dissabte, 9 d’octubre de 2021

Aplicar allò que s'ha votat

S'acabà el procés de votació als primers pressupostos participatius de la Generalitat i l'escrutini ha sigut positiu per a Xàtiva. Tanmateix, l'experiència també ha deixat algunes lliçons i bastants incògnites. Comencem per les primeres: la partida destinada als pressupostos participatius era irrellevant en termes percentuals; l'administració hauria d'haver-los publicitat millor; el sistema informàtic de la Generalitat és clarament millorable; la gent està poc habituada a la participació; hi ha massa reticències partidistes... La conseqüència de tot plegat és que els percentatges de votació han sigut molt pobres. S'ha de tenir present que l'Associació d'Amics de la Costera ha hagut de realitzar una campanya molt intensa per tal d'aconseguir uns resultats significatius. Les iniciatives que proposà o assumí (la creació d'un parc públic d'habitatges de lloguer per a joves i l'execució d'una nova fase de rehabilitació de l'antic convent de Sant Domènec) foren les més votades a l'apartat de comarques, és a dir, tragueren els millors números de totes les comarques. Tot indica que els resultats haurien sigut irrellevants sense l'enorme treball de difusió desplegat.

Hi ha dades que fan pensar. A les comarques costaneres del nord, la proposta més votada, la construcció de plantes de compostatge de residus orgànics, obtingué només 76 vots, i estava dotada amb sis milions d'euros. En qualsevol cas, xativins i xativines hem de felicitar-nos; una iniciativa sorgida de la societat civil ha aconseguit una inversió de 3.220.000 euros per a la ciutat. I ara ve el capítol d'incògnites. Si es compleixen les bases de la convocatòria, aqueixos diners hauran de figurar als pressupostos de 2022 de la Generalitat. Caldrà consignar-los a les partides de les conselleries corresponents. I les actuacions vinculades s'hauran d'executar en dos anys. Ara mateix, Associació d'Amics de la Costera ignora com pensen actuar les conselleries d'Habitatge i Educació, Cultura i Esport. (A Patrimoni Cultural li correspondrà controlar els diners destinats a Sant Domènec.) L'entitat impulsora de les propostes té clar quina cosa s'ha de fer. Cal l'adquisició de cases antigues degradades en diferents punts del centre històric xativí, per tal de rehabilitar-les. Els tràmits d'adquisició haurien de ser ràpids i molt transparents.

Si es fa un concurs públic, els preus de compra haurien d'atendre a criteris —al valor cadastral, posem per cas—, que impedisquen l'especulació. L'administració pública també té eines per a l'adquisició d'immobles abandonats. Hauria de prestar una atenció prioritària a les zones més degradades. (Convé recordar que ciutat vella es deteriora i es despobla gradualment.) També s'espera que l'Ajuntament pose alguna cosa de la seua part. Els joves mai no trobaran atractiu el nucli històric si aquest manca de serveis, si els seus espais públics no estan ben urbanitzats, si no s'hi poden aparcar vehicles... Tres milions d'euros són pocs per a tantes coses. El termini d'execució del parc d'habitatges és molt breu. En realitat, les persones que l'hem votat esperem una bona arrencada, per a eixir de la letargia, i que la tasca de recuperació del conjunt històric de Xàtiva es prenga seriosament d'ara endavant. I el finançament de l'adquisició i la restauració de cases antigues a ciutat vella no hauria d'arribar sols per la via dels pressupostos participatius.

Aquests tampoc no han dotat prou diners per a emprendre una nova fase de rehabilitació de Sant Domènec. Cent vint mil euros no donen per a molt. Però el pressupost ordinari de 2022 de la Generalitat assignarà partides a les conselleries d'Habitatge i Educació. Es rebran fons europeus. Els xativins, com els habitants de qualsevol altre territori valencià, hauríem de beneficiar-nos dels percentatges que ens corresponguen. En fi, hem tingut una experiència gratificant, però ara toca aplicar com més aviat millor allò que s'ha votat. L'Ajuntament de Xàtiva s'ha d'implicar en la feina. Caldrà entrevistar-se amb els consellers concernits per a conèixer llurs plans. L'entitat impulsora de les propostes guanyadores al procés participatiu pensa estar alerta. Els mitjans de comunicació també haurien de fer un seguiment de l'actuació administrativa. Seria descoratjador que açò dels pressupostos participatius fos un adorn, una mera galindaina per a crear l'aparença de govern "supercompromès" amb la participació ciutadana. ¡De més grosses se n'han vist!

(publicat a Levante-EMV, el 09/10/2021)

dijous, 7 d’octubre de 2021

Antoni Marzal, fotògraf amb tots els requisits

Els estudiosos encara discuteixen la finalitat —màgica, ritual o utilitària— de les primeres representacions gràfiques efectuades per humans. Una cosa és clara: des de l'inici dels temps històrics fins a les darreries del segle XIX, l'encàrrec de retrats sols estava a l'abast de les classes socials més elevades (l'aristocràcia, el patriciat, la casta sacerdotal, la burgesia). Mentre només fou possible la representació d'imatges per mitjà del dibuix, la pintura, el gravat o l'escultura, calia tenir diners per a comprar els serveis d'un artista de cambra. Aquest privilegi dels sectors benestants finí amb l'adveniment de la fotografia; la nova tècnica permetia crear imatges de manera ràpida, barata i fidel a la fesomia de la persona retratada. També era possible obtenir múltiples còpies positives d'un únic clixé o negatiu fotogràfic. Per tant, el retrat, reservat fins aleshores a les elits, anà democratitzant-se a poc a poc. Les primeres imatges fotogràfiques no tenien color. Hi hagué, però, una època de gran esplendor del blanc i negre.

El nou llenguatge plàstic inicià el seu camí com expressió artística independent. Aparegueren fotògrafs de gust refinat que completaren una obra magnífica. A Xàtiva, la llista de gent que ha realitzat fotos interessants, des del segle XIX, és ben extensa. La fotografia té gran tradició a casa nostra. Antoni Marzal és hereu d'aqueixa tradició. Ara bé, la democratització no està lliure d'inconvenients. Avui, gats i gossos tenen aparell fotogràfic. Tots els telèfons mòbils estan proveïts de càmera per a fotos i vídeo. L’última novetat és fotografiar amb tauletes digitals (tablets, en anglès). Total: es produeixen diàriament milions d'imatges. Però qui es crega fotògraf només per enlairar una càmera que capta tipus, paisatges, monuments o ciutats va errat. Un fotògraf ha de tenir sensibilitat, dots d'observació i competència tècnica. Quan no posseeix aquestes qualitats, ¿quina cosa és l'amo d'una càmera? No sé. Turista, convidat al casori...

Marzal és un fotògraf amb tots els requisits, un deixeble avantatjat dels grans mestres del blanc i negre, un artista que adquirí domini tècnic revelant negatius i positivant fotos analògiques al bany de sa casa. La seua obra, enorme, mostra unes inclinacions poètiques evidents, fruit del seu amor per la terra. Des de fa molts anys, alça acta de la realitat que l’envolta. Ha sabut copsar l'spectrum de la seua ciutat i les seues gents. Admirador d'artistes com Cartier Bresson, Walker Evans o Gabriel Cualladó, Antoni Marzal no necessita per a les seues fotos temes importants o dramàtics, ni persones de fama reconeguda, sinó escenes quotidianes i persones pròximes. En aquesta ocasió ens mostra una galeria de xativins, naturals o adoptats, que destaquen —em fa vergonya dir açò, perquè el meu retrat també hi figura— en activitats relacionades amb la cultura o l'activisme social: escriptors professionals o aficionats, periodistes, artistes plàstics, algun clergue, actors i actrius, historiadors, sanitaris, persones amb aficions peculiars, gent de la ràdio, professors i professores en actiu o emèrits, músics, crítics, dansaires, cantants, filòlegs, homes i dones dedicats a l'animació cultural, clowns, empresaris, treballadors assalariats, joves, vells, arquitectes, enginyers, acadèmics... Potser en sobre algú. O potser n'hi haja absències.

Determinar quines gents fan grans aportacions i quines suren en la irrellevància és complicat. Les fílies i les fòbies, intenses en ciutats menudes com la nostra, difuminen la frontera que separa la insignificança de la significació. Antoni Marzal ha intentat fugir del sectarisme. En fi, ha creat la "seua" galeria de personatges. Amb el temps, els retrats transcendiran l'espai i el temps en què foren realitzats i apareixeran envoltats d’un halo poètic. ¿Per què? Perquè les imatges de Marzal no estableixen cap relació unívoca amb l'espectador; estan dotades d'un camp connotatiu que permet diferents interpretacions, des de les referencials fins a les estètiques. En qualsevol cas, el llibre que teniu a les mans eixampla el coneixement de la societat xativina. L'autor pertany a aquella classe de fotògrafs que simultaniegen identitat creativa i compromís cívic, ètica i estètica. (Al cap i a la fi —ja s'ha dit altres vegades—, les representacions del món social sempre conviden a la reflexió sobre el ésser col·lectiu.) Per damunt de tot, però, les persones que fullegen aquest volum podran gaudir d'unes magnífiques fotos en blanc i negre.

Pròleg de Perfils d'un poble,
llibre de fotografies d'Antoni Marzal
(Excm. Ajuntament de Xàtiva, 2018)

dimarts, 5 d’octubre de 2021

Companys de mil aventures

Toni Martínez i jo tenim una extensa memòria compartida. Ens vam conèixer a la darreria dels setanta, durant la Transició. Coincidírem a la Unió Sindical Obrera de la Costera, una organització de classe que propugnava l'autogestió. Toni i jo vam participar a la vida del sindicat: reunions, mítings, congressos, viatges a Madrid i Castelldefels... D'aquella aventura sindical nasqué el projecte de presentar una llista a Xàtiva en les eleccions municipals democràtiques de 1979. Es constituí una agrupació independent encapçalada per Toni (jo n'era el número dos), Socialistes Independents, que obtingué una sola acta de regidor. Quant al sindicat, part de la militància estatal ingressaria en UGT. En 1980, una immensa majoria dels militants valencians —xativins inclosos— abandonaria USOPV i ingressaria a CCOOPV. Aquell mateix any, Toni dimití com a regidor. El vaig substituir jo.

La campanya electoral, molt costosa, obligà a idear alguna forma de finançament. Ja teníem experiència en l'activisme cultural; estàvem afiliats a l'Associació d'Amics de la Costera. La nostra agrupació d'electors començà a desenvolupar una tasca cultural intensa, impulsada per Toni, que s'estendria almenys fins a la primeria dels noranta. S'ha de tenir present que ens tornàrem a presentar a les següents eleccions locals, ja amb les sigles d'UPV (Unitat del Poble Valencià). Producte d'aquella activitat foren un setmanari local, La Veu de Xàtiva, diverses edicions del Llibre de la Fira (i els suplements, que vam titular Quaderns de Xàtiva), dues carpetes de gravats, la galeria Artrés, alguns concerts... El record més emotiu que conserve d'aquell temps és el de Vicent Andrés Estellés, que vaig conèixer gràcies a Toni. Aquest tingué cura, en 1980, d'una edició emblemàtica d'Amics de la Costera, el llibre Xàtiva, del gran poeta valencià. El disseny i la maquetació foren obra d'altre amic comú, Artur Heras.

El poeta venia sovint a Xàtiva. Ara no toca fer el recompte exhaustiu de visites, però paga la pena recordar-ne algunes. El 8 de març de 1980, assistí al concert d'Ovidi Montllor, que cantà a l'església de Sant Feliu. Recorde, entre d'altres, la cançó "M'aclame a tu", un sonet de Vicent musicat per l'alcoià. La vesprada del 25 d’abril de 1981, Estellés participà a l'acte organitzat davant el Pedró dels Maulets. Llegí uns poemes i dipositàrem, ell i jo, una corona al monument. Per la nit, assistiríem als actes programats a la Plaça de Bous: actuació del grup Aplec, diversos parlaments, crema en efígie del Botifler Mayor del Reino i la interpretació pel grup Al Tall del seu Oratori d’Almansa. Darrere de totes aquestes iniciatives sempre estava Toni Martínez. La cultura immaterial sobreviu en la memòria, però la creació material roman en el temps i l'espai. Una dècada de producció cultural en la qual van participar moltes persones, a més de Toni i jo, ha deixat abundants fruits. Em referisc a les publicacions.

Ens férem càrrec en diverses ocasions del Llibre de la Fira. Des de primera hora, hi vam voler introduir novetats. En l'exemplar de 1988, posem per cas, hi havia una secció literària, titulada "Xàtiva en negre", amb relats que firmàvem Llorenç Cirujeda, Víctor Mansanet, Miquel Alberola, Jesús Huguet, Toni Martínez, Ernest Orquín, Toni Cucarella, Pep Bataller i jo. Aquell llibre es repartí per primera vegada amb el suplement Quaderns de Xàtiva. Es titulà El curs de l'any: tradicions i costums de la ciutat de Xàtiva. N'érem autors Antoni Martínez, Toni Cucarella, Vicenta Cerveró i jo mateix. S'inaugurava un costum que durà poc de temps; avui, ja s'ha perdut. Caldria destacar també el Quaderns de Xàtiva nº 5, de 1993, dedicat a Estellés, amb texts de Jesús Huguet, Joan Francesc Mira, Toni Martínez, Pep Bataller, Marc Granell, Jaume Pérez Montaner, Manuel Molins, Miquel Alberola... Jo em vaig encarregar del disseny gràfic. En aquell moment, Vicent Torregrosa Barberà era el regidor de Cultura.

Toni enllestí diversos projectes d'Amics de la Costera —la col·lecció Proposta Poètica, per exemple. Tanmateix, l'activitat més ambiciosa que duguérem a cap fou l'edició d'obra gràfica seriada. En 1981, la nostra agrupació d’electors edità El collar de la coloma, carpeta que contenia gravats de Manuel Boix, Artur Heras, Rafael Armengol i Joan Ramos, acompanyats d'una introducció meua i poemes d'Ibn Hazm de Còrdova traduïts per Toni. A l’acte de presentació van participar Manuel Sanchis Guarner, Alfons Roig i Vicent Andrés Estellés. Més endavant, en 1984, enllestírem un gran projecte, Homenatge Picasso, estoig amb vint gravats i vint-i-un poemes. Recollia firmes d'artistes plàstics i poetes reeixits: Estellés, Andreu Alfaro, Gaspar Jaén, Arcadi Blasco, Josep Palomero, Manuel Hernández Mompó, Jaume Pérez Montaner, Rafael Pérez Contel, Lluís Alpera, Enric Solbes, Antoni Martínez, Joan Verdú, Josep Piera, Adrià Pina, Rafael Ventura Melià, Jordi Teixidor, Joan Valls, Josep Vento, Vicent Salvador i un llarg etcètera. Els textos introductoris eren de Joan Fuster i del pare Alfons Roig. Com sempre, jo em vaig encarregar del disseny i la maquetació.

Les tasques impulsades per Toni Martínez en què he col·laborat són, ja es veu, innombrables. I és segur que me'n deixe moltes. Arribà un moment en què les nostres trajectòries se separaren. Jo vaig abandonar la política activa i el treball sindical. Més endavant, ell faria el mateix. Però mai no deixàrem de conservar amistat i franquesa. Gràcies a ell, vaig tenir l'oportunitat de conèixer nombroses personalitats que m'han influït profundament. Jo encara tinc un record grat dels temps en què érem carn i ungla. Vaig aprendre molt amb ell. En 1979, vaig viatjar per primera vegada a Itàlia amb un grup d'amics i amigues capitanejat per Toni. Em suscità molt d'interès per les arts gràfiques. Encara no he perdut l'amor pels viatges i les impremtes. Ara, Toni i jo fem tasques, cadascú pel seu compte, que ens fan confluir de nou molt sovint. Ell continua col·laborant en les publicacions de l'Associació d'Amics de la Costera. En fi, les experiències compartides amb l'amic que homenatgem avui són part fonamental de la meua biografia. No puc estar-me, per tant, de donar-li les gràcies més afectuoses.
 
Publicat a Toni Martínez Revert, mestre de cerimònies,
llibre d'homenatge amb texts i catàleg d'obres plàstiques de diversos autors
(Excm. Ajuntament de Xàtiva, juliol de 2021)