diumenge, 27 d’abril del 2008

Homenatge a Pep Gimeno "Botifarra"

L’Associació d’Amics de la Costera establí, l’any 2002, el Premi Amics de la Costera a la Defensa del Patrimoni Comarcal, de periodicitat biennal. Volíem premiar aquelles persones o entitats que s’hagueren distingit en la defensa del nostre patrimoni cultural i natural, entès en un sentit ample, perquè englobaria no sols els elements materials (elements històrics artístics o arquitectònics) sinó també allò que hem convingut a nomenar patrimoni immaterial (entre els elements dels qual figura, necessàriament, la llengua i la cultura tradicional del nostre poble, amb totes les seues manifestacions etnològiques o folklòriques). Li vam encarregar a l’amic, soci i artista de prestigi reconegut, Manuel Boix, la realització del guardó, una petita escultura, un xiquet caminant, que simbolitza el camí del nostre poble i l’esperança en un avenir millor que haurien de protagonitzar les generacions més joves.

Pel febrer del 2003, celebràrem la primera edició d’aquests premis. El primer guardó fou lliurat a Joan Albelda, rector de Montesa. Premiant-lo, premiàvem un grup de gent que havia treballat de valent per recuperar els elements més valuosos del llegat històric de la vila. Aquest grup impulsà la rehabilitació de l’església parroquial i la casa abadia, la restauració dels elements artístics de la parròquia (les taules, el transsagrari, l’orgue barroc..), la creació d’un museu local... A la següent edició, concedírem el Premi Amics de la Costera a l’Associació 9 d’Octubre del Genovés. Aquesta associació s’havia distingit per la seua defensa de l’antiga església del Genovés. Havia lluitat aferrissadament per evitar la seua desaparició. Els integrants de 9 d’Octubre també col·laboren, no ho hem d’oblidar, a la campanya "Salvem el Puig".

I, com que estem convençuts que el nostre guardó el prestigien les persones i entitats que el reben, enguany hem decidit de donar l’escultura de Manuel Boix a Pep Gimeno. Hem volgut premiar, en aquesta ocasió, el treball d’una persona que s’ha distingit en la recuperació i conservació d’un element cabdal del nostre patrimoni immaterial: els cants tradicionals. Pep no sols els ha recuperat; els ha donat vigència, quelcom que, fins fa poc, no podíem somniar ni els més optimistes. Veritablement corprèn el ressò que ha assolit el fenomen “Botifarra”: sorprèn el número d’exemplars venuts del seu primer CD, l’eco aixecat entre la gent jove, el número d’actuacions al País, a Catalunya, a França, a Itàlia. Se’ns empara l’admiració. Algú podia sospitar, fa uns anys, que un humil cantaor d’albaes esdevindria un fenomen de tanta magnitud?

Pep, nascut al barrí de l’antiga jueria de Xàtiva, ara fa 48 anys, al si de la família “Botifarra”, en fa trenta que es dedica a la cançó tradicional. Començà a cantar als catorze anys, en recuperar-se les albaes del carrer Puig, als primers anys de la Transició. A Pep ja li agradava cantar, però, des de molt abans. Com ell mateix ha dit, la seua àvia, Otília Borredà, la “Picaeta” de Benigànim, li havia ensenyat molts romanços i cantilenes. Més endavant, per suggeriment d'un amic, va entrar a formar part del grup Sarau, de la Llosa de Ranes, amb el qual enregistrà un disc excel·lent, Balls i cançons de la Costera, fruit d'un llarg treball de recerca per tota la comarca. La colla de gent que formava Sarau es dedicava a la investigació del folklore comarcal: fandangos, malaguenyes, jotes, granaïnes, cants de batre... Alguns d’aquests cants havien arribat a la Costera amb la gent d’Andalusia que, a principis del segle XX, hi transitava quan venia a València, a treballar al camp. Es van arreplegar cançons a Canals, a Rotglà, a Moixent, a Montesa, a Vallada, a la Font , a Barxeta, al Genovés, a la Llosa, a Xàtiva.

Altres dels cants que interpreta Pep vénen de temps molt antics. És el cas de la Dansa de vetlatori, cantada i ballada quan moria un albat. En finir un nen menor de quatre anys, era costum de fer una gran festa (amb menjar, beguda i ball en honor de l’angelet difunt); hom creia que així la seua ànima marxava al cel. Bé que la Inquisició les va prohibir al segle XIX (durant el regnat de Ferran VII), aquestes festes continuaren celebrant-se de forma clandestina. A la Costera, el darrer vetlatori es va celebrar l’any 1924, a la Llosa de Ranes. Hi va ballar la dansa el pare de la tia Pepica la “Soldaeta”, la qual li ho va contar a Pep. En aquell vetlatori, el ballador, de 14 anys, havia dansat en morir la seua germana Iluminada. A molts pobles, era costum de soterrar l’albat a l’interior de casa, darrere de la porta (llavors, les cases tenien pis terrer). En algunes poblacions (a l’Olleria, per exemple), el dia de les primeres comunions, les famílies benestants embolicaven l’albat amb un llençol per tal que els combregants el portaren, abillats amb unes cintes, al cementiri. Doncs bé, quan “Botifarra” interpreta una Dansa de vetlatori, la seua veu ens remet a tradicions molt antigues, presents a diferents llocs de la Mediterrània. Diverses excavacions arqueològiques efectuades, per exemple, a la Magna Grècia (al sud d’Itàlia), han mostrat com els infants que morien a les colònies gregues en una edat molt tendra eren soterrats al pati de casa, a fi que romangueren lligats a la família, sobretot a la mare.

El treball de recerca també ha permès a Pep de conèixer i de fer amistat amb els darrers cantadors i cantadores tradicionals, dels quals ha rebut un mestratge decisiu a l'hora de formar la seua personalitat com a intèrpret de repertoris de tradició oral. Molts d'aquells cantadors han mort ja, però Pep encara els recorda amb emoció: La tia Rosario de Canals (que encara tenia, als noranta-dos anys, molta gràcia per a tocar les postisses) li ensenyà el Dotze i u; la tia Blanca la “Resadora” li cantà jotes; la tia Milieta de Barxeta li cantà les jotes de quintos i la malaguenya; el tio Vicent el Moreno, de Torrella, li ensenyà el Romanç de Sant Vicent Ferrer; la tia Delfina del Genovés (la “Despullà” del Genovés) li va ensenyar La valencianeta... Pep ho gravava tot en una cinta i després s’ho aprenia.

Arribats ací, prendrem prestades unes paraules de Josep Vicent Frechina: "Quan Pep Gimeno es posa a cantar, una veu clara com l’alba s’aixeca amb unes notes infinites que ens tornen aqueix sentiment col·lectiu de pertinència i d’amor a la terra i a la cultura tradicional que ens identifica. La veu de Pep sona a horta i a secà, a sèquia i a bancal, a nit d’agost i a meló d’Alger. Quan canta Pep, callen les txitxarres, s’aturen els ventijols i tothom escolta atònit el seu cant espontani, planer, que apaivaga l’aspror de la terra i les basques de l’oratge. La veu de Pep ens somou alguna cosa ben endins, ens sacseja i ens desperta la memòria col·lectiva i ens en fa sentir profundament identificats".

L’èxit assolit per Botifarra no ha eliminat (només se l’ha de sentir parlar) la senzillesa d'aquell jove i humil cantaor d’albaes. Des de l’època de Sarau, Pep no ha deixat de col·laborar amb tota mena de grups de danses, amb una predisposició i generositat que palesen la seua bonhomia. A més de Sarau, ha col·laborat amb l'Escola de Danses de Xàtiva, amb el grup Canyamars de Canals, amb el Grup de Danses Sant Jordi d'Alcoi, amb gent de la Llosa de Ranes, de Ròtova, de Cocentaina, d'Alzira, de Carlet, d'Ontinyent, de l'Olleria... És cert, com ha dit algú, que les lletres tradicionals (de vegades delicades, de vegades grolleres, sovint eròtiques o còmiques, però sempre sublims en la seua senzillesa insuperable) interpretades per Pep, acompanyat per Lola Tortosa i la rondalla, són la crònica d’una societat que ja ha desaparegut. No és menys cert, però, que “Botifarra” ha sabut actualitzar el llenguatge del cant d’estil. Recordem, per exemple, la Jota de Xàtiva, amb lletra de Feliu Ventura:

Dos alcaldes es barallen / per un hortet que tinc jo / per a fer xalets de luxe / i plantar-me un camp de golf.

Voldríem, finalment, acabar aquestes paraules dient el següent: Pep, et volem, t’admirem i, com pots comprovar aquesta nit, ets profeta a la teua terra.

(paraules pronunciades durant el llirament del Premi Amics de la Costera a Pep Gimeno, el 25/04/08)

dilluns, 21 d’abril del 2008

Secrets a veus

Rocabuix està fora de si. Des que el Borbó va dir que gane el que perdió, una mena d’embarbussament sense trellat ni forrellat (ni punt de comparació amb els setze jutges d’un jutjat), el republicanisme de Rocabuix s’ha tornat més fervent. Radaurí, que tracta de calmar-lo, li explica que la família reial sempre ha estat molt vinculada sentimentalment a la capital de les Espanyes. «És un secret a veus!», exclama de forma taxativa. «Són de sobra conegudes les escapades de monarques com Isabel II o Ferran VII pels carrers, places i corralas de la Vila i Cort. I si les pedres de Madrid parlaren, ens assabentaríem d’altres correries seues que, fins ara, han romàs a l’anonimat», conclou Radaurí. Rocabuix posa cara de no entendre res. «Amb raó diuen que el millor alcalde de Madrid és el rei», intervé Eiximona. «Clar!», assenteix Radaurí. «Serà alcalde de Madrid, però no de Getafe!», protesta Rocabuix. Radaurí s’exalta: «Què sabrà de termes municipals un Borbó? No veus que anar en metro des de Getafe al Museo del Prado costa només deu o quinze minuts? Preguntar-li a sa majestat l’alcalde de Getafe qui preferia que guanyés, si el València o l’equip del seu poble, era fer-li una pregunta absurda. Eren ganes de tocar-li els reials collons, de posar-lo en un compromís egregi». Rocabuix posa cara d’incredulitat. El seu amic pren la gavardina i fa mitja volta. «Salut i República!», crida des de la porta.

El “partit”

Les perversions del llenguatge són força curioses. Fins a la Transició Democràtica, el “partit” per antonomàsia era el PC; les altres formacions polítiques semblaven no existir. Però clar, ha plogut molt des de l’adveniment de la democràcia. Ara, el “partit” per antonomàsia és el PSOE, del qual molts pressuposen, faltaria més, un caire indiscutiblement esquerrà. Per quina via arriben a aquesta conclusió? Per la via sil·logística de la petició de principi: el PSOE és d’esquerres perquè la seua massa d’afiliats també ho és i els seus afiliats són d’esquerres perquè militen en un partit d’esquerres. D’açò, la gent normal en diu un cercle viciós o un peix que es menja la cua. Però com que aquest cercle viciós ha estat repetit mil vegades, els seus termes han acabat convertint-se en dogma de fe, en axioma que no cal demostrar. I clar, un cop establert el principi indiscutible que el “partit” és d’esquerres, els seus dirigents poden propiciar, sense cap problema, iniciatives com ara l’entrada d’Espanya a l’OTAN; qualsevol actuació es justifica com una tàctica necessària subordinada a la consecució d’objectius estratègics superiors.
--
Les coses, però, no són sempre com u desitjaria que fossen; sovint, la realitat contradiu les formulacions sil·logístiques que tracten d’emmascarar-la. Des de Ricardo García Damborenea a José Bono, passant per Rosa Díez i d’altres antics o actuals militants socialistes, el Partido Socialista Obrero Espanyol ha tingut sovint entre les seues files personatges la trajectòria ideològica dels quals sembla més pròxima a la dreta que a l’esquerra. Ja als seus inicis, el PSOE i la UGT van pactar (de forma conjuntural, si és vol) amb la Dictadura de Primo de Rivera. Alguns diran, amb raó, que això ja és història passada, com també ho és la retirada de la definició marxista del partit, en un congrés extraordinari celebrat l’any 1979 (mesos després del XXVIII Congrés, en què no havia prosperat el primer intent de retirada). Hi ha, però, actuacions més recents que posen en qüestió el caràcter presumptament esquerrà del “partit”.
--
La política socialista de pactes, per exemple, ha propiciat més d’una vegada que governs locals o autonòmics anessin a parar a mans del PP. Són recents els esdeveniments que van envoltar la formació de govern a la comunitat autònoma de Navarra: en un principi, els socialistes navarresos havien pactat la formació d’un govern d’esquerres amb Nafarroa Bai. Tanmateix, el secretari d’organització de l’executiva federal, Pepe Blanco, va desautoritzar aquell pacte (tots ho recordaran). En conclusió, els socialistes de Navarra hagueren de permetre que Unión del Pueblo Navarro, satèl·lit del Partit Popular, es fes de nou amb el govern foral. La tàctica i els interessos electorals de l’executiva federal socialista van prevaler sobre l’autonomia de les bases i sobre les expectatives de molts navarresos, que volien un govern d’esquerres.
--
¿Tot açò permet d’acceptar com a vàlida la tesi que el “partit” és de dretes? No! Els socialistes fan en cada circumstància allò que, a parer seu, més els convé. Però crida l’atenció que, en analitzar l’actuació i l’orientació ideològica d’altres partits, no s’utilitze la mateixa vara de mesurar. Si un partit nacionalista, per exemple, proposa un programa socialdemòcrata molt semblant al del PSOE o s’embarca en una política d’aliances avinent amb els seus interessos (de vegades, per raons de mera supervivència), rebrà de seguida un allau d’improperis (l’acusació d’inclinar-se a la dreta, el més suau de tots). I per la via d’altra petició de principi (aquest partit és de dretes perquè la seua massa d’afiliats també ho és i els seus afiliats són de dretes perquè militen en un partit dretà), acabarà donant-se plena credibilitat a simples suposicions. Caldrà repetir allò que dèiem al principi: les aparences enganyen; sovint, les perversions del llenguatge fan veure veritats inapel·lables on, en realitat, sols hi ha meres hipòtesis sense verificar.

diumenge, 20 d’abril del 2008

La matraca

El camperol està molt excitat:
–No hi ha dret! Els catalans i els aragonesos no ens volen transvasar aigua. I damunt, el govern els dóna la raó! No hi ha dret!
–Que et falta aigua a casa?– li pregunta Saniver.
–A mi? No!
–La necessites per al bancal?
–Tampoc!
–Llavors, quin és el problema?– inquireix Saniver.
–T’ho estic dient: que no hi ha dret; que els catalans i els aragonesos no ens volen transvasar aigua i el govern els dóna la raó. No hi ha dret, xe!
–Tu, d’on prens l’aigua de rec?– interroga de nou el Sant Job Saniver.
–Jo? De la sèquia de Meses– contesta el llaurador.
–I tens suficient?
–Sí.
–Doncs, si en tens prou, a què ve tanta matraca amb l’aigua de l’Ebre?
–Caguen Déu! Que no hi ha dret! És totalment injust que els catalans i els aragonesos no ens vulguen transvasar aigua de l’Ebre i el govern els done la raó! No senyor, no hi ha dret!
Saniver fa mitja volta i s’allunya amb gest d’impotència.

dissabte, 19 d’abril del 2008

El parallamps perfecte

Que l’agrupació socialista de l’Alcúdia de Crespins arrossega des de fa temps una crisi interna no és cap novetat. La divisió entre els seus militants sortí a la llum en vespres electorals, quan la gent que finalment formà la llista municipal deixà fora d’ella Pep Garrigós, regidor, membre de les executives local i comarcal, i sindicalista d’UGT. Pel que sembla, Garrigós havia fet de pont durant les negociacions amb el Bloc, a l’anterior període municipal, afavorint així els pactes que propiciaren un govern de progrés a l’Alcúdia. Les darreres eleccions municipals tingueren, però, el resultat que tots coneixem: empat entre el PSOE i el PP, i un sol regidor nacionalista com a àrbitre de la nova situació. A la sessió d’investidura, aquest regidor s’abstingué, permetent que el candidat del PP es fes amb l’alcaldia de la vila.
xx
Els nacionalistes justificaren aquesta decisió adduint que el fruit de la seua acció política, a l’etapa anterior, se l’havien endut els socialistes i que l’aliança amb el PSOE els havia suposat una sagnia de vots. Afegiren, a més, que, trencats els ponts de diàleg, per la marginació de Garrigós, no era possible de recompondre les relacions amb persones poc fiables (en clara al·lusió a Xavier Simón i al seu número dos, Alfredo Egido). En sentir aquestes explicacions, molta gent es va preguntar si, propiciant l’accés del PP a l’alcaldia, el Bloc de l’Alcúdia no corria el risc de sortir encara més perjudicat (a Xàtiva, els tractes amb el PP del regidor Adolf Garcia tingueren per als nacionalistes les conseqüències catastròfiques que tots recordaran). Els pròxims comicis locals diran; les travesses, ja se sap, s’encerten els dilluns. Mentrestant, alguna cosa deu témer el Bloc de l’Alcúdia, perquè, fa pocs dies, el seu regidor va proposar al PSOE de pactar una moció de censura contra l’alcalde popular.
xx
La proposta ha avivat les rivalitats existents a l’agrupació socialista. Res de nou; el socialisme valencià es caracteritza, des de temps de la picor, per les contínues baralles internes. La divisió abasta tots els nivells orgànics (el local, el comarcal i el nacional). Bona prova d’açò són les discrepàncies sorgides entre els diferents òrgans de direcció arran l’oferta nacionalista de signar un pacte per a descavalcar de l’alcaldia el Partit Popular: com que el PSOE no vol crear precedents (no siga que els partits minoritaris tracten de repetir la jugada en altres localitats), la gestora presidida per Joan Lerma ha rebutjat les condicions del Bloc, que exigeix la dimissió de Simón i d’Egido; en canvi, l’executiva comarcal (a la qual pertanyen Pep Garrigós i Roger Cerdà) i un sector minoritari de l’agrupació local alcudienca són partidaris de considerar l’oferiment dels nacionalistes, sobretot des que el seu regidor anuncià que també estava disposat a dimitir. De moment, el sector majoritari de l’agrupació continua recolzant Simón i Egido.
xx
Com es veu, les aigües socialistes de la comarca baixen agitades. I quina solució millor, quan el pati de casa està revoltat, que inventar-se un enemic exterior? Els socialistes de l’Alcúdia han convertit Joanjo Masó, el regidor del Bloc Nacionalista, en la seua bèstia negra particular. Li han dit de tot: que és un traïdor; que s’ha venut a canvi que el PP col·loqués a la Generalitat un familiar pròxim; que és de dretes... En resum, sembla que Masó siga culpable de tots el mals, fins i tot de la mort de Manolete. A molts ens sonen la lletra i la música d’aquesta cançó. Encara recordem la crisi d’EUPV, traslladada al grup parlamentari de Compromís pel País Valencià. Els nacionalistes del Bloc també n’eren els culpables. Tal com va, si no existís el Bloc, hauríem d’inventar-lo; és el parallamps perfecte de totes les crisis hagudes i per haver.
xx
Aquesta estratègia d’infamar l’adversari, per tal d’amagar les vergonyes pròpies, ha tingut, però, un colofó preocupant: després d’un ple municipal força controvertit, el regidor nacionalista de l’Alcúdia fou insultat i assetjat (la policia l’hagué d’escortar fins al seu domicili). Bé que els dirigents socialistes ja s’han disculpat, els simpatitzants de l’esquerra es miren amb molta preocupació aquestes picabaralles. Perquè, mentre continue l’espectacle de la desunió, no serà possible de recuperar la confiança de l’electorat progressista. Hi haurà PP per a una bona estona.
xx
(publicat a Levante-EMV, el 19/04/08)

dimarts, 15 d’abril del 2008

La tirania del llenguatge políticament correcte



“Si Angela Merkel convoqués demà eleccions, es guanyaria una part important de l’electorat masculí”, afirma Rocabuix amb absoluta convicció. “Sí! Jo també trobe molt excitant aquesta barreja de rigor germànic, esperit de mare nutrícia i laxitud elegant que exhibeix la cancellera”, corrobora Radaurí. “Recorde haver vist, sent encara un nen, la pel·lícula Sissí Emperadriu, d’Ernst Mariscka, i haver quedat absolutament fascinant per l’escot que lluïa Romy Schneider en una escena. Encara em venen a la ment la regata i els dos pits turgents de l’actriu austríaca. Des d’aquell dia, vaig quedar definitivament captivat per la seua bellesa”, explica Rocabuix amb nostalgia. “Els homes... sempre pensant el mateix”, sospira Eiximona. Rocabuix somriu i reprèn el seu soliloqui: “L’altre dia vaig llegir unes declaracions d’Isabel Coixet que m’estalvien més explicacions. La directora catalana afirmava (sabent que la seua afirmació podia molestar les feministes) que les tetes importen molt, que la feminitat són les tetes. La Coixet afegia que els homes són com són i que no calia donar més voltes a l’assumpte”. Radaurí interromp el seu amic: “Si això ho diguéssem tu o jo, seríem titllats de masclistes per amunt. Vivim sota la tirania del llenguatge políticament correcte”. Eiximona, que escolta divertida, fa mitja volta i s’adreça al rebost. “Els homes es conformeu amb coses molt nímies!”, es lamenta. Radaurí, amb les mans davant del pit i gest de grapejar dues llimes, mira de reüll el seu amic i sentencia en veu alta: “Amiga meua, les petites coses proporcionen molt sovint la felicitat!”.

diumenge, 13 d’abril del 2008

Tricolor

14 d'Abril

“El futbol és com l’oratge”, pensa Rocabuix. “Hi alternen els fronts càlids amb els freds i les borrasques amb els anticiclons. Ara s’acosta una borrasca”, conclou. “Com va el partit?”, intervé Eiximona, que acaba d’entrar a casa. “Sembla que l’equip estrenarà nou estadi a segona divisió”, tercereja Radaurí. Hi ha uns instants de silenci. Rocabuix es remou al sofà; tem, amb raó, que el seu amic vol riure’s a les seues barbes. “Ja heu pensat quin nom li ficareu? S’hauria de fer un concurs d’idees entre la massa social i convocar un referèndum. Jo havia pensat de fer-vos una proposta: com que hi ha el Museu Príncep Felip de les Ciències i el Palau Reina Sofia de les Arts, l’estadi s’hauria de dir Infanta Elionor dels Desficacis”. Rocabuix, que porta una estona rumiant el contraatac, exclama: “No sabia que fosses tan monàrquic! Jo proposaré que li diguen Estadi 14 d’Abril”. Eiximona observa l’escena des de la porta de la cuina. “O 25 d’Abril –crida Radaurí, a punt de marxar–, per les desfetes polítiques, esportives i urbanístiques! Salut i República!”. Rocabuix i Eiximona es queden tots sols. “Creus de veritat que li posaran qualsevol d’aqueixos noms?, pregunta ella amb posat rialler. Ell no contesta; continua absort contemplant el partit.

dissabte, 12 d’abril del 2008

Primavera al Puig

El lladre es pensa que tots roben

Bé que les elucubracions del diari El País, glossades al post anterior, es feien a partir d’una lectura esbiaixada del nacionalisme basc, els seus autors no tenen inconvenient d'estendre-les a les altres realitats nacionals de l’Estat. Ara bé, d’on es trauen que els militants del Bloc, posem per cas, neguen als “altres” els drets de ciutadania? No serà que el lladre es pensa que tots roben? Dic açò perquè, dies enrere, durant la campanya electoral, personalitats reeixides del nacionalisme espanyol (Arias Cañete entre d’altres) ens van obsequiar amb algunes perles escollides de l’etnocentrisme. Sí, ja sé que els espanyols (i els francesos, i els anglesos...) rebutgen que se’ls titlle de nacionalistes, però els fets els contradiuen a tothora. El projecte de la Unió Europea, sense anar més lluny, no acaba de surar per culpa del tarannà nacionalista de molts estats membres. I durant diverses etapes històriques, aquests estats “nacionals” han exercit, sense cap problema, diverses formes de violència etnicida contra les seues minories ètniques i culturals. Encara avui, per exemple, els valencians no podem parlar tranquil·lament la nostra llengua a la nostra terra, als jutjats o a les casernes de la guàrdia civil, encara que gent com Fernando Savater diga que això ja no passa.

divendres, 11 d’abril del 2008

Cansament

Cansa la insistència amb què els centralistes neguen legitimitat als nacionalismes (designats de forma displicent amb els qualificatius d’ètnics o d’exacerbats), acusant-los d’un pecat original: estar contaminats per la violència terrorista. El raonament és ben simple: les idees nacionalistes estan irremissiblement contaminades per l’etnocentrisme cavernícola que no reconeix el dret de ciutadania dels “altres” i practica una divisió del treball inacceptable segons la qual els grups terroristes fan la feina bruta i els partits sobiranistes moderats recullen els fruits polítics d’aqueixa feina (i ací es porta a col·lació una frase d’Arzallus: “Uns mouen l’arbre i altres recullen les anous”). D’acord amb aquestes teories centralistes, el vell postulat que proclamava la legitimitat de qualsevol aspiració política perseguida per mitjans pacífics i democràtics hauria deixat de tenir validesa; mentre hi haja grups terroristes, diuen, els nacionalistes no tindríem altra sortida que abjurar de les nostres idees, ancorades a la caverna. Aquestes reflexions apareixien per enèsima vegada en un article d’opinió llegit al diari El País del dimecres passat.

dimarts, 8 d’abril del 2008

Pep Gimeno "Botifarra"


Premi Amics de la Costera

El proper divendres 25 d’abril, se celebrarà el sopar de lliurament del premi bianual Amics de la Costera que atorga l’asssociació homònima a aquella persona o entitat que s’haja destacat en defensa del patrimoni de la comarca. Enguany el guardonat ha estat Josep Gimeno “Botifarra” per la ingent tasca que ha portat a cap durant els darrers anys en la recuperació i difusió del patrimoni musical tradicional de la Costera i del País Valencià. El sopar tindrà lloc als Salones Reina de Xàtiva a les 21,30 hores. El tiquet, el preu del qual és de 30 euros, es podrà adquirir a les llibreries La Costera i El Vaixell de Xàtiva fins al dia 21 d’abril.

dissabte, 5 d’abril del 2008

Fins al dia que les granotes crien pèl

Sovint, s’obliden els orígens de la democràcia. El sistema democràtic es va inventar a l’antiga Grècia. Les ciutats hel·lèniques conegueren primer els règims aristocràtics. Més tard, durant el segle VI aC, aparegueren els tirans, nobles que, apartant-se dels seus orígens aristocràtics, encapçalaven (durant un temps de crisi i de canvis socials) governs que avui podríem denominar populistes. Com que els tirans accedien al poder de forma il·legítima (sovint amb l’ús de la força), procuraven conservar certes formalitats i s’esforçaven a conduir una política econòmica favorable als interessos del poble i de les classes més desfavorides, i també a impulsar la tasca cultural, construint monuments públics i instituint festes religioses i certàmens literaris. En general, els règims tirànics eren, per tant, més avançats que els aristocràtics. Finalment, les polis (πολις) gregues instauraren els primers governs democràtics. S’ha de recordar, però, que aquells governs d’homes lliures manaven en una societat basada a l’esclavisme, és a dir, només una minoria de persones (homes, és clar) participava democràticament al govern de les ciutats.
xx
Han passat vint-i-cinc segles i les nostres ciutats, que són les hereves d’aquelles polis gregues, continuen governades per les classes benestants. La ciutat continua sent l’espai on es poden fer bons negocis. Per tal d’amagar les seues intencions, els actuals gestors municipals fan com els tirans Polícrates de Samos o Periandre de Corint: adornar carrers i construir fonts públiques. I clar, augmenten les crítiques al funcionament de les formes democràtiques de govern. Es diu que no permeten la participació de tota la ciutadania als afers públics, que no garanteixen l’elecció dels millors, que només serveixen per a l’enriquiment d’una minoria... En realitat, aquestes crítiques, si no van seguides de la reflexió i de l’acció adients, pequen d’ingenuïtat o d’inoperància. És clar que la democràcia mai no ha garantit l’elecció de les persones dotades de majors qualitats morals o de més instrucció. La democràcia només garanteix que els ocupants del poder no seran desallotjats d’ell per mitjans violents. Unes eleccions les pot guanyar tranquil·lament qualsevol demagog (la demagògia, per cert, també es va inventar a l’antiga Grècia).
xx
A Xàtiva, per exemple, els qui es burlen de la ignorància o de la incultura de l’alcalde farien millor d’estudiar la forma de desallotjar-lo democràticament del poder. Vistos els resultats de les darreres eleccions, fa l’efecte que Rus romandrà a la poltrona municipal fins al dia que les granotes crien pèl. S’hauria d’aclarir si els ciutadans de Xàtiva (i, per extensió, els de tot el País) estan a favor dels canvis polítics. Sembla que la classe mitjana, la franja social majoritària del País, enlluernada pel benestar material, per la cultura del consum, pel vedell d’or en definitiva, no percep la urgència de canviar res. I encara més, una part important dels electors que voldrien cares noves a les institucions no confia en els socialistes. Aquestes primeres conclusions provisionals obliguen a fer-se les mateixes preguntes que ja es plantejaven després de les darreres eleccions municipals i autonòmiques. Per exemple, està la gent encantada amb la política urbanística del Partit Popular?
xx
Caldrà repensar els postulats amb què es presenta l’esquerra a les conteses electorals. Alguns tenim, per exemple, la convicció que l’esquema tradicional de lluita de classes ja no respon exactament a la realitat actual (ja no existeix el moviment obrer tal com l’entenien les anàlisis marxistes clàssiques). Si la composició de la societat ha canviat, quins grups socials podrien sostenir opcions polítiques de progrés? ¿Les organitzacions de l’esquerra clàssica poden seguir sent, sense enllestir una profunda renovació, l’expressió electoral d’aqueixos grups socials? Els programes electorals que propugnen els partits nacionalistes i d’esquerres connecten amb els interessos de l’electorat? La composició de les llistes electorals combina de forma adequada els elements de liderat, renovació i capacitat de gestió que esperen els ciutadans de les nostres ciutats? Són moltes preguntes, però qui vulga renovar el govern local haurà d’anar responent-les a poc a poc. Queden tres anys per davant.
xx
(publicat a Levante-EMV, el 05/04/08)

Lliçons d’italià

Fa tres dies, Radaurí ha tornat d’un viatge per Itàlia. Des de llavors, parla i no acaba del país de la bota. «Quina regió has visitat?», pregunta Eiximona. «Calàbria! Ha anat a visitar uns coneguts de la ‘Ndrangheta i de la Camurra», intervé Rocabuix amb un somrís brètol. «Doncs no», replica Radaurí amb gest displicent. «He recorregut la Magna Grècia, a la Pulla, i la Basilicata, terres de vinyes i d’oliveres, de pobles blancs i de construccions amb pedra seca». Eiximona mira per la finestra i sospira amb posat somniador: «El taló de la bota! Deu ser molt bonic». Després, girant-se cap a Rocabuix, anuncia amb determinació: «M’abelliria molt d’anar-hi aquest estiu!». Ell es fa el desmenjat i continua llegint el Diari d’Informacions. «Si no vols anar, digues-m’ho i em buscaré altra companyia», proclama ella amb cara d’enuig. «Amiga meua, primer et convé d’aprendre una mica d’italià», talla Radaurí amb esguard malèvol. «Ací tens una frase que ni pintada: Se tutti i cornuti portassero un lampione, mamma mia che illuminazione!». Hi ha uns segons de silenci. «M’ha semblat sentir la paraula cornut?», interroga Rocabuix alçant-se del sofà. «T’ho he dit moltes vegades: ets un analfabet; has d’aprendre idiomes! –crida Radaurí des de la porta–. Salut!». Eiximona, que és a punt de riure, marxa cap al terrat.