dimecres, 25 de gener de 2023

Veritats inconvenients

Ione Belarra, durant un míting, titllà de capitalista despietat Juan Roig, amo de la cadena de distribució alimentària Mercadona. Ja sabem que els mítings són actes polítics propicis per al discurs inflamat. Les crítiques a les paraules de la ministra han estat immediates. Les de la dreta eren esperables. Sobten, però, les llançades des de l'esquerra. Ximo Puig i Joan Baldoví, posem per cas, han dit que es pot criticar sense insultar. ¿On està l'insult, en capitalista o en despietat? Açò em recorda que hi ha veritats inconvenients o incòmodes i mentides o il·lusions reconfortants. Està clar que, segons molta gent, dir veritats incòmodes en públic fa lleig. A més, Puig i Baldoví volen donar imatge de moderació, perquè vénen eleccions. Prefereixen dir mentides piadoses. ¡La teoria de les veritats incòmodes barrejada amb la temença proverbial de l'esquerra! Anem a analitzar l'assumpte. El capitalisme, sistema econòmic imperant a la nostra societat, es regeix per un principi egoista: cada individu ha de buscar l'interès propi, perseguir el seu bé, el seu benefici. Els sentiments han de quedar al marge. Només compten la competència i les lleis del mercat.

Amb els competidors no es té pietat —llevat que convinga arribar-hi a un acord i formar un oligopoli o un càrtel. L'objectiu és obtenir el màxim benefici, la màxima riquesa. L'amo d'una empresa capitalista no té més remei que contractar treballadors a canvi de salaris. No per esperit altruista, sinó per necessitat; són els treballadors els qui han de manufacturar béns i prestar els serveis. Generalment, els empresaris paguen el mínim imprescindible perquè l'empresa rutlle i els beneficis augmenten. A més, convé que els treballadors tinguen capacitat adquisitiva per a poder comprar al mercat els béns o els serveis que ells mateixos produeixen i presten. Els amos de les empreses estaran disposats a reduir plantilla si els processos d'automatització els estalvien costos. (Pensem en els milers de llocs de treball que s'han perdut en la banca durant les darreres dècades.) ¿És Mercadona una empresa capitalista? ¡Sí! Ergo el seu propietari és un capitalista. ¿Persegueix obtenir beneficis? ¡També! És el quart home més ric de les Espanyes, amb una fortuna d'uns 4.000 milions d'euros. Els seus guanys bruts de 2021 (sou i dividends) foren 87 milions.

Anem ara a la qüestió de la pietat o la impietat. Mercadona controla el 25% de la distribució alimentària i d'altres productes, seguida a molta distància de Carrefour, Lidl, Dia i altres. Mouen tots un negoci de 70.000 milions d'euros a l'any. ¿Respecten les lleis del mercat a l'hora de fixar marges? No sé. Mentre la inflació és ara del 5,7%, la dels aliments arriba al 15,7. ¡Deu punts més, malgrat l'eliminació o la baixada de l'IVA! Darrere l'alçament de preus estan també les grans distribuïdores majoristes internacionals. Els preus de productes com la llet o l'oli, que havien pujat vora el 50%, a penes han minvat amb l'eliminació de l'IVA; les cadenes de supermercats no van a baixar el seu percentatge de benefici. En 2021, Mercadona efectuà vendes per valor de 25.154 milions d'euros i tingué un benefici net de 680,3 milions. El percentatge de guany per cada euro de venda és baix, però l'estratègia de Roig es basa en l'abús als proveïdors, vendre molta quantitat i jugar amb diferents marges, inclús amb pèrdues en alguns productes, sempre que la mitjana resultant siga netament positiva. Això ens mena a l'última pregunta. ¿Tenen pietat amb els consumidors, les grans empreses?
 
Caricatura de Luis Grañena

La pietat no guia el sistema capitalista. Per tant, cal deduir que el Roig empresari no s'aparta de la pauta de conducta d'altres empresaris: maximitzar beneficis. En una tenda de Mercadona, el client ha de pagar al comptat en les caixes, i no va a rebre cap regal. ¿I com és el Juan Roig persona? No ho sé; no el conec personalment. Però tenim algunes pistes. En 2014 va dir açò: Hay que trabajar como chinos para seguir viviendo como españoles. Es recorda també la seua presència en una manifestació de l'extrema dreta celebrada a l'Albereda de València en ple estat d'alarma, durant la qual es llançaren acusacions de dictador a Pedro Sánchez. Finalmente, tenim la resposta de Roig a Belarra: Somos los empresarios quienes generamos riqueza y bienestar. Si después aquellos a los que les toca gestionar lo saben hacer, hay riqueza para todos; si no, hay enfrentamiento. Pensarà que els treballadors del seu negoci no tenen res a veure amb la creació de riquesa —mal repartida, per cert. Molt d'esquerres no deu ser —cosa lògica, per altra banda. ¡Va, tira! En comptes de despietat, li direm capitalista impassible, que és una expressió més moderada.

dilluns, 23 de gener de 2023

La bicoca de ser mascle alfa

El tenor, director d'orquestra i gestor artístic Plácido Domingo està clavat en un bon embolic. Cada vegada queda més clar que és un assetjador de llibre. Prevalent-se de la seua posició de poder en el món del bel canto, intentava emportar-se a l'hort cantants joves de companyies internacionals d'òpera. Diferents organismes nord-americans van enllestir investigacions que corroboren la història. Algunes de les afectades van donar el pas de fer públic el seu testimoni personal. Fins al moment, aquests testimonis només palesen intents frustrats del tenor. Tenia les mans molt llargues. Li agradava molt tocar les natges i altres parts del cos de les cantants. ¡Plácido Octopus Domingo! Els demanava de jaure amb elles. La negativa de les dones, algunes casades —ell anomenava els marits mis rivales—, podia implicar la pèrdua del treball, deixar de cantar en teatres de prestigi internacional. No sabem si Octopus aconseguiria finalment passar de polp a fornicador. Els depredadors tenen cert índex de fracàs, però sempre acaben caçant alguna peça. El problema és que moltes possibles víctimes del tenor mans llargues es callen; tenen por a les conseqüències professionals i socials de parlar. Crida l'atenció la reacció del públic d'Europa davant les notícies sobre l'assetjador. En la pell de brau i altres països europeus, els fidels a l'òpera, entre els quals predomina la gent madureta —els joves solen tenir un poder adquisitiu molt baix—, o no hi donen crèdit o pensen que Plácido no ha fet res de l'altre món. Recordem els enormes aplaudiments que rebé al Teatre Reial de Madrid o al Palau de les Arts de València. («Amoretes, falagueries... Aqueixes coses no estaven tan mal vistes en dècades passades.») El tenor s'adhereix naturalment a aquesta tesi. Molta gent de casa nostra viu en una realitat paral·lela. Recordem el cas de Nevenka Fernández. El seu assetjador, l'alcalde de Ponferrada, va rebre el suport de veïns i, incomprensiblement, de moltes veïnes, inclús després de ser condemnat per sentència judicial ferma. En canvi, ella hagué de marxar a l'estranger fugint de l'ambient hostil. En fi, certs assetjadors sexuals sempre troben persones que comprenen les debilitats d'un mascle alfa.

diumenge, 22 de gener de 2023

La "pagueta"

Circula per Internet aquest missatge, amb el prec de rebotar-lo. «¿Per què una paga debades i no un treball bàsic de quatre hores cotitzades dedicat a netejar vies públiques, lleres i muntanyes, o a cuidar ancians?» Jo trobe algunes bones respostes per a rebutjar aquest treball bàsic de quatre hores cotitzades. Les circumstàncies dels qui es troben en situació de vulnerabilitat econòmica són molt variades. Entre la gent amb dret a la percepció de l'Ingrés Mínim Vital hi ha persones que ja estan treballant, però això no impedeix que puguen trobar-se en risc de pobresa i exclusió social, per causa d'uns salaris molt baixos. La quantia de la "pagueta", 565,37 euros mensuals per al perceptor individual, minvaria si se li restara qualsevol tipus de cotització. Cal recordar que l'IMV és una protecció de l'Estat als més desfavorits, perquè puguen cobrir les seues necessitats bàsiques. D'altra banda, els treballs proposats pel missatge anònim d'Internet ja estan exercint-los treballadors actius en brigades de neteja viària i forestals, en el sector de cures... Introduir-hi els perceptors de l'IMV podria tenir dos efectes: disminuir l'oferta de llocs de treball en els àmbits afectats i empentar els salaris a la baixa. ¡Molt d'esquerres no deu ser qui propaga certes idees! Finalment, sura en la proposta alternativa a l'IMV la presumpció que no cal una capacitació especial per a realitzar certes tasques —netejar el bosc o cuidar ancians, per posar dos exemples. ¡Que els ho pregunten als majors de les residències! Per a l'atenció de persones majors calen formació i alguna dosi de vocació, perquè s'han de realitzar unes feines ben dures. ¡I molt mal pagades!

dijous, 19 de gener de 2023

Preguntes que es contesten soles

Llegia un article de Josep Miralles a Levante-EMV titulat "La retirada de la creu del passeig de Ribalta ens fa més demòcrates?" Vaja per davant que desconec els antecedents d'aqueix element que s'enlairava en un espai públic de Castelló. Conteste, per tant, arriscant-me a l'error. Jo crec que la retirada no ens fa personalment ni més demòcrates ni menys; l'assumpte té poc a veure amb la democràcia i més amb la memòria de les víctimes del franquisme i el dolor dels seus pròxims. De fet, l'articulista diu que la creu havia estat manipulada per la dictadura, l'Església i, finalment, per l'actual ultradreta. Això sí, llevar una peça esdevinguda símbol feixista millora molt l'espai públic des del punt de vista democràtic. ¿És més bonica una camisa de diumenge sense sets ni llànties? Hi ha preguntes que es contesten soles. A més, un vestit brut o tacat diu molt del seu propietari. A mi m'interessa destacar, però, altre vessant de la retirada. Miralles afirma que la creu era un símbol d'amor i pau. Mmm. Això és una afirmació molt discutible.

En nom de la creu —o de la mitja lluna, tant és— s'han comès innombrables atrocitats al llarg dels segles. El nostre és un estat aconfessional, segons diuen. Tanmateix s'ha de tolerar que hi haja pertot arreu múltiples símbols d'amor i pau. Són moltes les ciutats presidides per una creu, un santcrist o una marededeu que s'enlairen sobre un turó. A Xàtiva, sense anar massa lluny, tenim una creu de ferro col·locada al cim del Vernisa, que es veu des de molts punts de la ciutat. Jo, que sóc descregut, assumisc la situació, ja que, efectivament, el cristianisme forma part de les nostres arrels culturals. Però em crida l'atenció que una persona de seny es puga ofendre, o sentir-se sorpresa, per la retirada d'algun d'aqueixos elements religiosos. ¡Serà perquè hi ha pocs a la pell de brau! ¡Per no parlar de betlems durant el Nadal, i processons al llarg de l'any! En el fons, tot es deu a la influència de l'Església Catòlica, que encara és omnipresent a la nostra vida social. Per això, entre altres motius, es produeixen escarafalls en episodis com el de Castelló.

Llevar una creu no ens fa més o menys demòcrates, però tampoc no és una mesura extravagant. És més, haurà reconfortat algunes persones. Miralles també afirmava que se'ns vol imposar una veritat oficial des del poder, ocupat per l'esquerra. La dreta, instal·lada inclús quan no governa, també imposa la seua veritat oficial des de fa vuitanta anys. I els episodis repressius recents —a independentistes o rapers—, tenen més a veure amb jutges conservadors que amb el legislatiu o l'executiu d'esquerres. Jo estic en contra de les veritats oficials; crec que la història posa cadascú, efectivament, al seu lloc. Ara bé, mentrestant, no està de més que la llei prohibisca certes coses, com es fa a països democràtics —Alemanya, per exemple— on són il·legals les nomenclatures urbanes vinculades al nazisme, l'existència de partits defensors del totalitarisme, l'exhibició pública de símbols nazis... Hi ha situacions que es perceben bé sense necessitat de prendre cap perspectiva històrica. A casa nostra, però, la dictadura fou amnistiada. Encara queda molt franquisme sociològic. (I no al·ludisc Josep Miralles, que es vindica com a represaliat pel règim franquista.)

Per últim, voldria dir que la tolerància amb els grups ultramuntans que es posen a resar davant d'una clínica, per a coaccionar dones que hi acudeixen a avortar i professionals que les atenen, em sembla absolutament rebutjable. No sé si s'ha d'evitar per llei —crec que és l'únic recurs admissible en un estat de dret— o per altres mitjans, però no s'ha de permetre violentar a ningú. Altrament, s'obriria la veda. Cada grup que tinga les seues idees o unes creences particulars es veuria autoritzat a coaccionar els col·lectius d'idees contràries. Seria la guerra total. El debat d'idees sense coaccions ni violència de cap tipus, pilar bàsic de la democràcia, ha de prevaler sobre qualsevol altra consideració. I defendre açò no és de dretes ni d'esquerres. És simplement l'única manera eficaç de garantir la pau social. Tothom sap que les llibertats i els drets que consagra la Constitució no són absoluts. Acaben on comença el bé comú o l'interès general.

dimarts, 17 de gener de 2023

Idees pèssimes i tronades

El paper de Vox al govern de Castella i Lleó és peculiar. En realitat, la formació d'ultradreta no juga un paper rellevant en l'executiu de la comunitat autònoma. El PP no tingué més remei que acceptar la presència dels ultres a la Junta, perquè no estaven disposats a donar suport des de fora. Abascal deixà clar que formar-ne part era conditio sine qua non per a la formació d'un govern de dretes. Volent o sense voler, Fernández Mañueco, cap del PP, hagué d'adjudicar a Vox tres conselleries (la de Cultura i Turisme, la d'Agricultura i la de Indústria i Treball) i una vicepresidència sense cartera. Es veu a primera vista que les conselleries de més pes van quedar en mans del PP. ¿A què s'han de dedicar, doncs, els consellers i, especialment, el vicepresident representants de Vox? No sé. ¡A armar soroll! En realitat, com Juan García-Gallardo té molt de temps lliure, es dedica amb els seus assessors al brainstorming —pluja d'idees. Ara bé, d'on no hi ha no es pot traure. No se'ls acudeix cap idea original ni bona. L'última, per exemple, està molt tronada.

Una embarassada pot decidir un avortament voluntari sempre que complisca els terminis i els requisits que marca la llei. García-Gallardo voldria —utilitze el condicional, perquè la pretensió és il·legal— que ella veja una ecografia de l'embrió i escolte el seus batecs abans d'avortar. La idea de Vox no és gens original; ja s'aplica en algunes contrades on governa l'extrema dreta neofeixista. Si s'arribés a concretar, la mesura seria una clara coacció a la dona que ha de passar un tràngol difícil ja per si mateix. A casa nostra, no està contemplada per la llei. La proposta de García-Gallardo palesa la visió que tenen de la feminitat gents com ell. ¡Barreja de masclisme, complex de superioritat i religiositat integrista! (L'últim explica que la militància femenina del partit ultra accepte una idea atemptatòria contra la llibertat i la dignitat de totes.) Els de Vox perceben les dones com adolescents immadures incapaces de prendre decisions encertades en assumptes de gravetat. Els ultres deuen pensar, posem per cas, que una dona amb estudis universitaris i dedicada a la docència actua a la babalà quan vol interrompre el seu embaràs. ¡Cal orientar-la!

En realitat, es vol violentar-la. No es pot descartar que els capitosts de Vox combreguen amb la teoria del "gran reemplaçament", que les seues propostes antiavortistes no obeïsquen a motius religiosos, sinó racials. I això no és el pitjor. Com ha explicat, aquests dies, un conegut filòsof, el cap de Vox a Castella i Lleó és l'encarnació del mal. En dir que la dona resolta a avortar ha de ser obligada pels metges a escoltar els batecs del cor del fetus, parla en realitat el mal radical. Darrere la pretensió del polític autoritari s'amaguen la voluntat de pressionar la consciència lliure de la dona, perquè confesse que vol cometre un crim, i el desig pervers de crear-li remordiments de per vida, si no renuncia finalment a la interrupció de l'embaràs. «Si es consent aqueixa coacció, no devem preguntar-nos quin és el pas següent, sinó quin és el pas final», conclou el filòsof. Els promotors d'iniciatives violentes, abjectes i execrables sols poden ser conceptuats com gentola miserable. I tenen muntat un laboratori d'idees a Castella i Lleó.

dissabte, 14 de gener de 2023

Escrutant l'horitzó

Algunes esquerres tenen tirada a comprar arguments a la dreta. Els socialdemòcrates ho vénen fent des de fa dècades. Margaret Thatcher —posem per cas— va dir en una entrevista abans de morir: «Tony Blair és la meua millor creació. És el més formidable laborista des de 1963.» A casa nostra, els socialistes es deixen esporuguir per la dreta amb molta facilitat. El PP inicià fa mesos una croada contra els imposts. La campanya era la mar de tafurera; en 2011, abans de les eleccions, Rajoy havia promès la baixada d'imposts, però va pujar l'IVA de manera brutal tan bon punt fou elegit president, cosa que alguns semblen haver oblidat. La baixada generalitzada d'imposts a Gran Bretanya va provocar la caiguda de la lliura, la crisi de la borsa, augment de la prima de risc del deute de Regne Unit... ¡Una catàstrofe! La primera ministra, Liz Truss, hagué de dimitir. Però el PP seguí amb la cobla: deflactar l'IRPF, baixar l'IVA dels aliments, suprimir l'impost de successions... Les autonomies governades pel PP posaren mà a l'obra. Als barons del PSOE els entrà cangueli, la por que la demagògia pepera els acabés perjudicant electoralment.

A poc a poc, diversos presidents socialistes de comunitats autònomes —Ximo Puig entre ells—anunciaren baixades d'imposts. El govern central també ha anunciat un pla contra la inflació que inclou la baixada de l'IVA dels aliments. El PP s'ha afanyat a dir que una idea seua ha estat copiada pels socialistes, i que el govern s'ha quedat curt. Els peperos tenen part de raó, perquè el govern, fa quatre dies, no trobava encertat baixar l'impost. Ara, sí; vénen eleccions. Es compren, però, arguments falsos dels adversaris; el retall de l'IVA podria ser absorbit molt ràpidament si les empreses distribuïdores augmenten els seus marges o puja el preu dels productes en origen. L'IVA superreduït dels aliments bàsics no era el culpable de la inflació. L'atemoriment atura el compliment de l'agenda pròpia. ¡La por, l'espasa de Dàmocles que sempre penja sobre els partits d'esquerra! Els seus programes de canvi en pateixen les conseqüències. Es perd de vista el sentit real de la pugna entre visions contraposades, entre el conservadorisme i el progressisme, entre qui només vol conservar l'ordre establert i qui desitja acabar amb les injustícies i la desigualtat.

Els ciutadans no voten a l'esquerra perquè mantinga l'existent, sinó perquè ho transforme. (Al valencianisme també se li exigeix compromís amb un objectiu específic: recuperar allò que se li va llevar al nostre país.) La moderació —la compra d'arguments a la dreta— i la contínua lluita pel poder a l'interior de les organitzacions tenen males conseqüències per a les esquerres, que es fracturen, perden molts vots i s'acosten al fracàs electoral. Enguany hi haurà eleccions locals, autonòmiques i generals. El votant de dretes sols ha d'elegir entre el PP o el neofalangisme de Vox. Però l'espai a l'esquerra del PSOE sembla la cabina dels germans Marx. L'ocupen Sumar (la caràtula nova d'Esquerra Unida), Más País, Podemos i diversos grups nacionalistes (al racó valencià, Compromís). El bullit també evoca el film La vida de Brian, dels Monty Python: Front Judaic Popular, Front Popular de Judea... ¿Es presentaran junts o separats, a les distintes cites? ¿L'electorat xativí nacionalista i d'esquerres haurà de fer un curset accelerat abans de votar?

Encara que, davant d'embolics, molts electors de babord solen abstenir-se. De fet, ja he llegit un al·legat a favor de quedar-se en casa, Pedra a pedra. Justificació de l’abstenció, de Bonaventura Casanova. El votant d'esquerres es pren malament l'abandó dels objectius transformadors. Per a garantir que continuen manant els de sempre ja està la dreta. Subvertir la situació i millorar la vida de la gent correspon a les esquerres. L'establishment les titlla de radicals. Però això és un intent reaccionari de llevar legitimació a les persones que rebutgen l'statu quo. ¿Quin resultat donaran les urnes a Xàtiva? El PSOE, que governa la ciutat gràcies al suport d'una trànsfuga de C's, afrontarà una campanya electoral dura; rebrà retrets per totes bandes. ¿Es dispararà la pulsió caïnita en un cantó? ¿Tornarà Compromís al consistori? ¿Pescarà escó la ultradreta? ¿Renovarà mandat l'esquerra? Un àugur romà escrutaria al cel i ho sabria tot. Jo... ¡Uf! Em conforme amb els desitjos. «Mira sempre el costat positiu de la vida», canten els crucificats a La vida de Brian.

(publicat a Levante-EMV, el 14/01/2023)

divendres, 13 de gener de 2023

Passar factura

L'assumpte de Shakira, la veritat, m'interessa poc. Entenc que tinga molt de ressò, perquè vivim immersos en allò que Arnold Hauser anomenava la cultura popular. Els grans esportistes i les estrelles de la música són, entre d'altres, elements essencials d'aqueixa cultura. Que una cantant haja sofert una traïció amorosa i en prenga venjança mitjançant una cançó és tot un clàssic. Ja se sap que qualsevol composició destinada al cant consta de música i lletra. La qualitat d'una cosa i l'altra pot ser bona, regular o nul·la, però això és més aviat indiferent per a l'èxit del producte, enorme si està adobat amb aquells ingredients que garanteixen l'interès del públic —exhibició d'intimitats, protagonistes famosos, escàndol. Des del meu punt de vista, BZRP Music Sessions #53, la cançó de Shakira, interpretada sobre una base sonora executada pel productor argentí Bizarrap, està en una posició intermèdia quant a qualitat. El tema és ballable i encomanadís. Jo sóc més del rock clàssic, el blues, el rhythm and blues, el jazz... ¡Ha! És que ja tinc una edat. Atenció, m'agraden també músiques més actuals. La lletra de BZRP Music Sessions #53 no passarà a la història pel seu lirisme o per la seua intensitat poètica. És el desfogament d'una dona traïda que li canta les quaranta a l'ex. Pel que sembla, aquest va tindre un comportament gens decorós; follava amb l'amant a casa quan la dona estava fora. L'home no tindria diners per a fer-ho en un bon hotel o llogar un apartament a la costa. La cançó de Shakira ha suscitat debat i moltíssims comentaris, inclús entre feministes. Segons el meu parer, ni l'episodi de banyes ni el vídeo de la cantant donen per a un debat feminista. Però l'assumpte té una derivada en què ningú no ha parat esment. A Gerard Piqué li tenia tírria molta gent. Els espanyolistes encara no han oblidat les paraules del jugador en 2017. Va condemnar l'acció violenta de la policia espanyola durant el referèndum català de l'1 d'octubre d'aquell any. «Mobilitzar-se pacíficament i votar en una democràcia no és cap crim», declarà davant les càmeres i els micròfons. També fou taxatiu sobre el judici als presos polítics: «He vist el judici des del primer dia i vaig viure el que va passar. No són culpables.» Altres esportistes catalans no es van voler mullar, ell sí. La cançó de Shakira suscitarà, per tant, la xerinola dels qui li la tenien jurada a Piqué —alguns del quals, per cert, insultaven Shakira quan el Barça jugava en camp contrari. ¡Les voltes que pega el món!

