dissabte, 7 de maig del 2022

D'espies i farsants

Nombrosíssimes persones som espiades diàriament i a totes hores. Qui posseeix un mòbil dotat d'accés a Internet té una porta oberta de bat a bat als espies. Els cercadors, les xarxes socials i els diversos serveis "gratuïts" de missatgeria instantània són bàsicament eines d'espionatge per motius comercials. Les empreses propietàries saben tot de nosaltres. Acumulen una enorme quantitat de dades personals que després venen al millor postor. Una vegada, vaig comprar per Internet una càmera. Posteriorment, vaig rebre durant setmanes o mesos, a través de diferents mitjans (correus electrònics, missatges de Facebook...), un allau de publicitat de màquines fotogràfiques. L'espionatge és com una matrioixca que amaga al seu interior àmbits decreixents inserits l'un dins de l'altre. La capa més externa és l'espiament comercial que acabe d'esmentar adés. A continuació estan l'industrial i l'econòmic. Tot seguit, apareix la vigilància que practiquen tots els estats sobre els seus súbdits. El control pot ser lícit o il·lícit. Se'ns sotja de mil maneres: seguint-nos, punxant-nos el telèfon, fiscalitzant-nos el DNI digital o l'ús de les targetes de crèdit...

L'observació entre particulars (entre companyia asseguradora i defraudador hipotètic, entre dona enganyada i marit promiscu) proporciona molta feina a les agències de detectius. Els agents fan servir mètodes coneguts: seguiments, fotografies subreptícies, micròfons ocults... Em ve al cap una magnífica pel·lícula de 1974, La conversació, escrita, produïda i dirigida por Francis Ford Coppola. Sorprenien la diversitat i l'eficàcia de les eines utilitzades per l'espia protagonista, encarnat per Gene Hackman. Han passat quaranta-vuit anys des de l'estrena del film. Els mitjans d'espionatge han assolit un enorme nivell de sofisticació tecnològica. I això té conseqüències en els àmbits clàssics de l'espionatge polític i militar. Es dediquen a espiar partits, governs, serveis d'intel·ligència, poders incontrolats dels estats. L'eina usada amb més freqüència és l'spyware (software espia), programari hostil o intrusiu que entra en un mòbil, a través d'Internet, activa la càmera i el micròfon sense coneixement del propietari, enregistra converses, roba tota mena de documents i es desinstal·la quan l'espia ho decideix. El programari Pegasus n'és el paradigma.

No cal haver vist moltes pel·lícules per a saber que s'ha espiat tota la vida. Ara bé, quant a l'espiament polític i militar, els responsables no en parlen mai, emparant-se amb les lleis de secrets oficials. Només filtracions d'informants dels mateixos serveis d'intel·ligència —com ara les d'Edward Snowden o les publicades per WikiLeaks— permeten conèixer esporàdicament les dimensions de l'assumpte. Per això resulta sorprenent que el govern espanyol reconega que el CNI ha espiat polítics independentistes, llurs familiars, membres d'entitats cíviques catalanes, advocats d'uns i altres, periodistes... ¡Eh, tot molt legal! Sí, usar malware (programari maliciós) controlat per empreses estrangeres deu ser força legal. També deu ser lícit fotre's del secret professional d'un advocat en l'exercici de les seues funcions de defensa, o espiar periodistes. Serà perfectament legal envair l'esfera més íntima i privada de persones algunes de les quals són totalment alienes al món de l'independentisme. «¡Escolte, que també han sigut espiats el president i la ministra!»

A Xàtiva teníem un espia casolà, Marcos Benavent. ¿Espiava amb Pegasus? ¡Noo! Això només està a l'abast dels estats. Ell era més tradicional; ocultava sota la roba un aparell per a enregistrar converses amb Alfonso Rus i altres compares. Els enregistraments acabaren en mans de la seua ex. (Les dones despitades són un perill per als corruptes.) El sogre lliurà una memòria USB a la diputada Rosa Pérez. El jonqui dels diners col·laborà amb fiscalia. Saldrá mierda a punta pala, va dir. Ara, durant la vista oral d'una peça del cas Taula, el nostre espia favorit s'ha desdit. Però l'estratègia no li ha funcionat; la sala ha rebutjat la pretensió d'eliminar la prova i els testaferros han "cantat". ¿Açò té res a veure amb el cas Pegasus? Els detalls bufs són coincidents. ¿Quan s'ha vist un govern estatal anunciant que l'han espiat? ¿Falòrnia per a tapar el Catalangate? En tot cas, la ministra Robles hauria de dimitir per inepta o farsant. Si l'encarregada de protegir-nos no pot protegir-se ella, estem apanyats. En països més democràtics, l'escàndol seria majúscul.

(publicat a Levante-EMV, el 07/05/2022)