Fins ara, assistíem atònits a la judialització de la política interna espanyola. Des del procés, una part minoritària de la judicatura marca l'agenda política. És només un 10% de tots els jutges, però està instal·lat als principals òrgans jurisdiccionals: Tribunal Suprem, Audiència Nacional, tribunals superiors de les comunitats autònomes i audiències provincials. A més, aquest 10% de jutges és bàsicament conservador o directament d'extrema dreta. A la majoria de la professió judicial li tocà el nas l'aprovació d'algunes lleis —especialment la d'amnistia—, però només els qui ocupen llocs clau poden fer alguna cosa al respecte. (Això no impedeix que també puguen haver-hi llops solitaris al conjunt de tots els jutges i els fiscals.) Essencialment, el seu objectiu és enderrocar el govern presidit per Pedro Sánchez. La part alta del sistema judicial delera que arribe un govern de dreta extrema i extrema dreta. Per tant, ha posat mà a l'obra. Això explica que la majoria dels membres del grup haja oblidat la missió d'impartir justícia imparcialment i es dedique a fer política, com demostren moltes decisions judicials preses en els últims temps.
La ingerència dels jutges en assumptes estrictament polítics dinamita la separació de poders pròpia de tota democràcia liberal; els jutges usurpen funcions que corresponen exclusivament al legislatiu i constrenyen l'acció de l'executiu. Portada a l'extrem, la situació pot desembocar en un veritable "govern dels jutges" —en una juristocràcia, segons expressió de Daniel Innerarity. Com s'ha dit al principi, la judicialització només afectava als assumptes interns. Però tenim una novetat; La magistrada de l'Audiència Nacional María Tardón —antiga tinent d'alcalde del PP a l'Ajuntament de Madrid— ha decidit d'intervenir en política exterior. Ha obert una instrucció per a investigar presumptes delictes relacionats amb l'entrada d'immigrants en Ceuta el passat 30 de juliol. La magistrada aprecia provisionalment un delicte contra la pau o la independència de l'Estat, un delicte contra els drets de ciutadans estrangers en connexió amb homicidis i lesions imprudents i un possible delicte d'organització criminal. En un post anterior, ja vaig reflexionar sobre la manera de prendre totes les decisions importants a Marroc, una monarquia autocràtica.
El rei Mohammed VI té poders plens. Com el control migratori afecta la sobirania i la seguretat nacionals, les grans decisions en la matèria solen dependre del Ministeri de l'Interior i, en última instància, del Palau Reial. En la camarilla del monarca, el Makhzen, hi ha tres personatges amb molt de poder: Fouad Ali el-Himma, cap del gabinet del rei, Yassine Mansouri, cap dels serveis d'intel·ligència i Abdellatif Hammouchi, cap de la policia nacional. La magistrada explica que l'organització criminal tenia cinc nivells. Identifica clarament els integrants dels dos primers: la gent que entrà en Ceuta, els dinamitzadors de les xarxes socials i els policies no uniformats i els gendarmes que canalitzaren el fluix de persones), però desconeix la identitat dels membres dels nivells quatre i cinc: els planificadors de l'incident i la persona que donà les ordres. Ignore com s'ho farà per a investigar sobre el terreny, a Marroc. Però anem a ficar-nos creatius. Imaginem que la instructora descobreix que Mohammed VI o algun dels seus homes de confiança —Fouad Ali el-Himma, posem per cas— és el cap de l'organització criminal. ¿Què pensarà fer Tardón?
¡Vaja paperot! ¿Dictarà un acte de presó per a poder sol·licitar-ne l'extradició? ¿Segons l'article 826.3 de la Llei d'Enjudiciament Criminal, només pot demanar-se l'extradició dels estrangers que debiendo ser juzgados en España se hubiesen refugiado en un país que no sea el suyo. ¡Ha! ¿Aprofitaria la magistrada una de les moltes estades de Mohammed VI en un palau seu a París? Impossible; els caps d'Estat en exercici gaudeixen d'immunitat. D'altra banda, un dels delictes que investiga la instructora (contra la pau o la independència de l'Estat) es presta a la polèmica. Un dels trets de la guerra híbrida —o conflicte a la Zona Grisa— és que se situa sota el llindar de la guerra convencional. No hi ha declaració de guerra, ni arriba a produir-se atac armat. Per tant, el presumpte delicte té difícil encaix a l'article 590 del Codi Penal. Damunt, la Constitució estableix que s'exclouen de l'extradició els delictes polítics. I per a embolicar encara més la troca, és presumible que la part acusada passe de tot. Jo no crec que la casa reial o el govern de Marroc pense designar advocats defensors. La jutge no podrà enviar cap notificació als acusats.
Si no fos pels morts i la crisi humanitària, el panorama semblaria de pel·lícula dels germans Marx. Les diligències prèvies haurien d'haver acabat en l'arxiu de la causa. Perquè, a més, el supòsit dels paràgrafs anteriors rebentaria les relacions diplomàtiques amb el país veí. Pedro Sánchez i el cercle més pròxim dels seus ministres deuen saber més del que diuen. Però Sánchez i Albares, responsables en última instància de la política exterior espanyola, han decidit per ara no inculpar cap autoritat marroquina. Hi ha bones raons per a mantenir aquesta estratègia. Si et baralles amb el teu país veí, ¿com vas a tornar-li després milers d'immigrants entrats en Ceuta de manera irregular? No convé trencar relacions diplomàtiques amb Marroc; l'entrada massiva del 30 de juliol es podria repetir corregida i augmentada. (Davant d'allaus d'immigrants, les fronteres de Ceuta i Melilla són pràcticament indefensables per mitjans convencionals, i les autoritats de Marroc ho saben.) Una hostilitat total amb Marroc dinamitaria tota cooperació econòmica i en matèria de seguretat —contra el terrorisme gihadista, per exemple. No ens convé estar a males amb el veí del sud.
Hi ha múltiples llaços comercials amb Marroc. Una ruptura de relacions posaria en perill moltes exportacions al país veí, milions d'euros invertits per empreses espanyoles i milers de llocs de treball a casa nostra. I no podem oblidar els marroquins que viuen a Espanya (1.200.000, quasi dos-cents mil dels quals tenen nacionalitat espanyola). Pagarien els plats trencats. Augmentaria el racisme de què ja són víctimes. Tardón li pot fer un bon forat a la política exterior espanyola. Potser, ¡li és igual! Fins ara, Núñez Feijóo havia tingut certa contenció. Però ja carrega contra les autoritats de Marroc sense embuts. Sembla ignorar completament els interessos d'Estat. Si no és que... Un xicotet fragment de l'acte de la magistrada podria ser la clau: ...habrán de investigarse todas las actuaciones que tienen lugar en territorio español relacionadas con tal entrada masiva [...], tales como la articulación de adecuados medios de respuesta en el territorio español, en relación con la información y alertas de su posible acaecimiento, y la incidencia que estas actuaciones hubieran podido tener en los efectos producidos por esta entrada masiva. Mmm.
¡La diana no és Marroc, sinó Sánchez! La instructora diu que la investigació de les conductes amb rellevància penal ha d'abastar tota participació susceptible d'integrar qualsevol tipus de responsabilitat criminal d'acord amb els criteris establerts als articles 10 a 12 i 27 a 29 del Codi Penal. En altres paraules: vol investigar si el govern espanyol féu el que tocava. Article 10: Son delitos las [...] omisiones dolosas o imprudentes penadas por la ley. Article 11: Los delitos que consistan en la producción de un resultado sólo se entenderán cometidos por omisión cuando la no evitación del mismo, al infringir un especial deber jurídico del autor, equivalga [...] a su causación. Les dretes estan entestades a seure Sánchez en la banqueta dels acusats del Tribunal Suprem. Però també haurien de seure-hi els ministres de l'Interior i Defensa, responsables de la seguretat i defensa de fronteres. L'acusació equivaldria a dir que sabien el que anava a passar i no feren el que tocava per a impedir-ho. ¡El discurs D'Abascal i Núñez Feijóo! En una situació de normalitat democràtica, això seria somniar truites. Però amb alguns jutges, tot és possible.
La ingerència dels jutges en assumptes estrictament polítics dinamita la separació de poders pròpia de tota democràcia liberal; els jutges usurpen funcions que corresponen exclusivament al legislatiu i constrenyen l'acció de l'executiu. Portada a l'extrem, la situació pot desembocar en un veritable "govern dels jutges" —en una juristocràcia, segons expressió de Daniel Innerarity. Com s'ha dit al principi, la judicialització només afectava als assumptes interns. Però tenim una novetat; La magistrada de l'Audiència Nacional María Tardón —antiga tinent d'alcalde del PP a l'Ajuntament de Madrid— ha decidit d'intervenir en política exterior. Ha obert una instrucció per a investigar presumptes delictes relacionats amb l'entrada d'immigrants en Ceuta el passat 30 de juliol. La magistrada aprecia provisionalment un delicte contra la pau o la independència de l'Estat, un delicte contra els drets de ciutadans estrangers en connexió amb homicidis i lesions imprudents i un possible delicte d'organització criminal. En un post anterior, ja vaig reflexionar sobre la manera de prendre totes les decisions importants a Marroc, una monarquia autocràtica.
El rei Mohammed VI té poders plens. Com el control migratori afecta la sobirania i la seguretat nacionals, les grans decisions en la matèria solen dependre del Ministeri de l'Interior i, en última instància, del Palau Reial. En la camarilla del monarca, el Makhzen, hi ha tres personatges amb molt de poder: Fouad Ali el-Himma, cap del gabinet del rei, Yassine Mansouri, cap dels serveis d'intel·ligència i Abdellatif Hammouchi, cap de la policia nacional. La magistrada explica que l'organització criminal tenia cinc nivells. Identifica clarament els integrants dels dos primers: la gent que entrà en Ceuta, els dinamitzadors de les xarxes socials i els policies no uniformats i els gendarmes que canalitzaren el fluix de persones), però desconeix la identitat dels membres dels nivells quatre i cinc: els planificadors de l'incident i la persona que donà les ordres. Ignore com s'ho farà per a investigar sobre el terreny, a Marroc. Però anem a ficar-nos creatius. Imaginem que la instructora descobreix que Mohammed VI o algun dels seus homes de confiança —Fouad Ali el-Himma, posem per cas— és el cap de l'organització criminal. ¿Què pensarà fer Tardón?
