Interessant l'article de José Luis Villacañas, "La última reina", publicat el passat dia 16 en les planes de Levante-EMV i dedicat a la finada reina Elisabet II. El text gira al voltant del concepte de majestat, el qual, segons Villacañas, ha experimentat una variació de sentit, sent la monarca traspassada la fita que assenyala el canvi. Es pot fer una mica d'història. Originalment, durant la república romana, el mot maiestas era el terme legal per a referir-se a la dignitat de l'estat, que havia de ser respectat per damunt de tot. (Aparegué així al dret romà el crim de læsa maiestatis, una ofensa contra la república.) Posteriorment, en època imperial, el crim passà a ser qualsevol ofensa contra la dignitat de l'emperador. Ja es veu que els canvis de sentit del concepte vénen de lluny. En època moderna, l'atribució exclusiva i absoluta de maiestas al monarca està molt ben explicada en una afirmació de "Sa Majestat Cristianíssima" Lluís XIV de França: L'État, c'est moi (L'Estat sóc jo). La sobirania estatal pertany al rei. En Regne Unit, les coses van anar d'altra manera, no sé si coincident del tot amb allò que explica el professor Villacañas al seu article.
Diu que Hobbes prengué l'animal mític de la Bíblia, Leviatan, el féu home fabulós, déu mortal i gran màquina, i li atribuí el monopoli de la veu a l'àmbit públic, on tots els altres havien de guardar silenci. Els ciutadans havien de reservar llurs paraules per a l'espai privat, en què podien seguir sent llops per als altres humans. «Era la manera de suprimir tota pretensió de paraula profètica, especialitat dels molestos puritans, causants de la Gloriosa Revolució.» Hobbes té una visió pessimista del cos civil. Considera la natura humana essencialment egoista i dominada per desitjos il·limitats. En una societat natural, els homes es troben constantment enfrontats els uns amb els altres per tal de satisfer llurs apetències (homo homini lupus). Per a superar l'estat de guerra permanent, els homes renuncien a part de llurs ambicions i estableixen un pacte pel qual un sobirà és investit d’un poder absolut amb la finalitat d’exercir un govern que preserve la pau social. El monstre bíblic Leviatan és el símbol d’aquest poder sobirà, que els súbdits temen però accepten perquè els protegeix d’ells mateixos. ¿En qui s'inspirà Hobbes? Potser en Lluís XIV.
En realitat, la Gloriosa Revolució va deposar Jaume II Estuard, catòlic i partidari convençut de la tolerància religiosa —havia promulgat una Declaració d'Indulgència que permetia la llibertat de consciència— i el reemplaçà per una de les seues filles, Maria, i el marit d'aquesta, Guillem d'Orange, ambdós protestants. L'instigador de la "revolució" —més bé un cop d'estat— fou l'alt clergat de l'Església d'Anglaterra, no els puritans, molts dels quals hagueren d'exiliar-se a Nord-Amèrica. Maria i Guillem prometeren respectar l'autonomia del parlament. Es va promulgar la Declaració de Drets. S'eliminà, per tant, la possibilitat d'absolutisme en Anglaterra. El Leviatan imaginat per Thomas Hobbes ja no tindria el monopoli de la paraula a l'espai públic britànic. Això sí, la sobirania rau encara avui en els seus monarques, bé que simbòlicament. En resum: la transformació de la "majestat" ja havia començat en el segle XVII. Sí, Elisabet II va rebre, en ser coronada, los atributos del Leviatán, el cetro y el orbe, y dispuso de la adecuada gloria pública, però la seua fou des del dia de la seua coronació una gloria muda, com diu Villacañas.
Que Elisabet haja culminat la gran transformació és, doncs, discutible. Ara bé, Villacañas té raó quan diu que els qui, segons previsions de Hobbes, havien de callar no paren de parlar. És efecte del final de l'absolutisme i l'arribada de la democràcia. Afegeix Villacañas que las prestaciones que se piden a un monarca hoy son completamente inverosímiles de realizar. El preu a pagar és deshumanització. Hobbes ho havia previst. El sobirà és màquina, però també persona. Conclou Villacañas: Si se es virtuoso en lo público, se tienen pocas probabilidades de atender bien el espacio familiar. Si se es poco virtuoso en el espacio familiar, hay poca probabilidad de reinar en el público. Si se es poco virtuoso en los dos espacios, las probabilidades de ser el último rey se multiplican. Ser virtuoso en los dos es inverosímil. [...] La índole simbólica de la monarquía implica prestaciones trágicas, porque se reclaman a la vez virtudes privadas y públicas [...]. Durante siglos, eso fue posible porque la monarquía proyectaba esa aura mística que el secreto permite blindar, el ritual engrandecer y el miedo proteger. A hores d'ara, només queda el ritual.
En les societats democràtiques l'aura mística és impossible de mantenir i la capacitat simbòlica de la institució monarquica està molt erosionada per les seues contradiccions i els seus continus escàndols que avui ja no poden mantenir-se en secret. Quant al ritual, també possible en una república, xoca, quan l'estat té forma monàrquica, amb el concepte democràtic de sobirania popular. Al Regne Unit, el ritual és la glorificació permanent del monarca. Encara s'hi fa servir l'expressió His Majesty's Government (Govern de Sa Majestat) i la divisa Dieu et mon droit. Tampoc no resulta gens presentable que la corona posseïsca una fortuna incalculable i un immens patrimoni, i conserve drets d'origen feudal sobre extensos territoris dels seus reialmes, sobretot si hi existeix molta pobresa i molta desigualtat. Avui, la majestat hauria de tornar a la República, com en temps de l'antiga Roma. Una monarquia que és pura abstracció, significant buit o, encara pitjor, mal exemple per als ciutadans no hauria de tenir futur. De moment, però, no s'albira la seua desaparició. L'expressió "última reina" de Villacañas sembla més aviat un desig.
Diu que Hobbes prengué l'animal mític de la Bíblia, Leviatan, el féu home fabulós, déu mortal i gran màquina, i li atribuí el monopoli de la veu a l'àmbit públic, on tots els altres havien de guardar silenci. Els ciutadans havien de reservar llurs paraules per a l'espai privat, en què podien seguir sent llops per als altres humans. «Era la manera de suprimir tota pretensió de paraula profètica, especialitat dels molestos puritans, causants de la Gloriosa Revolució.» Hobbes té una visió pessimista del cos civil. Considera la natura humana essencialment egoista i dominada per desitjos il·limitats. En una societat natural, els homes es troben constantment enfrontats els uns amb els altres per tal de satisfer llurs apetències (homo homini lupus). Per a superar l'estat de guerra permanent, els homes renuncien a part de llurs ambicions i estableixen un pacte pel qual un sobirà és investit d’un poder absolut amb la finalitat d’exercir un govern que preserve la pau social. El monstre bíblic Leviatan és el símbol d’aquest poder sobirà, que els súbdits temen però accepten perquè els protegeix d’ells mateixos. ¿En qui s'inspirà Hobbes? Potser en Lluís XIV.
En realitat, la Gloriosa Revolució va deposar Jaume II Estuard, catòlic i partidari convençut de la tolerància religiosa —havia promulgat una Declaració d'Indulgència que permetia la llibertat de consciència— i el reemplaçà per una de les seues filles, Maria, i el marit d'aquesta, Guillem d'Orange, ambdós protestants. L'instigador de la "revolució" —més bé un cop d'estat— fou l'alt clergat de l'Església d'Anglaterra, no els puritans, molts dels quals hagueren d'exiliar-se a Nord-Amèrica. Maria i Guillem prometeren respectar l'autonomia del parlament. Es va promulgar la Declaració de Drets. S'eliminà, per tant, la possibilitat d'absolutisme en Anglaterra. El Leviatan imaginat per Thomas Hobbes ja no tindria el monopoli de la paraula a l'espai públic britànic. Això sí, la sobirania rau encara avui en els seus monarques, bé que simbòlicament. En resum: la transformació de la "majestat" ja havia començat en el segle XVII. Sí, Elisabet II va rebre, en ser coronada, los atributos del Leviatán, el cetro y el orbe, y dispuso de la adecuada gloria pública, però la seua fou des del dia de la seua coronació una gloria muda, com diu Villacañas.
Que Elisabet haja culminat la gran transformació és, doncs, discutible. Ara bé, Villacañas té raó quan diu que els qui, segons previsions de Hobbes, havien de callar no paren de parlar. És efecte del final de l'absolutisme i l'arribada de la democràcia. Afegeix Villacañas que las prestaciones que se piden a un monarca hoy son completamente inverosímiles de realizar. El preu a pagar és deshumanització. Hobbes ho havia previst. El sobirà és màquina, però també persona. Conclou Villacañas: Si se es virtuoso en lo público, se tienen pocas probabilidades de atender bien el espacio familiar. Si se es poco virtuoso en el espacio familiar, hay poca probabilidad de reinar en el público. Si se es poco virtuoso en los dos espacios, las probabilidades de ser el último rey se multiplican. Ser virtuoso en los dos es inverosímil. [...] La índole simbólica de la monarquía implica prestaciones trágicas, porque se reclaman a la vez virtudes privadas y públicas [...]. Durante siglos, eso fue posible porque la monarquía proyectaba esa aura mística que el secreto permite blindar, el ritual engrandecer y el miedo proteger. A hores d'ara, només queda el ritual.
En les societats democràtiques l'aura mística és impossible de mantenir i la capacitat simbòlica de la institució monarquica està molt erosionada per les seues contradiccions i els seus continus escàndols que avui ja no poden mantenir-se en secret. Quant al ritual, també possible en una república, xoca, quan l'estat té forma monàrquica, amb el concepte democràtic de sobirania popular. Al Regne Unit, el ritual és la glorificació permanent del monarca. Encara s'hi fa servir l'expressió His Majesty's Government (Govern de Sa Majestat) i la divisa Dieu et mon droit. Tampoc no resulta gens presentable que la corona posseïsca una fortuna incalculable i un immens patrimoni, i conserve drets d'origen feudal sobre extensos territoris dels seus reialmes, sobretot si hi existeix molta pobresa i molta desigualtat. Avui, la majestat hauria de tornar a la República, com en temps de l'antiga Roma. Una monarquia que és pura abstracció, significant buit o, encara pitjor, mal exemple per als ciutadans no hauria de tenir futur. De moment, però, no s'albira la seua desaparició. L'expressió "última reina" de Villacañas sembla més aviat un desig.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada