Blog amb notícies, articles d'opinió, fotografies, ressenyes de viatges, creació literària...
dimarts, 31 de desembre del 2024
Bon any 2025
Etiquetes de comentaris:
Diades,
Festes nadalenques,
Turisme,
Viatges
dissabte, 28 de desembre del 2024
Xàtiva solidària
¿Pot formar-se una dana sobre Xàtiva? ¡I tant! Sense anar massa lluny, els efectes d'una es feren sentir en setembre de 2019, bé que la pitjor part se l'endugué Ontinyent. En 2022 caigué sobre Xàtiva un esclafit meteorològic derivat d'altra dana. L'esclafit és un fenomen impredictible i ben destructiu. Es caracteritza per vents huracanats superiors als 80 km per hora. El dia 26 d'agost de 2022, la velocitat del vent assolí els 112 km per hora a la nostra ciutat. Com era humit, el fenomen s'acompanyà de pluges torrencials que van provocar destrosses múltiples. Va afectar sobretot l'arbrat, tant al nucli urbà com als seus voltants —a Bixquert, per exemple. Tanmateix, una tragèdia com l'esdevinguda el passat 29 d'octubre, en poblacions de la Plana d'Utiel, la Foia de Bunyol, l'Horta Sud i la Ribera, és difícil que s'esdevinga a Xàtiva. La nostra ciutat no està en una plana al·luvial, ni és travessada per cap rambla. Com es troba en una cota molt elevada, no corre perill de ser inundada durant les danes. Els xativins hem assistit com espectadors a les diferents riuades produïdes en terres valencianes. Jo recorde algunes. Vaig viure la de 1957.
Era molt menut llavors —només tenia cinc anys—, però conserve a la memòria imatges d'aquell esdeveniment. Passava moltes temporades en Algemesí, on havia nascut mon pare. La casualitat volgué que la meua família estigués sojornant uns dies a cals iaios durant la primera quinzena d'octubre. El Magre es desbordà i va inundar bona part de la vila. Els avis vivien al carrer Sant Joan Baptista, ben a prop del riu. Haguérem de pujar al primer pis; l'aigua, que assoliria més de dos metres d'alçada, destruí mobiliari i estris de la planta baixa que no es pogueren posar fora de perill i va matar tots els animals del corral (pollastres, gallines, conills). Els adults estaven angoixats. Jo —inconsciència de la infantesa— mirava des del balcó, la mar d'intrigat, com suraven pel carrer mobles i altres objectes. Un embriac, "Calaveró", sabates i ampolla de vi en mà, s'acostava a la cruïlla amb el carrer Josep Segura. L'home corria el risc de ser arrossegat pel fortíssim corrent d'aigua. El veïnat li demanava a crits que retrocedira. Ho vaig rememorar tot el 29 d'octubre.
La meua evocació de la "pantanada" de Tous de 1982 és més vívida. El Camp Murta esdevingué heliport improvisat. Hi vaig estar moltes hores, junt amb altres voluntaris, suportant el fred i una pluja intensa. Ajudàvem a carregar en els helicòpters paquets d'aliments i productes de primera necessitat per als damnificats. Recorde molt bé la bronquitis que vaig agafar. Els diversos llocs afectats per l'última dana també van rebre moltíssima solidaritat des de Xàtiva. Un amic, David Muñoz, treballà com a voluntari a Catarroja. Molts altres xativins, més de 300, també acudiren a zones sinistrades. Falles, clubs esportius i associacions se sumaren a la solidaritat. Els empleats de les botigues locals d'una cadena de supermercats, per exemple, llevaren fang a Benetússer després de llur jornada laboral. El gremi d'hostaleria preparà menús i realitzà expedicions a les viles arrasades. L'Ajuntament recollia ajudes en el pavelló Francisco Ballester. Agents de la policia local, a més d'acudir a les poblacions afectades, van organitzar els trasllats de material i menjar.
Un antic alumne meu, David Badenes, policia local a l'Alcúdia, em deia poc després de la dana: «Tenim tres morts i s'han retirat uns set-cents vehicles de la via pública.» Antonio Collado, veí d'Algemesí i cap de la nostra policia local, contestava al reporter d'un canal de televisió: «La indignació és generalitzada; la llei està per a ser complida. Les alertes primerenques són l'eina principal de prevenció. Hem après poc en quaranta anys. La diferència entre l'actual secretari autonòmic d'emergències i l'anterior, José María Ángel, que havia fet front a catàstrofes durant els últims nou anys, no té color.» Es referia, sense anomenar-lo, a Emilio Argüeso, antic quadre de C's i responsable d'emergències cessat, que estava reunit el dia 29 amb gent del món taurí i es va presentar tard, l'endemà, al Cecopi. L'escriptor i periodista Xavi Aliaga també va trepitjar els escenaris de l'horror. Després publicà a la revista El Temps el reportatge "Algemesí, una setmana després: 'l'altra zona zero'". Són alguns exemples de conciutadans nostres que, per deure o altruisme, van prestar ajuda solidària a persones que la necessitaven. Volia contar-ho.
Era molt menut llavors —només tenia cinc anys—, però conserve a la memòria imatges d'aquell esdeveniment. Passava moltes temporades en Algemesí, on havia nascut mon pare. La casualitat volgué que la meua família estigués sojornant uns dies a cals iaios durant la primera quinzena d'octubre. El Magre es desbordà i va inundar bona part de la vila. Els avis vivien al carrer Sant Joan Baptista, ben a prop del riu. Haguérem de pujar al primer pis; l'aigua, que assoliria més de dos metres d'alçada, destruí mobiliari i estris de la planta baixa que no es pogueren posar fora de perill i va matar tots els animals del corral (pollastres, gallines, conills). Els adults estaven angoixats. Jo —inconsciència de la infantesa— mirava des del balcó, la mar d'intrigat, com suraven pel carrer mobles i altres objectes. Un embriac, "Calaveró", sabates i ampolla de vi en mà, s'acostava a la cruïlla amb el carrer Josep Segura. L'home corria el risc de ser arrossegat pel fortíssim corrent d'aigua. El veïnat li demanava a crits que retrocedira. Ho vaig rememorar tot el 29 d'octubre.
La meua evocació de la "pantanada" de Tous de 1982 és més vívida. El Camp Murta esdevingué heliport improvisat. Hi vaig estar moltes hores, junt amb altres voluntaris, suportant el fred i una pluja intensa. Ajudàvem a carregar en els helicòpters paquets d'aliments i productes de primera necessitat per als damnificats. Recorde molt bé la bronquitis que vaig agafar. Els diversos llocs afectats per l'última dana també van rebre moltíssima solidaritat des de Xàtiva. Un amic, David Muñoz, treballà com a voluntari a Catarroja. Molts altres xativins, més de 300, també acudiren a zones sinistrades. Falles, clubs esportius i associacions se sumaren a la solidaritat. Els empleats de les botigues locals d'una cadena de supermercats, per exemple, llevaren fang a Benetússer després de llur jornada laboral. El gremi d'hostaleria preparà menús i realitzà expedicions a les viles arrasades. L'Ajuntament recollia ajudes en el pavelló Francisco Ballester. Agents de la policia local, a més d'acudir a les poblacions afectades, van organitzar els trasllats de material i menjar.
Un antic alumne meu, David Badenes, policia local a l'Alcúdia, em deia poc després de la dana: «Tenim tres morts i s'han retirat uns set-cents vehicles de la via pública.» Antonio Collado, veí d'Algemesí i cap de la nostra policia local, contestava al reporter d'un canal de televisió: «La indignació és generalitzada; la llei està per a ser complida. Les alertes primerenques són l'eina principal de prevenció. Hem après poc en quaranta anys. La diferència entre l'actual secretari autonòmic d'emergències i l'anterior, José María Ángel, que havia fet front a catàstrofes durant els últims nou anys, no té color.» Es referia, sense anomenar-lo, a Emilio Argüeso, antic quadre de C's i responsable d'emergències cessat, que estava reunit el dia 29 amb gent del món taurí i es va presentar tard, l'endemà, al Cecopi. L'escriptor i periodista Xavi Aliaga també va trepitjar els escenaris de l'horror. Després publicà a la revista El Temps el reportatge "Algemesí, una setmana després: 'l'altra zona zero'". Són alguns exemples de conciutadans nostres que, per deure o altruisme, van prestar ajuda solidària a persones que la necessitaven. Volia contar-ho.
dimecres, 25 de desembre del 2024
Paraules durant la presentació de Temps vençut
Primerament, cal referir-se a Vicent Andrés Estellés i la seua estreta vinculació a Xàtiva. Les seues vingudes a la nostra ciutat foren nombroses al llarg de la seua vida. Quasi podríem dir que Xàtiva era el seu segon terrer. Les primeres visites de Vicent daten d’anys anteriors a la Transició. Participà diverses vegades als jocs florals que s'organitzaven durant la fira d'agost. Un cop constituït el primer ajuntament democràtic, vèiem l’escriptor freqüentment (al festival de la cançó, en diferents aplecs, en presentacions de llibres...). La presència d'Estellés a la nostra ciutat esdevingué assídua. Abans de les primeres eleccions municipals democràtiques, ja havia intervingut en un cicle de conferències sobre l’autonomia, celebrat a l’antic Comerç. En 1978, el poeta participà al Primer Aplec d’Estudiants del País Valencià. En 1979, va rebre l’encàrrec d’escriure un llibre per a l’Associació d’Amics de la Costera. Gràcies a les gestions dels amics Toni Martínez i Jesús Huguet, Vicent Andrés Estellés i la seua esposa, Isabel, van viure dies inoblidables a casa nostra. El poeta escriví posteriorment els poemes que acabarien completant el llibre Xàtiva, reeditat fa poc.
En 1980, hi hagué una actuació d’Ovidi Montllor a l'església de Sant Feliu. Un dels poemes més coneguts del llibre Xàtiva, el titulat “M’aclame a tu”, musicat pel mateix Ovidi, fou interpretat en aquella ocasió. Vicent Andrés Estellés participà del moment. Dels aplecs nacionalistes del 25 d’abril, hi ha una abundant documentació gràfica. En abril de 1981, el poeta estigué present en un acte celebrat davant del monument als maulets i en el posterior concert a la plaça de bous. La foto més emblemàtica de Vicent, llegint uns versos del llibre Xàtiva, correspon a altre aplec del 25 d’abril, organitzat per Acció Cultural i celebrat en la plaça de bous de Xàtiva. Podem recordar, finalment, la presentació d’una carpeta de gravats, El collar de la coloma, en 1981, amb obres de Manolo Boix, Artur Heras, Rafa Armengol i Joan Ramos i poemes d'Ibn Hazm recreats per Antoni Martínez. A l’acte de presentació van participar Manuel Sanchis Guarner, Alfons Roig i Vicent Andrés Estellés. En fi, és emocionant recordar el pas del poeta pels nostres carrers. Molts dels aquí presents vam viure amb ell moments irrepetibles que encara recordem.
Però toca parlar de la publicació que presentem. Entre 1989 i 1999, el Llibre de la Fira s’oferia als lectors amb el suplement Quaderns de Xàtiva. El d’agost de 1993 —el número cinc, per tant— estava dedicat a Estellés, que havia traspassat en març d’aquell mateix any. Va estar coordinat per Antoni Matínez. Toni, autor de dos textos, aconseguí la col·laboració de Jesús Huguet, Marc Granell, Joan Francesc Mira, Paco Muñoz, Pep Bataller, Jaume Pérez Montaner, Lluís Roda, Manuel Molins, Vicent Escrivà i Miquel Alberola. Tots ells evocaven vida i obra de Vicent Andrés Estellés i analitzaven els diferents vessants de la seua producció: la poesia, el teatre, la prosa i el periodisme. (Alberola contava l'ingrés d'Estellés en la professió periodística, la seua trajectòria i la peripècia final al diari Las Provincias, després d'obtenir el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.) Toni se centrava sobretot en el llibre Xàtiva i la biografia d'Estellés. Temps vençut conserva les mateixes col·laboracions del Quaderns de Xàtiva nº5. Hem volgut respectar aquells textos originals (obligatòriament, en el cas del desaparegut Vicent Escrivà).
En 1980, hi hagué una actuació d’Ovidi Montllor a l'església de Sant Feliu. Un dels poemes més coneguts del llibre Xàtiva, el titulat “M’aclame a tu”, musicat pel mateix Ovidi, fou interpretat en aquella ocasió. Vicent Andrés Estellés participà del moment. Dels aplecs nacionalistes del 25 d’abril, hi ha una abundant documentació gràfica. En abril de 1981, el poeta estigué present en un acte celebrat davant del monument als maulets i en el posterior concert a la plaça de bous. La foto més emblemàtica de Vicent, llegint uns versos del llibre Xàtiva, correspon a altre aplec del 25 d’abril, organitzat per Acció Cultural i celebrat en la plaça de bous de Xàtiva. Podem recordar, finalment, la presentació d’una carpeta de gravats, El collar de la coloma, en 1981, amb obres de Manolo Boix, Artur Heras, Rafa Armengol i Joan Ramos i poemes d'Ibn Hazm recreats per Antoni Martínez. A l’acte de presentació van participar Manuel Sanchis Guarner, Alfons Roig i Vicent Andrés Estellés. En fi, és emocionant recordar el pas del poeta pels nostres carrers. Molts dels aquí presents vam viure amb ell moments irrepetibles que encara recordem.
Però toca parlar de la publicació que presentem. Entre 1989 i 1999, el Llibre de la Fira s’oferia als lectors amb el suplement Quaderns de Xàtiva. El d’agost de 1993 —el número cinc, per tant— estava dedicat a Estellés, que havia traspassat en març d’aquell mateix any. Va estar coordinat per Antoni Matínez. Toni, autor de dos textos, aconseguí la col·laboració de Jesús Huguet, Marc Granell, Joan Francesc Mira, Paco Muñoz, Pep Bataller, Jaume Pérez Montaner, Lluís Roda, Manuel Molins, Vicent Escrivà i Miquel Alberola. Tots ells evocaven vida i obra de Vicent Andrés Estellés i analitzaven els diferents vessants de la seua producció: la poesia, el teatre, la prosa i el periodisme. (Alberola contava l'ingrés d'Estellés en la professió periodística, la seua trajectòria i la peripècia final al diari Las Provincias, després d'obtenir el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.) Toni se centrava sobretot en el llibre Xàtiva i la biografia d'Estellés. Temps vençut conserva les mateixes col·laboracions del Quaderns de Xàtiva nº5. Hem volgut respectar aquells textos originals (obligatòriament, en el cas del desaparegut Vicent Escrivà).
Els textos foren escrits en 1993, però conserven, com podran comprovar, plena vigència. Només hi ha dues novetats que es refereixen a Vicent Torregrosa i a mi: ell escrivia com a regidor i ara ho fa en qualitat de president d'Amics de la Costera, i jo no vaig escriure per a l'edició de 1993, però ara hi figura un article meu que ajuda a contextualitzar la present reedició. En fi, mentre preparàvem la presentació, Torregrosa em demanà que parlara del disseny i la maquetació del volum que presentem. Em vaig encarregar de les tasques en aquell suplement del Llibre de la Fira de 1993. En realitat, no estic massa satisfet del resultat. Això passa sovint. Veus un treball teu de fa anys i el fulminaries. Vaig treballar amb les habilitats i els mitjans disponibles llavors. Si no m'hagués dedicat a la docència, potser podria haver trobat feina a les arts gràfiques. El llibre es maquetà amb un ordinador Macintosh d'Apple i l'aplicació Aldus PageMaker. Veníem de l'època dels tipus mòbils, i de l'etapa posterior de la taula translúcida, el cúter, el pegament i les bandes per a composar les pàgines de les publicacions i transformar-les en fotolits per a l'òfset.
L'aparició d'ordinadors de sobretaula fou una revolució. Transcorreguts molts anys, i després d'haver llegit llibres com Ortotipografia. Manual de l'autor, l'autoeditor i el dissenyador gràfic, de Josep M. Pujol i Joan Solà, o Manual de tipografia, del plomo a la era digital, de José Luis Montesinos i Montse Mas, crec que he après alguna cosa sobre maquetació i disseny gràfic. Ara ja no existeix el programa Aldus PageMaker. Molta gent ignora que el nom de l'aplicació era un homenatge al Gran Aldo Manuzio, humanista i impressor italià que visqué a cavall dels segles XV i XVI. La seua impremta de Venècia revolucionà les arts gràfiques. Inventà el llibre de butxaca —pensant potser en Erasme de Rotterdam. Amb ajuda de diversos col·laboradors, Aldo va crear tipus de les famílies romanes que encara s'utilitzen avui. També va crear els caràcters en cursiva, normalitzà tots els signes de puntuació, la separació de paràgrafs, la distinció entre majúscula i minúscula, entre rodona i cursiva... Anteriorment, predominava l'scriptio continua. Com que no hi havia separació de paraules als textos, la lectura resultava una tasca dificilíssima.
Era cosa del lector trobar sentit entre l'enorme massa de lletres, distingir-hi cada paraula i cada frase, i endevinar on acabava una i començava la següent. Però continuem amb el disseny gràfic i la maqueta de Temps vençut. Tot el treball l'he fet a ma casa, amb el meu ordinardor Mac i l'aplicació InDesign, successora de PageMaker. La coberta és obra de l'amic Miquel Mollà. Les portadelles interiors són meues. He fet servir el tipus Baskerville d'un cos 12 i una disposició del text justificat en una sola columna. He tractat que el llibre tinga un aspecte actual i, alhora, ressonàncies clàssiques, pel que fa a l'equilibri entre text i il·lustracions, que s'han cuidat al màxim (cosa que no va ocòrrer en l'edició del noranta-tres). Hi ha reproduccions d'obres dels artistes Manuel Boix i Joan Ramos. Mai s'està plenament satisfet d'un treball, però crec que el llibre que presentem supera clarament el seu antecessor. La impressió, que és l'últim pas, també ha quedat molt bé. El record i l'homenatge al poeta Vicent Andrés Estellés exigia esforçar-se. En qualsevol cas, els lectors jutjaran. Aquest Temps vençut és una de les fites de la celebració xativina de l'Any Estellés.
Etiquetes de comentaris:
Amics de la Costera,
Commemoracions,
Estellés,
Lectures,
Personatges,
Publicacions
dimarts, 24 de desembre del 2024
Nadal de 2024
Etiquetes de comentaris:
Amics de la Costera,
Diades,
Festes nadalenques
dimecres, 18 de desembre del 2024
Any Estellés als pobles
Etiquetes de comentaris:
Amics de la Costera,
Art,
Commemoracions,
Estellés
dissabte, 14 de desembre del 2024
La Seu, una gran desconeguda
Penetrar dins els murs i pujar per una escala de cargol. Obrir una porta per a entrar al vetust arxiu de la Seu, que guarda un tresor de documents i l'estufa que els canonges feien servir en altres temps per a cremar paperassa inservible. Abandonar el cos cilíndric que corona l'escala, dirigir-se a una obertura, baixar uns esglaons i endinsar-se en la penombra. Impressiona petjar unes protuberàncies que són en realitat la part oculta de les voltes de mocador dels diferents trams de l'absis. Dalt del cap, unes bigues de fusta sostenen les cobertes de teula. Hi ha dos cilindres més, amb cúpules i pinacles barrocs, un dels quals és un fumeral. Continuar ascendint per una escala de caixa quadrangular, per tal d'arribar a la base de la gran cúpula. Altra escaleta, metàl·lica, permet arribar a la llanterna. Les vistes són esplendoroses. Cap a llevant, tramuntana i ponent, panoràmiques a vista d'ocell de la ciutat i la seua rodalia. A migjorn, les estampes de la Penya Roja, Sant Josep, el Bellveret, el castell... Passejar per l'enorme circumferència interior de la cúpula, sostinguda per les petxines dels quatre evangelistes pintats per Joaquim Tudela.
Des de la barana, visió aèria de la cruïlla i les naus. Passejar per damunt de l'absis travessant els portells dels contraforts. Veure els vitralls des de l'exterior. Entrar de nou a la foscor sota les cobertes. Abundància de grafits, sobretot davant la porta de sortida a la cornisa que envolta l'altar major. Baixar escales. Sortir del mur i tornar a petjar el paviment de les naus del temple. Davallar a la cripta, sota el presbiteri. ¡Santa Maria de Xàtiva, església amb aspecte de catedral! Em ve a la memòria Notre-Dame de Paris, la famosa novel·la de Victor Hugo protagonitzada per Quasimodo, campaner de la catedral parisenca. El narrador de la història descobreix racons desconeguts de l'enorme construcció i explica la relació del geperut amb l'edifici: «I la catedral no era sols la seua companya, era l’univers. Millor dit, era la Natura en si mateixa. Ell mai no somnià que hi hagués altres bardisses que els vitralls en continua floració, altra ombra que la del fullatge de pedra sempre en germen i ple d’ocells als matolls dels capitells saxons, altres muntanyes que les colossals torres de l’església, altres oceans que París braolant sota els seus peus.» Durant la dècada dels anys vuitanta del segle passat, vaig viatjar tres vegades a París.
En entrar per primera vegada a Notre-Dame, vaig quedar impressionat. Vaig pujar a la galeria de les quimeres i a una de les torres que s'alcen fins als setanta metres d’alçada. Les quimeres, figures monstruoses i diabòliques que decoren la balustrada del tercer nivell de la façana, hi havien estat col·locades per Viollet-le-Duc, durant els treballs de restauració enllestits al segle XIX amb criteris que avui serien rebutjats. Contemplant la ciutat de la llum, des d’aquella galeria —amb el fantàstic decorat de les quimeres—, vaig rememorar els personatges de Victor Hugo: l’ardiaca Frollo, el campaner Quasimodo, geperut i sordmut, la bella gitana Esmeralda, el capità Febus... Hi ha altres llocs que permeten l'experiència d'explorar els budells d'un gran edifici. La col·legiata de Santa Maria de Xàtiva, per exemple, també proporciona el conjunt de sensacions associades a moltes construccions religioses. La Seu és una gran desconeguda per als xativins. Tots la veuen, però pocs paren esment als detalls. Pocs deuen haver pujat a la cúpula, pocs coneixen passadissos, racons, estances i escales que s’amaguen als murs del superb edifici.
Dirigir-se cap al campanar, obert als visitants. Ascendir per l'escala helicoïdal. Descansar als bancs de pedra de les finestres per tal de recuperar l'alé. Arribar al cos de campanes, amb dos nivells. "Maria" és la campana major. En un nivell superior estan les menors. Més amunt, la campana d'hores. Les vistes de les façanes historicista de la Seu i renaixentista de l'antic hospital són magnífiques. Admirar el carrilló i la seua maquinària. Arribar al templet de la Mare de Déu. Albirar novament des de la màxima altura possible les vistes espectaculars de la ciutat, la seua redor i la Serra del Castell. Contemplar en picat la gran cúpula i les cobertes del temple. Noves postals de Montsant, Sant Josep, el Bellveret, San Feliu i els dos castells. Més grafits. Marcial Cutillas y Serafín Calzón subieron el dia 6 de junio de 1938, diu un. Baixar. Sortir al carrer. Un grapat de fotògrafs es conta entre els pocs privilegiats que coneixen els secrets de la Seu i els han desvelat amb les seues preses fotogràfiques. Fotos en blanc i negre de la primeria del segle XX mostraven com encara continuava la construcció de la Seu. La façana de ponent no existia.
Hi va haver un temps en què quasi tots els bons aficionats a la fotografia treballàvem en blanc i negre, bé que es podien fer incursions al color. Encara no havia arribat l’època de generalització dels aparells fotogràfics. (Avui, tothom té mòbil amb càmera fotogràfica.) Dissortadament, les generacions més joves es perden l’experiència meravellosa de tancar-se en una habitació fosca, revelar els carrets i assistir suspensos a l’espectacle màgic de veure com apareixen a la cubeta, a poc a poc, les imatges positives il·luminades per una llum roja. La fotografia en blanc i negre no ha passat de moda. Les actuals càmeres digitals de gamma alta permeten d’aconseguir imatges molt bones, tant en color com en blanc i negre. Les aplicacions informàtiques també permeten de transformar colors en escales de grisos. Encara podem representar la realitat en blanc i negre. El món té colors, però de vegades són sobrers. Rafa Benavent ha observat l'arquitectura de la Seu i l'ha fotografiada. Les seues fotos ens mostren indrets poc coneguts del bellíssim temple, el perímetre del qual també depara l'oportunitat d'observar detalls que passen desapercebuts sovint.
Contemplar la porta renaixentista de la girola i l'escala barroca de la façana nord —la cara sud és observable des dels patis de vàries cases que donen al carrer Ardiaca. La façana principal fou enllestida als anys vint del segle XX, seguint les traces de l’arquitecte Lluís Ferreres. Combina elements neobizantins i neoromànics. Malgrat haver estat construït al llarg de molts anys, amb la intervenció de múltiples arquitectes i mestres d’obra, el temple guarda una sorprenent unitat estilística. És un gran edifici classicista comparable a les esplèndides catedrals renaixentistes i manieristes andaluses. La seua arquitectura recorre els diferents corrents del classicisme (el renaixement, el barroc, l'historicisme...) i mostra alguns detalls exquisits: serlianes, voltes de mocador, elements oblics... ¡Inspiració per a pintors, imant per a fotògrafs! Pujar a l'ermita de Sant Josep per a contemplar la col·legiata. Ascendir al Calvari Alt i fotografiar contra el cel de ponent, plomís o tenyit de roig capvespre, la silueta imponent que s'enlaira enmig de la ciutat vella. La Seu, la gran desconeguda, testimoni mut d'uns quants segles de la nostra història.
Des de la barana, visió aèria de la cruïlla i les naus. Passejar per damunt de l'absis travessant els portells dels contraforts. Veure els vitralls des de l'exterior. Entrar de nou a la foscor sota les cobertes. Abundància de grafits, sobretot davant la porta de sortida a la cornisa que envolta l'altar major. Baixar escales. Sortir del mur i tornar a petjar el paviment de les naus del temple. Davallar a la cripta, sota el presbiteri. ¡Santa Maria de Xàtiva, església amb aspecte de catedral! Em ve a la memòria Notre-Dame de Paris, la famosa novel·la de Victor Hugo protagonitzada per Quasimodo, campaner de la catedral parisenca. El narrador de la història descobreix racons desconeguts de l'enorme construcció i explica la relació del geperut amb l'edifici: «I la catedral no era sols la seua companya, era l’univers. Millor dit, era la Natura en si mateixa. Ell mai no somnià que hi hagués altres bardisses que els vitralls en continua floració, altra ombra que la del fullatge de pedra sempre en germen i ple d’ocells als matolls dels capitells saxons, altres muntanyes que les colossals torres de l’església, altres oceans que París braolant sota els seus peus.» Durant la dècada dels anys vuitanta del segle passat, vaig viatjar tres vegades a París.
En entrar per primera vegada a Notre-Dame, vaig quedar impressionat. Vaig pujar a la galeria de les quimeres i a una de les torres que s'alcen fins als setanta metres d’alçada. Les quimeres, figures monstruoses i diabòliques que decoren la balustrada del tercer nivell de la façana, hi havien estat col·locades per Viollet-le-Duc, durant els treballs de restauració enllestits al segle XIX amb criteris que avui serien rebutjats. Contemplant la ciutat de la llum, des d’aquella galeria —amb el fantàstic decorat de les quimeres—, vaig rememorar els personatges de Victor Hugo: l’ardiaca Frollo, el campaner Quasimodo, geperut i sordmut, la bella gitana Esmeralda, el capità Febus... Hi ha altres llocs que permeten l'experiència d'explorar els budells d'un gran edifici. La col·legiata de Santa Maria de Xàtiva, per exemple, també proporciona el conjunt de sensacions associades a moltes construccions religioses. La Seu és una gran desconeguda per als xativins. Tots la veuen, però pocs paren esment als detalls. Pocs deuen haver pujat a la cúpula, pocs coneixen passadissos, racons, estances i escales que s’amaguen als murs del superb edifici.
Dirigir-se cap al campanar, obert als visitants. Ascendir per l'escala helicoïdal. Descansar als bancs de pedra de les finestres per tal de recuperar l'alé. Arribar al cos de campanes, amb dos nivells. "Maria" és la campana major. En un nivell superior estan les menors. Més amunt, la campana d'hores. Les vistes de les façanes historicista de la Seu i renaixentista de l'antic hospital són magnífiques. Admirar el carrilló i la seua maquinària. Arribar al templet de la Mare de Déu. Albirar novament des de la màxima altura possible les vistes espectaculars de la ciutat, la seua redor i la Serra del Castell. Contemplar en picat la gran cúpula i les cobertes del temple. Noves postals de Montsant, Sant Josep, el Bellveret, San Feliu i els dos castells. Més grafits. Marcial Cutillas y Serafín Calzón subieron el dia 6 de junio de 1938, diu un. Baixar. Sortir al carrer. Un grapat de fotògrafs es conta entre els pocs privilegiats que coneixen els secrets de la Seu i els han desvelat amb les seues preses fotogràfiques. Fotos en blanc i negre de la primeria del segle XX mostraven com encara continuava la construcció de la Seu. La façana de ponent no existia.
Hi va haver un temps en què quasi tots els bons aficionats a la fotografia treballàvem en blanc i negre, bé que es podien fer incursions al color. Encara no havia arribat l’època de generalització dels aparells fotogràfics. (Avui, tothom té mòbil amb càmera fotogràfica.) Dissortadament, les generacions més joves es perden l’experiència meravellosa de tancar-se en una habitació fosca, revelar els carrets i assistir suspensos a l’espectacle màgic de veure com apareixen a la cubeta, a poc a poc, les imatges positives il·luminades per una llum roja. La fotografia en blanc i negre no ha passat de moda. Les actuals càmeres digitals de gamma alta permeten d’aconseguir imatges molt bones, tant en color com en blanc i negre. Les aplicacions informàtiques també permeten de transformar colors en escales de grisos. Encara podem representar la realitat en blanc i negre. El món té colors, però de vegades són sobrers. Rafa Benavent ha observat l'arquitectura de la Seu i l'ha fotografiada. Les seues fotos ens mostren indrets poc coneguts del bellíssim temple, el perímetre del qual també depara l'oportunitat d'observar detalls que passen desapercebuts sovint.
Contemplar la porta renaixentista de la girola i l'escala barroca de la façana nord —la cara sud és observable des dels patis de vàries cases que donen al carrer Ardiaca. La façana principal fou enllestida als anys vint del segle XX, seguint les traces de l’arquitecte Lluís Ferreres. Combina elements neobizantins i neoromànics. Malgrat haver estat construït al llarg de molts anys, amb la intervenció de múltiples arquitectes i mestres d’obra, el temple guarda una sorprenent unitat estilística. És un gran edifici classicista comparable a les esplèndides catedrals renaixentistes i manieristes andaluses. La seua arquitectura recorre els diferents corrents del classicisme (el renaixement, el barroc, l'historicisme...) i mostra alguns detalls exquisits: serlianes, voltes de mocador, elements oblics... ¡Inspiració per a pintors, imant per a fotògrafs! Pujar a l'ermita de Sant Josep per a contemplar la col·legiata. Ascendir al Calvari Alt i fotografiar contra el cel de ponent, plomís o tenyit de roig capvespre, la silueta imponent que s'enlaira enmig de la ciutat vella. La Seu, la gran desconeguda, testimoni mut d'uns quants segles de la nostra història.
(publicat al catàleg de l'exposició Entre el Compromís de Casp i la fi del Cisma d'Occident)
Etiquetes de comentaris:
Amics de la Costera,
Commemoracions,
Cultura,
Fotografia,
Història,
Història i religió,
Personatges
dimecres, 11 de desembre del 2024
diumenge, 8 de desembre del 2024
Homenatge a Estellés
Entre 1989 i 1994, el Llibre de la Fira s’oferia als lectors amb el suplement Quaderns de Xàtiva. El d’agost de 1993 —el número cinc, per tant— estava dedicat a Vicent Andrés Estellés, que havia traspassat en març d’aquell mateix any. Ara, en 2024, tocava commemorar el centenari del naixement de Vicent. Els promotors d’aquell Quaderns de Xàtiva n. 5, actualment difícil de trobar, vam decidir de reeditar-lo en un altre format amb el suport de l’Associació d’Amics de la Costera. Pagava la pena posar-lo a l’abast de nous lectors. S'han volgut respectar els textos originals (obligatòriament, en el cas del desaparegut docent i escriptor Vicent Escrivà). Potser algú trobe en alguns paràgrafs certa lleugeríssima flaire d’anacronia. ¡Lògic! Els textos foren escrits en 1993. Però conserven, com es podrà comprovar, plena vigència.
Etiquetes de comentaris:
Amics de la Costera,
Commemoracions,
Estellés,
Lectures,
Publicacions
divendres, 29 de novembre del 2024
Qui no vulga pols...
Les declaracions del conseller José Antonio Rovira després de l'accident mortal d'un treballador en un centre educatiu de Massanassa susciten múltiples consideracions. És evident que no hi va voler anar perquè sabia la rebuda que l'esperava. Aquesta és la lectura més elemental del seu missatge. Tanmateix, les expressions triades —No hacíamos nada allí— mereixen una anàlisi més detinguda. En moltes comunitats de veïns, posem per cas, assumir la presidència rotatòria és obligatori, perquè ningú no en vol saber res. L'obligatorietat garanteix que sempre hi haurà un president o una presidenta per torn rigorós. Però presentar-se a unes eleccions o acceptar un càrrec polític no és obligatori. «Qui no vulga pols que no vaja a l’era», resa un refrany valencià. És ben sabut que rebre crítiques entra en el sou dels polítics. «Qui no vulga calor que no entre en la cuina», diuen els anglosaxons. La gent accedeix a la política voluntàriament. Els motius poden ser diversos. No cometré la ingenuïtat d'afirmar que la vocació de servei siga el principal.
En sovintegen altres, com ara la defensa dels interessos de classe, el fanatisme ideològic, l'afany de poder, la pretensió d'obtindre'n algun benefici... Tampoc no s'ha de descartar el "comboiet". Qui accedeix a un càrrec polític per comboi no sol parar-se a pensar que poden venir mal dades. El 29 d'octubre, vingueren mal dades. Quan cal gestionar una crisi dramàtica, el governant ha de tenir plena disponibilitat. I això implica vetllar, o no poder tornar a casa durant uns quants dies. Està clar que Rovira no ho té gens clar. Estamos, le puedo asegurar, el máximo de horas, pero también nosotros tenemos nuestra familia en Alicante. Y también creo que tenemos derecho a estar una horas con la familia, féu el conseller. No és obligatori aferrar-se a la cadira. Qui ja no podrà gaudir de la seua família és el treballador mort. En política, ser de casa bona i d'ideologia reaccionària sol donar com a resultat ínfules, aires de superioritat, menyspreu per les persones considerades de classe inferior... Nuria Montes pecava d'això, i Rovira també. No saben utilitzar un llenguatge empàtic en situacions que el requereixen. A més d'inútils, ¡estufats com els titots!
El governant hauria de compartir el dolor de la gent en moments difícils. Acudir als llocs de la tragèdia per a expressar condol i abraçar els afectats és quasi obligatori en certes circumstàncies. Als enterraments només estarien el mort i l'enterrador, si aplicàrem el yo no hago nada allí. I una última consideració. Si el governant defuig l'escenari d'una catàstrofe perquè sap de ciència certa que els damnificats no el rebran bé, ha de traure conclusions. Potser no ha fet el que toca, no ha gestionat la crisi adientment. Els retrets i els insults dels afectats són la prova del nou que la seua gestió ha estat pèssima. (No s'han de confondre les víctimes amb certs elements aliens a la tragèdia que s'infiltren en zones arrasades disposats a tot, inclús a l'agressió, per tal de traure profit de la ruïna.) Qui creu haver actuat com cal no té por de visitar els damnificats. Sempre hi haurà blasmes; la víctima no perd la seua ideologia i se sent maltractada per l'univers món quan està en xoc. Però Mazón i Rovira tenen por. No volen escoltar un reguitzell de retrets, insults i peticions de dimissió. El missatge del carrer és fàcil d'entendre. Assenyala la porta de sortida.
En sovintegen altres, com ara la defensa dels interessos de classe, el fanatisme ideològic, l'afany de poder, la pretensió d'obtindre'n algun benefici... Tampoc no s'ha de descartar el "comboiet". Qui accedeix a un càrrec polític per comboi no sol parar-se a pensar que poden venir mal dades. El 29 d'octubre, vingueren mal dades. Quan cal gestionar una crisi dramàtica, el governant ha de tenir plena disponibilitat. I això implica vetllar, o no poder tornar a casa durant uns quants dies. Està clar que Rovira no ho té gens clar. Estamos, le puedo asegurar, el máximo de horas, pero también nosotros tenemos nuestra familia en Alicante. Y también creo que tenemos derecho a estar una horas con la familia, féu el conseller. No és obligatori aferrar-se a la cadira. Qui ja no podrà gaudir de la seua família és el treballador mort. En política, ser de casa bona i d'ideologia reaccionària sol donar com a resultat ínfules, aires de superioritat, menyspreu per les persones considerades de classe inferior... Nuria Montes pecava d'això, i Rovira també. No saben utilitzar un llenguatge empàtic en situacions que el requereixen. A més d'inútils, ¡estufats com els titots!
El governant hauria de compartir el dolor de la gent en moments difícils. Acudir als llocs de la tragèdia per a expressar condol i abraçar els afectats és quasi obligatori en certes circumstàncies. Als enterraments només estarien el mort i l'enterrador, si aplicàrem el yo no hago nada allí. I una última consideració. Si el governant defuig l'escenari d'una catàstrofe perquè sap de ciència certa que els damnificats no el rebran bé, ha de traure conclusions. Potser no ha fet el que toca, no ha gestionat la crisi adientment. Els retrets i els insults dels afectats són la prova del nou que la seua gestió ha estat pèssima. (No s'han de confondre les víctimes amb certs elements aliens a la tragèdia que s'infiltren en zones arrasades disposats a tot, inclús a l'agressió, per tal de traure profit de la ruïna.) Qui creu haver actuat com cal no té por de visitar els damnificats. Sempre hi haurà blasmes; la víctima no perd la seua ideologia i se sent maltractada per l'univers món quan està en xoc. Però Mazón i Rovira tenen por. No volen escoltar un reguitzell de retrets, insults i peticions de dimissió. El missatge del carrer és fàcil d'entendre. Assenyala la porta de sortida.
Etiquetes de comentaris:
Emergències,
Opinió,
Personatges,
Política
dimecres, 27 de novembre del 2024
Ara no és el moment
Els dies immediatament posteriors a la dana se sentia contínuament aquesta frase: «Ara no és moment de crítiques. Ara toca ajudar les víctimes. Ja hi haurà temps d'exigir responsabilitats.» La frase era bonica, però probablement equivocada. Les primeres quaranta-vuit o setanta-dues hores, Mazón estava en estat catatònic. El dia 31 d'octubre, Pedro Sánchez visitava València i Mazón deia açò: Quiero agradecer la presencia del presidente. Querido presidente, gracias por venir tan pronto y por el contacto desde el principio, contigo a través de WhatsApp y con la vicepresidenta, y con el comité donde estaban los ministros de Defensa e Interior. Y desde el primer momento estaba aquí la delegada del gobierno. Gracias por tu cercanía y tu presencia tan rápida y adecuada. Potser, l'ambient de fraternitat convidava a evitar les crítiques. Però ara sabem que es donà massa temps al PP i a Mazón per a sortir de l'estat de perplexitat. Tan aviat com es van recuperar, iniciaren la campanya contra Sánchez i el seu govern. Des de Génova, van proliferar acusacions de falta d'informació sobre la magnitud del fenomen meteorològic.
Com encara no era moment, segons el PSOE, d'exigir responsabilitats, el PP disposà d'un marge de temps extraordinari per a construir uns relats alternatius d'allò que havia succeït realment. Feijóo digué, posem per cas, que Mazón havia donat la cara des del principi, cosa que no havia fet Sánchez. ¿Des del principi de quan, Alberto? També afirmà: Los errores humanos se pueden perdonar. La indolencia, nunca. Ai Alberto, si comptàrem tota la història d'indolències del PP... Cinc dies després de la tragèdia, Mazón creava cinc comissions de treball i exigia que hi foren presents set ministres —entre els quals no esmentava, per cert, la vicepresidenta Teresa Ribera. I continuava sense ser el moment d'exigir responsabilitats al Govern de la Generalitat. «¡Ja n'hi haurà temps!» I es produí la gran manifestació de cent-trenta mil persones per carrers i places de València. En Génova s'encengueren les alarmes; perillaven les perspectives futures de revalidar el govern autonòmic valencià i, pitjor encara, s'allunyaven les possibilitats d'obtenir el govern d'Espanya en unes pròximes generals. A més, Vox podria traure profit d'un ensorrament pepero.
Calia, per tant, canviar aviat d'estratègia. No era difícil. Ja s'havien llançat falses acusacions de mal funcionament de l'Aemet i la Confederació Hidrogràfica del Xúquer. ¿I qui era la ministra responsable d'aquests dos organismes? ¡Exacte! ¡Teresa Ribera! A més, la ministra anava a ser nomenada vicepresidenta executiva primera de la Comissió Europea, cosa que no suporta el PP. ¡Campanya contra Teresa Ribera! I per fi, el govern central s'adonà que ja començava a ser hora de demanar el cap de Mazón, per la seua nefasta actuació del dia 29. Però s'arribava una mica tard. És possible que el zombi hagués tingut temps d'eliminar proves de la seua negligència. No apareix, per exemple, l'enregistrament de la sessió del CECOPI de la tarda del dia 29. Recordem que les pantalles d'aquella sessió, en la qual participaven telemàticament la CHJ i la delegada del govern central, romangué en negre més d'una hora. Així i tot, el dia 23, el president de la Diputació de València deia: «No és moment de llançar-nos fang, sinó de llevar-lo.» És a dir, que encara és massa aviat per a demanar responsabilitats. ¡Ha! Si depèn del PP, sempre serà aviat.
Potser li cal temps perquè la gent oblide les contradiccions. És contradictori demanar al govern central que li lleve el comandament únic a Mazón i, alhora, donar suport al client d'El Ventorro. I arribats aquí, ens podríem fer una pregunta: ¿li convé al PP la caiguda de Mazón? Jo crec que voldrien fulminar-lo, però no els convé en aquests moments; seria tant com acceptar que va actuar negligentment, quan la tesi pública del partit és culpar el govern de Sánchez. Als peperos els hauria encantat, això sí, que el PSOE hagués fet la feina bruta. S'han afartat de demanar a Sánchez que el govern central declarés l'estat d'emergència nacional, la qual cosa implicava intervenir el Govern de la Generalitat. Contradiccions i més contradiccions. Podríem pensar que el temps corre i seguirà corrent en favor dels relats alternatius, per molts oxímorons, antítesis, incongruències i lapsus que continga el fil narratiu. Però ni una bona reconstrucció del territori devastat assegura l'oblit dels ciutadans, perquè totes les faules tenen el mateix desenllaç: 222 morts i diversos desapareguts. ¿És o no és el moment d'exigir responsabilitats? Arribem tard.
Com encara no era moment, segons el PSOE, d'exigir responsabilitats, el PP disposà d'un marge de temps extraordinari per a construir uns relats alternatius d'allò que havia succeït realment. Feijóo digué, posem per cas, que Mazón havia donat la cara des del principi, cosa que no havia fet Sánchez. ¿Des del principi de quan, Alberto? També afirmà: Los errores humanos se pueden perdonar. La indolencia, nunca. Ai Alberto, si comptàrem tota la història d'indolències del PP... Cinc dies després de la tragèdia, Mazón creava cinc comissions de treball i exigia que hi foren presents set ministres —entre els quals no esmentava, per cert, la vicepresidenta Teresa Ribera. I continuava sense ser el moment d'exigir responsabilitats al Govern de la Generalitat. «¡Ja n'hi haurà temps!» I es produí la gran manifestació de cent-trenta mil persones per carrers i places de València. En Génova s'encengueren les alarmes; perillaven les perspectives futures de revalidar el govern autonòmic valencià i, pitjor encara, s'allunyaven les possibilitats d'obtenir el govern d'Espanya en unes pròximes generals. A més, Vox podria traure profit d'un ensorrament pepero.
Calia, per tant, canviar aviat d'estratègia. No era difícil. Ja s'havien llançat falses acusacions de mal funcionament de l'Aemet i la Confederació Hidrogràfica del Xúquer. ¿I qui era la ministra responsable d'aquests dos organismes? ¡Exacte! ¡Teresa Ribera! A més, la ministra anava a ser nomenada vicepresidenta executiva primera de la Comissió Europea, cosa que no suporta el PP. ¡Campanya contra Teresa Ribera! I per fi, el govern central s'adonà que ja començava a ser hora de demanar el cap de Mazón, per la seua nefasta actuació del dia 29. Però s'arribava una mica tard. És possible que el zombi hagués tingut temps d'eliminar proves de la seua negligència. No apareix, per exemple, l'enregistrament de la sessió del CECOPI de la tarda del dia 29. Recordem que les pantalles d'aquella sessió, en la qual participaven telemàticament la CHJ i la delegada del govern central, romangué en negre més d'una hora. Així i tot, el dia 23, el president de la Diputació de València deia: «No és moment de llançar-nos fang, sinó de llevar-lo.» És a dir, que encara és massa aviat per a demanar responsabilitats. ¡Ha! Si depèn del PP, sempre serà aviat.
Potser li cal temps perquè la gent oblide les contradiccions. És contradictori demanar al govern central que li lleve el comandament únic a Mazón i, alhora, donar suport al client d'El Ventorro. I arribats aquí, ens podríem fer una pregunta: ¿li convé al PP la caiguda de Mazón? Jo crec que voldrien fulminar-lo, però no els convé en aquests moments; seria tant com acceptar que va actuar negligentment, quan la tesi pública del partit és culpar el govern de Sánchez. Als peperos els hauria encantat, això sí, que el PSOE hagués fet la feina bruta. S'han afartat de demanar a Sánchez que el govern central declarés l'estat d'emergència nacional, la qual cosa implicava intervenir el Govern de la Generalitat. Contradiccions i més contradiccions. Podríem pensar que el temps corre i seguirà corrent en favor dels relats alternatius, per molts oxímorons, antítesis, incongruències i lapsus que continga el fil narratiu. Però ni una bona reconstrucció del territori devastat assegura l'oblit dels ciutadans, perquè totes les faules tenen el mateix desenllaç: 222 morts i diversos desapareguts. ¿És o no és el moment d'exigir responsabilitats? Arribem tard.
dimarts, 26 de novembre del 2024
Continua el centenari d'Estellés
Etiquetes de comentaris:
Amics de la Costera,
Commemoracions,
Estellés,
Personatges,
Publicacions
dilluns, 25 de novembre del 2024
¿De qui ha sigut la idea?
El meu post anterior acabava amb un interrogant: ¿De qui ha sigut la idea de nomenar un militar vicepresident per a la Reconstrucció Econòmica i Social dels territoris devastats per la dana? No tenim, de moment, una resposta clara. Es poden aventurar diferents hipòtesis. Una primera —i difícil de creure— és que estiga darrere del nomenament la Casa Reial. Segons aquesta hipòtesi, el rei, que va rebre llançaments de fang durant la seua visita a Paiporta, voldria tenir algú de la seua confiança, una mena de virrei, sobre el terreny damnificat. Desconec si hi ha algun tipus de relació personal entre Felip VI i el general Gan Pampols. Sí sabem que el militar simpatitza amb l'extrema dreta, a jutjar per les coses que posa al seu compte d'X. També sabem que el rei no és precisament d'esquerres. Però anem a la segona hipòtesi. ¿Pot ser que l'elecció del general Gan siga una imposició de Génova per a tenir controlat Mazón a distància i poder donar una imatge d'eficàcia "militar"? No trobe creïble que Núñez Feijóo —pallús que li preguntà en certa ocasió a un granger gallec per què totes les seues vaques tenien noms femenins— haja parit la idea.
En realitat, el que volia Génova és que Mazón dimitís, segons diu gent que coneix el pa que s'hi dóna. Després de la manifestació de cent-trenta mil persones per places i carrers de València, als membres del Comité Executiu Nacional del PP els entrà la por. Es van adonar que el malestar dels valencians és un corrent de fons transversal. Consideren Mazón un llast que esfondra llurs perspectives electorals futures. No els passa pel cap que Mazón torne a presentar-se com a cap de llista a les properes eleccions autonòmiques. Desitjarien eliminar-lo —metafòricament, clar. Però ja es veu que el polític empestat té intenció de seguir endavant. Deu estar pensant també en els seus més que probables problemes judicials. Fitxar Gan és un intent desesperat de guanyar temps. No està clar que ho aconseguisca. I ací entra l'última hipòtesi. El periodista Quico Arabí diu que el polític acorralat pretén amagar-se darrere del prestigi de l’exèrcit espanyol. Creu que així sobreviurà i no haurà d’assumir cap responsabilitat. Per tant, l'estranya idea d'oferir al tinent general Gan Pampols la direcció de l'operació "reconstrucció" se li ha acudit al mateix Mazón.
Considera que s'endurà el mèrit si el militar reïx, i tindrà un boc expiatori a qui tirar les culpes si les coses no surten bé. Pel que es veu, la notícia provocà estupefacció en Génova; la cúpula del PP ha perdut definitivament el control sobre Mazón, si és que en tingué alguna vegada. A més de reconstruir el país, Gan Pampols té la missió de maquillar el mort. Jo crec que el militar no sap on s'ha clavat. Al decret del seu nomenament no figura cap competència concreta, més enllà de la genèrica de coordinar la reconstrucció del país. Com que tot el món li fuig, el president moribund confia en un batalló de zaplanistes disposats a parar la mà davant la pluja de milions que s'acosta. De fet, el Consell ja ha adjudicat uns quants a empreses vinculades amb la trama Gürtel. Mentre, el tinent general va escampant a tort i dret declaracions que mostren voluntat tecnocràtica i tarannà autoritari. General, ¡que la mili desaparegué fa temps! En fi, ¿quina de les tres hipòtesis que s'acaben d'enumerar és més creïble? Jo crec que la tercera. Mazón pensa que el temps juga en favor seu, que el soldat Gan Pampols farà d'escut protector i de parallamps.
Mazón té l'aspiració d'arribar incòlume a les pròximes eleccions autonòmiques. Està convençut que el garbuix de mentides i relats alternatius sobre l'esdevingut el 29 d'octubre acabarà diluint la seua responsabilitat en la mort de 220 persones. Hi ha un article de Ximo Aguar, "Manual de resistencia de Mazón", ben aclaridor al respecte. Ara bé, jo trobe molt difícil que els valencians obliden la negligència del "Molt Honorable", cinc hores desaparegut mentre molta gent tenia l'aigua al coll i ja hi havia xifres de morts. Damunt, els detalls confirmats i els rum-rums sobre la desaparició, que corren de boca en boca, encara empipen més els ciutadans. La corrupció no sol passar factura, però 220 morts i milers de béns i vides destrossades... Jo crec que ni Gan Pampols, ni el general de brigada Venancio Aguado, ni el Setè de Cavalleria podran esborrar la memòria d'uns fets que ja són història del nostre país. Caldria apartar el focus dels militars i posar-lo en Mazón —que es resisteix a assumir la responsabilitat política dimitint— i la seua banda zaplanista. Davant les ajudes milionàries del govern central i Europa, existeix el perill que sucumbisquen a les males temptacions.
En realitat, el que volia Génova és que Mazón dimitís, segons diu gent que coneix el pa que s'hi dóna. Després de la manifestació de cent-trenta mil persones per places i carrers de València, als membres del Comité Executiu Nacional del PP els entrà la por. Es van adonar que el malestar dels valencians és un corrent de fons transversal. Consideren Mazón un llast que esfondra llurs perspectives electorals futures. No els passa pel cap que Mazón torne a presentar-se com a cap de llista a les properes eleccions autonòmiques. Desitjarien eliminar-lo —metafòricament, clar. Però ja es veu que el polític empestat té intenció de seguir endavant. Deu estar pensant també en els seus més que probables problemes judicials. Fitxar Gan és un intent desesperat de guanyar temps. No està clar que ho aconseguisca. I ací entra l'última hipòtesi. El periodista Quico Arabí diu que el polític acorralat pretén amagar-se darrere del prestigi de l’exèrcit espanyol. Creu que així sobreviurà i no haurà d’assumir cap responsabilitat. Per tant, l'estranya idea d'oferir al tinent general Gan Pampols la direcció de l'operació "reconstrucció" se li ha acudit al mateix Mazón.
Considera que s'endurà el mèrit si el militar reïx, i tindrà un boc expiatori a qui tirar les culpes si les coses no surten bé. Pel que es veu, la notícia provocà estupefacció en Génova; la cúpula del PP ha perdut definitivament el control sobre Mazón, si és que en tingué alguna vegada. A més de reconstruir el país, Gan Pampols té la missió de maquillar el mort. Jo crec que el militar no sap on s'ha clavat. Al decret del seu nomenament no figura cap competència concreta, més enllà de la genèrica de coordinar la reconstrucció del país. Com que tot el món li fuig, el president moribund confia en un batalló de zaplanistes disposats a parar la mà davant la pluja de milions que s'acosta. De fet, el Consell ja ha adjudicat uns quants a empreses vinculades amb la trama Gürtel. Mentre, el tinent general va escampant a tort i dret declaracions que mostren voluntat tecnocràtica i tarannà autoritari. General, ¡que la mili desaparegué fa temps! En fi, ¿quina de les tres hipòtesis que s'acaben d'enumerar és més creïble? Jo crec que la tercera. Mazón pensa que el temps juga en favor seu, que el soldat Gan Pampols farà d'escut protector i de parallamps.
Mazón té l'aspiració d'arribar incòlume a les pròximes eleccions autonòmiques. Està convençut que el garbuix de mentides i relats alternatius sobre l'esdevingut el 29 d'octubre acabarà diluint la seua responsabilitat en la mort de 220 persones. Hi ha un article de Ximo Aguar, "Manual de resistencia de Mazón", ben aclaridor al respecte. Ara bé, jo trobe molt difícil que els valencians obliden la negligència del "Molt Honorable", cinc hores desaparegut mentre molta gent tenia l'aigua al coll i ja hi havia xifres de morts. Damunt, els detalls confirmats i els rum-rums sobre la desaparició, que corren de boca en boca, encara empipen més els ciutadans. La corrupció no sol passar factura, però 220 morts i milers de béns i vides destrossades... Jo crec que ni Gan Pampols, ni el general de brigada Venancio Aguado, ni el Setè de Cavalleria podran esborrar la memòria d'uns fets que ja són història del nostre país. Caldria apartar el focus dels militars i posar-lo en Mazón —que es resisteix a assumir la responsabilitat política dimitint— i la seua banda zaplanista. Davant les ajudes milionàries del govern central i Europa, existeix el perill que sucumbisquen a les males temptacions.
Etiquetes de comentaris:
Emergències,
Militars,
Opinió,
Política
divendres, 22 de novembre del 2024
A la orden de vuecencia mi general
El nomenament del tinent general Gan Pampols com a vicepresident del Consell i encarregat de la reconstrucció de l'arrasament produït per la dana no em sembla una bona idea, menys després d'escoltar alguna de les seues primeres declaracions: Esto no es nada que tenga que ver con la política, tiene que ver con un trabajo técnico. No voy a aceptar órdenes políticas ni partidistas. Tienen que verme como lo que soy, como un soldado. Jo veig que aquest nomenament trau del focus altres prioritats. La primera, i més important, és la dimissió de Mazón i tot el seu govern. L'encara president és el responsable de moltes morts per negligència i d'un desgavell de gestió de les terribles conseqüències de la dana. Mazón i altres dirigents del PP han dit vàries vegades que van a assumir la seua responsabilitat. ¡Paraules buides de contingut! ¡Hipocresia a manta! En política, només hi ha una manera d'assumir responsabilitats: dimitint. Si tot el que va succeir el 29 i dies immediatament posteriors no és motiu suficient per a dimitir, ¿quina cosa ho serà? Mazón no pot sortir al carrer sense que un reguitzell de gent l'insulte i li demane la dimissió.
El PP intenta donar versions alternatives dels fets ocorreguts que no colen. A la gent li és igual que li les expliquen per activa o per passiva. Els valencians tenim clar el que va passar realment. Mazón ha de dimitir. La reconstrucció serà una empresa titànica. Els municipis més afectats per la destrucció de la dana sumen quasi 850.000 habitants. Les zones devastades generaven un terç del PIB provincial (el 32,3% segons la Cambra de Comerç de València) i el 25% de l'ocupació a tota la província. La "zona cero" i altres llocs molt colpejats suposaven quasi el 20% del PIB provincial. Els seixanta-vuit municipis afectats aportaven més de 21.800 milions d'euros. La tasca de reconstrucció abastarà múltiples àmbits: economia, planificació i ordenació del territori, reallotjaments, ajuda a damnificats, reconstrucció d'infraestructures, mobilitat, creació d'un bon sistema d'emergències, plans per a pal·liar els efectes de futures inundacions i un llarg etcètera. Tenir un currículum militar excel·lent i haver creat en Afganistan un hospital, una carretera, una conducció d'aigua i diverses dotacions (un abocador, una pista esportiva, una biblioteca) està bé.
Però reconstruir la Plana d'Utiel, la Foia de Bunyol, la Ribera Alta i l'Horta Sud són paraules majors. El currículum de Gan Pampols no prova necessàriament que siga la persona idònia per a dirigir l'operació de reconstrucció. És l'hora de la política d'altura. Però el general diu que ell és un soldat, no un polític. I afegeix que no pensa tolerar ingerències polítiques de cap tipus. Algú li hauria d'explicar quatre coses. El càrrec que ha acceptat —veurem quin és el seu recorregut— és polític. Formarà part d'un òrgan polític que prendrà decisions solidàries de caire polític. El vicepresident haurà d'estar sotmès al corresponent control polític de les Corts Valencianes —i potser del Congrés dels Diputats, si la Generalitat ha de gestionar fons dels pressuposts generals de l'Estat. A més, el militar ja ha demostrat tenir opinió política; va firmar un manifest col·lectiu contra l'amnistia. Sabrà manar —cosa lògica en un general—, però la política democràtica és incompatible amb l'autoritarisme. En fi, per si no hi havia prou amb una autonomia de segona i un govern de reaccionaris negligents, ¡ara ordeno y mando! ¿Mazón estarà a les ordres del general?
Els partidaris de l'antipolítica no cabran a la pell. Núñez Feijóo, per exemple, diu que el general no viene a hacer política, sino a reconstruir. ¿Com? ¿És que la tasca de reconstruir les zones devastades no és política? La principal finalitat de la política és donar solució als problemes dels ciutadans. Molts valencians —jo si més no— volem més política democràtica i menys polítics negligents i funestos com Mazón. Això només se soluciona amb un canvi de govern. Atesa la gravetat de la situació, si el nostre fos un veritable país democràtic es ficaria en marxa algun dels mecanismes que preveu la llei: dimissió del president i elecció d'un altre, o convocatòria d'eleccions en un breu termini, per tal que l'electorat valencià puga dir la seua. (La moció de censura manca de suport suficient.) No ens cal que Núñez Feijóo opine per nosaltres. I tampoc no seria sobrer que algú ens aclarís de qui ha sigut la idea de nomenar un militar vicepresident per a la Recuperació Econòmica i Social —en realitat, el govern en tindrà dos, perquè el general de brigada Venancio Aguado ocuparà la Secretaria Autonòmica del gabinet del vicepresident.
El PP intenta donar versions alternatives dels fets ocorreguts que no colen. A la gent li és igual que li les expliquen per activa o per passiva. Els valencians tenim clar el que va passar realment. Mazón ha de dimitir. La reconstrucció serà una empresa titànica. Els municipis més afectats per la destrucció de la dana sumen quasi 850.000 habitants. Les zones devastades generaven un terç del PIB provincial (el 32,3% segons la Cambra de Comerç de València) i el 25% de l'ocupació a tota la província. La "zona cero" i altres llocs molt colpejats suposaven quasi el 20% del PIB provincial. Els seixanta-vuit municipis afectats aportaven més de 21.800 milions d'euros. La tasca de reconstrucció abastarà múltiples àmbits: economia, planificació i ordenació del territori, reallotjaments, ajuda a damnificats, reconstrucció d'infraestructures, mobilitat, creació d'un bon sistema d'emergències, plans per a pal·liar els efectes de futures inundacions i un llarg etcètera. Tenir un currículum militar excel·lent i haver creat en Afganistan un hospital, una carretera, una conducció d'aigua i diverses dotacions (un abocador, una pista esportiva, una biblioteca) està bé.
Però reconstruir la Plana d'Utiel, la Foia de Bunyol, la Ribera Alta i l'Horta Sud són paraules majors. El currículum de Gan Pampols no prova necessàriament que siga la persona idònia per a dirigir l'operació de reconstrucció. És l'hora de la política d'altura. Però el general diu que ell és un soldat, no un polític. I afegeix que no pensa tolerar ingerències polítiques de cap tipus. Algú li hauria d'explicar quatre coses. El càrrec que ha acceptat —veurem quin és el seu recorregut— és polític. Formarà part d'un òrgan polític que prendrà decisions solidàries de caire polític. El vicepresident haurà d'estar sotmès al corresponent control polític de les Corts Valencianes —i potser del Congrés dels Diputats, si la Generalitat ha de gestionar fons dels pressuposts generals de l'Estat. A més, el militar ja ha demostrat tenir opinió política; va firmar un manifest col·lectiu contra l'amnistia. Sabrà manar —cosa lògica en un general—, però la política democràtica és incompatible amb l'autoritarisme. En fi, per si no hi havia prou amb una autonomia de segona i un govern de reaccionaris negligents, ¡ara ordeno y mando! ¿Mazón estarà a les ordres del general?
Els partidaris de l'antipolítica no cabran a la pell. Núñez Feijóo, per exemple, diu que el general no viene a hacer política, sino a reconstruir. ¿Com? ¿És que la tasca de reconstruir les zones devastades no és política? La principal finalitat de la política és donar solució als problemes dels ciutadans. Molts valencians —jo si més no— volem més política democràtica i menys polítics negligents i funestos com Mazón. Això només se soluciona amb un canvi de govern. Atesa la gravetat de la situació, si el nostre fos un veritable país democràtic es ficaria en marxa algun dels mecanismes que preveu la llei: dimissió del president i elecció d'un altre, o convocatòria d'eleccions en un breu termini, per tal que l'electorat valencià puga dir la seua. (La moció de censura manca de suport suficient.) No ens cal que Núñez Feijóo opine per nosaltres. I tampoc no seria sobrer que algú ens aclarís de qui ha sigut la idea de nomenar un militar vicepresident per a la Recuperació Econòmica i Social —en realitat, el govern en tindrà dos, perquè el general de brigada Venancio Aguado ocuparà la Secretaria Autonòmica del gabinet del vicepresident.
Etiquetes de comentaris:
Emergències,
Militars,
Opinió,
Política
dilluns, 18 de novembre del 2024
Soy inocente, señoría
La propensió dels polítics a mentir és més vella que la pana, però s'ha disparat exponencialment des del 29 d'octubre. Les falsedats sobre la gestió de l'emergència i les contradiccions de Núñez Feijóo i Carlos Mazón són inacabables i sols busquen embolicar la troca. Sovint, quan acudisc a l'establiment en què em guarden el periòdic tots els dies, trobe Mario, gallec que viu a Xàtiva. Solem fer petar la claca una estona. «Tenia altre concepte de Núñez Feijóo. Pensava que era una persona més intel·ligent, veraç i moderada. Però veig que és un toix, un extremista i un sac de mentides. Estic sorprès», vaig dir a Mario durant una de les nostres xarrades. ¡Toma! Porque no lo conocías. Como no vives en Galícia..., em contestà amb un somrís murri. Manteníem aquest intercanvi de paraules poc després del debat televisiu celebrat abans de les eleccions de juliol de l'any passat. Núñez Feijóo havia utilitzat l'estratègia del Gish Gallop, soltar mentides com una metralladora, durant el debat amb Pedro Sánchez. Doncs sembla, efectivament, que el cap del PP era un gran desconegut fora de Galícia, però els gallecs ja el tenien calat des de fa temps.
Suso de Toro ens ho ha recordat la setmana passada: Por lo visto no sabían que Feijóo carecía de cualquier escrúpulo moral. Ahora lo saben. Pero aún así hay quien cree que puede ser un buen gestor. Si le dan la oportunidad, comprobarán que es un perfecto inútil. En lo único que es bueno es en practicar un cinismo sin límites. Aquesta caracterització del cap pepero s'ha vist confirmada per l'enfilall de boles que està engegant a compte de la catàstrofe patida per milers de valencians. Menteix cínicament i sense moure un múscul de la cara. Els bons mestres solen tenir bons deixebles. Divendres, a les Corts Valencianes, Mazón amollà mentides durant dues hores i vint-i-tres minuts. Tan llarga intervenció es pot resumir en una frase de Bart Simpson: «Jo no he sigut.» Mazón digué que anava a assumir responsabilitats, però no n'assumí cap. El nombre elevat de víctimes mortals de la dana era culpa d'altres (de l'Aemet, de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, de la UME, del govern central...). No demanà disculpes. No explicà la seua desaparició del dia 29 durant les cinc hores més crítiques de l'emergència. ¡Intenta sortir-se'n!
Com va dir Joan Baldoví, el discurs de Mazón semblava escrit pels seus advocats pensant en la possible responsabilitat penal per una negligència que ha costat 218 morts. (Ja se sap la cobla de tots els delinqüents davant el jutge: Soy inocente, señoría.) ¡Zero responsabilitat política! ¡Zero empatia! S'havia anunciat la possible destitució de la consellera Salomé Pradas que, amb rostre rígid i ombrívol, mirava el president des de la primera fila d'escons. Hi ha mirades que maten. ¿Aprovació de les paraules del president? Jo crec que no. El llenguatge corporal delatava l'estat d'ànim de la consellera. ¡Empipament superb! «¿Penses destituir-me i deixar-me als peus dels cavalls, malparit? ¿Creus que vaig a menjar-me jo sola el marró judicial? ¡Ho tens clar! Si arriba el cas, li contaré al jutge quatre coses», semblaven dir els ulls de la consellera. Inclús podríem pensar que Mazón ja està avisat. Per això, no s'ha atrevit fins ara a cessar-la. (En la pel·lícula El Padrí, de Francis Ford Coppola, un personatge, Calo, li diu a Michael Corleone, quan aquest veu Apollonia per primera vegada: «A Sicília, les dones són més perilloses que les escopetes.»
Però tornem a Alberto "Homer" Núñez Feijóo, capo di tutti capi del PP. El líder teòric —potser altra persona mana més que ell— continua mentint quan diu que la ministra Ribera, a qui acusa de falta d'humanitat, té la culpa de tot. Sempre que s'esdevenen tragèdies durant el mandat del PP, un boc emissari (el pilot, el maquinista...) acaba pagant els plats trencats. Ara es vol tirar la culpa a l'Aemet i la confederació hidrogràfica. I com aquests organismes pertanyen al departament de Ribera, els peperos han trobat la víctima expiatòria perfecta; no suporten que la ministra es convertisca en vicepresidenta primera de la Comissió Europea. ¿Quina responsabilitat té Teresa Ribera en les morts del dia 29? ¡Cap! Encara més, els organismes al·ludits funcionaren com cal i Ribera trucà vàries vegades sense èxit a un Mazón fora de cobertura. Per a tapar la desídia de Carlos "Bart" Mazón, Feijóo és capaç d'injuriar la ministra i crear una crisi en la UE. ¡Amb un parell! Però aconseguir que la majoria dels valencians s'empasse la bola serà difícil. I dissipar sospites sobre què féu "realment" Mazón el dia 29 entre les 13.45 i les 19.00, missió impossible.
Suso de Toro ens ho ha recordat la setmana passada: Por lo visto no sabían que Feijóo carecía de cualquier escrúpulo moral. Ahora lo saben. Pero aún así hay quien cree que puede ser un buen gestor. Si le dan la oportunidad, comprobarán que es un perfecto inútil. En lo único que es bueno es en practicar un cinismo sin límites. Aquesta caracterització del cap pepero s'ha vist confirmada per l'enfilall de boles que està engegant a compte de la catàstrofe patida per milers de valencians. Menteix cínicament i sense moure un múscul de la cara. Els bons mestres solen tenir bons deixebles. Divendres, a les Corts Valencianes, Mazón amollà mentides durant dues hores i vint-i-tres minuts. Tan llarga intervenció es pot resumir en una frase de Bart Simpson: «Jo no he sigut.» Mazón digué que anava a assumir responsabilitats, però no n'assumí cap. El nombre elevat de víctimes mortals de la dana era culpa d'altres (de l'Aemet, de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, de la UME, del govern central...). No demanà disculpes. No explicà la seua desaparició del dia 29 durant les cinc hores més crítiques de l'emergència. ¡Intenta sortir-se'n!
Com va dir Joan Baldoví, el discurs de Mazón semblava escrit pels seus advocats pensant en la possible responsabilitat penal per una negligència que ha costat 218 morts. (Ja se sap la cobla de tots els delinqüents davant el jutge: Soy inocente, señoría.) ¡Zero responsabilitat política! ¡Zero empatia! S'havia anunciat la possible destitució de la consellera Salomé Pradas que, amb rostre rígid i ombrívol, mirava el president des de la primera fila d'escons. Hi ha mirades que maten. ¿Aprovació de les paraules del president? Jo crec que no. El llenguatge corporal delatava l'estat d'ànim de la consellera. ¡Empipament superb! «¿Penses destituir-me i deixar-me als peus dels cavalls, malparit? ¿Creus que vaig a menjar-me jo sola el marró judicial? ¡Ho tens clar! Si arriba el cas, li contaré al jutge quatre coses», semblaven dir els ulls de la consellera. Inclús podríem pensar que Mazón ja està avisat. Per això, no s'ha atrevit fins ara a cessar-la. (En la pel·lícula El Padrí, de Francis Ford Coppola, un personatge, Calo, li diu a Michael Corleone, quan aquest veu Apollonia per primera vegada: «A Sicília, les dones són més perilloses que les escopetes.»
Però tornem a Alberto "Homer" Núñez Feijóo, capo di tutti capi del PP. El líder teòric —potser altra persona mana més que ell— continua mentint quan diu que la ministra Ribera, a qui acusa de falta d'humanitat, té la culpa de tot. Sempre que s'esdevenen tragèdies durant el mandat del PP, un boc emissari (el pilot, el maquinista...) acaba pagant els plats trencats. Ara es vol tirar la culpa a l'Aemet i la confederació hidrogràfica. I com aquests organismes pertanyen al departament de Ribera, els peperos han trobat la víctima expiatòria perfecta; no suporten que la ministra es convertisca en vicepresidenta primera de la Comissió Europea. ¿Quina responsabilitat té Teresa Ribera en les morts del dia 29? ¡Cap! Encara més, els organismes al·ludits funcionaren com cal i Ribera trucà vàries vegades sense èxit a un Mazón fora de cobertura. Per a tapar la desídia de Carlos "Bart" Mazón, Feijóo és capaç d'injuriar la ministra i crear una crisi en la UE. ¡Amb un parell! Però aconseguir que la majoria dels valencians s'empasse la bola serà difícil. I dissipar sospites sobre què féu "realment" Mazón el dia 29 entre les 13.45 i les 19.00, missió impossible.
Etiquetes de comentaris:
Cinema,
Emergències,
Opinió,
Personatges,
Política
dimarts, 12 de novembre del 2024
dilluns, 11 de novembre del 2024
Un desastre
Amb el títol, no em referisc a l'enorme catàstrofe provocada per la dana del passat dia 29, sinó a l'autogovern valencià. L'autonomia del País Valencià és un desastre. Altres territoris de l'Estat, com ara Euskadi o Nafarroa, són veritables autonomies. Disposen d'hisenda i policia pròpies, d'agències meteorològiques (Euskalmet, Meteo Navarra), de sistemes d'atenció d'emergències... Comunitats com Catalunya o Andalusia, amb menor nivell d'autonomia que Euskadi o Nafarroa, també tenen llurs agències meteorològiques (Meteocat, Andalmet) i altres serveis essencials. Catalunya té la seua policia (els mossos) i cos autonòmic propi de bombers. L'autonomia dels valencians, infrafinançada, no té pràcticament res del que s'acaba d'enumerar. Som una mena de colònia que depèn, per a tot, de la metròpoli —depenem de Madrid Districte Federal, segons expressió del periodista Enric Juliana. Damunt, els valencians estem governats per un tall d'ineptes que tenen idees peculiars sobre la cosa pública; voldrien reduir dràsticament o eliminar els imposts, i privatitzar o externalitzar tots els serveis públics. Porque son chiringuitos, diuen.
No s'ha posat prou de manifest que la culpa de tenir governants incompetents és de l'electorat. Jo no diria mai que tots els valencians en som culpables; moltíssims no votem a partits fatxes o bons per al drapaire. Però els qui trauen més vots i són capaços de sumar majoria parlamentària acaben formant govern. La ineptitud està associada sovint amb el fanatisme i les ànsies de poder i enriquiment. Incompetents pot haver-hi en tots els governs, tan centrals com autonòmics. Certs partits col·leccionen fallides en la gestió de les crisis (la catàstrofe del Prestige, els accidents del Iak-42, de l'Alvia i del metro de València, la mort de 7.291 ancians a les residències de Madrid). També són especialistes en tirar la culpa a algun boc expiatori (el capità, el pilot, el maquinista, els adversaris polítics...). Es diu sovint que el sistema democràtic recolza sobre la base que els electors no s'equivoquen. ¡Es poden equivocar i molt! En realitat, el fonament de la democràcia és que les desavinences es resolen d'una forma pacífica, votant. Qui guanya la votació —estiga encertat o errat— s'encarrega de governar. El derrotat haurà d'esperar les següents eleccions.
En democràcia, el governant no serà desallotjat del poder per mitjans violents. (Dic açò perquè aquests dies s'han vist pancartes amb representacions de forques i polítics penjats.) Sols estan permeses les protestes pacífiques. Però tornem al desastre d'autonomia, que ha tingut molta culpa de les conseqüències de la dana. Com tenim pocs recursos de proximitat, hem de demanar al govern central allò que necessitem. L'escassesa de mitjans propis és altra prova del nostre dèficit d'autogovern. Quan has de demanar ajuda a gent que està molt lluny —tant física com mentalment—, la tardança en la reacció, la descoordinació entre nivells administratius i les rivalitats entre partits t'aboquen al desori després d'una catàstrofe natural. Damunt, els debats sobre l'eficàcia de la gestió i les responsabilitats polítiques es desenvolupen a Madrid, seu dels principals mitjans de comunicació, perquè els valencians també manquem d'un sistema mediàtic propi digne de tal nom. (La quota de pantalla d'À punt és insignificant.) En definitiva, gran part de les decisions, les informacions, les intoxicacions i les boles ens arriba manufacturada de fora.
