Turisme reinventat

Puteoli. Pouets. ¿Què faig jo a Puteoli? No ho sé. Estava còmodament repapat al sofà de ma casa i em trobe de sobte a Puteoli. El terra i el trespol de l'habitació tremolen. Arriba el patró de l'alberg. ¿Quin dia és?, pregunte. 24 d'octubre de l'any 79. Hora tèrcia —no sé què s'haurà fet del meu rellotge, però deuen ser les set del matí passades. Des de fa alguns dies, tenim petits terratrèmols, diu. Hi estem acostumats. El de l'any 69 fou d'una intensitat enorme. Va destruir cases, vil·les i temples a Stabia i Pompeia. La basílica i el temple de la Fortuna Augusta de Pompeia patiren desperfectes seriosos. Açò d'ara és un no res. ¿Tens algun negoci al port?, em pregunta tafaner. Fins a la tarda no atraca als molls la nau onerària carregada amb àmfores de Creta, continua el patró. Si no tens res a fer aquest matí, pots anar a l'amfiteatre o al lupanar. Hi ha llobes gregues, síries, anatòliques. Has de preguntar per Ecloga, Arxigènia, Eutròpia o Actea. Qualsevol d'elles et deixarà ben satisfet per un sesterci. No se m'ha perdut res al port, pense. Quant a les meuques, no en tinc cap necessitat. Em fique la jaqueta —millor dit, la lacerna— i em dispose a sortir de l'alberg per a fer una passejada. Camine sense rumb. Malgrat ser d'hora, hi ha molts rotlles. Totes les persones semblen mirar en la mateixa direcció. ¡Mireu el Vesuvi!, fan. Cap al sud s'alça la gran muntanya cònica. Del seu cim escapa una enorme fumarada. Els terratrèmols són freqüents. Pense que hauria de ficar-me en contacte amb Travels to Past perquè m'envie de tornada a casa. Però no sé pas com fer-ho. Casualment, passe per davant del lupanar, un petit edifici de dues plantes situat en la cruïlla de dos carrers secundaris. Als brancals de la porta pengen uns penis de terrissa. Un home —per l'aspecte, deu ser un esclau— m'invita a entrar. Sembles persona acomodada, em diu. Puja a la planta de dalt. El patró ha comprat unes joves síries que et faran una feina exquisida. Em pot la curiositat. Entre al vestíbul, presidit per una enorme pintura mural del deu Príap subjectant-se el llarguíssim fal·lus erecte amb la mà dreta. Veig cinc o sis cubicles oberts. Tenen llits tronats. Les parets estan decorades amb frescos que representen distintes posicions eròtiques. Comence a sospitar que l'agència xativina de Travels to Past no m'explicà bé els detalls del full de ruta. Faig acció de pegar mitja volta. Però l'empleat del bordell no està disposat a perdre un client. M'agafa pel braç. No t'has de preocupar de res. Les habitacions de dalt estan molt netes. Tens una safa i una tovallola ben gran de cànem. Per un quinari i tres asos, ¡servei complet! I s'inclou el profilàctic. ¡Puja, puja! I m'espenta cap amunt per una escala lateral. En arribar al pis de dalt, apareix una xica de rostre melangiós. ¡Ave! Em diuen Arxigènia. ¿I tu, com et dius? Vincentius, li conteste. ¿Quin prenom és aquest? ¿D'on véns? Vinc de Saetabis Augusta, un municipi de la Hispània Citerior, li dic. Entrem en una cambra. La xica es queda nua. Té uns pits preciosos. M'ajuda a llevar-me la lacerna, la túnica —o els pantalons, no sé— i el subligaculum. Em fa gitar sobre el matalàs. De sobte, la trepidació d'un sisme fa vibrar la cambra. Em vestisc i abandone precipitadament el bordell, avergonyit per haver estat a punt de col·laborar amb el sistema esclavista. Ja és l'hora sisena. Després de deambular per diverses vies de Puteoli, entre en una taverna. En acabar el dinar, coques redones i planes de blat, fruita, formatge i un got de vi amb mel, camege de nou pels carrers. A l'hora nona, qualsevol diria que és de nit. Plou cendra. Veig en un mur un grafit electoral: «Us pregue que feu edil Helvius Receptus, digne de dirigir la cosa pública, home bo.» ¡Polítics! Gire la vista cap al sud. Una colossal fumarada negra amb llamps s'eleva des de l'horitzó i s'escampa pertot. Des de Neàpolis fins a Misenum, tot el cel està negre. He sentit dir que la columna de fum té una altura superior a viginti milia passuum —podríem estar parlant de 25 quilòmetres. Per la rodalia del mercat sent com un home diu que Gaii Plini Secundi naves ad Stabias navigant. Sí, em ve al cap haver llegit alguna vegada que Plini el Vell, prefecte de la flota de Misenum, havia partit amb les seues naus cap a Stabia, la posterior Castellammare di Stabia, als peus del Vesuvi, per a veure de prop la gran erupció volcànica i ajudar uns amics. Hi va trobar la mort a causa dels gasos tòxics. Recorde haver llegit també que, en esclatar la seua cúspide, el Vesuvi havia passat de con perfecte a con truncat. Un monumental núvol ardent —un flux piroclàstic—, que baixà del volcà a una velocitat de set-cents quilòmetres per hora i amb unes temperatures que oscil·laven entre set-cents i dos-cents graus, sepultà aviat les ciutats de Pompeia i Herculà. La capa dels diversos materials dipositats tenia una altura de vint metres. Un posterior vessament de lava i nombroses cendres arribaren també fins a Puteoli i Misenum. Tanmateix, tot això ho vaig llegir en 2002, molts anys abans d'acceptar els serveis de Travels to Past. !Mare meua, quin embolic cronològic! Mentre camine cap a l'alberg, comprove que l'agitació i la por s'han emparat dels habitants de Puteoli. Potser pensaran que el món s'acaba. ¿Tindrà clients Arxigènia?, cavil·le. Qui sap. Com més va, més preocupat estic. Abans d'arribar a la fonda, m'entra el pànic. Rumie que Puteoli sempre em sonarà a putada. Demà, he de buscar transport per a fugir d'aquí, resolc. Em gite aviat, però no puc agafar el son. Sent esclafits llunyans i un fragor enorme. Les portes del proper Avern deuen estar obertes de bat a bat. Els tremolors al sostre, al terra i als murs del cubicle on jac no cessen. ¿Paquet d'iniciació? ¿Oferta gratuïta? Quan torne a casa, hauré de tenir unes paraules amb el personal de l'agència de viatges, em dic. Per fi, la meua cambra es fon en negre. L'endemà, a primera hora del matí, estic davant la porta de la sucursal xativina de Travels to Past, amb la cara, les mans i la roba ennegrides. És dilluns 8 de novembre de 2021. No he tingut temps de dutxar-me. ¿Vas estar allí?, pregunta sorneguer l'empleat que em féu l'oferta de gran viatge al passat. Sí, vaig estar allí, però quasi m'hi deixe la pell, cabró, conteste. El dicteri no sembla immutar-lo gens ni mica. ¿Què més vols? Has tingut turisme d'aventura, reinventat i gratuït, diu alçant els muscles. Jo estic a punt de traure foc pels queixals. A més, ¿et va agradar Arxigènia o no?, afegeix amb gest murri i una rialla burleta.

 

© 2022 Ximo Corts

Actualitat

La història pot repetir-se

La democràcia liberal, amb totes les seues imperfeccions —al cap i a la fi és el sistema polític que millor s'adiu amb els interessos de la burgesia capitalista—, ha proporcionat en algunes parts del món èpoques de calma i benestar relatius, bé que mai no haja arribat a eliminar del tot la injustícia i la pobresa. Després de la Segona Guerra Mundial, el capitalisme tolerà l'ascens socialdemòcrata al poder, cosa que va afavorir la pau social i el consens cultural. Sobretot des del maig francès de 1968, s'iniciaren moltes transformacions socials: la joventut esdevingué nou subjecte històric; esclatà la revolució sexual; sorgiren legislacions que liberalitzaven el divorci i l'avortament; els valors del patriarcat entraren en crisi; es generalitzà el rebuig a l'autoritarisme... Durant un temps, la dreta no posà en qüestió l'assoliment de millores relatives a llibertats i drets. Valors com la igualtat, posem per cas, eren acceptats per tothom. Però la treva va durar ben poc. Actualment, la dreta i l'extrema dreta parlen sense complexos de carregar-se la cultura "progre". Retornen les idees reaccionàries. Jo veig el futur de les democràcies liberals molt complicat.

Les coses empitjoraren des de la caiguda del Mur de Berlín; Rússia i diversos països que havien girat en l'òrbita soviètica passaren del comunisme a l'autoritarisme d'extrema dreta, després d'un trànsit per períodes de capitalisme salvatge; el comunisme xinès esdevingué capitalisme de partit únic. En estats amb democràcia liberal, el sistema capitalista ja no tingué fre. Per tant, la tirania —o la seua modalitat contemporània, l'autoritarisme neofeixista— i versions atenuades del despotisme s'escampen veloçment. Un fill del dictador Ferdinand Marcos, per exemple, ha guanyat les eleccions presidencials filipines. En realitat, ens dirigim vers un futur polític en què van a proliferar les denominades democràcies il·liberals. Ja en tenim exemples en Europa: Hongria, Polònia, Rússia... En aquests estats governen partits autoritaris —Llei i Justícia dels bessons polonesos Jarosław i Lech Kaczyński, Fidesz-Unió Cívica Hongaresa de Viktor Orbán, Rússia Unida de Vladímir Putin— que celebren eleccions periòdiques, sovint falsejades, però no respecten les minories, ni els drets de les dones, ni la separació de poders, ni l'oposició política, ni la llibertat de premsa...

Alguns teòrics neguen el concepte d'il·liberalisme i parlen directament d'autoritarisme d'extrema dreta, nacionalista, xenòfob i masclista. Estaríem davant de propostes polítiques que li donen una aparença nova, modernitzada, als vells feixismes d'entreguerres. Acaben sent, però, noves formes de tirania. I aquesta desemboca freqüentment en la guerra. Diferents conflictes bèl·lics a l'antiga Iugoslàvia, el Caucas, l'Orient Mitjà i Ucraïna ens ho recorden. A l'Europa occidental, diferents partits, com l'espanyol Vox o el Reagrupament Nacional francès, s'emmirallen en Fidesz-Unió Cívica Hongaresa i Rússia Unida. Jo, que vaig viure la infància, l'adolescència i part de la joventut en temps franquistes, em faig creus de veure com anem enrere. Se sol dir que la història es repeteix. En realitat, la història mai no es repeteix de la mateixa manera. Això pot despistar qui estiga als llimbs. Els senyals del que pot arribar a succeir són múltiples: Macarena Olona, amb el braç alçat, cità José Antonio Primo de Rivera, dimecres passat, al Congrés dels Diputats: Ya hemos alzado la bandera. Ahora toca defenderla con alegría. ¡Viva España! Sí, la història pot repetir-se.

La farmacèutica Ana Artigues

La nau que mai no va flotar

La lenta dilució de C's, com un terròs de sucre en un got d'aigua, s'esdevé en tots els nivells institucionals (estatal, autonòmic i local). Assistim al procés d'esvaniment al ralentí d'un partit que ens volgué fer creure, ja fa temps, que era socialdemòcrata, primer, i liberal, després. Arribà la famosa foto de la plaça de Colom, en què Albert Rivera apareix retratat amb els caps del PP i Vox, i ja quedà clar per a tothom que el liberalisme de C's brillava per la seua absència. El liberalisme és, abans que res, una filosofia defensora de la llibertat i la tolerància. Nasqué com a reacció contra la manca de llibertat ideològica imperant a l'Antic Règim. Per tant, una persona liberal ha de ser tolerant amb totes les maneres de pensar i actuar que no atempten contra els drets humans. Qualsevol entén perfectament que un liberal no tolere el racisme, posem per cas, però resulta inconcebible que siguen estigmatitzats en nom del liberalisme grups o persones que defensen idees polítiques o religioses refusades per l'establishment. Qui pretenga imposar les seues conviccions als altres (creences, pautes morals o propostes polítiques) no és un liberal.

A la pell de brau sovintegen els "liberals" que només ho són en matèria estrictament econòmica. En realitat, no professen el liberalisme clàssic, sinó una cosa distinta, el neoliberalisme. Quant a les idees, són uns reaccionaris dels grossos. Ser liberal només de boca ha sigut el pecat de C's. Els seus líders i la majoria dels militants són espanyolistes —és a dir, nacionalistes espanyols— fins al moll de l'os. No suporten l'existència de llengües distintes del castellà. Suprimirien de bona gana moltes competències de les comunitats autònomes. De fet, en les últimes eleccions autonòmiques de Castella i Lleó, bona part de l'anterior vot de C's anà a parar a Vox. Per tant, que el d'Inés Arrimadas siga clarament percebut com un partit de dreta no pot estranyar a ningú. Els seus militants i els seus electors acabaran reintegrant-se a l'enorme riu de la dreta espanyola, conservadora o extrema, partidària de les teories neoliberals. Pel que es veu, aqueixa dreta ha oblidat el parer d'Adam Smith: «De cap manera ha d'imposar-se el dret a la propietat davant de les necessitats extremes de la societat.» En fi, ¡ni liberalisme polític, ni econòmic, ni moral!

Jo no conec liberals. No els veig ni a l'àmbit econòmic; molts que aparenten ser-ho reclamen poc estat quan el negoci va bé i la intervenció estatal quan hi ha perill de fallida. En matèria de moral i costums, el liberalisme dels polítics de la dreta carpetovetònica no resulta convincent. Defendre la llibertat, la igualtat davant la llei, la propietat privada i el mercat lliure no basta; cal també reivindicar els valors republicans en sentit ample, la laïcitat de l'Estat, ampliació de drets, respecte a les diferències, tolerància... Durant els últims quaranta-cinc anys, a l'Estat espanyol no hi ha hagut cap partit veritablement liberal. Tampoc no tinc clar que puga existir; la divisió de la nostra societat en extrems oposats i polaritzats no convida a la tolerància. A Xàtiva, des de la darreria de 2021, comprovem en directe la degradació d'allò que havia ideat en 2014 Josep Oliu, president del Banc de Sabadell. («Hauríem de crear una mena de Podemos de dretes», va dir.) María Beltrán demanà la baixa al partit taronja sense renunciar a la seua acta de regidora.

Continua participant al govern municipal com no adscrita, assegurant al PSOE majoria absoluta. (Aquesta dona devia pertànyer a la minoria centrista de C's.) I mentre escric aquestes línies, Juan Giner, l'altre regidor taronja, ha dimitit de les seues delegacions municipals. També deixa el partit sense renunciar a la seua acta, després d'haver criticat l'antiga companya, que va titllar de trànsfuga. Açò tampoc no importa massa, ja que els següents de la llista ja van abandonar fa temps la nau que s'afona. ¡Un panorama ben negre! La molt probable desaparició de C's en les pròximes eleccions municipals mena a un futur incert. Veurem el resultat del test més imminent, les eleccions autonòmiques andaluses. Els sondeigs no auguren res de bo per a l'esquerra. Si es repeteix allò succeït a Castella i Lleó, si el vot taronja emigra cap a Vox, algú haurà de tocar a sometent. La presència d'ultres al saló de plenaris ens permetria conèixer una combinació letal de neoliberalisme econòmic, il·liberalisme polític brutal i espanyolisme visceral. El temps dirà.

(publicat a Levante-EMV, el 21/05/2022)

Rinopitecs

Ja sabem —excepte alguns creacionistes recalcitrants— que els nostres parents més pròxims de l'escala animal són els primats. Potser per això compartim amb ells la propensió a les rivalitats, a la formació de coalicions masculines per a controlar el poder, a la guerra. És ben possible que l'herència genètica comuna ens faça tan semblants. Som capaços del millor i del pitjor. Fa pocs dies, veia un magnífic documental de vida salvatge en què apareixia el rinopitec ataronjat, dit també mona de les neus, que té el rostre blavós i és de costums arborícoles i vegetarians. Habita zones muntanyenques de fins a 3.000 metres d’altitud, al sud-oest de la Xina i el Tibet. Com viu en boscos on fa un fred que pela, el seu nas ha esdevingut molt curt i aplanat —un de normal se li congelaria. Cada clan es composa d'un mascle alfa i diverses femelles amb les seues cries. No es barallen pel menjar, que és ben escàs la major part de l'any, i s'estrenyen per donar-se calor els uns als altres. Tot molt tendre. Ara bé, quan s'acosta un altre clan, ¡la batalla ferotge està servida! El comportament dels humans no és molt distint del del rhinopithecus roxellana.

La humanitat fa la guerra des dels seus orígens. Atès que les persones tenim una intel·ligència molt superior a la dels simis, hauríem d'haver escarmentat de tants i tants conflictes bèl·lics les conseqüències dels quals són terribles: mort (de joves sobretot), fam, violacions, exili, malalties, destrucció, seqüeles traumàtiques, empobriment... També podríem haver après que la tirania és l'avantsala de la guerra. Entre 1922 i 1953, tot el món —especialment Europa— véu desfilar el feixisme, el nazisme, l'estalinisme, el conflicte civil espanyol, la Segona Guerra Mundial. Totes aquestes conteses ens haurien d'haver vacunat contra l'horror, però està clar que el feixisme i la guerra s'assemblen al virus de la grip, que cal combatre amb una vacuna periòdica. En diversos racons del món (Àsia, Àfrica, Amèrica del Sud) mai no van cessar les tiranies i les guerres. A l'Europa vencedora del feixisme, però, els protagonistes de l'horror havien quedat immunitzats. Ara bé, en passar algunes dècades, els seus fills, néts i besnéts, que semblaven no recordar res del que havien viscut els pares i els avis, tornaven a batallar feroçment, com els clans de rinopitecs.

No sortim de l'estadi simiesc. El setge de l'acereria Azovstal de Mariupol recorda molt la batalla de Stalingrad, durant la Segona Guerra Mundial, en què van morir uns dos milions de persones. Encara es desconeix el nombre final de víctimes a Mariupol —evidentment inferior—, però l'heroica defensa ucraïnesa del complex siderúrgic evoca la resistència dels soldats russos a la riba oest del Don en 1942. Putin encara no havia nascut —ho faria en 1952—, però coneix perfectament els episodis terribles de Stalingrad —Volgograd a hores d'ara— i de Sant Petersburg, la seua ciutat nadiua, sotmesa pels alemanys a un setge aterridor. Els seus pares el van patir. A la llar, sentiria les històries espantoses de la guerra. ¿Com s'explica que el fill de les antigues víctimes s'haja convertit ara en victimari? ¿Com és possible tanta desmemòria? L'absència de cap mena d'ètica deu ser clarament la raó principal, però tampoc no hauríem de descartar les pulsions de mascle alfa. En qualsevol cas, l'ambició desmesurada i la megalomania menen a l'autoritarisme, que no casa amb el pacifisme. L'enèsima lluita d'un primat, per tal de furtar territori d'altri, està servida.

Pegasus en el país de la democràcia plena

Aquests dies se sent parlar contínuament d'espionatge "legal" amb el programari Pegasus. Jo al·lucine. Està clar que els cosos i les forces de seguretat de l'Estat —convinguem que el CNI en forma part— poden espiar, sota control judicial, presumptes delinqüents. No totes les modalitats d'espionatge són, però, legals. Els jutges poden autoritzar la intervenció de les comunicacions o altre tipus de mesures encaminades a saber si es prepara la comissió d'un il·lícit i qui participa en la conxorxa. El control judicial és ben important perquè en aquests espiaments se solen veure afectats drets i llibertats fonamentals. Per tant, jutges o magistrats han de vetlar perquè allò que descobrisquen els agents policials o d'intel·ligència —a través d'escoltes telefòniques, posem per cas— i no tinga res a veure amb el motiu per què es demana l'espiament (converses íntimes i privades alienes als presumptes delictes investigats) siga apartat de la causa i destruït. Pegasus està fora, doncs, de les eines legítimes. És malware, ço és, programari maliciós i intrusiu, que maneja a distància personal d'una empresa privada, NSO, radicada en un país estranger, Israel.

Pel que es veu, tota la informació obtinguda amb l'spyware es emmagatzemada en un servidor de l'empresa, que subministra a l'estat client les dades sol·licitades. Atès el que s'acaba de dir, ¿és legal l'ús de Pegasus per a vigilar ciutadans amb DNI espanyol? Jo crec que no. El jutge autoritza la investigació, però després perd el control sobre la informació obtinguda. ¿Com ha pogut actuar així un magistrat del Tribunal Suprem? Si el mitjà utilitzat per a espiar és il·legal, l'actuació del magistrat que ho autoritza és irregular. (De tota manera, ja sabem que es pot esperar qualsevol cosa del TS quan veu assumptes en què intervenen activistes catalans, fins i tot decisions amb tota l'aparença de prevaricació.) Per altra banda, ¿és legal autoritzar que siguen interceptades les comunicacions dels advocats amb els seus clients? La llei garanteix el secret professional d'un lletrat quan exerceix les seues funcions de defensa. Caldria recordar que Baltasar Garzón fou condemnat per haver autoritzat escoltes de les converses en presó entre els caps de la trama Gürtel i llurs advocats. El TS va considerar que aquelles escoltes eren il·legals.

Garzón havia al·legat que aquest tipus d'intervenció de les comunicacions entre advocat i client era procedent en determinades circumstàncies, però la sala rebutjà l'al·legació; segons els seus components, les escoltes atemptaven contra el sagrat dret a la defensa. ¿Com és possible que un magistrat del TS haja permès l'espionatge a Andreu Van den Eynde i Gonzalo Boye, advocats de Junqueras i Puigdemont? Hi ha altre detall que no quadra: s'ha autoritzat, sense demanar cap suplicatori, l'espionatge a parlamentaris que gaudeixen d'immunitat. També sorprèn que tots els independentistes siguen considerats possibles delinqüents. Jo creia que les aspiracions sobiranistes pacífiques eren perfectament defensables en democràcia. Almenys això se li deia a ETA en els seus anys de plom. De fet, la convocatòria de referèndums no autoritzats pel govern central va ser despenalitzada en 2005. Aquest tipus de consultes ja no és cap figura delictiva al Codi Penal vigent. I una última consideració. Segons han afirmat els seus portaveus, el govern central ni sap ni pot saber si el president de la Generalitat, per exemple, ha estat espiat amb aval judicial.

¡Serà perquè ignora allò que es va tractar a la comissió de secrets oficials! Continue al·lucinant, perquè el CNI depèn de la ministra de Defensa i, en última instància, de Presidència del govern central. Sembla que els caps del servei d'intel·ligència informen periòdicament el president i la ministra, dels quals reben instruccions i directrius. No és gens creïble, per tant, que el CNI haja actuat per lliure i que el govern espanyol no sàpiga res. I encara pitjor, que ho sàpiga i mentisca. ¿Els qui manen al CNI han ordenat actuacions il·legals? Trobe difícil que es conega tota la veritat sobre l'assumpte. Però fatiga escoltar els diferents portaveus autoritzats de Moncloa repetint a tort i dret que l'espanyola és una democràcia plena, i que totes les actuacions de l'executiu i els seus òrgans subordinats són conformes a la legalitat. ¡Meu! Es pot sostenir l'opinió contrària. El govern espanyol ha permès una actuació il·lícita, usar una eina il·legal, el programari maliciós Pegasus, per a un espionatge massiu. I un magistrat del TS ha avalat part de l'actuació. Dos poders de l'Estat, l'executiu i el judicial, podrien haver actuat delictivament.

La directora del CNI diu que s'han espiat amb aval judicial només divuit persones, d'un total de seixanta-cinc. En quaranta-set casos almenys, la il·legalitat —el delicte, per tant— és flagrant. De cap manera es pot parlar d'actuacions dirigides a garantir la seguretat de l'Estat. Controlar massivament opositors i els seus entorns familiars i socials no té res a veure amb la seguretat. Estem davant d'un cas d'espionatge polític, bé que bona part dels ciutadans espanyols no trobarà un però als fets. Han espiado a los independentistas. ¿Y? ¡Más los tendrían que espiar!, digué en seu parlamentària una diputada de l'extrema dreta. Margarita Robles no es quedà curta: ¿Què tiene que hacer el Estado con los independentistas? ¡Espionatge polític! Blanc i en botella. La cobla segons la qual els poders de l'Estat respecten sempre la legalitat és per a trencar-s'hi. Però Robles, que damunt és magistrada, Bolaños, ministre de la Presidència, i Isabel Rodríguez, ministra portaveu, repeteixen la consigna amb posat seriós —encara que el llenguatge corporal sol fallar a la portaveu, que reprimeix el somrís cínic amb dificultat. ¿Democràcia plena? ¡Ha!

D'espies i farsants

Nombrosíssimes persones som espiades diàriament i a totes hores. Qui posseeix un mòbil dotat d'accés a Internet té una porta oberta de bat a bat als espies. Els cercadors, les xarxes socials i els diversos serveis "gratuïts" de missatgeria instantània són bàsicament eines d'espionatge per motius comercials. Les empreses propietàries saben tot de nosaltres. Acumulen una enorme quantitat de dades personals que després venen al millor postor. Una vegada, vaig comprar per Internet una càmera. Posteriorment, vaig rebre durant setmanes o mesos, a través de diferents mitjans (correus electrònics, missatges de Facebook...), un allau de publicitat de màquines fotogràfiques. L'espionatge és com una matrioixca que amaga al seu interior àmbits decreixents inserits l'un dins de l'altre. La capa més externa és l'espiament comercial que acabe d'esmentar adés. A continuació estan l'industrial i l'econòmic. Tot seguit, apareix la vigilància que practiquen tots els estats sobre els seus súbdits. El control pot ser lícit o il·lícit. Se'ns sotja de mil maneres: seguint-nos, punxant-nos el telèfon, fiscalitzant-nos el DNI digital o l'ús de les targetes de crèdit...

L'observació entre particulars (entre companyia asseguradora i defraudador hipotètic, entre dona enganyada i marit promiscu) proporciona molta feina a les agències de detectius. Els agents fan servir mètodes coneguts: seguiments, fotografies subreptícies, micròfons ocults... Em ve al cap una magnífica pel·lícula de 1974, La conversació, escrita, produïda i dirigida por Francis Ford Coppola. Sorprenien la diversitat i l'eficàcia de les eines utilitzades per l'espia protagonista, encarnat per Gene Hackman. Han passat quaranta-vuit anys des de l'estrena del film. Els mitjans d'espionatge han assolit un enorme nivell de sofisticació tecnològica. I això té conseqüències en els àmbits clàssics de l'espionatge polític i militar. Es dediquen a espiar partits, governs, serveis d'intel·ligència, poders incontrolats dels estats. L'eina usada amb més freqüència és l'spyware (software espia), programari hostil o intrusiu que entra en un mòbil, a través d'Internet, activa la càmera i el micròfon sense coneixement del propietari, enregistra converses, roba tota mena de documents i es desinstal·la quan l'espia ho decideix. El programari Pegasus n'és el paradigma.

No cal haver vist moltes pel·lícules per a saber que s'ha espiat tota la vida. Ara bé, quant a l'espiament polític i militar, els responsables no en parlen mai, emparant-se amb les lleis de secrets oficials. Només filtracions d'informants dels mateixos serveis d'intel·ligència —com ara les d'Edward Snowden o les publicades per WikiLeaks— permeten conèixer esporàdicament les dimensions de l'assumpte. Per això resulta sorprenent que el govern espanyol reconega que el CNI ha espiat polítics independentistes, llurs familiars, membres d'entitats cíviques catalanes, advocats d'uns i altres, periodistes... ¡Eh, tot molt legal! Sí, usar malware (programari maliciós) controlat per empreses estrangeres deu ser força legal. També deu ser lícit fotre's del secret professional d'un advocat en l'exercici de les seues funcions de defensa, o espiar periodistes. Serà perfectament legal envair l'esfera més íntima i privada de persones algunes de les quals són totalment alienes al món de l'independentisme. «¡Escolte, que també han sigut espiats el president i la ministra!»

A Xàtiva teníem un espia casolà, Marcos Benavent. ¿Espiava amb Pegasus? ¡Noo! Això només està a l'abast dels estats. Ell era més tradicional; ocultava sota la roba un aparell per a enregistrar converses amb Alfonso Rus i altres compares. Els enregistraments acabaren en mans de la seua ex. (Les dones despitades són un perill per als corruptes.) El sogre lliurà una memòria USB a la diputada Rosa Pérez. El jonqui dels diners col·laborà amb fiscalia. Saldrá mierda a punta pala, va dir. Ara, durant la vista oral d'una peça del cas Taula, el nostre espia favorit s'ha desdit. Però l'estratègia no li ha funcionat; la sala ha rebutjat la pretensió d'eliminar la prova i els testaferros han "cantat". ¿Açò té res a veure amb el cas Pegasus? Els detalls bufs són coincidents. ¿Quan s'ha vist un govern estatal anunciant que l'han espiat? ¿Falòrnia per a tapar el Catalangate? En tot cas, la ministra Robles hauria de dimitir per inepta o farsant. Si l'encarregada de protegir-nos no pot protegir-se ella, estem apanyats. En països més democràtics, l'escàndol seria majúscul.

(publicat a Levante-EMV, el 07/05/2022)

Música en temps d'Ibn Hazm

El Donbass

El conflicte al Donbass, que durava vuit anys, era per a molts ucraïnesos una guerra ajornada de la independència, declarada el 1991. Les tensions entre Kíiv i Moscou no havien sorgit el 2014. S'iniciaren, en desintegrar-se l'antiga URSS, amb el repartiment de la flota de la mar Negra. Des del principi, Ucraïna s'havia mostrat disposta a ser un país amb protagonisme propi, a allunyar-se del passat soviètic. En 1991, es va integrar, junt amb altres antigues repúbliques soviètiques, a la Confederació d’Estats Independents, liderada per Rússia, però Ucraïna mai no arribaria a ratificar els estatuts de la CEI. La mentalitat dels ciutadans d'Ucraïna i Rússia és diferent. En assolir la independència, Ucraïna, sense abandonar la neutralitat, havia pres la UE com referent alternatiu a la Rússia postsoviètica. Volia traure profit de la seua situació de pont entre dos pols geopolítics. El fràgil equilibri es trencà a les eleccions generals de 2002, sense validesa segons els observadors internacionals. És designà primer ministre Viktor Janukovyč, governador de la regió prorussa de Donec’k i home fort del Partit de les Regions, partidari de la descentralització.

Janukovyč es presentà candidat a les presidencials de 2004, enfrontant-se a l'opositor Viktor Juščenko. A causa de les irregularitats —inclòs l’intent d’enverinament de Juščenko, potser per ordres del Kremlin—, esclatà la "Revolució Taronja", que frustrà un frau electoral per a fer president Janukovyč, la candidatura del qual comptava amb el suport obert de Moscou. Calgué repetir eleccions. Guanyà Juščenko, que designà primera ministra Julija Tymošenko i reorientà la política exterior cap a la integració en la UE, la qual cosa deteriorà les relacions amb Rússia. En 2006, el subministrament de gas, sobre el preu del qual hi havia discrepàncies, fou suspès temporalment per Moscou. Es produí la "Guerra del Gas". I els escàndols de corrupció que involucraven membres del govern, Tymošenko entre ells, no cessaven. La UE oferí a Juščenko un Acord d'Associació en 2008, després de la guerra entre Rússia i Geòrgia. Les presidencials de 2010 foren guanyades, entre sospites de tupinada, pel prorús Janukovyč. La nova orientació política es plasmà en l’allargament a 25 anys de la concessió de la base de Sebastòpol a Rússia.

També es renuncià a ingressar en l’OTAN i es produí la condemna de Tymošenko a set anys de presó per abús de poder, empresonament criticat pels EUA, la UE i institucions internacionals. Però el nou govern no acabà amb la corrupció i va practicar el frau sistemàtic a les eleccions parlamentàries. En 2013, Janukovyč suspengué la firma de l'Acord d'Associació amb la UE, la quals cosa provocà una insurrecció popular, l'Euromaidan. Els tres mesos següents estigueren dominats pels enfrontaments violents, en els quals moriren més d’un centenar de manifestants. Els fets culminaren amb la fugida del mandatari a Rússia en 2014. El Kremlin acusà occident d'intervenir en la revolta. Arribà a dir que l'havia finançat. Allò ben cert és que s'hi infiltraren provocadors i membres del Batalló Azov, una milícia neonazi que havia crescut gràcies a molts voluntaris arribats d'altres grups ultres i vàndals d'equips de futbol. La caiguda de Janukovyč, en realitat un cop d'estat, i la por que els grups ultranacionalistes ascendiren al poder provocaren una reacció immediata a Crimea i l'est del país, zones poblades majoritàriament per russòfons.

Els prorussos prengueren el poder a Crimea. Poc després, amb el pretext de protegir la població, el govern rus desplegà forces sense distintius i aconseguí el control de la zona. El parlament de Crimea votà a favor de la secessió. I es va decidir la unió de Crimea a la Federació Russa en un referèndum unilateral, sense garanties i sols reconegut pel Kremlin. La consulta fou declarada il·legal per Kíiv i la comunitat internacional. Segons els convocants, el 96% dels votants havia donat suport a la incorporació de la península a Rússia, que va formalitzar tot seguit l'annexió de Crimea amb el port de Sebastòpol. El fet provocà la crisi més greu entre Rússia i els països occidentals des de la guerra freda. L'exemple de Crimea s'estengué a les regions orientals de Donec’k i Lugansk. En aquestes zones aparegué una milícia insurgent que rebé suport amb prou feines dissimulat de Moscou. Kíiv hi envià l’exèrcit per sufocar la rebel·lió. En juliol de 2014, un avió que feia la ruta Amsterdam Kuala Lumpur amb 298 passatgers fou abatut a la regió de Donec’k per milicians prorussos, fet que atià encara més la tensió entre occident i Rússia.

Les accions militars es perllongaren de manera acarnissada fins a febrer de 2015, any en què es firmaren els acords de Minsk, els quals mai no arribarien a complir-se, però ajudaren a rebaixar la freqüència i la intensitat dels xocs armats i a estabilitzar la línia del front. Segons Kíiv, els separatistes de les autoproclamades repúbliques populars de Donec’k i Lugansk tenien el suport in situ d'unitats regulars de l'exèrcit rus. Però Putin insistia que no hi havia soldats russos a l'est ucraïnès i que «el conflicte exclusivament intern» era provocat per Kíiv en no respectar les aspiracions de la població russòfona. Moscou explicà que els militars russos capturats per les forces ucraïneses s'hi trobaven de vacances. La llarga guerra del Donbass ha deixat més de 14.000 morts, 3.300 dels quals, civils, 7.000 ferits i 1.500.000 desplaçats, segons l'informe de la Missió de Monitoratge dels Drets Humans de l'ONU. En 2017, el govern d'Ucraïna ja xifrava en 50.000 milions de dòlars els danys causats per les accions militars a l'est del país. Quant a la Federació Russa, l'annexió de Crimea i el conflicte al Donbass també li van sortir molt cars.

Els EUA, la UE i altres països van imposar a Rússia sancions que van impactar seriosament en la seua economia. Segons una investigació de l'organització independent russa Grup d'Experts Econòmics, Rússia perdé per les sancions, entre 2014 i 2017, vora 170.000 milions de dòlars. Vuit anys després de la firma dels acords de Minsk, el conflicte seguia en punt mort. Ucraïna insistia que havien de complir-se certes mesures de seguretat: la recuperació del control ucraïnès del sector fronterer amb Rússia a la zona de conflicte i la retirada de totes les milícies armades il·legals. Per als separatistes, que exigien primer converses directes amb el govern de Kíiv, això suposava prescindir dels subministraments que rebia de Rússia. Des de 2014, la guerra, la crisi econòmica, la corrupció generalitzada i l'aparició d’extremismes havien enterbolit a poc a poc l’escena política ucraïnesa. El 2016 hi hagué una certa millora de l’economia del país. L’any següent entrà en vigor l'acord d’associació amb la Unió Europea signat en 2011. El conflicte al Donbass no experimentava canvis significatius. En 2018 ressorgiren les tensions amb Rússia.

Les relacions es deterioraren a causa de diversos fets: la inauguració, en maig, d’un pont entre Crimea i Rússia qualificat d’il·legal per Ucraïna; la creació d’una Església ucraïnesa (aprovada en octubre pel patriarcat ortodox de Constantinoble) independent de l’Església russa; incident naval a la mar Negra que provocà la declaració de l’estat d’emergència... «La clau de la pau està al Kremlin», afirmava una i altra vegada Porošenko. Tanmateix, des de Moscou s'afirmava que no hi hauria solució mentre hi hagués «polítics russòfobs» als passadissos del poder en Kíiv. L'elecció del còmic Volodymyr Zelens’kyj com a nou president d'Ucraïna, en 2019, despertà l'esperança de trobar una sortida per al conflicte. Durant la campanya electoral, el nou mandatari havia promès que la prioritat del seu govern seria acabar amb la guerra. De fet, viatjà a la zona de l'est per a comprovar directament la situació. En desembre, amb la mediació d'Alemanya i França, signà un acord amb Rússia per a la desmilitarització de l'àrea en conflicte, la celebració d’eleccions supervisades per l’OSCE i l’establiment d’un autogovern al Donbass. Tot debades.