Alfons Roig morí en 1987. Tenia 84 anys. A les etapes finals de la seua vida, ja rebia un enorme agraïment per la seua aportació al coneixement de l'art contemporani. Havia sigut professor de l'Escola Superior de Belles Arts de Sant Carles i del Seminari de Montcada. A la primeria dels quaranta, era dels pocs professors que parlava d’art d'avantguarda als alumnes. S'interessava per l’art sacre modern i la renovació de l'arquitectura religiosa. El seu interès s’estengué a tot l’art contemporani: Picasso, Kandinsky, Klee, Mondrian, Dubuffet, l’abstracció, la nova figuració, les postavantguardes... Va conèixer la flor i nata dels artistes valencians contemporanis, deixebles alguns d'ells. Tingué amistat amb Artur Heras, posem per cas, a qui encarregà la restauració de les pintures de les petxines i la cúpula de l'ermita de la Mare de Déu de la Consolació de Llutxent, que el capellà havia heretat.
El 2019, Heras exposà en diversos edificis històrics de Xàtiva l'antològica Sura com el desig i el destí en la memòria. La part exhibida a la capella de l'Hospital Reial estava dedicada a mossèn Roig. A més d'obra recent de l'artista xativí, els visitants de la capella podien veure els originals de les il·lustracions de Ronda dels veïns de l'ermita. Aquest llibre, publicat en 1985, obtingué el premi del Ministeri de Cultura al millor disseny d'aquell any. Contenia poemes del pare Roig. Aquest, abans de morir, disposà que la seua col·lecció d'art i la seua biblioteca passaren a mans de Diputació, que concedeix periòdicament el Premi Alfons Roig d’Art Contemporani al millor artista valencià i les Beques Alfons Roig a artistes novells. L'ermita, heretada pel cuidador de Roig, Eusebi Moreno, també passà a Diputació. El sacerdot visità Xàtiva almenys dues vegades: en 1981 i 1982. Participà en les presentacions de la carpeta de gravats El collar de la coloma i el número 2 de la revista Papers de la Costera, que edita l'Associació d'Amics de la Costera.
Durant seixanta anys, Joan Genovés degué estar assabentat de les mostres de reconeixement que rebia l'eclesiàstic. Genovés morí en 2020. Per tant, sobrevisqué a Roig trenta-tres anys. Ni en vida d'aquest, ni després de la seua mort, llançà Genovés cap acusació pública contra el clergue. Tampoc no presentà cap denúncia en els jutjats. Ara, però, ha aparegut una biografia autoritzada i pòstuma de l'artista en què Roig, traspassat fa més de tres dècades, és acusat d'abús de menors. Aviat, han sorgit més acusadors, Monjalés i Salvador Montesa. Un i altre són a punt de complir 90 anys. No és qüestió de llevar-li gravetat a l'abús sexual de xiquets, però trobe coses estranyes en la història. L'acusació (adobada amb frases homòfobes) és genèrica: Abusaba de todos los niños que podía a cambio de dar comida a sus padres. Tocaba a los niños trastornado. Falten aclariments o descripcions més concretes. Caldria aclarir si es tractava d'efusions de tendresa excessives, que la sensibilitat social d'avui trobaria estranyes, o veritable abús de menors.
Jo, que vaig estudiar de menut als claretians, recorde un religiós que juntava la seua galta amb la dels xiquets i els abraçava quan els confessava, però no anava més lluny —almenys fins on jo sé. Ja dic: avui, malgrat el passatge evangèlic —«Deixeu que els xiquets s'acosten a mi.»—, sacerdots i mestres no han de sobrepassar certes línies roges. Amb el pas del temps, els contexts històrics i els costums canvien. També veig un punt d'irrealitat a l'episodi contat per Monjalés, que damunt invoca Doro Balaguer i Andreu Alfaro, gent que ha mort i ja no pot dir res. (Doro parlava molt bé d'Alfons Roig.) D'acord amb llurs declaracions, els acusadors no foren víctimes de violació —dos ho serien, a tot estirar, d'assetjament, rebutjable si es produí. És increïble que pares d'un barri de València permeteren l'abús dels fills a canvi de menja, i encara més increïble que ningú no digués ni piu. Alfons Roig està mort. Per tant, no es pot defensar dels càrrecs. Jo trobe legítim fer una pregunta: ¿Com és que els acusadors han tardat tant a parlar de l'assumpte?
«Genovés tingué ocasions. En 1982, artista i sacerdot s'abraçaren a Madrid durant la inauguració de l'antològica Genovés: 20 años de pintura 1962-1982, exposada al Centro Cultural de la Villa. En 1984, un grup d'amics encapçalat per Toni Martínez Revert, s'embarcà des de Xàtiva en un projecte artístic i literari de gran volada, Homenatge Picasso, selecció de 20 gravats i 21 poemes d'autors valencians. Joan Fuster i Alfons Roig firmaren els pròlegs. Roig havia escrit una carta de presentació amb què Toni visità artistes com Jordi Teixidor, Hernández Mompó o Genovés. Aquest vivia a Madrid. «Si m'hagués quedat a València, estaria pintant palmitos», deia amb un deix d'acidesa. (En efecte, Madrid el projectà internacionalment; faria exposicions a Nova York, Venècia, Londres, Buenos Aires, Moscou...) Després de llegir la nota del clergue, l'artista donà un calorós acolliment a Toni i digué que participaria encantat en el seu projecte.
Sovint, la víctima d'abús pateix vergonya o sentiment de culpabilitat. Costa molt de creure que un militant comunista, i artista valent oposat a la dictadura, callés tants anys a causa d'aqueixos sentiments. ¿Principi de senilitat o revenja relacionada amb l'ambient artístic valencià, caïnita i envejós segons diu el mateix Genovés? No ho sé. Evidentment, la víctima d'abús sempre té dret al desgreuge, encara que siga tardà. Ara bé, si no hi ha res a desagreujar, la revenja fa mal. ¿Al mort? No. ¡Als vius! La persona morta ja no existeix, no pot saber quines coses se'n diuen. Però els vius patim una gran devastació quan de sobte ens assabentem que l'estima i l'admiració que sentíem pels finats potser era infundada. Jo tenia un record excel·lent de Genovés i Roig, però una pedrada ha alterat les aigües tranquil·les de la memòria. I, bé que semble contradictori, les acusacions de Genovés també passaran factura al seu record, tant si s'ajusten a la veritat com si són falses. Donat cas que siguen incertes, sobren explicacions; estaríem davant d'una injúria.
Només l'afebliment mental causat per la vellesa podria explicar la falsia, demolidora per al bon nom de l'al·ludit. Fins i tot si l'eclesiàstic resultés culpable, l'aura de Joan Genovés se'm dissipa; a més d'haver-se comportat de manera hipòcrita, hauria optat per parlar a destemps. (Monjalés i Montesa se n'han col·locat a rebuf del seu col·lega.) Són molts els artistes, els amics i els antics alumnes d'Alfons Roig irritats i perplexos. També estan dolgudes gents corrents. Pense en els veïns de Llutxent que estimaven el capellà i en guardaven bon record. Moltes persones estan desolades a la vila de la Vall d'Albaida. Tenen dubtes i enuig a parts iguals. Els polítics sospesen decretar una damnatio memoriae (condemna a l'oblit) contra qui llegà els seus bens a la Diputació de València. (Podia haver-los donat a l'Església.) En fi, torne al principi: no es fa mal als morts, sinó als vius. Tant de bo s'esclarisca aviat si s'està cometent o no una injustícia amb el record d’Alfons Roig, irreprensible fins ara.
El 2019, Heras exposà en diversos edificis històrics de Xàtiva l'antològica Sura com el desig i el destí en la memòria. La part exhibida a la capella de l'Hospital Reial estava dedicada a mossèn Roig. A més d'obra recent de l'artista xativí, els visitants de la capella podien veure els originals de les il·lustracions de Ronda dels veïns de l'ermita. Aquest llibre, publicat en 1985, obtingué el premi del Ministeri de Cultura al millor disseny d'aquell any. Contenia poemes del pare Roig. Aquest, abans de morir, disposà que la seua col·lecció d'art i la seua biblioteca passaren a mans de Diputació, que concedeix periòdicament el Premi Alfons Roig d’Art Contemporani al millor artista valencià i les Beques Alfons Roig a artistes novells. L'ermita, heretada pel cuidador de Roig, Eusebi Moreno, també passà a Diputació. El sacerdot visità Xàtiva almenys dues vegades: en 1981 i 1982. Participà en les presentacions de la carpeta de gravats El collar de la coloma i el número 2 de la revista Papers de la Costera, que edita l'Associació d'Amics de la Costera.
Durant seixanta anys, Joan Genovés degué estar assabentat de les mostres de reconeixement que rebia l'eclesiàstic. Genovés morí en 2020. Per tant, sobrevisqué a Roig trenta-tres anys. Ni en vida d'aquest, ni després de la seua mort, llançà Genovés cap acusació pública contra el clergue. Tampoc no presentà cap denúncia en els jutjats. Ara, però, ha aparegut una biografia autoritzada i pòstuma de l'artista en què Roig, traspassat fa més de tres dècades, és acusat d'abús de menors. Aviat, han sorgit més acusadors, Monjalés i Salvador Montesa. Un i altre són a punt de complir 90 anys. No és qüestió de llevar-li gravetat a l'abús sexual de xiquets, però trobe coses estranyes en la història. L'acusació (adobada amb frases homòfobes) és genèrica: Abusaba de todos los niños que podía a cambio de dar comida a sus padres. Tocaba a los niños trastornado. Falten aclariments o descripcions més concretes. Caldria aclarir si es tractava d'efusions de tendresa excessives, que la sensibilitat social d'avui trobaria estranyes, o veritable abús de menors.
Jo, que vaig estudiar de menut als claretians, recorde un religiós que juntava la seua galta amb la dels xiquets i els abraçava quan els confessava, però no anava més lluny —almenys fins on jo sé. Ja dic: avui, malgrat el passatge evangèlic —«Deixeu que els xiquets s'acosten a mi.»—, sacerdots i mestres no han de sobrepassar certes línies roges. Amb el pas del temps, els contexts històrics i els costums canvien. També veig un punt d'irrealitat a l'episodi contat per Monjalés, que damunt invoca Doro Balaguer i Andreu Alfaro, gent que ha mort i ja no pot dir res. (Doro parlava molt bé d'Alfons Roig.) D'acord amb llurs declaracions, els acusadors no foren víctimes de violació —dos ho serien, a tot estirar, d'assetjament, rebutjable si es produí. És increïble que pares d'un barri de València permeteren l'abús dels fills a canvi de menja, i encara més increïble que ningú no digués ni piu. Alfons Roig està mort. Per tant, no es pot defensar dels càrrecs. Jo trobe legítim fer una pregunta: ¿Com és que els acusadors han tardat tant a parlar de l'assumpte?
«Genovés tingué ocasions. En 1982, artista i sacerdot s'abraçaren a Madrid durant la inauguració de l'antològica Genovés: 20 años de pintura 1962-1982, exposada al Centro Cultural de la Villa. En 1984, un grup d'amics encapçalat per Toni Martínez Revert, s'embarcà des de Xàtiva en un projecte artístic i literari de gran volada, Homenatge Picasso, selecció de 20 gravats i 21 poemes d'autors valencians. Joan Fuster i Alfons Roig firmaren els pròlegs. Roig havia escrit una carta de presentació amb què Toni visità artistes com Jordi Teixidor, Hernández Mompó o Genovés. Aquest vivia a Madrid. «Si m'hagués quedat a València, estaria pintant palmitos», deia amb un deix d'acidesa. (En efecte, Madrid el projectà internacionalment; faria exposicions a Nova York, Venècia, Londres, Buenos Aires, Moscou...) Després de llegir la nota del clergue, l'artista donà un calorós acolliment a Toni i digué que participaria encantat en el seu projecte.
Sovint, la víctima d'abús pateix vergonya o sentiment de culpabilitat. Costa molt de creure que un militant comunista, i artista valent oposat a la dictadura, callés tants anys a causa d'aqueixos sentiments. ¿Principi de senilitat o revenja relacionada amb l'ambient artístic valencià, caïnita i envejós segons diu el mateix Genovés? No ho sé. Evidentment, la víctima d'abús sempre té dret al desgreuge, encara que siga tardà. Ara bé, si no hi ha res a desagreujar, la revenja fa mal. ¿Al mort? No. ¡Als vius! La persona morta ja no existeix, no pot saber quines coses se'n diuen. Però els vius patim una gran devastació quan de sobte ens assabentem que l'estima i l'admiració que sentíem pels finats potser era infundada. Jo tenia un record excel·lent de Genovés i Roig, però una pedrada ha alterat les aigües tranquil·les de la memòria. I, bé que semble contradictori, les acusacions de Genovés també passaran factura al seu record, tant si s'ajusten a la veritat com si són falses. Donat cas que siguen incertes, sobren explicacions; estaríem davant d'una injúria.
Només l'afebliment mental causat per la vellesa podria explicar la falsia, demolidora per al bon nom de l'al·ludit. Fins i tot si l'eclesiàstic resultés culpable, l'aura de Joan Genovés se'm dissipa; a més d'haver-se comportat de manera hipòcrita, hauria optat per parlar a destemps. (Monjalés i Montesa se n'han col·locat a rebuf del seu col·lega.) Són molts els artistes, els amics i els antics alumnes d'Alfons Roig irritats i perplexos. També estan dolgudes gents corrents. Pense en els veïns de Llutxent que estimaven el capellà i en guardaven bon record. Moltes persones estan desolades a la vila de la Vall d'Albaida. Tenen dubtes i enuig a parts iguals. Els polítics sospesen decretar una damnatio memoriae (condemna a l'oblit) contra qui llegà els seus bens a la Diputació de València. (Podia haver-los donat a l'Església.) En fi, torne al principi: no es fa mal als morts, sinó als vius. Tant de bo s'esclarisca aviat si s'està cometent o no una injustícia amb el record d’Alfons Roig, irreprensible fins ara.
(publicat a l'edició digital de Levante-EMV, el 18/10/2021)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada