Bon any per a tots?

Desitjos de bona sort

Aquest dissabte és vigília de la Nit de Cap d'Any. I dilluns pròxim comença 2024. Mentre estic escrivint, em vénen al cap imatges de la infantesa i l'adolescència. Rememore les celebracions de Nadal, de Cap d'Any i de Reis, amb tota la família reunida (avis, pares, oncles, germans, cosins...) i la il·lusió de muntar el pessebre i d'esperar els regals que portaven Melcior, Gaspar i Baltasar. Eren temps que ja no tornaran, o no tornaran de la mateixa manera; avui s'ha colat a la llar el Pare Noel i és difícil aconseguir que els joves sopen a casa l'última nit de l'any. Recorde que el pas del temps no produïa canvis massa substancials durant la darreria dels cinquanta i la primeria dels seixanta. Sempre vèiem el mateix paisatge urbà. A penes hi havia cotxes a Xàtiva. Pel vespre, durant l'estiu, mentre els pares i els avis xerraven asseguts a la terrassa del Casino Setabense, els xiquets comptàvem els equins (muls, cavalls, ases) que desfilaven entre el Banc d'Espanya i Correus. Solien passar Campana, l'arrier, amb la seua rècula de burros, i Paquito Cañones, muntat sobre el seu animal. La primera eixampla urbana encara era molt incipient.

La "tecnologia" escolar tampoc no evolucionava massa. Escrivíem a mà asseguts en pupitres de fusta amb dos seients, taulers abatibles i tinters. Tots els xiquets teníem plumier amb plomins i mànecs —plumillas i palilleros, dèiem— per a fer exercicis de cal·ligrafia amb lletra gòtica o redona —redondilla española— en quaderns Rubio i Edelvives. Jo conserve un quadern Orthos (d'Editorial Miguel A. Salvatella de Barcelona) de lletra gòtica. La nostra màxima preocupació era no fer cap esborrall. Algú s'assabentà que la Papereria Perben, al costat del Margallonero, venia un líquid miraculós per a eliminar les taques. Aviat, demanàrem a les mares que ens el compraren. Quant a llibres de text, l'Enciclopedia Álvarez s'obrí durant molt de temps sobre els nostres pupitres. D'altra banda, la roba tampoc no canviava de tendència cada any. Heretàvem peces dels germans majors —en el meu cas de l'avi matern. La dictadura franquista no afavoria l'evolució. A males penes podíem escoltar en la ràdio la música que arribava de fora. Una gran novetat per als amics més afortunats fou l'aparició a casa d'un flamant televisor en blanc i negre.

Però arribà el viatge a la Lluna de 1969 —el meu iaio morí convençut que era mentida— i tot començà a revolucionar-se. Crec que la gent de la meua edat ha vist més canvis al llarg de la seua vida que els viscuts per múltiples generacions d'ascendents. Hem passat del burro al cotxe elèctric, de la màquina d'escriure a l'ordinador, del correu postal a l'electrònic, de l'avió d'hèlix al dron supersònic, del disc de vinil a l'Spotify, de la foto analògica a la digital, de la filmadora súper 8 al mòbil amb vídeo, de la trucada telefònica a través d'operadora a la videoconferència, del telegrama al WhatsApp, de trasplantar òrgans a crear-ne amb impressora 3D, de la crossa a la pròtesi robòtica. Està descodificat tot el genoma humà. S'han clonat éssers vius i s'han posat sondes a Mart i Venus. En 1982 es creà el ZX Spectrum, primer ordinador personal. Sols tenia una memòria de 16 K. Després arribà el Macintosh 128 K. Avui, un mòbil té milers de milions de bits. I faltava la intel·ligència artificial, que marcarà un punt d'inflexió en les nostres vides.

És capaç de crear imatges (fotos i vídeos) de gran realisme, escriure textos —inclosos guions o peces literàries—, redactar treballs acadèmics, traduir llengües, compondre música. Però l'avanç tecnològic sol tenir una cara fosca. Per als bombardejos israelians sobre Gaza es fa servir la IA, que també pot usurpar la nostra personalitat, alterar les cotitzacions de borsa o controlar la gent mitjançant el reconeixement facial. El govern de Xina vigila els seus ciutadans acomplint la profecia d'Orwell en 1984. La IA prediu l'esperança de vida. (Imagine el que faran amb aquesta informació les asseguradores.) Gràcies a la IA i al big data, les empreses capitalistes detecten els nostres gustos i els nostres hàbits de consum. El màxim perill és, però, que la IA prenga autoconsciència i decidisca actuar autònomament, com Hal, el supercomputador del film 2001: una odissea espacial. En fi, acaba 2023 amb guerra a Ucraïna, genocidi a Gaza i gresca política a casa nostra. Aquesta Nit de Cap d'Any, els desitjos de bona sort estaran més justificats que mai.

(publicat a Levante-EMV, el 30/12/2023)

La matança dels innocents

Nadal 2023

Recordant la Bíblia

Recorde que, quan estudiava primària als claretians, tenia una assignatura, Història Sagrada, en què m'explicaven passatges de la Bíblia. El protagonista de tots els episodis bíblics era sempre el poble d'Israel i els seus líders (els patriarques, els profetes, Moisès, Josuè, jutges, els reis David i Salomó...). La violència era omnipresent als relats. Els israelites i els seus dirigents sempre estaven en guerra amb diferents pobles: els amalequites, els moabites, els filisteus, els caldeus, els romans... El cabdill Josuè es dedicà a exterminar les tribus que habitaven a Canaan, perquè era la terra promesa per Jahvè. El episodis amb vessament de sang eren continus: Judit i Holofernes, David i Goliat... Tot això sense comptar que també Joan el Baptista i Crist patiren una mort violenta. D'altra banda, Jahvè es manifestava a tothora com un déu colèric i venjatiu. La seua ira afectava tant Israel com els altres pobles. Els càstigs eren innombrables: l'expulsió d'Adam i Eva del paradís, les plagues d'Egipte, la destrucció de Sodoma i Gomorra, la conversió de la dona de Lot en estàtua de sal, la pesta que matà 70.000 jueus com a punició al rei David...

Bé que l'assignatura es deia "Història" Sagrada, l'arqueologia i la historiografia modernes han anat desmuntat la historicitat de molts dels episodis que ens van contar. Al capdavall, el llibre sagrat només és una obra literària que recull una gran col·lecció de mites. És clar que jo no tenia prou discerniment per a detectar punts febles en allò que m'explicaven. A més, la finalitat de tot plegat era adoctrinar els alumnes, infondre'ls el temor a Déu. Els relats bíblics tenien un efecte lògic en els alumnes: ens sentíem identificats amb els hebreus. A l cap i a la fi, la Bíblia és un llibre tan sagrat per a cristians com ho és per a jueus. «Els cristians també som poble elegit», proclamaven els pares claretians. Per tant, vaig créixer amb una actitud ambivalent envers els jueus. Crist, sa mare, els apòstols (Pere, primer papa de l'Església, Joan, el preferit de Crist, Pau, veritable artífex del cristianisme...) i Lluc l'evangelista eren jueus. Però també ho eren Judes, els fariseus i Caifàs. No m'explicaren la possibilitat que Judes fos un zelota empipat pel pacifisme de Jesús —pacifisme relatiu, perquè Crist fuetejà sense miraments els mercaders del temple.

Hi havia, per tant, jueus bons i jueus roïns. Jo veia l'exèrcit d'Israel com el poble en armes. Tots els joves, xics i xiques, havien de fer el servei militar. En 1967, després de vèncer la guerra dels sis dies, Moshe Dayan se'ns presentà com un heroi, com un nou David contra els filisteus. Sent ja un jove amb edat d'aprofundir en assumptes enrevessats, continuava sumit en el dubte. Els jueus havien patit múltiples persecucions almenys des de l'edat mitjana. Estava molt recent l'holocaust perpetrat pels nazis. Sentia la lògica inclinació a solidaritzar-me amb el perseguit. D'altra banda, els xiquets de la meua generació havíem estat adoctrinats en l'aversió als "moros". En principi, no trobava inconvenient a l'existència del modern estat d'Israel fundat a Palestina. Els seus pares fundadors eren socialistes. A Israel proliferarà l'experiència col·lectivista dels quibuts. Avui, ja sé moltes coses que ignorava. Es pot ser socialista i sionista, és a dir, racista. Els laboristes són tan sionistes com ho són el Likud i els seus aliats extremistes i ultrareligiosos. I l'actual guerra a Gaza em fa reviure episodis bíblics d'extrema crueltat. L'extermini de l'enemic és llei divina.

Les forces armades israelianes han resultat ser tan sanguinàries com qualsevol altra. Queda molt clar que segueixen la Bíblia al peu de la lletra. «A la terra que el Senyor, el teu Déu, et dóna en heretat perquè en prengues possessió has d'esborrar de sota el cel la memòria d’Amalec. ¡No te n’oblides!» (Deuteronomi, 25:19) Les ignomínies comeses pel Tzáhal són infinites. En l'era de tecnologies digitals com ara les dades massives i la intel·ligència artificial, l'exèrcit d'Israel té geolocalitzats els mòbils dels periodistes. Quan detecta que un corresponsal està comunicant-se amb el seu mitjà, se li envia una bomba guiada. Sovint, bombardegen el domicili del periodista, matant tota la seua família. Ja han mort vora setanta periodistes a Gaza. Les FDI també tenen detectats domicilis de membres de Hamàs. Bombardegen edificis sencers. (El domicili no és la instal·lació militar o d'altre tipus en què un milicià desenvolupa la seua activitat, sinó l'habitatge al qual viu amb la seua família.) El Tzáhal bombardeja campaments de refugiats, dispensaris, hospitals, escoles, seus d'organismes de l'ONU i ONG, infraestructures, seus d'institucions...

Bombardeja barriades senceres. Ha destruït total o parcialment el 60% dels habitatges del nord de la franja. Des del 7 d'octubre, han mort 20.000 palestins (8.000 d'ells, xiquets i xiquetes, i 6.200, dones). Els ferits són vora 50.000. S'estima que els cadàvers sota edificis enderrocats són uns 6.700. Nou de cada deu persones no poden menjar tots els dies. Escasseja l'aigua potable. Estan tallats els subministraments d'aigua, combustible i electricitat. Israel permet una entrada mínima i insuficient d'ajuda internacional. Proliferen les malalties infeccioses i la desnutrició. «L'impacte del conflicte en la salut és catastròfic; el sistema sanitari de Gaza està agenollat i ensorrant-se», ha denunciat dies enrere el cap de l'Organització Mundial de la Salut, Tedros Adhanom Ghebreyesus. Els soldats detenen, despullen i colpegen civils i els presenten com a milicians de Hamàs. Els militars israelians es dediquen al pillatge en les zones controlades. Es filmen fent burla de les víctimes i difonen els vídeos per les xarxes socials. Sovint —sobretot a Cisjordània— prenen xiquets com a escuts humans. Els soldats disparen contra gent desarmada.

Vuit de cada deu palestins estan desplaçats. Viuen amuntegats en campaments provisionals alçats sobre el fangar que provoquen les pluges hivernals. La crisi humanitària és immensa. Els crims de guerra, evidents. La imatge de mares doloroses —i de pares, i de iaios— que porten en braços fundes blanques amb els cadàvers dels seus fills o néts és devastadora. Israel ha provocat en quasi tres mesos una tragèdia mai vista. Les seues autoritats es passen per l'arc triomfal el dret internacional humanitari. L'agressió israeliana està mostrant, en viu i en directe, una cosa que sabíem des de fa temps. En tota guerra surten a passejar els pitjors instints de la humanitat. L'exèrcit d'Israel no se'n salva. Homes sobretot —però també dones— que a casa o amb els amics deuen ser bellíssimes persones es tornen monstres quan es veuen amb armes de foc a les mans. I se senten legitimats per a cometre llurs atrocitats; segueixen els manaments del venjatiu Jahvè, escrits al llibre sagrat, la Bíblia que m'explicaven quan era menut. Veiem en televisió, en ple segle XXI, com es posa en pràctica tot allò que escriví Moisès —vés a saber— al Deuteronomi.

Nadal terrible a Palestina

¡Que se sàpia qui té la vara!

Els espais públics de la ciutat solen ser el lloc adient per a escenificar el poder —o les relacions de poder, parlant amb més propietat. Això explica que existisquen espais diferents: districtes de rics i barris de pobres; zones ben urbanitzades i suburbis deixats de la mà de Déu. Naturalment, la jerarquia que ocupa una contrada no és inamovible. La ciutat canvia amb el pas del temps. Es poden ficar alguns exemples. En èpoques passades, les millors cases de Xàtiva i molts convents s'edificaven en carrer de volta, és a dir, al circuit per on desfilaven les principals manifestacions religioses públiques, les processons de Divendres Sant, el Corpus, la Mare de Déu de la Seu... A hores d'ara, llevat del carrer Montcada, que encara conserva l'aire aristocràtic o burgés de temps pretèrits, gran part de la volta es degrada i es despobla. Els nuclis històrics, antany residència de les elits urbanes, perden activitat artesanal, comerços i habitants, llangueixen i cedeixen la seua preeminència social a les noves zones d'eixampla i a algunes colònies d'habitatges unifamiliars. Però la necessitat d'escenificar el poder de qui mana no perd vigència ni que canvien els temps.

Molts lectors recordaran que el projecte de Ciutat de les Arts i les Ciències impulsat a València pels socialistes contemplava la construcció d'un "pirulí", una altíssima torre de comunicacions que havia d'emular les ja construïdes a Madrid i Barcelona. (L'assumpte sempre ha tingut un vessant freudià; es tracta de veure qui la té més llarga.) Doncs bé, només guanyar les eleccions, el PP decidí d'aturar la construcció, encara que els seus fonaments, d'un cost enorme, ja estaven enllestits. Rita Barberà i Zaplana van caponar el pirulí; no volien que romangués a la memòria popular com la "Torre dels Socialistes". A Xàtiva, Rus actuà semblantment; la primera decisió en accedir a l'alcaldia fou decretar una mena de damnatio memoriae (condemna de la memòria). Ordenà eliminar les peces urbanes que pogueren ser associades amb l'anterior govern socialista. El nou alcalde es dedicà a llevar de les vies públiques fonts, el bust de l'acadèmic Maravall i altres elements. ¡Sense tallar-se un pèl! I és que la primera preocupació dels nous edils no sol ser atendre les necessitats urgents dels ciutadans, sinó marcar territori, ensenyar qui té la vara.

La política urbanística de Rus consistí a embellir tots els espais en què habiten les elits urbanes —sobretot l'Albereda, on es renovà el paviment—, oblidant-se de les perifèries. També construí noves eixamples d'unifamiliars —érem en plena bombolla del rajol— i llegà a la posteritat unes grans obres —grans en dimensions, sobrecosts i possibles untons. Destaca l'enorme plat volador posat sobre l'antiga plaça de bous de Demetrio Ribes. A València, la senyora Català també s'ha embarcat en una gens dissimulada escenificació de poder —amb damnatio memoriae inclosa. Diversos espais públics que el govern d'esquerres havia convertit en zones de vianants tornen a estar curulles de vehicles. ¡Arrasar tot allò relacionat amb l'etapa de l'alcalde Ribó! ¿València, ciutat verda? ¿Millora ambiental? ¿Conquesta d'espais per al gaudi de les persones? ¿Augment de zones d'esbargiment? ¿Millor accés al comerç? ¿Més àrees de joc per a xiquets? Tot això són bajanades per a una dreta interessada sols en la guerra cultural contra els adversaris polítics.

Certes escaramusses no tenen trellat; la llista de ciutats europees que han convertit llurs centres urbans en extenses zones de vianants és llarguíssima. Les restriccions al trànsit de vehicles han estat decidides tant per governs d'esquerres com de dretes. (Millorar l'accessibilitat i la mobilitat als espais públics no té color polític.) Però la dreta local no suporta res que vinga de l'esquerra, i aquesta sol optar pels draps calents i l'actitud porega. Faltava saber que el regidor xativí de Vox fa la rosca al seu coreligionari torero i vicepresident de la Generalitat perquè el govern finance obres pendents al bunyol pretesament taurí herència de l'era russista. L'esquerra no s'atreveix a llevar l'afegitó a la plaça de bous més gran del món. Toreé en ella con mi compadre José y sólo hubo media entrada, va dir Juan Belmonte una vegada. ¿Hi haurà plat volador de Rus per a tota l'eternitat? ¿No existirà cap empresa de ferralla disposada al desmuntatge en canvi de fer-se seu tot el metall? Bé que no obtinguérem cap ingrés per l'operació, el paisatge de Xàtiva milloraria.

(publicat a Levante-EMV, el 16/12/2023)

¿Quina és la veritat?

Segons The New York Times, els serveis secrets israelians coneixien des de feia més d'un any els preparatius de l'atac perpetrat per Hamàs el passat 7 d'octubre. Com que la primera víctima de les guerres és la veritat, resulta molt difícil saber per quin motiu no es van prendre les mesures preventives adients. Cap la possibilitat que el Tzáhal descartés els plans de la milícia islàmica per excessivament complicats i inabastables. Ni tan sols està clar si es van comunicar al primer ministre Netanyahu. Però cap altra explicació. El govern d'Israel podria haver permès l'atac amb dos objectius: alleujar la pressió d'un sector important de la societat israeliana sobre el corrupte Netanyahu i proporcionar la coartada per a una operació de neteja inusitada sobre Gaza. Tant el primer supòsit —que implicaria sentiment de culpa dels comandaments militars— com el segon són factibles. La reacció als esdeveniments fa sospitar la primera possibilitat; la sorpresa inicial del Tzáhal podria haver sumit els soldats en el desconcert sobre la resposta. Potser, moltes de les víctimes del dia 7 foren provocades per les mateixes FDI, en aplicar la doctrina " Hanníbal".

Segons aquesta doctrina, és preferible sacrificar la vida dels ostatges abans que negociar el seu alliberament a canvi d'un preu massa elevat. Caldria remuntar-se al segle XII. En la seua Mishné Torah, Maimònides establí els criteris a l'hora d'avaluar el rescat de captius, que era la primera de les mitzvot (prescripcions o deures) d'un jueu. L'import havia de respectar la preservació de l'equilibri de forces —la qual cosa significa no reforçar excessivament l'enemic— i una quantia pròxima a les sumes pagades per altres nacions, per tal de no convertir els jueus en objectius prioritaris dels segrestadors. El problema és que, en aquesta ocasió, s'ha produït un punt d'inflexió; el nombre d'ostatges presos per Hamàs és molt elevat i comprèn xiquets, dones i ancians. Per tant, l'opinió pública pressiona Netanyahu. Israel fa valdre els ostatges i els morts per a suscitar una resposta internacional favorable. Però pot estar mentint sobre el nombre real de víctimes i altres circumstàncies, com el degollament de nadons o les violacions massives de dones. No aporta proves —imatges, per exemple— que corroboraren les seues afirmacions.

Encara més: es podrien haver proporcionat imatges falses. Sí tenim, en canvi, abundant material gràfic sobre la carnisseria a Gaza. I també coneixem les barbaritats comeses pels policies, els soldats i els colons israelians sobre població palestina. El darrer atemptat de Hamàs a Jerusalem ha servit de coartada a Israel per a no allargar l'alto el foc, però les autoritats jueves ometen la mort de dos xiquets a Cisjordània per trets de l'exèrcit, un acte igualment terrorista. Les imatges de l'alliberament de presos palestins demostren que Israel també manté captius molts xiquets i moltes dones. I s'han penjat a les xarxes uns vídeos, filmats pels mateixos protagonistes, en què apareixen soldats i oficials del Tzáhal practicant el pillatge i la destrucció a Gaza mentre es burlen de les víctimes. ¿Existeixen valors positius i humanitat en algun exèrcit? ¡A l'israelià, no! El dolor d'una mare per la pèrdua d'un fill és sempre el mateix amb independència del lloc on s'esdevinga la tragèdia, però les mares doloroses són infinitament més nombroses a Gaza que a Israel. No seria estrany que el racisme contra els jueus experimente una revifada descomunal.

 

Sembla mentida que els descendents dels qui van patir la Xoà perpetren ara una matança que a penes té precedents comparables des que va començar el segle XXI. Les declaracions d'alguns membres del govern de Netanyahu fan feredat; titllen els palestins, sense distincions, d'animals que cal exterminar. La deshumanització de l'altre és el pas previ al genocidi. Per altra banda, els ultres que anuncien les seues intencions d'extermini també són uns veritables animals. En fi, a còpia de veure imatges esfereïdores als noticiaris, correm el risc d'insensibilitzar-nos davant de l'horror. Cada cop està més clar que Israel s'ha embarcat en un genocidi, amb l'excusa de l'acció execrable duta a cap per Hamàs. De vegades perdem de vista que l'etern conflicte entre palestins i israelians al llevant mediterrani és un dels factors més importants d'inestabilitat internacional i un dels desencadenants del terrorisme gihadista. Mentre els pobles dels països musulmans se senten humiliats no hi haurà pau. Sense una solució decorosa del problema de l'Orient Mitjà, el nombre de víctimes innocents no cessarà de créixer i el món continuarà sent un lloc insegur.

Les ganivetades i Compromís

Es veia venir. Podemos abandona el grup parlamentari de Sumar i emigra cap al grup mixt. Si la legislatura ja es presentava prou complicada per al govern, faltava açò. Com no podia ser d'altra manera, plouen les crítiques contra els morats. Els principals encarregats de llançar-los dards són els mitjans de comunicació "progres". Belarra i els seus són titllats sobretot de trànsfugues. L'acusació es fa en base a la definició que figura al pacte contra el transfuguisme. Crec que això és mera retòrica. ¡Alguna cosa s'ha de dir! Realment, un trànsfuga és qui deixa el grup del partit o la coalició amb què es presentà a les eleccions per a integrar-se en el d'altre i possibilitar així la caiguda de l'executiu. No sembla ser el cas, perquè els diputats de Podemos han dit que seguiran donant suport al govern. Això no obstant, algun periodista progre assegura que el desig dels morats, no confessat públicament, seria que caigués el govern, perquè pensen que així els aniria millor. No sé. Ja veurem. També s'ha dit que els diputats passats al grup mixt haurien d'haver renunciat llurs actes si no estaven a gust a la coalició; altrament, estan traint el seu electorat.

Home, els electors de l'esquerra alternativa coneixien perfectament tots els problemes que van envoltar la integració de Podemos en la candidatura unitària. No deu haver-hi molts que s'hagen sorprès. Vist des de fora, fa l'efecte que Podemos ha marxat perquè la intenció de dissoldre'l no ha cessat. La formació ha protagonitzat un cas únic, en la història recent, de persecució ferotge per part del sistema. A la legislatura anterior, Pedro Sánchez pactà amb ella perquè no tingué altre remei. Sense la presència de Podemos, potser el govern no hauria pres ni una tercera part de les seues mesures més progressistes i d'esquerres. A Pablo Iglesias li fallà la vista amb Yolanda Díaz; aquesta, tota somriures, bon rotllet i llàgrimetes de solidaritat amb Irene Montero, és una política de la vella escola comunista —o d'Esquerra Unida, tant se val. En considerar que l'exministra d'Igualtat ja no era rendible, Díaz no dubtà a desfer-se'n. Va pensar que restava, més que sumava (puro cálculo comercial, com deia José Miguel Monzón en una entrevista).

En el fons, s'està dilucidant si ha de prevaler l'esquerra cuqui o la radical —en el sentit d'anar a l'arrel dels problemes socials. La pugna ha tingut episodis cridaners. Yolanda oferí a Podemos que Nacho Álvarez fos ministre, a descomptar de la quota de Sumar en el govern. Això no són maneres. Crec que el procediment adequat era haver-los dit als morats que presentaren una persona candidata i haver negociat en cas de discrepàncies. Però Sánchez no volia veure Irene Montero ni en pintura. Finalment ha guanyat l'opció cuqui, que beneficia clarament el PSOE, i Podemos ha decidit marxar del grup parlamentari de Sumar per tres bons motius: per a no perdre visibilitat, per a tenir iniciativa política pròpia i per a intentar sobreviure (Les eleccions europees són a tocar). És possible que això li faça mal al conjunt de l'esquerra. ¡Les eternes divisions! Tal vegada hagués estat preferible que Irene Montero abandonés el tauler polític de motu proprio. ¡Millor marxar que ser expulsat! Reconèixer la derrota també és una virtut.

I en un camp de batalla on volen els ganivets, ¿què pinta Compromís? ¡No pot tenir estratègia política pròpia, ni visibilitat! Papi Robles, síndica a les Corts Valencianes deixava aquest titular en un diari: «La legitimitat no te la dóna una foto, te la donen molts anys de treball.» Sí, però la foto dóna visibilitat. Recordem que Podemos i Esquerra Unida restaren fora de les Corts després de les últimes eleccions autonòmiques. Però IU tindrà un ministeri i a Podemos li n'havien ofert un. Als Comuns i Más Madrid també els ha tocat una cartera. A Compromís, cap. Àgueda Micó serà portaveu segona del grup parlamentari de Sumar darrere d'Aina Vidal, dels Comuns. Micó tindrà poquíssima visibilitat al Congrés dels Diputats. Al grup mixt, Joan Baldoví en tenia molta durant l'anterior legislatura. Aprofitava molt bé l'escàs temps d'intervenció de què disposava. De fet, fou un dels diputats més valorats de la cambra. La visibilitat és important; sense ella, la gent acaba ignorant que existeixes. En pròximes cites electorals, l'estimbada podria ser colossal.

El futur d'Israel

Només com a hipòtesi —desconec les dades exactes—: crec que, des de fa prou de temps, la gent que marxa d'Israel supera la gent que hi arriba. Açò té una explicació: encara que es viu molt bé a certes contrades —a Tel Aviv, posem per cas—, és evident que un país en conflicte permanent no convida a acudir-hi. En Israel existeixen unes anomalies difícils d'entendre pels estrangers. La comunitat haredim (ultraortodoxa), un 13% de la població total del país, aporta molt poc a l'economia i rep, en canvi, molts subsidis i ajudes de l'estat —sobretot des que Netanyahu va necessitar els partits ultres per a formar govern. La majoria dels homes haredim no treballa; es dedica a estudiar la Torà tota la vida. Aquesta minoria religiosa està exempta del servei militar. Únicament moltes de les dones treballen fora de casa, sobretot en ocupacions poc qualificades (neteja, ajuda a dependents...). Durant l'escolarització, aliena al sistema normalitzat, els fills no reben ensenyaments em matèries pràctiques (matemàtiques, informàtica, tecnologia, anglès...). Les seues perspectives de trobar ocupació ben remunerada en fer-se adults són molt baixes.

La taxa de natalitat dels ultraortodoxos és elevada. Cal tenir en compte que, a partir del quart fill, reben de l'estat un subsidi específic. Tot i això, els haredim i altres comunitats —palestins israelians, palestins de territoris ocupats que treballen a Israel, treballadors immigrants, persones discapacitades— engreixen l'índex de pobresa. També hi ha una figura peculiar: la del jueu que resideix a l'estranger però fa l'aliyah (l'emigració a Israel), s'hi està un breu període de temps i retorna al seu país d'origen (França, Alemanya, EUA...). Això permet d'obtenir la nacionalitat israeliana (tindrà, per tant, doble nacionalitat), però no aporta res a l'economia de l'estat hebreu. Segons alguns coneixedors de la realitat, són moltes les famílies que envien els seus fills fora. Al cap i a la fi, els jueus acomodats viuen molt bé en països de la UE o als EUA. En definitiva, les perspectives de creixement de la població activa d'Israel són poc falagueres. No és immune a un fenomen molt generalitzat pertot arreu: els països en què augmenten la classe mitjana i el seu nivell de benestar veuen com disminueix llur taxa de natalitat. Els pobres es multipliquen més.

Israel té la demografia en contra; els palestins pobres tenen una taxa de natalitat més alta que els israelians acomodats i rics. Atesa la violència que exerceix sobre els palestins des de fa setanta-cinc anys, el futur d'Israel és molt negre. Per tant, la ideologia sionista, que ho impregna quasi tot a l'estat jueu, somnia amb una pàtria sense palestins musulmans. ¿Com s'aconsegueix això? ¡Amb un genocidi o una deportació massiva o una combinació d'ambdues coses! L'estat sionista està embarcat ara mateix en aqueixa "solució". Ignore si la comunitat internacional, amb EUA i UE al front, permetran que el genocidi es consume. El govern nord-americà comença a mostrar símptomes d'estar preocupat per la situació. En qualsevol cas, els assassinats indiscriminats de civils innocents —especialment de xiquets— no farà sinó augmentar el nombre dels musulmans radicalitzats. La terrorífica campanya militar desfermada pel govern de Netanyahu ja no l'entén ni Lloyd Austin, secretari de Defensa dels EUA: «La població civil és el centre de gravetat. Si la llances en braços de l'enemic, converteixes una victòria tàctica en una derrota estratègica.»

 

¿Apaivagar la bèstia?

Tan aviat com es va saber que Francina Armengol havia anunciat la possibilitat d'utilitzar llengües cooficials als debats parlamentaris, sorgí la proposta de canviar el nom, català, amb què és conegut el valencià fora dels límits del país. La idea fou suggerida per gent que ja ha fet altres propostes en el passat relacionades amb elements constitutius de la identitat dels valencians. ¿Era representativa, aqueixa gent, d'un sentir generalitzat? En aquells moments resultava difícil contestar la pregunta. ¿Què opinaven els escriptors, els periodistes, els professors, les persones usuàries dels registres estàndard, literari i acadèmic? Ximo Puig s'apropià aviat de la idea i Compromís l'avalà, però l'assumpte plantejava interrogants. ¿Com s'anava a donar oficialitat al nou nom? S'afirmà que constaria al Congrés dels Diputats. Alguns vam entrar en el terreny de les suposicions. La denominació hauria de figurar al reglament de la cambra (en què caldria fer les modificacions adients, per tal d'oficialitzar l'ús de diverses llengües durant els debats parlamentaris) i en la documentació que s'hi genera —el diari de sessions, per exemple. I esperar que el canvi de nom fos assumit per l'àmbit acadèmic internacional. Però les coses no han anat així.

Al final es va decidir d'utilitzar l'expressió genèrica "llengües cooficials" i no entrar en detalls. Ara bé, ¿hi hauria hagut prou amb fer constar «català / valencià» al Reglament del Congrés, perquè la denominació hagués adquirit automàticament caràcter oficial? Mmm. Els noms de les llengües provenen de processos distints, històrics i polítics. Poden derivar de noms de llocs que designen els parlants dels respectius dialectes constitutius (com el castellà o el català), el nom d'un poble (l'anglès o l'alemany), el nom d'un espai geogràfic (com la península Itàlica), el nom d'un estat nació (com el francès, que prové a la vegada d'un dialecte franc de la regió d'Île-de-France). De vegades, llengües antigues, com el grec, conserven els noms. La solució adoptada rarament és conseqüència d'una decisió administrativa. És més aviat producte de la història. Els filòlegs solen donar per bo el nomenclàtor acceptat de les llengües parlades al món. Per al cas del català, només se m'acudí una manera de consolidar el canvi proposat: que l'AVL dictaminés que el valencià passaria a dir-se català / valencià i que la doble denominació fos recollida en l'Estatut d'Autonomia.

Fàcil, ¿veritat? ¿Algú creu que el PP valencià, que rebutja des de fa més de quatre dècades la unitat de la llengua —en contra dels dictàmens de la RAE i l'AVL— anava a acceptar que es diga català / valencià? Els promotors de la doble denominació buscaven apaivagar tensions i enfrontaments. Afirmaven que feien una aportació absolutament equidistant, però els possibles disconformes van estar acusats preventivament d'intolerants i radicals. Es va sentir comparar blaveros amb partidaris de no tocar res. A mi em semblà una pèssima estratègia. S'oblidà que les múltiples renúncies fetes anteriorment no havien aconseguit apaivagar la bèstia. Més aviat sembla passar el contrari: amb la mínima excusa, torna la batalla campal. El nivell de renúncia és considerable en Compromís. Ja ni senyeres figuren als seus papers. Durant la campanya de les eleccions autonòmiques, Baldoví, en comptes de parlar de formació nacionalista, o valencianista, utilitzava l'expressió "força política de proximitat". Potser, el resultat catastròfic d'aquesta estratègia estranya fou la pèrdua de noranta mil votants el dia 28 de maig.

¡Massa renúncies! Ni PSOE ni Compromís van avançar durant la passada legislatura en assumptes com el requisit lingüístic, l'augment d'hores de valencià a l'ensenyament, la incorporació a l'Institut Ramon Llull... Això sí, després de perdre les eleccions, Ximo Puig va traure pit com a paladí de la llengua. «Mort Pasqual, li portaren l'orinal.» En realitat, ¿hi ha guerra lingüística avui? Jo crec que no. Almenys no com aquella que es va lliurar durant la Transició. La guerra de què parlen PP i Vox l'intenten desfermar ells. Els qui neguen la unitat són —si es considera el nombre de publicacions de la RACV, per exemple— quatre gats. Molta gent ha après valencià a l'escola i té clara la unitat de la llengua. També està clara per a la immensa majoria d'escriptors. En canvi, hi ha "conflicte" en sentit sociolingüístic, entre llengua minoritzada, el valencià o català, i llengua dominant, el castellà. I assistim a un espectacle peculiar: els personatges que vindiquen el valencià col·loquial per a usos formals defensen la seua pretensió parlant en castellà. En realitat, la bèstia només s'aquietaria si els valencianoparlants renegaren de la seua llengua. La resta, ¡garbellar aigua!

La història es repeteix

Aquests dies, l'etern conflicte al llevant mediterrani, aguditzat per un atac terrorista de Hamàs i la resposta desproporcionada i sanguinària d'Israel, és notícia de primera plana i qüestiona les nostres vinculacions amb els jueus. Durant l'època medieval, nombroses ciutats de la Corona d'Aragó —Xàtiva, per exemple— tingueren call jueu. A l'opuscle autoeditat i publicat en 2018 Muralles de ponent de Xàtiva, Eliseo Gallego, empresari jubilat sense cap formació acadèmica, basant-se en observacions personals i texts d'historiadors, desenvolupà una hipòtesi interessant sobre l'emplaçament del call de Xàtiva, adossat a les muralles entre la torre de Santa Tecla i la porta de l'Ametlla. Eliseo elucubra sobre els llocs on estaven la sinagoga, la necròpolis... Com altres barris jueus, el xativí fou objecte de ràtzies cristianes —ben cruels en 1391— atiades pels dominics. Cal recordar l'antijudaisme de Vicent Ferrer. Els seus sermons solien incitar assalts als calls. En 1492, alguns jueus es convertiren al cristianisme per a conservar la vida i els béns.

És possible que els lectors es pregunten de quin lloc vingueren els jueus que habitaren terres hispàniques. Fins ara, la hipòtesi de la diàspora jueva després de la destrucció del Segon Temple de Jerusalem era la més acceptada. Els jueus haurien fugit de Palestina i s'haurien estès per tot l'Imperi Romà. (Hispània en formava part.) Shlomo Sand, professor d'història a la Universitat de Tel Aviv, nega aquesta explicació. Sosté que ja hi havia jueus repartits per l'imperi abans que Jerusalem fos conquerida l'any 70 pel futur emperador Titus. D'altra banda, hom havia suposat que els jueus mai no practicaren el proselitisme. El sionisme, que afirma l'existència d'un poble jueu elegit per Déu, és el principal defensor d'aquesta suposició; acceptar el proselitisme és tant com dir que hi hagué gentils convertits al judaisme i que no existeix, per tant, una raça jueva. De nou, el professor Sand aclareix les coses; al seu llibre La invenció del poble jueu, diu que antics cartaginesos i amazics del nord d'Àfrica es convertiren al judaisme, com ha corroborat l'arqueologia. (També hi hagué molts romans, àrabs, túrquics i eslaus que abraçaren la fe jueva.)

Els cristians frenaren el proselitisme jueu, en desfermar la persecució contra els qui eren tinguts per deïcides. Abans, els primers jueus d'Hispània potser havien sigut soldats romans judaïtzats, esclaus, mercaders... La conquesta musulmana de la península Ibèrica en 711 va ser realitzada principalment per tropes berbers que degueren incloure molts destacaments de judaïtzats. Tàriq ibn Ziyad, general de l'exèrcit i primer governador musulmà d'al-Àndalus, era un amazic de la tribu judaïtzada de Nefouça (Gibraltar, Jàbal Tàriq en àrab, significa muntanya de Tàriq). Com els jueus hispans, molt perseguits pels visigots, van donar la benvinguda a Tàriq, foren titllats de traïdors pels cristians. Un cop conquerides, múltiples ciutats quedaren a càrrec de soldats jueus. Caps destacats d'aljames jueves van ocupar càrrecs importants en les administracions central i perifèrica d'emirs i califes de Còrdova. En definitiva, l'arribada de berbers judaïtzats augmentà la demografia de les comunitats jueves peninsulars —la de Madinat al-Xateba, posem per cas.

Tot açò destrossa el mite fundacional del nacionalisme sionista. No existeix un poble jueu o una nació ètnica jueva. Hi ha, això sí, gents de diferents ètnies que professen la cultura i la religió jueves pertot arreu. L'estat d'Israel és un microcosmos on es reflecteix aquesta realitat; hi viuen asquenazites d'origen germànic, sefardites de procedència hispana, jueus eslaus, falaixes etíops i hebreus els avantpassats dels quals no efectuaren cap diàspora, restaren a casa. Generacions de jueus palestins veieren passar per la seua terra bizantins, croats, àrabs, otomans, britànics. Molts jueus abraçaren primer el cristianisme i després l'islam. El professor Shlomo Sand opina que els palestins musulmans potser són més descendents d'Abraham que els mateixos jueus. Israel és una gran barreja ètnica. I si no existeix poble elegit, no hi ha terra promesa. Per tant, s'imposa la convivència pacífica d'uns i altres; ni la desesperança justifica les atrocitats, ni el mite exculpa cometre crims i robatoris. A casa nostra, les expulsions de jueus i moriscos van ser episodis de neteja ètnica. En fi, la història es repeteix amb llocs i actants diferents. I sembla que ningú no n'aprèn.

(publicat a Levante-EMV, el 02/12/2023)

El Perich ja ho deia

Antisemitisme

És freqüent acusar d'antisemitisme totes les persones que critiquen les il·legalitats i els crims comesos per l'estat d'Israel. Solen fer aquesta acusació el govern israelià, el sionisme i el conjunt de partits i grups d'interès escampats pertot arreu que donen suport a les tesis sionistes. És possible que existisquen antisemites, sí. De fet, existeix l'odi al jueu des de temps immemorials. Ara bé, ¿què és en realitat l'antisemitisme? Es tracta d'una forma de racisme. Qui la professa considera els semites éssers inferiors, deshumanitzats. L'antisemita, a més de tenir una creença i un tarannà absolutament rebutjables, és un ignorant dels grossos; els palestins també són semites —fins i tot més que els mateixos jueus. Potser siga millor que cadascú de nosaltres es pregunte si té fòbia o racisme envers els jueus. La pregunta porta irremeiablement a esbrinar què s'ha d'entendre per jueu. El mot pot tenir moltes accepcions. És jueu qui professa la religió jueva —com és musulmà qui professà l'islam, i cristià qui professa el cristianisme. És evident que es pot ser ateu, o agnòstic, i rebutjar totes les creences religioses, que degeneren sovint en actituds sectàries i pernicioses.

Les religions han sigut al llarg de la història, i encara són, font contínua d'injustícia i patiment per a la humanitat. En principi, puc sentir simpatia per gents pertanyents a la cultura i la religió jueves, atesa la persecució de què han estat víctimes des de fa segles per motius religiosos i econòmics —acusats de ser una raça deïcida i d'usurers. Però cal anar alerta; el judaisme també té sectes fonamentalistes. Amb el jueu cal actuar com amb qualsevol altre, respectant la persona i combatent pacíficament les seues idees si semblen errònies. ¿Un jueu és, però, membre d'una ètnia, d'una raça? ¿Existeix una raça jueva? ¡Rotundament no! La prova més evident són els jueus etíops, els falaixes. (Exèrcit i policia d'Israel tenen soldats i agents negres.) L'explicació sobre el seu origen posa de manifest la influència dels mites. En 1975, van ser reconeguts com descendents d'una tribu perduda d'Israel (la de Dan) després de la investigació realitzada pel rabí sefardita Ovadia Yosef. ¡Ha! L'estat hebreu els va reconèixer com jueus autèntics i decidí que només havien de "passar" per una lleugera conversió per a ser acceptats com jueus de ple dret.

En realitat, a l'estat hebreu hi ha jueus amb pèl ros i ulls blaus per la seua procedència eslava, jueus bruns d'origen sefardita o nord-africà, jueus oriünds d'Alemanya, gent de cabells castanys que podrien passar per veïns de Xàtiva... No, no hi ha una raça, ni un nas, ni un ADN jueus. Per tant, difícilment es pot ser racista amb una raça que no existeix. És possible que siguen més descendents de les dotze tribus d'Israel els palestins que els jueus de l'actual estat d'Israel. I això ens remet a l'adjectiu "jueu" aplicat a l'estat hebreu. ¿És democràtic i respectable un estat que es reclama jueu? Podem contestar amb altra pregunta. ¿Seria democràtic un estat que es proclamés zoroàstric? Se sol dir que Israel és l'única democràcia liberal existent a l'Orient Mitjà. Sí, però sols per a jueus. ¿I qui és jueu? Només qui siga fill de mare jueva. L'estat dóna diferents targes d'identitat. Posaré un exemple. Una xica nascuda de pare jueu i mare gentil oriünda d'Escòcia no obtindrà el carnet de jueva. A la seua tarja d'identitat posarà «Nacionalitat: britànica». En Israel hi ha diferents ciutadans: jueus de ple dret, gent d'altres nacionalitats i palestins àrabs israelians.

Com a conseqüència, els jueus no poden contraure matrimonis mixtos. (Quan es fundà Israel, els polítics sionistes deixaren en mans dels rabins el dret matrimonial.) Però continuem. A l'estat hebreu també estan els pobladors dels territoris ocupats que no gaudeixen de cap dret; viuen en un terrible règim d'apartheid. A Israel no regeix el principi democràtic bàsic que ningú no serà discriminat per raó de naixement, raça, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social. Conclusió: Israel no és un estat democràtic; té ciutadans de primera, segona i tercera categoria. No, no mereix respecte. I, per no allargar-nos massa, parlarem de l'accepció sionista del mot "jueu". Els jueus són el poble elegit per Déu. El sionisme concep una nació ètnica jueva —desmentida pels fets, com ja s'ha dit més amunt— que tindria dret a l'Eretz Yisra'el, la terra promesa per Déu a Abraham. (Recordem, però, que els palestins àrabs són probablement més descendents del patriarca que la majoria dels jueus.) Es pot robar, per tant, la casa, la terra i l'aigua als palestins. Es poden fer assentaments il·legals a Cisjordània. Es pot practicar el colonialisme.

El mite dóna dret a tot, inclús a aniquilar la població palestina per tal que Israel puga ocupar tots els territoris des del Jordà fins a la Mediterrània, des del nord de Líban fins a la frontera amb Egipte. Encara més: els ultraortodoxos voldrien que l'Eretz Yisra'el arribés fins al riu Eufrates, com l'imaginari regne de David. L'ONU calculà que hi havia a les presons d'Israel 160 xiquets palestins. (Des del 7 d'octubre, han ingressat altres 200 i també han estat detinguts 50 estudiants universitaris, 100 dones, 40 periodistes i 14 membres del Consell Legislatiu en batudes fetes a Cisjordània i Jerusalem Est.) Més de 200 palestins han mort des d'aqueixa data a Cisjordània a mans dels colons i l'exèrcit. Tan sionista és la dreta (el Likud i els seus aliats) com l'esquerra (el Partit Laborista). La immensa majoria dels jueus israelians estan d'acord amb la colonització. Tot açò explica la desesperança dels palestins, l'extremisme terrorista de Hamàs, la seua acció del 7 d'octubre i la resposta d'Israel, desproporcionada i contrària al Dret Internacional Humanitari. Condemnar un estat absolutament antidemocràtic no equival a ser antisemita, ni a sentir fòbia pels jueus.

El voleibol a Xàtiva

Els orígens del voleibol a Xàtiva, durant la dictadura, van estar molt lligats a la Falange o a alguna de les seues organitzacions, com l'OJE. Algú decidí que l'esport més adequat per a les xiquetes era el voleibol. Les condicions de la seua pràctica, durant les dècades dels quaranta i els cinquanta del segle passat, ens deixarien avui bocabadats: les dones havien de jugar amb brusa i faldilla llarga prisada amb peto. Des de Falange es va promoure aquest esport a col·legis i a l'institut. Cal recordar que els professors d'Educació Física —gimnàstica es deia en aquell temps— eren falangistes. Un dels qui van participar a la promoció fou Luis Martí Cuerpo, regidor franquista i director del col·legi Taquígraf Martí, entre altres coses. La seua dona, Rosa Llinares, havia sigut campiona d'Espanya en 1952, amb la selecció valenciana, abans de casar-se. La promoció del voleibol als centres de primària era molt simple; s'estenia una corda al pati i llestos. Molts del professors de gimnàstica eixien de l'Escuela de Mandos José Antonio. Un d'ells, Juan Párraga, que acabaria jubilant-se com a professor de l'IES Lluís Simarro, tingué un paper fonamental.

Sabé detectar un grup de xiquetes dotades per a la pràctica del voleibol i formà un equip molt competitiu en categories inferiors, que s'entrenava al pati de l'actual Casa de la Joventut. Fou campió d'Espanya en cadets i juvenils. Hi jugava Pilar Larriba, que ha posat nom al nou pavelló esportiu  i ja destacava llavors. (Esclataria com a "professional" als vuitanta.) L'equip no tenia preparador físic, ni psicòleg, ni instal·lacions adients... Les jugadores no cobraven cap sou, llevat d'unes poques que percebien un salari ínfim i vivien —si eren foranes— en un pis menut de prestat. Finalment, el Club Xàtiva rebé el patrocini de l'empresa Tormo Barberà. Guanyaria tres lligues i tres copes de la reina. S'arribaren a transmetre partits seus per TV. Pilar Larriba, la millor jugadora de l'equip, rebé ofertes de fixatge per part d'equips estatals i estrangers, però no volgué abandonar la seua ciutat. També era una de les millors jugadores a nivell estatal. Fou capitana de la Selecció d'Espanya i referent de moltes esportistes. Contribuí a millorar les condicions de l'esport femení. Encara avui no hi ha altra esportista a Xàtiva amb un currículum tan brillant com el de Pilar.

Tornant als vuitanta, el voleibol femení es jugava pertot. Potser per influència de les pioneres, és ara mateix un dels esports més practicats per dones a tot l'Estat —molt per damunt del futbol. Tanmateix, costà que els homes s'animaren a practicar-lo també, perquè era percebut com un joc típicament femení. Sortosament, els xics s'hi han anat enganxant a poc a poc. A Xàtiva, continua tenint presència avui. Hi ha equips tant masculins com femenins. De fet, Pilar Larriba fou responsable de l'Escola Municipal de Voleibol fins a la pandèmia. Ha treballat més de tres dècades a les escoles esportives municipals. És monitora a la secció d'adults, en què s'encarrega del manteniment físic. Entrena categories inferiors del col·legi de les dominiques. Té els títols d'entrenadora nacional i monitora esportiva. Alguns trobaran sorprenents els orígens falangistes del voleibol, però cal recordar que altres esports, i activitats no relacionades amb ell, tenen un origen molt semblant. L'Escola de Danses, posem per cas, té els seus antecedents en el grup que va organitzar a Xàtiva Coros y Danzas de la Sección Femenina de FET y de las JONS. ¡Veges!

Que cesse la carnisseria

L'enorme tensió creada per la dreta al voltant de la investidura de Pedro Sánchez i, a partir d'ara, l'elecció de l'extremista Javier Milei com a president de la República Argentina ocupen totes les primeres planes i mouen a pensar que no hi ha assumptes amb més transcendència que aquests. Tanmateix, jo trobe que la invasió israeliana de la Franja de Gaza hauria de ser tots els dies la portada de periòdics i telenotícies. Si no fos perquè totes són terribles, diria que assistim a una guerra medieval o, pitjor encara, bíblica. Per al govern i l'exèrcit d'Israel no existeixen ni les Convencions de Ginebra, ni el Dret Internacional Humanitari, ni res. L'artilleria i l'aviació de l'estat hebreu ja han aplanat el terç nord de la franja, amb una destrucció massiva d'edificacions. El 45% dels habitatges ha estat seriosament danyat i el 20% completament assolat. Centenars de milers de palestins no tindran una llar a què tornar. La gran destrucció ha afectat infraestructures civils, escoles, hospitals, instal·lacions de l'ONU... Està tallat el subministrament d'electricitat, aigua, combustible, medicines, aliments, productes d'higiene. Tampoc no hi ha senyal d'Internet.

 

La tragèdia assoleix cotes gegantines. La xifra de morts puja a 16.000, un 70% dels quals, nens, dones i ancians. Els ferits podrien ser més de 30.000. Israel no respecta la vida de nadons, ni de mares, ni de xiquets, ni d'ancians, ni de malalts, ni de personal sanitari, ni de periodistes, ni de funcionaris internacionals. Una cosa així feia temps que no s'havia vist. El primer ministre Netanyahu addueix l'excusa que vol acabar amb l'organització Hamàs, però diferents portaveus governamentals ja no amaguen llur desig d'un gran genocidi o una expulsió (nakba) massiva de palestins cap al desert del Sinaí. El Tzáhal afirmava que l'hospital d'Al-Shifa amagava el quarter general de la milícia de Hamàs, però l'exèrcit israelià no ha pogut aportar cap prova creïble de l'existència d'un enorme complex militar sota l'edifici hospitalari. Se sap que la primera víctima de la guerra sempre és la veritat. La informació de part mai no és fiable. Ara mateix, el treball de periodistes independents està molt restringit als escenaris del conflicte. Per tant, bona part de les dades que ens arriben podrien ser totalment falses. Es poden ficar almenys dos exemples.

L'atac perpetrat per Hamàs el 7 d'octubre, amb assassinats i captura d'ostatges, xiquets entre ells, és absolutament condemnable. Però tot allò que se'ns va dir en els primers moments ha anat experimentant modificacions. Es parlà de 1.400 víctimes israelianes, però les autoritats d'Israel han rebaixat la xifra —que continua sent molt alta— a 1.200. Diuen que hi hagué una confusió; 200 tingudes per jueves eren en realitat terroristes de Hamàs. Podrien haver-hi, però, més novetats. Segons els diaris israelians Haaretz i Yedioth Aharonoth, els milicians de Hamàs desconeixien la celebració del Festival per la Pau en què van morir unes 360 persones. L'objectiu dels atacants eren només les bases militars i alguns quibuts pròxims a la frontera. Els milicians palestins van descobrir l'esdeveniment musical quan travessaren la tanca. Helicòpters Apache israelians també hi van acudir. Els seus tripulants, incapaços de distingir entre milicians i joves participants al festival, obriren foc contra la gent indiscriminadament i sense autorització dels superiors. Per tant, una part de les víctimes mortals d'aquell dia les hauria produït el mateix exèrcit israelià.

També tenim altre episodi esdevingut en Al-Shifa. L'exèrcit d'Israel distribuí unes imatges de la sala de ressonàncies magnètiques de l'hospital. Un oficial mostrava el contingut d'una caixa: un fusell, munició, granades de mà, un uniforme i altres objectes. Segons l'oficial, es tractava de l'equipament personal d'un milicià palestí. Havien trobat la caixa amagada darrere l'aparell de ressonàncies, cosa que demostraria com Hamàs estava utilitzant les instal·lacions hospitalàries. El problema és que dues cadenes de televisió nord-americanes, Fox News i CNN, van accedir després al lloc i van descobrir a la mateixa caixa altre fusell, un AK-47, que no apareixia en les anteriors imatges distribuïdes pel Tzáhal. Conclusió: és probable que l'exèrcit israelià estigués "fabricant" proves per a demostrar que Hamàs havia utilitzat l'hospital com a bases militar. Tot açò resulta, però, intranscendent. Al final, allò més important és que Israel no sembla disposat a cessar la seua sanguinària operació de venjança i violació dels drets humans. Places i carrers de tot el món haurien d'estar plens de milions de manifestants exigint que cesse ja la carnisseria.

L’estat profund es destapa

Sempre havíem sabut que l'estat profund —allò que els anglesos anomenen deep state— és qui mana veritablement sobre les nostres vides. Pugdemont deia l'endemà de les eleccions generals del 23 de juliol que volia negociar amb l'Estat, perquè un govern, sobretot si és d'esquerres, no mana. Segons l'expresident, Espanya és una finca amb diversos propietaris: el rei, els jutges, les grans empreses i llurs mitjans de comunicació, l'Església, l'exèrcit... «De tant en tant, permeten a l'esquerra governar la finca. Però si el masover intenta un acord que comprometa la propietat, ¡ep!, els amos li faran saber que s'ha extralimitat. Per tant, són inútils tots els esforços dedicats a pactar amb el masover alguna cosa que afecte la propietat.» Però Puigdemont encara feia curt; s'oblidava de col·lectius poderosos: els cossos funcionarials de primer nivell. Aquests dies, tot l'estat profund s'ha destapat. Sembla, per exemple, que el rei no està content amb la situació. Els crits llançats i les banderes foradades exhibides durant els aldarulls davant la seu central del PSOE deuen haver empipat el cap d'Estat. (El feixisme de debò mai no ha sigut monàrquic.)

La irritació del rei és molt patent. Només calia advertir la seua cara de pomes agres en dos actes institucionals: en la reunió amb la presidenta del Congrés per a conèixer el resultat del debat d'investidura i durant la presa de possessió de Sánchez com a president. Felip VI no es molestà gens ni mica a dissimular el seu empipament. Dies abans, molts col·lectius s'havien manifestat en contra del pacte entre PSOE i Junts, i de l'amnistia als encausats pel procés independentista català. Van protestar el CGPJ, la sala de govern del TS, sales de tribunals autonòmics (com ara el madrileny, el canari, l'extremeny, l'aragonès o el valencià), totes les associacions de jutges i fiscals, l'Associació d’Advocats de l’Estat, nombrosos col·legis d'advocats, l'Associació de Funcionaris de Cossos Superiors del Tribunal de Comptes, l'Associació d'Inspectors d'Hisenda, l'Associació Professional del Cos Superior de Lletrats de l'Administració de la Seguretat Social, l'Associació d'Interventors i Auditors de l'Estat... També s'han manifestat en contra de l'amnistia bisbes, grans empresaris, associacions de membres dels cossos i forces de seguretat de l'Estat...

Només faltaven els militars. Més de cinquanta generals, coronels, comandants i capitans retirats han firmat un manifest en què es fa una crida directa al putsch. (Esgarrifa pensar què podria passar si Espanya no fos membre de la Unió Europea.) Tot l'estat profund ha emergit per a fer-nos saber que professa profundes conviccions espanyolistes i ultraconservadores. L'amnistia als encausats catalans i la formació de govern han provocat la pèrdua absoluta d'imparcialitat de múltiples cossos funcionarials. La cosa és d'extrema gravetat, perquè la democràcia descansa en la presumpció que els funcionaris són neutrals, especialment aquells que es dediquen a impartir justícia. Ara constatem que no ho són. Els jutges s'han manifestat a les portes dels seus tribunals per a expressar corporativament què opinen sobre assumptes d'àmbit estrictament polític, sense tenir la decència de llevar-se la toga. Ens trobem davant d'un punt d'inflexió. La meitat almenys de la ciutadania, que defensa idees plurals, sap de primera mà que no pot esperar res de bo dels tribunals; consideren enemic qui no pensa com ells. Confirmar el que ja se sabia crea inquietud.

Els jutges creuran que defensen l'interès general, però això és massa creure. Tenen llibertat per a criticar i expressar opinions polítiques només a títol personal. Si s'expressen corporativament o des d'òrgans de govern i jurisdiccionals, queden contaminats col·lectivament, perden l'aparença d'imparcialitat. Si alguns dels jutges i fiscals que s'han manifestat contra l'amnistia van a ser els encarregats d'aplicar-la... També protesten contra l'esment de la guerra bruta judicial que figura, negre sobre blanc, al pacte subscrit per PSOE i Junts. La mobilització corporativa de tota la judicatura contra l'al·lusió al lawfare confirma l'existència d'aquest. A partir d'ara, es pot pensar que l'amnistia està plenament justificada, perquè corregirà possibles aplicacions esbiaixades de la llei durant els judicis als independentistes catalns. Potser això explica l'empipament d'alguns col·lectius funcionarials, als quals no agrada que els esmenen la plana. I també podem sospitar que el lawfare haurà afectat no independentistes —Mónica Oltra o polítics de Podemos, per exemple. En definitiva, qualsevol pot ser la pròxima víctima de l'estat profund. Estem avisats.

Remeiar excessos

La setmana passada, Marcos Sanchis, portaveu local del PP, invitava els xativins i les xativines a participar en l'acte convocat a València per a protestar contra l'amnistia. També els va dir a Roger Cerdà i Ximo Puig açò: «No vull l'amnistia.» Supose que s'expressà mal; fins on jo sé, Marcos no ha comès cap delicte que haja de ser amnistiat. Voldria dir: «No vull que els catalans encausats pel procés independentista siguen amnistiats.» Desconec quants veïns de Xàtiva acceptarien la invitació i acudirien al cap i casal a protestar. Puc endevinar que hi anirien pocs. En realitat, crec que deu sovintejar entre els ciutadans la desconeixença sobre les connotacions de l'amnistia. Se sol dir que l'opinió pública és l'opinió publicada. Jo encara afegiria altra hipòtesi: moltes persones no tenen criteri propi sobre assumptes d'actualitat política i es deixen influir, d'acord amb les seues preferències, per consignes que llancen els partits. La gent no ha d'entendre de tot. Jo, per exemple, procure tenir una cultura com més ampla millor, i coneixements sobre múltiples assumptes, però confesse la impossibilitat de poder abastar-ho tot. Qui ho aconseguís seria un ésser d'altre planeta.

No hi ha unanimitat entre especialistes (jutges, professors de dret, advocats...) sobre aspectes cardinals de l'amnistia. Debaten si és constitucional o no, si ataca o no la funció jurisdiccional i la separació de poders, si afecta o no la igualtat de tots els ciutadans davant la llei. Al final, serà el Tribunal Constitucional qui tinga l'última paraula. Jo al·lucine quan sent persones que conec (i que no es distingeixen per llur il·lustració o llur trellat) pontificar sobre matèries complexes en rotlles de bar o xarxes socials. Caps de la dreta afirmen que es fan ressò del sentiment majoritari popular. Crec que és justament el contrari. A còpia d'escoltar proclames trumpistes dels partits i els mitjans de comunicació afins («¡Cop d'estat!», «¡Dictadura!», «¡Humiliació!», «¡Compra del poder per set vots!»), moltes persones queden contaminades. Jo fantasiege amb un escenari distint —gens realista i força improbable, ho sé. Imaginem que Marcos Sanchis i altres portaveus del PP digueren que l'amnistia beneficiarà l'Estat, rebaixarà la tensió i reconduirà el conflicte català pels canals de la política dels quals mai no hauria d'haver sortit. Crec que molta gent no protestaria, no diria ni piu.

Algú m'objectarà que també hi ha prou militants i votants del PSOE disconformes amb l'amnistia. ¡Lògic! Fins al 22 de juliol, Pedro Sánchez i altres dirigents socialistes afirmaven amb rotunditat que l'amnistia no tenia cabuda en la Constitució i prometien que Puigdemont acabaria a la garjola. Canviar el xip de la nit al matí és molt problemàtic. Per la boca s'escalfa el forn. La catalanofòbia és transversal i recorre quasi tots els partits d'àmbit estatal. Jo també la detecte sovint a Xàtiva. En qualsevol cas, la proposició de llei d'amnistia ja s'ha presentat al registre d'entrada del Congrés dels Diputats. Les protestes del passat dia 12, a què ens convocava el PP local, eren preventives; ningú no coneixia encara el text de la llei. Jo ja me l'he llegit i subscric les paraules de Joaquín Urías, professor de Dret Constitucional i exlletrat del TC: El preámbulo del proyecto de ley es un monumento jurídico y político. I açò em duu a altra reflexió. Molts atribueixen a l'estat nació espanyol un caràcter sagrat. Combrega amb aquesta idea fins i tot gent que no és religiosa.

Podem constatar les seqüeles; tot ultratge a Espanya és tingut per un crim més greu que l'assassinat o la violació. Nou líders independentistes foren condemnats a penes altíssimes per actes que només han quedat en desobediència i una malversació discutible. (El Tribunal Suprem, ignorant el legislador, considera que totes les malversacions tenen ànim de lucre.) La dreta ha decidit encarnar l'Espanya fosca pintada per Goya. Em vénen al cap els versos d'Antonio Machado: Castilla miserable, ayer dominadora, / envuelta en sus andrajos desprecia cuanto ignora. No es vol justícia, sinó venjança i exemplaritat. «¡Que servisquen d'exemple per a qui torne a ofendre allò més sagrat!» En fi, els vociferants estan ben fotuts; esperaven que els encausats "pagaren" pel que havien fet, es podriren a la presó i perderen tot el seu patrimoni personal i familiar. Però sembla que no hi haurà mort civil. Alguns, que vam restar a Xàtiva diumenge passat, ens alegrarem si l'amnistia remeia els excessos de la bombolla política i judicial madrilenya, i corregeix la interpretació ideològica i retorçada de la llei.

(publicat a Levante-EMV, el 18/11/2023)

Acord d'investidura

L'aliança dels partits que donaran suport al govern de coalició de PSOE i Sumar és com una ceba; té moltes capes. Recorda vagament el Front Popular que guanyà les eleccions de 1936 durant la II República. Per això, la dreta està fora de polleguera. I per això assistim a episodis que també evoquen el període republicà. Tanmateix, qualsevol paregut és molt superficial; ni el context ni els actants polítics són exactament els mateixos. Durant la recent campanya electoral, el dilema monarquia o república no formava part del debat. Falten uns protagonistes cardinals en 1936, els anarquistes, i el seu conat revolucionari. D'altra banda, avui, el conflicte polític català ho condiciona tot. Per tant, malgrat algunes reminiscències innegables, en llevar capes a la ceba dels acords d'investidura es veu com són de distints els escenaris. La primera capa és l'amnistia. Al marge de solucionar múltiples situacions personals doloroses, afavoreix més l'Estat que els independentistes. En el futur, el PP se'n beneficiarà; la tensió política haurà minvat i la dreta espanyolista estarà en disposició de poder pactar amb la dreta catalanista (el govern de Pedro Sánchez ja li haurà fet al PP la feina "bruta"). A més, l'amnistia a tots els encausats pel "procés" llava la cara d'Espanya davant d'Europa.

Segona capa. Els acords d'investidura deixen més dividits els independentistes. El PP no ho vol veure o es fa el longuis. Costarà moltíssim que ERC i Junts refacen ponts. És possible que no ho aconseguisquen a curt o mitjà termini. En açò, Pedro Sánchez també ha estat molt astut. De fet, el PSC tragué el passat 23 de juliol 250.000 vots més que la suma dels obtinguts per ERC, Junts i la CUP. La tercera capa de la ceba té a veure amb les cessions que s'han de fer en qualsevol pacte. El PSOE ha acceptat l'amnistia i pràcticament res més. La cessió de les rodalies de Renfe i d'un percentatge dels imposts recaptats a Catalunya o la quitança de part del deute públic (que també poden sol·licitar altres comunitats autònomes) estan molt lluny de les contrapartides que demanaven els independentistes. En realitat, el document firmat pel PSOE i Junts posa per escrit les diferències i les desconfiances mútues que separen ambdues formacions. Junts reivindica el referèndum de l'1 d'octubre de 2017 i el PSOE li nega legalitat i validesa. Per tant, s'emplacen a seguir negociant per a posar fi al conflicte polític. És a dir, han acordat ajornar la negociació.

Això sí, el PSOE s'ha d'engolir el mitjancer internacional que verifique els acords a què s'arribe. Junts proposarà que es negocie la celebració d'un referèndum d'autodeterminació d'acord amb l'article 92 de la Constitució, cosa que implica acceptar el marc constitucional. Per la seua part, el PSOE proposarà desenvolupar l'Estatut de 2006 i desplegar el respecte ple a l'autogovern i la singularitat institucional, cultural i lingüística de Catalunya. En definitiva, Junts renuncia a la unilateralitat. Per això, sectors de l'independentisme han rebutjat el pacte. ERC i Junts, després que aquest el signés, van votar en contra de la proposició de celebrar un referèndum unilateral presentada per la CUP al parlament de Catalunya. Els independentistes accepten l'estabilitat de la legislatura, subjecta a l'avanç de les negociacions. S'acorda tenir en compte, a l'hora d'aplicar l'amnistia, l'existència de possibles casos de lawfare. La judicatura s'ha posat en peu de guerra, però molts juristes estan plenament convençuts que ha existit la prevaricació judicial. El PSOE s'ha afanyat a dir que no es pretén en cap cas revisar sentències judicials des del poder legislatiu.

Això no obstant, crida l'atenció, per exemple, una decisió del jutge García-Castellón, justament mentre se celebraven les negociacions del pacte d'investidura. Assenyala Puigdemont com un dels caps de Tsunami Democràtic, titllat pel magistrat d'organització terrorista, sense fonament, i vol investigar l'expresident, sense competència, per presumpta comissió d'actes terroristes. Si no és lawfare s'assembla. En fi, a la quarta capa del pacte estan Europa i els mercats. Governs d'estats de la Unió Europea ja s'han tranquil·litzat en veure que la coalició de progrés espanyola aconsegueix frenar la ultradreta. Açò marca una diferència radical amb la situació de 1936. A hores d'ara, Espanya pertany tant a la UE com a l'OTAN. La dreta s'ha pres molt malament els resultats del 23 de juliol i intenta per tots els mitjans —inclosos els violents— impedir que triomfe la investidura de Sánchez. Però està tot molt ben lligat. El PNB ja té les seues compensacions. Sumar ha aconseguit que el PSOE accepte la pròrroga dels imposts extraordinaris a la banca i les energètiques, una reducció de la jornada laboral i diverses millores socials. Hi haurà govern.

Sense solució

Sovint es barallen dues solucions improbables per al conflicte permanent que és viu al llevant mediterrani. La primera és crear un únic estat democràtic, multiètnic, aconfessional, respectuós de totes les creences i que aculla jueus i palestins. Quatre obstacles dificulten aquesta opció: els odis enverinats, els fonamentalismes religiosos, la falta d'incentiu d'una de les parts contendents i la demografia. Els jueus difícilment renunciaran a la política de fets consumats i acceptaran restituir els béns palestins apropiats. D'altra banda, en un estat únic, els jueus no disposarien de majoria demogràfica. L'experiència multisecular de persecucions i genocidis ha portat molts jueus al convenciment que només un estat propi els garanteix seguretat. La segona solució és l'existència de dues entitats estatals, però un estat palestí sense cap continuïtat territorial, sense policia i sense forces armades (com pretén Israel) no és viable. A més, el paper que juguen les potències occidentals, especialment els EUA i la UE, no ajuda a trobar una solució duradora. En un nou món multipolar, Israel és la peça clau per a mantenir l'hegemonia econòmica mundial.

Això explica que ni europeus ni americans s'atrevisquen a condemnar clarament les accions unilaterals d'Israel. Una bona sintonia de l'estat jueu amb algunes monarquies àrabs i les mans lliures per a explotar els jaciments de gas detectats davant les costes del llevant mediterrani permetrien el boicot dels subministraments iranians i russos. Els EUA volen dinamitar a tota costa la nova "Ruta de la Seda" que intenten promoure Xina, Rússia i Iran. (Es pot pensar que la destrucció de l'oleoducte rus Nord Stream i l'ajuda occidental a Ucraïna obeeixen a la mateixa lògica.) Potser, la geopolítica i la desesperança empentaren Hamàs a cometre atrocitats el dia 7 d'octubre. ¿Calculà les conseqüències? Havia de saber quina anava a ser la reacció israeliana, que pot suposar un genocidi o una nova nakba (expulsió) de més de dos milions de palestins cap al desert del Sinaí. Tothom ha condemnat l'acció sanguinària de Hamàs. Però les arbitrarietats i els crims comesos per l'estat i la població més extremista d'Israel no es condemnen amb la mateixa contundència. És més: alguns països occidentals avalen la invasió israeliana de Gaza.

I és que, a més de raons merament econòmiques, dos factors afegits vénen a complicar més la solució pacífica d'un conflicte enquistat: la mala consciència de molts europeus per l'Holocaust i els interessos electorals dels dos grans partits nord-americans. No tots els jueus, repartits pel món o residents a Israel, estan d'acord amb les polítiques del corrupte Netanyahu. La població d'Israel està tan dividida i polaritzada com ho puga estar la de casa nostra. Abans de l'acció de Hamàs, les manifestacions contra el primer ministre eren massives en moltes ciutats israelianes. Però la probabilitat que els països occidentals obliguen Israel a parar la deportació i la matança de civils innocents (xiquets molts d'ells) és mínima. ¡Res de nou! Les manifestacions nombroses i multitudinàries arreu del món no aconseguiren aturar la invasió d'Iraq. Les conseqüències es faran sentir lluny del focus del conflicte; podria reeditar-se un nou capítol d'atemptats terroristes com els perpetrats des de la primeria del segle XXI a Nova York, Madrid, Londres, París, Niça, Barcelona... No estarem segurs enlloc davant l'acció de llops solitaris o escamots gihadistes.

La mort definitiva és l'oblit

Dimecres i dijous proppassats, molta gent ha celebrat dues diades tradicionals, la de Tots Sants i la de Difunts. És costum visitar els cementiris l'1 de novembre, i menjar castanyes i panellets. (Ignore si encara hi haurà qui crega que els morts visiten els vius el sendemà.) Antigament, els rituals que es practicaven durant els dos dies estaven íntimament relacionats amb les creences. Els convidats als àpats funeraris havien de pregar per les ànimes del morts. Posat que aquestes encara romangueren al purgatori, calia demanar a Déu que llur estada fos breu. Ara, però, els costums han esdevingut, en bona mesura, meres manifestacions etnològiques —algunes de les quals en perill de desaparició. Sovint he dedicat les columnes, si coincidien amb la setmana de Tots Sants, a evocar algunes persones que havien desaparegut al llarg de l'any. Em ve al cap la reflexió de Carl Sagan. «Naixement i mort depenen de l'atzar. En la immensitat del temps i la vastitud de l'espai, es produeix el fenomen d'una vida. La meua alegria és compartir un planeta i una època amb Annie.» Es referia a la seua dona Ann Druyan, amb qui tingué una filla i un fill.

Carl Sagan, famós per la sèrie de televisió Cosmos, va morir en 1996 convençut que no tornaria a veure, vius o morts, éssers estimats com els pares, la dona o els fills. Enguany han desaparegut personatges que formaven part del nostre paisatge vital: Gina Lollobrigida, Xavier Rubert de Ventós, Carlos Saura, Wayne Shorter, Kenzaburō Ōe, Ryūichi Sakamoto, Tina Turner, Lluís Miquel, Astrud Gilberto, Alain Touraine, Cormac McCarthy, Glenda Jackson, Milan Kundera, Francisco Ibáñez, Jane Birkin, Manuel Miralles, Fernando Botero... La fletxa del temps no s'atura. Som com les galàxies. Venim del no-res i ens dirigim cap al zero absolut. A tot estirar, quedarà el nostre record. Ara bé, els periòdics no dedicaran necrològiques a morts sense renom. Quan marxem, de molts de nosaltres només se'n recordaran els cònjuges supervivents, els fills, els amics i potser els néts. Els morts del terratrèmol de Turquia i Síria, els de la guerra d'Ucraïna i els del conflicte entre israelians i palestins no són cèlebres. El traspàs de molts finats anònims passa desapercebut. Podríem dir que moren dues vegades, perquè la mort definitiva és l'oblit.

Aquests dies, els meus germans i jo recordem ma mare, traspassada fa vuit mesos. Havia nascut a Palència, però gran part de la seua existència va transcórrer a terres valencianes. Visqué molts moments crucials de la nostra història recent: la guerra civil, la dictadura, l’adveniment de la democràcia, la crisi de 2008, el 15-M... Recordava els bombardejos de l'aviació franquista sobre València: Cuando venía la pava y los pavitos, teníamos que bajar al sótano del banco. Després de la guerra, el meu avi, treballador a la sucursal valenciana del Banc d'Espanya, fou traslladat a Xàtiva. Ma mare conegué mon pare, oriünd d'Algemesí. Es van casar i feren tirar endavant els fills sortejant totes les estretors de la postguerra. La prole anà independitzant-se. Arribaren els néts, els besnéts... Ma mare visqué 94 anys. ¡Pobre! Abans de marxar, la dona encara tingué temps de veure com el món construït per la seua generació s’esquerdava perillosament. Patí i superà els efectes de la pandèmia... Al final, però, la fletxa es perdé en la immensitat del temps.

La nit anterior al traspàs, vaig anar a l'hospital. Els meus germans i jo ens rellevàvem per a estar amb ella. «La mare ha preguntat per tu moltes vegades.» Em vaig acostar al seu rostre. Ximo, de ésta no salgo, féu. Impossible descriure amb paraules el dolor. Passats els mesos, em console; l'atzar generós permeté que coincidírem en el breu lapse de la vida. Fou meravellós mentre durà. Ja no ens veurem, però el record de la mare es manté viu. Experimentem dol perquè ens angunia pensar en l’absència i la trajectòria ineluctable del temps, però valorem com és de bell compartir l'existència, mentre dura, amb éssers estimats. Buidor i enyor eren els sentiments que esclataven dimecres. Afortunadament, el temps que tot ho guareix acabarà difuminant l’aflicció. I seguirem llegint les novel·les de Cormac McCarthy i Milan Kundera, i tornarem a escoltar discs d'Astrud Gilberto, Wayne Shorter i Al Tall. Vindran més tardors i més diades de Tots Sants. I baixarem al cementiri. I no deixarem de recordar tendrament persones ben volgudes que ja no estan aquí.

(publicat a Levante-EMV, el 04/11/2023)

Mites sagrats

Quan es produeixen fets com l'acció de Hamàs perpetrada el 7 d'octubre i la subsegüent reacció israeliana, tothom sent la temptació de dir la seua. Però moltes opinions estan esbiaixades. La distorsió pot estar provocada per tres factors: racisme —o fòbia— contra algun dels oponents, ideologia des de la qual s'opina i desconeixença d'aspectes essencials del problema. El racisme contra els jueus i els àrabs està molt estès. S'arriba a dir que no es parlaria tant de la venjança contra un grup terrorista si Israel no fos l'estat que pren represàlies; l'odi als jueus seria la raó que els fets apareguen en totes les primeres planes. Això no és de veres. En realitat, la venjança atrau l'atenció per l'enorme magnitud que ha pres. Ara bé, no cap dubte que els antisemites estaran sistemàticament en contra de l'estat hebreu, i els islamòfobs —o les persones que senten racisme contra els àrabs— trobaran que qualsevol cosa que els passe als palestins se la tenen ben merescuda. Amb aquest tipus de raonaments no s'arriba enlloc. Caldria aparcar les fòbies a l'hora d'opinar sobre fets punyents. Desterrem qualsevol temptació de deshumanitzar els altres.

Les idees preconcebudes també distorsionen. Si posem la vista en el conflicte amb les ulleres dels prejudicis ideològics, la realitat tornarà una imatge deformada. Ja fa temps que la pell de brau està dividida i polaritzada. Per tant, és freqüent que els seus habitants, posicionats en un dels pols, facen servir com a munició tot allò amb què es puga atacar l'adversari. En general, la gent d'esquerres dóna suport als palestins i la gent de dretes als israelians. Però les coses no són tan simples, ni de bon tros. Hi ha molta desconeixença. Al-Fatah, Hamàs i Hezbol·là són tres grups distints. El primer, que fundà el desaparegut Iàssir Arafat, és laic i socialista. Les autoritats israelianes consideraven Fatah un grup terrorista i, en un intent per debilitar-lo —la tàctica del divideix i venceràs—, van propiciar d'amagatotis el creixement de Hamàs. Com sol passar, la criatura se'ls ha anat de les mans. Arran dels acords d'Oslo, Fatah va reconèixer l'Estat d'Israel. Hamàs és sunnita i s'inspira en els Germans Musulmans egipcis. Els bons coneixedors de l'Orient Mitjà afirmen que Hamàs pertany al wahhabisme, o salafisme, el corrent rigorista majoritari a l'actual islam sunnita.

Hamàs, que té braç polític i braç militar, no reconeix l'estat jueu i persegueix dos objectius: la destrucció d'Israel i la creació d'un estat palestí regit per la xaria —siga el que siga això de la xaria. El grup islamista va guanyar les eleccions de 2006 —no se n'han convocat altres— per raons simples: les autoritats d'Al-Fatah estan corcades per la corrupció i no combaten, segons el parer de nombrosos palestins, les arbitrarietats dels successius governs d'Israel (apropiació de terres palestines, assentaments il·legals de colons jueus...). A més, Hamàs —com fan altres grups religiosos— ha creat una xarxa assistencial important. Subministra moltes ajudes a una població mancada de les coses més bàsiques. Hamàs crea dispensaris mèdics, escoles i economats, distribueix aliments i medicines, dóna subsidis... Si es tornaren a convocar eleccions, potser les guanyaria tant a la Franja de Gaza com a Cisjordània. Això no vol dir, evidentment, que tots els palestins siguen membres de Hamàs, però perceben que és l'única organització que planta cara als opressors israelians. Per tant, serà difícil trobar un palestí que critique les accions sanguinàries de Hamàs.

Hezbol·là, amb forta presència al Líban, és un grup xiïta que rep moltíssima ajuda, econòmica i militar, del règim dels aiatol·làs iranians. La milícia d'Hezbol·là, millor armada que la de Hamàs, és peça fonamental en la política d'Iran, que aspira a ser la potència regional d'Orient Mitjà. L'objectiu expressat clarament pels clergues que governen Iran és anorrear l'Estat d'Israel. Evidentment, l'esquerra ha d'anar amb molta precaució a l'hora de donar suport als palestins. Convé distingir molt bé entre el poble pla i les dues organitzacions islamistes que s'acaben d'esmentar; intentar establir un estat teocràtic regit per la xaria és un plantejament rebutjable des del punt de vista democràtic. A l'altra banda del conflicte, hi ha plantejaments simètrics. La dreta espanyola dóna suport a Israel perquè diu que és l'únic estat democràtic de la zona. Però la creació a Palestina d'un estat "jueu" ex novo fou una anomalia democràtica i un anacronisme —com ho seria un nou estat zoroàstric als Monegres o un budista a les Highlands escoceses. Els estats moderns han de ser aconfessionals, democràtics i respectuosos de la diversitat. ¿Ho és Israel?

A hores d'ara, l'estat hebreu està governat per una coalició d'extrema dreta. Per a poder formar govern, Binyamín Netanyahu ha pactat amb partits extremistes i ultrareligiosos. «Nosaltres som el poble de la llum, però ells són el poble de la foscor. Realitzarem la profecia d'Isaïes», afirmà el primer ministre israelià, citant diferents versicles de la Bíblia: «Ja no hi haurà robatori a les teues fronteres i les teues portes seran de glòria. Junts lluitarem, junts vencerem. Perquè els pobles i els regnes que no vulguen servir-vos periran, i aqueixes nacions seran completament destruïdes.» (Isaïes, 60) Referint-se a l'acció de Hamàs del dia 7, Netanyahu afegí: «Recordem el que ens féu Amalec, segons diu la Santa Bíblia.» Es referia a un passatge del Primer llibre de Samuel: «Ara ves i fereix Amalec, i destrueix per complet tot allò que té, i no el perdones, sinó mata l'home i i la dona, el xiquet i el lactant, el bou i l'ovella, el camell i l'ase.» El somni humit d'alguns socis de la coalició de govern presidida per Netanyahu és extirpar els àrabs —sense més fonament que el mite religiós— de l'Eretz Yisra'el, del Regne de David, de la terra promesa per Jahvè al poble escollit.

Molts jueus —no tots— imaginen un estat ètnic i teocràtic, regit per la Torà, que s'estendria des de la frontera amb Egipte fins al nord del Líban. I encara podria comprendre més espais a l'est i al nord-est. Aquestes són les mentalitats dels contendents a la terra que molts denominen santa. Es pot pensar que la creació de l'Estat d'Israel fou una anomalia, però ja han passat setanta-cinc anys. És una realitat consolidada i en expansió. Difícilment es compliran els desitjos d'alguns veïns, de veure'l desaparèixer, almenys en el curt o el mitjà termini, bé que la història demostre que no hi ha res impossible. I amb aquest teló de fons es desenvolupen els fets. Israel sempre ha aplicat una peculiar llei del talió: cent morts palestins per cada mort israelià. (Com Hamàs matà 1.400 jueus el dia 7 d'octubre, hom podria pensar que l'exèrcit d'Israel provocarà 140.000 morts palestins.) Ara, però, sembla que el govern israelià vol buidar de palestins la Franja de Gaza. La gran operació militar que desplega el Tzáhal pretén arrasar-ho tot a sang i foc. ¡Acte terrorista d'una banda, genocidi i crims de guerra de l'altra! I cap possibilitat d'un alto el foc immediat.