El conflicte al Donbass, que durava vuit anys, era per a molts ucraïnesos una guerra ajornada de la independència, declarada el 1991. Les tensions entre Kíiv i Moscou no havien sorgit el 2014. S'iniciaren, en desintegrar-se l'antiga URSS, amb el repartiment de la flota de la mar Negra. Des del principi, Ucraïna s'havia mostrat disposta a ser un país amb protagonisme propi, a allunyar-se del passat soviètic. En 1991, es va integrar, junt amb altres antigues repúbliques soviètiques, a la Confederació d’Estats Independents, liderada per Rússia, però Ucraïna mai no arribaria a ratificar els estatuts de la CEI. La mentalitat dels ciutadans d'Ucraïna i Rússia és diferent. En assolir la independència, Ucraïna, sense abandonar la neutralitat, havia pres la UE com referent alternatiu a la Rússia postsoviètica. Volia traure profit de la seua situació de pont entre dos pols geopolítics. El fràgil equilibri es trencà a les eleccions generals de 2002, sense validesa segons els observadors internacionals. És designà primer ministre Viktor Janukovyč, governador de la regió prorussa de Donec’k i home fort del Partit de les Regions, partidari de la descentralització.
Janukovyč es presentà candidat a les presidencials de 2004, enfrontant-se a l'opositor Viktor Juščenko. A causa de les irregularitats —inclòs l’intent d’enverinament de Juščenko, potser per ordres del Kremlin—, esclatà la "Revolució Taronja", que frustrà un frau electoral per a fer president Janukovyč, la candidatura del qual comptava amb el suport obert de Moscou. Calgué repetir eleccions. Guanyà Juščenko, que designà primera ministra Julija Tymošenko i reorientà la política exterior cap a la integració en la UE, la qual cosa deteriorà les relacions amb Rússia. En 2006, el subministrament de gas, sobre el preu del qual hi havia discrepàncies, fou suspès temporalment per Moscou. Es produí la "Guerra del Gas". I els escàndols de corrupció que involucraven membres del govern, Tymošenko entre ells, no cessaven. La UE oferí a Juščenko un Acord d'Associació en 2008, després de la guerra entre Rússia i Geòrgia. Les presidencials de 2010 foren guanyades, entre sospites de tupinada, pel prorús Janukovyč. La nova orientació política es plasmà en l’allargament a 25 anys de la concessió de la base de Sebastòpol a Rússia.
També es renuncià a ingressar en l’OTAN i es produí la condemna de Tymošenko a set anys de presó per abús de poder, empresonament criticat pels EUA, la UE i institucions internacionals. Però el nou govern no acabà amb la corrupció i va practicar el frau sistemàtic a les eleccions parlamentàries. En 2013, Janukovyč suspengué la firma de l'Acord d'Associació amb la UE, la quals cosa provocà una insurrecció popular, l'Euromaidan. Els tres mesos següents estigueren dominats pels enfrontaments violents, en els quals moriren més d’un centenar de manifestants. Els fets culminaren amb la fugida del mandatari a Rússia en 2014. El Kremlin acusà occident d'intervenir en la revolta. Arribà a dir que l'havia finançat. Allò ben cert és que s'hi infiltraren provocadors i membres del Batalló Azov, una milícia neonazi que havia crescut gràcies a molts voluntaris arribats d'altres grups ultres i vàndals d'equips de futbol. La caiguda de Janukovyč, en realitat un cop d'estat, i la por que els grups ultranacionalistes ascendiren al poder provocaren una reacció immediata a Crimea i l'est del país, zones poblades majoritàriament per russòfons.
Els prorussos prengueren el poder a Crimea. Poc després, amb el pretext de protegir la població, el govern rus desplegà forces sense distintius i aconseguí el control de la zona. El parlament de Crimea votà a favor de la secessió. I es va decidir la unió de Crimea a la Federació Russa en un referèndum unilateral, sense garanties i sols reconegut pel Kremlin. La consulta fou declarada il·legal per Kíiv i la comunitat internacional. Segons els convocants, el 96% dels votants havia donat suport a la incorporació de la península a Rússia, que va formalitzar tot seguit l'annexió de Crimea amb el port de Sebastòpol. El fet provocà la crisi més greu entre Rússia i els països occidentals des de la guerra freda. L'exemple de Crimea s'estengué a les regions orientals de Donec’k i Lugansk. En aquestes zones aparegué una milícia insurgent que rebé suport amb prou feines dissimulat de Moscou. Kíiv hi envià l’exèrcit per sufocar la rebel·lió. En juliol de 2014, un avió que feia la ruta Amsterdam Kuala Lumpur amb 298 passatgers fou abatut a la regió de Donec’k per milicians prorussos, fet que atià encara més la tensió entre occident i Rússia.
Les accions militars es perllongaren de manera acarnissada fins a febrer de 2015, any en què es firmaren els acords de Minsk, els quals mai no arribarien a complir-se, però ajudaren a rebaixar la freqüència i la intensitat dels xocs armats i a estabilitzar la línia del front. Segons Kíiv, els separatistes de les autoproclamades repúbliques populars de Donec’k i Lugansk tenien el suport in situ d'unitats regulars de l'exèrcit rus. Però Putin insistia que no hi havia soldats russos a l'est ucraïnès i que «el conflicte exclusivament intern» era provocat per Kíiv en no respectar les aspiracions de la població russòfona. Moscou explicà que els militars russos capturats per les forces ucraïneses s'hi trobaven de vacances. La llarga guerra del Donbass ha deixat més de 14.000 morts, 3.300 dels quals, civils, 7.000 ferits i 1.500.000 desplaçats, segons l'informe de la Missió de Monitoratge dels Drets Humans de l'ONU. En 2017, el govern d'Ucraïna ja xifrava en 50.000 milions de dòlars els danys causats per les accions militars a l'est del país. Quant a la Federació Russa, l'annexió de Crimea i el conflicte al Donbass també li van sortir molt cars.
Els EUA, la UE i altres països van imposar a Rússia sancions que van impactar seriosament en la seua economia. Segons una investigació de l'organització independent russa Grup d'Experts Econòmics, Rússia perdé per les sancions, entre 2014 i 2017, vora 170.000 milions de dòlars. Vuit anys després de la firma dels acords de Minsk, el conflicte seguia en punt mort. Ucraïna insistia que havien de complir-se certes mesures de seguretat: la recuperació del control ucraïnès del sector fronterer amb Rússia a la zona de conflicte i la retirada de totes les milícies armades il·legals. Per als separatistes, que exigien primer converses directes amb el govern de Kíiv, això suposava prescindir dels subministraments que rebia de Rússia. Des de 2014, la guerra, la crisi econòmica, la corrupció generalitzada i l'aparició d’extremismes havien enterbolit a poc a poc l’escena política ucraïnesa. El 2016 hi hagué una certa millora de l’economia del país. L’any següent entrà en vigor l'acord d’associació amb la Unió Europea signat en 2011. El conflicte al Donbass no experimentava canvis significatius. En 2018 ressorgiren les tensions amb Rússia.
Les relacions es deterioraren a causa de diversos fets: la inauguració, en maig, d’un pont entre Crimea i Rússia qualificat d’il·legal per Ucraïna; la creació d’una Església ucraïnesa (aprovada en octubre pel patriarcat ortodox de Constantinoble) independent de l’Església russa; incident naval a la mar Negra que provocà la declaració de l’estat d’emergència... «La clau de la pau està al Kremlin», afirmava una i altra vegada Porošenko. Tanmateix, des de Moscou s'afirmava que no hi hauria solució mentre hi hagués «polítics russòfobs» als passadissos del poder en Kíiv. L'elecció del còmic Volodymyr Zelens’kyj com a nou president d'Ucraïna, en 2019, despertà l'esperança de trobar una sortida per al conflicte. Durant la campanya electoral, el nou mandatari havia promès que la prioritat del seu govern seria acabar amb la guerra. De fet, viatjà a la zona de l'est per a comprovar directament la situació. En desembre, amb la mediació d'Alemanya i França, signà un acord amb Rússia per a la desmilitarització de l'àrea en conflicte, la celebració d’eleccions supervisades per l’OSCE i l’establiment d’un autogovern al Donbass. Tot debades.
Janukovyč es presentà candidat a les presidencials de 2004, enfrontant-se a l'opositor Viktor Juščenko. A causa de les irregularitats —inclòs l’intent d’enverinament de Juščenko, potser per ordres del Kremlin—, esclatà la "Revolució Taronja", que frustrà un frau electoral per a fer president Janukovyč, la candidatura del qual comptava amb el suport obert de Moscou. Calgué repetir eleccions. Guanyà Juščenko, que designà primera ministra Julija Tymošenko i reorientà la política exterior cap a la integració en la UE, la qual cosa deteriorà les relacions amb Rússia. En 2006, el subministrament de gas, sobre el preu del qual hi havia discrepàncies, fou suspès temporalment per Moscou. Es produí la "Guerra del Gas". I els escàndols de corrupció que involucraven membres del govern, Tymošenko entre ells, no cessaven. La UE oferí a Juščenko un Acord d'Associació en 2008, després de la guerra entre Rússia i Geòrgia. Les presidencials de 2010 foren guanyades, entre sospites de tupinada, pel prorús Janukovyč. La nova orientació política es plasmà en l’allargament a 25 anys de la concessió de la base de Sebastòpol a Rússia.
També es renuncià a ingressar en l’OTAN i es produí la condemna de Tymošenko a set anys de presó per abús de poder, empresonament criticat pels EUA, la UE i institucions internacionals. Però el nou govern no acabà amb la corrupció i va practicar el frau sistemàtic a les eleccions parlamentàries. En 2013, Janukovyč suspengué la firma de l'Acord d'Associació amb la UE, la quals cosa provocà una insurrecció popular, l'Euromaidan. Els tres mesos següents estigueren dominats pels enfrontaments violents, en els quals moriren més d’un centenar de manifestants. Els fets culminaren amb la fugida del mandatari a Rússia en 2014. El Kremlin acusà occident d'intervenir en la revolta. Arribà a dir que l'havia finançat. Allò ben cert és que s'hi infiltraren provocadors i membres del Batalló Azov, una milícia neonazi que havia crescut gràcies a molts voluntaris arribats d'altres grups ultres i vàndals d'equips de futbol. La caiguda de Janukovyč, en realitat un cop d'estat, i la por que els grups ultranacionalistes ascendiren al poder provocaren una reacció immediata a Crimea i l'est del país, zones poblades majoritàriament per russòfons.
Els prorussos prengueren el poder a Crimea. Poc després, amb el pretext de protegir la població, el govern rus desplegà forces sense distintius i aconseguí el control de la zona. El parlament de Crimea votà a favor de la secessió. I es va decidir la unió de Crimea a la Federació Russa en un referèndum unilateral, sense garanties i sols reconegut pel Kremlin. La consulta fou declarada il·legal per Kíiv i la comunitat internacional. Segons els convocants, el 96% dels votants havia donat suport a la incorporació de la península a Rússia, que va formalitzar tot seguit l'annexió de Crimea amb el port de Sebastòpol. El fet provocà la crisi més greu entre Rússia i els països occidentals des de la guerra freda. L'exemple de Crimea s'estengué a les regions orientals de Donec’k i Lugansk. En aquestes zones aparegué una milícia insurgent que rebé suport amb prou feines dissimulat de Moscou. Kíiv hi envià l’exèrcit per sufocar la rebel·lió. En juliol de 2014, un avió que feia la ruta Amsterdam Kuala Lumpur amb 298 passatgers fou abatut a la regió de Donec’k per milicians prorussos, fet que atià encara més la tensió entre occident i Rússia.
Les accions militars es perllongaren de manera acarnissada fins a febrer de 2015, any en què es firmaren els acords de Minsk, els quals mai no arribarien a complir-se, però ajudaren a rebaixar la freqüència i la intensitat dels xocs armats i a estabilitzar la línia del front. Segons Kíiv, els separatistes de les autoproclamades repúbliques populars de Donec’k i Lugansk tenien el suport in situ d'unitats regulars de l'exèrcit rus. Però Putin insistia que no hi havia soldats russos a l'est ucraïnès i que «el conflicte exclusivament intern» era provocat per Kíiv en no respectar les aspiracions de la població russòfona. Moscou explicà que els militars russos capturats per les forces ucraïneses s'hi trobaven de vacances. La llarga guerra del Donbass ha deixat més de 14.000 morts, 3.300 dels quals, civils, 7.000 ferits i 1.500.000 desplaçats, segons l'informe de la Missió de Monitoratge dels Drets Humans de l'ONU. En 2017, el govern d'Ucraïna ja xifrava en 50.000 milions de dòlars els danys causats per les accions militars a l'est del país. Quant a la Federació Russa, l'annexió de Crimea i el conflicte al Donbass també li van sortir molt cars.
Els EUA, la UE i altres països van imposar a Rússia sancions que van impactar seriosament en la seua economia. Segons una investigació de l'organització independent russa Grup d'Experts Econòmics, Rússia perdé per les sancions, entre 2014 i 2017, vora 170.000 milions de dòlars. Vuit anys després de la firma dels acords de Minsk, el conflicte seguia en punt mort. Ucraïna insistia que havien de complir-se certes mesures de seguretat: la recuperació del control ucraïnès del sector fronterer amb Rússia a la zona de conflicte i la retirada de totes les milícies armades il·legals. Per als separatistes, que exigien primer converses directes amb el govern de Kíiv, això suposava prescindir dels subministraments que rebia de Rússia. Des de 2014, la guerra, la crisi econòmica, la corrupció generalitzada i l'aparició d’extremismes havien enterbolit a poc a poc l’escena política ucraïnesa. El 2016 hi hagué una certa millora de l’economia del país. L’any següent entrà en vigor l'acord d’associació amb la Unió Europea signat en 2011. El conflicte al Donbass no experimentava canvis significatius. En 2018 ressorgiren les tensions amb Rússia.
Les relacions es deterioraren a causa de diversos fets: la inauguració, en maig, d’un pont entre Crimea i Rússia qualificat d’il·legal per Ucraïna; la creació d’una Església ucraïnesa (aprovada en octubre pel patriarcat ortodox de Constantinoble) independent de l’Església russa; incident naval a la mar Negra que provocà la declaració de l’estat d’emergència... «La clau de la pau està al Kremlin», afirmava una i altra vegada Porošenko. Tanmateix, des de Moscou s'afirmava que no hi hauria solució mentre hi hagués «polítics russòfobs» als passadissos del poder en Kíiv. L'elecció del còmic Volodymyr Zelens’kyj com a nou president d'Ucraïna, en 2019, despertà l'esperança de trobar una sortida per al conflicte. Durant la campanya electoral, el nou mandatari havia promès que la prioritat del seu govern seria acabar amb la guerra. De fet, viatjà a la zona de l'est per a comprovar directament la situació. En desembre, amb la mediació d'Alemanya i França, signà un acord amb Rússia per a la desmilitarització de l'àrea en conflicte, la celebració d’eleccions supervisades per l’OSCE i l’establiment d’un autogovern al Donbass. Tot debades.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada