Es veia venir. Podemos abandona el grup parlamentari de Sumar i emigra cap al grup mixt. Si la legislatura ja es presentava prou complicada per al govern, faltava açò. Com no podia ser d'altra manera, plouen les crítiques contra els morats. Els principals encarregats de llançar-los dards són els mitjans de comunicació "progres". Belarra i els seus són titllats sobretot de trànsfugues. L'acusació es fa en base a la definició que figura al pacte contra el transfuguisme. Crec que això és mera retòrica. ¡Alguna cosa s'ha de dir! Realment, un trànsfuga és qui deixa el grup del partit o la coalició amb què es presentà a les eleccions per a integrar-se en el d'altre i possibilitar així la caiguda de l'executiu. No sembla ser el cas, perquè els diputats de Podemos han dit que seguiran donant suport al govern. Això no obstant, algun periodista progre assegura que el desig dels morats, no confessat públicament, seria que caigués el govern, perquè pensen que així els aniria millor. No sé. Ja veurem. També s'ha dit que els diputats passats al grup mixt haurien d'haver renunciat llurs actes si no estaven a gust a la coalició; altrament, estan traint el seu electorat.
Home, els electors de l'esquerra alternativa coneixien perfectament tots els problemes que van envoltar la integració de Podemos en la candidatura unitària. No deu haver-hi molts que s'hagen sorprès. Vist des de fora, fa l'efecte que Podemos ha marxat perquè la intenció de dissoldre'l no ha cessat. La formació ha protagonitzat un cas únic, en la història recent, de persecució ferotge per part del sistema. A la legislatura anterior, Pedro Sánchez pactà amb ella perquè no tingué altre remei. Sense la presència de Podemos, potser el govern no hauria pres ni una tercera part de les seues mesures més progressistes i d'esquerres. A Pablo Iglesias li fallà la vista amb Yolanda Díaz; aquesta, tota somriures, bon rotllet i llàgrimetes de solidaritat amb Irene Montero, és una política de la vella escola comunista —o d'Esquerra Unida, tant se val. En considerar que l'exministra d'Igualtat ja no era rendible, Díaz no dubtà a desfer-se'n. Va pensar que restava, més que sumava (puro cálculo comercial, com deia José Miguel Monzón en una entrevista).
En el fons, s'està dilucidant si ha de prevaler l'esquerra cuqui o la radical —en el sentit d'anar a l'arrel dels problemes socials. La pugna ha tingut episodis cridaners. Yolanda oferí a Podemos que Nacho Álvarez fos ministre, a descomptar de la quota de Sumar en el govern. Això no són maneres. Crec que el procediment adequat era haver-los dit als morats que presentaren una persona candidata i haver negociat en cas de discrepàncies. Però Sánchez no volia veure Irene Montero ni en pintura. Finalment ha guanyat l'opció cuqui, que beneficia clarament el PSOE, i Podemos ha decidit marxar del grup parlamentari de Sumar per tres bons motius: per a no perdre visibilitat, per a tenir iniciativa política pròpia i per a intentar sobreviure (Les eleccions europees són a tocar). És possible que això li faça mal al conjunt de l'esquerra. ¡Les eternes divisions! Tal vegada hagués estat preferible que Irene Montero abandonés el tauler polític de motu proprio. ¡Millor marxar que ser expulsat! Reconèixer la derrota també és una virtut.
I en un camp de batalla on volen els ganivets, ¿què pinta Compromís? ¡No pot tenir estratègia política pròpia, ni visibilitat! Papi Robles, síndica a les Corts Valencianes deixava aquest titular en un diari: «La legitimitat no te la dóna una foto, te la donen molts anys de treball.» Sí, però la foto dóna visibilitat. Recordem que Podemos i Esquerra Unida restaren fora de les Corts després de les últimes eleccions autonòmiques. Però IU tindrà un ministeri i a Podemos li n'havien ofert un. Als Comuns i Más Madrid també els ha tocat una cartera. A Compromís, cap. Àgueda Micó serà portaveu segona del grup parlamentari de Sumar darrere d'Aina Vidal, dels Comuns. Micó tindrà poquíssima visibilitat al Congrés dels Diputats. Al grup mixt, Joan Baldoví en tenia molta durant l'anterior legislatura. Aprofitava molt bé l'escàs temps d'intervenció de què disposava. De fet, fou un dels diputats més valorats de la cambra. La visibilitat és important; sense ella, la gent acaba ignorant que existeixes. En pròximes cites electorals, l'estimbada podria ser colossal.
Home, els electors de l'esquerra alternativa coneixien perfectament tots els problemes que van envoltar la integració de Podemos en la candidatura unitària. No deu haver-hi molts que s'hagen sorprès. Vist des de fora, fa l'efecte que Podemos ha marxat perquè la intenció de dissoldre'l no ha cessat. La formació ha protagonitzat un cas únic, en la història recent, de persecució ferotge per part del sistema. A la legislatura anterior, Pedro Sánchez pactà amb ella perquè no tingué altre remei. Sense la presència de Podemos, potser el govern no hauria pres ni una tercera part de les seues mesures més progressistes i d'esquerres. A Pablo Iglesias li fallà la vista amb Yolanda Díaz; aquesta, tota somriures, bon rotllet i llàgrimetes de solidaritat amb Irene Montero, és una política de la vella escola comunista —o d'Esquerra Unida, tant se val. En considerar que l'exministra d'Igualtat ja no era rendible, Díaz no dubtà a desfer-se'n. Va pensar que restava, més que sumava (puro cálculo comercial, com deia José Miguel Monzón en una entrevista).
En el fons, s'està dilucidant si ha de prevaler l'esquerra cuqui o la radical —en el sentit d'anar a l'arrel dels problemes socials. La pugna ha tingut episodis cridaners. Yolanda oferí a Podemos que Nacho Álvarez fos ministre, a descomptar de la quota de Sumar en el govern. Això no són maneres. Crec que el procediment adequat era haver-los dit als morats que presentaren una persona candidata i haver negociat en cas de discrepàncies. Però Sánchez no volia veure Irene Montero ni en pintura. Finalment ha guanyat l'opció cuqui, que beneficia clarament el PSOE, i Podemos ha decidit marxar del grup parlamentari de Sumar per tres bons motius: per a no perdre visibilitat, per a tenir iniciativa política pròpia i per a intentar sobreviure (Les eleccions europees són a tocar). És possible que això li faça mal al conjunt de l'esquerra. ¡Les eternes divisions! Tal vegada hagués estat preferible que Irene Montero abandonés el tauler polític de motu proprio. ¡Millor marxar que ser expulsat! Reconèixer la derrota també és una virtut.
I en un camp de batalla on volen els ganivets, ¿què pinta Compromís? ¡No pot tenir estratègia política pròpia, ni visibilitat! Papi Robles, síndica a les Corts Valencianes deixava aquest titular en un diari: «La legitimitat no te la dóna una foto, te la donen molts anys de treball.» Sí, però la foto dóna visibilitat. Recordem que Podemos i Esquerra Unida restaren fora de les Corts després de les últimes eleccions autonòmiques. Però IU tindrà un ministeri i a Podemos li n'havien ofert un. Als Comuns i Más Madrid també els ha tocat una cartera. A Compromís, cap. Àgueda Micó serà portaveu segona del grup parlamentari de Sumar darrere d'Aina Vidal, dels Comuns. Micó tindrà poquíssima visibilitat al Congrés dels Diputats. Al grup mixt, Joan Baldoví en tenia molta durant l'anterior legislatura. Aprofitava molt bé l'escàs temps d'intervenció de què disposava. De fet, fou un dels diputats més valorats de la cambra. La visibilitat és important; sense ella, la gent acaba ignorant que existeixes. En pròximes cites electorals, l'estimbada podria ser colossal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada