Recorde que, quan estudiava primària als claretians, tenia una assignatura, Història Sagrada, en què m'explicaven passatges de la Bíblia. El protagonista de tots els episodis bíblics era sempre el poble d'Israel i els seus líders (els patriarques, els profetes, Moisès, Josuè, jutges, els reis David i Salomó...). La violència era omnipresent als relats. Els israelites i els seus dirigents sempre estaven en guerra amb diferents pobles: els amalequites, els moabites, els filisteus, els caldeus, els romans... El cabdill Josuè es dedicà a exterminar les tribus que habitaven a Canaan, perquè era la terra promesa per Jahvè. El episodis amb vessament de sang eren continus: Judit i Holofernes, David i Goliat... Tot això sense comptar que també Joan el Baptista i Crist patiren una mort violenta. D'altra banda, Jahvè es manifestava a tothora com un déu colèric i venjatiu. La seua ira afectava tant Israel com els altres pobles. Els càstigs eren innombrables: l'expulsió d'Adam i Eva del paradís, les plagues d'Egipte, la destrucció de Sodoma i Gomorra, la conversió de la dona de Lot en estàtua de sal, la pesta que matà 70.000 jueus com a punició al rei David...
Bé que l'assignatura es deia "Història" Sagrada, l'arqueologia i la historiografia modernes han anat desmuntat la historicitat de molts dels episodis que ens van contar. Al capdavall, el llibre sagrat només és una obra literària que recull una gran col·lecció de mites. És clar que jo no tenia prou discerniment per a detectar punts febles en allò que m'explicaven. A més, la finalitat de tot plegat era adoctrinar els alumnes, infondre'ls el temor a Déu. Els relats bíblics tenien un efecte lògic en els alumnes: ens sentíem identificats amb els hebreus. A l cap i a la fi, la Bíblia és un llibre tan sagrat per a cristians com ho és per a jueus. «Els cristians també som poble elegit», proclamaven els pares claretians. Per tant, vaig créixer amb una actitud ambivalent envers els jueus. Crist, sa mare, els apòstols (Pere, primer papa de l'Església, Joan, el preferit de Crist, Pau, veritable artífex del cristianisme...) i Lluc l'evangelista eren jueus. Però també ho eren Judes, els fariseus i Caifàs. No m'explicaren la possibilitat que Judes fos un zelota empipat pel pacifisme de Jesús —pacifisme relatiu, perquè Crist fuetejà sense miraments els mercaders del temple.
Hi havia, per tant, jueus bons i jueus roïns. Jo veia l'exèrcit d'Israel com el poble en armes. Tots els joves, xics i xiques, havien de fer el servei militar. En 1967, després de vèncer la guerra dels sis dies, Moshe Dayan se'ns presentà com un heroi, com un nou David contra els filisteus. Sent ja un jove amb edat d'aprofundir en assumptes enrevessats, continuava sumit en el dubte. Els jueus havien patit múltiples persecucions almenys des de l'edat mitjana. Estava molt recent l'holocaust perpetrat pels nazis. Sentia la lògica inclinació a solidaritzar-me amb el perseguit. D'altra banda, els xiquets de la meua generació havíem estat adoctrinats en l'aversió als "moros". En principi, no trobava inconvenient a l'existència del modern estat d'Israel fundat a Palestina. Els seus pares fundadors eren socialistes. A Israel proliferarà l'experiència col·lectivista dels quibuts. Avui, ja sé moltes coses que ignorava. Es pot ser socialista i sionista, és a dir, racista. Els laboristes són tan sionistes com ho són el Likud i els seus aliats extremistes i ultrareligiosos. I l'actual guerra a Gaza em fa reviure episodis bíblics d'extrema crueltat. L'extermini de l'enemic és llei divina.
Les forces armades israelianes han resultat ser tan sanguinàries com qualsevol altra. Queda molt clar que segueixen la Bíblia al peu de la lletra. «A la terra que el Senyor, el teu Déu, et dóna en heretat perquè en prengues possessió has d'esborrar de sota el cel la memòria d’Amalec. ¡No te n’oblides!» (Deuteronomi, 25:19) Les ignomínies comeses pel Tzáhal són infinites. En l'era de tecnologies digitals com ara les dades massives i la intel·ligència artificial, l'exèrcit d'Israel té geolocalitzats els mòbils dels periodistes. Quan detecta que un corresponsal està comunicant-se amb el seu mitjà, se li envia una bomba guiada. Sovint, bombardegen el domicili del periodista, matant tota la seua família. Ja han mort vora setanta periodistes a Gaza. Les FDI també tenen detectats domicilis de membres de Hamàs. Bombardegen edificis sencers. (El domicili no és la instal·lació militar o d'altre tipus en què un milicià desenvolupa la seua activitat, sinó l'habitatge al qual viu amb la seua família.) El Tzáhal bombardeja campaments de refugiats, dispensaris, hospitals, escoles, seus d'organismes de l'ONU i ONG, infraestructures, seus d'institucions...
Bombardeja barriades senceres. Ha destruït total o parcialment el 60% dels habitatges del nord de la franja. Des del 7 d'octubre, han mort 20.000 palestins (8.000 d'ells, xiquets i xiquetes, i 6.200, dones). Els ferits són vora 50.000. S'estima que els cadàvers sota edificis enderrocats són uns 6.700. Nou de cada deu persones no poden menjar tots els dies. Escasseja l'aigua potable. Estan tallats els subministraments d'aigua, combustible i electricitat. Israel permet una entrada mínima i insuficient d'ajuda internacional. Proliferen les malalties infeccioses i la desnutrició. «L'impacte del conflicte en la salut és catastròfic; el sistema sanitari de Gaza està agenollat i ensorrant-se», ha denunciat dies enrere el cap de l'Organització Mundial de la Salut, Tedros Adhanom Ghebreyesus. Els soldats detenen, despullen i colpegen civils i els presenten com a milicians de Hamàs. Els militars israelians es dediquen al pillatge en les zones controlades. Es filmen fent burla de les víctimes i difonen els vídeos per les xarxes socials. Sovint —sobretot a Cisjordània— prenen xiquets com a escuts humans. Els soldats disparen contra gent desarmada.
Vuit de cada deu palestins estan desplaçats. Viuen amuntegats en campaments provisionals alçats sobre el fangar que provoquen les pluges hivernals. La crisi humanitària és immensa. Els crims de guerra, evidents. La imatge de mares doloroses —i de pares, i de iaios— que porten en braços fundes blanques amb els cadàvers dels seus fills o néts és devastadora. Israel ha provocat en quasi tres mesos una tragèdia mai vista. Les seues autoritats es passen per l'arc triomfal el dret internacional humanitari. L'agressió israeliana està mostrant, en viu i en directe, una cosa que sabíem des de fa temps. En tota guerra surten a passejar els pitjors instints de la humanitat. L'exèrcit d'Israel no se'n salva. Homes sobretot —però també dones— que a casa o amb els amics deuen ser bellíssimes persones es tornen monstres quan es veuen amb armes de foc a les mans. I se senten legitimats per a cometre llurs atrocitats; segueixen els manaments del venjatiu Jahvè, escrits al llibre sagrat, la Bíblia que m'explicaven quan era menut. Veiem en televisió, en ple segle XXI, com es posa en pràctica tot allò que escriví Moisès —vés a saber— al Deuteronomi.
Bé que l'assignatura es deia "Història" Sagrada, l'arqueologia i la historiografia modernes han anat desmuntat la historicitat de molts dels episodis que ens van contar. Al capdavall, el llibre sagrat només és una obra literària que recull una gran col·lecció de mites. És clar que jo no tenia prou discerniment per a detectar punts febles en allò que m'explicaven. A més, la finalitat de tot plegat era adoctrinar els alumnes, infondre'ls el temor a Déu. Els relats bíblics tenien un efecte lògic en els alumnes: ens sentíem identificats amb els hebreus. A l cap i a la fi, la Bíblia és un llibre tan sagrat per a cristians com ho és per a jueus. «Els cristians també som poble elegit», proclamaven els pares claretians. Per tant, vaig créixer amb una actitud ambivalent envers els jueus. Crist, sa mare, els apòstols (Pere, primer papa de l'Església, Joan, el preferit de Crist, Pau, veritable artífex del cristianisme...) i Lluc l'evangelista eren jueus. Però també ho eren Judes, els fariseus i Caifàs. No m'explicaren la possibilitat que Judes fos un zelota empipat pel pacifisme de Jesús —pacifisme relatiu, perquè Crist fuetejà sense miraments els mercaders del temple.
Hi havia, per tant, jueus bons i jueus roïns. Jo veia l'exèrcit d'Israel com el poble en armes. Tots els joves, xics i xiques, havien de fer el servei militar. En 1967, després de vèncer la guerra dels sis dies, Moshe Dayan se'ns presentà com un heroi, com un nou David contra els filisteus. Sent ja un jove amb edat d'aprofundir en assumptes enrevessats, continuava sumit en el dubte. Els jueus havien patit múltiples persecucions almenys des de l'edat mitjana. Estava molt recent l'holocaust perpetrat pels nazis. Sentia la lògica inclinació a solidaritzar-me amb el perseguit. D'altra banda, els xiquets de la meua generació havíem estat adoctrinats en l'aversió als "moros". En principi, no trobava inconvenient a l'existència del modern estat d'Israel fundat a Palestina. Els seus pares fundadors eren socialistes. A Israel proliferarà l'experiència col·lectivista dels quibuts. Avui, ja sé moltes coses que ignorava. Es pot ser socialista i sionista, és a dir, racista. Els laboristes són tan sionistes com ho són el Likud i els seus aliats extremistes i ultrareligiosos. I l'actual guerra a Gaza em fa reviure episodis bíblics d'extrema crueltat. L'extermini de l'enemic és llei divina.
Les forces armades israelianes han resultat ser tan sanguinàries com qualsevol altra. Queda molt clar que segueixen la Bíblia al peu de la lletra. «A la terra que el Senyor, el teu Déu, et dóna en heretat perquè en prengues possessió has d'esborrar de sota el cel la memòria d’Amalec. ¡No te n’oblides!» (Deuteronomi, 25:19) Les ignomínies comeses pel Tzáhal són infinites. En l'era de tecnologies digitals com ara les dades massives i la intel·ligència artificial, l'exèrcit d'Israel té geolocalitzats els mòbils dels periodistes. Quan detecta que un corresponsal està comunicant-se amb el seu mitjà, se li envia una bomba guiada. Sovint, bombardegen el domicili del periodista, matant tota la seua família. Ja han mort vora setanta periodistes a Gaza. Les FDI també tenen detectats domicilis de membres de Hamàs. Bombardegen edificis sencers. (El domicili no és la instal·lació militar o d'altre tipus en què un milicià desenvolupa la seua activitat, sinó l'habitatge al qual viu amb la seua família.) El Tzáhal bombardeja campaments de refugiats, dispensaris, hospitals, escoles, seus d'organismes de l'ONU i ONG, infraestructures, seus d'institucions...
Bombardeja barriades senceres. Ha destruït total o parcialment el 60% dels habitatges del nord de la franja. Des del 7 d'octubre, han mort 20.000 palestins (8.000 d'ells, xiquets i xiquetes, i 6.200, dones). Els ferits són vora 50.000. S'estima que els cadàvers sota edificis enderrocats són uns 6.700. Nou de cada deu persones no poden menjar tots els dies. Escasseja l'aigua potable. Estan tallats els subministraments d'aigua, combustible i electricitat. Israel permet una entrada mínima i insuficient d'ajuda internacional. Proliferen les malalties infeccioses i la desnutrició. «L'impacte del conflicte en la salut és catastròfic; el sistema sanitari de Gaza està agenollat i ensorrant-se», ha denunciat dies enrere el cap de l'Organització Mundial de la Salut, Tedros Adhanom Ghebreyesus. Els soldats detenen, despullen i colpegen civils i els presenten com a milicians de Hamàs. Els militars israelians es dediquen al pillatge en les zones controlades. Es filmen fent burla de les víctimes i difonen els vídeos per les xarxes socials. Sovint —sobretot a Cisjordània— prenen xiquets com a escuts humans. Els soldats disparen contra gent desarmada.
Vuit de cada deu palestins estan desplaçats. Viuen amuntegats en campaments provisionals alçats sobre el fangar que provoquen les pluges hivernals. La crisi humanitària és immensa. Els crims de guerra, evidents. La imatge de mares doloroses —i de pares, i de iaios— que porten en braços fundes blanques amb els cadàvers dels seus fills o néts és devastadora. Israel ha provocat en quasi tres mesos una tragèdia mai vista. Les seues autoritats es passen per l'arc triomfal el dret internacional humanitari. L'agressió israeliana està mostrant, en viu i en directe, una cosa que sabíem des de fa temps. En tota guerra surten a passejar els pitjors instints de la humanitat. L'exèrcit d'Israel no se'n salva. Homes sobretot —però també dones— que a casa o amb els amics deuen ser bellíssimes persones es tornen monstres quan es veuen amb armes de foc a les mans. I se senten legitimats per a cometre llurs atrocitats; segueixen els manaments del venjatiu Jahvè, escrits al llibre sagrat, la Bíblia que m'explicaven quan era menut. Veiem en televisió, en ple segle XXI, com es posa en pràctica tot allò que escriví Moisès —vés a saber— al Deuteronomi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada