divendres, 29 d’octubre de 2021

Lucrècia Borja, duquessa consort

En juny de 1505, morí el duc Ercole d'Este. El va succeir Alfonso I d'Este, el marit de Lucrècia Borja, que esdevingué duquessa consort de Ferrara. Fou testimoni de les disputes d'Alfons amb els seus germans a causa de l'herència familiar. Les pretensions de la República de Venècia i dels papes Juli II i Lleó X d'incorporar a llurs respectius estats els dominis dels Este obligaren el marit a embarcar-se en guerres contínues, durant les quals Lucrècia exercí la regència. La duquessa de Ferrara es va ocupar dels fills de Cèsar, Girolamo i Camilla, la qual, amb el nom de Lucrècia, professà i fou monja exemplar en un convent fundat per sa tia. Quan tornava de la guerra, Alfons passava les nits amb l'esposa. Li provocà onze embarassos, però només nasqueren set fills. Sobrevisqueren quatre: Ercole (futur duc Ercole II), Ippolito II d'Este (futur cardenal i fundador de la Vil·la d'Este, a Tívoli), Francesco i Eleonora.
 
 
Ritratto in armatura del duca Alfonso I d'Este, de Battista Dosi
(Galleria Estense)

dimarts, 26 d’octubre de 2021

Democràcia deteriorada

De vegades es donen les circumstàncies propícies perquè es produïsca una tempesta perfecta. Ara mateix, a la pell de brau, hi ha una borrasca política de primeríssima magnitud. Tot ve de la crisi econòmica de 2008, que provocà l'aparició del moviment dels indignats. Demanaven més participació política, divisió de poders genuïna i acabament del domini de corporacions i bancs, per tal de millorar el nostre sistema democràtic. El moviment derivà en el sorgiment de nous partits i la desaparició del bipartidisme quasi perfecte vigent fins aleshores. S'obrí una finestra d'oportunitat per a la renovació de l'esquerra. El vell ordre espanyol cregué que la seua situació de privilegi trontollava. Llavors començà la guerra contra tots els grups que suposaven un perill per a la perpetuació de l'statu quo tradicional. El neoliberalisme adobat de franquisme va tocar a xafarranxo. El règim neoliberal es resisteix a perdre la seua hegemonia. En realitat, la contesa té abast global, amb escenaris repartits per països d'Europa i altres parts del món. A l'Estat espanyol, les hostilitats s'han centrat sobretot en Unidas Podemos i els partits independentistes catalans.

Valen totes les armes: les clavegueres de l'Estat, mitjans de comunicació manipulats, mentides, el lawfare (la guerra judicial), anihilament de la separació de poders... La injustícia comesa amb Alberto Rodríguez és l'últim episodi d'aquesta guerra. El polític canari desposseït de la seua acta de diputat ha estat abandonat per tothom. Però comencem pel principi. El judici contra ell fou una farsa; no hi havia proves del delicte de què era acusat (més bé n'hi havia que demostraven la seua innocència). La declaració plena de contradiccions d'un policia va servir per a condemnar Rodríguez a quaranta-cinc dies de presó. Com la pena inferior a tres mesos no existeix al Codi Penal, el Tribunal Suprem hagué de substituir automàticament els dies de presó per multa de 545 euros i accessòria d'inhabilitació especial per a exercir el dret a sufragi passiu. En teoria, açò últim vol dir que Alberto Rodríguez no podria haver-se presentat candidat en unes eleccions convocades immediatament després d'iniciar-se l'execució de condemna. ¡Mera teoria! El càstig està executat i complit. Com el polític ja ha pagat la multa, l'assumpte s'hauria d'haver tancat.

Però el president de sala del Tribunal Suprem, el famós Manuel Marchena, volia encara més: que el condemnat perdés l'acta de diputat. Tanmateix, la inhabilitació per a exercir càrrec públic no figurava a la sentència. Llavors, Marchena utilitzà el truc d'acoquinar Meritxell Batet. ¡Que fos ella qui realitzés la feina bruta! Ara bé, el magistrat no posà per escrit de manera clara el que volia. Es limità a citar la LOREG i a insinuar que s'apliqués l'estranya teoria de la inhabilitació sobrevinguda (aplicació analògica de la pena que està prohibida en Dret Penal i correspondria estudiar, en tot cas, a la Junta Electoral). El procediment ja se li aplicà al president Torra. Total: la presidenta Batet, malgrat comptar amb l'informe dels lletrats del Congrés i la votació de la mesa que desautoritzaven llevar-li l'acta al diputat, s'ha plegat als desitjos de Marchena. A fer punyetes el principi Ubi lex voluit dixit, ubi noluit tacuit (On la llei volgué dir, digué; on no volgué, callà), el de no aplicació retroactiva de la norma penal, el d'aplicació del supòsit més favorable per al reu, la separació de poders i la sobirania popular encarnada pel parlament.

Clar, Batet ha demanat després als lletrats un clau cremant a què agarrar-se. El retorciment del dret i l'actuació política dels jutges ja va esdevenint un costum. Cometre per primera vegada un despropòsit jurídic és costós. Ara bé, quan ja s'ha fet forat, les coses són molt fàcils. Els polítics catalans condemnats i el president Torra ja foren víctimes del retorciment del dret. Demà li pot tocar a qualsevol. ¿Per què s'ha plegat Batet i ha demanat als lletrats del Congrés que li donen cobertura? Ací, entrem al terreny de les suposicions. Ella i el PSOE tenen por. PP i Vox podrien haver-li presentat una querella per prevaricació. Com és aforada, l'assumpte l'hauria vist la sala del Tribunal Suprem presidida per, ¡Marchena! (Tot això amb el rerefons d'un PP que continua negant-se a renovar el CGPJ.) Podríem estar davant d'un nou capítol dels intents d'enderrocar el govern creant divisió al seu si. Batet, socialista, ha pres una mesura il·legal, a parer de molts experts, i força lesiva per a un membre d'Unidas Podemos. Sembla com si el PSOE bifront no volgués enfadar el deep state (l'estat profund). Això explicaria també l'embolic de la reforma laboral.

Tampoc no s'ha de descartar la companyonia; segons el periodista Ernesto Ekaizer, Juan Carlos Campo (magistrat i exministre de Justícia) i Meritxell Batet són parella. Campo és amic de Marchena. En fi, les enquestes diuen que els ciutadans valoren més Yolanda Díaz que Pedro Sánchez. Per tant, caldria sospitar la temptació socialista de torpedinar els socis. Potser per això, membres d'Esquerra Unida —com Alberto Garzón i la mateixa Díaz— han deixat tirat Alberto Rodríguez. No volen posar en perill la continuïtat del govern de coalició. Haurien anteposat els interessos polítics als drets d'un company de files, que haurà de recórrer en empara al Tribunal Constitucional. Es toparà amb Enrique Arnaldo, que arribà a estar imputat al cas Palma Arena, i amb Concepción Espejel (la querida Concha de María Dolores de Cospedal). El PSOE ha acceptat que formen part de l'alt tribunal. Rodríguez també s'haurà de defensar en solitari en els tribunals europeus. Resumint: tothom ha deixat sol l'exdiputat, que s'ha donat de baixa d'UP. ¡Vergonya! És possible que jo siga massa exagerat, però els fets narrats dibuixen una democràcia espanyola totalment deteriorada.

dissabte, 23 d’octubre de 2021

La ciutat més bonica de Finlàndia

Malgrat els condicionaments que afecten la seua solvència —composició dels jurats, influències i pressions, conveniències polítiques, econòmiques o d'altres tipus—, els premis i les distincions són eines molt útils per a promocionar les ofertes culturals. Sense els premis literaris, posem per cas, molts autors ho tindrien ben pelut a l'hora de publicar les seues obres. En matèria de creació (plàstica, literària, cinematogràfica...) cal diferenciar, però, dos grups de guardons: els atorgats a una obra concreta i aquells que premien tota l'obra de la persona distingida. Els primers, tot i les reaccions adverses que sovint susciten, són a la llarga més equitatius. Una composició musical, o una novel·la, no ha obtingut enguany el premi, però l'autor, o l'autora, pot aconseguir-lo l'any vinent amb una creació millor —teòricament, si més no. En canvi, les distincions a tota la tasca creadora solen amagar un parany. Pensem, per exemple, en un premi al millor escriptor o la millor escriptora en llengua finlandesa. Li'l donen a en tal perquè és el més gran autor viu de la literatura finesa. Resulta evident que la persona premiada l'any següent serà segona al rànquing.

Potser, alguns van creure que el segell "Capital Cultural Valenciana" premiava la millor ciutat del país, però aquesta creença era infundada. ¿Què significa ser la millor? ¿La més bonica? ¿És més superba Praga que Florència? ¿Qui determina això? ¿Un jurat? En qualsevol cas, Xàtiva ja no pot aspirar ni a ser la cinquena del rànquing valencià; n'han passat al davant Gandia, Sagunt, Altea, Alcoi i Alzira, en la categoria de municipis de més de cinc mil habitants. Pobles més menuts (Potries, Vilafranca, Bocairent i Aielo de Malferit) també han estat distingits. Dilluns passat es va anunciar oficialment que Alzira i el poble de Nino Bravo seran capitals culturals valencianes en 2022. L'alcalde xativí i la seua regidora de Cultura estaven ben convençuts que ja tocava a Xàtiva. ¡Els han clavat un moc! En una columna anterior, em preguntava si la nostra ciutat tenia padrins. ¡Ha! Sembla que no. ¿I una candidatura amb projecte sòlid? Vés a saber. La capitalitat cultural valenciana s'atorga a municipis amb programacions multidisciplinars i plurals que atenguen tota la diversitat de manifestacions i d'interessos dels sectors socials respectius.

Per a obtenir el segell calen originalitat i qualitat de la proposta, recursos materials i humans per a dur-la a cap, pla de promoció i difusió. La programació s'ha de dissenyar a través d'un procés participatiu amb contribució del teixit associatiu i professional vinculat a la cultura local. ¿S'ha fet això a Xàtiva? Es pot sospitar que no. (Jo sé d'una entitat almenys que ni coneix el contingut del projecte presentat per l'Ajuntament ni fou convidada a participar en la seua elaboració.) Un aspecte que determina les possibilitats de conquerir la distinció és el percentatge del pressupost municipal destinat a cultura en els últims cinc anys —sense incloure l'assignat a festes locals. Descomptada la despesa en falles, fira i altres gales, ¿quants diners dedica Xàtiva a activitats culturals? També es valoren la incidència social, la participació ciutadana, el benefici econòmic del projecte a curt i mitjà termini i les repercussions al sector cultural local. Ja es veu, però, que l'abundor de patrimoni històric i artístic en una població candidata no puntua gens ni miqueta.

La localitat aspirant ha d'omplir de contingut les seues infraestructures culturals, ha de traure partit als elements del seu patrimoni material i immaterial. Ignorem els motius pels quals Xàtiva ha tornat a ser relegada. ¿Jocs d'influències i pressions en la comissió avaluadora? ¿Falta d'una proposta sòlida? Una cosa és clara: altres poblacions (Oriola, Llíria, Onil, Vila-real, Ontinyent, Alaquàs, Dénia, Requena...) encara podrien passar al davant de Xàtiva. Tornem al principi: ¿Xàtiva és la primeríssima ciutat de Finlàndia? No. ¡La tretzena! Els xativins i les xativines haurem de pregar encaridament a l'actual equip de govern municipal que no torne a presentar cap candidatura a l'elecció de capitalitat cultural finesa —o valenciana, no sé. Tant és que el raïm estiga massa verd per culpa de tripijocs en conselleria com per clara incompetència municipal. La pèrdua de prestigi de la nostra ciutat ja no té remei. Oblidem una distinció que nasqué amb un carés molt estrany, un premi que es devalua gradualment a causa d'un enfocament insòlit. I recordem que el mer desig dels edils no basta per a obtenir res.

(publicat a Levante-EMV, el 23/10/2021)

dimarts, 19 d’octubre de 2021

Quan no es fa mal als morts, sinó als vius

Alfons Roig morí en 1987. Tenia 84 anys. A les etapes finals de la seua vida, ja rebia un enorme agraïment per la seua aportació al coneixement de l'art contemporani. Havia sigut professor de l'Escola Superior de Belles Arts de Sant Carles i del Seminari de Montcada. A la primeria dels quaranta, era dels pocs professors que parlava d’art d'avantguarda als alumnes. S'interessava per l’art sacre modern i la renovació de l'arquitectura religiosa. El seu interès s’estengué a tot l’art contemporani: Picasso, Kandinsky, Klee, Mondrian, Dubuffet, l’abstracció, la nova figuració, les postavantguardes... Va conèixer la flor i nata dels artistes valencians contemporanis, deixebles alguns d'ells. Tingué amistat amb Artur Heras, posem per cas, a qui encarregà la restauració de les pintures de les petxines i la cúpula de l'ermita de la Mare de Déu de la Consolació de Llutxent, que el capellà havia heretat.

El 2019, Heras exposà en diversos edificis històrics de Xàtiva l'antològica Sura com el desig i el destí en la memòria. La part exhibida a la capella de l'Hospital Reial estava dedicada a mossèn Roig. A més d'obra recent de l'artista xativí, els visitants de la capella podien veure els originals de les il·lustracions de Ronda dels veïns de l'ermita. Aquest llibre, publicat en 1985, obtingué el premi del Ministeri de Cultura al millor disseny d'aquell any. Contenia poemes del pare Roig. Aquest, abans de morir, disposà que la seua col·lecció d'art i la seua biblioteca passaren a mans de Diputació, que concedeix periòdicament el Premi Alfons Roig d’Art Contemporani al millor artista valencià i les Beques Alfons Roig a artistes novells. L'ermita, heretada pel cuidador de Roig, Eusebi Moreno, també passà a Diputació. El sacerdot visità Xàtiva almenys dues vegades: en 1981 i 1982. Participà en les presentacions de la carpeta de gravats El collar de la coloma i el número 2 de la revista Papers de la Costera, que edita l'Associació d'Amics de la Costera.

Durant seixanta anys, Joan Genovés degué estar assabentat de les mostres de reconeixement que rebia l'eclesiàstic. Genovés morí en 2020. Per tant, sobrevisqué a Roig trenta-tres anys. Ni en vida d'aquest, ni després de la seua mort, llançà Genovés cap acusació pública contra el clergue. Tampoc no presentà cap denúncia en els jutjats. Ara, però, ha aparegut una biografia autoritzada i pòstuma de l'artista en què Roig, traspassat fa més de tres dècades, és acusat d'abús de menors. Aviat, han sorgit més acusadors, Monjalés i Salvador Montesa. Un i altre són a punt de complir 90 anys. No és qüestió de llevar-li gravetat a l'abús sexual de xiquets, però trobe coses estranyes en la història. L'acusació (adobada amb frases homòfobes) és genèrica: Abusaba de todos los niños que podía a cambio de dar comida a sus padres. Tocaba a los niños trastornado. Falten aclariments o descripcions més concretes. Caldria aclarir si es tractava d'efusions de tendresa excessives, que la sensibilitat social d'avui trobaria estranyes, o veritable abús de menors.

Jo, que vaig estudiar de menut als claretians, recorde un religiós que juntava la seua galta amb la dels xiquets i els abraçava quan els confessava, però no anava més lluny —almenys fins on jo sé. Ja dic: avui, malgrat el passatge evangèlic —«Deixeu que els xiquets s'acosten a mi.»—, sacerdots i mestres no han de sobrepassar certes línies roges. Amb el pas del temps, els contexts històrics i els costums canvien. També veig un punt d'irrealitat a l'episodi contat per Monjalés, que damunt invoca Doro Balaguer i Andreu Alfaro, gent que ha mort i ja no pot dir res. (Doro parlava molt bé d'Alfons Roig.) D'acord amb llurs declaracions, els acusadors no foren víctimes de violació —dos ho serien, a tot estirar, d'assetjament, rebutjable si es produí. És increïble que pares d'un barri de València permeteren l'abús dels fills a canvi de menja, i encara més increïble que ningú no digués ni piu. Alfons Roig està mort. Per tant, no es pot defensar dels càrrecs. Jo trobe legítim fer una pregunta: ¿Com és que els acusadors han tardat tant a parlar de l'assumpte?

«Genovés tingué ocasions. En 1982, artista i sacerdot s'abraçaren a Madrid durant la inauguració de l'antològica Genovés: 20 años de pintura 1962-1982, exposada al Centro Cultural de la Villa. En 1984, un grup d'amics encapçalat per Toni Martínez Revert, s'embarcà des de Xàtiva en un projecte artístic i literari de gran volada, Homenatge Picasso, selecció de 20 gravats i 21 poemes d'autors valencians. Joan Fuster i Alfons Roig firmaren els pròlegs. Roig havia escrit una carta de presentació amb què Toni visità artistes com Jordi Teixidor, Hernández Mompó o Genovés. Aquest vivia a Madrid. «Si m'hagués quedat a València, estaria pintant palmitos», deia amb un deix d'acidesa. (En efecte, Madrid el projectà internacionalment; faria exposicions a Nova York, Venècia, Londres, Buenos Aires, Moscou...) Després de llegir la nota del clergue, l'artista donà un calorós acolliment a Toni i digué que participaria encantat en el seu projecte.

Sovint, la víctima d'abús pateix vergonya o sentiment de culpabilitat. Costa molt de creure que un militant comunista, i artista valent oposat a la dictadura, callés tants anys a causa d'aqueixos sentiments. ¿Principi de senilitat o revenja relacionada amb l'ambient artístic valencià, caïnita i envejós segons diu el mateix Genovés? No ho sé. Evidentment, la víctima d'abús sempre té dret al desgreuge, encara que siga tardà. Ara bé, si no hi ha res a desagreujar, la revenja fa mal. ¿Al mort? No. ¡Als vius! La persona morta ja no existeix, no pot saber quines coses se'n diuen. Però els vius patim una gran devastació quan de sobte ens assabentem que l'estima i l'admiració que sentíem pels finats potser era infundada. Jo tenia un record excel·lent de Genovés i Roig, però una pedrada ha alterat les aigües tranquil·les de la memòria. I, bé que semble contradictori, les acusacions de Genovés també passaran factura al seu record, tant si s'ajusten a la veritat com si són falses. Donat cas que siguen incertes, sobren explicacions; estaríem davant d'una injúria.

Només l'afebliment mental causat per la vellesa podria explicar la falsia, demolidora per al bon nom de l'al·ludit. Fins i tot si l'eclesiàstic resultés culpable, l'aura de Joan Genovés se'm dissipa; a més d'haver-se comportat de manera hipòcrita, hauria optat per parlar a destemps. (Monjalés i Montesa se n'han col·locat a rebuf del seu col·lega.) Són molts els artistes, els amics i els antics alumnes d'Alfons Roig irritats i perplexos. També estan dolgudes gents corrents. Pense en els veïns de Llutxent que estimaven el capellà i en guardaven bon record. Moltes persones estan desolades a la vila de la Vall d'Albaida. Tenen dubtes i enuig a parts iguals. Els polítics sospesen decretar una damnatio memoriae (condemna a l'oblit) contra qui llegà els seus bens a la Diputació de València. (Podia haver-los donat a l'Església.) En fi, torne al principi: no es fa mal als morts, sinó als vius. Tant de bo s'esclarisca aviat si s'està cometent o no una injustícia amb el record d’Alfons Roig, irreprensible fins ara.
 
(publicat a l'edició digital de Levante-EMV, el 18/10/2021)

dissabte, 9 d’octubre de 2021

Aplicar allò que s'ha votat

S'acabà el procés de votació als primers pressupostos participatius de la Generalitat i l'escrutini ha sigut positiu per a Xàtiva. Tanmateix, l'experiència també ha deixat algunes lliçons i bastants incògnites. Comencem per les primeres: la partida destinada als pressupostos participatius era irrellevant en termes percentuals; l'administració hauria d'haver-los publicitat millor; el sistema informàtic de la Generalitat és clarament millorable; la gent està poc habituada a la participació; hi ha massa reticències partidistes... La conseqüència de tot plegat és que els percentatges de votació han sigut molt pobres. S'ha de tenir present que l'Associació d'Amics de la Costera ha hagut de realitzar una campanya molt intensa per tal d'aconseguir uns resultats significatius. Les iniciatives que proposà o assumí (la creació d'un parc públic d'habitatges de lloguer per a joves i l'execució d'una nova fase de rehabilitació de l'antic convent de Sant Domènec) foren les més votades a l'apartat de comarques, és a dir, tragueren els millors números de totes les comarques. Tot indica que els resultats haurien sigut irrellevants sense l'enorme treball de difusió desplegat.

Hi ha dades que fan pensar. A les comarques costaneres del nord, la proposta més votada, la construcció de plantes de compostatge de residus orgànics, obtingué només 76 vots, i estava dotada amb sis milions d'euros. En qualsevol cas, xativins i xativines hem de felicitar-nos; una iniciativa sorgida de la societat civil ha aconseguit una inversió de 3.220.000 euros per a la ciutat. I ara ve el capítol d'incògnites. Si es compleixen les bases de la convocatòria, aqueixos diners hauran de figurar als pressupostos de 2022 de la Generalitat. Caldrà consignar-los a les partides de les conselleries corresponents. I les actuacions vinculades s'hauran d'executar en dos anys. Ara mateix, Associació d'Amics de la Costera ignora com pensen actuar les conselleries d'Habitatge i Educació, Cultura i Esport. (A Patrimoni Cultural li correspondrà controlar els diners destinats a Sant Domènec.) L'entitat impulsora de les propostes té clar quina cosa s'ha de fer. Cal l'adquisició de cases antigues degradades en diferents punts del centre històric xativí, per tal de rehabilitar-les. Els tràmits d'adquisició haurien de ser ràpids i molt transparents.

Si es fa un concurs públic, els preus de compra haurien d'atendre a criteris —al valor cadastral, posem per cas—, que impedisquen l'especulació. L'administració pública també té eines per a l'adquisició d'immobles abandonats. Hauria de prestar una atenció prioritària a les zones més degradades. (Convé recordar que ciutat vella es deteriora i es despobla gradualment.) També s'espera que l'Ajuntament pose alguna cosa de la seua part. Els joves mai no trobaran atractiu el nucli històric si aquest manca de serveis, si els seus espais públics no estan ben urbanitzats, si no s'hi poden aparcar vehicles... Tres milions d'euros són pocs per a tantes coses. El termini d'execució del parc d'habitatges és molt breu. En realitat, les persones que l'hem votat esperem una bona arrencada, per a eixir de la letargia, i que la tasca de recuperació del conjunt històric de Xàtiva es prenga seriosament d'ara endavant. I el finançament de l'adquisició i la restauració de cases antigues a ciutat vella no hauria d'arribar sols per la via dels pressupostos participatius.

Aquests tampoc no han dotat prou diners per a emprendre una nova fase de rehabilitació de Sant Domènec. Cent vint mil euros no donen per a molt. Però el pressupost ordinari de 2022 de la Generalitat assignarà partides a les conselleries d'Habitatge i Educació. Es rebran fons europeus. Els xativins, com els habitants de qualsevol altre territori valencià, hauríem de beneficiar-nos dels percentatges que ens corresponguen. En fi, hem tingut una experiència gratificant, però ara toca aplicar com més aviat millor allò que s'ha votat. L'Ajuntament de Xàtiva s'ha d'implicar en la feina. Caldrà entrevistar-se amb els consellers concernits per a conèixer llurs plans. L'entitat impulsora de les propostes guanyadores al procés participatiu pensa estar alerta. Els mitjans de comunicació també haurien de fer un seguiment de l'actuació administrativa. Seria descoratjador que açò dels pressupostos participatius fos un adorn, una mera galindaina per a crear l'aparença de govern "supercompromès" amb la participació ciutadana. ¡De més grosses se n'han vist!

(publicat a Levante-EMV, el 09/10/2021)

dijous, 7 d’octubre de 2021

Antoni Marzal, fotògraf amb tots els requisits

Els estudiosos encara discuteixen la finalitat —màgica, ritual o utilitària— de les primeres representacions gràfiques efectuades per humans. Una cosa és clara: des de l'inici dels temps històrics fins a les darreries del segle XIX, l'encàrrec de retrats sols estava a l'abast de les classes socials més elevades (l'aristocràcia, el patriciat, la casta sacerdotal, la burgesia). Mentre només fou possible la representació d'imatges per mitjà del dibuix, la pintura, el gravat o l'escultura, calia tenir diners per a comprar els serveis d'un artista de cambra. Aquest privilegi dels sectors benestants finí amb l'adveniment de la fotografia; la nova tècnica permetia crear imatges de manera ràpida, barata i fidel a la fesomia de la persona retratada. També era possible obtenir múltiples còpies positives d'un únic clixé o negatiu fotogràfic. Per tant, el retrat, reservat fins aleshores a les elits, anà democratitzant-se a poc a poc. Les primeres imatges fotogràfiques no tenien color. Hi hagué, però, una època de gran esplendor del blanc i negre.

El nou llenguatge plàstic inicià el seu camí com expressió artística independent. Aparegueren fotògrafs de gust refinat que completaren una obra magnífica. A Xàtiva, la llista de gent que ha realitzat fotos interessants, des del segle XIX, és ben extensa. La fotografia té gran tradició a casa nostra. Antoni Marzal és hereu d'aqueixa tradició. Ara bé, la democratització no està lliure d'inconvenients. Avui, gats i gossos tenen aparell fotogràfic. Tots els telèfons mòbils estan proveïts de càmera per a fotos i vídeo. L’última novetat és fotografiar amb tauletes digitals (tablets, en anglès). Total: es produeixen diàriament milions d'imatges. Però qui es crega fotògraf només per enlairar una càmera que capta tipus, paisatges, monuments o ciutats va errat. Un fotògraf ha de tenir sensibilitat, dots d'observació i competència tècnica. Quan no posseeix aquestes qualitats, ¿quina cosa és l'amo d'una càmera? No sé. Turista, convidat al casori...

Marzal és un fotògraf amb tots els requisits, un deixeble avantatjat dels grans mestres del blanc i negre, un artista que adquirí domini tècnic revelant negatius i positivant fotos analògiques al bany de sa casa. La seua obra, enorme, mostra unes inclinacions poètiques evidents, fruit del seu amor per la terra. Des de fa molts anys, alça acta de la realitat que l’envolta. Ha sabut copsar l'spectrum de la seua ciutat i les seues gents. Admirador d'artistes com Cartier Bresson, Walker Evans o Gabriel Cualladó, Antoni Marzal no necessita per a les seues fotos temes importants o dramàtics, ni persones de fama reconeguda, sinó escenes quotidianes i persones pròximes. En aquesta ocasió ens mostra una galeria de xativins, naturals o adoptats, que destaquen —em fa vergonya dir açò, perquè el meu retrat també hi figura— en activitats relacionades amb la cultura o l'activisme social: escriptors professionals o aficionats, periodistes, artistes plàstics, algun clergue, actors i actrius, historiadors, sanitaris, persones amb aficions peculiars, gent de la ràdio, professors i professores en actiu o emèrits, músics, crítics, dansaires, cantants, filòlegs, homes i dones dedicats a l'animació cultural, clowns, empresaris, treballadors assalariats, joves, vells, arquitectes, enginyers, acadèmics... Potser en sobre algú. O potser n'hi haja absències.

Determinar quines gents fan grans aportacions i quines suren en la irrellevància és complicat. Les fílies i les fòbies, intenses en ciutats menudes com la nostra, difuminen la frontera que separa la insignificança de la significació. Antoni Marzal ha intentat fugir del sectarisme. En fi, ha creat la "seua" galeria de personatges. Amb el temps, els retrats transcendiran l'espai i el temps en què foren realitzats i apareixeran envoltats d’un halo poètic. ¿Per què? Perquè les imatges de Marzal no estableixen cap relació unívoca amb l'espectador; estan dotades d'un camp connotatiu que permet diferents interpretacions, des de les referencials fins a les estètiques. En qualsevol cas, el llibre que teniu a les mans eixampla el coneixement de la societat xativina. L'autor pertany a aquella classe de fotògrafs que simultaniegen identitat creativa i compromís cívic, ètica i estètica. (Al cap i a la fi —ja s'ha dit altres vegades—, les representacions del món social sempre conviden a la reflexió sobre el ésser col·lectiu.) Per damunt de tot, però, les persones que fullegen aquest volum podran gaudir d'unes magnífiques fotos en blanc i negre.

Pròleg de Perfils d'un poble,
llibre de fotografies d'Antoni Marzal
(Excm. Ajuntament de Xàtiva, 2018)

dimarts, 5 d’octubre de 2021

Companys de mil aventures

Toni Martínez i jo tenim una extensa memòria compartida. Ens vam conèixer a la darreria dels setanta, durant la Transició. Coincidírem a la Unió Sindical Obrera de la Costera, una organització de classe que propugnava l'autogestió. Toni i jo vam participar a la vida del sindicat: reunions, mítings, congressos, viatges a Madrid i Castelldefels... D'aquella aventura sindical nasqué el projecte de presentar una llista a Xàtiva en les eleccions municipals democràtiques de 1979. Es constituí una agrupació independent encapçalada per Toni (jo n'era el número dos), Socialistes Independents, que obtingué una sola acta de regidor. Quant al sindicat, part de la militància estatal ingressaria en UGT. En 1980, una immensa majoria dels militants valencians —xativins inclosos— abandonaria USOPV i ingressaria a CCOOPV. Aquell mateix any, Toni dimití com a regidor. El vaig substituir jo.

La campanya electoral, molt costosa, obligà a idear alguna forma de finançament. Ja teníem experiència en l'activisme cultural; estàvem afiliats a l'Associació d'Amics de la Costera. La nostra agrupació d'electors començà a desenvolupar una tasca cultural intensa, impulsada per Toni, que s'estendria almenys fins a la primeria dels noranta. S'ha de tenir present que ens tornàrem a presentar a les següents eleccions locals, ja amb les sigles d'UPV (Unitat del Poble Valencià). Producte d'aquella activitat foren un setmanari local, La Veu de Xàtiva, diverses edicions del Llibre de la Fira (i els suplements, que vam titular Quaderns de Xàtiva), dues carpetes de gravats, la galeria Artrés, alguns concerts... El record més emotiu que conserve d'aquell temps és el de Vicent Andrés Estellés, que vaig conèixer gràcies a Toni. Aquest tingué cura, en 1980, d'una edició emblemàtica d'Amics de la Costera, el llibre Xàtiva, del gran poeta valencià. El disseny i la maquetació foren obra d'altre amic comú, Artur Heras.

El poeta venia sovint a Xàtiva. Ara no toca fer el recompte exhaustiu de visites, però paga la pena recordar-ne algunes. El 8 de març de 1980, assistí al concert d'Ovidi Montllor, que cantà a l'església de Sant Feliu. Recorde, entre d'altres, la cançó "M'aclame a tu", un sonet de Vicent musicat per l'alcoià. La vesprada del 25 d’abril de 1981, Estellés participà a l'acte organitzat davant el Pedró dels Maulets. Llegí uns poemes i dipositàrem, ell i jo, una corona al monument. Per la nit, assistiríem als actes programats a la Plaça de Bous: actuació del grup Aplec, diversos parlaments, crema en efígie del Botifler Mayor del Reino i la interpretació pel grup Al Tall del seu Oratori d’Almansa. Darrere de totes aquestes iniciatives sempre estava Toni Martínez. La cultura immaterial sobreviu en la memòria, però la creació material roman en el temps i l'espai. Una dècada de producció cultural en la qual van participar moltes persones, a més de Toni i jo, ha deixat abundants fruits. Em referisc a les publicacions.

Ens férem càrrec en diverses ocasions del Llibre de la Fira. Des de primera hora, hi vam voler introduir novetats. En l'exemplar de 1988, posem per cas, hi havia una secció literària, titulada "Xàtiva en negre", amb relats que firmàvem Llorenç Cirujeda, Víctor Mansanet, Miquel Alberola, Jesús Huguet, Toni Martínez, Ernest Orquín, Toni Cucarella, Pep Bataller i jo. Aquell llibre es repartí per primera vegada amb el suplement Quaderns de Xàtiva. Es titulà El curs de l'any: tradicions i costums de la ciutat de Xàtiva. N'érem autors Antoni Martínez, Toni Cucarella, Vicenta Cerveró i jo mateix. S'inaugurava un costum que durà poc de temps; avui, ja s'ha perdut. Caldria destacar també el Quaderns de Xàtiva nº 5, de 1993, dedicat a Estellés, amb texts de Jesús Huguet, Joan Francesc Mira, Toni Martínez, Pep Bataller, Marc Granell, Jaume Pérez Montaner, Manuel Molins, Miquel Alberola... Jo em vaig encarregar del disseny gràfic. En aquell moment, Vicent Torregrosa Barberà era el regidor de Cultura.

Toni enllestí diversos projectes d'Amics de la Costera —la col·lecció Proposta Poètica, per exemple. Tanmateix, l'activitat més ambiciosa que duguérem a cap fou l'edició d'obra gràfica seriada. En 1981, la nostra agrupació d’electors edità El collar de la coloma, carpeta que contenia gravats de Manuel Boix, Artur Heras, Rafael Armengol i Joan Ramos, acompanyats d'una introducció meua i poemes d'Ibn Hazm de Còrdova traduïts per Toni. A l’acte de presentació van participar Manuel Sanchis Guarner, Alfons Roig i Vicent Andrés Estellés. Més endavant, en 1984, enllestírem un gran projecte, Homenatge Picasso, estoig amb vint gravats i vint-i-un poemes. Recollia firmes d'artistes plàstics i poetes reeixits: Estellés, Andreu Alfaro, Gaspar Jaén, Arcadi Blasco, Josep Palomero, Manuel Hernández Mompó, Jaume Pérez Montaner, Rafael Pérez Contel, Lluís Alpera, Enric Solbes, Antoni Martínez, Joan Verdú, Josep Piera, Adrià Pina, Rafael Ventura Melià, Jordi Teixidor, Joan Valls, Josep Vento, Vicent Salvador i un llarg etcètera. Els textos introductoris eren de Joan Fuster i del pare Alfons Roig. Com sempre, jo em vaig encarregar del disseny i la maquetació.

Les tasques impulsades per Toni Martínez en què he col·laborat són, ja es veu, innombrables. I és segur que me'n deixe moltes. Arribà un moment en què les nostres trajectòries se separaren. Jo vaig abandonar la política activa i el treball sindical. Més endavant, ell faria el mateix. Però mai no deixàrem de conservar amistat i franquesa. Gràcies a ell, vaig tenir l'oportunitat de conèixer nombroses personalitats que m'han influït profundament. Jo encara tinc un record grat dels temps en què érem carn i ungla. Vaig aprendre molt amb ell. En 1979, vaig viatjar per primera vegada a Itàlia amb un grup d'amics i amigues capitanejat per Toni. Em suscità molt d'interès per les arts gràfiques. Encara no he perdut l'amor pels viatges i les impremtes. Ara, Toni i jo fem tasques, cadascú pel seu compte, que ens fan confluir de nou molt sovint. Ell continua col·laborant en les publicacions de l'Associació d'Amics de la Costera. En fi, les experiències compartides amb l'amic que homenatgem avui són part fonamental de la meua biografia. No puc estar-me, per tant, de donar-li les gràcies més afectuoses.
 
Publicat a Toni Martínez Revert, mestre de cerimònies,
llibre d'homenatge amb texts i catàleg d'obres plàstiques de diversos autors
(Excm. Ajuntament de Xàtiva, juliol de 2021)