dimecres, 11 de gener de 2023

Mentir amb desimboltura

S'han produït els fets de Brasil, semblants als esdevinguts fa dos anys en EUA, i molts polítics autòctons intenten establir paral·lelismes amb les Espanyes. El dia de reis de 2021, una torba d'energúmens —entre els quals, gents armades— entrà al Capitoli de Washington, amb intenció d'impedir la certificació del resultat electoral que havia donat la victòria a Biden. Els assaltants feren ús de la violència; hi hagué un policia i quatre civils morts. Possiblement, els atacants també pretenien agredir el vicepresident del país i la presidenta de la Cambra de Representants. Es tractà, per tant, d'un intent de cop d'estat de manual. Trump fou l'instigador de l'episodi. Ara, a Brasília, s'han reproduït els fets mil·limètricament: un president sortint, Bolsonaro, que es nega a reconèixer la seua derrota a les urnes, una instigació als seus seguidors i un atac a la plaça dels Tres Poders. Els profanadors del Palau del Planalto (seu de l'executiu), el Congrés Nacional i la seu del Suprem Tribunal Federal exigien una intervenció militar per a derrocar Luiz Inácio Lula da Silva, el nou president elegit pels brasilers. ¡Altre intent de cop d'estat de manual! Si de cas, la diferència més cridanera entre l'esdevingut a Washington i Brasília és l'ajuda de la policia militar federal de l'Estat de Brasília als agressors.

Portaveus del PP s'han afanyat a establir analogies amb incidents ocorreguts a Barcelona i Madrid, i han dit que no tindrien conseqüències penals si es repetiren, perquè Sánchez ha eliminat el delicte de sedició. ¡Menteixen! Primer, confonen cop d'estat amb exercici del dret a manifestar-se pacíficament. Segon, l'últim intent de cop d'estat a les Espanyes es produí el 23 de febrer de 1981. El coronel Tejero entrà al Congrés dels Diputats amb un grup de guàrdies civils armats. Des de llavors, només un episodi "fregà" el cop d'estat. Jusapol es manifestà a Madrid el 3 de març de 2021. Aquesta associació de policies i guàrdies civils va trencar el cordó policial i arribà fins a les portes del Congrés. Representants de PP, Vox i C's sortiren a saludar els concentrats. Jusapol ja havia organitzat protestes abans. Durant una celebrada a Barcelona en 2018, alguns manifestants duien disfresses tan grotesques com les lluïdes en 2021 a Washington. Els disconformes amb la llei Celaá i amb l'eutanàsia també s'han concentrat davant del Congrés. I han estat saludats per representants de la dreta. No gosaria titllar de colpistes totes aquestes manifestacions, bé que la del 3 de març organitzada per Jusapol fregà els límits (intent d'entrar al Congrés, petards, màscares per a ocultar la identitat).

El PP diu que això no tindria conseqüències penals ara. Tampoc no en tingué, i la sedició estava vigent. Els tribunals no aplicaven igual el tipus penal en tots els casos; cap membre de Jusapol fou condemnat pels fets de 2021. La dreta té carta blanca. Només foren condemnats per sedició els presos catalans. Quant a fets com els de Brasil, el codi penal els tipifica a l'article 472: Son reos del delito de rebelión los que se alzaren violenta y públicamente para cualquiera de los fines siguientes: derogar, suspender o modificar total o parcialmente la Constitución; impedir la libre celebración de elecciones para cargos públicos; disolver las Cortes Generales, el Congreso de los Diputados, impedir que se reúnan, deliberen o resuelvan, arrancarles alguna resolución; sustituir por otro el Gobierno de la Nación; sustraer cualquier clase de fuerza armada a la obediencia del Gobierno... La rebel·lió no ha estat derogada pel govern. I cal recordar que el TS decidí eliminar-la de les acusacions als presos polítics catalans. Per tant, la dreta menteix amb total desimboltura. Això sí, els episodis esdevinguts a Alemanya i ara a Brasil mostren que forces armades i cossos policials han de ser vigilats atentament; el feixisme nia a les seues files. I allò que ha passat en altres llocs podria passar també a casa nostra.

dimecres, 4 de gener de 2023