dijous, 26 de maig de 2022

La història pot repetir-se

La democràcia liberal, amb totes les seues imperfeccions —al cap i a la fi és el sistema polític que millor s'adiu amb els interessos de la burgesia capitalista—, ha proporcionat en algunes parts del món èpoques de calma i benestar relatius, bé que mai no haja arribat a eliminar del tot la injustícia i la pobresa. Després de la Segona Guerra Mundial, el capitalisme tolerà l'ascens socialdemòcrata al poder, cosa que va afavorir la pau social i el consens cultural. Sobretot des del maig francès de 1968, s'iniciaren moltes transformacions socials: la joventut esdevingué nou subjecte històric; esclatà la revolució sexual; sorgiren legislacions que liberalitzaven el divorci i l'avortament; els valors del patriarcat entraren en crisi; es generalitzà el rebuig a l'autoritarisme... Durant un temps, la dreta no posà en qüestió l'assoliment de millores relatives a llibertats i drets. Valors com la igualtat, posem per cas, eren acceptats per tothom. Però la treva va durar ben poc. Actualment, la dreta i l'extrema dreta parlen sense complexos de carregar-se la cultura "progre". Retornen les idees reaccionàries. Jo veig el futur de les democràcies liberals molt complicat.

Les coses empitjoraren des de la caiguda del Mur de Berlín; Rússia i diversos països que havien girat en l'òrbita soviètica passaren del comunisme a l'autoritarisme d'extrema dreta, després d'un trànsit per períodes de capitalisme salvatge; el comunisme xinès esdevingué capitalisme de partit únic. En estats amb democràcia liberal, el sistema capitalista ja no tingué fre. Per tant, la tirania —o la seua modalitat contemporània, l'autoritarisme neofeixista— i versions atenuades del despotisme s'escampen veloçment. Un fill del dictador Ferdinand Marcos, per exemple, ha guanyat les eleccions presidencials filipines. En realitat, ens dirigim vers un futur polític en què van a proliferar les denominades democràcies il·liberals. Ja en tenim exemples en Europa: Hongria, Polònia, Rússia... En aquests estats governen partits autoritaris —Llei i Justícia dels bessons polonesos Jarosław i Lech Kaczyński, Fidesz-Unió Cívica Hongaresa de Viktor Orbán, Rússia Unida de Vladímir Putin— que celebren eleccions periòdiques, sovint falsejades, però no respecten les minories, ni els drets de les dones, ni la separació de poders, ni l'oposició política, ni la llibertat de premsa...

Alguns teòrics neguen el concepte d'il·liberalisme i parlen directament d'autoritarisme d'extrema dreta, nacionalista, xenòfob i masclista. Estaríem davant de propostes polítiques que li donen una aparença nova, modernitzada, als vells feixismes d'entreguerres. Acaben sent, però, noves formes de tirania. I aquesta desemboca freqüentment en la guerra. Diferents conflictes bèl·lics a l'antiga Iugoslàvia, el Caucas, l'Orient Mitjà i Ucraïna ens ho recorden. A l'Europa occidental, diferents partits, com l'espanyol Vox o el Reagrupament Nacional francès, s'emmirallen en Fidesz-Unió Cívica Hongaresa i Rússia Unida. Jo, que vaig viure la infància, l'adolescència i part de la joventut en temps franquistes, em faig creus de veure com anem enrere. Se sol dir que la història es repeteix. En realitat, la història mai no es repeteix de la mateixa manera. Això pot despistar qui estiga als llimbs. Els senyals del que pot arribar a succeir són múltiples: Macarena Olona, amb el braç alçat, cità José Antonio Primo de Rivera, dimecres passat, al Congrés dels Diputats: Ya hemos alzado la bandera. Ahora toca defenderla con alegría. ¡Viva España! Sí, la història pot repetir-se.