dissabte, 31 de desembre de 2022

Somriures i bon any

Des de fa molts dies, estem submergits en les festes nadalenques, convertides en una disbauxa consumista. Serrellets de colors, pluja d’argent, cabells d’àngel, llàgrimes d’or, llums, boletes i estrelletes envaeixen els espais públics i privats. Amb l'excusa dels regals, el moment és propici per a realitzar nombroses compres. Els comerços volen rescabalar-se de les pèrdues patides a causa de les crisis, que s'han encadenat sense treva: pandèmia de covid-19, encariment de preus del transport marítim de contenidors, escassedat de components electrònics necessaris per a la fabricació de molts béns, manca de matèries primeres, guerra a Ucraïna amb les seues seqüeles de crisi energètica i inflació desfermada... Els ciutadans intenten fugir —alguns no podran— de les estretors, de la carestia d'aliments. Les festes son una invitació a despendre massa. La pulsió consumista, propiciada per campanyes publicitàries aclaparadores, fa creure que l'acumulació de béns augmenta l'estatus, el prestigi personal. Gent de condició humil vol emular, per tant, hàbits ostentosos de classe alta. Com més problemes d'identitat personal, més impuls consumista.

El capitalisme sap de quina cama coixeja el comú i desplega una gran oferta de bona ventura, de succedanis de la felicitat. Els "emprenedors" desaprensius també coneixen el marro. Per això prolifera tant el mercat de productes piratejats. Narcises i narcisos gojosos exhibeixen en públic bosses de Louis Vuitton, ulleres de sol Ray-Ban o rellotges Rolex més falsos que una moneda de Judes. És possible que l'ostentació aconseguisca la seua finalitat; si les còpies estan ben fetes, els propietaris caminaran molt ufanosos, perquè ningú no notarà que han estat adquirides a la paradeta d'un africà. Però hi ha situacions que susciten la rialla. Fa quinze dies, vaig llegir en aquestes planes una notícia que em féu somriure. El Tribunal Suprem ha confirmat una pena de privació de llibertat per a l'empresari d'Ontinyent que piratejava roba íntima de la firma Calvin Klein. La policia trobà en una nau del polígon del Pla 30.800 peces (calçotets, bragues i cossets) amb l'aparença de la marca. El falsari al·legà en la seua defensa que totes les peces, algunes a mitjan confeccionar, tenien estampat un segell distint: Kelvin Clain. Però l'ardit no va passar.

Al segle XIX no hi havia roba CK, però sí concúbits de gran distinció; Enric Puigmoltó, oficial i aristòcrata d'Ontinyent, li féu una criatura, un hereu, a Isabel II. Uns descendents de l'ontinyentí ja tenen compra nadalenca; han adquirit als antiquaris Llorens de Xàtiva el bressol d'Alfons XII, una peça d'estil imperi. El dia 24, altre descendent, Felip VI, ens desitjà bona sort. ¿Puigmoltó o Borbó? Però tornem als calçotets. No són per a exhibir-se a la via pública com les ulleres de sol; això implicaria anar mig nuet per les voreres de l'avinguda Daniel Gil d'Ontinyent o l'Albereda de Xàtiva. Algú creurà que l'usuari d'eslips falsificats és tòtil, tòtil, tòtil —gilipollas, se'n diu en castellà—, però potser es tracta d'un seductor sense pasta. L'eixerit comprador de calçotets CK, o KC, pensa quedar-se conill, en pèl, davant una xica amb què acaba de lligar. Espera que ella exclame: «¡Ah! ¡Oooh! ¡Com estàs de bo! ¡I duus eslips de marca!» ¡Ha! És que cal fer-ho amb classe. Mostrar una peça íntima de marca i que marca paquet és el gran preludi de la rebolcada.

¿Risc que la xica descobrisca que tot és fals? El seductor no hi pensa; s'ha de llevar l'eslip en un tres i no res. Tal vegada ella siga també fetitxista; porte un tanga de color roig, perquè estem en Nadal i és nit de Cap d'Any. En fi, l'episodi judicial de la roba falsificada exemplifica molt bé la dinàmica en què estem immersos. Existeix oferta, perquè hi ha demanda. ¡I que rode la roda del consumisme! El bon oratge, l'ambient festiu i les ganes d'abstraure's de problemes i situacions angunioses animen els espais públics. Això és una bona notícia per a bars i restaurants, que malden per superar els problemes derivats del coronavirus i la inflació. La ingesta d'alcohol i l'excés de menja també formen part de la saturnal consumista de Nadal, i sembla inevitable que l'exageració convisca amb la penúria. Tothom vol dotze campanades felices. Poca gent pensarà en el futur planetari, atziac si no hi ha consum responsable. La de Cap d'Any és la nit dels bons auguris. ¡Ah! ¡I del tanga roig per a seductors, fetitxistes i confiats a la bona sort! ¡Feliç 2023!

(publicat a Levante-EMV, el 31/12/2022)

dilluns, 26 de desembre de 2022

Banalitat reial

Acabem l'any igual que el començàrem, amb soroll polític. I la causa és la mateixa, la còlera de la dreta perquè no aconsegueix desbancar el govern d'esquerres. En realitat, acabem l'any amb serioses amenaces a la divisió de poders i, per tant, a la democràcia. S'escampen les sospites de cop d'estat tou. I es constata una vegada més que la monarquia espanyola no serveix com a element moderador i arbitral dels conflictes polítics. En el seu últim discurs de Nadal, Felip VI va adoptar una estranya postura. En ocasions anteriors, havia pres partit clarament —contra els independentistes catalans, posem per cas—, però dissabte optà per l'equidistància. Va demanar respecte a la Constitució i responsabilitat per a evitar l'erosió de les institucions estatals. També va demanar que aquestes siguen un exemple d'integritat i rectitud. Finalment, féu una crida al diàleg i la unitat. Aquestes paraules han donat peu a un fet esperable: ningú es dóna per al·ludit. El PP, que boicoteja deliberadament la renovació de dues institucions clau, el CGPJ i el Tribunal Constitucional, ha titllat el discurs d'oportú, brillant i equilibrat, i ha lloat la crida del monarca a la unitat dels espanyols i el respecte a la carta magna. ¡Ha! ¿Vol dir això que els peperos s'avindran per fi a renovar les institucions adés esmentades, com mana la Constitució? Per la seua banda, els socialistes també han valorat positivament el discurs del rei, potser perquè pensen que Felip VI ha deixat molt clar que el PP no està actuant amb responsabilitat. ¡Però el rei no ha deixat clar absolutament res! Ha posat al mateix nivell els responsables de la crisi política i aquells que en pateixen les conseqüències. Només UP i els partits nacionalistes bascos i catalans han titllat el discurs de molt decepcionant. Per altra banda, sembla que el rei no segueix els usos d'altres monarquies. Al Regne Unit, per exemple, el sobirà llegeix, amb poc de marge per a la collita pròpia, els texts que li redacta el primer ministre de torn. L'oposició sap que ha de guanyar les següents eleccions per a poder escriure els discursos del cap d'Estat. A la monarquia espanyola no s'estilen gens aquests costums. Això explica que no haja aparegut, als discursos nadalencs dels últims anys, cap menció als aconseguiments del govern d'esquerres en matèries econòmica, laboral i social, ni a les lleis aprovades pel parlament que aprofundeixen la igualtat i els drets individuals de ciutadans i ciutadanes. Ni una paraula tampoc sobre canvis a la mateixa institució monàrquica —a la concepció actual de la immunitat i la irresponsabilitat del rei, sense anar massa lluny. En resum: el discurs reial fou d'una banalitat absoluta. D'aquí a dos dies, ningú no se'n recordarà. Les paraules de Felip VI no hauran servit per a res. Queda molt clar que el monarca no es guanya el sou que li paguem.

divendres, 23 de desembre de 2022

Excuses

El Consell General del Poder Judicial (CGPJ) hauria d'estar format per vint vocals i el president. Aquest dimití i sols hi queden divuit vocals —s'han produït dues vacants a l'organisme, una per jubilació i altra per traspàs. El mandat dels divuit vocals acabà en desembre de 2018. Des de llavors, estan en funcions. Han ostentat el càrrec nou anys, cinc amb legitimitat plena i quatre amb mandat caducat; la Constitució mana que la durada del càrrec siga de cinc anys. La composició de l'organisme respon a la majoria parlamentària pepera de 2013. El bloc conservador compta amb deu membres i el progressista amb vuit. El PP es nega a negociar la renovació. ¿Per què? Perquè vol mantenir el control de l'organisme quan perd les eleccions. Tres presidents socialistes, Felipe González, Rodríguez Zapatero i Pedro Sánchez, han topat amb la negativa del PP a renovar el CGPJ. Amb Sánchez, s'ha batut el rècord. La dreta només accepta la renovació quan guanya les eleccions. Es pot estar en contra del sistema de quotes a l'hora de designar els vocals, perquè provoca les conseqüències que veiem. Els elegits es converteixen en apèndixs dels partits.

Tant el PSOE com el PP han col·locat sempre llurs afins al CGPJ, però el PSOE mostra lleialtat institucional. A més a més, els socialistes estan convençuts que el sistema vigent és l'únic que garanteix l'alternança entre consellers conservadors i progressistes quan canvien les majories parlamentàries. I potser tenen tota la raó; si els vocals procedents de la judicatura foren elegits directament per jutges, podem sospitar que el CGPJ tindria sempre majoria conservadora, atès el biaix ideològic de moltíssims jutges i magistrats. En tot cas, el PP ha de buscar pretexts per a justificar l'incompliment de la disposició constitucional. El rast d'excuses és inacabable: negativa a negociar amb un govern que indulta independentistes, pacta amb terroristes, s'alia amb comunistes i ataca la monarquia; vets a magistrats progressistes; conveniència d'esperar el resultat de les eleccions autonòmiques madrilenyes i andaluses; exigència de canviar l'actual sistema d'elecció de vocals... S'han arribat a comptabilitzar unes vint excuses diferents per a no renovar el CGPJ.

El PP també ha dit que és impossible negociar res amb qui nomena una exministra com a fiscal general de l'Estat, o amb qui elimina el delicte de sedició. L'última excusa de Nuñez Feijóo, exposada públicament el dia 6, festa de la Constitució, és definitiva i ben aclaridora: El PP mantiene el bloqueo a la renovación para proteger el poder judicial. La declaració palesa que els pretexts anteriors eren pura tracamanya. El cap del PP confessa obertament que incompleix el dictat constitucional a posta, de manera absolutament deliberada i per motius espuris. ¿De qui o contra quina amenaça ha de protegir el poder judicial? Sembla evident. ¡De l'esquerra! És a dir, la dreta patrimonialitza l'Estat i creu que l'ha de defendre de l'esquerra siga com siga, sense reparar en mitjans. El bloqueig s'entén millor si recordem que també hi ha quatre magistrats del Tribunal Constitucional amb mandat caducat. Al govern li correspon d'elegir dos substituts, els noms dels quals ja ha fet públics. El CGPJ hauria d'elegir els altres dos. Tradicionalment, sol nomenar un magistrat conservador i un progressista. El Constitucional tindria, per tant, majoria progressista.
 

Però el sector conservador del CGPJ rebutja el candidat que han proposat els progressistes i vol imposar dos seus. De moment no ha estat possible desbloquejar la situació. La doctrina del TC considera que els nomenaments del govern i el CGPJ es poden fer de manera no coincident en el temps. Però l'actual TC, amb quatre magistrats en funcions, es nega a validar els substituts nomenats pel govern. Aquest ha intentat resoldre l'assumpte canviant la majoria de tres cinquens, necessària per a elegir els vocals del CGPJ, per una majoria simple. I també ha intentat suprimir el requisit del vistiplau a la idoneïtat que han de rebre del TC els nous magistrats nomenats. Quan s'anaven a votar les reformes al Congrés, el PP presentà un recurs al TC demanant com a mesura cautelaríssima la paralització del tràmit parlamentari. Uns magistrats del TC pendents de renovació s'han declarat en rebel·lia i, sense cobertura legal i sense precedents, han impedit que els representants de la sobirania popular puguen exercir les seues funcions. L'actitud de Nuñez Feijóo autoritza a parlar d'un intent de cop d'estat tou, d'un intent de convertir l'alternança política en pura ficció.

El cap del PP no és un demòcrata si considera perfectament legítim volar la separació de poders i utilitzar la judicatura per a impedir que l'esquerra legisle d'acord amb el seu programa. L'Estat espanyol corre perill d'esdevenir una democràcia il·liberal. I una democràcia il·liberal ve a ser un estat totalitari. El govern ja ha anunciat la seua intenció de tramitar com a projecte de llei les modificacions legals necessàries per a renovar CGPJ i TC. Però aquesta via dilatarà els temps de tramitació. És el que vol la dreta; calcula que guanyarà les properes eleccions i podrà renovar al seu gust ambdós organismes. Al TC hi ha pendents de sentència recursos que afecten moltes matèries: avortament, eutanàsia, llei d'educació, reforma laboral, protecció a la infància, escon que se li furtà il·lícitament a Alberto Rodríguez... El PP pensa sobretot en els seus casos de corrupció, pendents de vista oral. Recordem que el CGPJ nomena el president, els presidents de sala i els magistrats del TS, els presidents de l'AN i les seues sales, els presidents dels TSJ i les seues sales, els presidents de les audiències provincials... Tot això explica l'actitud del PP.

També explica la insistència a demanar que es convoquen eleccions anticipades. L'estratagema ja no enganya ningú. Com diu José Luis Villacañas, La ética de estado de la derecha brilla por su ausencia desde hace décadas. L'ètica exigeix limitar la instrumentalització de les institucions en benefici propi. Però el mal ja està fet. S'ha establert un precedent que pot tenir conseqüències futures desastroses per a la divisió de poders. Uns funcionaris de dretes molt ben pagats —els membres del TC cobren entre 140.000 i 165.000 euros anuals— van camí de convertir-se en l'última instància legislativa de l'Estat, sense haver estat elegits directament pels ciutadans. Ens trobem al pitjor escenari possible, perquè la democràcia necessita que cúpula judicial i tribunals de garanties constitucionals siguen àrbitres imparcials. A l'Estat espanyol, s'han convertit en jutge i part. Intervenen a la lluita ideològica i partidista contra la meitat almenys dels ciutadans (d'esquerres i de les diverses nacionalitats de l'Estat). El descrèdit sembla ja irreversible. Si la dreta se'n surt amb la seua, recuperar el prestigi de les institucions democràtiques serà missió impossible.

dissabte, 17 de desembre de 2022

Tot temps passat fou anterior

Xàtiva esdevingué capital d'una província espanyola el 27 de gener de 1822, durant el Trienni Liberal. Des del passat dia 1, l'Ajuntament i l'Associació d'Amics de la Costera estan celebrant una efemèride que es presta al xovinisme i la nostàlgia de les glòries passades. Fins i tot es pot detectar algun esforç per arrogar-se cert paper capdavanter en la celebració d'aquell esdeveniment vuitcentista. Tanmateix, se solen oblidar dos fets: durant la brevíssima durada de la província xativina (gener de 1822 - octubre de 1823) ja no tenien vida institucional els antics estats de la Corona d'Aragó, abolits successivament pels Decrets de Nova Planta i la Constitució de Cadis; les províncies creades pels liberals eren "espanyoles", és a dir, circumscripcions administratives i electorals pensades per a un estat centralista. No està clara l'etimologia de 'província'. El mot podria derivar del llatí pro i l'itàlic winko (vincire en llatí). El seu sentit últim seria 'en virtut de conquesta'; els romans denominaven províncies tots els territoris conquerits fora de la península Itàlica. En qualsevol cas, les nostres tres províncies han desvertebrat totalment el País Valencià.

Són ineficaces per a ordenar equilibradament el territori; les àrees metropolitanes de les capitals ocupen només el 6% de la superfície del país, però llur poder d'atracció provoca que hi residisca un 54% de la població de la comunitat autònoma. La província fomenta en els seus habitants un sentiment d'identitat estrictament provincial, molt difícil de compatibilitzar amb el sentiment de pertinença a un tot identitari, perquè la província central rebé el nom del regne comú. L'oposició entre alacantins, valencians i castellonencs, resultat de la divisió provincial de 1833, tendeix a excloure de la valencianitat la gent dels territoris septentrionals i meridionals. Les enquestes indiquen que vora el 50% dels habitants de les províncies de Castelló i Alacant se senten només espanyols o més espanyols que valencians. (Aqueix percentatge baixa al 18% en la província de València.) Ni tan sols la llengua, el valencià, pal·lia la situació. Vista d'una manera egoista, una quarta província, la de Xàtiva, hauria estat positiva per a la ciutat, però saber si hauria beneficiat el conjunt del país, si hauria mantingut el nivell de consciència unitària, és pur exercici teòric.

Les circumscripcions administratives de l'antic regne eren dues governacions, la de València i la d'Oriola, encara que la primera se subdividí en tres. La sotsgovernació dellà del riu Xúquer (que arribaria a ser governació) tingué capitalitat a Xàtiva. Javier de Burgos es carregà la històrica divisió del país en quatre demarcacions, cosa que ha suposat la pèrdua de vertebració. Però tot això és aigua passada. A més, reivindicar avui les províncies no té cap sentit. Caldria reivindicar la seua supressió —o l'eliminació almenys de les diputacions. El regne també estigué dividit en quarters fiscals, pel tall del drap, un impost creat en 1404 que gravava el comerç tèxtil. La partió en quarters era semblant a l'actual divisió comarcal, mancada d'oficialitat —«fantasma» segons expressió de l'exconseller Vicent Soler. L'Estatut preveia una llei de comarques aprovada per majoria de dos terços a les Corts, però l'autogovern ha complit 40 anys i la comarcalització és encara una matèria pendent. De tota manera, ¿es podria restablir la posició anterior de Xàtiva?

En 1970, Emili Beüt i Berenguer publicà una proposta de divisió comarcal. El mateix any, Joan Soler presentà altra, que aconseguí un enorme suport d'institucions i d'intel·lectuals gràcies a la seua difusió en publicacions com la Gran Enciclopèdia Catalana i la Gran Enciclopedia de la Región Valenciana. Xàtiva passava de cap de governació a cap de la Costera. «Tot temps passat fou anterior», deia Marcos Mundstock. Els socarrats no enteníem res. ¿Xàtiva cap de la Costera de Ranes? En fi, podríem somiar en una divisió territorial com la catalana, que ha recuperat les antigues vegueries. Al País Valencià s'haurien de dir governacions. Toparien amb l'existència indefugible de les províncies. A més, Xàtiva tindria competidores molt fortes a l'hora d'elegir capital de jurisdicció; Alzira, Ontinyent, Gandia o Dénia superen Xàtiva demogràficament, i tenen més activitat econòmica. (La nostra ciutat ja ha passat per l'experiència de veure reduït el seu partit judicial.) S'albira un horitzó fosc. Es troben a faltar lideratge polític i projecte de futur.

(publicat a Levante-EMV, el 17/12/2022)

diumenge, 11 de desembre de 2022

El delicte de malversació

Costa d'entendre que l'executiu central, la coalició PSOE-UP, modifique en aquests moments el tipus penal de la malversació. La gent d'ERC creu que això beneficiarà els independentistes (uns ja condemnats i altres pendents de judici); veuran rebaixades les penes (ja imposades o que es puguen imposar). Tanmateix, l'ultima paraula la tindran sempre els jutges. Els articles 252, 253 i 432 del Codi Penal regulen fins ara l'assumpte. Els 252 i 253 estan a la secció 2ª (administració deslleial) del capítol VI (defraudacions) del títol XIII (delictes contra el patrimoni i l'ordre socioeconòmic). L'article 432 diu: 1. La autoridad o funcionario público que cometiere el delito del artículo 252 sobre el patrimonio público, será castigado con una pena de prisión de dos a seis años, inhabilitación especial para cargo o empleo público y para el ejercicio del derecho de sufragio pasivo por tiempo de seis a diez años. 2. Se impondrá la misma pena a la autoridad o funcionario público que cometiere el delito del artículo 253 sobre el patrimonio público.

Cal mirar què diu l'article 252: Serán punibles con las penas del artículo 249 o, en su caso, con las del artículo 250, los que teniendo facultades para administrar un patrimonio ajeno [...] las infrinjan excediéndose en el ejercicio de las mismas y, de esa manera, causen un perjuicio al patrimonio administrado. Article 253: Serán castigados con las penas del artículo 249 [...] los que, en perjuicio de otro, se apropiaren para sí o para un tercero, de dinero, efectos... Ja es veu que tenen idèntica pena l'administració deslleial i l'apropiació del patrimoni públic, però l'ànim de lucre (apropiar-se per a si mateix o per a un tercer) només intervé al segon delicte. Es tracta d'una modificació exprés introduïda pel PP en 2015, quan comptava amb majoria absoluta al Congrés i el Senat. Aquell canvi era la ràpida resposta pepera a la consulta del 9N impulsada pel govern d'Artur Mas en 2014. Anteriorment, el Codi Penal deia que només incorrien en malversació las autoridades o funcionarios que, con ánimo de lucro, sustrajeran o consintieran que un tercero sustraiga los caudales o efectos públicos que tenga a su cargo por razón de sus funciones.

Caldrà fer-se, doncs, algunes preguntes. ¿S'apropiaren de cabals públics els independentistes, l'1 d'octubre de 2017? ¿Sostragueren diners públics o consentiren que ho feren tercers? ¿Existí ànim de lucre? El Tribunal Suprem considerà provat que el govern català havia utilitzat cabals públics en l'organització d'un referèndum il·legal, però un informe del ministre d'Hisenda Cristóbal Montoro afirmava que no s'havia utilitzat ni un euro públic en la consulta. (La hisenda catalana estava pràcticament intervinguda.) No hi hagué, doncs, malversació (ni administració deslleial, ni apropiació). Els condemnats no utilitzaren fons públics per a fins il·lícits; no pogué haver diners malversats que acabaren en les butxaques de ningú. Tanmateix, els líders independentistes foren condemnats. Potser, en comptes d'impartir justícia, la Sala Segona del TS actuà políticament. És inevitable pensar en la prevaricació. Jutges i tribunals han d'aplicar les lleis amb equitat, imparcialitat, independència i professionalitat. Per imperatiu legal, han de considerar sempre el supòsit més favorable per al reu. No s'han de deixar influir per conviccions ideològiques o religioses personals.

¿Van actuar així els magistrats de la Sala Segona del Tribunal Suprem? Un jutge pot prevaricar si pren resolucions sabent de ciència certa que són injustes. Modificar l'article 432, rebaixant la pena per a la malversació sense ànim de lucre, no serviria de res amb jutges que fan política en comptes de justícia. Podrien interpretar que el profit polític que hom trau amb l'administració deslleial també és lucre, o dictar sentències contradictòries segons els casos. La dreta ha sortit en tromba a dir que el govern de Sánchez vol fer una reforma exprés del Codi Penal a la mesura dels independentistes. La de Rajoy de 2015 també fou una reforma exprés, dissenyada per a impedir la convocatòria de referèndums d'autodeterminació. ¡A l'ull del seu veí veuen una busca i en el seu no veuen una biga! En qualsevol cas, la mesura anunciada pel govern de Sánchez és molt arriscada; atès el biaix de nombrosos jutges, la modificació de l'article 432 del CP podria ser interpretada sense imparcialitat o a la babalà, com s'ha esdevingut amb la llei del "sols sí és sí". També pot resultar molt impopular entre l'electorat d'esquerres si beneficia els corruptes. Ja veurem.

dissabte, 3 de desembre de 2022

Manies

La saviesa popular diu que les manies no tenen cura. Es poden tenir dèries i no ser-ne conscient. Sembla que l'abat mitrat de la col·legiata de Xàtiva pateix una mania recurrent: l'administració pública té abandonada l'Església. Realment, l'Estat, les comunitats autònomes i altres ens locals destinen molts diners a l'Església Catòlica per distints conceptes: subvencions directes per a clergat, culte i assistència religiosa en hospitals, exèrcit, institucions penitenciàries i altres institucions; un percentatge de l'IRPF (suma de les caselles del 0'7% del recaptat, que es destina a l'Església i altres fins socials, és a dir, a les ONG, incloses les eclesials); concerts amb centres educatius o sanitaris catòlics; sous dels professors de religió... Per altra banda, l'Església, que és una de les principals propietàries de béns immobles de l'Estat (edificis, pisos, baixos, sòl urbà, terrenys agrícoles), no paga l'IBI, ni l'Impost de Societats, ni altres tributs (bé que alguns dels béns no estiguen destinats al culte i l'Església n'obtinga rendes: lloguers, beneficis per diverses activitats econòmiques). S'ha permès que l'Església s'immatricule béns d'una manera que frega la mala fe.

També obté beneficis del seu patrimoni històric i artístic (moble i immoble): catedrals i altres temples, monestirs, tresors artístics... Recordem que alguns d'aquests béns són rehabilitats per les administracions públiques. La col·legiata de Xàtiva i el seus tresors, per exemple, foren restaurats a càrrec de la Generalitat amb motiu de l'exposició del programa “La Llum de les Imatges”. Altres temples xativins i els seus béns mobles (retaules sobretot) han estat rehabilitats també amb diners públics. L'església xativina posseeix nombrosos immobles pels quals no paga IBI. L'espanyola, immensament rica, sembla un paradís fiscal. Els contribuents que marquen la casella del 0'7% a l'Església no paguen més que els altres ciutadans. (Ja m'agradaria a mi que un percentatge del que tribute es destinés, per exemple, a ajudes a la dependència.) Però les manies no tenen cura. Tan aviat com es produeix qualsevol desperfecte en dependències eclesials —al sostre de la sagristia de la Seu, posem per cas—, l'abat es queixa que els poders públics no acudisquen a reparar ràpidament un immoble que és privatiu de l'Església, i d'accés restringit.

La jerarquia eclesiàstica mai no té prou. N'hi ha exemples. Sant Feliu roman tancat. ¿Per què? Sembla que es tracta d'una qüestió econòmica. Cal alguna persona que òbriga, cobre els tiquets i vigile el recinte, però el titular del temple diu que no té diners per a pagar sous. Podria parlar amb l'alcalde; li he sentit dir que posar un treballador municipal no seria cap problema. Els bisbes repeteixen la cobla que l'activitat eclesial estalvia milers de milions a les administracions públiques. ¡Ha! En aquest cas, el veïnat xativí, catòlic i no catòlic, estalviaria diners a l'Església. Però sembla que l'abat parla poc amb la nostra primera autoritat civil. En fi, sense abandonar Sant Feliu, em vénen al cap alguns esdeveniments estranys que s'hi van produir abans, durant i després del passat pont de Tots Sants. Vaig acudir al temple el dia 30 d'octubre, per a escoltar el concert Presto para navegar, a càrrec de l'organista Arturo Barba i el baríton Sebastià Peris. ¡Concert i dolços en el marc de la Fira Borja! Em vaig trobar amb unes quantes sorpreses.

La pica d'aigua beneïda, un capitell romànic reaprofitat, amb escenes de la Nativitat i l’Adoració dels pastors, no estava en el seu lloc de sempre a l'esquerra de l'entrada; l'han traslladat als peus del presbiteri. ¿Per què? ¿Com ho han fet? ¿N'està assabentada la Direcció General de Cultura i Patrimoni? ¿Ha autoritzat el trasllat? Segona sorpresa: tres tubs de l'orgue presentaven bonys per cops. Versió oficial: es produïren durant l'afinació de l'instrument. Sospita o núvol: potser es produïren perquè algú volgué canviar d'emplaçament l'orgue, sense aconseguir-ho. Està ben clar que hi ha hagut remenament del bo a Sant Feliu, edifici declarat BIC. Deu estar efectivament oblidat per l'administració; el titular hi fa el que li dóna la gana. Més sorpreses: dues apagades elèctriques durant el concert. I últim fet enigmàtic: la furgoneta de repartiment d'una empresa multinacional quedà encallada als esglaons de pedra que enllacen l'església amb la carretera del castell, a prop del grup d'habitatges Santes. ¡Fiar-se del navegador, altra mania que no té cura!

(publicat a Levante-EMV, el 03/12/2022)