Setge medieval a Cuba

L'existència del dret internacional —una existència relativa, perquè les contravencions han estat freqüents— permetia certa estabilitat en les relacions entre estats. Sembla, però, que ens dirigim cap a un món en què imperarà la llei de la selva. Una de les transgressions més significativa i duradora de la legalitat és el bloqueig a Cuba. Els EUA el titllen d'embarg. Addueixen que Cuba nacionalitzà de manera il·lícita béns de ciutadans nord-americans. Les coses s'han d'explicar bé. Les nacionalitzacions en Cuba es realitzaren conforme a les disposicions del dret internacional; la Resolució 1803 (XVII) de l'Assemblea General de l'ONU, “Sobirania permanent sobre els recursos naturals”, diu al seu punt 4: «La nacionalització, l'expropiació o la requisició hauran de fundar-se en raons o motius d'utilitat pública, de seguretat o d'interès nacional, els quals es reconeixen com superiors al mer interès particular o privat, tant nacional com estranger. [...] es pagarà a l'amo la indemnització corresponent, d'acord amb les normes en vigor a l'Estat que adopte les mesures en exercici de la seua sobirania i de conformitat amb el dret internacional.»

L'excusa d'EUA és que Cuba no volgué pagar les indemnitzacions. Això no és cert. Segons altra resolució de Nacions Unides, les indemnitzacions s'han de pagar dins dels límits que resulten apropiats, cosa que s'oposava a les demandes nord-americanes de compensació ràpida, adequada i efectiva. Dit d'altra manera: Cuba oferia establir unes quotes, pagar a terminis. Els EUA volien pagament immediat al comptat. I en base a aquesta pretensió, inassumible per Cuba, s'imposà el bloqueig ja fa vàries dècades. Les conseqüències han estat terribles per als cubans; les autoritats dels EUA no sols tallaren els intercanvis comercials (importacions i exportacions) amb Cuba. També van establir sancions per a països tercers que no secundaren el bloqueig. (Algunes empreses espanyoles han patit les conseqüències.) Però tot açò és embolicar la troca. En realitat, l'establishment dels EUA no suporta que l'illa —el seu pati de darrere— siga autònoma i tinga un govern comunista. Si el bloqueig ja era molt dolent per als cubans, l'accés de Donald Trump a la presidència dels EUA ha agreujat la situació fins a límits insuportables. ¡Setge medieval!

Des de l'antiguitat, l'estratègia més comuna per a emparar-se d'un oppidum, d'una fortificació (un castell o una ciutadella) o d'una ciutat era sotmetre a setge la plaça que es volia conquerir. El setge impedia l'arribada d'aigua, queviures i altres subministraments a la població encerclada. Diferents episodis històrics mostren que les conseqüències eren patides tant per les guarnicions militars com per altres pobladors (dones, ancians, xiquets). Trump ja no dissimula; vol emparar-se de Cuba. I ha decidit que no hi entre una gota de combustible. Fins ara, l'illa rebia petroli de Veneçuela. Això ja s'ha acabat. Mèxic, que seguia enviant ajuda, ha estat amenaçat per Trump. Sense petroli no poden funcionar el transport públic, ni els serveis d'emergència, ni la recollida de fem, ni les centrals elèctriques... L'electricitat és imprescindible per a hospitals, frigorífics, nombrosos processos productius... La conservació del menjar, el funcionament d'incubadores, de quiròfans i d'aparells radiològics i la il·luminació depenen de l'energia elèctrica. El malparit de Trump sotmet Cuba a un setge medieval. ¿Per a enderrocar el govern comunista de l'illa?

 

 Vinyeta de Petar Pismestrovic

Pot agradar o desagradar el govern d'un país —a mi no m'agraden els governs comunistes—, però cap estat no està legitimat per a ingerir-se als afers interns d'altre, i menys mitjançant un bloqueig que atempta al dret internacional i que s'ha de titllar de criminal per les conseqüències sobre població civil indefensa. En realitat, Trump no està gens preocupat pels drets humans a Cuba. Només aspira a emparar-se'n. Comença a ser un costum del mandatari narcisista cometre tota classe de crims —els de guerra inclosos— i d'atacs al dret internacional humanitari. En pura lògica, Trump hauria d'estar processat pel TPI. Ja sé que això és somniar truites; anem cap a un món governat per la llei de la jungla. Tanmateix, em subleva que cap estat dels autoproclamats democràtics no reaccione davant la injustícia que es comet amb Cuba. ¿Ningú no gosa trencar el bloqueig i subministrar ajuda solidària als cubans? ¿Això de prohibir les exportacions de petroli a un estat no mereix cap reacció de l'ONU? Cada país hauria de ser lliure de mantenir relacions comercials amb qui vulga. Definitivament, estem assistint a un setge medieval en ple segle XXI.

Cuba en el record

Des de principis d’any, els governs de Cuba i EEUU tracten de normalitzar les seus relacions bilaterals. Sembla que el president nord-americà ha decidit de posar punt i final al bloqueig internacional imposat a l’illa en 1960. La notícia m’ha portat alguns records. Cuba continua present al nostre imaginari col·lectiu. Molts emigrants valencians hi vivien des d’abans de 1868, any del primer intent emancipador de l’antiga colònia. (L’heroi nacional cubà, José Martí, tenia orígens valencians; son pare, Mariano Martí i Navarro, era oriünd de Campanar, actual barri de València.)  A partir de 1895, nombrosos joves de tota Espanya marxaren a Cuba per a combatre contra les guerrilles independentistes. Coneixem el nom de soldats i oficials naturals de la nostra comarca que lluitaren a l’illa. Hi hagué valencians, per tant, als dos bàndols enfrontats. És més: Xàtiva tingué un protagonisme sobtat en aquells esdeveniments; en acabar la guerra, l’hospital de la nostra ciutat acollí un centenar de soldats repatriats que tornaven ferits o malalts.

Historiadors com ara Vicent Ribes, Oriol Junqueras o Cristina Aparicio han escrit sobre aquella contesa —el líder d’Esquerra Republicana és autor de l’obra El catalans i Cuba—, però jo recorde especialment la figura de Josep Camarasa, traspassat a primeries de 2010. A més de dedicar-se a la pintura, Camarasa prestà atenció al periodisme local i la història, de la qual era un gran enamorat. Començà a interessar-se per la Guerra de Cuba a finals dels noranta. Les seues indagacions a l’Arxiu Municipal —on se’l podia veure sovint— foren recollides en diversos articles publicats al desaparegut setmanari Noticias 7 Días: “L'aportació de Xàtiva a la Guerra de Cuba en el 98, “El cuidado a los soldados repatriados de Cuba en el Hospital de Xàtiva” i “La cruz a los soldados repatriados muertos en el Hospital de Xàtiva en 1899”. També publicà al llibre Fira d'Agost 2001 “El paper de Xàtiva en la desfeta de Cuba el 1898”, resum d’un estudi més extens que roman inèdit —bé que l’autor l’havia enllestit abans de morir.

Quant als militars de la comarca enviats a Cuba, cal esmentar els noms del soldat José Pla Bolinches, de la Llosa de Ranes, i el general Francisco Cirujeda, natural de Moixent però xativí d’adopció —la seua infància havia transcorregut a Xàtiva. El primer, que havia après a llegir i escriure abans de travessar l’Atlàntic —mentre feia la instrucció en una caserna de Tortosa—, contà en una mena de diari les desventures patides durant el trasllat i l’estada a l’illa; el segon, ascendit a comandant després d’haver combatut en Filipines, eliminà Antonio Maceo, líder independentista cubà. Tots aquests fets, que ara ens semblen tan llunyans, foren ben coneguts pels xativins de l’època i els seus descendents directes. El ressentiment envers Estats Units, la potència emergent que precipità, en derrotar l’exèrcit espanyol, la pèrdua de Cuba, Puerto Rico i Filipines, perviuria al llarg de vàries generacions. Fins a 1909, Cuba seria un protectorat nord-americà. Pel que fa als valencians residents en l’illa, molts decidiren quedar-s’hi.

Encara que es volgué oblidar el “desastre de 1898”, les seues petjades no s’han esborrat del tot. Al cementiri xativí es conserva una creu amb la següent inscripció: El M.I. Ayuntamiento de Játiva a los soldados repatriados fallecidos en este santo hospital. 1899. D’altra banda, Cuba mai no ha deixat d’inspirar els escriptors. Toni Cucarella, per exemple, publicà al llibre de fira de 1988 un relat titulat El millor tabac, el de Cuba! No sé vostès, però jo sempre m’he sentit atret per la música i la literatura cubanes. Em vénen al cap diverses figures: Gabriel Cabrera Infante (autor de Tres tristes tigres), el contrabaixista Israel López “Cachao”, Omara Portuondo. En 2010 s’acomplí el meu desig de viatjar a l’illa. Vaig conèixer les seues ciutats: l’Havana, Cienfuegos, Trinidad, Camagüey, Bayamo, Santiago (en Santa Ifigenia, cementiri d’aquesta última, vaig visitar el mausoleu de José Martí i la tomba de Compay Segundo). Vaig comprovar les estretors provocades per un bloqueig econòmic que està a punt de finir. ¡Cuba, tan distant i tan pròxima!

(publicat a Levante-EMV, el 07/02/2015)

Canvis a Cuba?

Vaig sojornar uns dies a Cuba, a primeries d’abril, i vaig tornar de l’illa amb l’equipatge ben carregat d’emocions. Havia experimentat, petjant les seues terres —d’orient a occident, de Santiago a Pinar del Río—, la sensació d’estar a casa d’uns parents, d’uns cosins. Possiblement, influiria en aquesta percepció meua el fet de tenir, per via materna, una part d’arrels castellanes. Deambular pels carrers de l’Havana, Camagüey o Cienfuegos és com camejar per qualsevol vila d’Andalusia o Extremadura... Tot (els noms, els cognoms, els costums, les dites, l’arquitectura —amb nombrosos elements neoclàssics, modernistes i mudèjars—) remet a territoris concrets de la nostra geografia més pròxima. Els cubans són comunicatius, riallers i amics de la música i el bullici, però el visitant topa aviat amb un imprevist: a l’antiga província espanyola, hom no sap mai, com deia Campoamor a la seua falca, quina cosa és veritat i quina, mentida.

L’equívoc és omnipresent. Es parla molt de jineteras, joves que ofereixen llurs serveis sexuals a canvi d’una propina. L’oferta de qualsevol servei és, però, un fenomen generalitzat a Cuba. Durant els dies d’estada al país, em volgueren vendre pels carrers, mil vegades, tota mena de productes: bitllets amb l’efígie del Che Guevara, cigars havans a preus de ganga... Al Morro de Santiago, vaig mostrar el meu escepticisme al xic que m’oferia una caixa de cigars Cohiba a 50 cucs (a les tendes oficials, la mateixa caixa en val quatre-cents). Serán falsos, li vaig dir. Son auténticos, em va contestar. No lo entiendo, vaig somriure. El xic es va enfadar. Se lo explicaré —va dir—: los robamos. Somos pobres. Unos amigos torcedores sacan a escondidas, de la fábrica, las hojas o los puros ya listos. Después los vendemos y nos ayudamos mutuamente.

I és que molts cubans van a la caça del pes convertible. Yoani Sánchez ho explica al seu blog. Un exèrcit d’inspectors (que els illencs anomenen irònicament carmelitas, pel color marró del seu uniforme), busquen entre les bosses dels treballadors, a la sortida de les fàbriques, sucre, cigars, extractes de xampú o perfum… Els empleats d’establiments hostalers compren begudes que venen —al lloc on treballen— amb un 30, un 50% de sobrepreu. Durant la jornada laboral, donen prioritat a la venda dels productes “propis” i releguen els d’origen estatal. Al final del dia, amb la suma dels centaus guanyats, completen el salari que reben en moneda nacional: 250 pesos, uns 10,5 cubans convertibles, equivalents a 8,75 euros al mes. També hi ha fàbriques clandestines que elaboren cerveses Cristal i Bucanero amb els mateixos sabor i aparença de les originals.

El nucli històric de l’Havana està ple de velles empalustrades, que fan com que fumen un cigar enorme, i dones amb vestits colonials; unes i altres demanen un pes al turista per deixar-se fotografiar amb ell. Altra gent demana el pes directament, a canvi de no res. Els cubans són amistosos i hospitalaris, però el visitant mai no està segur d’entaular una relació sincera. Sempre sura la sospita: aquesta persona que he conegut voldrà alguna cosa? Comprovar que el règim comunista ha propiciat l’existència d’una societat múrria, de petits lladres i pidolaires, és francament descoratjador; fa trontollar molts postulats del vell progressisme d’esquerres. Parts de l’illa es cauen a trossos; les prestatgeries dels magatzems estan buides; el parc automobilístic és un museu rodant; proliferen les bicicletes i el transport de tracció animal; tot el país sembla “fer botella” (expressió cubana que significa fer autoestop); falten les coses més elementals...

Sens dubte, la situació acabarà passant factura al país; les seqüeles dels règims totalitaris solen durar una eternitat. De moment, les autoritats cubanes s’entesten a ficar portes al camp. 52 años de revolución, Seguimos para siempre, ¡Viva la verdad! ¡Viva la dignidad humana!, Con el esfuerzo de todos venceremos, resen unes tanques publicitàries enormes. Vencerem qui? Quina classe de revolució és aqueixa que encara fa servir, després de 52 anys, les cartilles de racionament? És clar que el bloqueig nord-americà no en té tota la culpa; Fidel Castro mateix ha arribat a dir que el sistema cubà no funciona, bé que després ha matisat les seues paraules. En fi, aquests dies escoltem moltes notícies de Cuba: l’alliberament —o expatriació— de presos polítics, les propostes de canvi... Els pessimistes temen que el règim prepare canvis merament cosmètics —ja saben: canviar alguna cosa perquè no canvie res. I clar, bé que el país i les seues gents són meravelloses, hom hi troba a faltar allò fonamental: la llibertat i el benestar material.

Fotografies de Désirée Dolron

Visions de Cuba