¡Que se sàpia qui té la vara!

Els espais públics de la ciutat solen ser el lloc adient per a escenificar el poder —o les relacions de poder, parlant amb més propietat. Això explica que existisquen espais diferents: districtes de rics i barris de pobres; zones ben urbanitzades i suburbis deixats de la mà de Déu. Naturalment, la jerarquia que ocupa una contrada no és inamovible. La ciutat canvia amb el pas del temps. Es poden ficar alguns exemples. En èpoques passades, les millors cases de Xàtiva i molts convents s'edificaven en carrer de volta, és a dir, al circuit per on desfilaven les principals manifestacions religioses públiques, les processons de Divendres Sant, el Corpus, la Mare de Déu de la Seu... A hores d'ara, llevat del carrer Montcada, que encara conserva l'aire aristocràtic o burgés de temps pretèrits, gran part de la volta es degrada i es despobla. Els nuclis històrics, antany residència de les elits urbanes, perden activitat artesanal, comerços i habitants, llangueixen i cedeixen la seua preeminència social a les noves zones d'eixampla i a algunes colònies d'habitatges unifamiliars. Però la necessitat d'escenificar el poder de qui mana no perd vigència ni que canvien els temps.

Molts lectors recordaran que el projecte de Ciutat de les Arts i les Ciències impulsat a València pels socialistes contemplava la construcció d'un "pirulí", una altíssima torre de comunicacions que havia d'emular les ja construïdes a Madrid i Barcelona. (L'assumpte sempre ha tingut un vessant freudià; es tracta de veure qui la té més llarga.) Doncs bé, només guanyar les eleccions, el PP decidí d'aturar la construcció, encara que els seus fonaments, d'un cost enorme, ja estaven enllestits. Rita Barberà i Zaplana van caponar el pirulí; no volien que romangués a la memòria popular com la "Torre dels Socialistes". A Xàtiva, Rus actuà semblantment; la primera decisió en accedir a l'alcaldia fou decretar una mena de damnatio memoriae (condemna de la memòria). Ordenà eliminar les peces urbanes que pogueren ser associades amb l'anterior govern socialista. El nou alcalde es dedicà a llevar de les vies públiques fonts, el bust de l'acadèmic Maravall i altres elements. ¡Sense tallar-se un pèl! I és que la primera preocupació dels nous edils no sol ser atendre les necessitats urgents dels ciutadans, sinó marcar territori, ensenyar qui té la vara.

La política urbanística de Rus consistí a embellir tots els espais en què habiten les elits urbanes —sobretot l'Albereda, on es renovà el paviment—, oblidant-se de les perifèries. També construí noves eixamples d'unifamiliars —érem en plena bombolla del rajol— i llegà a la posteritat unes grans obres —grans en dimensions, sobrecosts i possibles untons. Destaca l'enorme plat volador posat sobre l'antiga plaça de bous de Demetrio Ribes. A València, la senyora Català també s'ha embarcat en una gens dissimulada escenificació de poder —amb damnatio memoriae inclosa. Diversos espais públics que el govern d'esquerres havia convertit en zones de vianants tornen a estar curulles de vehicles. ¡Arrasar tot allò relacionat amb l'etapa de l'alcalde Ribó! ¿València, ciutat verda? ¿Millora ambiental? ¿Conquesta d'espais per al gaudi de les persones? ¿Augment de zones d'esbargiment? ¿Millor accés al comerç? ¿Més àrees de joc per a xiquets? Tot això són bajanades per a una dreta interessada sols en la guerra cultural contra els adversaris polítics.

Certes escaramusses no tenen trellat; la llista de ciutats europees que han convertit llurs centres urbans en extenses zones de vianants és llarguíssima. Les restriccions al trànsit de vehicles han estat decidides tant per governs d'esquerres com de dretes. (Millorar l'accessibilitat i la mobilitat als espais públics no té color polític.) Però la dreta local no suporta res que vinga de l'esquerra, i aquesta sol optar pels draps calents i l'actitud porega. Faltava saber que el regidor xativí de Vox fa la rosca al seu coreligionari torero i vicepresident de la Generalitat perquè el govern finance obres pendents al bunyol pretesament taurí herència de l'era russista. L'esquerra no s'atreveix a llevar l'afegitó a la plaça de bous més gran del món. Toreé en ella con mi compadre José y sólo hubo media entrada, va dir Juan Belmonte una vegada. ¿Hi haurà plat volador de Rus per a tota l'eternitat? ¿No existirà cap empresa de ferralla disposada al desmuntatge en canvi de fer-se seu tot el metall? Bé que no obtinguérem cap ingrés per l'operació, el paisatge de Xàtiva milloraria.

(publicat a Levante-EMV, el 16/12/2023)