La rendició de Breda

Vindicacions tardanes

Que José Luis Rodríguez Zapatero ha balafiat el corrent de confiança i simpatia que aixecà en guanyar les primeres eleccions és cosa ben sabuda. Encara recorde com Alfonso Guerra li va traure el malnom de Bambi. Durant un temps, els fets semblaven desmentir aquesta imatge de beneït. «Astut com una serp i manyac com una coloma» semblava una caracterització més ajustada del president socialista. Els fets han vingut, però, a donar la raó al senyor Guerra. Com un beneït —o pitjor encara, com un tarròs— s’està comportant Zapatero durant el període de traspàs de poders. Generalment, en les setmanes que precedeixen la presa de possessió del nou executiu, els governs de dretes solen practicar una política de terra cremada; procuren deixar un camp minat als seus successors. ZP, en canvi, està fent una transició “modèlica”. Pel que sembla, tot són facilitats i transparència amb l’equip que presideix la senyora Saénz de Santamaría, una bona peça. Per què fa això ZP? Per què ha indultat el banquer Alfredo Sáenz, condemnat per delicte de denúncies falses? (El vicepresident segon i conseller delegat del Santander féu aquestes afirmacions en juny: Es imprescindible desmontar el welfare, el estado de bienestar europeo, y no tenemos demasiado tiempo para hacerlo.) ¿Per què no s'ha passat aquesta patata calenta al senyor Rajoy? Un govern en funcions només ha d’executar assumptes de tràmit. ¿A sant de què es planteja ara el futur del Valle de los Caídos? El senyor Rodríguez Zapatero ha tingut vuit anys per a donar una orde ben senzilla: col·locar una càrrega de dinamita —sí, de dinamita— en l’enorme creu que presideix Cuelgamuros i enderrocar-la. «Mort Pasqual, li portaren l’orinal», fa la dita. Zapatero ha tingut temps per a fer això i altres coses, com ara promulgar la llei de mort digna i cures pal·liatives, i la llei de llibertat religiosa. I encara gràcies! Com que les bases socialistes amenaçaven amb una revolta —jo tinc amics que eren a punt d’esgarrar el seu carnet del PSOE—, el govern en funcions ha hagut de fer marxa enrere en altres afers que volia passar resolts a Rajoy: una segona retallada de sous als funcionaris i el desenvolupament de la Llei Sinde. ¿Pensa José Luis que Mariano, agraït, no acusarà el PSOE d'haver mentit sobre la veritable situació del país? Bambi? Aquest qualificatiu es queda curt. Recorde haver-li dit a l’amic Vicent Terol que ZP era, en part, un dels nostres. Al final, ha resultat ser un torracollons que, llevat d’algunes mesures progressistes —en matèria de drets civils, posem per cas—, ha fet una gestió equivocada de la crisi, ha tingut una actitud massa submisa davant dels poders globals i ha pecat d’ingenuïtat en nombrosíssimes ocasions. (La ingenuïtat és un dels pitjors pecats que pot cometre un polític.) En resum: ha provocat la devastació del seu partit i de l’esquerra en general.

El botones Sacarino

Sacarino, protagonista d’un còmic de Francisco Ibáñez inspirat en els personatges francesos Gaston Lagaffe i Spirou, ambdós d'André Franquin, era el grum —en castellà, el botones— d'un diari anomenat El aullido vespertino, que posteriorment passaria a dir-se DDT. El botones Sacarino tenia encomanades múltiples tasques: tenir cura de l’ascensor, netejar i ordenar els despatxos, omplir de tinta les ampolletes, fer encàrrecs, etc. El proppassat dia 20, em vingueren a la memòria les aventures de Sacarino. Un regidor del PP actuava com apoderat al col·legi electoral en què la meua dona presidia una de les taules. Jo també vaig passar molta estona en aqueix col·legi (com que havia d’estar sol tot el dia, vaig atendre la petició d’una coalició minoritària que necessitava apoderats) i vaig tenir ocasió, per tant, d’observar les evolucions dels militants dels diferents partits al llarg de la jornada. D’on traurà el PP la caterva d’interventors i apoderats que exhibia? Ai! «Qui té diners té tot adreç, i filla de rei si volgués», diu el refrany.

En fi, ja coneixia des de fa temps els maneigs que fan servir alguns per tal de pescar fins a l’últim vot en les aigües tèrboles de les cites electorals: enredades al padró, vots per correu manipulats, intents d’embolicar els immigrants i els vells... He vist, en altres conteses, el continu trasbals d’avis, des dels domicilis i les residències on viuen fins als col·legis electorals —en ambulàncies, en cotxes privats conduïts per coneguts militants. Generalment, els iaios porten les paperetes ja introduïdes als sobres respectius. Sovint, llurs acompanyants pretenen traslladar els sobres fins a la mateixa taula, quan els ancians tenen problemes de mobilitat. Sort que no totes les persones es deixen embolicar d’una manera tan barroera! Sense anar massa lluny, una senyora major que conec em contava com hagué de rebutjar dies abans dels anteriors comicis locals els oferiments d’una coneguda militant del partit finalment guanyador: «Si vol, la puc portar al col·legi electoral o la puc ajudar a votar per correu.» La senyora no picà l’ham. «El meu fill m’ajudarà», va dir.

El regidor esmentat més amunt semblava haver-se transmutat el 20 de novembre en ascensorista; com que s’havia emparat de les claus de l’ascensor, tots aquells electors que necessitaven utilitzar la màquina elevadora —gent major, discapacitats, persones accidentades— havien de passar pel seu post de sentinella. I ell, clar, aprofitava l’avinentesa per a garlar amistosament, traure pit i mostrar el logo del partit, preguntar en veu baixa  als usuaris si ja duien preparades les paperetes... Total: l’home no tenia assossec; degué estar tot el dia de guàrdia, al costat de l’ascensor. (A les sis de la vesprada, quan vaig tornar al col·legi, després d’haver descansat una llarga estona a ma casa, l’home continuava exercint de botones, voltat d’una plèiade d’apoderats i apoderades del seu partit.) Quin objecte tindria una dedicació tan abnegada? Si ell ja sabia que anava a guanyar les eleccions! És més: pel que sembla, el desassossec no era privatiu de Xàtiva; en un poble de Galícia, els interventors del PP van exigir, durant l’escrutini, que es considerés vàlida una papereta del seu partit que algú havia introduït al sobre junt amb una tallada de xoriç.

A mi, totes aquestes anècdotes em recorden els diversos personatges de Paco Ibáñez: la parella de Pepe Gotera y Otilio, chapuzas a domicilio, posem per cas, sempre acabava provocant, a causa de la seua ineptitud, esfondraments, inundacions i retrunys a les llars on intervenia; Sacarino solia protagonitzar situacions divertides, malifetes que alteraven el funcionament de l’oficina. Els membres del govern local xativí n’han fet de ben grosses al llarg del passats períodes municipals. Ara bé, com a encarregats de la fontaneria electoral no tenen preu. Els hi va la vida! Els resultats dels dos últims comicis indiquen que la dreta autòctona podria haver tocat sostre. L’enfonsament del PSOE ha dissimulat una dada òbvia: tant a València com a Xàtiva, els populars comencen a perdre vots (Rus ja no suma; resta). I clar, s’ha estès l’alarma entre els càrrecs públics i els afiliats que viuen directa o indirectament de la política —o arrodoneixen llurs ingressos amb dietes i complements pagats per l’erari públic—, i entre els clients que gaudeixen d’alguna prebenda. Estan disposats fins i tot a fer de botones en canvi de conservar la “mamella” indefinidament.

(publicat a Levante-EMV, el 03/12/2012)

S’admeten apostes!

Ja s’està acabant la ressaca electoral i no tardarem a sentir les primeres cantilenes del PP: «El PSOE ens ha estat enganyant. Les arques estan més buides del que deien els socialistes. Hem heretat una situació calamitosa. No tindrem altre remei que aplicar noves mesures d’ajust per a evitar la catàstrofe. En una hora difícil per a tots, calen dosis molt altes de patriotisme.» No es pot descartar, evidentment, que els socialistes hagen intentat maquillar els comptes de l’Estat, però la consueta del PP no serà casual; ja estava prevista. Les receptes dels empresaris per a crear ocupació consisteixen bàsicament a flexibilitzar el mercat laboral, ço és, afavorir el comiat, baixar els salaris... Durant la campanya, el Partit Popular ha callat, per tal de no espantar els votants, però anteriorment sempre s’havia manifestat conforme amb aquestes tesis de la patronal. El problema és el següent: si tots els empresaris apliquen aquestes mesures, i el govern les dóna per bones, qui quedarà que puga comprar els seus productes?

D’altra banda, els mercats financers, que només estan interessats a cobrar a l’interès més elevat possible el deute contret per les administracions públiques, aconsellen la disminució de la despesa, ço és, els plans d’austeritat. (Es tracta, evidentment, de destinar a la devolució del deute la major quantitat possible de recursos disponibles sense tocar ni un mil·límetre els impostos que graven el capital.) En quines parcel·les es pot retallar? Doncs, bàsicament en tres: salaris dels funcionaris, inversió en infraestructures i dotacions públiques, i serveis que conformen el denominat estat del benestar —educació, sanitat i prestacions socials. (També hi ha marge, menor, per a privatitzar algunes empreses públiques que encara romanen en mans de l’estat: televisions, aeroports, Renfe...) Rajoy ha negat, durant la campanya, que vaja a ficar la tisora als serveis socials bàsics (educació, sanitat, pensions) o que vaja a pujar els imposts.

On rau el misteri? Si es vol acomplir l’objectiu marcat per la UE, cal disminuir el dèficit públic en uns quants milers de milions d’euros. D’on sortiran aquests diners? Dels ingressos? De l’estalvi? De la lluita contra el frau fiscal? Fins ara, Rajoy calla, però la resposta vindrà ben aviat en forma de cantilena: «El PSOE ens ha estat enganyant; la situació és més dolenta del que pensàvem. No tenim altre remei que aplicar mesures d’ajust molt dures si volem evitar l’abisme. En aquesta hora difícil, hem d’estar tots units.» S’admeten apostes!

“Conforme pitjor, millor”

Ja s’ha dit altres vegades: l’esquerra de l’esquerra sol defendre la teoria del “conforme pitjor, millor”. M’explique: és millor que guanye aclaparadorament la dreta reaccionària; així, tan aviat com els seus dirigents comencen a aplicar retalls i mesures antipopulars, hi haurà un gran esclat social i s’obriran les grans alberedes a la democràcia de debò. Una derivació d’aquesta teoria és la urgència de combatre l’estat d’ànim de les capes populars, renuent a mobilitzar-se massivament contra els governs socialdemòcrates, quan aquests es pleguen davant dels poders globals. S’ha d’aplanar el camí a la dreta, perquè un govern dur i reaccionari facilita, segons aquest corrent d’opinió, la resposta social davant les enormes injustícies comeses per uns i altres. Doncs bé, ara que Rajoy ha esdevingut una mena de monarca absolut, no quedarà altre remei —«per força, els moros van a missa», fa la dita— que abonar-se a la tesi del “conforme pitjor, millor”. Dit en altres paraules: esperem que Mariano es lleve ràpidament la melena, pose en pràctica uns retalls socials encara més dràstics que els vists fins ara, i que això propicie una ràpida estavellada de la dreta.

S’ha de recordar, però, que aquesta teoria és, en realitat, un camp sembrat de mines. Primer, caldria acotar què entenem avui per classes populars o classes treballadores. Els autors de l’obra Hay alternativas, han posat de manifest com la “revolució conservadora i neoliberal” de Margaret Thatcher i Ronald Reagan «posà en marxa una estratègia política i cultural orientada a introduir nous valors socials que fomentaren l’individualisme i la fragmentació social, els quals, junt a l’atur i l’endeutament com a resultat de menors ingressos, sempre actuen com a font de submissió i desmobilització política». Les polítiques neoliberals han produït canvis graduals no sols en la base productiva i financera, sinó en tot l’orde social, en la forma de ser i actuar dels individus, com a conseqüència de la desigualtat i la desocupació provocades per aqueixes polítiques. La classe obrera ha desaparegut. Els assalariats estan molt dividits. S’han perdut la unitat i la consciència de classe. Les capes més privilegiades dels assalariats han esdevingut affluent workers que es consideren operadors, en comptes d’obrers. S’ha substituït el concepte de classe obrera pel de classe mitjana.

D’altra banda, les dades concretes no corroboren la pretesa submissió dels treballadors als governs socialistes. Al govern de Felipe González se li feren quatre vagues generals (en 1985, 1988, 1992 i 1994), algunes d’elles amb un enorme seguiment; a Zapatero, li n’han convocat una. Hi ha la tendència inveterada a ser més crític amb l’esquerra que amb la dreta. Quan els socialistes prenen mesures antipopulars, la gent es revolta; quan les pren la dreta, la gent acota el cap (pel que es veu, encara no ha desaparegut el costum ancestral d’inclinar-se davant dels senyors). No està clar, per tant, que el poble es vaja a revoltar aviat contra el govern de Rajoy. Tampoc no veig massa clar que un esclat social imminent òbriga les grans alberedes a una esquerra decidida a impulsar polítiques econòmiques d’esquerres. De moment, tindrem un govern absolut del PP, que governarà l’estat, les autonomies, les diputacions i les grans ciutats. I el recanvi a mitjà termini, si Rajoy s’entesta a seguir aplicant les mateixes polítiques constrictives —de manera més dura encara— i s’estavella, podria ser un govern de tecnòcrates com el de Grècia o el d’Itàlia. Visca Goldman Sachs Group, Inc. i visca la democràcia! I mentrestant, ja dic, ens abonarem  a la teoria del “conforme pitjor, millor”. Quin remei!

Nostàlgia dels països boreals

Avui dissabte és jornada de reflexió electoral, una peculiaritat autòctona. (En altres països amb democràcia ben acendrada —al Regne Unit, posem per cas— no existeix jornada de reflexió; es pot fer propaganda partidària fins i tot el mateix dia de les eleccions, davant dels col·legis.) Altra característica del sistema electoral espanyol és l’escassa vinculació entre els parlamentaris electes i els seus votants. Les circumscripcions són provincials i no existeix oficina del diputat. Els ciutadans no tenen, per tant, cap relació amb els seus representants. En realitat, les eleccions generals només dirimeixen quin candidat a la presidència obtindrà  més escons i podrà formar el govern de l’estat. Per això, la ciutadania sol tenir la percepció que els grups parlamentaris són una tropa llunyana i anònima que, seguint les indicacions del cap de files, es limita a votar sí o no, o a votar en blanc, quan es debat un projecte de llei. De fet, els partits polítics estatals han col·locat sovint, a les llistes valencianes, candidats paracaigudistes o cuneros.

Un candidat cunero és aquell que, sense tenir cap relació amb una circumscripció —o tenint-la molt dèbil—, forma part d’una de les seues llistes electorals. Des dels orígens de la democràcia, el número de “paracaigudistes” que s’han llançat sobre el país és nombrós. Abril Martorell, per exemple, que estiuejava de menut a Picassent, encapçalà la candidatura d’UCD per València. EUPV arribà a presentar Cristina Almeida, oriünda de Badajoz, com a cap de llista per Alacant. El PSOE també ha tirat mà dels cuneros sovint: José María Maravall, María Teresa Fernández de la Vega... Però la palma se l’emporta, sense cap dubte, el PP: Nacho Uriarte, José María Michavila, Federico Trillo... Sortosament, el paracaigudisme ha minvat; quasi totes les llistes que es voten demà estan encapçalades per gent vinculada al país (així i tot, Trillo, natural de Cartagena, ocupa per enèsima vegada el primer lloc a la llista popular d’Alacant).

Tothom sap que els diputats intervenen poc als debats —els de peu solen romandre callats—, que fallen més que una carrabina de fira a les seues obligacions laborals —és freqüent veure l’hemicicle pràcticament buit—, que cobren sous, complements, dietes i jubilacions molt suculents... Durant la campanya electoral, s’ha sentit dir, al líder d’un partit majoritari, que caldria reduir el nombre de diputats. Tal i com estan les coses, potser pagaria la pena d’eliminar-los tots i establir un sistema de vot ponderat —d’acord amb els resultats dels comicis—, que fins i tot es podria articular a través de mitjans telemàtics, sense necessitat de presència física a l’hemicicle. (El Senat, vist que no serveix per a res, es podria eliminar ja.) Entre les propostes del Moviment 15-M hi ha una, la revisió del sistema electoral, que podria solucionar les coses. Ara bé, com això requereix l’acord dels grans partits, ja ens podem acomiadar d’una nova llei que corregisca el bipartidisme hegemònic a l’escena política espanyola.

En aquestes circumstàncies, quina cosa hem de reflexionar els xativins? No sé. Els seguidors dels partits polítics són com els fanàtics d’un equip de futbol, d’una fidelitat a prova de bomba. Altres persones també tenen ja decidit què faran amb el seu vot. La jornada de reflexió sols serà d’utilitat per als indecisos i els defraudats. Tinc unes amigues vacil·lants que encara no saben si votaran a pallús conegut o a savi per conèixer. Jo els dic: «Teniu altres possibilitats: quedar-se a casa, a recer de la pluja, o votar a candidats pròxims, de la terra, que porten una mica d’aire fresc a la Carrera de San Jerónimo.» A mi, en realitat, només em pica la curiositat una cosa: saber com celebraran la victòria els militants del partit que guanye. A Xàtiva, la prepotència i la falta d’estil d’alguns s’havien traduït fins ara en llançament de coets, com fan els exaltats del futbol. Però se’ns anuncia una manera distinta i sorprenent d’exterioritzar la saragata: xampany i dones. (I mentrestant, les farmàcies sense cobrar els medicaments, i les persones dependents sense ajudes.) De vegades m’entren ganes d’emigrar a qualsevol país boreal.

(publicat a Levante-EMV, el 19/11/2011)

Probable demolició del benestar social

A la dècada dels noranta, mesos abans del final del darrer govern de Felipe González, se sentia contínuament allò de Váyase, señor González. Reconec que, d’alguna manera, jo també em vaig sumar a la cobla; era l’època dels casos de corrupció del PSOE i la guerra bruta contra ETA. Molta gent d’esquerra opinava que els socialistes mereixien un bon càstig. Ara no se sent cap cantilena, perquè Zapatero va anunciar fa mesos que no repetiria com a candidat a la presidència del govern, i totes les enquestes pronostiquen que Mariano Rajoy serà el guanyador de la pròxima cita electoral. Quan marxà Felipe González, vingueren Aznar, Álvarez Cascos, Isabel Tocino, Federico Trillo... Ara podrien venir Rajoy, Cospedal, Saénz de Santamaría, González Pons...

El meu parer sobre els càstigs electorals —d’alguna cosa ha de servir l’edat i l’experiència— ha experimentat variacions; des la meua perspectiva d’esquerres, el puniment al PSOE, per no haver aplicat un programa veritablement socialdemòcrata, mai no hauria de consistir a obrir les portes de bat a bat a la dreta cavernícola —que és allò que tenen pensat de fer molts electors diumenge vinent. Això sí, després del terrabastall electoral, els socialistes haurien d’interrogar-se sobre la seua gestió de la crisi, i no mirar cap a un altre costat. Jo desitge que ningú no obtinga, a les pròximes eleccions, la majoria absoluta. I de cap manera em sedueix la idea d’un govern presidit pel cap dels mateixos que governen a casa nostra des de fa temps.

Si això s’esdevé, esperem almenys que la probable demolició del benestar social, fins a extrems insuportables, acabe estavellant-los com més aviat millor. Mentrestant, com que els socialistes valencians baixaran previsiblement tres o quatre graons més cap al seu infern particular, no estaria mal que el nacionalisme progressista valencià assolís per fi representació parlamentària a Madrid. No sé si la seua presència serviria de molt, però almenys visualitzaria una opció nova i diferent. El bipartidisme ja comença a ser francament anguniant. Tanmateix, s’ha de recordar que hi ha molta més pluralitat a la banda esquerra que a la banda dreta de l’espectre polític. El bloc de dretes és monolític. Això i les martingales de la llei electoral solen afavorir descaradament les hosts conservadores.

Mare, quina por!

Generalment, quan arriben eleccions generals, els partits que tenen les enquestes en contra solen apel·lar a l’argument de la por. Ara bé, ho fan —com diria jo?— d’una manera massa rutinària, sense creativitat. «Si guanya en tal, congelarà les pensions», solen dir, intentant acollonir els avis. I clar, com que els avis ja han sentit moltes vegades aquesta cançó, no solen picar l’ham. Damunt, en aquesta ocasió, qui realment ha retallat el sou als funcionaris i ha congelat les pensions dels majors és el partit que previsiblement perdrà les eleccions del proper diumenge. ¿Hi ha motius, en vista d’aquestes previsions, per a tenir por? I tant! Anem a explicar el perquè.

Si obté la majoria absoluta, Rajoy serà com el rei Lluís XIV de França. La France c’est moi, deia el monarca gal; L’Espagne c’est moi, podrà dir Mariano Rajoy. El PP manarà a Xàtiva, a la Diputació, a la Generalitat i al Govern de l’Estat. Rajoy serà una mena de reietó absolut. Més d’un pensarà: «Sí, però encara no has dit de què s’ha de tenir por.» Anem allà! Està clar que Zapatero s’ha plegat als designis dels poders globals; Rajoy, en canvi, “és” part d’aquests poders. Les retallades amb què ens ha obsequiat durant aquesta legislatura el govern socialista seran una minúcia comparades amb aquelles que presumiblement durà a cap el govern del Partit Popular, seguint els desigs dels mercats.

De fet, Dolores de Cospedal ja ha anunciat que la gent es tirarà al carrer quan el PP començe a destapar el seu programa ocult. En què consistirà aquest programa? «A qui no vol cols, dos plats», fa la dita. La idea, pel que portem vist a les comunitats governades pel PP, és posar a la venda l’estat del benestar complet: privatització de la sanitat, l’educació, les pensions, les oficines d’ocupació, les televisions públiques, les infraestructures... (Només alguns d’aquests serveis públics —dispensaris, escoles— sobreviuran amb un caire merament residual i assistencial.) Es podrien decretar, per exemple, el copagament de l’assistència sanitària i un augment del percentatge que han de pagar els malalts pels medicaments que necessiten. (Els populars parlen insistentment d'aquests plans.)

També podrien arribar l’augment de les taxes universitàries, noves retallades salarials als funcionaris, la disminució de les pagues extres als treballadors, l’augment de l’edat de jubilació, el comiat lliure, la desregulació de la negociació col·lectiva, l’augment de l’IVA, el retall de les plantilles de funcionaris; la pèrdua de poder adquisitiu de les pensions... Finalment, Rajoy ja ha anunciat que pensa modificar —per enèsima vegada— la llei d’educació i totes aquelles normes que asseguren a diversos sectors socials el gaudi més efectiu de llurs drets civils: dret a l’avortament, matrimoni homosexual... Anem a estar governats al dictat de l’Església!

I totes aquestes mesures es podran prendre sense cap problema, gràcies a una còmoda majoria absoluta. Molta gent no sembla, però, tenir por d’aquestes perspectives. Ni indignats del 15-M, ni nassos! Una plèiade d’electors, farta de les polítiques socialistes, votarà a un partit que pensa dur a cap unes polítiques encara més escorades a la dreta, als postulats de les teories neoliberals que acabaran abocant-nos al caos i la ruïna absoluts. ¡Com són de misterioses, de vegades, les reaccions humanes! Molta gent votarà —tot i saber que és una persona indolent i flemàtica— al “Rei Sol”, només pel gust d’enviar Zapatero a fer punyetes. Mare, quina por! Si almenys es produís un miracle d’última hora, si el PP no obtingués la majoria absoluta i fos possible un govern de coalició amb el concurs dels nacionalistes i EU...

La solució, a quatre passes

Qui en traurà profit?

Ara mateix, molta gent no deixa de fer-se la mateixa pregunta: qui traurà profit electoral del cessament definitiu de les accions violentes d’ETA? Tot i acceptar la possibilitat d’equivocar-se, la majoria creu que només se n’aprofitarà l’entorn de la il·legalitzada Batasuna. I clar, a alguns els trau de polleguera aquesta perspectiva. «¿Com és possible que la decisió etarra de no matar mai més puga traduir-se en vots per al seu entorn polític?», s’interroga més d’una persona. L’explicació és relativament senzilla. El final de la violència dificulta la impugnació de la nova marca abertzale, Amaiur. (De fet, el govern i  la fiscalia ja han decidit de no impugnar-la.) El món radical basc recuperarà, per tant, els vots perduts per les successives sigles declarades il·legals. Una part d’aquells vots havia engreixat l’abstenció, és cert, però altra part havia anat a parar provisionalment a distintes forces polítiques (especialment al PNB). Ara, Amaiur els recuperarà. En aquest sentit, cal recordar que Bildu, la marca predecessora d’Amaiur, es quedà tan sols a cinc punts de distància de la primera força política basca, el PNB, a les darreres eleccions locals. Una distància, ja es veu, ben curta.

El món abertzale sempre ha tingut un viver important de vots, però la millora dels seus recents resultats electorals té altres possibles explicacions. El nacionalisme basc més moderat sol sentir —malgrat la seua incomoditat per les accions violentes— certa simpatia envers els activistes d’ETA. Recordem la frase d’Arzalluz: «Uns agiten l’arbre i altres recullen les anous.» Les accions d’ETA privaven el seu entorn polític d’un recolzament electoral més ample. Amb el cessament de la violència, part del nacionalisme moderat es repensarà el seu vot. Actuarà com el pare que rep el fill pròdig. I no seria estrany que aquest fill faça seus els fruits de la noguera, almenys durant un temps. Recordem que la nova marca sobiranista compta amb el concurs d’Aralar. En definitiva, veurem novament, després del pròxim dia 20, com els diputats abertzales fan acte de presència a la Carrera de San Jerónimo (fins i tot cap la possibilitat que puguen formar grup parlamentari propi). Seria el corol·lari lògic al llarg període de proscripció política imposat pel PSOE i el PP a l’esquerra basca. Els dos partits espanyols s’ho haurien d’haver pensat millor.

Haurien d’haver pres exemple dels partits majoritaris britànics, als quals no se’ls passà pel cap d’il·legalitzar el Sinn Féin irlandès, braç polític de la banda terrorista IRA. Ara, en escampar-se per moltes zones d’Euskal Herria la sensació que els soldats tornen de la guerra, l’entorn polític de la banda podria atreure un flux de simpatia que desborde el PNB. (Sí, ens pot semblar inaudit, però una franja gens menyspreable de l’electorat nacionalista pensa que els anteriors gudaris , tant si estan llicenciats com si estan tancats a les presons, són una mena de reservistes o presoners de guerra.) Això sí, serà difícil que els abertzales conserven indefinidament el corrent d’afecció. El temps acabarà posant cadascú al seu lloc. Cal recordar que ETA es proclama marxista leninista. No crec que el conjunt de la societat basca estiga per a bromes. En acabar-se la primera onada de congratulacions pel final de la violència, els electors —inclosos els nacionalistes— exigiran a tots els partits que gestionen i, si és possible, acreixen les quotes de benestar amb què compta Euskadi, més elevades —cal recordar— que les vigents a la resta de l’Estat espanyol. El conglomerat radical es desinflarà si no dóna resposta a aquesta demanda.

Abstenció?

Des de fa dies, apareixen a la blogosfera propostes d’abstenció activa de cara a les pròximes eleccions del dia 20. Totes tenen la seua lògica, si més no aparent: part de l’electorat socialista —l’ala més esquerrana, cabrejada amb les mesures neoliberals preses pel govern de Rodríguez Zapatero— podria votar Compromís, EU o abstenir-se; els independentistes diuen que aquestes no són les seues eleccions i titllen Compromís de formació aigualida i neoblavera; molts indignats no se senten representats per ningú... Un company de blogosfera ha dit que aquestes són les eleccions del je ne sais quoi. En principi, jo no tinc pensat d’abstenir-me. Trobe que l’abstenció no servirà de res. És possible, segons les enquestes, que no vaja més enllà del 30%. Pensem que els electors i els simpatitzants del PP, que ja oloren un triomf aclaparador, acudiran a votar en massa. (També hi acudiran gents de pelatge divers; els qui busquen una taula de salvació equivocada, els qui volen pegar-li un puntelló al PSOE...)

Amb un índex d’abstenció del 30%, els partits polítics majoritaris no se sentiran al·ludits. Per a prendre-se-la seriosament, caldria una abstenció massiva, altíssima. I així i tot és possible que els partits hegemònics continuaren mirant cap a d’altre costat. Recordem què va passar a Catalunya amb el nou Estatut: sotmès a referèndum, s’aprovà amb una abstenció del 60% més o menys, però els partits polítics que promovien el vot afirmatiu estaven la mar de satisfets, perquè la majoria dels catalans, segons ells, havia recolzat la reforma estatutària. Quan la gent no acut a votar, els governants solen dir que ha fet bon dia i les famílies han sortit d’excursió, o que ha fet un dia de gossos i no abellia sortir de casa. Com que no hi ha manera de provar l’abstenció activa i conscient, els polítics acaben atribuint-la a simple passotisme, a desafecció envers tot allò que faça olor a política o al mal oratge. És més, l’abstenció alta permet d’aconseguir un escó amb menys vots, i afecta igualment tots els partits, grans o menuts.

Hi ha també la temptació del vot en blanc. Aquest vot és demolidor per a les minories. És vot vàlid, tal com contempla la Llei Electoral, però no computa, és a dir, no passa a la fase de repartiment d’escons. Altera a la baixa, per tant, els percentatges de vots obtinguts pels partits, cosa que perjudica particularment aquelles forces minoritàries que lluiten per superar el tant per cent mínim exigit per a obtenir representació parlamentària. En resum: és evident que perjudica moltíssim els partits menuts i beneficia els grans.

La mare de tots els debats

Els dos polítics que debatien ahir ho tenien francament complicat. Rubalcaba no sabia com vorejar les decisions econòmiques i socials preses pel govern socialdemòcrata de què ha format part fins a dates molt recents. Aquestes decisions, recordem-ho, s’han pres al dictat dels denominats “mercats”, en realitat un grup ben reduït de polítics i especuladors (directius dels bancs centrals, gestors de bancs privats i fons d’inversió d’alt risc, propietaris de grans fortunes, accionistes majoritaris de grans empreses multinacionals...). El govern de Rodríguez Zapatero ha comès sis errors colossals: no punxar, quan encara tenia possibilitats de fer-ho, la bombolla immobiliària, no apostar més decididament per un nou model productiu, no reconèixer la crisi quan aquesta començava a traure les orelles, prendre mesures demagògiques per a guanyar les darreres eleccions generals (la decisió de donar 2500 euros a cada xiquet nascut, per exemple), afavorir els culpables de la crisi i carregar l’ajust sobre les esquenes dels treballadors, i anunciar falsament l’aparició dels denominats “brots verds”. Tots aquests errors es resumeixen en una sola frase: Zapatero s’ha plegat en excés a les pressions dels poders globals i a l'oportunisme polític.

Es podran fer conjectures sobre les escasses possibilitats que tenia el govern socialista de defugir les pressions. Jo mateix era dels qui opinaven que Rodríguez Zapatero tenia un marge de maniobra molt estret; si un estat com el nostre s’hagués sortit de les regles del joc imperants en Europa —on ara mateix mana la dreta pura i dura— els atacs a la nostra economia haurien estat ferotges. Entre el blanc i el negre està, però, el gris. L’actual president del govern ha portat les coses a l’extrem. Pactà, posem per cas, d’incloure a la Constitució, sense consultar a la ciutadania, el dogma neoliberal del dèficit zero. I encara més: quan el primer ministre grec, Yorgos Papandreu, anuncià la seua intenció de convocar un referèndum —per a donar la paraula als seus conciutadans, que han d’engolir-se, tant si vols com si no vols, unes mesures d’ajust duríssimes—, Zapatero féu els cors a Nicolas Sarkozy i Angela Merkel, i es llançà a la jugular del seu company d’Internacional Socialista. (De tota manera, Papandreu tampoc no ha resultat ser un rebel irredempt; més bé ha acabat practicant allò tan valencià d’arrancâ de burro, parâ de rossí.) En definitiva, la gestió econòmica de Zapatero ha resultat insuportable fins i tot per a molts simpatitzants socialistes.

Rajoy, en canvi, havia de vorejar altre perill: deixar al descobert alguna de les cartes que amaga. (Si l’electorat arribés a saber les veritables intencions de la dreta, les enquestes es podrien tornar en contra seua.) Així que tot el debat va transcórrer per senderes previsibles: el candidat socialista tractant de destapar les cartes del contrincant; el candidat popular retraient al socialista els errors comesos pel seu govern i anunciant un canvi que no va concretar en què consistirà. Qui dels dos va guanyar? No sabria dir. A Rubalcaba, el van trair l’inconscient i les enquestes; durant el primer bloc, actuava com qui ja se sent irremissiblement relegat a l’oposició (al segon bloc, es va sobreposar, probablement advertit pels seus assessors). Per la seua banda, Rajoy estava nerviós, llegia molt i es va equivocar sovint. ¿Haurà influït el debat en els indecisos? ¿Aconseguirà Rubalcaba arrapar algun vot que atenue la previsible derrota? Tampoc no estaria mal que l’espectacle bipolar difós anit anime algun indecís a votar pels partits minoritaris de caire progressista que també participen a la contesa electoral. La solució, el pròxim dia 20.

Hay alternativas

Fa uns mesos, l’Editorial Aguilar havia mostrat interès per publicar el llibre Hay alternativas; propuestas para crear empleo y bienestar en España, de Vicenç  Navarro, Juan Torres i Alberto Garzón, prologat per Noam Chomsky. Quan ja s’havia acordat la data de llançament d'aquest llibre —hauria d’haver aparegut a les llibreries el proppassat 19 d’octubre— i havia començat la seua promoció al web d’Aguilar i a les llibreries, els editors es van tirar enrere: van comunicar, sense donar més explicacions, que l’empresa volia retardar la publicació. Es confirmava així com és de difícil difondre —just quan és més necessari, en períodes electorals— les idees alternatives al pensament únic que domina tot el debat polític i social als països europeus. Els tres autors es veieren obligats, per tant, a desestimar l’estranya proposta d’edició d’Aguilar.

Convé recordar que aquesta editorial forma part —amb Alfaguara, Altea, El País-Aguilar, Santillana i Taurus, entre d’altres— de Grupo Santillana, pertanyent, a la seua vegada, al holding PRISA. Els accionistes majoritaris de PRISA són la família Polanco (amb un 35,016% de les accions) i, des de mitjan any passat, d’un fons d’inversió nord-americà, la Liberty Acquisition Holdings Corp. (que té el 57,7% de les accions). Aquest hedge fund agrupa més de 70 grans inversors, entre els quals figuren GLG, Taurus, Glenhill, Millenium, T Rowe Price, First Eagle, Soros Fund, Fortress, Teachers Advisors, Canada Pension Plan i els bancs Citigroup, Credit Suisse, Deutsche Bank i Morgan Stanley.

Per a solucionar la situació, els autors optaren per oferir l’obra gratuïtament a través de la xarxa, en format pdf, i en una nova edició impresa per Ediciones Sequitur. Aquesta editorial s’ha arriscat, amb la col·laboració d’ATTAC Espanya, a publicar ràpidament el text, que ja està a les llibreries des del passat 31d’octubre, al preu de 10 euros. Els autors tenen la ferma convicció que només es pot sortir de la crisi aguda que pateix el capitalisme, i que només s’aconseguiran més ocupació i més benestar social, si la ciutadania coneix allò que de veritat està  succeint a l’economia. S’han de donar a conèixer les alternatives existents contra les receptes neoliberals. I aquest llibre és una magnífica contribució. Els autors denuncien, en una nota, que «l’ocultació d’alternatives pels falsimedia convencionals és ja més que indignant; tota la ciutadania hauria de lluitar perquè algun dia se’ls puguen exigir responsabilitats».

El silenci o la manipulació amb què els poders globals tracten de tapar estafes, saquejos i morts és generalitzat. «Els mitjans de desinformació s’han convertit ja fa temps en còmplices de la barbàrie», afirmen Vicenç  Navarro, Juan Torres i Alberto Garzón. En definitiva, resulta força interessant divulgar la versió de l’obra en pdf, analitzar-la i difondre les seues propostes. En realitat, els mateixos lectors poden esdevenir distribuïdors. De pas, es defenen la pluralitat i la llibertat de pensament contra la censura dels grans oligopolis i el pensament únic imposat pels poders globals econòmics, financers i mediàtics. Finalment, es difonen el coneixent i el pensament crític. Qualsevol persona pot descarregar-se el llibre gratuïtament des del web d’ATTAC Espanya, els webs de Vicenç  Navarro, Juan Torres i Alberto Garzón, o punxant ací. També es pot comprar l’exemplar imprès en paper al web d’Editorial Sequitur.

De moliner canviaràs i de lladre no escaparàs

S’ha de reconèixer que els polítics, a base de molta barra i de repetir exageradament la mateixa cançó, acaben venent-nos la moto. Ara, per exemple, el senyor Rajoy, que podria ser el futur president del govern, ens amolla dia sí i dia també aquesta perla: Hay que ser austeros; no se puede gastar lo que no se tiene. Reconec que em va entrar la rialla, en sentir per primera vegada aquesta frase, perquè vivim en un país (el país de l’America's Cup, la Volvo Ocean Race, el circuit urbà de Fórmula 1, la Ciutat de la Llum, la Ciutat de les Arts i les Ciències...) on el mot “austeritat” ha desaparegut dels diccionaris. Vivim en una terra fallera i barroca en què mana des de fa molts anys el partit de Rajoy. Ací, els seus correligionaris treien els diners de la CAM i Bancaixa —que ara tenen les arques ben buides— a paletades, per a tapar forats com el de Terra Mítica. En aquestes contrades hi ha hagut diners per a construir aeroports sense avions i fonts ornamentals als polígons industrials, encara que després no n’hi haja per a nous ambulatoris, ni per a pagar la despesa farmacèutica, ni per a prestacions als dependents. Aquesta és la millor terreta del món, la meca dels castells de focs artificials, de les places de bous cobertes, de les estacions de l’AVE en pobles de vint-i-cinc mil habitants.

«Açò ho pague jo!» era el nostre lema més estès. (En realitat, el lema complet, en boca dels polítics, és «açò ho pague jo amb diners prestats o del contribuent».) L’ajuntament de Xàtiva, posem per cas, s’ha gastat sovint diners que no tenia. O dit en altres paraules: ha compromès despeses sense tenir la consignació pressupostària o els diners corresponents. Trasparencia y austeridad serán nuestras señas de identidad, proclamava setmanes enrere la senyora Cospedal. Transparència? Al nostre ajuntament estan apareixent factures sense consignació pressupostària, dels exercicis 2007, 2008, 2009, per un total de tres milions d’euros. I continuen apareixent més —algunes d’elles per despeses de l’última campanya electoral. Aquests diners no han sortit a la llum de motu proprio, sinó per imperatiu de la llei de morositat aprovada en 2010. No se puede gastar lo que no se tiene, diu Rajoy? Ai, que m’entra la riota! Açò és xauxa, la pàtria de les factures ocultes. Ara mateix, el nostre ajuntament deu dotze milions als seus proveïdors. I el termini de pagament de factures ha augmentat a cinc-cents dies. La corporació ha hagut de demanar un crèdit ICO per a poder pagar despeses corrents —circumstància que no s’havia produït mai des que tenim ajuntament democràtic. I s’ignora el nombre de factures ocultes que encara podrien guardar als calaixos l’alcalde o altres membres del seu equip.

Altra falca que repeteix sovint el candidat Rajoy és la següent: Nosotros somos partidarios de bajar los impuestos. Baixar els impostos? No serà a Xàtiva... La pujada de l’IBI, per posar un cas paradigmàtic, ha estat espectacular. I el govern municipal no pot mirar cap a altre costat. El rebut de l’IBI ha pujat perquè l’ajuntament va demanar una revisió cadastral que, en molts casos, ha tingut una conseqüència insòlita: el preu de mercat de molts immobles és inferior al seu valor cadastral. (Recordem que la crisi ha provocat una davallada del preu dels habitatges.) El plenari d’ahir decidí revisar el cadastre, però l’alcalde ja ha fet una advertència: pensa pujar el coeficient que s’aplica als valors impositius. (L’edil no vol que baixe la recaptació, perquè l’ajuntament està ofegat econòmicament.) I clar, tot açò acabarà influint en la morositat tributària de les empreses que sobreviuen al col·lapse. Encara no s’ha produït cap conat de rebel·lió fiscal, però alguns proveïdors ja comencen a dir en privat que no haurien de pagar cap impost local mentre l’ajuntament, a la seua vegada, no els abone a ells les factures pendents.

Les falques de Cospedal i Rajoy —tornem al principi— no són massa creïbles. Als xativins, no ens haurien de vendre la moto. De fet, nombrosos analistes adverteixen que el programa ocult de Rajoy no contempla cap baixada imminent i generalitzada d’impostos. Contemplaria, en canvi, retalls de la despesa social molt dràstics, cosa que de moment el candidat nega per tal de no perdre vots. (Si mirem a les comunitats autònomes governades pel PP, ens farem una idea dels llocs on pensa clavar la tisora l’host popular.) Abans de posar la papereta a l’urna, hauríem de recordar, per tant, la dita ancestral: «De moliner canviaràs i de lladre no escaparàs.»

(publicat a Levante-EMV, el 05/11/2011)

Una guingueta perfectament prescindible

Està a punt de començar la campanya electoral, una guingueta perfectament prescindible. Els partits majoritaris ocuparan tots els espais disponibles per a llançar moltes frases fetes, molts eslògans propagandístics, però cap cosa de substància. En política econòmica, tots dos propugnen una política semblant (els “mercats” no els deixaran sortir-se de sota cavall i rei). Per tant, resulten una mica patètics els seus missatges repetitius.

El PP, probable guanyador, diu que acabarà amb l’atur i la crisi, però no explica com. Rajoy sap perfectament que una franja voluminosa de l’electorat vota amb els peus. Sí, sí, amb els peus! Puntada de peu a qui creu culpable de tots els mals i que vinga un altre, sense parar-se a considerar el refranyer popular: de moliner canviaràs i de lladre no escaparàs; altres vindran que el faran sant; valen més sendes velles que novelles; val més boig conegut que savi per conèixer. Per què havia de complicar-se la vida Rajoy, espantant el personal? No descobrirà les seues intencions ni matant-lo. Total... Encara que no diga res de trellat, igual ha de guanyar les eleccions...

I què diu el PSOE? Diu que farà, si guanya, allò que Zapatero hauria pogut fer —o almenys intentar fer— en aquesta darrera legislatura i no ha fet: canviar el model productiu; pujar els impostos als rics; frenar els retalls en despeses socials; impulsar polítiques de creixement per a crear ocupació; reformar la llei electoral; aprimar les diputacions provincials; aprovar una llei de mort digna... Rubalcaba arriba tard; segons les enquestes, una majoria de l’electorat ja no confia en el seu partit; molta gent ha perdut la fe en els socialistes. No és que en tinga molta més en els populars, però ansieja un revulsiu, un canvi d’aires. Creu que la dreta té més mà per a solucionar els problemes econòmics —la il·lusió, ja se sap, mai no es perd. Salvant un improbable miracle, els socialistes passaran a l’oposició.

I les formacions polítiques minoritàries què? Doncs, barallant-se per traure el cap. La normativa sobre espais electorals prima exageradament els partits grans i només deixa esquerdes als menuts. Es priva l’electorat, per tant, de conèixer noves cares, noves propostes. Es fica un tap a la possible renovació del panorama polític. La vida és molt injusta per als pobres! Així i tot, al País Valencià podria repetir-se el resultat de les darreres autonòmiques: el PP obtindrà un triomf avassallador, els socialistes valencians baixaran tres o quatre esglaons més cap a l’infern, i EU i Compromís es consolidaran. La campanya electoral, ja dic, és una guingueta sobrera.

Temps afegit?

Després d’un escrutini d’infart, el resultat de les eleccions de diumenge ha deparat poques sorpreses a la nostra ciutat. S’ha seguit el guió previst: el PSOE continua el seu lent viatge cap a enlloc; els valencianistes es consoliden a l’Ajuntament; Esquerra Unida, a més de recuperar l’escó que Víctor d’Hont havia regalat al PP, li’n pren un al PSOE; la dreta local revalida la majoria absoluta d’un pèl. Això sí, la suma aritmètica dels vots demostra que guanyen —per poc, és cert— les esquerres: 7.928 vots de PSOE, EUPV i Compromís per 7.333 del PP. (La dreta no obtindria la majoria ni sumant els 319 de Democràcia Participativa.) Camps i Rita Barberà també han experimentat sengles retrocessos electorals. Tot açò ens permet de fer alguna elucubració i traure’n diverses conclusions. Què hauria passat, per exemple, si tota l’oposició xativina s’hagués presentat unida a les eleccions? Hauria sumat o hauria restat vots? Qui sap!

Ja no té sentit capficar-s’hi, però està clar que els tripijocs de la normativa electoral —sistema d’Hont inclòs— han donat novament el triomf a la dreta local. Quant a les conclusions, Rus hauria de ser conscient que només compta amb el recolzament explícit d’un 32,2% dels electors (6.618 xativins s’han abstingut, han votat en blanc o han emès un vot nul). L’alcalde hauria d’intentar governar per a tots els ciutadans, hauria de fer un esforç de magnanimitat. Tanmateix, coneixent el seu tarannà sectari i arrogant, la seua desconsideració amb els adversaris i amb el propi electorat, no crec que vejam cap esforç significatiu en aqueix sentit. El primer símptoma de prepotència, les traques del dia vint-i-dos per la nit, en plena eufòria triomfalista. No sé a vostès, però a mi em sembla de mal gust tirar coets després d’una victòria electoral —damunt, ben minsa, com s’acaba d’explicar. S’ha de ser elegant en el triomf i en la derrota. Com més va, els militants d’alguns partits polítics més s’assemblen als seguidors exaltats dels equips de futbol.

L’altra conclusió és evident: el PSOE, que hauria de ser la locomotora del canvi, sembla una vagoneta en via morta, o un club gran enfonsat al final de la taula classificatòria. Un amic meu, sense abandonar el símil esportiu, diu que el partit està guanyat; només queda jugar el temps afegit. I anuncia cofoi el final d’un cicle. Bonica comparació! De moment, Rus va guanyant el partit ni que siga marcant en fora de joc. I al temps afegit —un període llarguíssim de quatre anys—, l’oposició, extenuada, encara pot encaixar més d’un gol. En realitat, caldria fer anàlisis més profundes. Quan un equip va mal, cal un revulsiu. El socialistes autòctons, que també han patit un cataclisme a nivell autonòmic, necessiten una refundació urgent o potser —com diu Vicent Partal en una entrevista de la sèrie “El túnel valencià”, penjada a VilaWeb—, desaparèixer com més aviat millor, perquè ja no semblen ser alternativa de res.

Tampoc no està clar quin avantatge tindria per al pluralisme polític valencià una recuperació socialista que menés de nou al bipartidisme pur i dur. Precisament, les úniques novetats de les eleccions autonòmiques han arribat de la mà de l’esquerra plural. EUPV, bé que no ha capitalitzat com es preveia l’enrenou del 15-M, ha obtingut cinc escons a les Corts. I la coalició Compromís, que ha esdevingut la tercera força parlamentària valenciana amb sis diputats, ha proporcionat la veritable sorpresa de la nit electoral, en superar el llistó del 5% (el Bloc aconsegueix per fi representació parlamentària sense ajuda d’Esquerra Unida). En definitiva, l’esquerra plural albira certa esperança a l’horitzó, però encara haurà de completar una llarga travessia del desert. De moment, el triomf del monopartidisme és aclaparador a nivell global, malgrat les reivindicacions del 15-M, el milió de vots nuls i en blanc, i les petites alegries de la nit electoral. Com he dit en alguna ocasió, a qui no vol brou, tassa plena!

(publicat a Levante-EMV, el 25/05/2011)

Paradoxes al voltant del Moviment 15-M

Segons el diccionari, una de les accepcions del mot “paradoxa” és la següent: «Enunciat o raonament que porta a dues conclusions mútuament contradictòries però de cap de les quals hom no pot prescindir.» Està clar que haver ordenat divendres per la nit una actuació policial a la plaça madrilenya Puerta del Sol, plena de gom a gom, era —deixant al marge el fet que no s’hi estava cometent cap acte violent o palesament il·legal— una absoluta temeritat (una missió impossible, diria jo). De tota manera —i ací rau la primera paradoxa—, Rubalcaba ho tenia molt malament. Si hagués ordenat el desallotjament, li haurien plogut retrets d’una banda; com no ho va fer, li cauran de l’altra.

Jo crec que la qüestio de la legalitat o la il·legalitat de les concentracions de Puerta del Sol i altres places no està solucionada. Hi ha col·lisió entre dues legislacions: la general sobre els drets de reunió i expressió, i l’específica sobre els processos electorals (hi ha jurisprudència del Constitucional al respecte; unes sentències seues anteriors van avalar les manifestacions durant la jornada de reflexió). A la Junta Electoral Central, que no és exactament un tribunal, han sorgit vots particulars. També s’han presentat sengles apel·lacions al Tribunal Suprem i al Constitucional que han estat desestimades sense entrar al fons de l’assumpte, per qüestions processals o de forma. Queda pendent altra apel·lació al Constitucional remesa per Esquerra Unida (que li ha tret un rendiment altíssim a la moguda).

De manera que ací està la segona paradoxa: les mateixes concentracions podrien ser legals i il·legals alhora. Hi hauria una tercera, aquesta emparentada amb el realisme fantàstic: «Declaren la il·legalitat d’una protesta pacífica que vol modificar la legalitat.» També tenim afirmacions paradoxals consistents a dir una cosa i justament la contrària: els concentrats en Puerta del Sol estan en contra del sistema, però fan propostes per a millorar-lo; estan organitzats, però formen un moviment espontani; són d’extrema esquerra, però susciten la simpatia de personatges com Carlos Fabra... El corol·lari de totes aquestes paradoxes podria expressar-se amb la següent frase: ja anava sent hora que algú protestés als carrers, però ara toca anar-se’n a casa.

Els mateixos protagonistes de les concentracions cauen en contínues paradoxes; primer, deien que la gent s’hauria d’abstenir o votar als partits minoritaris, però ara proclamen que no volen donar cap consigna de caire electoral; en un principi, alguns portaveus del moviment afirmaven que aquestes eleccions no eren importants per a ells, però ara han declarat que pensen votar. Quant a la presència d’Ynestrillas i altres personatges semblants a la concentració de Madrid, s’hauria de recordar la famosa dita: «Pescar en aigua tèrbola a molts agrada.» En realitat, el Moviment 15-M no està perfectament organitzat, ni té una ideologia definida, ni és corretja de transmissió de ningú, ni ha sorgit en un moment particularment oportú —o sí?—, ni pretén subvertir l’orde democràtic, ni té vocació d’abastar tots els temes possibles...

L’onada de concentracions és una mostra d’atipament i prou! Certes coses passen quan la goteta del fàstic fa vessar el vas, no quan u voldria que passaren. Jo també experimente sentiments contradictoris envers un fenomen que ha incidit de ple en la campanya electoral: d’una banda, simpatitze amb el malestar dels mobilitzats; d’altra, crec que les seues concentracions van a beneficiar la dreta, en les eleccions d’avui, perquè espantaran els seus votants. També és possible —i continuem amb les afirmacions antitètiques, ja ho veieu— que les “brometes” d’Esperanza Aguirre (Estoy por enviar a los 90.000 militantes del PP a organizar una sentada en Ferraz, digué divendres), encoratgen els electors socialistes, qui sap. En fi, acabarà dissolent-se el Moviment 15-M com una porció de sucre? Amb el pas del temps es veurà. Això sí, els partits polítics haurien de reflexionar sobre allò que ha succeït.

Jornada de reflexió per a indiferents, indecisos o defraudats

Un cop acabada la campanya electoral, hi ha la sensació generalitzada que l’estratègia socialista —parlar només d’ajuntaments i comunitats autònomes— no ha reeixit. Des del principi, els populars s’han sortit amb la seua, convertint els comicis locals de demà en un plebiscit sobre la continuïtat dels socialistes al govern de l’Estat. Només faltava, per a reblar el clau, l’aparició del Moviment 15-M, efecte imprevist d’un èxit editorial: el de l’obra Indigneu-vos, de Stéphane Hessel. El ressò de les protestes pacífiques, que ha desconcertat els polítics i els politòlegs, ho ha distorsionat tot. Qui se’n recorda, per exemple, que demà toca elegir els alcaldes de les nostres viles i ciutats, i el president de la Generalitat? I encara més: qui se’n recorda que ací, a Xàtiva i al País Valencià, hi ha la possibilitat d’elegir entre més de dos candidats? Caldrà recordar-ho novament: les eleccions d’aquest diumenge no són generals.

I és que la plataforma “Democràcia real ja!” ha desenfocat molt la jornada de reflexió electoral. Ahir, un portaveu dels joves indignats proclamava el següent: «Als partits els interessen molt les eleccions de diumenge; a nosaltres, gens ni gota.» A servidor, que no milita en cap partit, li interessa molt, en canvi, saber qui governarà la seua ciutat i el seu país. Olorant-se el potencial desestabilitzador que alberga la massiva mobilització social, polítics de tots els colors han volgut fer seues les reivindicacions del Moviment 15-M. Sense anar massa lluny, el mateix Carlos Fabra —veure per a creure— ha declarat als mitjans de comunicació que hi veu una resposta prou correcta per part de la joventut. Fins i tot ha arribat a fer una confessió entendridora: Mi hijo me dice: 'Papá, lo que piensan ellos lo pienso yo'» I clar, el protagonisme assolit per l’spanish revolution pot haver perjudicat, i molt, algunes formacions polítiques minoritàries.

Si les enquestes ja anunciaven —posem per cas— que els caps de llista de Compromís eren uns perfectes desconeguts per a gran part de l’electorat, és possible que el Bloc i companyia hagen perdut, al tram final de campanya, per culpa del soroll, les poques opcions que tenien de donar-se a conèixer. Total: Compromís podria perdre la seua representació autonòmica. Una llàstima, perquè Mònica Oltra ha estat la parlamentària més brillant de la legislatura que acaba. Qui sí en podria traure bona cosa de profit és Esquerra Unida; la seua adhesió a les tesis dels indignats ha tingut màxima audiència. Ahir, el mateix Blasco donava per descomptat que Esquerra Unida obtindrà sis o set diputats a les Corts Valencianes. S’arribaria així al següent efecte pervers: el Moviment 15-M, que denuncia el bipartidisme rampant i aconsella d’abstenir-se o votar a partits minoritaris, podria afavorir demà el triomf aclaparador del Partit Popular i l’expulsió a les tenebres extraparlamentàries d’alguns partits petits, entre ells el Bloc Nacionalista.

Com afectarà aquesta campanya tan confusa al resultat de les votacions xativines? Revalidarà Rus la majoria absoluta? Recuperarà Esquerra Unida l’escó municipal perdut fa quatre anys? Augmentarà la seua representació el Bloc Nacionalista? Podran sortejar els socialistes xativins els efectes col·laterals que auguren moltes enquestes, provocats per la política estatal? Demà s’aclariran les incògnites. Els socialistes s'han afartat de dir que una abstenció molt alta els perjudicarà. No els falta raó. Els estudis indiquen que l’índex de fidelitat dels votants populars supera el 80%. El dels votants socialistes, en canvi, no passa del 40%. El votant progressista és menys disciplinat que el de dretes; com que no vol donar el seu vot als adversaris, el dia dels comicis, si creu que els candidats de l’esquerra són mereixedors de càstig, es queda a casa. Els socialistes han tractat d’influir, doncs, en les files dels indiferents, els indecisos i els defraudats. La jornada de reflexió sols serà de certa utilitat per aquesta franja d’electors. Ells són, en última instància, els qui decidiran qui serà l’alcalde de Xàtiva i el president de la Generalitat.

(publicat a Levante-EMV, el 21/05/2011)

A qui no vol brou, tassa plena!

La gent de la meua edat sempre ha cregut que era mala cosa posar-li adjectius a la democràcia. Aquesta creença provenia de la mala experiència viscuda amb la “democràcia orgànica” franquista, durant la nostra joventut. Tanmateix, el mot “democràcia” necessita adjectius, igual que el nom de pila necessita cognoms. Altrament, no sabem de qui o de què parlem. Agranades pel vent de la història les denominades “democràcies populars”, ara mateix el model democràtic per antonomàsia és el liberal, vigent a tots els països occidentals. D’aquest model, sempre s’ha dit que era el millor dels possibles. El problema és que la democràcia liberal fa aigües pertot arreu. En acabar la Segona Guerra Mundial, els socialdemòcrates havien aconseguit d’encabir al seu si l’Estat del Benestar. Arran de la darrera crisi, però, assistim a la lenta demolició dels pilars del benestar: els sistemes públics de salut, les pensions dignes, els drets dels treballadors...

En aquest context, Rodríguez Zapatero cometé errors que salten als ulls: ajornar el diagnòstic de la crisi per motius electorals, incomplir el seu programa, prendre mesures que desprès ha hagut de rectificar, plegar-se en excés als poders globals (ha obviat qualsevol mesura contra el gran capital i els especuladors, i ha carregat el pes de l’ajust sobre els treballadors). El problema és que la democràcia liberal mai no s’enfrontarà —per raons òbvies— amb els poders capitalistes globals. Així que els pocs partits socialdemòcrates europeus que encara tenen responsabilitats de govern es troben davant d’un dilema diabòlic: si es pleguen als dictats del mercat, perden el suport de les seues bases socials; si es revolten contra ell, s’arrisquen a represàlies. (Cal recordar que els estats europeus hegemònics estan governats per la dreta.)

Sumades totes aquestes circumstàncies, tots els sondejos preveien una patinada socialista a les eleccions del pròxim dia 22. Amb l’aparició del Moviment 15-M, la patinada pot esdevenir un veritable naufragi. Aquest moviment, sobre la composició del qual ja ha parlat Xavi Aliaga, també ha fet ús dels adjectius; reivindica la “democràcia real”, sense concretar-ne de moment, més enllà d’algunes reivindicacions perfectament assumibles, quins serien els seus trets definitoris. L’experiència dels darrers comicis mostra que l’abstenció sol castigar més durament l’esquerra que la dreta. Els portaveus de les concentracions de protesta, que estan escampant-se per tota la pell de brau, han donat la consigna d’abstenir-se o votar a partits minoritaris. Tant de bo es materialitzés la segona part de la crida. Altrament, el triomf del PP serà aclaparador. A qui no vol brou, tassa plena! Objectivament, aquestes concentracions perjudiquen els socialistes, que centraven tots els seus esforços electorals en atreure els indiferents i els defraudats.

Campanya creativa