dimarts, 26 d’octubre de 2021

Democràcia deteriorada

De vegades es donen les circumstàncies propícies perquè es produïsca una tempesta perfecta. Ara mateix, a la pell de brau, hi ha una borrasca política de primeríssima magnitud. Tot ve de la crisi econòmica de 2008, que provocà l'aparició del moviment dels indignats. Demanaven més participació política, divisió de poders genuïna i acabament del domini de corporacions i bancs, per tal de millorar el nostre sistema democràtic. El moviment derivà en el sorgiment de nous partits i la desaparició del bipartidisme quasi perfecte vigent fins aleshores. S'obrí una finestra d'oportunitat per a la renovació de l'esquerra. El vell ordre espanyol cregué que la seua situació de privilegi trontollava. Llavors començà la guerra contra tots els grups que suposaven un perill per a la perpetuació de l'statu quo tradicional. El neoliberalisme adobat de franquisme va tocar a xafarranxo. El règim neoliberal es resisteix a perdre la seua hegemonia. En realitat, la contesa té abast global, amb escenaris repartits per països d'Europa i altres parts del món. A l'Estat espanyol, les hostilitats s'han centrat sobretot en Unidas Podemos i els partits independentistes catalans.

Valen totes les armes: les clavegueres de l'Estat, mitjans de comunicació manipulats, mentides, el lawfare (la guerra judicial), anihilament de la separació de poders... La injustícia comesa amb Alberto Rodríguez és l'últim episodi d'aquesta guerra. El polític canari desposseït de la seua acta de diputat ha estat abandonat per tothom. Però comencem pel principi. El judici contra ell fou una farsa; no hi havia proves del delicte de què era acusat (més bé n'hi havia que demostraven la seua innocència). La declaració plena de contradiccions d'un policia va servir per a condemnar Rodríguez a quaranta-cinc dies de presó. Com la pena inferior a tres mesos no existeix al Codi Penal, el Tribunal Suprem hagué de substituir automàticament els dies de presó per multa de 545 euros i accessòria d'inhabilitació especial per a exercir el dret a sufragi passiu. En teoria, açò últim vol dir que Alberto Rodríguez no podria haver-se presentat candidat en unes eleccions convocades immediatament després d'iniciar-se l'execució de condemna. ¡Mera teoria! El càstig està executat i complit. Com el polític ja ha pagat la multa, l'assumpte s'hauria d'haver tancat.

Però el president de sala del Tribunal Suprem, el famós Manuel Marchena, volia encara més: que el condemnat perdés l'acta de diputat. Tanmateix, la inhabilitació per a exercir càrrec públic no figurava a la sentència. Llavors, Marchena utilitzà el truc d'acoquinar Meritxell Batet. ¡Que fos ella qui realitzés la feina bruta! Ara bé, el magistrat no posà per escrit de manera clara el que volia. Es limità a citar la LOREG i a insinuar que s'apliqués l'estranya teoria de la inhabilitació sobrevinguda (aplicació analògica de la pena que està prohibida en Dret Penal i correspondria estudiar, en tot cas, a la Junta Electoral). El procediment ja se li aplicà al president Torra. Total: la presidenta Batet, malgrat comptar amb l'informe dels lletrats del Congrés i la votació de la mesa que desautoritzaven llevar-li l'acta al diputat, s'ha plegat als desitjos de Marchena. A fer punyetes el principi Ubi lex voluit dixit, ubi noluit tacuit (On la llei volgué dir, digué; on no volgué, callà), el de no aplicació retroactiva de la norma penal, el d'aplicació del supòsit més favorable per al reu, la separació de poders i la sobirania popular encarnada pel parlament.

Clar, Batet ha demanat després als lletrats un clau cremant a què agarrar-se. El retorciment del dret i l'actuació política dels jutges ja va esdevenint un costum. Cometre per primera vegada un despropòsit jurídic és costós. Ara bé, quan ja s'ha fet forat, les coses són molt fàcils. Els polítics catalans condemnats i el president Torra ja foren víctimes del retorciment del dret. Demà li pot tocar a qualsevol. ¿Per què s'ha plegat Batet i ha demanat als lletrats del Congrés que li donen cobertura? Ací, entrem al terreny de les suposicions. Ella i el PSOE tenen por. PP i Vox podrien haver-li presentat una querella per prevaricació. Com és aforada, l'assumpte l'hauria vist la sala del Tribunal Suprem presidida per, ¡Marchena! (Tot això amb el rerefons d'un PP que continua negant-se a renovar el CGPJ.) Podríem estar davant d'un nou capítol dels intents d'enderrocar el govern creant divisió al seu si. Batet, socialista, ha pres una mesura il·legal, a parer de molts experts, i força lesiva per a un membre d'Unidas Podemos. Sembla com si el PSOE bifront no volgués enfadar el deep state (l'estat profund). Això explicaria també l'embolic de la reforma laboral.

Tampoc no s'ha de descartar la companyonia; segons el periodista Ernesto Ekaizer, Juan Carlos Campo (magistrat i exministre de Justícia) i Meritxell Batet són parella. Campo és amic de Marchena. En fi, les enquestes diuen que els ciutadans valoren més Yolanda Díaz que Pedro Sánchez. Per tant, caldria sospitar la temptació socialista de torpedinar els socis. Potser per això, membres d'Esquerra Unida —com Alberto Garzón i la mateixa Díaz— han deixat tirat Alberto Rodríguez. No volen posar en perill la continuïtat del govern de coalició. Haurien anteposat els interessos polítics als drets d'un company de files, que haurà de recórrer en empara al Tribunal Constitucional. Es toparà amb Enrique Arnaldo, que arribà a estar imputat al cas Palma Arena, i amb Concepción Espejel (la querida Concha de María Dolores de Cospedal). El PSOE ha acceptat que formen part de l'alt tribunal. Rodríguez també s'haurà de defensar en solitari en els tribunals europeus. Resumint: tothom ha deixat sol l'exdiputat, que s'ha donat de baixa d'UP. ¡Vergonya! És possible que jo siga massa exagerat, però els fets narrats dibuixen una democràcia espanyola totalment deteriorada.