Trobada a Montesa

Poesia del canonge Gonçal Viñes

31a edició

Senyories a l'antic territori de Xàtiva

 Presentació del número 21 de la revista Papers de la Costera, dedicat als palaus de Xàtiva i del seu antic territori

Música de Chopin

Bon Nadal 2025

¡Meravella d'exposicions!

L'Ajuntament, a través de la seua Regidoria de Cultura, ens té ben acostumats a una magnífica programació d'exposicions d'arts plàstiques. Sense anar massa lluny, fa pocs dies es va cloure la d'Artur Heras. Les mostres solen exhibir-se en edificis històrics de la ciutat molt valuosos (Sant Feliu, Sant Domènec, la Casa de l'Ensenyança i l'Almodí). Potser es podria posar un però: poca presència femenina. La Casa de Cultura, per separat, també se suma a la programació. El saló de columnes i la primera planta exhibeixen mostres de gran interès, en què sí ha aparegut alguna dona. Recorde, per exemple, D'un temps, d'un País, de la xativina Carme Jorques, que va estar exposada d'octubre a desembre. És una artista versàtil i compromesa que fa servir tècniques i suports diversos (dibuix, collage, pintura, muntatge) i llenguatges variats (figuració, abstracció, textures). L'obra s'organitza en sèries: Paisatges de la meua història, Terra cremada i Gaza, Distòpies, País petit, Dones (homenatge a Da Vinci), Personatges de la meua història, Retrat, Records d'infància, Memòria històrica, Homenatges a Isabel-Clara Simó i Ovidi Montllor...

A hores d'ara, el saló de columnes exhibeix Diàleg entre art i territori (des de la Polaca de Xàtiva), una col·lecció d'obres —pintures i escultures— de Toni Grau Mompó, artista nascut a l'Olleria però resident a Xàtiva des de 1970. Impacten el dinamisme i la gran claredat dels seus acrílics, predominantment abstractes, amb incursions en la figuració i algunes notes futuristes i surrealistes. Toni sempre fa servir profusament els tons suaus i pastís, però també es produeixen esclats de colors intensos. A l'opuscle anunciador figura la declaració d'intencions: «Conèixer per a estimar. La costa del castell i la serra de Vernissa, contemplades a través de la mirada de l'artista resident Toni Grau, que des de la Polaca, al bell mig de la muntanya, crea les seues obres en diàleg amb un territori molt viscut i connectat amb els orígens de Xàtiva.» Encara es pot visitar l'exposició aquest cap de setmana. I, sense sortir de la Casa de Cultura, a la primera planta s'exhibeix Passejades per Xàtiva amb Estellés, exposició col·lectiva d'artistes xativins.

És una excel·lent producció de la Càtedra Antoni Miró d'Art Contemporani i del MUA (Museu Universitari d'Alacant) en estreta col·laboració amb l'Associació d'Amics de la Costera - Institut d'Estudis Comarcals. La producció compta amb el patrocini de la Generalitat i l'Ajuntament de Xàtiva. El grup Passejades per Xàtiva amb Estellés està format per Carmen Caldes, Fina Caldes, Rubén Colomer, Ernest García, Mariamaria, Miquel Mollà, Joan Ramos, Miquel Soro i Ricard Vila. La mostra plàstica, conseqüència d'uns passeigs que van rebre el nom de Rutes Literàries amb Estellés, organitzades per Amics de la Costera per a celebrar el Centenari d'Estellés, ja s'ha exhibit a dues ciutats, Alacant i Alcoi. A la portada del magnífic catàleg, dissenyada per Antoni Mirò, figura una imatge de Rubèn Colomer. Els textos introductoris estan firmats per Vicent Torregrosa i Antoni Martínez, que explica les relacions d'Estellés i la inspiració que va rebre de molts artistes antics i contemporanis: Jacomart, Ribalta, Joan de Joanes, Ribera, Renau, Alfaro, Miró, Tàpies, Sorolla, Muñoz Degrain, Benlliure, Porcar, Manolo Gil, Picasso, Boix, Heras, Armengol, Castejón...

 

La llista d'artistes participants a la col·lectiva ja permet que el futur visitant es faça una idea de la varietat de suports, tècniques i llenguatges que trobarà: l'abstracció de les germanes Caldes, la figuració amb tocs coloristes, pops i surrealistes de Rubén Colomer, l'experimentació matèrica de l'últim Ernest García, els colors voluptuosos de Mariamaria (María Teresa Gosalbes Cháfer), la barreja d'hiperrealisme i surrealisme de Miquel Mollà, les trames i collages de Miquel Soro, l'expressionisme de Ramos, els collages de Ricard Vila impresos digitalment... I per si tot açò fos poc, el pròxim dia 3 de juliol s'inaugura a l'antic convent de Sant Domènec l'exposició Mirades, d'Eduard Francés, un dels millors fotògrafs xativins, premiat nombroses vegades en salons locals, nacionals i internacionals. Totes les fotos en blanc i negre exposades, pertanyents a la modalitat street photography (fotografia de carrer) són d'unes dimensions enormes (100 x 80 cm aproximadament) i estan preses en diversos països del món. ¡Meravella d'exposicions!

(publicat a Levante-EMV, el 28/06/2025)

Exposició dedicada a Estellés

¡Ambició i determinació!

Dos caps de setmana seguits dedicats a la llengua. El passat dia 10 se celebrà al saló d'actes de l'antic Hospital Reial la Primera Trobada d'Escriptors i Escriptores de la Costera. I quan vostès llegisquen aquestes línies s'estaran desenvolupant a l'Albereda de Xàtiva les activitats de la Trobada d'Escoles en Valencià. L'aplec del dia 10 fou molt obert; hi podia participar qualsevol persona que es considerés escriptor o escriptora en valencià o castellà. (Alguns dels inscrits es comuniquen habitualment en la llengua de Cervantes.) Tanmateix, la presència del valencià era aclaparant, cosa normal si hom considera que la nostra comarca està habitada majoritàriament per valencianoparlants. L'entitat organitzadora aprofità l'ocasió per a presentar la reedició del Passejant per la Costera de Toni Cucarella, una guia literària que invita a conèixer el patrimoni (monumental, artístic, natural, gastronòmic...) de les poblacions de l'Horta de Xàtiva, la Costera de Ranes i la Vall de Montesa. Els plats forts de la trobada foren els diàlegs literaris dedicats a la poesia i la narrativa, que van coordinar Lorena Cayuela i Xavier Aliaga, poeta i narrador.

Lorena dialogà amb Imma López, nascuda a Llanera. Escriu narrativa i, sobretot, poesia. Quasi tots els seus llibres han estat premiats (Solsticis amb el Teodor Llorente, Veu amb l'Ibn Hazm i Atles temporal amb el Maria Mercè Marçal). El diàleg versà sobre perifèries. Imma en constatà l'existència de quatre: literària, lingüística, geogràfica i de gènere. La poesia és un gènere literari perifèric. El valencià és perifèric respecte del castellà. La Costera està a la perifèria de València. El panorama valencià és perifèric respecte del barceloní. La literatura escrita per dones també és perifèrica. Imma ho resumí així: «Si ets dona, de la Costera, escrius en valencià i et dediques a la poesia, estàs a la perifèria de la perifèria de la perifèria.» Es reflexionà sobre la dificultat de publicar. Convé recordar que el mercat editorial està molt saturat. Es publiquen 90.000 novetats a l'any. El 2% supera la xifra de 50.000 exemplars venuts i el 6'7%, la de 10.000 —encara que l'èxit no garantisca quasi mai el valor literari. Globalment, la venda mitjana d'un llibre és de 300 exemplars. La seua vida mitjana és de nou mesos. Al cap d'un any, desapareix de les llibreries.

Parlem de tots els textos, escrits en castellà o en altra llengua estatal. El llibre dura el que dura la seua promoció, que és ben complicada per als escrits en la nostra llengua. (À Punt, posem per cas, no té un programa equivalent al Página 2 de TVE.) Lorena, fent-se ressò d'una idea del poeta xativí Elies Barberà, afirmà que escriure poesia és un acte de resistència. Però també es parlà de narrativa, durant la trobada. Xavier Aliaga, guanyador del Premi Andròmina (apartat de narrativa dels Octubre) i del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians en la categoria de narrativa, per les novel·les Els neons de Sodoma i Les quatre vides de l'oncle Antoine, dialogà amb altre magnífic escriptor, Paco Cerdà, nascut al Genovés, autor de Los últimos. Voces de la Laponia española, El peón, 14 de abril i Presentes, obres narratives de no ficció. Cerdà matisà les paraules d'Imma sobre les perifèries en recordar que ell havia publicat Los últimos i El peón en una xicoteta editorial, Pepitas de calabaza, domiciliada a Logronyo, molt lluny de Madrid.

Aliaga explicà com és de difícil arribar al mercat de Catalunya des del País Valencià; el model lingüístic ha esdevingut una barrera. «¡Que maca, malgrat estar escrita en valencià!», amollava en X una lectora catalana, referint-se a una obra de Xavier. En realitat, la perifèria lingüística i literària està generada per polítics. Els participants a la trobada coincidiren a dir que cal ambició per a obrir-se camí en el món de la creació literària. També cal determinació per a impedir que el valencià siga bandejat del sistema educatiu. No és sobrer recordar-ho el dia en què se celebra la trenta-tresena Trobada d'Escoles en Valencià de la Costera. Els polítics aposentats al Consell de la Generalitat, que volen anihilar la llengua, dissenyaren una consulta escolar amb més forats que un formatge suís. Calculaven que el castellà seria elegit com a llengua base educativa per majoria aclaparant. ¡Coartada perfecta per al pla de marginar el valencià! Els isqué el tret per la culata. L'opció pel valencià obtingué un suport del 77% a la Costera. ¡Ambició i determinació!

(publicat a Levante-EMV, el 17/05/2025)

Dissabte de diàlegs literaris

Romeria 2025

Paraules durant la presentació de Temps vençut

Primerament, cal referir-se a Vicent Andrés Estellés i la seua estreta vinculació a Xàtiva. Les seues vingudes a la nostra ciutat foren nombroses al llarg de la seua vida. Quasi podríem dir que Xàtiva era el seu segon terrer. Les primeres visites de Vicent daten d’anys anteriors a la Transició. Participà diverses vegades als jocs florals que s'organitzaven durant la fira d'agost. Un cop constituït el primer ajuntament democràtic, vèiem l’escriptor freqüentment (al festival de la cançó, en diferents aplecs, en presentacions de llibres...). La presència d'Estellés a la nostra ciutat esdevingué assídua. Abans de les primeres eleccions municipals democràtiques, ja havia intervingut en un cicle de conferències sobre l’autonomia, celebrat a l’antic Comerç. En 1978, el poeta participà al Primer Aplec d’Estudiants del País Valencià. En 1979, va rebre l’encàrrec d’escriure un llibre per a l’Associació d’Amics de la Costera. Gràcies a les gestions dels amics Toni Martínez i Jesús Huguet, Vicent Andrés Estellés i la seua esposa, Isabel, van viure dies inoblidables a casa nostra. El poeta escriví posteriorment els poemes que acabarien completant el llibre Xàtiva, reeditat fa poc.

En 1980, hi hagué una actuació d’Ovidi Montllor a l'església de Sant Feliu. Un dels poemes més coneguts del llibre Xàtiva, el titulat “M’aclame a tu”, musicat pel mateix Ovidi, fou interpretat en aquella ocasió. Vicent Andrés Estellés participà del moment. Dels aplecs nacionalistes del 25 d’abril, hi ha una abundant documentació gràfica. En abril de 1981, el poeta estigué present en un acte celebrat davant del monument als maulets i en el posterior concert a la plaça de bous. La foto més emblemàtica de Vicent, llegint uns versos del llibre Xàtiva, correspon a altre aplec del 25 d’abril, organitzat per Acció Cultural i celebrat en la plaça de bous de Xàtiva. Podem recordar, finalment, la presentació d’una carpeta de gravats, El collar de la coloma, en 1981, amb obres de Manolo Boix, Artur Heras, Rafa Armengol i Joan Ramos i poemes d'Ibn Hazm recreats per Antoni Martínez. A l’acte de presentació van participar Manuel Sanchis Guarner, Alfons Roig i Vicent Andrés Estellés. En fi, és emocionant recordar el pas del poeta pels nostres carrers. Molts dels aquí presents vam viure amb ell moments irrepetibles que encara recordem.

