Hi ha aspectes cridaners en l'arribada massiva de marroquins a Ceuta el dia 30 de juliol. Alguns indicis mostraren que, entre la multitud, podia haver-hi agents de la intel·ligència marroquina. Potser volien obtenir informació sobre la seguretat a la part fronterera ceutí i testar la resposta de les autoritats espanyoles. En tot cas, l'arribada simultània de desenes de milers de persones molt difícilment podria haver-se produït sense un important desplegament logístic. Sembla que camioners i taxistes —no les màfies— feren el seu agost. Si tota l'operació fou orquestrada per l'entorn —el Makhzen— del rei Mohammed VI, ¿quin n'era l'objectiu? Un d'ells seria actualitzar les reivindicacions sobre Ceuta i Melilla, on el 50% de la població amb nacionalitat espanyola té ascendència hispànica. (A Melilla, però, els antropònims musulmans ja superen els cristians.) Marroc somnia que els seus plans d'annexar-se les ciutats arribaran a bon port si la immensa majoria de residents té orígens marroquins. Però res no convida a pensar que els nacionals espanyols d'ascendència magrebina preferisquen viure sota la monarquia autocràtica alauita.
En 1967, els habitants de Gibraltar havien de decidir, mitjançant un referèndum, si preferien estar sota la sobirania del Regne Unit o d'Espanya, és a dir, si preferien democràcia o dictadura. Ja se sap quina fou la resposta. D'altra banda, per bé que es reclame anticolonialista, Marroc es una potència colonial que envaí, ocupà, annexà i colonitzà il·legalment —a partir de la darreria de 1975— gran part del territori de la República Àrab Sahrauí Democràtica, estat membre de la Unió Africana. Aquesta vasta zona d'Àfrica està reconeguda per Nacions Unides com territori no autònom. El govern de Marroc construí un mur que aïlla la franja controlada pel Polisario. Fins ara, només EUA i Israel havien reconegut oficialment el Sàhara Occidental com part dels territoris de sobirania marroquina. Si algun dia, les autoritats del règim alauita aconseguiren d'annexar-se Ceuta i Melilla per mitjà d'una acció semblant a la Marxa Verda de 1975, podrien repetir-se episodis ja viscuts al Sàhara; Marroc forçaria la migració massiva des d'altres zones del país per a alterar el cens i impedir la més mínima vel·leïtat autonomista de les dues ciutats.
Cal suposar que molts residents, tant d'ascendència hispànica com magrebina, ja haurien marxat gradualment. (En previsió d'aital escenari, el govern espanyol de torn ja hauria d'haver negociat prèviament compensacions econòmiques per a totes les persones que hagueren perdut les seues possessions.) Semblen escenaris de política ficció, però de més grosses se n'han vistes. Potser només la reacció de la Unió Europea frena les intencions marroquines. A hores d'ara, la UE és el principal soci comercial de Marroc, i aquest i Algèria, els majors socis comercials de la UE al nord d'Àfrica. La UE és també el major inversor estranger a Marroc. Espanya ocupa un lloc destacat en aquestes relacions. Molts dels productes marroquins que vénen a Europa passen per territori espanyol. Però tot açò canviarà. Marroc diversifica la seua economia i millora les seues infraestructures. Ja està exportant als EUA quasi tot el fosfat obtingut il·legalment del Sàhara Occidental. En cas d'un conflicte entre Espanya i Marroc no es podria confiar massa en el suport d'algun soci europeu —de França, per exemple, que té molts interessos econòmics en Marroc.
Com que la Unió Europea ha subcontractat a Marroc de manera infame —com ja ho va fer amb Turquia— el control de les seues fronteres, Marroc té la paella pel mànec. Aquests dies, polítics i tertulians debaten quina cosa fer. Uns creuen que el govern hauria d'haver-se mostrat més dur. Podria haver pres diverses mesures: protestar per l'incident; reconsiderar el suport a la proposta de Marroc sobre el Sàhara Occidental... Hi ha qui va més lluny; exigeix demanar a la FIFA que el país veí no siga seu del pròxim mundial de futbol. Altres, en canvi, pensen que Sánchez i els seus ministres fan bé de mossegar-se la llengua; si es tesa massa, la corda es pot trencar. De fet, el PP i Vox tampoc no carreguen directament contra Mohammed VI; esperen governar aviat i no volen tenir problemes. ¡Bonic dilema! Certament, contemporitzar no ha servit de res fins ara. Rabat juga la basa de la paciència infinita. Creu que les figues cauran quan siguen madures. Sánchez degué pensar que comprava tranquil·litat donant suport a un pla marroquí gens creïble sobre el Sàhara Occidental presentat en 2007: sobirania sobre el territori i un estatus autonòmic.
España considera la propuesta de autonomía de Marruecos respecto al Sáhara Occidental como la base más seria, creíble y realista para la resolución de la disputa, deia la carta enviada per Sánchez a Mohammed VI. El govern d'esquerres deixà tirats els sahrauís, que fins a 1975 havien tingut DNI espanyol. El Sàhara Occidental era una província espanyola. Els historiadors han explicat que el llavors príncep Juan Carlos —Franco agonitzava— va negociar amb Henry Kissinger. EUA donarien suport a la monarquia espanyola si es lliurava el Sáhara Occidental a Marroc. Després vindria la Marxa Verda, en què es veieren algunes banderes nord-americanes, i la cessió de la província sense atendre les aspiracions d'independència dels sahrauís. ¿Ha tingut utilitat la submissió dels governs espanyols al Marroc? No. Per això, hi ha partidaris de la línia dura. «Perdut per perdut, la manta al coll», diuen. Crec que s'hi arriba tard. A més, prendre cap mesura contra Rabat sense suport de la Unió Europea potser no portaria enlloc. Això sí, alguns ministres feien el bleda en comptes de tancar la boca. Dir que Marroc és un soci fiable... ¡Ha!
En 1967, els habitants de Gibraltar havien de decidir, mitjançant un referèndum, si preferien estar sota la sobirania del Regne Unit o d'Espanya, és a dir, si preferien democràcia o dictadura. Ja se sap quina fou la resposta. D'altra banda, per bé que es reclame anticolonialista, Marroc es una potència colonial que envaí, ocupà, annexà i colonitzà il·legalment —a partir de la darreria de 1975— gran part del territori de la República Àrab Sahrauí Democràtica, estat membre de la Unió Africana. Aquesta vasta zona d'Àfrica està reconeguda per Nacions Unides com territori no autònom. El govern de Marroc construí un mur que aïlla la franja controlada pel Polisario. Fins ara, només EUA i Israel havien reconegut oficialment el Sàhara Occidental com part dels territoris de sobirania marroquina. Si algun dia, les autoritats del règim alauita aconseguiren d'annexar-se Ceuta i Melilla per mitjà d'una acció semblant a la Marxa Verda de 1975, podrien repetir-se episodis ja viscuts al Sàhara; Marroc forçaria la migració massiva des d'altres zones del país per a alterar el cens i impedir la més mínima vel·leïtat autonomista de les dues ciutats.
Cal suposar que molts residents, tant d'ascendència hispànica com magrebina, ja haurien marxat gradualment. (En previsió d'aital escenari, el govern espanyol de torn ja hauria d'haver negociat prèviament compensacions econòmiques per a totes les persones que hagueren perdut les seues possessions.) Semblen escenaris de política ficció, però de més grosses se n'han vistes. Potser només la reacció de la Unió Europea frena les intencions marroquines. A hores d'ara, la UE és el principal soci comercial de Marroc, i aquest i Algèria, els majors socis comercials de la UE al nord d'Àfrica. La UE és també el major inversor estranger a Marroc. Espanya ocupa un lloc destacat en aquestes relacions. Molts dels productes marroquins que vénen a Europa passen per territori espanyol. Però tot açò canviarà. Marroc diversifica la seua economia i millora les seues infraestructures. Ja està exportant als EUA quasi tot el fosfat obtingut il·legalment del Sàhara Occidental. En cas d'un conflicte entre Espanya i Marroc no es podria confiar massa en el suport d'algun soci europeu —de França, per exemple, que té molts interessos econòmics en Marroc.
Com que la Unió Europea ha subcontractat a Marroc de manera infame —com ja ho va fer amb Turquia— el control de les seues fronteres, Marroc té la paella pel mànec. Aquests dies, polítics i tertulians debaten quina cosa fer. Uns creuen que el govern hauria d'haver-se mostrat més dur. Podria haver pres diverses mesures: protestar per l'incident; reconsiderar el suport a la proposta de Marroc sobre el Sàhara Occidental... Hi ha qui va més lluny; exigeix demanar a la FIFA que el país veí no siga seu del pròxim mundial de futbol. Altres, en canvi, pensen que Sánchez i els seus ministres fan bé de mossegar-se la llengua; si es tesa massa, la corda es pot trencar. De fet, el PP i Vox tampoc no carreguen directament contra Mohammed VI; esperen governar aviat i no volen tenir problemes. ¡Bonic dilema! Certament, contemporitzar no ha servit de res fins ara. Rabat juga la basa de la paciència infinita. Creu que les figues cauran quan siguen madures. Sánchez degué pensar que comprava tranquil·litat donant suport a un pla marroquí gens creïble sobre el Sàhara Occidental presentat en 2007: sobirania sobre el territori i un estatus autonòmic.
España considera la propuesta de autonomía de Marruecos respecto al Sáhara Occidental como la base más seria, creíble y realista para la resolución de la disputa, deia la carta enviada per Sánchez a Mohammed VI. El govern d'esquerres deixà tirats els sahrauís, que fins a 1975 havien tingut DNI espanyol. El Sàhara Occidental era una província espanyola. Els historiadors han explicat que el llavors príncep Juan Carlos —Franco agonitzava— va negociar amb Henry Kissinger. EUA donarien suport a la monarquia espanyola si es lliurava el Sáhara Occidental a Marroc. Després vindria la Marxa Verda, en què es veieren algunes banderes nord-americanes, i la cessió de la província sense atendre les aspiracions d'independència dels sahrauís. ¿Ha tingut utilitat la submissió dels governs espanyols al Marroc? No. Per això, hi ha partidaris de la línia dura. «Perdut per perdut, la manta al coll», diuen. Crec que s'hi arriba tard. A més, prendre cap mesura contra Rabat sense suport de la Unió Europea potser no portaria enlloc. Això sí, alguns ministres feien el bleda en comptes de tancar la boca. Dir que Marroc és un soci fiable... ¡Ha!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada