La veritat

Em fa l'efecte que alguns partits no han dit la veritat a l'hora d'explicar el seu vot durant el debat d'investidura. Em referisc concretament al PP, la CUP i Junts per Catalunya. Els peperos s'han fet un fart de dir que Pedro Sánchez ha pactat amb aquells que volen destruir la unitat d'Espanya i, referint-se a Bildu, amb gent que és hereva d'ETA i no ha condemnat la violència de la banda terrorista. La falsia és triple. Bildu és una coalició formada per Eusko Alkartasuna (partit fundat per l'antic lehendakari Carlos Garaikoetxea), Alternatiba (grup procedent d'Esquerra Unida-Verds), les agrupacions Herritarron Garaia i Araba Bai, i persones independents abertzales. Bildu no és, per tant, hereva d'ETA. De fet, Oskar Matute, líder d'Alternatiba i diputat a les Corts Generals, milità en grups d'insubmissió al servei militar i en el moviment pacifista Elkarri. Diumenge, Matute i els seus companys de grup parlamentari hagueren d'escoltar com la dreta els llançava l'insult d'assassins. Segona mentida del PP: Bildu ja ha condemnat la violència d'ETA. (En canvi, no consta que PP o Vox hagen condemnat ni la repressió ni els assassinats perpetrats per la dictadura franquista.)

Tercera mentida: fins ara, el PP mai no havia trobat inconvenients els pactes, en diferents escenaris, amb els grups independentistes. ¿Quin és, per tant, el veritable motiu de la seua còlera contra el nou govern de coalició? Que hi participa Unidas Podemos. Als components del Deep State, als mitjans informatius de la caverna, als grans poders fàctics econòmics i institucionals (l'Ibex, bona part de la judicatura, l'Església...) els aterreix la presència de Pablo Iglesias i els seus en el nou govern. Aquest és el veritable motiu de l'espectacle que ha muntat la dreta aquests dies al Congrés dels Diputats. Fins ara, el PSOE mai no havia suposat un perill per al sistema. Ara, les coses podrien canviar. Per això, la dreta va a combatre el nou govern des del minut zero. Intentarà enderrocar-lo. Ja s'han sentit crides gens dissimulades al cop d'estat, a la intervenció militar, a les accions judicials contra un president que no ha tingut temps ni de fer pública la llista dels seus ministres. Trifulgues com les muntades per la dreta durant el debat d'investidura remeten als llibres d'història, a les esbroncades de la dreta parlamentària durant la Segona República.

Tenim també el vot negatiu dels diputats de la CUP i Junts per Catalunya a la investidura del candidat socialista. ¿Per quines raons? Perquè no volien facilitar la investidura de cap candidat si no s’obria abans una ronda de negociacions sobre el dret d'autodeterminació i l’amnistia als presos polítics i als exiliats, perquè temien perdre capacitat de pressió quan el govern central ja estigués constituït, perquè desconfien de la paraula dels socialistes i perquè creuen que només s'aconseguirà la independència de manera unilateral. Per tant, han votat "no" a la investidura, com PP, Vox i C's. «És que els socialistes no són de confiança», diuen. ¡Evident! El PSOE està acostumat a posar un ciri a l'arcàngel Sant Gabriel i un altre al diable. A les files socialistes militen molts nacionalistes espanyols de soca-rel. Ja ho crec. Ara bé, per als no catalans, la perspectiva d'un govern d'ultradreta era terrible. Jo simpatitze totalment amb el moviment sobiranista català, però pensar que el vot de formacions independentistes podria haver afavorit unes terceres eleccions i el triomf de la dreta em deixa noquejat. Els valencians haguérem patit les conseqüències.

Si no es volia votar a favor de Sánchez, però tampoc no es volia afavorir l'extrema dreta, sempre es podia haver optat per l'abstenció. Al cap i a la fi, el nou govern de coalició no disposarà d'una majoria parlamentària que garantisca la seua estabilitat. Gabriel Rufián ho va recordar: «Sense mesa de diàleg, no hi haurà legislatura.» I és que no s'acaba de dir tota la veritat. Les raons de la CUP i JuntsxCat per a rebutjar Sánchez es poden resumir en una sola: com pitjor, millor. Ambdues formacions afirmen que PSOE i PP reprimeixen els catalans exactament igual, cosa que jo no negaré. Els de Puigdemont i la Candidatura d'Unitat Popular suposen que un govern salvatge de la dreta afavoriria la revolta majoritària dels catalans. No oblidem tampoc la lluita pel triomf en les pròximes eleccions autonòmiques catalanes. Ningú no vol quedar com botifler. Ni als uns ni als altres els preocupava, per tant, facilitar un tamayazo a la investidura de Sánchez. Al final, la ultradreta espanyola i part de l'independentisme han votat el mateix. ¡Quines coses! Cadascú és lliure de pensar com vulga, però jo respire alleujat. Les maquinacions de la dreta no han reeixit. ¡De moment!

Xafarranxo de combat

Ahir dimecres, La Vanguardia publicava un reportatge firmat per Pedro Vallín, corresponsal del diari a Madrid. La tesi del periodista és ben curiosa. Resultaria que el guru de Pedro Sánchez, Iván Redondo, cap de gabinet de Moncloa, no seria el culpable de la repetició electoral. Alguns dirigents del PSOE haurien convençut el president en funcions que era millor tornar a les urnes. Tot encaixa, al relat de Vallín, com les peces d'un rellotge. Moncloa sabia abans del dia 10 que els resultats electorals anaven a ser pitjors que els del 28 d'abril. Tenia preparat, per tant, un pla B, una negociació ultraràpida i secreta entre Sánchez i Pablo Iglesias. Només els caps de gabinet respectius i els números 2 del PSOE i UP estaven assabentats de les converses. Poquíssimes hores abans de fer pública la firma del preacord de coalició, els dos líders van avisar a companys o aliats dels seus partits. ¿Per què tantes presses i tanta reserva? Calia llevar tota possibilitat de reacció a la dreta, als mitjans de comunicació de la caverna, a l'IBEX 35 i també a determinats sectors del mateix partit socialista. ¿És creïble aquesta història? No sé. N'hi ha dades que semblen confirmar-la.

Crida l'atenció, per exemple, que Carmen Calvo no hi haja pintat res. Això podria indicar que ella fou la principal responsable del fracàs de les anteriors negociacions. S'ha de tenir present que els barons del PSOE havien optat pel silenci discret després del triomf de Sánchez a les primàries socialistes. Això no implica, però, que hagueren desaparegut. Sovint, personatges com Juan Carlos Rodríguez Ibarra, Felipe González o Alfonso Guerra havien expressat públicament llurs opinions sobre els pactes amb UP o el diàleg amb els independentistes catalans. Més d'una vegada ha circulat el rum-rum d'un possible govern de salvació. Els patrocinadors d'un acord entre PSOE i PP descartaven Pedro Sánchez com a cap de la gran coalició. Barallaven, per tant, noms alternatius, la qual cosa implicava enderrocar novament el secretari general del PSOE. Jo trobe una mica estrafolària la hipòtesi, però qui sap... En qualsevol cas, Sánchez i Pablo Iglesias han actuat amb moltíssima celeritat. Han agafat tothom desprevingut. La reacció virulenta de la dreta, dels seus mitjans de comunicació i dels cercles empresarials fa feredat. ¡Mare meua!

I açò acaba de començar; els socialistes i els morats no sumen majoria absoluta. Han de buscar aliats i grups polítics que s'abstinguen en la votació d'investidura. L'èxit de l'operació iniciada pels signants del preacord depèn del rellotge. El temps corre en la seua contra. Imagine que ja estaran reunint-se reservadament els líders dels partits conservadors, banquers, patrons de grans empreses (elèctriques, constructores), algun jerarca de l'Església, periodistes de la caverna e tutti quanti. Analitzaran què poden fer per a torpedinar la formació d'un govern d'esquerres. Podem suposar que el rei, de viatge per Cuba, serà informat, quan torne a palau, de tot allò que s'haja parlat als "cenacles" madrilenys. Com ja vaig opinar en un post anterior, és possible que el monarca també diga la seua. Ha d'iniciar aviat la ronda de consultes amb tots els líders dels partits parlamentaris per a proposar un candidat a la presidència del govern. La Constitució no li atorga atribucions per a imposar fórmules al parlament, però Felip VI podria tramar alguna operació per sota mà. No seria la primera. Recordem el seu presumpte paper en la sortida d'empreses de Catalunya.

Sánchez no aconseguirà fàcilment l'abstenció de cap grup independentista. Durant la campanya electoral, s'ha dedicat a dinamitar tots els ponts de diàleg: repressió policial, anunci de mesures recentralitzadores, determinació de recuperar el delicte de referèndum il·legal, conculcació de la separació de poders amb declaracions inoportunes sobre Puigdemont, precs a PP i C's per a no dependre del suport independentista, amenaces d'aplicar el 155, rebuig a qualsevol mesura que atenue la condemna als presos polítics, negativa a parlar amb Quim Torra, operacions des de les clavegueres de l'Estat... Ara no pot demanar que ERC, JxCAT o Bildu li facilite la investidura a canvi de no res. I si les negociacions s'eternitzen, es dóna als intrigants l'oportunitat d'organitzar un pla alternatiu amb la benedicció del rei, de l'IBEX 35 i del sector més impresentable del mateix partit socialista. Tampoc no ho tindran fàcil; ni el PP pot deixar massa terreny de joc a Vox, ni el PSOE voldrà fer-se l'harakiri. Però hi haurà moltíssima pressió. Mentre, els esvalots de la dreta i la caverna, el tumult i el xafarranxo de combat aniran assolint unes dimensions descomunals.

No està dita l'última paraula

Diferents estudis sociològics han demostrat moltes vegades que l'esquerra i el centreesquerra són majoritaris a Espanya. ¡Per molt poc, però majoritaris! La proporció vindria a ser aquesta: un 51% d'espanyols d'esquerres i un 49% de dretes. Qüestió distinta és com es tradueix això en resultats electorals. Sovint, la dreta guanya eleccions malgrat obtenir menys vots. Hi intervenen factors com l'abstenció, el nombre de partits concurrents per cada bloc o els mecanismes de repartiment que estableix la llei electoral. A l'escrutini del diumenge passat, descomptats els resultats de les formacions nacionalistes i altres grups minoritaris, els nombres trets pels dos blocs, l'esquerra (PSOE+PU+MP) i la dreta (PP+Vox+C's), tornen a mostrar la situació d'empat: l'esquerra obté el 43,14% de vots i 158 escons; la dreta, el 42,7% de vots i 150 escons. Les apostes es guanyen o es perden. Sánchez havia convocat eleccions amb un triple propòsit: obtenir no menys de 150 diputats, enfonsar UP i C's i estar en situació de poder formar un govern monocolor sense suport dels partits independentistes. Ha perdut l'aposta. Només ha aconseguit un dels seus objectius.

El PSOE ha enfonsat, efectivament, UP i, sobretot, C's, però ha perdut tres diputats, uns 728.000 vots i la majoria absoluta al Senat. Ara, Pedro Sánchez té més complicada la formació del nou govern; C's ha esdevingut un grup absolutament irrellevant i UP només disposa de 35 diputats. Aquestes són les conseqüències d'afonar els grups que t'han de donar suport parlamentari. Per altra banda, els vots perduts per C's han engreixat el PP i Vox. ¡És per a fer-s'ho mirar! ¡Bonic panorama ens espera! El president en funcions tampoc no ha aconseguit desactivar les protestes dels catalans. Les formacions partidàries del dret a decidir són majoritàries a Catalunya. (En conjunt, els nacionalistes, EAJ-PNV, Bildu, BNG, ERC, JxCAT, CUP, han obtingut resultats boníssims.) Durant la campanya electoral, Sánchez s'ha dedicat a dinamitar els ponts del diàleg: repressió policial, determinació de recuperar el delicte de referèndum il·legal, conculcació de la separació de poders amb declaracions inoportunes sobre Puigdemont, amenaces d'aplicar el 155, rebuig a qualsevol mesura que atenue la condemna als presos polítics, negativa a parlar amb Quim Torra.

Algunes de les iniciatives preses pel president en funcions causen alarma a tots els demòcrates. Les operacions encobertes des de les clavegueres de l'Estat i l'aprovació d'un decret llei que permet la intervenció de les xarxes i els serveis electrònics amb l'excusa de la seguretat i l'ordre públic (el Gobierno, con carácter excepcional y transitorio, podrá acordar la asunción por la Administración General del Estado de la gestión directa o la intervención de las redes y los servicios de comunicaciones electrónicas en determinados supuestos excepcionales que puedan afectar al orden público, la seguridad pública y la seguridad nacional) posen en perill els drets i les llibertats de tots els ciutadans. Jo al·lucine amb Pedrro Sánchez. ¿Qui li haurà aconsellat avançar per la dreta les forces de la reacció? En matèria de llei i ordre, la dreta sempre juga amb avantatge. Competir al seu terreny de joc no és, per tant, bona idea; la gent prefereix l'original a la fotocòpia. Ben mirat, l'entollament del PSOE era ben previsible. ¡I encara podria haver estat pitjor!

El partit bifront havia d'aclarir-se i elegir entre l'ànima esquerrana de bona part de la militància o la tendència al reaccionarisme dels seus quadres dirigents. Però també haurà d'assumir una evidència: l'independentisme català continua sent l'impediment principal per a l'estabilitat de la política espanyola. El PSOE podia sentir la temptació d'establir acords amb el PP —una gran coalició o l'abstenció pepera en la votació d'investidura. Imagine que el preu a pagar era la mà dura a Catalunya, però això no faria sinó agreujar la situació. A més, una hipotètica eliminació de l'autonomia catalana implica la voladura del disseny constitucional i de tot allò acordat en la Transició. Recordem que l'autonomia de Catalunya és anterior a la Constitució del 78. El 29 de setembre de 1977, fou derogada la llei franquista de 1938 que suprimia les institucions catalanes i s'establí la Generalitat provisional. El 17 d'octubre de 1977, Josep Tarradellas en fou nomenat president. El disseny autonòmic de l'Estat respongué en bona mesura a la necessitat d'encaixar Catalunya al nou ordenament democràtic. Suspendre la Generalitat és, per tant, jugar amb foc.

Per altra banda, qui pense que se solucionarà el problema amb llei i repressió somnia truites. Ja són moltes les veus que auguren la independència definitiva de Catalunya. Els acords amb UP semblen allunyar la mà dura, però encara no està dita l'última paraula. PSOE i UP no sumen majoria absoluta. La col·laboració d'ERC no és segura. Els republicans, als quals ja els plouen les acusacions de botiflers, han de pensar en les pròximes eleccions autonòmiques catalanes. Per la seua banda, Sánchez ha dit que no vol el suport actiu o passiu dels independentistes. Imagine que l'IBEX 35 i el rei també diran la seua. (Felip VI iniciarà aviat una ronda de consultes amb els líders dels partits polítics abans de proposar un candidat a la Presidència del Govern.) El monarca no té atribucions per a imposar fórmules en contra del parer dels partits, però els Borbons ja ens tenen acostumats a les operacions polítiques per sota mà. S'ha de tenir present que l'amputació de Catalunya posaria en perill la supervivència de la mateixa corona. Finalment, Pedro Sánchez ha demostrat vàries vegades ser un aventurer i una persona gens fiable. ¿Govern progressista? Ja veurem.

Porres electorals

La convocatòria de noves eleccions generals ha suscitat una situació política caracteritzada per la volatilitat, el desgavell i la incertesa. ¿Alguna persona assenyada és capaç de predir quina cosa advindrà demà 10 de novembre? No crec. Només sembla existir acord en un punt: cap partit no traurà la majoria absoluta. L'ambient és propici per a organitzar una porra sobre les aliances postelectorals. Abans de participar-hi, s'han d'establir les regles del joc. Cada apostant aportarà una xicoteta quantitat —un euro, posem per cas. Els porristes hauran de dir quina alternativa creuen que reeixirà finalment: govern en minoria del PSOE amb suports puntuals; govern monocolor del PSOE amb suport parlamentari estable d'altres partits; govern del PSOE i el PP; coalició d'esquerres PSOE-UP-MP amb suport d'ERC... Com es veu, el meu plantejament està esbiaixat; partisc del convenciment que la força més votada serà el PSOE, però ves a saber. Totes les possibilitats estan obertes. Podria reeixir una gran coalició de dretes, el gran acord.

Qui encerte la porra s'enduu el metàl·lic. Com els diners són pocs, el guanyador no es farà ric, però tindrà la satisfacció d'haver clavat un resultat que roman fins ara en una absoluta incertitud. Algunes novetats —l'aparició del nou partit d'Errejón, per exemple— han introduït factors de desconcert inèdits. La divisió entre els diversos partits d'esquerra no ha cessat de crear embolics. Les contradiccions no se circumscriuen a l'àmbit estatal. El govern de la Generalitat està format per tres grups, PSOE, Compromís i UP. Però Compromís es presenta a les eleccions de demà en coalició amb Más País, el partit d'Errejón. Primer batibull: els valencianistes s'han associat a dos grups antagònics, l'un escissió de l'altre. ¿Es veuran afectades les relacions entre Compromís i UP al si dels òrgans de la Generalitat? A Xàtiva també hi ha desori. Miquel Lorente, regidor i portaveu de XU, és director general d'Economia Sostenible de la Generalitat. Forma part, per tant, del govern valencià. Però fa una oposició irreductible al govern de la nostra ciutat. Durant la campanya, el PSOE local també ha llançat dards a UP. ¡Fidelitats i oposicions encreuades!

La situació és esquizofrènica i encara ho serà més si Sánchez pacta amb la dreta. El líder de XU necessitarà —és un dir— dos uniformes distints: el de cap d'oposició, que vestirà quan participe en les comissions i els plenaris municipals, i el de director general, quan haja de representar la conselleria dirigida per Rafael Climent, militant de Compromís. En la Generalitat, Lorente està sotmès als principis de col·legialitat i solidaritat que han de guiar l'actuació de qualsevol govern, impulsada i dirigida pel seu president —socialista en el cas valencià. Ara bé, al consistori xativí, pot ventar bona cosa d'andanades contra el PSOE, en què milita Xelo Angulo, altre membre del govern valencià —és directora general de Cooperació i Solidaritat en la conselleria dirigida per Rosa Pérez, coordinadora general d'EUPV. ¡Mare meua, quin garbuix! Atès que la política té un component teatral innegable, representar alternadament els rols de Dr. Jekyll i Mr. Hyde no deu suposar cap problema. A mi em resultaria difícil ser amic en uns àmbits i adversari en altres.

M'assalta un dubte: ¿els pactes autonòmics i locals eixiran indemnes del laberint postelectoral? Les baralles, a compte del finançament autonòmic, el retall del deute valencià i altres qüestions, ja havien començat fa temps, però potser s'intensifiquen. ¡Efectes col·laterals de la cita amb les urnes! Cal recordar que aquesta ha respost al càlcul partidista de Sánchez; voldria triturar UP i C's. ¿Encara creu que això li permetrà d'augmentar el nombre de diputats i les possibilitats de formar govern monocolor sense suport de grups independentistes? Arribats en aquesta línia del darrer paràgraf, m'adone que no sols he d'endevinar la porra. He de decidir a qui vote; avui és jorn de reflexió electoral. Vull que el meu vot siga útil per al país i el benestar general, que servisca per a frenar el fanatisme i la intolerància, que ajude a eliminar injustícies i desigualtats, que no col·labore en el retall de llibertats democràtiques... ¡Uf! ¡Li demane massa a una papereta! A més, ¿existeix algun grup polític que puga satisfer tot això? Podria donar-li voltes al jeroglífic tot el dia sense arribar enlloc. Serà millor que em concentre en la porra. ¡Uei! A tot estirar, sols perdré un euro.

(publicat a Levante-EMV, el 09/11/2019)

Massa driblatge curt

Sovint costa d'entendre què discuteixen els nostres representants polítics. Durant els últims dies, els temes de discussió han estat diversos: pèrdua de diners procedents del FEDER, que reparteix la Generalitat, destinats a pacificar el trànsit rodat pel carrer Corretgeria; creació d'una comissió especial per a negociar el pressupost municipal de 2020; supressió del Xàtiva decideix... Alguns d'aquests assumptes tenen molta importància, no cap dubte. Sembla, però, que no són els de més transcendència per al conjunt de xativins i xativines. ¿Hi ha intercanvi d'opinions sobre la millor manera d'aconseguir plena ocupació laboral a Xàtiva? No. ¿S'està debatent un model urbanístic nou, sostenible i respectuós amb les persones i el medi? No. ¿Es discuteix el disseny d'un nou horitzó econòmic que brinde un futur esperançador a la ciutadania? Tampoc. Està clar, per tant, que alguns polítics locals només es dediquen al driblatge curt, a ventilar qüestions puntuals. Damunt, les enganxades dialèctiques solen ser practicades pels grups d'esquerra.

Vegem la primera. XU ha criticat que l'equip de govern no aplique al carrer Corretgeria allò que disposa el Pla de Mobilitat Urbana Sostenible: illes per a vianants i reductors de velocitat. El govern socialista respon que els veïns no hi estan d'acord i proposen dues solucions alternatives: canviar el sentit de circulació o prohibir el trànsit rodat. Següent polèmica. El principal grup opositor demanà la creació d'una comissió especial per a negociar el pressupost de 2020. ¿Com? Ja existeix una Comissió d'Hisenda en què es podia debatre l'assumpte. És possible que el grup proponent volgués discutir bilateralment amb els socialistes. Doncs res no impedia reunir-se en un despatx, en una seu de partit o en el reservat d'un restaurant. Però l'àmbit institucional no és el més adequat per a trobades bilaterals. ¿Per quina regla de tres s'hauria de vetar la participació d'altres grups del consistori en una comissió municipal? Quant a la tercera enganxada, a compte del Xàtiva decideix, he de reconèixer que m'ha costat de seguir allò que uns i altres discutien. La proposta de pressupost per a l'any vinent incloïa una partida destinada al procés participatiu.

Xàtiva Unida va demanar de suprimir-la i destinar la seua dotació a d'altres finalitats. Tot seguit, acusà el PSOE de voler carregar-se els pressuposts participatius. ¡Quin embolic! Des de les files socialistes es contestà a XU que ella havia proposat la supressió. En realitat, ni uns ni altres han dit la veritat completa. La partida consignada havia d'invertir-se en un assumpte pendent des de 2018, la construcció d'un pavelló al CEIP Attilio Bruschetti. Aquest projecte, idea de XU, és de difícil culminació. Roman aturat. En resum: uns no podien culminar una idea i altres no estaven interessats a revalidar el procés participatiu. En honor a la veritat cal dir que la participació era escassa. En realitat, els distints grups polítics mobilitzaven llurs seguidors per tal d'assegurar-se l'elecció dels respectius projectes. ¡Feien el paperot! Faltava l'entrada de C's a l'equip de govern. El nou regidor de Mobilitat ha suspès les restriccions al trànsit davant el CEIP Martínez Bellver, durant les entrades i les eixides dels xiquets. Diu que estudia amb la comunitat escolar altra solució.

¿Estudia que s'entre al recinte escolar pel carrer Germans Blasco Acevo? ¡Ha! ¡Bonica solució! Però mentre, ¿caldria respectar les mesures vigents, no? Pacificar el trànsit per Ventura Pascual costà 70.000 euros. En fi, totes aquestes polèmiques venen a demostrar que la política local és de vol rasant. Tant més que un portaveu del PSOE ha declarat que les variacions al pressupost de l'any vinent suggerides per Xàtiva Unida li semblen «molt raonables, perquè no alteren gens la quantia d'ingressos i despeses consignats». És més, segons el portaveu socialista, «permetran millorar la xarxa d'abastiment d'aigua i la retirada de barreres arquitectòniques». En aqueix cas, no s'entén tanta batussa per no res. El període municipal acaba de començar, però la proximitat d'eleccions no ajudarà a temperar els ànims; les campanyes electorals sempre són propícies per a la gresca. Haurem de veure, per tant, com s'etziben un reguitzell d’invectives, els uns als altres, els heralds del PSOE, Compromís (esdevingut franquícia valenciana de Más País) i UP. ¡Socis en uns àmbits i adversaris acèrrims en altres! Massa regateig curt i poca passada llarga.

(publicat a Levante-EMV, el 12/10/2019)

Procurar el bé del partit

Després del gran fracàs de les negociacions per a formar govern, ha calgut convocar noves eleccions. Els ciutadans assistim perplexos a una guerra ferotge entre dos relats oposats que tracten d'adjudicar la culpa del fiasco a algun dels antagonistes principals involucrats en els fets. Es fan servir raons amb pretensió d'arguments que no entren en realitat al cor de la qüestió. ¿Quins són els veritables motius pels quals no hi ha hagut entesa entre PSOE i UP. Es diu que l'Ibex 35 i els barons del partit socialista han clavat la lliçó a Sánchez, o que Iglesias ha pecat d'immaduresa palmària, o que els dos líders polítics es tenen una aversió insuperable. Pot ser. Però caldria parar esment en altres possibles motius del fracàs. Em sembla que el principal és la lluita per l'hegemonia a l'espai polític de l'esquerra. Dit d'altra manera: la batalla per la supervivència. Per al PSOE, sobreviure no és una futilitat. El partit, fundat fa 140 anys, s'ha convertit en una maquinària enorme amb seus locals sovint llogades, nombrosos treballadors i càrrecs orgànics que anirien a l'atur si l'organització col·lapsa, un patrimoni immoble connsiderable que costa de mantenir, deutes amb els bancs...

Els partits han de defendre unes idees i els interessos de la classe social que representen. Ara bé, quan assoleixen unes dimensions enormes, esdevenen corporacions que tracten d'evitar la fallida. Per altra banda, els bons resultats electorals tenen dues compensacions: la col·locació dels seus militants en càrrecs institucionals i la percepció de més subvencions públiques i contribucions privades. Durant les setmanes transcorregudes des del 28 d'abril, la cúpula dirigent del PSOE s'ha degut plantejar un dilema: ¿servir els interessos de la ciutadania o procurar el bé del partit? Supose que, des de la seua òptica, triturar UP era preferible, fins i tot a costa de convocar unes eleccions de resultat incert. Ha prevalgut l'interès de partit. Jo tinc un dubte. Quan van oferir a UP, el 26 de juliol, una vicepresidència i tres ministeris en un govern de coalició, ¿havien tingut un moment de debilitat o sospitaven la reacció d'Iglesias i els seus? UP desaprofità una ocasió que potser no torne a presentar-se mai. Tres podrien ser les explicacions: ignorància supina, por de ser soci minoritari del govern o confiança excessiva en la capacitat de pressió als socialistes.

S'ha repetit fins a dir prou que el PSOE és un partit de dretes. Ho amollen sobretot els portaveus dels grups situats a l'esquerra dels socialistes. Ara bé, ¿algú pensa seriosament que és possible formar avui una alternativa d'esquerres sense el concurs del PSOE? Certament, aquest partit, tot i ser progressista en assumptes socials i d'igualtat, forma part de l'establishment. Per això sent la temptació d'acceptar les receptes del sistema —en matèria econòmica, per exemple. Però dir, com s'ha dit, que UP havia d'estar al govern per a vigilar de prop els socialistes no era la millor manera d'inclinar-los cap al consens d'esquerres. La retòrica i el llenguatge teatral —No podria dormir por las noches con UP en el gobierno, va dir Sánchez— adornen una realitat evident: els projectes polítics d'uns i altres discrepen en qüestions fonamentals (fiscalitat, pensions, marc laboral, habitatge, regulació energètica, conflicte amb Catalunya...). L'estabilitat del govern no estava garantida, doncs. Les dissensions i les escaramusses entre socis hagueren estat contínues. ¿Justifica això la falta d'entesa? Des del meu punt de vista, ¡no! Ambdós tenen molt a perdre.

Cal recordar que el PSOE havia aconseguit majoria absoluta al Senat, cosa que no s'esdevenia des de 1996.) Amb noves eleccions, UP corre el risc d'allunyar-se encara més del seu objectiu estratègic, el sorpasso al PSOE. UP podria haver controlat l'executiu des del parlament, evitant el risc de desgast que solen experimentar els socis minoritaris dels governs de coalició. Però hi ha sobretot el perill de desmobilització del votant d'esquerres, fart de les estratègies partidistes. Els dirigents de PSOE i UP tenien l'obligació de llimar les seues diferències. El PSOE ha decidit d'apostar. Les apostes, ja se sap, es guanyen o es perden. Es dóna una segona oportunitat a la dreta. Jo pense que la millor opció era formar el govern de coalició. A més, si el soci minoritari sol sortir-ne malparat, ¿quina por tenia Sánchez? A la llarga, per a bé o per a mal, només se sol recordar el nom dels presidents de govern. ¿Algú sap qui era el ministre de Justícia de Rodríguez Zapatero que presentà al parlament la proposició de llei per a legalitzar el matrimoni homosexual? ¿Ningú? Llavors, ¿quin era el problema del PSOE per a formar govern amb UP? ¡La por a perdre l'hegemonia!

Picar l'ham com uns peixets

Com ja tinc una edat, conec de memòria algunes facetes de la personalitat de Julio Anguita. Imagine que no seré l'únic. Fa molts anys, vaig descobrir, posem per cas, que és un veritable predicador. Jo no podia suportar ni els seus sermons ni les seues maneres sacerdotals. Anguita també té inclinació a descobrir Amèrica per enèsima vegada. (Tots sabem que el continent americà està descobert almenys des de l'època dels vikings.) Finalment, molts recordaran que, sota la direcció d'Anguita, Esquerra Unida assolí les màximes cotes electorals, un 10% dels vots i 21 diputats, en les eleccions generals de 1996. Però la coalició fou incapaç de superar aquests sostres. (La diferència amb Podemos és evident; la formació morada i els seus satèl·lits obtingueren en les generals de desembre de 2015 el 20,68% dels vots i 69 diputats.) Julio Anguita formulà la seua teoria de les dues vores, segons la qual PP i PSOE estan en una vora i EU en l'altra. (Alguns eslògans radicals traduïren la formulació anguitiana d'aquesta manera: «PSOE i PP la mateixa merda és.») La teoria permetia que Esquerra Unida pogués establir contactes polítics indistintament amb els peperos o els socialistes. Al cap i a la fi, eren la mateixa cosa. I es perseguia clarament el sorpasso al PSOE.

Es dissenyà la famosa "pinça" que Aznar i Anguita intentaren fer als socialistes. Esquerra Unida, la veritable esquerra, havia d'ocupar l'espai del PSOE. Aznar estava encantat de fomentar la lluita caïnita entre els seus adversaris. Però el sorpasso mai no arribà. Evoque tots aquests records perquè he vist a les xarxes socials el vídeo d'una entrevista a Anguita. El vell comunista tornava a descobrir Amèrica i profetitzava el resultat de la sessió d'investidura abans que aquesta s'hagués celebrat. Hi ha coses que no canvien amb el pas del temps. Podemos tampoc no ha pogut fer-los el sorpasso als socialistes i camina cap a la inanitat absoluta. S'ha de tenir present que el PSOE, malgrat haver perdut l'empenta de temps passats, és un partit més que centenari. Acumula un munt d'experiència. L'únic que sembla veure-ho clar és Alberto Garzón. (El PCE també és un partit molt antic.) El líder d'EU proposa negociar un acord de programa i donar suport extern a un govern socialista monocolor. De perduts, al riu. Jo encara estic al·lucinant amb la negativa d'UP a acceptar l'última oferta del PSOE. Em remet a les paraules de Julio Anguita: «Quan un Consell de Ministres és d'una força política sola, tothom es calla.» És a dir, allò que s'hi parla no transcendeix.

La direcció d'UP ha sortit amb una bona collonada. Diu que el PSOE només oferia floreres xineses. ¡Ens ha fotut! ¿Encara no sabien Iglesias i els seus que molts ministeris són floreres? Cultura i Esport, Educació, Ciència, Innovació i Universitats, Indústria, Comerç i Turisme, Sanitat, Consum i Benestar Social tenen bona part de les seues respectives competències transferida a les Comunitats Autònomes, però el Govern de l'Estat és responsable de la legislació bàsica. Altres ministeris, Agricultura, Pesca i Alimentació, Economia i Empresa, bé que tampoc no tenen massa competències, es poden omplir de contingut i, sobretot, permeten que els ministres responsables participen a les reunions de Brussel·les on es negocien les ajudes i les normes europees d'aplicació a casa nostra. Finalment, alguns departaments es podien desdoblar. (De fet, s'oferia a UP un Ministeri d'Igualtat.) Sobretot, acceptar la darrera proposta del PSOE suposava seure a la taula del Consell de Ministres i estar assabentat de tot allò que s'hi puga coure. ¡Home, si fins i tot podien haver tingut una Vicepresidència del Govern! En fi, el PSOE, que mai no ha cregut en el govern de coalició, ha vist la ignorància supina i ha posat un ham. Els de Podemos l'han picat com uns peixets.

Es parla molt de la vàlua política de Pablo Iglesias, però un partit polític solvent ha de tenir direcció col·legiada. En la foto del nucli fundador de Podemos, presa en 2014 durant la primera assemblea ciutadana de Vistalegre, figuraven Carolina Bescansa, Juan Carlos Monedero, Luis Alegre, Tania González, Íñigo Errejón i el mateix Iglesias. Avui, cinc d'aquelles persones han desaparegut de la direcció, a causa de les desavinences o les purgues internes. Altres, Pablo Echenique, Ramón Espinar, han passat a un segon pla o han dimitit. Els actuals portaveus de la formació no semblen tenir ni la capacitat ni la raboseria que calen per a negociar amb un partit, el PSOE, que se les sap totes. Cada vegada resulta més quimèric ocupar la centralidad del tablero. Jugar-se totes les cartes a la capacitat d'un líder carismàtic és perillós; pot equivocar-se com qualsevol humà. Durant el seu discurs en l'última sessió del debat d'investidura, Iglesias estigué ben "espès". En fi, veig molta immaduresa i molta ingenuïtat en l'actitud dels dirigents d'UP. Ara no serveix de res plorar com xiquets. Molta gent espera que es llepen ràpid les ferides i tornen de seguida a la casella de sortida.

¿De qui és la culpa?

Després de fracassar la investidura de Pedro Sánchez resulta molt difícil resistir la temptació de buscar culpables. De fet, ja s'assenyalen. Cadascú es deixa arrossegar per les seues simpaties ideològiques. Per a uns, tota la culpa és del PSOE. Altres, en canvi, deixen com un drap brut la direcció d'Unidas Podemos. Hi ha qui vol mantenir l'equidistància i divideix les responsabilitats en parts iguals. Segons el meu parer, allò més assenyat és analitzar les equivocacions d'uns i altres. Comencem pels socialistes. Des d'un principi, Sánchez deixà clar que aspirava a presidir un govern monocolor. Ell i els seus no es van privar de dir-ho a tort i dret. La pretensió no tenia massa trellat; quan s'està a cinquanta-tres escons de la majoria absoluta, calen aliats, i alguna cosa s'haurà de donar als possibles socis a canvi del seu suport. ¿Per quines raons es mostrava renitent, el líder dels socialistes, a la formació d'un govern de coalició amb UP? Jo n'esmentaria algunes de fonamentals. És possible que els socialistes hagen rebut moltes pressions —i no serien les primeres— des dels poders fàctics, que detesten profundament l'opció política que representa Podemos.

Per altra banda, la socialdemocràcia es mostra incapaç de plantar cara al capitalisme. Coneixem de memòria les propostes que implementa quan està al govern, polítiques progressistes en matèria de drets individuals —sense passar-se'n, però— i neoliberals en economia. UP és, per tant, un soci molt incòmode. Això explicaria les contínues crides a l'abstenció del PP i, sobretot, de C's. Finalment no s'han de descartar problemes derivats de les diferents cultures i la lluita d'egos. Ací, a Xàtiva, en tenim una mostra; els líders locals de l'esquerra no se suporten. Els socialistes titllen de sectària la gent de XU. Aquesta, per la seua part, desdenya sense amagar-se el grup socialista, que considera de dretes. A nivell estatal, Pedro Sánchez ha posat el vet a la presència de Pablo Iglesias en el govern. Això és una bufetada al líder del grup amb què s'hauria de pactar. Algú ha dit sorneguer que Iglesias s'hagués cruspit Sánchez amb fines herbes. (Jo també ho creia, però la intervenció del líder d'UP en l'últim minut de l'última sessió del debat d'investidura, oferint fer-se càrrec d'una matèria que ja està transferida a les Comunitats Autònomes, m'ha decebut.) En qualsevol cas, el PSOE acabà acceptant allò inevitable, la formació d'un govern de coalició.

¡Per força els pengen! Ara bé, els socialistes van dir que les polítiques d'Estat (Justícia, Interior, Defensa, Afers Exteriors) no eren negociables. ¡Nou vet a la formació morada! Mentre, ¿quina ha estat l'estratègia d'UP? A qui conega la cultura política que representa aquesta formació li haurà resultat previsible el seu comportament durant el procés negociador. Primerament, els seus dirigents no es tallaren un pèl. Van dir que era necessària la seua presència en el govern per a poder vigilar de prop els socialistes. Això es pot pensar, però dir-ho en veu alta i als mitjans també és una bufetada. Lògicament, la gent del PSOE, els va respondre: «Nosaltres necessitem socis, no guardians. Voleu actuar al govern com si fóreu oposició.» Els tractes es van embolicar. Quan Sánchez féu explícit el vet a Iglesias, aquest es va apartar. Molts pensàrem que el gest del líder de Podemos engrandia la seua figura. En realitat, augmentava el preu de la seua col·laboració. UP ha rebutjat, titllant-los de merament decoratius, tres ministeris (Sanitat i Consum, Igualtat i Habitatge i Economia Social) i una vicepresidència segona responsable de polítiques socials.

També ha rebutjat de participar en altres àrees relacionades amb agricultura, ciència, innovació, universitats i cultura (l'oferta que feia el PSOE incloïa algunes secretaries d'Estat). La manera insistent de remarcar que exigia parcel·les on desenvolupar les "seues" polítiques fa sospitar que UP volia crear un govern dins del govern, vorejant els principis de col·laboració i unitat d'acció política, sota l'impuls del president, que han de presidir un consell de ministres. En definitiva, les desconfiances mútues, les diferències abismals, han malmès l'oportunitat de tenir govern d'esquerres. Les malvolences personals són un clàssic en l'esquerra. Recordem les relacions ben conflictives entre Felipe González i Julio Anguita. Hi ha coses que no canvien amb el pas del temps. Ens falta molta cultura democràtica. Els governs de coalició no tenen cap precedent a nivell estatal. Sorprèn, a més, que durant el breu paperot negociador, a penes s'haja parlat de programa. Abans de res, per coherència, s'hauria d'haver pactat un programa comú. Dissenyar l'organigrama governamental i designar les persones encarregades de dur a cap tot allò pactat venia després. S'han fet mal les coses. Ara, discutir qui és el culpable ja no té massa sentit. Interessa més saber si encara hi ha remei.

Miratge dissipat

Durant el passat període municipal, les relacions entre els regidors del PSOE i Xàtiva Unida van ser especialment complicades. ¿Per què? Perquè uns i altres havien d'actuar constrets per dues necessitats, la d'assegurar un govern local d'esquerres i la de lluitar per l'hegemonia a l'espai polític compartit. (Tampoc no s'han de descartar possibles friccions de tipus personal.) Mal assumpte. Tothom sap que dos pollastres no poden conviure en un mateix corral. ¿Quin grup va contravenir més vegades a la bona fe dels pactes? Difícil respondre; XU diu una cosa i el PSOE, la contrària. En qualsevol cas, compartisc la visió d'un amic meu. Els socialistes van gestionar les desavinences de manera més reservada. En canvi, XU solia fer-ho públicament, corrent el risc d'aparèixer davant de molts com el dolent de la pel·lícula, com el grup que ficava pals a les rodes del tripartit. Durant la recent campanya electoral, l'agressivitat de XU fou més evident que la del PSOE. Conclusió: amb el resultat electoral obtingut el dia 26, els socialistes no volen ni sentir parlar de reeditar el Pacte de Sant Domènec. Des del meu punt de vista, una mala notícia.

Per la seua banda, Xàtiva Unida no accepta res que no siga la firma d'un nou pacte. Formar part del govern socialista d'una sola veu, com proposa Roger Cerdà, no entra en els plans de Lorente i els seus. S'estimen més passar a l'oposició. L'alcalde ha oferit delegacions a tots els grups amb representació municipal. Els de XU han rebutjat l'oferta. ¡Altra mala notícia per als votants progressistes! I ningú no donarà el braç a tòrcer, perquè els ponts estan absolutament trencats. Les malvolences personals són insuperables. La profecia autocomplida, que C's siga l'únic grup que accepte l'oferiment de Cerdà, posa la guinda. Això sí, la franquícia local de Rivera demana contrapartides; vol delegacions rellevants i autonomia per a gestionar-les. Alguns suposen que l'entesa amb C's ja és cosa feta. Com que els socialistes no disposen de majoria absoluta —els ha faltat un sol escó per a obtenir-la—, han de buscar una fórmula que garantisca l'estabilitat de l'equip de govern i l'aprovació dels seus projectes. Juan Giner podria ser la solució, tant més que el grup municipal del PSOE no pareix tenir gent de sobra per a gestionar totes les àrees edilícies.

Les obligacions professionals, familiars i polítiques d'uns quants regidors i regidores socialistes —i la seua competència en algun cas— susciten dubtes. ¿Són capaços d'administrar tots sols els afers municipals o necessiten ajuda? El suport dels coreligionaris locals de Rivera i Cantó no està, però, exempt de riscos. Provoca el rebuig de molts votants d'esquerres —d'un sector de la militància socialista, per exemple—, que blasmen els tractes amb una formació partidària de privatitzar la sanitat, l'educació i les pensions, de baixar el salari mínim, de liquidar ajudes a la dependència, d'aplicar noves retallades de drets laborals, de baixar imposts als rics, de desactivar les polítiques d'igualtat, d'esmotxar les llibertats, de tancar la televisió autonòmica, de restringir l'ensenyament i l'ús del valencià, d'aplicar indefinidament en Catalunya l'article 155 de la Constitució, de no traure de la garjola els presos polítics. Els col·legues andalusos, madrilenys i murcians de Juan Giner han pactat sense problemes amb Vox, partit neofalangista.

Durant el debat d'investidura en les Corts, Toni Cantó oferí suport a Ximo Puig si trencava amb el sanchismo, el nacionalismo y el populismo. ¿Farà escarafalls d'aquestes amistats perilloses, el socialisme xativí? En Cream, trio mític format per Eric Clapton, Jack Bruce i Ginger Baker, cada músic tocava el seu instrument. A C's, membre del "Trío de Colón", tant se li'n dóna tocar el baix o la bateria. En fi, el suport de Juan Giner i Maria Beltrán al PSOE toparia amb l'oposició ferotge de Xàtiva Unida i el Partit Popular, que aspiren a ser hegemònics en els respectius espais polítics. (Les aspiracions de Xàtiva Unida poden semblar il·lusòries, però ja sabem que el maximalisme surt barat quan s'està a l'oposició.) Les hostilitats no tardaran a desfermar-se. Des del PSOE es recordarà sovint a Miquel Lorente i els seus que no formen part del govern local perquè no han volgut. És possible que també es facen servir com a munició assumptes tèrbols. Contemplar picabaralles freqüents entre formacions polítiques que haurien de col·laborar serà un espectacle poc edificant. ¡La unió de les esquerres només era un miratge!

(publicat a Levante-EMV, el 22/06/2019)

Ens volien salvar i no ho sabíem

A principis de la setmana passada s'estenia el rumor d'una possible entesa entre XU, PP i C's. Es volia formar una majoria absoluta que desbanqués Roger Cerdà de l'alcaldia. Miquel Lorente desmentí el rumor. Però en la roda de premsa posterior a la seua entrevista amb Cerdà, el cap local de C's confirmà les converses a través d'un intermediari. Empipament monumental en les files de Xàtiva Unida. Afirmaren que Giner mentia. Li exigiren que retirés les seues paraules i que donés el nom de l'intermediari. No calgué; el dia 8, l'arquitecte Quique Argente twitteava açò: «Com a ciutadà i sense representar a cap partit vaig intentar propiciar encontres amb diferents opcions polítiques per a buscar consens. Lamente que algun dirigent no haja entès que la meua acció era independent i personal, cosa que ha pogut afectar la credibilitat de @XativaUnida.» Amb aquestes paraules, intentava deslliurar Xàtiva Unida de qualsevol responsabilitat. Aquesta confessió pública recordava una escena de teatre que ja s'ha representat altres vegades: per a salvaguardar el bé superior, o el cap suprem, un personatge assumeix totes les culpes d'una intriga o un complot.

¿Aconseguí el seu propòsit? ¡No! Analitzem el seu text. Diu que intentà contactes amb «diferents opcions polítiques». ¡Normal! No podia parlar només amb una; XU i C's no sumen majoria absoluta al consistori xativí. Calia parlar també amb el PP. Argente lamenta que «algun dirigent no haja entès». ¿Algun? O siga que altres si ho van entendre. Doncs jo sóc qui no entén res de res. No m'entra en el cap que el xic, per bé que estiga una mica enfaristolat, pogués fer ofertes —no ocupa cap càrrec institucional— sense el consentiment previ d'altra persona, el veritable oferent. És més: llevat que siguen curts de gambals, allò normal és que els representants dels partits no hagueren volgut parlar amb algú que anés per lliure. Qualsevol pot pensar que, en cas de desconfiança, haurien pogut fer una trucada telefònica per a saber si el personatge parlava per boca de ganso. En aquest cas, les coses no haurien anat a més. Per tant, la confessió de culpa de l'intermediari que nega ser-ho, lluny d'esvair dubtes, els augmenta. Confirma de manera inqüestionable, això si, que efectivament s'havien celebrat converses amb grups polítics per a buscar un consens.

¿Consens sobre què? ¿S'ha produït un resultat electoral ajustadíssim o una situació d'emergència local que justifique l'aparició d'un salvador de la pàtria xativina? ¿I el PSOE guanyador de les eleccions per voluntat popular —s'ha quedat a uns 250 vots d'obtenir la majoria absoluta— no comptava per al consens? ¿O també s'havia contactat amb alguns regidors del grup socialista? En les xarxes, alguna persona ja ha titllat Argente de valent, però caldria considerar-lo més bé un irresponsable. Deu pensar que la seua explicació a través de Twitter és suficient, però molts la trobem prou incompleta; hauria d'especificar clarament —els ciutadans interessats en la marxa dels afers públics mereixen algunes precisions— en què consistia el consens que buscava, amb quants grups polítics s'havia reunit, si els contactes havien començat abans del dia 26 (en base a meres suposicions sobre la futura configuració del consistori), si s'havien tancat acords provisionals (amb alguna de les «diferents opcions polítiques») i a canvi de quines contrapartides, a qui anava informant de les gestions... També seria interessant conèixer l'adscripció ideològica del nostre salvador frustrat.

És difícil aclarir-se amb ell. ¿Prové d'UPYD però simpatitza amb EU i milita en Compromís? Si milita en el grup nacionalista, els seus companys haurien d'explicar-li que una cosa és blasmar el PSOE —perquè dóna una de calç i una d'arena— i altra molt distinta, embarcar-se en transaccions estranyes amb les franquícies locals de Casado i Rivera. Per a gent progressista, això queda lleig. Que els possibles mandants del negoci i el mandatari foren d'esquerres seria per a partir-se de riure. ¿Esquerra transformadora? ¡Ha! S'ha servit en safa la coartada perfecta per a un pacte entre PSOE i C's. A no ser que fos això exactament el que es buscava. De fet, ja se sent la cobla: «Tot és un muntatge de Cerdà i Giner.» Ni que els xativins i les xativines fórem beneits o badocs. Sembla mentida que la fatuïtat, el desig de figurar i unes enormes malvolences personals (possiblement adobades pel sectarisme, els diners o l'ambició desmesurada i poc realista d'ocupar el despatx d'alcaldia) ens proporcionen aquests numerets. ¡Quanta immaduresa!

Panorama postelectoral

Les eleccions del passat dia 26 han variat el panorama polític local. El valencianisme ja no té representació al consistori; ni Compromís ni Plataforma per Xàtiva han superat el llistó del 5% dels vots vàlids emesos. La suma dels percentatges obtinguts per cada formació, 3,96% i 2,54%, el sobrepuja, però mai no sabrem si una llista única encapçalada per Minguet hauria aconseguit almenys un escó. En tot cas, la divisió en vespres electorals ha provocat un resultat previsible. S'imposa, per tant, l'autocrítica. Ambdós grups tindran temps per a la reflexió mentre travessen un llarg desert d'almenys quatre anys. Han de recompondre aviat l'espai unitari del nacionalisme xativí. Sorprèn que el daltabaix de Compromís no haja estat aprofitat per Xàtiva Unida; ha tret menys vots que en les anteriors eleccions municipals. Tot fa pensar que els vots perduts pels valencianistes han anat a parar al PSOE. Xàtiva Unida també haurà de fer autocrítica. Durant els últims quatre anys, els seus regidors han actuat sovint com si foren oposició. Les desavinences amb els socis de govern, els intents de col·lusió i la crítica pública als socialistes eren constants.

Durant la campanya electoral, la guerra permanent contra el PSOE va arribar al seu punt àlgid. Costa d'entendre tanta agressivitat contra els possibles futurs socis de govern. Des de fa mesos, Xàtiva Unida feia servir insistentment un leitmotiv, el sorpasso als socialistes, aposta difícil de guanyar. El PSOE ha fregat la majoria absoluta. No està interessat, per tant, a revalidar el pacte de Sant Domènec amb uns socis poc fiables. ¡Llàstima! Vist el desastre patit en altres llocs, l'EU local se n'ha sortit prou bé; conserva els cinc regidors que tenia. Però Miquel Lorente i els seus han perdut rellevància. Roger Cerdà, que algunes bases d'EU anomenen despectivament Rogelio —Rus també el nomenava així—, tornarà a ser alcalde sense necessitat de pactes. En realitat, no li fan menester per a la sessió d'investidura. D'acord amb la llei electoral, si ningú no obté la majoria absoluta en votació única, el cap de la llista més votada és automàticament elegit batlle. Sembla que Xàtiva Unida, PP i C's no han pactat cap alternativa. ¿Algú temptà, però, l'empresa? Fa mesos, ja es xiuxiuejaren conxorxes amagades. La política fa estranys companys de llit.

Lorente hagué de tallar el rum-rum que s'anava estenent pels cercles polítics la setmana passada. ¿Sondejava les possibilitats de suplantar Cerdà? El cap d'EU titllà de «barbaritat» el flirteig amb la dreta i negà que negociar amb PP i C's fos «una possibilitat creïble». ¿Roma locuta, causa finita? ¡Ha! Juan Giner assegura haver rebut proposicions de Xàtiva Unida. En fi, més enllà de traïcions i d'ineficiències, l'anterior no era un mal govern local; en teoria, reunia el bo i millor de cada formació del tripartit. (Se suposa que la gent més competent ocupa els primers llocs de les llistes.) La gestió de les diverses àrees municipals estava repartida entre tres grups polítics. Ara, el PSOE es troba davant d'un dilema: oferir alguna ponència a l'oposició, a canvi d'estabilitat, o governar en solitari amb pactes puntuals. Si tria la primera opció, només comptarà amb C's, cosa que es prendran malament part de la militància socialista i gent que ha prestat el seu vot. Si s'opta per governar en solitari, ¿es disposa d'equip idoni per a enllestir les tasques ajornades?

El seu catàleg és extens: disseny d'un nou model de ciutat, ús intensiu de les noves tecnologies en la prestació de serveis públics de qualitat, impuls de l'economia basada en el coneixement i la innovació, represa de l'activitat industrial, comercial i agrícola, promoció del turisme cultural, lluita contra l'atur, la pobresa i la marginació, millora de l'assistència sanitària i els serveis socials, manteniment i ampliació dels plans d'igualtat, consecució d'una universitat pública, execució del pla de mobilitat, foment de la cultura, conservació del patrimoni històric i artístic, millores urbanístiques, pla de museus, regularització de la plantilla municipal... ¿Recaurà tota la gestió municipal sobre un grup reduït de persones? Cerdà no serà diputat provincial, però Xelo Angulo podria tenir càrrec a València. L'ajuntament nou es constituirà el pròxim dia 15. Encara no s'ha estrenat, per tant, l'onzè període municipal. Haurem de donar un marge de confiança als socialistes i desitjar-los sort. Es veuran negres per a governar la ciutat. ¡Temps al temps!

(publicat a Levante-EMV, el 08/06/2019)

¿Quina edat té vostè?

A finals del mes passat, tinguérem una jornada de reflexió electoral. Avui, en tenim altra. La meua columna del dia 27 blasmava la prohibició de publicar enquestes d'intenció de vot des de cinc dies abans dels comicis. Avui, no ho puc remeiar, vaig a reflexionar sobre un tema connex: les enquestes i els jubilats. Circula per les xarxes socials una ponència del TEDxMadrid 2017 pronunciada per Paloma Navas, especialista en medicina preventiva i salut pública. La senyora Navas, que ha treballat en països com Alemanya, Senegal, Puerto Rico, Tanzània o Mèxic, es va doctorar a la Universitat Johns Hopkins, gràcies a una beca Fulbright. És una apassionada dels estudis sobre la salut de les persones majors. Segons la doctora, envellir no és un problema, és un privilegi i un fet biològic. Jubilar-se no és necessàriament un problema, ni una regressió, és entrar en una nova etapa de la vida, bé que moltes persones joves creguen que la jubilació és el preàmbul d'una tornada a la infantesa. En un futur molt pròxim, l'Estat espanyol serà una de les contrades més envellides del món; un de cada tres espanyols tindrà més de seixanta anys.

Sovint, els majors són tractats com xiquets. (Imaginem un professor emèrit de setanta-cinc anys, Rafael, que es troba en perfecte estat cognitiu.) «Refelet, ¿com estem hui? ¡Que li he portat la pastilleta de la tensió! ¡Se l'ha de prendre!», cantusseja la cuidadora de la residència com si parlés a un infant. ¿Els instituts demoscòpics tracten igual els majors? Les meues experiències personals em fan dubtar. Fins al passat dilluns, es van publicar nombroses enquestes que mostraven les inclinacions dels ciutadans, la valoració dels polítics, la intenció de vot... Els sondejos, fets sobre mostres representatives, s’han d’interpretar. Les empreses demoscòpiques “cuinen” les dades recollides —sovint, a conveniència dels partits polítics o els mitjans que encarreguen els estudis. ¿Quin valor tenen els pronòstics? No sabria dir. A finals de 2015, em va telefonar una empresa de sondejos. L’enquestadora em preguntà l’edat. «Seixanta-dos anys», vaig contestar. Llavors, ella va dir: Gracias, señor. Perdone las molestias. I penjà el telèfon. Recentment, a primeries de mes, es repetiren els intents fallits d'enquestar-me.

Una vesprada trucaren a la porta de casa. En obrir, una dona que semblava testimoni de Jehovà em digué: «Hola. Faig una enquesta. ¿Viu algú més en sa casa?» Va aparèixer la meua esposa. «Vivim els dos», vam contestar. «¿No resideix amb vostès cap persona menor de seixanta anys?», inquirí. «No», vam fer a l'uníson. «En tal cas, perdonen les molèsties.» I l'enquestadora marxà. Dos dies després sonà el telèfon del meu estudi. Buenos días. Soy Eva. Realizamos un sondeo electoral. ¿Puedo hacerle unas preguntas? Será cosa de dos minutos. Sense dissimular cert to de burla, la vaig tallar: Por no perder tiempo, ¿quiere que le diga mi edad? Ella: ¿Qué edat tiene? Jo: sesenta y siete años. La xica, creativa: Ay, perdone. Si no vive en Valencia... Es que ya tengo el muestreo de Játiva. Sólo necesito gente de la capital. Muchas gracias. Pel que es veu, l'opinió dels sexagenaris no interessa molt als instituts demoscòpics. ¿Suposaran que tots els jubilats són de dretes? ¿Podria ser que moltes enquestes no encertaren la intenció de vot perquè bandegen l'opinió d'una franja de l'electorat cada vegada més decisiva? Qui sap.

Hi ha moltes classes de jubilats: ignorants i cultes; pobres i acomodats; de zona rural i de ciutat; d'esquerres i de dretes; malalts i sans. A Xàtiva, posem per cas, ja van escassejant els iaios i les iaies que seuen al sol en un banquet de l'Albereda. Sovintegen en canvi els funcionaris emèrits —docents, sanitaris, tècnics de les diverses escales de l'administració pública—, vells polítics o sindicalistes, antics professionals liberals, jubilats amb formació universitària, treballadors qualificats. Molts tenen una vida activa; viatgen, exerceixen el voluntariat cultural o social, es dediquen a la creació artística o literària, participen en plataformes reivindicatives. Les persones nascudes a principis dels anys cinquanta del segle passat, poc abans del baby boom, vam rebre millor formació que els nostres pares. D'aquí a poc temps, els vots de la gent major seran decisius en totes les conteses electorals. Vull creure que les meues experiències amb la demoscòpia són pura casualitat. Altrament, els experts en sondejos haurien d'espavilar. No s'entendria que ignoraren la diversitat sociològica del país.

(publicat a Levante-EMV, el 25/05/2019)

Jornada de reflexió

Que la llei electoral és una martingala amanida durant la Transició, per a limitar la representació del partit comunista i afavorir el bipartidisme, és cosa ben sabuda. També conté, però, veritables anacronismes, com ara la prohibició de publicar enquestes d'intenció de vot des de cinc dies abans dels comicis. L'objectiu és, segons l'article 69.7 de la Llei Orgànica de Règim Electoral, «permetre la reflexió no condicionada del votant». ¡Ximpleries! Es deixa condicionar qui vol. A més, ¿què passaria si ens deixàrem influir? ¿No vivim en un país lliure? Si algú decideix canviar la seua intenció de vot a última hora estarà fent ús de la seua llibertat. En fi, qualsevol diria que els legisladors prenen els votants per beneits. Beneit és qui cosidere que aquesta prohibició de publicar sondejos serà universalment respectada en l'era d'Internet. Posar portes al camp de la blogosfera, les xarxes socials, els llocs web, els dominis i els servidors informàtics —els quals poden estar emplaçats fora d'Espanya— és impossible. Qui vol pot consultar enquestes fins al mateix dia de les eleccions. Altra bona ximpleria és la denominada "jornada de reflexió".

La vespra dels comicis no estan permesos els actes de campanya ni la propaganda electoral. Pel que es veu, els autors de la llei van pensar que els ciutadans decideixen en l'ultimíssim minut si s'abstindran, votaran en blanc o elegiran la papereta d'aquest o d'aquell partit. Sempre hi haurà indecisos, però les enquestes mostren que una majoria d'electors ja té decidit, des de setmanes o mesos abans de la cita electoral, què farà el dia de les eleccions. Tanmateix, els partits no es posen d'acord per a modificar la llei electoral. Per tant, avui toca reflexió. ¿Sobre quina cosa podríem reflexionar? Mmm. ¡Sobre el vot útil! És útil allò que serveix per a un fi. Si volem que la sanitat i els ensenyaments obligatoris siguen públics, que les pensions s'actualitzen d'acord amb l'IPC, que puge el salari mínim interprofessional, que s'anul·le la reforma laboral de 2012, que es garantisquen les ajudes a la dependència, que siguen respectats el drets lingüístics dels valencianoparlants i que s'amplien les llibertats democràtiques, allò més útil seria votar a partits o coalicions que defensen totes aquestes coses. Altrament, cauríem en contradicció flagrant.

En canvi, als valedors del darwinisme social —als partidaris del cascú panye— els serà més útil votar a partits que volen privatitzar la sanitat, l'ensenyament i les pensions, liquidar les ajudes a la dependència, baixar el salari mínim, aplicar una nova retallada de drets laborals, baixar més els imposts als rics, desactivar les polítiques d'igualtat, esmotxar les llibertats, tancar de nou la televisió autonòmica, restringir l'ensenyament i l'ús del valencià. Bo, aquests són els assumptes primordials. Altres qüestions —corregudes de bous, himnes, banderes—, ¡borumballa! Xativins i xativines podrem emetre demà els nostres vots útils. A més de sumar de cara a la formació de governs, central i autonòmic, que apliquen mesures polítiques del gust de cadascú, serviran per a testar com estan els ànims de l'electorat socarrat un mes abans de les imminents eleccions municipals. A Xàtiva s'han produït novetats. És l'única localitat de la Costera en què presenta llista la dreta neofalangista, que podria obtenir algun escó al consistori local.

Per altra banda, els nacionalistes xativins aniran dividits a les urnes. És possible que aquesta divisió els passe factura. Si PSOE i Xàtiva Unida sumaren majoria absoluta, podrien revalidar el Pacte de Sant Domènec. No s'han de descartar, però, altres alternatives, com ara un hipotètic acord dels socialistes amb C's. En tot cas, els resultats de les eleccions generals i autonòmiques de demà influiran potser en les pròximes municipals. Ja veurem. Mentrestant, toca reflexionar o distraure's. Aquest cap de setmana hi ha dues fites culturals interessants: Sura com el desig i el destí en la memòria, antològica d'Artur Heras que romandrà oberta fins al 29 de maig, i l'exposició Disseny gràfic i música popular, del jazz al pop-rock, organitzada per l'Associació d'Amics de la Costera, que inaugurarà aquesta vesprada, a la Casa de Cultura, el musicòleg José Luis García del Busto. El visitant d'aquesta mostra pot adquirir un magnífic catàleg i reflexionar sobre les propostes culturals de cada partit. Distracció i reflexió no són activitats incompatibles.

(publicat a Levante-EMV, el 27/04/2019)

Quaranta aniversari

Avui se celebra a la Casa de Cultura de Xàtiva, amb un acte institucional, el quaranta aniversari del primer consistori democràtic constituït després d'acabada la dictadura franquista. En 1979 es van convocar uns comicis municipals als quals ja podien concórrer tots els partits polítics. La celebració de l'aniversari s'esdevé en plena campanya per a les imminents eleccions generals i autonòmiques. El proper dia 28, elegirem els diputats i els senadors estatals, i els diputats de les Corts Valencianes. Imagine que l'ambient de campanya planarà sobre els congregats avui al saló noble de la Casa de Cultura. El president de la Generalitat, fent ús de les facultats que li confereix la darrera reforma del nostre Estatut, va anticipar les eleccions autòctones per a fer-les coincidir amb les generals. Sobre açò, hi ha opinions per a tots els gustos. Alguns pensen que el País Valencià tindrà per fi visibilitat. Altres, en canvi, pensen que la nostra fita electoral estarà diluïda en una batalla política estatal el resultat de la qual es preveu molt ajustat. Tampoc no hi ha opinions concordants sobre els hipotètics beneficiaris de l'avanç electoral autonòmic.

Ximo Puig creu que traurà profit d'una possible estrebada electoral de Pedro Sánchez. Fins ara, les enquestes auguren que el PSOE serà el partit més votat a les generals. Compromís, al qual podria perjudicar l'estratègia socialista —la formació nacionalista se'n surt millor a les eleccions municipals i autonòmiques— confia en el carisma de Mònica Oltra i Joan Baldoví. Segons la darrera enquesta del CIS, Puig hauria encertat. Ara bé, ja se sap que les previsions dels sondeigs s'han d'agafar amb pinces. En una cosa coincideixen tots els pronòstics, en l'enfonsada del PP. Sembla, però, que la victòria d'un dels dos blocs, el d'esquerres o el de dretes, es dirimirà per un marge molt estret de vots. Assistirem, per tant, a una lluita propagandística acarnissada i a unes estratègies electorals que fregaran la il·legalitat. El sistema de vot per correu és, per exemple, un camp de joc on tradicionalment es practiquen jugades si més no dubtoses. En comicis anteriors, certes localitats de la comarca han sigut de vegades escenari de fenòmens curiosos.

Feia l'efecte que les plantilles d'algunes fàbriques anaven a marxar de viatge just el dia de les eleccions, perquè tots els treballadors votaven per correu. La realitat és que qualsevol empresari pot traure una pila d'impresos de l'oficina de Correus i aconsellar als empleats de la seua fàbrica que prenguen el sobre tancat, amb la papereta dins, i no facen cap pregunta (si volen conservar l'estabilitat al lloc de treball, clar). Els partidaris del vot per correu també senten una veritable predilecció pels vells de residències i asils (sobretot si estan atesos per mongetes, excel·lents col·laboradores a l'hora de captar vots per al partit que toca). Vist des del punt de vista dels avis o dels malalts amb problemes de mobilitat, caldria celebrar eleccions tots els dies. Meravella veure amb quin entusiasme els van a buscar, amb quina dolçor els lliuren el sobre de votació tancat (perquè no s'hagen de preocupar per res), amb quina amabilitat els acompanyen cap al col·legi electoral, en cadira de rodes, en llitera o al be, tant s'hi val. Veritablement, commou que tantíssima gent desinteressada es preocupe pel sufragi de les persones velles o impedides.

Aquests dies ja han començat les visites de campanya a les residències d'ancians. Com disposen de còpies del cens electoral, els representants dels partits polítics coneixen noms i cognoms de tots els residents. Aquestes visites susciten diàlegs graciosos. No puc estar-me de transcriure'ls. «Empar, ¿aquella xica que estava amb tu és la teua filla?», pregunta una velleta. «No senyora. No la conec de res. M'ha dit que era d'un partit polític i m'ha oferit ajuda per a votar per correu. He dit que li ho he de consultar al meu fill.» Altra senyora li conta a la seua filla: «Han vingut un xic i una xica que m'han preguntat si ja sabia a qui anava a votar.» La filla: «¿I què has dit, mare?» La senyora: «Que el meu vot no és cosa de ningú. Jo tinc la meua opinió. Ja em pensaré què faig.» Tots els ancians no tenen, és clar, la mateixa capacitat de reacció. La pesca dels vots està, per tant, garantida. En fi, avui celebrarem —jo també vaig ser regidor dels dos primers consistoris— quaranta anys de democràcia local. Recordem, però, que aquesta és millorable.

(publicat a Levante-EMV, el 13/04/2019)

¿Vols més el pare o la mare?

Sovint, la política depara espectacles difícils d'entendre. Setmanes enrere, vaig fer una primera temptativa d'explicar-me el trencament de l'agrupació local de Compromís. Les tensions al si de la formació política no eren cap novetat. De fet, en 2016, la renúncia de Joanjo Garcia a l'acta de regidor ja havia palesat la conflictivitat interna. Els retrets mutus, entre el dimissionari i les altres regidores, no transcendiren en aquell moment. Més tard, però, vam saber que la comunicació de l'estructura orgànica amb el grup municipal era inexistent. Qui haja sigut cuiner abans que frare sabrà com és de difícil el govern, o el treball polític, si no es compta amb suport dels companys de partit —o de coalició, en aquest cas. Potser, el conflicte larvat havia nascut l'endemà del 24 de maig de 2015; la llista xativina de la coalició nacionalista havia rebut menys paperetes que la llista autonòmica. Part de la militància criticà Cristina Sunyer. L'acusaven de ser un fre per al creixement de l'opció valencianista a Xàtiva. Sorprèn, però, que les coses hagen arribat tan lluny; al cap i a la fi, el sector crític ja havia matat la mare —en sentit freudià, naturalment.

El Bloc havia elegit nou secretari. La segona vicealcaldessa ja no formava part de l'executiva. A més, anuncià que no volia postular-se per a encapçalar la llista de Compromís en les pròximes eleccions municipals. Alguns pensem que Empar Penadés era un bon recanvi; ha tingut temps de foguejar-se en la gestió municipal i cal suposar que haurà heretat tot el bagatge d'experiència acumulat per les seues predecessores. En fi, el passat dia 10 de gener, una estranya assemblea, el desenvolupament de la qual ja vaig explicar en una columna anterior, desactivà la candidatura de Penadés. Jo em preguntava si l'espifiada descomunal encara tenia solució. Doncs, no. La ruptura és definitiva. ¿Com ha quedat la situació de les regidores nacionalistes? No han dimitit —dimitir a vuitanta dies de la pròxima contesa electoral mancava de sentit—, però han hagut de passar al grup de no adscrits. Compromís s'ha quedat sense grup municipal. Els militants que se n'han donat de baixa, regidores incloses, han anunciat la presentació d'una llista independent. Ha començat la guerra. Encara que, ben vist, les canonades venen de moment només d'una banda.

«L'única cosa que defenen [les tres regidores] és llur supervivència personal», ha retret Joanjo Garcia. «Presentar una llista independent significa seguir al servei del PSOE i perpetuar la vella política», ha rematat. Ja se sap que les parts d'un conflicte no poden ser jutges equànimes. Pel que jo sé, totes les persones que han abandonat Compromís tenen solucionada la seua vida laboral o professional. No es pot dir el mateix del candidat a l'alcaldia que ha elegit la coalició. D'altra banda, el carisma, el tremp i la competència d'aquest candidat encara s'han de contrastar. De moment, només es coneixen les seues declaracions altisonants, les bastonades que etziba a PSOE i Xàtiva Unida. En el fons, l'agrupació local de Compromís no acaba d'assumir coses elementals: des de les eleccions de 2015, ja no estava en l'oposició; bé que PSOE i EUPV no necessitaven els nacionalistes per a formar majoria de govern, els demanaren d'integrar-s'hi; en el pròxim cicle, tota col·laboració serà poca per a revalidar la majoria de progrés a Xàtiva.

També planteja incògnites la llista independent. A la llarga, no té cap sentit; algun dia s'haurà de recompondre l'espai unitari del nacionalisme xativí. Tampoc no està garantit l'èxit electoral de la nova opció. Pot arreplegar vots d'empipats amb la línia seguida per Compromís o decebuts pel candidat de la coalició, però el sistema electoral penalitza la divisió. ¿Minvarà el nombre de vots nacionalistes? La duplicitat d'opcions posa en un dilema el votant valencianista. Fill meu, ¿vols més el pare o la mare? ¡Aneu els dos a fer punyetes! «Qui tria massa tria malament, o s'emporta la pitjor part», diu el refrany. En definitiva, una de les dues candidatures podria quedar-se sense representació institucional. ¿Era precís aquest espectacle? ¡No! S'hauria d'haver imposat el diàleg. Mentrestant, les seqüeles de la tragèdia grega —o bufa, no sé— ja es deixen sentir. Qui tinga amics reals o imaginats en algun dels bàndols sabrà de què parle. Tant de bo no es perda cap vot progressista per culpa del desficaci. ¿Desficaci de qui? ¡Del dimoni sabater!

(publicat a Levante-EMV, el 02/03/2019)