Per juliol del 2008, fèiem la següent reflexió: «Com que hi ha pocs votants del PP entre els seus espectadors valencians, la TV3 no posa en perill les expectatives electorals del Partit Popular. Sembla, per tant, que el tancament dels repetidors d’Acció Cultural no s’arribarà a produir. Assistim a una simple tàctica electoral; un cop passada la cita amb les urnes, el PP voldrà conservar un element molt útil a l’hora d’agitar, si cal, l’espantall del catalanisme.» Doncs, ens vam equivocar. Ara mateix, pocs valencians poden veure les emissions de TV3 a través dels canals de TDT. És possible que el PP haja renunciat a fer servir un espantall que li restava vots a Catalunya (si vol guanyar les pròximes eleccions generals, no pot perdre'n cap ni un). Deu haver pensat que és millor eliminar de soca-rel el furóncol de la televisió catalana. Ara bé, qui pensés que amb açò s’havien acabat les males notícies estava del tot equivocat; a partir d’aquesta setmana, el diari Avui deixa de repartir-se en paper pel País Valencià i les Illes. Si tenim present que mesos enrere ja havia desaparegut l’edició en paper d’El Punt, haurem de concloure que l’existència d’un espai català de comunicació és pura utopia. Quin serà el pròxim ensurt?
Blog amb notícies, articles d'opinió, fotografies, ressenyes de viatges, creació literària...
dijous, 28 de gener del 2010
Males notícies porta la premsa
dissabte, 23 de gener del 2010
Sant Trobat
Sovint, el nostre amic Ximo Núñez té unes sortides que semblen més pròpies d’un luterà, o d’un esperit escèptic, que d’un mossèn. Ahir, sense anar massa lluny, es despenjà amb una afirmació taxativa: «Sant Vicent Ferrer mai no va estar a Xàtiva». Cap a on apunta aquest dard del reverend Núñez? Cap als Borja! Com vostès deuen saber, la llegenda assegura que Sant Vicent Ferrer, en una de les seues visites a la nostra ciutat, va conèixer el petit Alfons Borja. El futur pontífex, que llavors encara era una criatura d’uns vuit o nou anys, havia anat a la Seu, en companyia dels seus pares, Domènec i Francina, per a sentir el sermó del frare dominicà. Sant Vicent, en veure el menut, féu la famosa profecia: «Aquest xiquet serà papa i m’elevarà als altars». I clar, donat cas que foren certes les paraules del nostre amic capellà, aquesta profecia seria una pura falsificació; s’hauria d’eliminar, per tant, del happening borgià que prepara Rus per a principis de març. I tot per culpa del rigor científic!
Si l’Església apliqués el mateix rigor en altres esdeveniments, no podríem celebrar, posem per cas, l’any sant compostel·là. Miguel de Unamuno afirmava que todo hombre moderno, dotado de espíritu crítico, no puede admitir, por católico que sea, que el cuerpo de Santiago el Mayor repose en Compostela. Sense arribar als extrems de Luter («A la tomba gallega hi ha el cos d’un gos mort», sembla que va dir), nombrosos especialistes neguen l’estada de l’apòstol Sant Jaume a terres hispàniques —neguen, doncs, l’autenticitat de les relíquies compostel·lanes—. Una veritable ruïna per al sector turístic! Diversos són els personatges als quals adjudiquen les despulles que jauen al sepulcre de Sant Jaume de Galícia: el bisbe Teodomir, l’heretge Priscil·lià... La gent, però, no sol fer cas de totes aquestes elucubracions acadèmiques. Se non è vero, è ben trovato, deuen pensar els milers i milers de pelegrins que enguany faran el camí de Sant Jaume i podran venerar, si passen pel monestir cistercenc de Cañas, a la Rioja, dues ferradures del cavall en què muntava l’apòstol durant la batalla de Clavijo, donades per Diego López de Haro a la seua germana Urraca, quarta abadessa del monestir.
I tot açò m’ha fet recordar que avui se celebra la festivitat de Sant Trobat. Joan Amades explica, al seu Costumari, que el sant era soldat i fou martiritzat a Girona junt amb tres-cents seixanta companys seus. Amb el curs del temps, es va perdre la noció del lloc on havien estat soterrats els màrtirs. Però un dia, impensadament, fou descobert el cos d’un d’ells, al qual, per no saber quin era el seu veritable nom, li adjudicaren el de "Trobat". Per molt que es van cercar els cossos dels seus companys, no fou possible de trobar-ne cap més. A partir d’aleshores, Sant Trobat gaudí de molta devoció; la gent l’invocava per a salvar-se de les febres quartanes. Bé que aquest Trobat no guarda cap relació amb el carrer xativí homònim —segons Agustí Ventura, la nostra via urbana deu el nom a un notari del segle XVII, Domènec Trobat—, no estaria mal recuperar la devoció al soldat màrtir. Podria intercedir pels botiguers del nucli històric i pels empresaris del sector turístic. «Sant Trobat, que trobem forasters que vinguen a deixar-se la pela... Sant Trobat, que passe la crisi econòmica i tornen a florir els nostres negocis...», podrien imprecar.
Des d’ací, brindem la idea als gestors municipals del sector turístic. L’any vinent, el pavelló xativí de FITUR podria estar presidit per la imatge de Sant Trobat. Seríem l’enveja dels gandians. Vejam si, gràcies a la intercessió d’aquest sant, els nostres edils milloren la seua competència, potencien el nostre patrimoni històric, fan de la nostra ciutat un indret agradable, el doten amb uns serveis de qualitat i atrauen milers de visitants. Amén!
Si l’Església apliqués el mateix rigor en altres esdeveniments, no podríem celebrar, posem per cas, l’any sant compostel·là. Miguel de Unamuno afirmava que todo hombre moderno, dotado de espíritu crítico, no puede admitir, por católico que sea, que el cuerpo de Santiago el Mayor repose en Compostela. Sense arribar als extrems de Luter («A la tomba gallega hi ha el cos d’un gos mort», sembla que va dir), nombrosos especialistes neguen l’estada de l’apòstol Sant Jaume a terres hispàniques —neguen, doncs, l’autenticitat de les relíquies compostel·lanes—. Una veritable ruïna per al sector turístic! Diversos són els personatges als quals adjudiquen les despulles que jauen al sepulcre de Sant Jaume de Galícia: el bisbe Teodomir, l’heretge Priscil·lià... La gent, però, no sol fer cas de totes aquestes elucubracions acadèmiques. Se non è vero, è ben trovato, deuen pensar els milers i milers de pelegrins que enguany faran el camí de Sant Jaume i podran venerar, si passen pel monestir cistercenc de Cañas, a la Rioja, dues ferradures del cavall en què muntava l’apòstol durant la batalla de Clavijo, donades per Diego López de Haro a la seua germana Urraca, quarta abadessa del monestir.
I tot açò m’ha fet recordar que avui se celebra la festivitat de Sant Trobat. Joan Amades explica, al seu Costumari, que el sant era soldat i fou martiritzat a Girona junt amb tres-cents seixanta companys seus. Amb el curs del temps, es va perdre la noció del lloc on havien estat soterrats els màrtirs. Però un dia, impensadament, fou descobert el cos d’un d’ells, al qual, per no saber quin era el seu veritable nom, li adjudicaren el de "Trobat". Per molt que es van cercar els cossos dels seus companys, no fou possible de trobar-ne cap més. A partir d’aleshores, Sant Trobat gaudí de molta devoció; la gent l’invocava per a salvar-se de les febres quartanes. Bé que aquest Trobat no guarda cap relació amb el carrer xativí homònim —segons Agustí Ventura, la nostra via urbana deu el nom a un notari del segle XVII, Domènec Trobat—, no estaria mal recuperar la devoció al soldat màrtir. Podria intercedir pels botiguers del nucli històric i pels empresaris del sector turístic. «Sant Trobat, que trobem forasters que vinguen a deixar-se la pela... Sant Trobat, que passe la crisi econòmica i tornen a florir els nostres negocis...», podrien imprecar.
Des d’ací, brindem la idea als gestors municipals del sector turístic. L’any vinent, el pavelló xativí de FITUR podria estar presidit per la imatge de Sant Trobat. Seríem l’enveja dels gandians. Vejam si, gràcies a la intercessió d’aquest sant, els nostres edils milloren la seua competència, potencien el nostre patrimoni històric, fan de la nostra ciutat un indret agradable, el doten amb uns serveis de qualitat i atrauen milers de visitants. Amén!
(publicat a Levante-EMV, el 23/01/10)
Etiquetes de comentaris:
Etnologia,
Història i religió,
Levante-EMV
dijous, 21 de gener del 2010
III Congrés d'Estudis de la Vall d’Albaida
L'IEVA organitza enguany el III Congrés d'Estudis de la Vall d’Albaida. Les sessions tindran lloc els dies 12, 13 i 14 de març a l'Olleria. Les persones interessades podran participar-hi en qualitat de simples assistents o com a ponents, presentant una comunicació. En ambdós casos, els participants obtindran 2 crèdits de lliure elecció de la Universitat de València i la certificació d’un curset de 10 hores de durada pel CEFIRE d'Ontinyent. La informació està a l’abast de tothom a la pàgina web de l'IEVA: www.ieva.info/congresIII.php. El congrés serà inaugurat pel director de VilaWeb, Vicent Partal, i el periodista Vicent Sanchis. També comptarà amb la presència del prestigiós sociòleg José Vidal Beneyto, secretari general de l’Agència Europea per a la Cultura i el Consell Mediterrani de la Cultura (UNESCO), que llegirà la ponència de clausura. El ponent, un actiu opositor al franquisme, és filòsof, sociòleg i politòleg, soci fundador del diari El País, catedràtic de Sociologia de la Universitat Complutense de Madrid i director del Col·legi d’Alts Estudis Europeus Miguel Servet. Hom espera que els actes centrals del congrés apleguen un bon nombre d’estudiosos i investigadors de la comarca. Els organitzadors de l’Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida compten amb la col·laboració de l'Ajuntament de l'Olleria. Bé que els actes centrals es realitzaran el segon cap de setmana de març, n’hi ha previstos d’altres posteriors. El termini per a la presentació de comunicacions al congrés, de què cal presentar un resum, acaba el 31 de gener. Els congressistes que presenten qualsevol comunicació pagaran una quota única de 10 €. Per la seua banda, les persones interessades a assistir-hi com a públic tenen fins al 7 de febrer per a inscriure’s. La quota d’inscripció per als socis de l’IEVA, estudiants i aturats és de 30 euros, i de 40 per al públic en general.
diumenge, 17 de gener del 2010
Les festes de Sant Antoni Abat
Avui, festivitat de Sant Antoni Abat, ha conclós, a les dotze del migdia, l’Any Amades, en què s’ha commemorat el cinquantenari de la mort del gran etnòleg. Joan Amades diu que la festa de Sant Antoni és una cristianització de les antigues consuàlies romanes, que se celebraven pel desembre en honor a Consus, a qui es demanava que preservés el bestiar de qualsevol mal. A Roma, el dia 8 de gener, també tenia lloc la festa de la coronació dels ases davant l’altar de Júpiter. Un cop celebrats els sacrificis, els forners i els flequers coronaven llurs ases amb murtra i llorer, i organitzaven una gran cavalcada que voltava pels carrers de la gran urbs. L’Església posà aquestes celebracions paganes sota l’advocació de Sant Antoni Abat o del porquet.
Sembla que aquest sant havia nascut vers l’any 251 a Egipte. Als 19 anys, va repartir els seus béns i marxà a viure tot sol a una cova, a Tebes. Més tard, el 285, es va retirar a un castell abandonat, situat a les muntanyes orientals d'Egipte, on va viure 20 anys. El 305, tornà a la vida comunitària i es voltà de nombrosos deixebles. Es diu que feia miracles. El 311, durant el regnat de l'emperador Maximià, estigué a punt de patir martiri. Fundà diferents ermitoris i es va relacionar amb Sant Atanasi, bisbe d'Alexandria. Es va oposar als arrians. Malgrat la dieta escassa i les feines, va viure molts anys —diuen que 105—; va morir a les muntanyes el 17 de gener del 356. Fou enterrat en secret. Es conserven set escrits seus. Sant Atanasi, que va escriure la seua biografia, conta que el diable el va temptar a Tebes amb diverses visions pecaminoses, però Sant Antoni s'hi va resistir. La proesa fou coneguda arreu i es van multiplicar els seus deixebles. A la iconografia cristiana, el sant és representat amb un llibre i una creu en forma de tau o T. Altres vegades duu un gaiato de què penja una campaneta. Sol estar acompanyat d'un porquet a la porta d’una cova. Fins ací, la història més o menys constatable.
Joan Amades explica, però, una llegenda amb elements que avui semblen freudians. Pel que es veu, el sant va visitar terres catalanes. Durant el temps en què obrava miracles portentosos a Tebes, el governador de Barcelona tenia una filla greument malalta; se li havien posat els mals esperits al cos. La fama miraclera de Sant Antoni va arribar fins a la ciutat. El governador, cansat de no trobar remei per a la seua filla, va enviar uns emissaris a visitar l’eremita i a demanar-li que anés a guarir la seua filla. Sant Antoni es va enfilar dalt d’un nuvolet i amb una alenada va volar a Barcelona. Va desembarcar en una plageta i va visitar la filla del governador. La va beneir i els dimonis van fugir del cos de la jove; en un tres i no res, la xica va restar guarida. Poc abans, només arribar el sant a la ciutat, se li havia presentat una bacona amb un garrinet a la boca; el cadell no podia caminar perquè era esguerrat i camatort. La mare va deixar el garrinet als peus del sant. El solitari de la Tebaida el va beneir. De sobte, el porquet restà guarit i, com si hagués anat dret sempre, es va posar a córrer. La bacona, agraïda al sant, el va seguir sempre pertot arreu. Com que el sant va morir primer que la bèstia, la llegenda diu que la bacona el va enterrar. De la qual cosa es desprèn que l'animalet que caracteritza la iconografia de Sant Antoni és barceloní i no és un porquet, sinó una truja. La gent del poble entesa en núvols encara aplica el nom de barqueta de Sant Antoni a uns nuvolets llargs i afuats que solen sortir cap a la posta, perquè segons la tradició, recorden el núvol que el sant féu servir de barca per anar d’Egipte a Barcelona.
Joan Amades explica, però, una llegenda amb elements que avui semblen freudians. Pel que es veu, el sant va visitar terres catalanes. Durant el temps en què obrava miracles portentosos a Tebes, el governador de Barcelona tenia una filla greument malalta; se li havien posat els mals esperits al cos. La fama miraclera de Sant Antoni va arribar fins a la ciutat. El governador, cansat de no trobar remei per a la seua filla, va enviar uns emissaris a visitar l’eremita i a demanar-li que anés a guarir la seua filla. Sant Antoni es va enfilar dalt d’un nuvolet i amb una alenada va volar a Barcelona. Va desembarcar en una plageta i va visitar la filla del governador. La va beneir i els dimonis van fugir del cos de la jove; en un tres i no res, la xica va restar guarida. Poc abans, només arribar el sant a la ciutat, se li havia presentat una bacona amb un garrinet a la boca; el cadell no podia caminar perquè era esguerrat i camatort. La mare va deixar el garrinet als peus del sant. El solitari de la Tebaida el va beneir. De sobte, el porquet restà guarit i, com si hagués anat dret sempre, es va posar a córrer. La bacona, agraïda al sant, el va seguir sempre pertot arreu. Com que el sant va morir primer que la bèstia, la llegenda diu que la bacona el va enterrar. De la qual cosa es desprèn que l'animalet que caracteritza la iconografia de Sant Antoni és barceloní i no és un porquet, sinó una truja. La gent del poble entesa en núvols encara aplica el nom de barqueta de Sant Antoni a uns nuvolets llargs i afuats que solen sortir cap a la posta, perquè segons la tradició, recorden el núvol que el sant féu servir de barca per anar d’Egipte a Barcelona.
Sant Antoni té dedicades moltes esglésies i capelles als països de l’antiga Corona d’Aragó; en alguns indrets és també patró dels llauradors i amb aquest motiu hom fa la benedicció del bestiar el dia de la seua festa. Els gremis de traginers i carreters el tingueren com a patró i en celebraven la festa amb la cavalcada dels Tres Tombs. A les Illes Balears, al País Valencià i a la comarca del Matarranya, la festa compta amb la presència de fogueres, botargues i bon nombre de balls, cançons i tradicions gastronòmiques pròpies. A la Costera, és el patró de dues viles: Cerdà i Canals. En aquesta segona, les festivitats acaben el dia 18 per la nit, quan arriben els festers a l’Església i, segons mana la tradició, donen tres tombs al temple. Moltes poblacions dels Ports de Morella celebren també la Santantonada, hereva de ritus ancestrals vinculats al solstici d’hivern, encaminats a propiciar la fecundació de la natura, la terra i el bestiar. La celebració guarda molts paral·lelismes amb les festes de Canals. Al Portell, posem per cas, els majorals, vestits de fosc i amb barrets, recorren la vila a cavall anunciant la festa. Es fan representacions al voltant d’una foguera o “barraca” de grans dimensions bastida al voltant d’un arbre central, el “maig”, revestit de brancatge verd. Les protagonistes de l’escenificació són les botargues, una mena de dimonis que passegen el sant pel poble, lligat amb una corda, mentre espanten nens i dones. La comitiva passa casa per casa i finalment encén la barraca, refugi del sant.
divendres, 15 de gener del 2010
Un mal més gran
«Quizás nuestra pobre situación espiritual es un mal más grande que el de esos pobres de Haití».
José Ignacio Munilla, bisbe de Sant Sebastià
dijous, 14 de gener del 2010
Arguments a favor i en contra
Aquests dies, arran d’una orde del Ministeri de Cultura, que ordenava paralitzar els enderrocs al barri del Cabanyal, la polèmica torna a protagonitzar les portades dels mitjans d’informació i nombroses entrades a la blogosfera. De nou, partidaris i detractors de la prolongació de Blasco Ibáñez esmolen les seues eines dialèctiques. L'Avinguda de Blasco Ibáñez es va projectar com un bulevard que havia d’arribar fins a la Malvarrosa. Es tracta, per tant, d’un projecte frustrat. Naturalment, els objectius que es marcaren els promotors, fa més d’una centúria, no vinculen necessàriament a cap decisió concreta que es prenga ara, però demostren una voluntat antiga de connectar el nucli històric de València amb la mar, a través d’una gran via. S’ha dit que el Carrer de la Pau o l’Avinguda de l’Oest són casos semblants. No ho són; l’un i l’altra pretenien obrir artèries al nucli medieval d’acord amb uns paràmetres vuitcentistes que avui ja no tenen vigència (els mateixos que propiciaren l’enderroc de les muralles). Així i tot, el final brusc de l’avinguda de l’Oest ha deixat als barris històrics cicatrius i desgavells urbanístics de difícil solució. En canvi, la connexió del centre amb les platges és un objectiu plenament vigent; la revitalització de la façana marítima pot reportar a la ciutat múltiples beneficis, socials i econòmics.
La pretensió, que jo no trobe menyspreable, de prolongar Blasco Ibáñez fins a la mar ha aixecat entre els diferents detractors tota mena de desqualificacions: projecte pretensiós, passat de moda, especulatiu... Són simples adjectius que no poden prendre’s seriosament com arguments a favor o en contra. Només les al·lusions a l’aspecte especulatiu de l’assumpte mereixen una breu reflexió. Ja no queda cap de les nombroses empreses immobiliàries que es van pujar al tren de l’operació urbanística. L’enorme crisi del sector ha provocat la seua desvinculació del projecte. Ara mateix, només Ajuntament i Generalitat, immersos en uns enormes dèficits pressupostaris, pretenen tirar endavant el carro, per una qüestió de cabuderia. De tota manera, algunes persones semblen haver descobert de nou les Amèriques. Darrere de qualsevol operació urbanística, sempre hi ha interessos econòmics que, canalitzats de manera adequada, poden resultar positius per als processos de creixement de la ciutat. Hi havia, posem per cas, interessos especulatius darrere del Pla Cerdà i els edificis de Gaudí. Tanmateix, l’eixampla de Barcelona és modèlica en molts aspectes. I arran de les Olimpíades, la ciutat comtal també ha recuperat la seua façana marítima.
La pretensió, que jo no trobe menyspreable, de prolongar Blasco Ibáñez fins a la mar ha aixecat entre els diferents detractors tota mena de desqualificacions: projecte pretensiós, passat de moda, especulatiu... Són simples adjectius que no poden prendre’s seriosament com arguments a favor o en contra. Només les al·lusions a l’aspecte especulatiu de l’assumpte mereixen una breu reflexió. Ja no queda cap de les nombroses empreses immobiliàries que es van pujar al tren de l’operació urbanística. L’enorme crisi del sector ha provocat la seua desvinculació del projecte. Ara mateix, només Ajuntament i Generalitat, immersos en uns enormes dèficits pressupostaris, pretenen tirar endavant el carro, per una qüestió de cabuderia. De tota manera, algunes persones semblen haver descobert de nou les Amèriques. Darrere de qualsevol operació urbanística, sempre hi ha interessos econòmics que, canalitzats de manera adequada, poden resultar positius per als processos de creixement de la ciutat. Hi havia, posem per cas, interessos especulatius darrere del Pla Cerdà i els edificis de Gaudí. Tanmateix, l’eixampla de Barcelona és modèlica en molts aspectes. I arran de les Olimpíades, la ciutat comtal també ha recuperat la seua façana marítima.
Finalment, alguns han cregut detectar un lapse freudià en aquells que parlen d’unir València amb la mar, com si el Cabanyal no fos València. Atenció! Si ens dediquem a buscar-li més de quatre potes al gat, malament! S’està parlant d’unir el nucli històric i l’eixampla de la ciutat amb la línia marítima. I això és molt difícil d’argumentar en contra. Es podran manifestar opinions, parers, gustos... Arguments, pocs! Que el centre de València deixe de viure d’esquenes a la mar és un objectiu perfectament honorable. Qüestió distinta és la manera d’aconseguir-ho. Si la consecució implica la destrucció absoluta d’un barri, se n’haurà d’estar evidentment en contra. Ara bé, no hi alternativa possible? Dit en altres paraules: no existeix la manera de prolongar Blasco Ibáñez sense destruir totalment el Cabanyal o sense infligir-li danys irreparables? Aquest hauria de ser el moll de la qüestió. I urgeix contestar aquestes preguntes. El barri s'està degradant a velocitat de vertigen.
dissabte, 9 de gener del 2010
Perspectives dolentes per a 2010
«Neu de gener omple el graner», fa la dita. Tanmateix, sembla que l’any nou, tot just acabat de començar, no ens portarà massa bonança econòmica. Recorde com Vicent Galbis, economista nascut a la Vall d’Albaida (que va treballar durant prop de trenta anys al FMI, ocupant-hi llocs de responsabilitat) explicava, fa uns anys, que la nostra economia tradicional estava abocada a la crisi irremeiable; de cap manera anava a poder competir amb la dels països emergents, que inicien llurs processos d’industrialització amb sectors com el tèxtil (tal com férem nosaltres a les darreries del segle XIX). Llurs costos de producció —sobretot en mà d’obra— són ínfims. Vicent Galbis recordava que els països desenvolupats depenen cada vegada menys del sector secundari i aposten bona part de la seua activitat econòmica al terciari, a empreses dedicades a l’activitat financera i a la distribució, a empreses que creen valor afegit: innovació, disseny, serveis de qualitat... L’economista vaticinava que només el sector terciari podia recuperar l’activitat de les nostres comarques i assegurar el benestar dels seus habitants.
Està clar que el senyor Galbis hauria d’haver donat un curset a les nostres autoritats locals. Durant els últims anys, els nostres edils ho han apostat tot a l’activitat immobiliària, sense atendre cap senyal d’alarma. El sector de la construcció, una pura bombolla especulativa, anava a esclatar d’un moment a l’altre, però ningú no volia soltar el pastís d’uns beneficis exorbitants a curt termini. I clar, en aquest panorama, les empreses innovadores esdevenien exòtiques i escadusseres a casa nostra. Conclusió: quan ha caigut dràsticament l’activitat constructora, ens hem situat en uns nivells de desacceleració i atur que no es coneixien des de fa anys. A més, la pèrdua de llocs de treball s’ha traduït en una crisi de consum de dimensions considerables. El comerç ha pagat, doncs, els vidres trencats; els botiguers han vist com minvava ràpidament la seua facturació. Mentrestant, els polítics que ens governen, com no han escoltat mai el senyor Galbis, no saben què fer. Podrien llegir una llibre de Francesc Muñoz, Urbanalización; paisajes comunes, lugares globales, i intentar almenys una sortida: transformar la ciutat; recuperar el nostre patrimoni històric; dissenyar uns espais en què els usos residencials, els aprofitaments culturals i turístics, i l’oferta comercial de qualitat foren compatibles; crear una nova ciutat, en definitiva.
El gremi dels botiguers, tradicionalment conservador i poruc, tampoc no ha entès que s’ha de canviar per a sobreviure. Ara, s’ha mostrat dividit davant del govern municipal en l’assumpte de les restriccions del trànsit rodat per ciutat vella. Com que els polítics solen actuar només en clau electoral, els vianants anem a veure com una de les inversions estrella del Pla E queda finalment en no res. I mentre, l’alcalde passa més temps a València que a Xàtiva, preocupat només pels afers partidistes i pel seu futur polític a les estructures del PP. En resum: no s’han de tenir dots endevinatoris per a saber quina serà, bàsicament, l’activitat municipal del 2010. Amb uns ingressos molt minvats per la davallada de les llicències urbanístiques i amb una despesa corrent que es menja gran part del pressupost municipal, els nostres edils es limitaran a pagar interessos i a gestionar els temps de realització de determinades obres (la ciutat de l’esport entre elles); voldran arribar a 2011 amb el corresponent programa d’inauguracions que assegure l’enèsima reelecció de Rus com alcalde. Però clar, això no va a permetre que la nostra ciutat isca de la crisi i encare el futur amb perspectives de creixement sostenible.
Està clar que el senyor Galbis hauria d’haver donat un curset a les nostres autoritats locals. Durant els últims anys, els nostres edils ho han apostat tot a l’activitat immobiliària, sense atendre cap senyal d’alarma. El sector de la construcció, una pura bombolla especulativa, anava a esclatar d’un moment a l’altre, però ningú no volia soltar el pastís d’uns beneficis exorbitants a curt termini. I clar, en aquest panorama, les empreses innovadores esdevenien exòtiques i escadusseres a casa nostra. Conclusió: quan ha caigut dràsticament l’activitat constructora, ens hem situat en uns nivells de desacceleració i atur que no es coneixien des de fa anys. A més, la pèrdua de llocs de treball s’ha traduït en una crisi de consum de dimensions considerables. El comerç ha pagat, doncs, els vidres trencats; els botiguers han vist com minvava ràpidament la seua facturació. Mentrestant, els polítics que ens governen, com no han escoltat mai el senyor Galbis, no saben què fer. Podrien llegir una llibre de Francesc Muñoz, Urbanalización; paisajes comunes, lugares globales, i intentar almenys una sortida: transformar la ciutat; recuperar el nostre patrimoni històric; dissenyar uns espais en què els usos residencials, els aprofitaments culturals i turístics, i l’oferta comercial de qualitat foren compatibles; crear una nova ciutat, en definitiva.
El gremi dels botiguers, tradicionalment conservador i poruc, tampoc no ha entès que s’ha de canviar per a sobreviure. Ara, s’ha mostrat dividit davant del govern municipal en l’assumpte de les restriccions del trànsit rodat per ciutat vella. Com que els polítics solen actuar només en clau electoral, els vianants anem a veure com una de les inversions estrella del Pla E queda finalment en no res. I mentre, l’alcalde passa més temps a València que a Xàtiva, preocupat només pels afers partidistes i pel seu futur polític a les estructures del PP. En resum: no s’han de tenir dots endevinatoris per a saber quina serà, bàsicament, l’activitat municipal del 2010. Amb uns ingressos molt minvats per la davallada de les llicències urbanístiques i amb una despesa corrent que es menja gran part del pressupost municipal, els nostres edils es limitaran a pagar interessos i a gestionar els temps de realització de determinades obres (la ciutat de l’esport entre elles); voldran arribar a 2011 amb el corresponent programa d’inauguracions que assegure l’enèsima reelecció de Rus com alcalde. Però clar, això no va a permetre que la nostra ciutat isca de la crisi i encare el futur amb perspectives de creixement sostenible.
(publicat a Levante-EMV, el 09/01/10)
divendres, 8 de gener del 2010
Artur Heras
El passat dia 18, es va presentar a la Casa de Cultura de Xàtiva l’obra Madame Leonarda, llibre de dibuixos de l’artista xativí Artur Heras. L’acte fou organitzat per l’Associació d’Amics de la Costera. L’obra, editada per Media Vaca, té 200 pàgines impreses en paper mat —de format 19 x 23— amb il·lustracions bitò. Està enquadernat en tapa dura. Es tracta d’una reedició de l’obra Am Anfang war das Huhn (Al principi era la gallina), publicada el 1976 en edició de butxaca per l’editorial Insel Verlag de Frankfurt.
Artur Heras va nàixer a Xàtiva el 1945. Va fer els seus estudis a l’Escola de Belles Arts Sant Carles de Valencia. Un tríptic que exposà al VI Saló Internacional de Març de València marcà l’inici del moviment de renovació de la figuració a primeries dels anys seixanta. Artur va pertànyer a la generació de joves que, partint dels postulats de la Nova Figuració, s’enquadrà al denominat Nou Realisme. Fou company, per tant, d’Armengol, Boix, els membres del Grup d’Elx, Castejón, Sixto... Tots ells reberen les influències de l’hiperrealisme i el pop americà. Les seues obres conjugaven aquestes influències amb elements de crítica política i social. Artur és el més pop de tots els seus companys de generació. La seua obra, impregnada de sàtira social i de denúncia sovint directa, utilitza els recursos de l’estètica pop com a instrument de protesta.
És també un artista multidisciplinar. Ha conreat la pintura, l’escultura, l’art seriat... Al món gràfic (cartells, llibres), treballa des de fa quaranta anys. Començà fent cartells de les seues pròpies exposicions, continuà il·lustrant llibres per a editorials europees i intensificà la seua tasca, com a dissenyador gràfic i d’exposicions, des de finals dels setanta fins als nostres dies. Ha comissariat, així mateix, mostres documentals sobre escriptors i temes històrics. Entre aquestes darreres, cal destacar les organitzades sobre el poeta Juan Gil-Albert al Círculo de Bellas Artes de Madrid (1985) i al Teatre Nacional de La Habana (1990), sobre el novel·lista Vicente Blasco Ibañez al Port de València (1985) i al Palau Medici-Ricardi en Florència (1988), i la titulada Imatge i Paraula al segle XIV a la Llotja de València (1985).
Quant al disseny de cartells, destaquen les sèries realitzades per a la Mostra de Cinema del Mediterrani (entre 1980 i 1985) o el del Congrés Internacional d’Intel·lectuals i Artistes presidit per Octavio Paz en 1987. Una selecció dels seus millors treballs gràfics foren reunits a l’exposició 100 Carteles de Artur Heras, celebrada el 1994 a Mèxic DF, que posteriorment va recórrer diverses ciutats. En 1976 publicà el primer dels llibres il·lustrats per a Insel-Verlag (Frankfurt), als quals seguirien els editats per Casterman (Paris), Lumen (Barcelona) i Lóguez (Salamanca). En 1985, el Ministeri de Cultura i Educació li atorgà el premi al millor disseny de llibre. Fou seleccionat per a participar en nombroses exposicions, com ara Els llibres més bells del món (Leipzig, 1989) o Biennal Internacional del Cartell (Helsinki, 2003).
És també un artista multidisciplinar. Ha conreat la pintura, l’escultura, l’art seriat... Al món gràfic (cartells, llibres), treballa des de fa quaranta anys. Començà fent cartells de les seues pròpies exposicions, continuà il·lustrant llibres per a editorials europees i intensificà la seua tasca, com a dissenyador gràfic i d’exposicions, des de finals dels setanta fins als nostres dies. Ha comissariat, així mateix, mostres documentals sobre escriptors i temes històrics. Entre aquestes darreres, cal destacar les organitzades sobre el poeta Juan Gil-Albert al Círculo de Bellas Artes de Madrid (1985) i al Teatre Nacional de La Habana (1990), sobre el novel·lista Vicente Blasco Ibañez al Port de València (1985) i al Palau Medici-Ricardi en Florència (1988), i la titulada Imatge i Paraula al segle XIV a la Llotja de València (1985).
Quant al disseny de cartells, destaquen les sèries realitzades per a la Mostra de Cinema del Mediterrani (entre 1980 i 1985) o el del Congrés Internacional d’Intel·lectuals i Artistes presidit per Octavio Paz en 1987. Una selecció dels seus millors treballs gràfics foren reunits a l’exposició 100 Carteles de Artur Heras, celebrada el 1994 a Mèxic DF, que posteriorment va recórrer diverses ciutats. En 1976 publicà el primer dels llibres il·lustrats per a Insel-Verlag (Frankfurt), als quals seguirien els editats per Casterman (Paris), Lumen (Barcelona) i Lóguez (Salamanca). En 1985, el Ministeri de Cultura i Educació li atorgà el premi al millor disseny de llibre. Fou seleccionat per a participar en nombroses exposicions, com ara Els llibres més bells del món (Leipzig, 1989) o Biennal Internacional del Cartell (Helsinki, 2003).
En 1993, va rebre el Premi Alfons Roig de la Diputació de València, per la seua aportació a l’art contemporani. En 1997, el Ministeri de Cultura francès el nomena Chevalier des Arts et des Lettres. Entre 1980 i 1995, dirigí la Sala Parpalló de la Diputació de València. Durant l’últim decenni, sense deixar de ser fidel als principis de la Nova Figuració, la seua pintura ha guanyat en inspiració de caràcter ontològic i combina la profunditat de la reflexió amb la fantasia. Durant quatre dècades, Artur ha fet exposicions en Espanya, USA, Mèxic, Alemanya i França. Hi ha obra seua a les col·leccions d’art contemporani del Museu de la Ciutat (València), la Diputació de València, el Museo de Arte Contemporáneo (Sevilla), el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía (Madrid), l’IVAM, el Museo de la Solidaridad Salvador Allende (Santiago de Xile), el Museu d’Art Modern (Wroclaw, Polònia), la Kunsthalle Lund (Suècia), el Centre Cultural Bancaixa (València), la Fundació Pilar i Joan Miró (Palma de Mallorca)...
La col·laboració d’Artur amb Xàtiva i Amics de la Costera ve de lluny. A finals dels setanta, va dissenyar el cartell de la I Setmana Cultural convocada per l’Associació. Una de les primeres exposicions organitzada per l’entitat fou Bandera Bandera, a principis dels vuitanta. Aquella sèrie de pintures, escultures, dibuixos i objectes, dissenyada per Artur, que girava al voltant de la bandera (cal recordar que la batalla de València posava en qüestió, en aquells moments, els nostres símbols i la nostra llengua) donà peu a l’edició d’un llibre en què col·laborà una extensa nòmina de personalitats de la nostra cultura: Alfons Roig, Francesc Mira, Raimon, Trini Simó, Josep Vicent Marqués, Vicent Andrés Estellés, Andreu Alfaro, Joan Fuster...
Dissenyà el cartel de fira dels anys 1982 i 2000. Participà a dos carpetes de gravats: El collar de la coloma, junt amb Manuel Boix, Rafa Armengol i Joan Ramos (el gravat d’Artur recordava les palmeres de la Mostra de Cinema del Mediterrani); Homenatge Picasso, col·lecció de poemes i gravats dedicats a la memòria del pintor malagueny (en aquesta ocasió, el gravat d’Artur estava inspirat en l’escultura de Vladimir Tatlin, Monument a la Tercera Internacional). Ambdós carpetes foren editades a Xàtiva, per gent del grup nacionalista municipal. Artur Heras també s’ha encarregat del disseny o les il·lustracions de diferents publicacions de l’Associació d’Amics de la Costera. El 1980, dissenyà les edicions de bibliòfil i de butxaca de Xàtiva, de Vicent Andrés Estellés. També féu les il·lustracions de Manual d’antic refugi, d’Antoni Martínez Revert, número 6 de la col·lecció Proposta Poètica. Artur era un dels personatges retratats per Eduard Francés a l’exposició Ulls d’artista, el catàleg de la qual fou publicat per l’Associació. Finalment, tampoc no podem oblidar les il·lustracions de Fusteria Orts, relat de Toni Cucarella amb què s’obsequià els participants a l’homenatge retut a l’escriptor xativí guanyador del Premi Octubre de Narrativa.
La col·laboració d’Artur amb Xàtiva i Amics de la Costera ve de lluny. A finals dels setanta, va dissenyar el cartell de la I Setmana Cultural convocada per l’Associació. Una de les primeres exposicions organitzada per l’entitat fou Bandera Bandera, a principis dels vuitanta. Aquella sèrie de pintures, escultures, dibuixos i objectes, dissenyada per Artur, que girava al voltant de la bandera (cal recordar que la batalla de València posava en qüestió, en aquells moments, els nostres símbols i la nostra llengua) donà peu a l’edició d’un llibre en què col·laborà una extensa nòmina de personalitats de la nostra cultura: Alfons Roig, Francesc Mira, Raimon, Trini Simó, Josep Vicent Marqués, Vicent Andrés Estellés, Andreu Alfaro, Joan Fuster...
Dissenyà el cartel de fira dels anys 1982 i 2000. Participà a dos carpetes de gravats: El collar de la coloma, junt amb Manuel Boix, Rafa Armengol i Joan Ramos (el gravat d’Artur recordava les palmeres de la Mostra de Cinema del Mediterrani); Homenatge Picasso, col·lecció de poemes i gravats dedicats a la memòria del pintor malagueny (en aquesta ocasió, el gravat d’Artur estava inspirat en l’escultura de Vladimir Tatlin, Monument a la Tercera Internacional). Ambdós carpetes foren editades a Xàtiva, per gent del grup nacionalista municipal. Artur Heras també s’ha encarregat del disseny o les il·lustracions de diferents publicacions de l’Associació d’Amics de la Costera. El 1980, dissenyà les edicions de bibliòfil i de butxaca de Xàtiva, de Vicent Andrés Estellés. També féu les il·lustracions de Manual d’antic refugi, d’Antoni Martínez Revert, número 6 de la col·lecció Proposta Poètica. Artur era un dels personatges retratats per Eduard Francés a l’exposició Ulls d’artista, el catàleg de la qual fou publicat per l’Associació. Finalment, tampoc no podem oblidar les il·lustracions de Fusteria Orts, relat de Toni Cucarella amb què s’obsequià els participants a l’homenatge retut a l’escriptor xativí guanyador del Premi Octubre de Narrativa.
Etiquetes de comentaris:
Amics de la Costera,
Art,
Estellés,
Personatges
dimarts, 5 de gener del 2010
Florilegi
Generalment, el poder —sobretot quan és absolut— ha de manifestar-se amb solemnitat, pompa i majestat. Si hom repassa mentalment les imatges vistes en galeries de personatges il·lustres d’antigues pinacoteques reials, cancelleries, ministeris o governacions, recordarà la parafernàlia que sol envoltar els retratats: globus terraquis, uniformes de gran gala, sables, plànols de camps de batalla, canons presos a l’enemic, condecoracions, toisons d’or, despatxos decorats amb fustes nobles, trons flanquejats per àguiles o lleons daurats, rostres greus i serens... I què tenim ací? Dos personatges terribles, capturats per la màquina de Marc Paeps, en situació de màxima incomoditat; el fotògraf els està furtant l’ànima —suposant que en tinguen—. Un i altre prenen els rams de flors com qui pren un pal o una destral. Jo me’ls imagine pensant: «La mare que t'ha parit! Que faig ací, d’esquenes a una paret llisa, amb un ramellet de floretes?». A Mahmoud Ahmadinejah, el president iranià, li ha entrat la rialla. «Ja us apanyaré jo, ja...», semblen dir els seus ullets diminuts. El gest de Vladímir Vladímirovich Putin és, però, ben patètic. El seu rostre de batraci es contrau en una ganyota d’absoluta desemparança; ell, antic coronel del KGB, cinturó negre de judo, tsar de totes les Rússies i martell de terroristes txetxens, posant amb un pomell de tulipes blanques, com una novieta de vint anys o com una miss neerlandesa... Pobret, quina vergonya degué passar!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)