¡Vaja paperot! ¿Dictarà un acte de presó per a poder sol·licitar-ne l'extradició? ¿Segons l'article 826.3 de la Llei d'Enjudiciament Criminal, només pot demanar-se l'extradició dels estrangers que debiendo ser juzgados en España se hubiesen refugiado en un país que no sea el suyo. ¡Ha! ¿Aprofitaria la magistrada una de les moltes estades de Mohammed VI en un palau seu a París? Impossible; els caps d'Estat en exercici gaudeixen d'immunitat. D'altra banda, un dels delictes que investiga la instructora (contra la pau o la independència de l'Estat) es presta a la polèmica. Un dels trets de la guerra híbrida —o conflicte a la Zona Grisa— és que se situa sota el llindar de la guerra convencional. No hi ha declaració de guerra, ni arriba a produir-se atac armat. Per tant, el presumpte delicte té difícil encaix a l'article 590 del Codi Penal. Damunt, la Constitució estableix que s'exclouen de l'extradició els delictes polítics. I per a embolicar encara més la troca, és presumible que la part acusada passe de tot. Jo no crec que la casa reial o el govern de Marroc pense designar advocats defensors. La jutge no podrà enviar cap notificació als acusats.
Si no fos pels morts i la crisi humanitària, el panorama semblaria de pel·lícula dels germans Marx. Les diligències prèvies haurien d'haver acabat en l'arxiu de la causa. Perquè, a més, el supòsit dels paràgrafs anteriors rebentaria les relacions diplomàtiques amb el país veí. Pedro Sánchez i el cercle més pròxim dels seus ministres deuen saber més del que diuen. Però Sánchez i Albares, responsables en última instància de la política exterior espanyola, han decidit per ara no inculpar cap autoritat marroquina. Hi ha bones raons per a mantenir aquesta estratègia. Si et baralles amb el teu país veí, ¿com vas a tornar-li després milers d'immigrants entrats en Ceuta de manera irregular? No convé trencar relacions diplomàtiques amb Marroc; l'entrada massiva del 30 de juliol es podria repetir corregida i augmentada. (Davant d'allaus d'immigrants, les fronteres de Ceuta i Melilla són pràcticament indefensables per mitjans convencionals, i les autoritats de Marroc ho saben.) Una hostilitat total amb Marroc dinamitaria tota cooperació econòmica i en matèria de seguretat —contra el terrorisme gihadista, per exemple. No ens convé estar a males amb el veí del sud.
Hi ha múltiples llaços comercials amb Marroc. Una ruptura de relacions posaria en perill moltes exportacions al país veí, milions d'euros invertits per empreses espanyoles i milers de llocs de treball a casa nostra. I no podem oblidar els marroquins que viuen a Espanya (1.200.000, quasi dos-cents mil dels quals tenen nacionalitat espanyola). Pagarien els plats trencats. Augmentaria el racisme de què ja són víctimes. Tardón li pot fer un bon forat a la política exterior espanyola. Potser, ¡li és igual! Fins ara, Núñez Feijóo havia tingut certa contenció. Però ja carrega contra les autoritats de Marroc sense embuts. Sembla ignorar completament els interessos d'Estat. Si no és que... Un xicotet fragment de l'acte de la magistrada podria ser la clau: ...habrán de investigarse todas las actuaciones que tienen lugar en territorio español relacionadas con tal entrada masiva [...], tales como la articulación de adecuados medios de respuesta en el territorio español, en relación con la información y alertas de su posible acaecimiento, y la incidencia que estas actuaciones hubieran podido tener en los efectos producidos por esta entrada masiva. Mmm.
¡La diana no és Marroc, sinó Sánchez! La instructora diu que la investigació de les conductes amb rellevància penal ha d'abastar tota participació susceptible d'integrar qualsevol tipus de responsabilitat criminal d'acord amb els criteris establerts als articles 10 a 12 i 27 a 29 del Codi Penal. En altres paraules: vol investigar si el govern espanyol féu el que tocava. Article 10: Son delitos las [...] omisiones dolosas o imprudentes penadas por la ley. Article 11: Los delitos que consistan en la producción de un resultado sólo se entenderán cometidos por omisión cuando la no evitación del mismo, al infringir un especial deber jurídico del autor, equivalga [...] a su causación. Les dretes estan entestades a seure Sánchez en la banqueta dels acusats del Tribunal Suprem. Però també haurien de seure-hi els ministres de l'Interior i Defensa, responsables de la seguretat i defensa de fronteres. L'acusació equivaldria a dir que sabien el que anava a passar i no feren el que tocava per a impedir-ho. ¡El discurs D'Abascal i Núñez Feijóo! En una situació de normalitat democràtica, això seria somniar truites. Però amb alguns jutges, tot és possible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada