Tan aviat com es va saber que Francina Armengol havia anunciat la possibilitat d'utilitzar llengües cooficials als debats parlamentaris, sorgí la proposta de canviar el nom, català, amb què és conegut el valencià fora dels límits del país. La idea fou suggerida per gent que ja ha fet altres propostes en el passat relacionades amb elements constitutius de la identitat dels valencians. ¿Era representativa, aqueixa gent, d'un sentir generalitzat? En aquells moments resultava difícil contestar la pregunta. ¿Què opinaven els escriptors, els periodistes, els professors, les persones usuàries dels registres estàndard, literari i acadèmic? Ximo Puig s'apropià aviat de la idea i Compromís l'avalà, però l'assumpte plantejava interrogants. ¿Com s'anava a donar oficialitat al nou nom? S'afirmà que constaria al Congrés dels Diputats. Alguns vam entrar en el terreny de les suposicions. La denominació hauria de figurar al reglament de la cambra (en què caldria fer les modificacions adients, per tal d'oficialitzar l'ús de diverses llengües durant els debats parlamentaris) i en la documentació que s'hi genera —el diari de sessions, per exemple. I esperar que el canvi de nom fos assumit per l'àmbit acadèmic internacional. Però les coses no han anat així.
Al final es va decidir d'utilitzar l'expressió genèrica "llengües cooficials" i no entrar en detalls. Ara bé, ¿hi hauria hagut prou amb fer constar «català / valencià» al Reglament del Congrés, perquè la denominació hagués adquirit automàticament caràcter oficial? Mmm. Els noms de les llengües provenen de processos distints, històrics i polítics. Poden derivar de noms de llocs que designen els parlants dels respectius dialectes constitutius (com el castellà o el català), el nom d'un poble (l'anglès o l'alemany), el nom d'un espai geogràfic (com la península Itàlica), el nom d'un estat nació (com el francès, que prové a la vegada d'un dialecte franc de la regió d'Île-de-France). De vegades, llengües antigues, com el grec, conserven els noms. La solució adoptada rarament és conseqüència d'una decisió administrativa. És més aviat producte de la història. Els filòlegs solen donar per bo el nomenclàtor acceptat de les llengües parlades al món. Per al cas del català, només se m'acudí una manera de consolidar el canvi proposat: que l'AVL dictaminés que el valencià passaria a dir-se català / valencià i que la doble denominació fos recollida en l'Estatut d'Autonomia.
Fàcil, ¿veritat? ¿Algú creu que el PP valencià, que rebutja des de fa més de quatre dècades la unitat de la llengua —en contra dels dictàmens de la RAE i l'AVL— anava a acceptar que es diga català / valencià? Els promotors de la doble denominació buscaven apaivagar tensions i enfrontaments. Afirmaven que feien una aportació absolutament equidistant, però els possibles disconformes van estar acusats preventivament d'intolerants i radicals. Es va sentir comparar blaveros amb partidaris de no tocar res. A mi em semblà una pèssima estratègia. S'oblidà que les múltiples renúncies fetes anteriorment no havien aconseguit apaivagar la bèstia. Més aviat sembla passar el contrari: amb la mínima excusa, torna la batalla campal. El nivell de renúncia és considerable en Compromís. Ja ni senyeres figuren als seus papers. Durant la campanya de les eleccions autonòmiques, Baldoví, en comptes de parlar de formació nacionalista, o valencianista, utilitzava l'expressió "força política de proximitat". Potser, el resultat catastròfic d'aquesta estratègia estranya fou la pèrdua de noranta mil votants el dia 28 de maig.
¡Massa renúncies! Ni PSOE ni Compromís van avançar durant la passada legislatura en assumptes com el requisit lingüístic, l'augment d'hores de valencià a l'ensenyament, la incorporació a l'Institut Ramon Llull... Això sí, després de perdre les eleccions, Ximo Puig va traure pit com a paladí de la llengua. «Mort Pasqual, li portaren l'orinal.» En realitat, ¿hi ha guerra lingüística avui? Jo crec que no. Almenys no com aquella que es va lliurar durant la Transició. La guerra de què parlen PP i Vox l'intenten desfermar ells. Els qui neguen la unitat són —si es considera el nombre de publicacions de la RACV, per exemple— quatre gats. Molta gent ha après valencià a l'escola i té clara la unitat de la llengua. També està clara per a la immensa majoria d'escriptors. En canvi, hi ha "conflicte" en sentit sociolingüístic, entre llengua minoritzada, el valencià o català, i llengua dominant, el castellà. I assistim a un espectacle peculiar: els personatges que vindiquen el valencià col·loquial per a usos formals defensen la seua pretensió parlant en castellà. En realitat, la bèstia només s'aquietaria si els valencianoparlants renegaren de la seua llengua. La resta, ¡garbellar aigua!
Al final es va decidir d'utilitzar l'expressió genèrica "llengües cooficials" i no entrar en detalls. Ara bé, ¿hi hauria hagut prou amb fer constar «català / valencià» al Reglament del Congrés, perquè la denominació hagués adquirit automàticament caràcter oficial? Mmm. Els noms de les llengües provenen de processos distints, històrics i polítics. Poden derivar de noms de llocs que designen els parlants dels respectius dialectes constitutius (com el castellà o el català), el nom d'un poble (l'anglès o l'alemany), el nom d'un espai geogràfic (com la península Itàlica), el nom d'un estat nació (com el francès, que prové a la vegada d'un dialecte franc de la regió d'Île-de-France). De vegades, llengües antigues, com el grec, conserven els noms. La solució adoptada rarament és conseqüència d'una decisió administrativa. És més aviat producte de la història. Els filòlegs solen donar per bo el nomenclàtor acceptat de les llengües parlades al món. Per al cas del català, només se m'acudí una manera de consolidar el canvi proposat: que l'AVL dictaminés que el valencià passaria a dir-se català / valencià i que la doble denominació fos recollida en l'Estatut d'Autonomia.
Fàcil, ¿veritat? ¿Algú creu que el PP valencià, que rebutja des de fa més de quatre dècades la unitat de la llengua —en contra dels dictàmens de la RAE i l'AVL— anava a acceptar que es diga català / valencià? Els promotors de la doble denominació buscaven apaivagar tensions i enfrontaments. Afirmaven que feien una aportació absolutament equidistant, però els possibles disconformes van estar acusats preventivament d'intolerants i radicals. Es va sentir comparar blaveros amb partidaris de no tocar res. A mi em semblà una pèssima estratègia. S'oblidà que les múltiples renúncies fetes anteriorment no havien aconseguit apaivagar la bèstia. Més aviat sembla passar el contrari: amb la mínima excusa, torna la batalla campal. El nivell de renúncia és considerable en Compromís. Ja ni senyeres figuren als seus papers. Durant la campanya de les eleccions autonòmiques, Baldoví, en comptes de parlar de formació nacionalista, o valencianista, utilitzava l'expressió "força política de proximitat". Potser, el resultat catastròfic d'aquesta estratègia estranya fou la pèrdua de noranta mil votants el dia 28 de maig.
¡Massa renúncies! Ni PSOE ni Compromís van avançar durant la passada legislatura en assumptes com el requisit lingüístic, l'augment d'hores de valencià a l'ensenyament, la incorporació a l'Institut Ramon Llull... Això sí, després de perdre les eleccions, Ximo Puig va traure pit com a paladí de la llengua. «Mort Pasqual, li portaren l'orinal.» En realitat, ¿hi ha guerra lingüística avui? Jo crec que no. Almenys no com aquella que es va lliurar durant la Transició. La guerra de què parlen PP i Vox l'intenten desfermar ells. Els qui neguen la unitat són —si es considera el nombre de publicacions de la RACV, per exemple— quatre gats. Molta gent ha après valencià a l'escola i té clara la unitat de la llengua. També està clara per a la immensa majoria d'escriptors. En canvi, hi ha "conflicte" en sentit sociolingüístic, entre llengua minoritzada, el valencià o català, i llengua dominant, el castellà. I assistim a un espectacle peculiar: els personatges que vindiquen el valencià col·loquial per a usos formals defensen la seua pretensió parlant en castellà. En realitat, la bèstia només s'aquietaria si els valencianoparlants renegaren de la seua llengua. La resta, ¡garbellar aigua!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada