Absències a San Millán de la Cogolla

La setmana passada es va anunciar la celebració de la Conferència de Presidents Autonòmics de demà. Serà la primera presencial des de gener de 2017, any en què encara governava Rajoy. Durant l'estat d'alarma es van celebrar catorze telemàtiques per a tractar només qüestions relacionades amb la covid-19 (mesures per a lluitar contra el coronavirus, distribució de fons per a despeses sanitàries, estudi de la desescalada de l'estat d'alarma...). Demà hi haurà, per tant, el primer aplec des de fa tres anys i mig en què el president del Govern de l'Estat i els presidents autonòmics seuran cara a cara en un mateix espai. ¿Tots? ¡No! Sánchez ha tingut la feliç idea de convocar la reunió, a instàncies de Concha Andreu, presidenta de la Rioja, en San Millán de la Cogolla. Quan vaig escoltar la notícia, tot seguit vaig pensar que hi hauria problemes. Efectivament, Quim Torra i Iñigo Urkullu han anunciat que no hi assitiran presencialment. Ho voldrien fer de manera telemàtica. Han adduït diverses raons per a no posar els peus en el monestir de la Rioja. No s'ha de ser molt llest, però, per a endevinar el possible i veritable motiu de la inassistència física de Torra i Urkullu: San Millán de la Cogolla, bressol de la llengua castellana, ocupa els nivells més elevats en la simbologia del nacionalisme espanyol. ¿No hi havia altre lloc on celebrar l'aplec? ¿No disposen de sales adients a Moncloa, al Ministeri de Política Territorial i Función Pública o al Palau de Congressos de Madrid? Però la reunió encara tindrà una guinda; el rei presidirà la inauguració. Moltíssims catalans no obliden el discurs televisat del monarca dos dies després del referèndum de l'1 d'octubre de 2017. Pel que sembla, fer la guitza als independentistes catalans segueix estant per damunt de qualsevol altra consideració. A Pedro Sánchez no li ha importat gens ni mica provocar les susceptibilitats de l'EAJ-PNV, suport imprescindible del govern central. És més: ara ja és impossible fer marxa enrere. A més, si s'hagués canviat el lloc de celebració de la Conferència de Presidents, la dreta s'hauria llançat com una tromba sobre Sánchez, acusant-lo de cedir a les pressions dels independentistes. «El govern socialcomunista vol trencar Espanya», haurien cridat des de Vox, PP i C's. Bé que la pandèmia li haja posat sordina, el conflicte català continua existint. Sobta, per tant, que Sánchez no procure prendre decisions que afavorisquen la distensió. Ja ho sentencià Groucho Marx: «La política és l'art de buscar problemes, trobar-los, fer un diagnòstic fals i aplicar després remeis equivocats.»

Llenguatge violent contra les dones

«Qui no vulga pols que no vaja a l’era», resa un refrany valencià. És ben sabut que rebre xiulets entra en el sou dels professionals —artistes, polítics— que cobren gràcies a la complaença del públic. Quan l’espectacle és dolent, la gent té dret de xiular. «Qui no vulga calor que no entre en la cuina», diuen els anglosaxons. Ara s'ha posat de moda, però, altra expressió: «Els polítics han de sortir de casa ja plorats.» Tot això està molt bé, però no s'haurien de sobrepassar certes línies roges. Divendres es van superar, sí. La ministra de Treball acudí a Toledo per a participar en la presentació de "Capital Europea de la Economía Social 2020". Unes vint persones, pertanyents al sector taurí, esperaven Yolanda Díaz per a xiular. Fins ací, l'escenari era quasi normal. (Per a ser normal del tot, la concentració hauria d'haver estat comunicada amb antelació a la Delegació del Govern.) La xiulada s'emmarcava en les protestes dels treballadors del món dels bous, que es consideren discriminats pel Ministeri de Treball; estan exclosos de les ajudes especials que, per a pal·liar les conseqüències de la pandèmia de coronavirus, van a rebre els artistes d'espectacles públics.

Segons els manifestants, la ministra no els inclou en les ajudes perquè està en contra dels bous. «A causa dels seus gustos personals, està portant moltes famílies a la ruïna», diuen. En realitat no som davant d'una mera qüestió de gustos personals; el rebuig a les corregudes de bous ha esdevingut un assumpte polític. Els treballadors taurins afirmen que el seu sector és cultural, però molta gent veu les coses de manera distinta. El maltracte animal és rebutjat per moltíssimes persones. Nombrosos partits advoquen per la supressió de les corregudes. En fi, els congregats davant l'Ajuntament de Toledo van passar dels xiulets a la violència, física i verbal. Van colpejar el vehicle oficial i van escridassar la senyora Díaz amb expressions com hija de puta i golfa de mierda. Jo trobe açò inacceptable. Supose que la policia ja haurà identificat els energúmens que diuen pertànyer al món de la "cultura". Crec que fiscalia hauria d'actuar d'ofici. És possible que els treballadors dels espectacles taurins, que hauran cotitzat com qualsevol assalariat, tinguen dret a ajudes i a una reconversió del sector. Però res no autoritza a insultar una dona greument.

Que siga ministra o ama de casa és indiferent. Yolanda Díaz fou objecte d'una agressió moral i masclista. Suportar-la no entra en el seu jornal. S'han sobrepassat línies roges. Alexandria Ocasio-Cortez, congressista demòcrata nord-americana, també va rebre la mateixa classe d'insult per part d'un republicà: fucking bitch (puta gossa). La contestació de la senyora Ocasio-Cortez fou contundent: «Totes hem hagut de lidiar amb açò alguna vegada durant les nostres vides. És la cultura de la impunitat i l'acceptació de la violència i el llenguatge violent contra les dones. Diu que té esposa i dues filles, que respecta les dones. Tenir una filla no fa que un home siga decent. En insultar-me, donà permís perquè també puguen insultar la seua dona i les seues filles. Tractar les persones amb dignitat i respecte fa decent un home. Tinc dos anys menys que la filla menor del congressista. Jo també sóc filla d'alguna persona. Afortunadament, mon pare ja no està viu per a veure com han tractat la seua filla. Ma mare ho ha vist per televisió. Els meus pares no em criaren perquè tolere aquests insults.» En Espanya, la violència verbal contra les dones també sovinteja.

Recordem, per exemple, com un tertulià titllà de zorra, puerca i guarra Marina Geli, consellera de Sanitat de la Generalitat catalana. Jiménez Losantos també insultà grollerament la diputada Carolina Bescansa. Ara, la víctima del llenguatge violent ha estat Yolanda Díaz. Quasi tots els partits han condemnat els insults a la ministra. PP i Vox no s'han volgut sumar a la condemna. Això em fa recordar una anècdota protagonitzada fa uns anys per Alfonso Rus. Va declarar a un periodista que no acudia a les nits d’albaes durant la fira perquè en una ocasió l'havien xiulat. Quan el periodista li féu veure que un xiulet no tenia massa importància, Rus contestà: «Sí, sí que en té. Que em xiulen i em menyspreen no entra en el càrrec. ¿Qui diu que sí? No, no.» ¿Opinen igual els actuals portaveus de la dreta? Yolanda Díaz ha estat greument menyspreada. Els d'Abascal justifiquen la violència dels taurins. Els de Casado callen. Tracte d'imaginar llur reacció si la insultada hagués estat Ana Pastor, posem per cas. ¡Difícil! No aconseguisc d'imaginar una persona veritablement progressista i d'esquerres dient puta, guarra i golfa a una dona del PP.

Es podria intentar

En un text anterior reflexionava sobre les possibilitats de convertir Xàtiva en ciutat de museus. Ho veia factible. Això sí, un museu ha de ser una institució viva. Perquè suscite interès global, ha d'albergar algun element altament significatiu: una peça, o un conjunt de peces, de la màxima categoria arqueològica, històrica, artística o documental. Un element significatiu esdevé icona del centre que l'acull. Una famosa obra de Johannes Vermeer, La jove de la perla, és la icona del Mauritshuis de La Haia. Museus de ciutats més petites tenen també les seues icones. El Museu Diocesà d'Art Sacre d'Oriola alberga un quadre superb de Velázquez, La temptació de Sant Tomàs d'Aquino. Marbella té un magnífic Museu del Gravat Espanyol Contemporani (l'exministre de Cultura José Guirao és patró de la seua fundació.) En aquest cas, l'element significatiu és un conjunt d'obra seriada. Si volem que Xàtiva siga una ciutat de museus, hem de començar per establir de quins elements de la màxima significació disposem. Necessitem algun.

Llàstima que Josep de Ribera, lo Spagnoletto, no puga ser icona d'una gran pinacoteca xativina. Malauradament, la ciutat nadiua de Ribera no compta amb obres indiscutiblement seues; es qüestiona si dos dels tres llenços de l'artista exposats a la Casa de l'Ensenyança són seus o foren executats per ajudants. L'altre, regalat per Attilio Bruschetti en 1924, és obra de deixebles amb total seguretat. Adquirir pintures, dibuixos o gravats de Ribera no està a l'abast de la nostra ciutat. A les subhastes, assoleixen preus elevadíssims. Ignore si hi hauria altres possibilitats —el dipòsit, per exemple—; el Museu del Prado té moltes obres de l'artista xativí no exposades al públic. De fet, els Sant Maties i Sant Onofre de la Casa de l'Ensenyança són propietat del Prado. Van ser cedits en dipòsit el mateix any 1924, gràcies a la intervenció d'Elies Tormo, ministre d'Instrucció Pública originari d'Albaida. Als magatzems del museu madrileny es guarden vint-i-un quadres obra indiscutible de Ribera —procedents quasi tots de les col·leccions reials—, deu dibuixos (plomes, aiguades, sanguines) i un gravat. Crida l'atenció la repetició d'alguns temes.

Entre els llenços guardats hi ha dos titulats La Immaculada Concepció (un d'ells de 220 per 160 cm de grandària), dos dedicats a Sant Tomàs i dos més a Sant Francesc, Visió de Sant Francesc d'Asís i Sant Francesc rep els estigmes. Qualsevol ho pot comprovar a la pàgina web del museu. Cedir en dipòsit alguns d'ells no hauria de suposar un gran inconvenient per a la gran pinacoteca espanyola. A mi m'agraden especialment Sant Josep i el Nen Jesús (126 x 100 cm), Sant Agustí en oració (203 x 150 cm), Sant Joan Evangelista, un Sant Tomàs, Sant Pau ermità (118 x 98 cm), Sant Judes Tadeu, Sant Cristòfol (127 x 100 cm), Un anacoreta i Visió de Sant Francesc d'Asís. També hi ha alguns quadres amb personatge femení o tema profà: Cap del déu Bacus (fragment d'un llenç més gran, El triomf de Bacus), Vella usurera i Santa Maria Egipcíaca (183,5 x 150 cm). Al Prado no els veu ningú. Si vingueren a Xàtiva, el nostre Museu de Belles Arts adquiriria altra dimensió. Tindria una icona molt potent. Ens equipararíem amb Osuna. En la col·legiata d'aquesta ciutat andalusa es conserven cinc excel·lents quadres de Josep de Ribera.

Hem de recordar també que una peça renaixentista excepcional, La Mare de Déu de les Febres, de Bernardino di Betto, Pinturicchio, que s'exhibeix en el Museu de Belles Arts de València, va pertànyer a la Seu xativina. En qualsevol cas, la nostra ciutat posseeix pintures i peces arqueològiques de gran valor: la pica islàmica, les restes de la Capella dels Borja, els quadres de Vicente López, la col·lecció de gravats de Goya... Si l'Església Catòlica local volgués col·laborar, tindríem una galeria d'art medieval excepcional. En magatzems i dependències municipals s'amunteguen o pengen nombrosíssimes pintures, gravats i fotografies dels diversos salons, biennals i concursos plàstics que se celebren a Xàtiva. Com s'ha fet amb altre fill il·lustre, el govern local hauria d'interessar-se pel destí futur de l'obra d'Artur Heras, el millor artista xativí contemporani. Això sense comptar que altres mestres valencians reeixits, com Manuel Boix o Rafael Armengol, han tingut sempre una estreta relació amb la ciutat. ¿Xàtiva, ciutat de museus? Es podria intentar.

(publicat a Levante-EMV, el 22/07/2020)

Renúncia a la porpra cardenalícia

En agost de 1498, en una cerimònia sense precedents, el consistori va acceptar la renúncia de Cèsar Borja a la porpra cardenalícia. Tornava a l'estat secular. Era la condició per a posar en marxa els pactes i els projectes prèviament elaborats. Cèsar buscà l'aliança amb els francesos. Fou nomenat Duc de Valença del Delfinat. A partir d'aleshores, fou conegut com Duca Valentino, Duc del Valentinés o Valentinois. Va sol·licitar en matrimoni Carlota d'Aragó, filla de Frederic III de Nàpols, oncle de Sança i Alfons, marit de Lucrècia. Carlota es negà (no volia ser coneguda com la "senyora cardenala". Aleshores, va concertar amb el rei de França el matrimoni amb Carlota d'Albret, germana del rei de Navarra. En contrapartida, Alexandre VI havia de dissoldre el matrimoni de Lluís XII amb Joana, perquè el monarca pogués casar-se amb la duquessa de Bretanya. Hi hagué més pactes: el papa Borja recolzaria les pretensions franceses en Nàpols i, a canvi, Cèsar comptaria amb suport francés per a iniciar les accions militars a la Romanya i les Marques.

Accident

         Dalt de l'escaleta, l'home va fent. De sobte, una espurna, una primera guspira.
         —No passa res, sóc electricista —em diu amb un somriure.
         —¿Vol que lleve la llum? —li pregunte, preocupat.
         Ell em somriu altivament i, masoquista, furga amb el tornavís, i continua jugant amb la làmpada i amb la mort.

         Isc de la cuina i puge a l'estudi. M'acomode davant l'ordinador. El soroll del teclat és ofegat per la veu envellutada de Paul Buchanan, cantant de The Blue Nile. Les sonoritats d'A walk across the rooftops surten dels altaveus i envaeixen l'habitació. De colp, se sent un petarrelleig. La fosforescència de la pantalla i la música es fonen en negre simultàniament. Un enorme estrèpit i alguns laments pugen des de la planta baixa. Després, un silenci elèctric. M'alce de la cadira i abandone escopetejat l'estudi.

         Entre en la cuina i trobe l'electricista estès a terra cap per amunt. El frigorífic, apagat, està obert de bat a bat. L'escala de tisora, tancada, estreba en la safata de les verdures. Lola està recolzada al marc de la porta que dóna al jardí. Només duu les bragues del biquini. Es tapa els pits amb els braços encreuats. Primer mira l'electricista, que roman inert, i després es dirigeix a mi amb careta de pena i d'innocència alhora.
         —No sé què deu haver passat —em diu amb un fil de veu.

Música antiga a Morella

Ennio Morricone

Anteriorment, ja havia pres la maleta en múltiples ocasions, però l'any 2000 marcà l'inici d'una activitat viatgera intensa. Des d'aquell any, he rodat pertot arreu. («Cercant el món i traspassant per Seca i Meca, la Vila seca i Vall d'Andorra», diu el protagonista de Lo Spill.) He peregrinat per terres europees. He navegat per diverses mars. He volat cap a totes les direccions que marca la rosa dels vents. He sojornat a països d'Àfrica, Àsia i Amèrica. Sempre porte al meu equipatge músiques de la contrada que vaig a visitar. També me'n duc melodies que no són d'aquí ni d'allí, o són de qualsevol lloc. Ennio Morricone és un dels compositors habituals a la meua maleta. Sempre que he estat a Bolonya, he escoltat una peça encisadora, "Romanzo", de la banda sonora de Novecento. En 2016, vaig viatjar a Sicília. En una de les etapes, d'Agrigent a Palerm, vaig fer una aturada a Palazzo Adriano, el poblet en què Giuseppe Tornatore va rodar Nuovo Cinema Paradiso. En la música del film, composta per Ennio, també va col·laborar el seu fill, Andrea Morricone. Naturalment, vaig escoltar les meravelloses melodies de la pel·lícula mentre fèiem via pel centre de l'illa. Quan arribàrem a la plaça Umberto I de Palazzo Adriano, amb les notes de Morricone encara al cap, fou emocionant trobar-se en el mateix escenari on es desenvolupa la història de Totò i Alfredo. També he escoltat la banda sonora de The Mission durant nombrosos trajectes per carreteres que travessen paratges amb natura esplendorosa. En els grans espais naturals, sentir "On Earth as it is in Heaven" o "The Mission" emociona. En fi, avui ha mort Ennio Morricone, un dels compositors més grans del segle XX i primeria del XXI. Pel que es veu, ha tingut temps d'escriure una carta per tal d'acomiadar-se de la seua dona i dels seus fills, i per a demanar que li facen un funeral privat, per no molestar ningú. ¡Detall que toca el cor i engrandeix la figura d'Ennio! Seguiré escoltant les músiques del genial mestre italià.

Remolí de dies i esdeveniments esfumats

En matèria de son, l'home passava per fases diferents. De tant en tant, tenia una ratxa de nits bones; dormia com un tronc. En aquest estadi, quan obria els ulls, no recordava haver somniat res. De vegades, la seua cònjuge li preguntava: «¿Has tingut algun somni bonic aquesta nit?» ¡Uf! No ho sabia, però calia quedar bé amb la mitja taronja. «És clar, amor. He somniat que ens estimàvem apassionadament.» Ella solia posar cara d'escepticisme. Tanmateix, quan ell entrava en la fase més habitual de dormir prim, com les llebres, recordava perfectament cada somni. Es despertava amb molta facilitat. Es produïen pauses al repòs nocturn i era fàcil conservar vívides les imatges oníriques que li havien passat pel cap a l'entreson. Unes vegades, les imatges eren plaents. Però també recordava els malsons. Una nit, en tingué un de ben angoixós. Havia eixit de casa; volia visitar els monuments fallers. Però places i carrers estaven deserts. No sonava cap tronador, no se sentia olor a pólvora. I, encara més estrany, havien desaparegut les falles.

Tornà pansit a la llar. El somni continuava. Mirà el calendari. Arrencà el full de març, el rebregà i el llançà a la paperera. El 4 d'abril s'inaugurava Alfaro a la ciutat, diàleg amb la història, una bona mostra antològica del gran escultor, gravador i dibuixant que podria visitar-se en diferents espais expositius del nucli històric: la Casa de l'Ensenyança, Sant Domènec... Dissabte, però, no hi havia una ànima pels carrers. Tots els edificis antics de la ciutat estaven tancats. Caigué en compte que tampoc no se celebraven els concerts i les xerrades d'Increscendofest a la Casa de Cultura. ¡Ostres! ¿I els trasllats de Setmana Santa? ¿Què passava amb les Cortesies, el Natzarè i la processó de Divendres Sant? Les esglésies també estaven tancades. En principi, pensà que s'hauria proclamat la III República. Les manifestacions religioses al carrer estarien prohibides. Per això, la romeria al Puig tampoc no s'havia anunciat per al diumenge següent a la Pasqua de Sant Vicent. Però després recordà que tant el 25 d'abril com la romeria tenien caràcter cívic.

Començà a imaginar, sense eixir del somni, que una host d'alienígenes havia envaït la contrada. Tot el veïnat havia escapolit. ¿I ell? ¿Com és que no se n'havia assabentat? ¿Què feia tot sol en una ciutat deserta? ¿On eren els extraterrestres? De sobte, un estrèpit provinent del Bellveret el tragué de l'abstracció. Es va girar i li semblà veure unes enormes cassoles que mans invisibles colpejaven insistentment. Cada vegada estava més aclaparat. Mirà de nou el calendari. Ja era juny. Es va acostar a la finestra. S'adonà que algunes persones, poques, deambulaven pel carrer. Alleujat, pensà que el perill havia passat; els expatriats tornaven. Però tots es tapaven el rostre amb màscares. ¿Els set vicis del ball de la Moma? ¡No! Era 14 de juny, però qualsevol vestigi del Corpus s'havia esvaït. Altre full del calendari arrencat i rebregat. El malson entrava en un remolí vertiginós de dies i esdeveniments esfumats. La nit del Ros, les fogueres de Sant Joan i les nits al castell eren absorbides pel vòrtex. L'home també fou atret pel buit format al centre de l'espiral. La força d'un estrany fluid en moviment el llançà a terra. S'alçà atordit. Mirà el mòbil.

Era 15 d'agost, però no hi havia ni barraques ni atraccions de fira a l'Albereda. Les rodes, el tren del terror, els cotxes de xoc, els carrusels, les tómboles, el castell encantat, les engronsadores gegants, les cadires voladores, el pèndol i la caiguda lliure s'havien esfumat. Es trobà amb l'amo de Cavallets Tortosa, que li féu: «Dels firers, ningú no se'n recorda. No tenim cap ajuda. ¿Que el tambor no és tropa? ¡La ruïna per al negoci!» El protagonista del malson marxava a casa i s'hi quedava reclòs vàries setmanes amb els dies i les nits corresponents. Patia, dins del somni, la síndrome de la cabana. «¡Com a casa, enlloc!», es deia. En pensar que hauria d'eixir algun dia, li venia l'ansietat. Va somniar que somniava —els malsons són com les matrioixques— un fet estrany: la seua ciutat estava en una nova realitat; mentre una meitat de veïns i veïnes adults treballava en bars, restaurants, cafeteries, cerveseries, snack-bars i pubs, l'altra meitat era clienta dels establiments, cosa evidentment absurda. De sobte, es desvetllà. «¿Has somniat alguna cosa bonica?», preguntà la dona. «Que t'estimava fogosament en un set cinematogràfic», contestà ell.

(publicat a Levante-EMV, el 04/07/2020)