. Pati amb tarongers, pou d'aigua neta. Dintre l'alcova, estores d'Alger, voluptuoses catifes d'Aràbia, pells d'anyells i de cabrits. ("La meua estimada, un capvespre, / de sobte, corprès, vaig besar...") ¡Al·là, l'únic Déu d'israelites i sarraïns! Fique els dits als cimbells del teu pit. Regalar-se amb la dolçor d'arnadí dels teus malucs. Engonal humit sota el blanquíssim caftà brodat amb flors. Vel de seda verda sobre els llavis. Recitar versos de l'Alcorà a l'harem. Guixos serpentejants, taulells socarrats de Manises. Fruites aromàtiques; natges tibants. Llamp d'amor. Un moment, un breu instant d'acoblament. ("Sóc ramader d'estels i tinc d'ells cura... / Ah, els estels, símbols d'amor encès, / focs a la nit, tenebra persistent / al meu desig.") Desert d'amor: buidar-s'hi. Lluna fosca. Torne a recordar aquell moment, aquell minut etern, aquella nit de noces. ("No tenir-te a prop és l'única raó / d'odiar la vida.") Blanca coloma de coll nu. Pestanyes ennegrides d'alcofoll. ¡Ibn Hazm de Còrdova! Tornar de bell nou al sudari negre de la nit. Carrers estrets. Cases i alfanges amagats. Pagar el tribut de l'estranyat en terra llunyana. Àngel Jibril, androgin alat al paradís, ¡obre les portes!»

(publicat a Levante-EMV, el 05/11/2022)

Ibn Hazm a la Xàtiva del segle XI

Alcassabes en època d'Ibn Hazm

Sempre Lucrècia

II Fira Borja

La necròpolis musulmana de Xàtiva

Monsenyor Enric Benavent

El nou pastor del ramat catòlic valencià serà monsenyor Enric Benavent Vidal, de Quatretonda. ¿És una bona notícia? Segons com es mire. Després de molts anys, vindrà a la catedral basílica metropolitana de Santa Maria un arquebisbe valencià de soca-rel. El cardenal Cañizares, encara cap de l'arxidiòcesi, també és valencià. Tinguem present, però, el ferm sentiment de pertinença a la Manxa entre les gents de la Plana d'Utiel. Aquesta terra sempre havia pertangut a Castella, però s'incorporà a la província de València en 1851. Cañizares, utielà de pares benaixevers, no parla valencià. Per a trobar altre titular de la càtedra valentina indubtablement nostrat, ens cal remuntar fins al 22 d'abril de 1920. En aquesta data fou nomenat arquebisbe de València Enric Reig Casanova. Havia passat part de la infantesa en Agullent, el poble de sa mare, i havia cursat estudis de batxillerat a Xàtiva. Ocupà escon al Senat. En desembre de 1922, era creat cardenal. L'estranya coincidència, que un valencià revestit de porpra tornés a presidir l'arxidiòcesi, durà ben poc. Uns dies després, Reig era nomenat arquebisbe de Toledo, seu primada de Castella.

Seguint un inveterat designi de la jerarquia catòlica, la càtedra arquebisbal de València sol estar ocupada per forasters, per monsenyors que desconeixen, per tant, la nostra llengua. (L'església autòctona pateix tres segles de castellanització.) En canvi, moltes diòcesis balears i catalanes estan regides per prelats valencians. De fet, Enric Benavent era fins ara bisbe de Tortosa. Hi ha circumstàncies familiars del nou arquebisbe que criden l'atenció. El seu germà bessó, Rafael Benavent Vidal, militant del Bloc i professor d'educació secundària, fou alcalde de Quatretonda entre 2006 i 2009, en sengles governs de coalició amb el PSOE. En tot cas, que monsenyor Benavent siga valencià de la Vall d'Albaida no basta per a decidir si ens hem d'alegrar o no pel seu nomenament. És més important saber de quina cama "coixeja". ¿A quin corrent eclesial pertany el nou arquebisbe? Podem fer suposicions. Presideix, al si de la Conferència Episcopal, la Comissió per a la Doctrina de la Fe, una mena de sant ofici actualitzat. Fa pocs mesos, advertí que los sanitarios católicos no pueden colaborar con acciones que atenten contra la vida.

Evidentment, es referia a l'avortament i l'eutanàsia. Demanava als sanitaris, fins i tot si treballen a la sanitat pública, que es declaren objectors de consciència. Hi ha altre episodi interessant. En 2012, l'esmentada Comissió per a la Doctrina de la Fe envià una "notificació" —de la qual era ponent monsenyor Benavent— a Andrés Torres Queiruga, sacerdot, teòleg, filòsof i professor a la Universitat de Santiago de Compostel·la. El doctor Torres Queiruga, gallec, té obra traduïda a l'alemany i l'italià. És membre de la Real Academia Galega. També ha format part del Consello da Cultura Galega. Notificació és un eufemisme. Els bisbes consideraren herètiques les idees del teòleg. L'enviaren, per tant, un apercebiment previ a la condemna per heretgia. Torres Queiruga considerà l'escrit una calumnia pública. Rebé el suport de nombrosos fòrums sacerdotals, de la Coordinadora de Comités Óscar Romero i de múltiples catedràtics, filòsofs, teòlegs, sociòlegs, pensadors i escriptors de renom —Josep Antoni Comes, fundador de la revista Saó, entre ells.

Com no puc opinar de teologia, preferisc referir-me a un dels problemes que trobarà Benavent quan prenga possessió del càrrec: el del missal valencià. Fins ara, cap arquebisbe no ha volgut resoldre'l. En 1974, els bisbes de les diòcesis valentines van aprovar el Llibre del poble de Déu, del pare Pere Riutort. El van declarar apte per als actes litúrgics fins a la publicació de l'edició oficial. Els cristians del país encara estan esperant aqueixa edició. Lògicament, haurà de complir la norma de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. Però els monsenyors no s'han atrevit a clavar la mà en el vesper. ¿Per quin motiu? Tinc la meua teoria, que pot ser errònia. Devien témer que una part significativa de la gent assídua als cultes protestara per trobar "catalanista" un missal respectuós amb les normes ortogràfiques de l'AVL. «Si només el reclama una colla de rojos i nacionalistes que no freqüenten els temples, deixem-ho córrer», s'hauran dit els predecessors del nou arquebisbe. ¡Veges! ¿Pensarà igual monsenyor Enric Benavent? Mmm. Esperem que no.

(publicat a Levante-EMV, el 22/10/2022)

Ecos del nacionalcatolicisme

Els feixismes anteriors a la Segona Guerra mundial s'apartaven ostensiblement de la religió. O, millor dit, eren una religió en si mateixos. Durant la seua joventut, Benito Mussolini havia abanderat posicions atees i anticristianes. Rebutjava la religió i l'Església Catòlica. La retòrica nacionalista s'apropià, però, del lèxic religiós. Els feixistes retien un culte quasi sagrat al seu líder. El feixisme esdevingué una mena de religió civil. A la primeria de la dècada de 1920, Mussolini canvià d'actitud. S'adonà que la majoria social italiana era catòlica. Li calia el seu suport. Decidí de firmar uns acords amb L'Església, els Pactes del Laterà. El conflicte entre règim totalitari i Església fou, però, continu. La “religiositat” feixista —la seua ampla gamma de creences, fervors, ritus i símbols— era obertament alternativa a la fe cristiana. Mussolini intentà de contraposar catolicisme i cristianisme i d'incorporar el primer, en clau identitària, a la idea feixista de nació. «Sóc catòlic i anticristià», deia. Els feixistes enaltien la violència i el racisme.

En 1938, es produí un enfrontament amb Pius XI per causa de la qüestió racial. Joves militants escriviren en pàgines de revistes del règim articles d'un to obertament anticristià; consideraven que la fe feixista i la fe cristiana eren irreconciliables i alternatives. Mussolini defenia la teoria de l'origen romà del catolicisme. «Si la religió cristiana hagués romàs a Palestina, s'hauria extingit sense deixar rastre de si mateixa», afirmava. Per la seua banda, el Partit Nacional Socialista dels Treballadors Alemanys (NSDAP) tenia una posició antireligiosa clara. Per als militants nazis, sols hi havia una església, el partit, una doctrina, l'emanada del partit, i una deïtat, el cap suprem del partit, el Führer, Hitler. Faig aquesta reflexió sobre l'actitud antireligiosa dels feixismes clàssics, perquè em resultà molt cridanera la frase de la futura presidenta del Consell de Ministres italià: Io sono Giorgia, sono una donna, sono una madre, sono italiana, sono cristiana. Non me lo toglierete! ¿Cristiana, Giorgia Meloni? Potser. Però no obeeix els manaments de l'Església. Conviu amb la seua parella, Andrea Giambruno, de qui té una filla, sense haver passat per l'altar. Viu en "pecat".

¡Ha! La líder de Fratelli d’Italia no és l'única; Santi Abascal, cap de Vox, també viu en "pecat". Està divorciat de la seua primera dona i casat civilment amb una segona. Naturalment, aquestes circumstàncies personals, que pertanyen a l'esfera privada, serien intranscendents —vivim, segons diuen, en estats democràtics i laics— si no fos perquè els partits que dirigeixen Meloni i Abascal estan alineats amb el dogma catòlic en múltiples qüestions: els drets de les minories sexuals, la igualtat de gènere, l'avortament, l'eutanàsia... ¿Hipocresia o pragmatisme polític? En realitat, l'autoritarisme neofeixista d'Itàlia i les Espanyes no inventa res. Fa una sàvia adaptació de Mussolini al context actual, per a obtenir vots. Meloni i Abascal tenen clar que les majories socials de les seues contrades són catòliques, però d'una religiositat light. És el signe dels temps. En la dreta sovintegen líders que es proclamen catòlics, però no viuen d'acord amb els dictats de l'Església. I entre el seu electorat sovinteja el catolicisme banal. Es diuen unes coses en públic i es fan altres en privat. Tanmateix, cal tenir present que Vox està en deute amb alguns bisbes i grups ultres com HazteOir.

Un futur govern conservador també rebrà pressions de l'Opus o els kikos. Haurà de canviar la llei d'educació. Potser elimine o modifique certes regulacions —les relacionades amb l'eutanàsia i l'avortament, per exemple. Al cap i a la fi, la gent de l'establishment mai no tindrà problemes. ¿Un embaràs no desitjat? Amb diners, ¡tot se soluciona! En canvi, caldrà oblidar altres peticions del catolicisme ultramuntà, per tal de no indisposar-se amb l'electorat. De fet, anteriors governs del PP no han tocat assumptes com l'avortament —decisió de Rajoy que li costà el càrrec al ministre Ruiz-Gallardón— o el matrimoni homosexual. Però és possible que calga, per a formar un pròxim —i esperem que llunyà— govern de dretes, una aliança del PP amb Vox. Llavors, les exigències reaccionàries posaran el llistó molt alt. Tot dependrà de la relació de forces. També estaran en perill, per tant, la legislació contra la violència de gènere i les polítiques a favor de la igualtat, malson probable, perquè el PP segueix el solc dels homòlegs europeus que abandonen a poc a poc els cordons sanitaris. En fi, podríem retornar ben aviat al vell nacionalcatolicisme.

Les muralles islàmiques de Xàtiva

El Premi de les Lletres

Tots els anys, en el solemne acte cívic que se celebra al Palau de la Generalitat per a commemorar l'entrada de Jaume I a València, es lliuren les Distincions 9 d'Octubre. El Premi de les Lletres de la Generalitat n'és una. Té com a finalitat «distingir i recompensar aquells autors valencians vius les obres dels quals s'hagen dedicat preferentment a la creació literària i difusió de la cultura». L'enunciat de la norma reguladora deu ser deliberadament ambigu; no especifica si el premiat ha d'haver difós la cultura valenciana o la castellana. Hom podria pensar, d'una distinció concedida amb motiu de la nostra diada nacional, que es referirà a la cultura i les lletres valencianes. ¡Ha! Han rebut el guardó nombrosos autors i autores en llengua castellana. L'atorgament del premi no requereix acord del Consell; es fa per decret del president de la Generalitat. Ha estat concedit enguany a Juanjo Millás. Algú dirà: «¿Trobes cap problema que haja estat premiat?» Anem a pams. És un autor que m'agrada. He llegit llibres seus que m'han semblat magnífics. Però no ha escrit ni una sola lletra en valencià. És més: de valencià, en té ben poc. És més aviat madrileny.

Va nàixer a València el 31 de gener de 1946, però es traslladà a Madrid amb la seua família en 1952, quan només tenia sis anys. Des de llavors, ha residit a la capital de l'Estat. ¿Sap parlar valencià? ¡No! Tota la seua extensa obra, mereixedora de nombrosos guardons, ha estat escrita en castellà. A més, la seua actitud envers la nostra llengua és manifestament millorable. En desembre de 2021, acudí a FAQS, un programa de TV3. No acceptà que li feren les preguntes en català. Calgué fer-li l'entrevista íntegrament en castellà; Millás es negà a posar-se l'auricular a través del qual li havien d'arribar les preguntes traduïdes simultàniament del català al castellà. Els directius del programa van claudicar. En definitiva, l'escriptor obligà els periodistes a canviar d’idioma. És més: la conductora de FAQS interrompé la pregunta d’un periodista d’El Punt Avui, que estava adreçant-se a Juanjo Millás en català, per a demanar a aquell que també fes les preguntes en castellà. No li tire tota la culpa a l'escriptor; els responsables de TV3 haurien de fer-s'ho mirar. La Generalitat Valenciana també. Cal molta promoció per a la llengua i la cultura nostrades.

Els escriptors i les escriptores en llengua castellana en tenen de sobres. Són innombrables els premis i els reconeixements, d'institucions públiques i privades, a què poden optar —començant pel premi Cervantes. De fet, Juanjo Millás n'ha rebut un bon grapat (Nadal, Primavera, Planeta, Don Quijote de periodisme...). En canvi, el mer fet d'aconseguir publicar la seua obra ja és ben complicat per als autors i les autores que escriuen en valencià, llengua pròpia del nostre país i que el distingeix dels altres. Caldria esperar, per tant, que uns premis de les lletres valencianes —que no castellanes— recaigueren en persones que conreen la nostra llengua. N'hi ha moltes i excel·lents. ¿No n'ha trobat cap el president Ximo Puig? Jo li'n podria suggerir algunes. Josep Palacios, posem per cas. Naturalment, això no lleva que també puguen rebre altra mena de reconeixement oficial persones que, tot i escriure en castellà, tinguen arrelament palès a la nostra terra —que no és el cas de Juan José Millás, amb tota la meua consideració vers els seus mèrits literaris. En fi, com he dit en altres ocasions, cal desterrar la mentalitat sucursalista.

El paper xativí

Salvador Terol

No hi ha dubte que Xàtiva ha estat bressol o sojorn de molts personatges il·lustres (humanistes, artistes, científics, polítics, escriptors...) Per exemple, estem celebrant el mil·lenari d'El collar de la coloma, obra escrita en 1022 per un cordovès, Ibn Hazm, mentre vivia exiliat a Xàtiva. La ciutat també aportà dues celebritats a l'Església, els papes Borja. Dissortadament, quant a fama, el nombre de dones és inferior al d'homes. I no solem evocar els científics tant com els artistes. Avui, vull parlar-los d'un científic xativí, Salvador Terol Alonso. Vaig conèixer la seua figura gràcies a un nebot polític seu, amb qui tinc amistat. M'interessà la biografia de Salvador; sembla una novel·la. Té alguns racons foscos que ja s'encarregaran d'il·luminar els historiadors, si ho consideren oportú. Va nàixer a Xàtiva en 1916. Va cursar estudis primaris i secundaris a la nostra ciutat. Durant la seua estada a l'Institut Simarro, fou president local de la FUE (Federació Universitària Escolar), organització estudiantil amb molta implantació en universitats i instituts.

En juny de 1936, havia completat alhora els dos primers cursos de Medicina i Químiques a la Universitat de València. En esclatar la guerra, la universitat hagué de tancar. Llavors, Salvador s'integrà al grup teatral El Búho, que dirigia Max Aub. En novembre, atès el desenvolupament del conflicte bèl·lic, va decidir d'ingressar a l'Acadèmia d'Artilleria de Lorca, on obtingué el despatx de tinent. En 1937, combaté a Madrid, Brunete i Belchite. Finalment, fou destinat a la Inspecció General d'Artilleria de la República, la seu de la qual estava a l'Escorial. A la darreria d'aquell any, realitzà un curs d'aviació a Los Alcázares. En gener de 1938, fou destinat al grup 24 de bombarders Túpolev SB-2, Katiuska, amb base en Los Llanos. Fins al final de la guerra, realitzà vora un centenar de vols. Fou nomenat cap d'observadors d'un grup de tres esquadrilles de la base aèria de San Clemente (Conca) i proposat per a l'ascens a capità. En 1939, en trencar-se tots els fronts, ell i un grup de camarades decidiren lliurar-se a l'exèrcit feixista en Albacete.

El 1940, després d'haver passat pels penals de Chinchilla, Ocaña i Yeserías, fou jutjat en un Consell de Guerra. Com que no havia pertangut a cap partit polític, ni havia tingut res a veure amb delictes de sang, fou condemnat a dotze anys de reclusió pel càrrec d'auxili a la "rebel·lió". Complí la condemna en Alcalá de Henares. A partir de llavors, se succeeixen capítols biogràfics estranys. Se li concedí llibertat provisional el 1943. Intentà reprendre els estudis a la Universitat de València que li negà la readmissió. Potser es plantejà un dilema: ¿fugir a l'estranger o plegar-se a la dictadura i assajar de guanyar-se el favor d'algun conegut ben situat al règim de Franco? Mentre no hi haja investigadors que completen la biografia del personatge, podem fer tota mena de conjectures. Salvador aconseguí el trasllat del seu expedient acadèmic a la Universitat de Barcelona en la qual obtingué, el 1945, la llicenciatura en Ciències Químiques. Començà una carrera científica molt profitosa, malgrat el seu passat republicà. Entre 1945 i 1948, fou becari del Consell Superior d'Investigacions Científiques, màxima institució franquista per a la ciència.

Es doctorà en Ciències Fisicoquímiques (1948), fou nomenat cap d'Electroquímica al Laboratori de Recerca de l'Estat Major de l'Armada, cap de Secció de Luminescència de l'Institut d'Òptica del CSIC, director tècnic de la Societat d'Aplicació de Pintures Lluminoses... Durant les dècades de 1950 i 1960, estigué pensionat en laboratoris dels EUA, França, Alemanya, Anglaterra... Fou professor d'investigació del CSIC entre 1970 i 1985 i membre de diverses societats científiques estrangeres. Va rebre distincions, com el Premi d'Investigació de la Reial Acadèmia de Ciències (1960) i el Premi de la Fundació Juan March (1962). Dirigí projectes de recerca i tesis doctorals. Fou conferenciant, professor de cursos per a postgraduats, autor d'un centenar de comunicacions i articles publicats en revistes nacionals i estrangeres, coordinador del programa del CSIC sobre Noves Energies (de 1980 a 1985), president de la Societat Espanyola d'Òptica (de 1981 a 1987). En fi, els senyals horitzontals reflectants que veiem al paviment, quan conduïm un vehicle de nit per una via urbana o interurbana, deuen molt a Salvador Terol Alonso, un xativí poc conegut.

(publicat a Levante-EMV, el 08/10/2022)

Evocació d'Ibn Hazm

La majestat

Interessant l'article de José Luis Villacañas, "La última reina", publicat el passat dia 16 en les planes de Levante-EMV i dedicat a la finada reina Elisabet II. El text gira al voltant del concepte de majestat, el qual, segons Villacañas, ha experimentat una variació de sentit, sent la monarca traspassada la fita que assenyala el canvi. Es pot fer una mica d'història. Originalment, durant la república romana, el mot maiestas era el terme legal per a referir-se a la dignitat de l'estat, que havia de ser respectat per damunt de tot. (Aparegué així al dret romà el crim de læsa maiestatis, una ofensa contra la república.) Posteriorment, en època imperial, el crim passà a ser qualsevol ofensa contra la dignitat de l'emperador. Ja es veu que els canvis de sentit del concepte vénen de lluny. En època moderna, l'atribució exclusiva i absoluta de maiestas al monarca està molt ben explicada en una afirmació de "Sa Majestat Cristianíssima" Lluís XIV de França: L'État, c'est moi (L'Estat sóc jo). La sobirania estatal pertany al rei. En Regne Unit, les coses van anar d'altra manera, no sé si coincident del tot amb allò que explica el professor Villacañas al seu article.

Diu que Hobbes prengué l'animal mític de la Bíblia, Leviatan, el féu home fabulós, déu mortal i gran màquina, i li atribuí el monopoli de la veu a l'àmbit públic, on tots els altres havien de guardar silenci. Els ciutadans havien de reservar llurs paraules per a l'espai privat, en què podien seguir sent llops per als altres humans. «Era la manera de suprimir tota pretensió de paraula profètica, especialitat dels molestos puritans, causants de la Gloriosa Revolució.» Hobbes té una visió pessimista del cos civil. Considera la natura humana essencialment egoista i dominada per desitjos il·limitats. En una societat natural, els homes es troben constantment enfrontats els uns amb els altres per tal de satisfer llurs apetències (homo homini lupus). Per a superar l'estat de guerra permanent, els homes renuncien a part de llurs ambicions i estableixen un pacte pel qual un sobirà és investit d’un poder absolut amb la finalitat d’exercir un govern que preserve la pau social. El monstre bíblic Leviatan és el símbol d’aquest poder sobirà, que els súbdits temen però accepten perquè els protegeix d’ells mateixos. ¿En qui s'inspirà Hobbes? Potser en Lluís XIV.

En realitat, la Gloriosa Revolució va deposar Jaume II Estuard, catòlic i partidari convençut de la tolerància religiosa —havia promulgat una Declaració d'Indulgència que permetia la llibertat de consciència— i el reemplaçà per una de les seues filles, Maria, i el marit d'aquesta, Guillem d'Orange, ambdós protestants. L'instigador de la "revolució" —més bé un cop d'estat— fou l'alt clergat de l'Església d'Anglaterra, no els puritans, molts dels quals hagueren d'exiliar-se a Nord-Amèrica. Maria i Guillem prometeren respectar l'autonomia del parlament. Es va promulgar la Declaració de Drets. S'eliminà, per tant, la possibilitat d'absolutisme en Anglaterra. El Leviatan imaginat per Thomas Hobbes ja no tindria el monopoli de la paraula a l'espai públic britànic. Això sí, la sobirania rau encara avui en els seus monarques, bé que simbòlicament. En resum: la transformació de la "majestat" ja havia començat en el segle XVII. Sí, Elisabet II va rebre, en ser coronada, los atributos del Leviatán, el cetro y el orbe, y dispuso de la adecuada gloria pública, però la seua fou des del dia de la seua coronació una gloria muda, com diu Villacañas.

Que Elisabet haja culminat la gran transformació és, doncs, discutible. Ara bé, Villacañas té raó quan diu que els qui, segons previsions de Hobbes, havien de callar no paren de parlar. És efecte del final de l'absolutisme i l'arribada de la democràcia. Afegeix Villacañas que las prestaciones que se piden a un monarca hoy son completamente inverosímiles de realizar. El preu a pagar és deshumanització. Hobbes ho havia previst. El sobirà és màquina, però també persona. Conclou Villacañas: Si se es virtuoso en lo público, se tienen pocas probabilidades de atender bien el espacio familiar. Si se es poco virtuoso en el espacio familiar, hay poca probabilidad de reinar en el público. Si se es poco virtuoso en los dos espacios, las probabilidades de ser el último rey se multiplican. Ser virtuoso en los dos es inverosímil. [...] La índole simbólica de la monarquía implica prestaciones trágicas, porque se reclaman a la vez virtudes privadas y públicas [...]. Durante siglos, eso fue posible porque la monarquía proyectaba esa aura mística que el secreto permite blindar, el ritual engrandecer y el miedo proteger. A hores d'ara, només queda el ritual.

En les societats democràtiques l'aura mística és impossible de mantenir i la capacitat simbòlica de la institució monarquica està molt erosionada per les seues contradiccions i els seus continus escàndols que avui ja no poden mantenir-se en secret. Quant al ritual, també possible en una república, xoca, quan l'estat té forma monàrquica, amb el concepte democràtic de sobirania popular. Al Regne Unit, el ritual és la glorificació permanent del monarca. Encara s'hi fa servir l'expressió His Majesty's Government (Govern de Sa Majestat) i la divisa Dieu et mon droit. Tampoc no resulta gens presentable que la corona posseïsca una fortuna incalculable i un immens patrimoni, i conserve drets d'origen feudal sobre extensos territoris dels seus reialmes, sobretot si hi existeix molta pobresa i molta desigualtat. Avui, la majestat hauria de tornar a la República, com en temps de l'antiga Roma. Una monarquia que és pura abstracció, significant buit o, encara pitjor, mal exemple per als ciutadans no hauria de tenir futur. De moment, però, no s'albira la seua desaparició. L'expressió "última reina" de Villacañas sembla més aviat un desig.