Però toca parlar de la publicació que presentem. Entre 1989 i 1999, el Llibre de la Fira s’oferia als lectors amb el suplement Quaderns de Xàtiva. El d’agost de 1993 —el número cinc, per tant— estava dedicat a Estellés, que havia traspassat en març d’aquell mateix any. Va estar coordinat per Antoni Matínez. Toni, autor de dos textos, aconseguí la col·laboració de Jesús Huguet, Marc Granell, Joan Francesc Mira, Paco Muñoz, Pep Bataller, Jaume Pérez Montaner, Lluís Roda, Manuel Molins, Vicent Escrivà i Miquel Alberola. Tots ells evocaven vida i obra de Vicent Andrés Estellés i analitzaven els diferents vessants de la seua producció: la poesia, el teatre, la prosa i el periodisme. (Alberola contava l'ingrés d'Estellés en la professió periodística, la seua trajectòria i la peripècia final al diari Las Provincias, després d'obtenir el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.) Toni se centrava sobretot en el llibre Xàtiva i la biografia d'Estellés. Temps vençut conserva les mateixes col·laboracions del Quaderns de Xàtiva nº5. Hem volgut respectar aquells textos originals (obligatòriament, en el cas del desaparegut Vicent Escrivà).

 

Els textos foren escrits en 1993, però conserven, com podran comprovar, plena vigència. Només hi ha dues novetats que es refereixen a Vicent Torregrosa i a mi: ell escrivia com a regidor i ara ho fa en qualitat de president d'Amics de la Costera, i jo no vaig escriure per a l'edició de 1993, però ara hi figura un article meu que ajuda a contextualitzar la present reedició. En fi, mentre preparàvem la presentació, Torregrosa em demanà que parlara del disseny i la maquetació del volum que presentem. Em vaig encarregar de les tasques en aquell suplement del Llibre de la Fira de 1993. En realitat, no estic massa satisfet del resultat. Això passa sovint. Veus un treball teu de fa anys i el fulminaries. Vaig treballar amb les habilitats i els mitjans disponibles llavors. Si no m'hagués dedicat a la docència, potser podria haver trobat feina a les arts gràfiques. El llibre es maquetà amb un ordinador Macintosh d'Apple i l'aplicació Aldus PageMaker. Veníem de l'època dels tipus mòbils, i de l'etapa posterior de la taula translúcida, el cúter, el pegament i les bandes per a composar les pàgines de les publicacions i transformar-les en fotolits per a l'òfset.

L'aparició d'ordinadors de sobretaula fou una revolució. Transcorreguts molts anys, i després d'haver llegit llibres com Ortotipografia. Manual de l'autor, l'autoeditor i el dissenyador gràfic, de Josep M. Pujol i Joan Solà, o Manual de tipografia, del plomo a la era digital, de José Luis Montesinos i Montse Mas, crec que he après alguna cosa sobre maquetació i disseny gràfic. Ara ja no existeix el programa Aldus PageMaker. Molta gent ignora que el nom de l'aplicació era un homenatge al Gran Aldo Manuzio, humanista i impressor italià que visqué a cavall dels segles XV i XVI. La seua impremta de Venècia revolucionà les arts gràfiques. Inventà el llibre de butxaca —pensant potser en Erasme de Rotterdam. Amb ajuda de diversos col·laboradors, Aldo va crear tipus de les famílies romanes que encara s'utilitzen avui. També va crear els caràcters en cursiva, normalitzà tots els signes de puntuació, la separació de paràgrafs, la distinció entre majúscula i minúscula, entre rodona i cursiva... Anteriorment, predominava l'scriptio continua. Com que no hi havia separació de paraules als textos, la lectura resultava una tasca dificilíssima.

Era cosa del lector trobar sentit entre l'enorme massa de lletres, distingir-hi cada paraula i cada frase, i endevinar on acabava una i començava la següent. Però continuem amb el disseny gràfic i la maqueta de Temps vençut. Tot el treball l'he fet a ma casa, amb el meu ordinardor Mac i l'aplicació InDesign, successora de PageMaker. La coberta és obra de l'amic Miquel Mollà. Les portadelles interiors són meues. He fet servir el tipus Baskerville d'un cos 12 i una disposició del text justificat en una sola columna. He tractat que el llibre tinga un aspecte actual i, alhora, ressonàncies clàssiques, pel que fa a l'equilibri entre text i il·lustracions, que s'han cuidat al màxim (cosa que no va ocòrrer en l'edició del noranta-tres). Hi ha reproduccions d'obres dels artistes Manuel Boix i Joan Ramos. Mai s'està plenament satisfet d'un treball, però crec que el llibre que presentem supera clarament el seu antecessor. La impressió, que és l'últim pas, també ha quedat molt bé. El record i l'homenatge al poeta Vicent Andrés Estellés exigia esforçar-se. En qualsevol cas, els lectors jutjaran. Aquest Temps vençut és una de les fites de la celebració xativina de l'Any Estellés.

Nadal de 2024

Any Estellés als pobles

La Seu, una gran desconeguda

Penetrar dins els murs i pujar per una escala de cargol. Obrir una porta per a entrar al vetust arxiu de la Seu, que guarda un tresor de documents i l'estufa que els canonges feien servir en altres temps per a cremar paperassa inservible. Abandonar el cos cilíndric que corona l'escala, dirigir-se a una obertura, baixar uns esglaons i endinsar-se en la penombra. Impressiona petjar unes protuberàncies que són en realitat la part oculta de les voltes de mocador dels diferents trams de l'absis. Dalt del cap, unes bigues de fusta sostenen les cobertes de teula. Hi ha dos cilindres més, amb cúpules i pinacles barrocs, un dels quals és un fumeral. Continuar ascendint per una escala de caixa quadrangular, per tal d'arribar a la base de la gran cúpula. Altra escaleta, metàl·lica, permet arribar a la llanterna. Les vistes són esplendoroses. Cap a llevant, tramuntana i ponent, panoràmiques a vista d'ocell de la ciutat i la seua rodalia. A migjorn, les estampes de la Penya Roja, Sant Josep, el Bellveret, el castell... Passejar per l'enorme circumferència interior de la cúpula, sostinguda per les petxines dels quatre evangelistes pintats per Joaquim Tudela.

Des de la barana, visió aèria de la cruïlla i les naus. Passejar per damunt de l'absis travessant els portells dels contraforts. Veure els vitralls des de l'exterior. Entrar de nou a la foscor sota les cobertes. Abundància de grafits, sobretot davant la porta de sortida a la cornisa que envolta l'altar major. Baixar escales. Sortir del mur i tornar a petjar el paviment de les naus del temple. Davallar a la cripta, sota el presbiteri. ¡Santa Maria de Xàtiva, església amb aspecte de catedral! Em ve a la memòria Notre-Dame de Paris, la famosa novel·la de Victor Hugo protagonitzada per Quasimodo, campaner de la catedral parisenca. El narrador de la història descobreix racons desconeguts de l'enorme construcció i explica la relació del geperut amb l'edifici: «I la catedral no era sols la seua companya, era l’univers. Millor dit, era la Natura en si mateixa. Ell mai no somnià que hi hagués altres bardisses que els vitralls en continua floració, altra ombra que la del fullatge de pedra sempre en germen i ple d’ocells als matolls dels capitells saxons, altres muntanyes que les colossals torres de l’església, altres oceans que París braolant sota els seus peus.» Durant la dècada dels anys vuitanta del segle passat, vaig viatjar tres vegades a París.

En entrar per primera vegada a Notre-Dame, vaig quedar impressionat. Vaig pujar a la galeria de les quimeres i a una de les torres que s'alcen fins als setanta metres d’alçada. Les quimeres, figures monstruoses i diabòliques que decoren la balustrada del tercer nivell de la façana, hi havien estat col·locades per Viollet-le-Duc, durant els treballs de restauració enllestits al segle XIX amb criteris que avui serien rebutjats. Contemplant la ciutat de la llum, des d’aquella galeria —amb el fantàstic decorat de les quimeres—, vaig rememorar els personatges de Victor Hugo: l’ardiaca Frollo, el campaner Quasimodo, geperut i sordmut, la bella gitana Esmeralda, el capità Febus... Hi ha altres llocs que permeten l'experiència d'explorar els budells d'un gran edifici. La col·legiata de Santa Maria de Xàtiva, per exemple, també proporciona el conjunt de sensacions associades a moltes construccions religioses. La Seu és una gran desconeguda per als xativins. Tots la veuen, però pocs paren esment als detalls. Pocs deuen haver pujat a la cúpula, pocs coneixen passadissos, racons, estances i escales que s’amaguen als murs del superb edifici.

Dirigir-se cap al campanar, obert als visitants. Ascendir per l'escala helicoïdal. Descansar als bancs de pedra de les finestres per tal de recuperar l'alé. Arribar al cos de campanes, amb dos nivells. "Maria" és la campana major. En un nivell superior estan les menors. Més amunt, la campana d'hores. Les vistes de les façanes historicista de la Seu i renaixentista de l'antic hospital són magnífiques. Admirar el carrilló i la seua maquinària. Arribar al templet de la Mare de Déu. Albirar novament des de la màxima altura possible les vistes espectaculars de la ciutat, la seua redor i la Serra del Castell. Contemplar en picat la gran cúpula i les cobertes del temple. Noves postals de Montsant, Sant Josep, el Bellveret, San Feliu i els dos castells. Més grafits. Marcial Cutillas y Serafín Calzón subieron el dia 6 de junio de 1938, diu un. Baixar. Sortir al carrer. Un grapat de fotògrafs es conta entre els pocs privilegiats que coneixen els secrets de la Seu i els han desvelat amb les seues preses fotogràfiques. Fotos en blanc i negre de la primeria del segle XX mostraven com encara continuava la construcció de la Seu. La façana de ponent no existia.

Hi va haver un temps en què quasi tots els bons aficionats a la fotografia treballàvem en blanc i negre, bé que es podien fer incursions al color. Encara no havia arribat l’època de generalització dels aparells fotogràfics. (Avui, tothom té mòbil amb càmera fotogràfica.) Dissortadament, les generacions més joves es perden l’experiència meravellosa de tancar-se en una habitació fosca, revelar els carrets i assistir suspensos a l’espectacle màgic de veure com apareixen a la cubeta, a poc a poc, les imatges positives il·luminades per una llum roja. La fotografia en blanc i negre no ha passat de moda. Les actuals càmeres digitals de gamma alta permeten d’aconseguir imatges molt bones, tant en color com en blanc i negre. Les aplicacions informàtiques també permeten de transformar colors en escales de grisos. Encara podem representar la realitat en blanc i negre. El món té colors, però de vegades són sobrers. Rafa Benavent ha observat l'arquitectura de la Seu i l'ha fotografiada. Les seues fotos ens mostren indrets poc coneguts del bellíssim temple, el perímetre del qual també depara l'oportunitat d'observar detalls que passen desapercebuts sovint.

Contemplar la porta renaixentista de la girola i l'escala barroca de la façana nord —la cara sud és observable des dels patis de vàries cases que donen al carrer Ardiaca. La façana principal fou enllestida als anys vint del segle XX, seguint les traces de l’arquitecte Lluís Ferreres. Combina elements neobizantins i neoromànics. Malgrat haver estat construït al llarg de molts anys, amb la intervenció de múltiples arquitectes i mestres d’obra, el temple guarda una sorprenent unitat estilística. És un gran edifici classicista comparable a les esplèndides catedrals renaixentistes i manieristes andaluses. La seua arquitectura recorre els diferents corrents del classicisme (el renaixement, el barroc, l'historicisme...) i mostra alguns detalls exquisits: serlianes, voltes de mocador, elements oblics... ¡Inspiració per a pintors, imant per a fotògrafs! Pujar a l'ermita de Sant Josep per a contemplar la col·legiata. Ascendir al Calvari Alt i fotografiar contra el cel de ponent, plomís o tenyit de roig capvespre, la silueta imponent que s'enlaira enmig de la ciutat vella. La Seu, la gran desconeguda, testimoni mut d'uns quants segles de la nostra història.

 

(publicat al catàleg de l'exposició Entre el Compromís de Casp i la fi del Cisma d'Occident)

600 anys de la mort del Papa Luna

Homenatge a Estellés

Entre 1989 i 1994, el Llibre de la Fira s’oferia als lectors amb el suplement Quaderns de Xàtiva. El d’agost de 1993 —el número cinc, per tant— estava dedicat a Vicent Andrés Estellés, que havia traspassat en març d’aquell mateix any. Ara, en 2024, tocava commemorar el centenari del naixement de Vicent. Els promotors d’aquell Quaderns de Xàtiva n. 5, actualment difícil de trobar, vam decidir de reeditar-lo en un altre format amb el suport de l’Associació d’Amics de la Costera. Pagava la pena posar-lo a l’abast de nous lectors. S'han volgut respectar els textos originals (obligatòriament, en el cas del desaparegut docent i escriptor Vicent Escrivà). Potser algú trobe en alguns paràgrafs certa lleugeríssima flaire d’anacronia. ¡Lògic! Els textos foren escrits en 1993. Però conserven, com es podrà comprovar, plena vigència.

Continua el centenari d'Estellés

Reedició del llibre Xàtiva

Exposició dedicada a Vicent Andrés Estellés