¿Som o no som un desastre de país? La dreta ha parlat sovint de recentralitzar l'Estat. En canvi, jo crec que hauríem de tenir més autonomia, un estatus semblant al d'Euskadi o, encara millor, al de les divisions administratives d'estats confederals com Suïssa. M'agradaria un àmbit en què les polítiques que ens afecten no siguen dictades fora. Al país li calen autonomia financera i un seguit d'institucions i serveis públics estables i atesos per funcionaris amb solvència tècnica, uns serveis que gaudisquen de certa autonomia i romanguen a recer dels canvis polítics. La dana del dia 29 d'octubre ha demostrat què pot passar quan vinga la pròxima catàstrofe natural. Això no lleva, naturalment, que es puguen demanar serveis de titularitat estatal que són, al cap i a la fi, propietat de tots els ciutadans de l'Estat. Però ha quedat clar que no podem confiar-ho tot a la metròpoli que ens tracta com una colònia. ¿Amb més autonomia està tot solucionat? No. Toca afinar el dia de les eleccions. Hem de ser capaços de detectar tota aquella gent de casa bona que es presenta a les eleccions per comboi, o per a repartir-s'ho, sense pensar que poden venir mal dades.
No s'ha posat prou de manifest que la culpa de tenir governants incompetents és de l'electorat. Jo no diria mai que tots els valencians en som culpables; moltíssims no votem a partits fatxes o bons per al drapaire. Però els qui trauen més vots i són capaços de sumar majoria parlamentària acaben formant govern. La ineptitud està associada sovint amb el fanatisme i les ànsies de poder i enriquiment. Incompetents pot haver-hi en tots els governs, tan centrals com autonòmics. Certs partits col·leccionen fallides en la gestió de les crisis (la catàstrofe del Prestige, els accidents del Iak-42, de l'Alvia i del metro de València, la mort de 7.291 ancians a les residències de Madrid). També són especialistes en tirar la culpa a algun boc expiatori (el capità, el pilot, el maquinista, els adversaris polítics...). Es diu sovint que el sistema democràtic recolza sobre la base que els electors no s'equivoquen. ¡Es poden equivocar i molt! En realitat, el fonament de la democràcia és que les desavinences es resolen d'una forma pacífica, votant. Qui guanya la votació —estiga encertat o errat— s'encarrega de governar. El derrotat haurà d'esperar les següents eleccions.
En democràcia, el governant no serà desallotjat del poder per mitjans violents. (Dic açò perquè aquests dies s'han vist pancartes amb representacions de forques i polítics penjats.) Sols estan permeses les protestes pacífiques. Però tornem al desastre d'autonomia, que ha tingut molta culpa de les conseqüències de la dana. Com tenim pocs recursos de proximitat, hem de demanar al govern central allò que necessitem. L'escassesa de mitjans propis és altra prova del nostre dèficit d'autogovern. Quan has de demanar ajuda a gent que està molt lluny —tant física com mentalment—, la tardança en la reacció, la descoordinació entre nivells administratius i les rivalitats entre partits t'aboquen al desori després d'una catàstrofe natural. Damunt, els debats sobre l'eficàcia de la gestió i les responsabilitats polítiques es desenvolupen a Madrid, seu dels principals mitjans de comunicació, perquè els valencians també manquem d'un sistema mediàtic propi digne de tal nom. (La quota de pantalla d'À punt és insignificant.) En definitiva, gran part de les decisions, les informacions, les intoxicacions i les boles ens arriba manufacturada de fora.
¿Som o no som un desastre de país? La dreta ha parlat sovint de recentralitzar l'Estat. En canvi, jo crec que hauríem de tenir més autonomia, un estatus semblant al d'Euskadi o, encara millor, al de les divisions administratives d'estats confederals com Suïssa. M'agradaria un àmbit en què les polítiques que ens afecten no siguen dictades fora. Al país li calen autonomia financera i un seguit d'institucions i serveis públics estables i atesos per funcionaris amb solvència tècnica, uns serveis que gaudisquen de certa autonomia i romanguen a recer dels canvis polítics. La dana del dia 29 d'octubre ha demostrat què pot passar quan vinga la pròxima catàstrofe natural. Això no lleva, naturalment, que es puguen demanar serveis de titularitat estatal que són, al cap i a la fi, propietat de tots els ciutadans de l'Estat. Però ha quedat clar que no podem confiar-ho tot a la metròpoli que ens tracta com una colònia. ¿Amb més autonomia està tot solucionat? No. Toca afinar el dia de les eleccions. Hem de ser capaços de detectar tota aquella gent de casa bona que es presenta a les eleccions per comboi, o per a repartir-s'ho, sense pensar que poden venir mal dades.
Etiquetes de comentaris:
Conèixer el país,
Emergències,
Opinió,
Política
dimecres, 6 de novembre del 2024
Falta altura de mires
Mazón, que és un inútil, sembla desautoritzat per Núñez Feijóo, altre inútil. Aquest ha oferit el seu suport a Sánchez si decreta l'estat d'emergència. Seria més fàcil que Mazón l'elevés a nivell 3, però sembla que no pensa fer-ho, perquè això implicaria que el ministre de l'Interior passaria a ser el comandament únic. Si la crisi manté el nivell 2, Mazón conserva la direcció de l'operatiu i pot demanar al govern central tota mena d'ajudes. El president valencià està sobrepassat pels esdeveniments, però no vol perdre l'autoritat. I això ens duu a l'actitud del govern central. Ja vaig dir en un post anterior, que Pedro Sánchez no semblava tenir rapidesa de reflexos. Ara, es pot afinar una mica més. ¿Per què no es declara l'estat d'emergència? Dues raons poden explicar el refús a prendre el control. Potser Sánchez tinga por d'assumir un assumpte molt complicat. L'estratègia del PP sembla clara: si Sánchez no pren el control, serà acusat de deixament; si el pren i les coses no van bé, serà acusat d'incompetent. Falta altura de mires en assumptes d'Estat i una tragèdia com la patida pel País Valencià demana aqueixa altura. ¿Què opina la militància?
Entre coneguts d'esquerra hi ha divisió d'opinions: «Caldria haver declarat l'estat d'emergència des del primer minut», «¿El problema no és competència de Mazón? ¡Que el solucione ell!», «Sánchez li està donant tot el que demana»... En el post citat, jo al·ludia a l'estat d'alarma, però l'emergència d'interès nacional és una cosa distinta. Està regulada per la Llei de Protecció Civil i el decret que la desenvolupa. La pot declarar el ministre de l'Interior, per iniciativa pròpia (bé que informant a la comunitat autònoma) o a petició de la comunitat autònoma afectada o de la Delegació del Govern en la zona. En fi, la segona raó —i menys confessable— per a no voler declarar l'estat d'emergència estatal seria el càlcul d'oportunitat política. El PSOE voldria deixar que Mazón es coga en la seua pròpia salsa. Dissortadament, ni en les circumstàncies més tràgiques es deixen de banda els interessos polítics. El president de la Generalitat, sumit en la impotència i la ineptitud, va decidir disparar alt; li va demanar al govern central set ministres i el JEMAD (el Cap de l'Estat Major de la Defensa). ¡Per demanar, que no quede! Resulta patètic.
Mazón vol fer-li un 155 al govern central. Si les coses surten malament, sempre es podran tirar les culpes als ministres. Sánchez ha accedit a la peticions de Mazón d'una manera ambigua; no vol que el PP tinga excusa per a protestar. Tanmateix, per solidaritat amb les víctimes, hauríem de rebutjar els càlculs polítics. A més, la situació es pot girar en contra de l'esquerra; quan la gent es troba en una situació crítica, no distingeix entre partits, ni entre nivells administratius. L'empipament a les zones afectades augmenta. Es poden traure vàries conclusions de tot açò. El PP dóna per amortitzat Mazón, però aquest es resisteix a assumir cap responsabilitat en l'enorme successió d'errors comesos des del passat dia 29. Hauria de dimitir, però potser està tenallat per la por a les conseqüències judicials de la seua actuació negligent. Mentre, el malestar ciutadà pot esclatar en qualsevol moment. La ultradreta ho sap. Les víctimes no han de suportar caos de coordinació, ni conflictes polítics entre administracions. Si bé el govern central no tingué culpa dels errors garrafals del dia 29, la dreta intenta convèncer que tot és culpa de Sánchez. Ell sabrà.
Entre coneguts d'esquerra hi ha divisió d'opinions: «Caldria haver declarat l'estat d'emergència des del primer minut», «¿El problema no és competència de Mazón? ¡Que el solucione ell!», «Sánchez li està donant tot el que demana»... En el post citat, jo al·ludia a l'estat d'alarma, però l'emergència d'interès nacional és una cosa distinta. Està regulada per la Llei de Protecció Civil i el decret que la desenvolupa. La pot declarar el ministre de l'Interior, per iniciativa pròpia (bé que informant a la comunitat autònoma) o a petició de la comunitat autònoma afectada o de la Delegació del Govern en la zona. En fi, la segona raó —i menys confessable— per a no voler declarar l'estat d'emergència estatal seria el càlcul d'oportunitat política. El PSOE voldria deixar que Mazón es coga en la seua pròpia salsa. Dissortadament, ni en les circumstàncies més tràgiques es deixen de banda els interessos polítics. El president de la Generalitat, sumit en la impotència i la ineptitud, va decidir disparar alt; li va demanar al govern central set ministres i el JEMAD (el Cap de l'Estat Major de la Defensa). ¡Per demanar, que no quede! Resulta patètic.
Mazón vol fer-li un 155 al govern central. Si les coses surten malament, sempre es podran tirar les culpes als ministres. Sánchez ha accedit a la peticions de Mazón d'una manera ambigua; no vol que el PP tinga excusa per a protestar. Tanmateix, per solidaritat amb les víctimes, hauríem de rebutjar els càlculs polítics. A més, la situació es pot girar en contra de l'esquerra; quan la gent es troba en una situació crítica, no distingeix entre partits, ni entre nivells administratius. L'empipament a les zones afectades augmenta. Es poden traure vàries conclusions de tot açò. El PP dóna per amortitzat Mazón, però aquest es resisteix a assumir cap responsabilitat en l'enorme successió d'errors comesos des del passat dia 29. Hauria de dimitir, però potser està tenallat per la por a les conseqüències judicials de la seua actuació negligent. Mentre, el malestar ciutadà pot esclatar en qualsevol moment. La ultradreta ho sap. Les víctimes no han de suportar caos de coordinació, ni conflictes polítics entre administracions. Si bé el govern central no tingué culpa dels errors garrafals del dia 29, la dreta intenta convèncer que tot és culpa de Sánchez. Ell sabrà.
dimarts, 5 de novembre del 2024
Tirar la culpa als altres
A hores d'ara, jo crec que ja està clar. La gestió de la crisi provocada per la DANA ha estat desastrosa. Les conseqüències, en danys materials i vides humanes, seran terribles. Al final, no sabem si els morts es comptaran per centenars o per milers. Sense xifra oficial de desapareguts, algun mitjà de comunicació ha dit que podrien ser 1900. En tot cas, assistim a la major tragèdia patida pel nostre país en la història recent. Els danys materials eren probablement inevitables; la mala planificació del territori feta durant dècades, la construcció massiva en zones inundables, l'absència d'obres de canalització, desviament i defensa davant les crescudes de rius i rambles, la insuficiència dels plans d'alerta i l'innegable canvi climàtic feien molt difícil —impossible, més bé— evitar la destrucció provocada per un fenomen meteorològic que es repetirà cada vegada amb més freqüència i més intensitat. Però es podrien haver evitat tantes morts si les autoritats responsables hagueren actual amb la celeritat i el rigor que s'esperen. No ho han fet. I ara estan en ple procés de construir un relat que exonere de culpabilitat. ¿Aconseguiran de fer-lo passar?
D'acord amb la Llei del Sistema Nacional de Protecció Civil, l'Agència Estatal de Meteorologia ha d'avisar dels temporals, però declarar les alertes i planificar les actuacions davant catàstrofes que es produïsquen dins el territori d'una comunitat autònoma és competència exclusiva del govern d'aqueixa autonomia. Per tant, la gestió de la crisi que ha afectat diverses comarques del País Valencià correspon a la Generalitat que havia d'enviar l'alerta als ajuntaments i activar els plans d'emergència autonòmics després de rebre l'avís de l'AEMET. Per la seua banda, els ajuntaments havien d'activar els plans municipals i valorar mesures com desallotjar zones inundables, tancar parcs, prohibir els desplaçaments no essencials, suprimir l'activitat laboral... ¿Què cal fer quan ja s'ha produït el desastre? Si els ajuntaments estan superats per la situació, ha d'actuar el govern autonòmic, que també ha d'atendre les trucades del 112. Tot açò té la seua lògica; en teoria, qui millor coneix el territori és l'autoritat autonòmica. Però en el cas valencià, la gestió realitzada per la Generalitat és nefasta. Inclús ho han reconegut alguns militants del PP i periodistes afins.
Només cal repassar la cronologia: l'AEMET va donar l'avís roig el dia 29 a les 07.31, però la Generalitat no envià als mòbils el missatge Es-alert fins a les 20.30, dotze hores després, quan ja havia mort gent. ¿Quins són els motius de la tardança? Poden ser diversos: negacionisme (l'any passat, dirigents del PP van dir que AEMET era molt alarmista), ineptitud, interès a no molestar els empresaris, passotisme... Jo m'incline per una combinació de tot plegat; dimarts 29 de matí, mentre s'acostava la tragèdia, Mazón assistia a tres actes intranscendents. El secretari autonòmic d'emergències (antic quadre de C's) estava reunit amb gent del món taurí. L'endemà, tardà molt a presentar-se en el dispositiu d'emergència. En hores i dies posteriors al 29, les vacil·lacions, les contradiccions i els errors del president han estat continus. Evidentment, la tasca prioritària ara mateix és ajudar els damnificats i buscar entre els enderrocs per a mirar de trobar víctimes supervivents o mortes. Però no està de més reflexionar sobre la responsabilitat política, atès que el PP ja està plenament dedicat a la tasca de diluir-la. ¿És només del president de la Generalitat?
Primerament s'ha de dir que són molts els implicats en el desori. Crec que es pot parlar amb tota propietat d'una banda d'inútils i passotes formada per molta gent. Mazón és qui té la màxima responsabilitat, però cal pensar que no actua en solitari; se suposa que consulta amb nombroses persones (cap de gabinet, assessors, consellers, càrrecs del segon esglaó polític i funcionaris de confiança situats en la cúspide de l'administració pública a canvi de fer la pilota al cap de torn). Demanar que el president entenga de tot és demanar massa. Deuen haver-hi molts responsables del caos —la consellera Salomé Pradas, posem per cas. Alguns creuran que, un cop constituït el Centre de Coordinació Operativa Integrada (Cecopi), Mazón, que assumí el comandament únic que corresponia a la consellera de Justícia i Interior, està ben assessorat. Doncs sembla que les faves es couen en altre lloc. Dissabte, Mazón féu esperar hores els membres del Cecopi, que estaven convocats a una reunió. (Alguns optaren per tornar als llocs en què estaven realitzant les missions assignades.) Ara, el cap de la banda d'ineptes s'ha embrancat a tirar la culpa als altres.
D'acord amb la Llei del Sistema Nacional de Protecció Civil, l'Agència Estatal de Meteorologia ha d'avisar dels temporals, però declarar les alertes i planificar les actuacions davant catàstrofes que es produïsquen dins el territori d'una comunitat autònoma és competència exclusiva del govern d'aqueixa autonomia. Per tant, la gestió de la crisi que ha afectat diverses comarques del País Valencià correspon a la Generalitat que havia d'enviar l'alerta als ajuntaments i activar els plans d'emergència autonòmics després de rebre l'avís de l'AEMET. Per la seua banda, els ajuntaments havien d'activar els plans municipals i valorar mesures com desallotjar zones inundables, tancar parcs, prohibir els desplaçaments no essencials, suprimir l'activitat laboral... ¿Què cal fer quan ja s'ha produït el desastre? Si els ajuntaments estan superats per la situació, ha d'actuar el govern autonòmic, que també ha d'atendre les trucades del 112. Tot açò té la seua lògica; en teoria, qui millor coneix el territori és l'autoritat autonòmica. Però en el cas valencià, la gestió realitzada per la Generalitat és nefasta. Inclús ho han reconegut alguns militants del PP i periodistes afins.
Només cal repassar la cronologia: l'AEMET va donar l'avís roig el dia 29 a les 07.31, però la Generalitat no envià als mòbils el missatge Es-alert fins a les 20.30, dotze hores després, quan ja havia mort gent. ¿Quins són els motius de la tardança? Poden ser diversos: negacionisme (l'any passat, dirigents del PP van dir que AEMET era molt alarmista), ineptitud, interès a no molestar els empresaris, passotisme... Jo m'incline per una combinació de tot plegat; dimarts 29 de matí, mentre s'acostava la tragèdia, Mazón assistia a tres actes intranscendents. El secretari autonòmic d'emergències (antic quadre de C's) estava reunit amb gent del món taurí. L'endemà, tardà molt a presentar-se en el dispositiu d'emergència. En hores i dies posteriors al 29, les vacil·lacions, les contradiccions i els errors del president han estat continus. Evidentment, la tasca prioritària ara mateix és ajudar els damnificats i buscar entre els enderrocs per a mirar de trobar víctimes supervivents o mortes. Però no està de més reflexionar sobre la responsabilitat política, atès que el PP ja està plenament dedicat a la tasca de diluir-la. ¿És només del president de la Generalitat?
Primerament s'ha de dir que són molts els implicats en el desori. Crec que es pot parlar amb tota propietat d'una banda d'inútils i passotes formada per molta gent. Mazón és qui té la màxima responsabilitat, però cal pensar que no actua en solitari; se suposa que consulta amb nombroses persones (cap de gabinet, assessors, consellers, càrrecs del segon esglaó polític i funcionaris de confiança situats en la cúspide de l'administració pública a canvi de fer la pilota al cap de torn). Demanar que el president entenga de tot és demanar massa. Deuen haver-hi molts responsables del caos —la consellera Salomé Pradas, posem per cas. Alguns creuran que, un cop constituït el Centre de Coordinació Operativa Integrada (Cecopi), Mazón, que assumí el comandament únic que corresponia a la consellera de Justícia i Interior, està ben assessorat. Doncs sembla que les faves es couen en altre lloc. Dissabte, Mazón féu esperar hores els membres del Cecopi, que estaven convocats a una reunió. (Alguns optaren per tornar als llocs en què estaven realitzant les missions assignades.) Ara, el cap de la banda d'ineptes s'ha embrancat a tirar la culpa als altres.
dilluns, 4 de novembre del 2024
divendres, 1 de novembre del 2024
¿Estat d'alarma?
Pedro Sánchez no sembla tenir rapidesa de reflexos. ¿A què espera per a prendre el control de la situació creada per la gota freda, en vista de la incompetència de la Generalitat Valenciana? Cal recordar que el govern central, en ús de les facultats que li atorga l'article 116.2 de la Constitució, pot declarar l'estat d'alarma en tot o part del territori de l'Estat, quan es produeix una alteració greu de la normalitat (catàstrofes naturals, crisis sanitàries...). A mesura que passen les hores, el caos s'empara de les poblacions més afectades de l'Horta Sud, que no disposen d'aigua potable, ni d'electricitat, ni d'aliments... Si no s'actua amb molta celeritat, es pot produir una crisi sanitària. Sembla que en molts indrets encara hi ha cadàvers sense alçar. Ambulàncies i serveis forenses i funeraris no poden accedir a certes zones; els vehicles amuntegats uns damunt dels altres i el tall de carreteres i autovies barren el pas. Tampoc no hi poden arribar transports amb queviures. Les vies de rodalies i del metro estan destrossades o obstruïdes per tota classe d'elements (vehicles travessats, terra i pedres, catenàries caigudes...). Hi ha persones que s'han quedat sense casa.
Com escasseja la vigilància, ja comencen a produir-se actes de pillatge. En algunes poblacions s'han constituït grups de veïns que es dediquen a vigilar les llars i els negocis. Es troba a faltar la presència de l'Estat a la Plana d'Utiel, la Foia de Bunyol, l'Horta Sud... Les víctimes de l'enorme catàstrofe no entenen de colors polítics, ni de competències administratives, ni de problemes logístics... Exigeixen a les autoritats una ajuda urgent. En moments de tragèdia, ¡vés i explica-li a un afectat que la gestió de l'emergència és competència de l'autoritat autonòmica o estatal! (En realitat, la Generalitat també és Estat.) Molts canals de televisió, per als quals les tragèdies són manà caigut del cel, han arribat al punt zero de la crisi abans que els serveis d'emergència. La gent es desfoga davant dels micros i les càmeres. Que si tomba, que si gira, els importa un rave. Aquest tipus de missatge, «¡No ens arriba cap ajuda!», repetit molts dies com una matraca en tots els telenotícies, pot resultar molt corrosiu per al govern d'esquerres. De fet, Pedro Sánchez fou rebut en alguns llocs de la zona devastada amb crits i xiulets. Mmm. ¡Avís per a navegants!
El PP ja ha iniciat l'estratègia de la culpa es de Pedro Sánchez. La gestió d'emergències competeix a les comunitats autònomes. Però dijous es tornaren a repetir a Castelló les mostres d'incapacitat del govern de Mazón; s'activà l'alerta amb tres hores de retard, quan ja molts carrers estaven inundats. Compromís hauria d'exigir a Sánchez que declare l'estat d'alarma a les comarques afectades i que controle la situació. Que l'Estat vinga al País Valencià amb tot (exèrcit inclòs), per a ajudar els damnificats, accelerar la reparació de les infraestructures i garantir la seguretat. L'exèrcit de l'aire i determinats cossos del de terra —el d'enginyers, posem per cas— disposen de material pesant i d'elements com els helicòpters de molta utilitat per a retirar obstacles, obrir vies d'accés i distribuir aigua, aliments i medicines a les víctimes. A més, algunes infraestructures són competència exclusiva de l'Estat. La línia C2 de rodalies de Renfe tardarà setmanes a estar operativa. És clar que els valencians no podem confiar en el govern de Mazón. Està format per un tall d'inútils (el conseller d'Educació, José Antonio Rovira, entre ells). Que se'n vagen a casa.
Com escasseja la vigilància, ja comencen a produir-se actes de pillatge. En algunes poblacions s'han constituït grups de veïns que es dediquen a vigilar les llars i els negocis. Es troba a faltar la presència de l'Estat a la Plana d'Utiel, la Foia de Bunyol, l'Horta Sud... Les víctimes de l'enorme catàstrofe no entenen de colors polítics, ni de competències administratives, ni de problemes logístics... Exigeixen a les autoritats una ajuda urgent. En moments de tragèdia, ¡vés i explica-li a un afectat que la gestió de l'emergència és competència de l'autoritat autonòmica o estatal! (En realitat, la Generalitat també és Estat.) Molts canals de televisió, per als quals les tragèdies són manà caigut del cel, han arribat al punt zero de la crisi abans que els serveis d'emergència. La gent es desfoga davant dels micros i les càmeres. Que si tomba, que si gira, els importa un rave. Aquest tipus de missatge, «¡No ens arriba cap ajuda!», repetit molts dies com una matraca en tots els telenotícies, pot resultar molt corrosiu per al govern d'esquerres. De fet, Pedro Sánchez fou rebut en alguns llocs de la zona devastada amb crits i xiulets. Mmm. ¡Avís per a navegants!
El PP ja ha iniciat l'estratègia de la culpa es de Pedro Sánchez. La gestió d'emergències competeix a les comunitats autònomes. Però dijous es tornaren a repetir a Castelló les mostres d'incapacitat del govern de Mazón; s'activà l'alerta amb tres hores de retard, quan ja molts carrers estaven inundats. Compromís hauria d'exigir a Sánchez que declare l'estat d'alarma a les comarques afectades i que controle la situació. Que l'Estat vinga al País Valencià amb tot (exèrcit inclòs), per a ajudar els damnificats, accelerar la reparació de les infraestructures i garantir la seguretat. L'exèrcit de l'aire i determinats cossos del de terra —el d'enginyers, posem per cas— disposen de material pesant i d'elements com els helicòpters de molta utilitat per a retirar obstacles, obrir vies d'accés i distribuir aigua, aliments i medicines a les víctimes. A més, algunes infraestructures són competència exclusiva de l'Estat. La línia C2 de rodalies de Renfe tardarà setmanes a estar operativa. És clar que els valencians no podem confiar en el govern de Mazón. Està format per un tall d'inútils (el conseller d'Educació, José Antonio Rovira, entre ells). Que se'n vagen a casa.
dijous, 31 d’octubre del 2024
Gota freda
dimecres, 30 d’octubre del 2024
La incompetència de Mazón
Els efectes de la gota freda, que els meteoròlegs anomenen DANA (depressió aïllada a nivells alts), han estat devastadors, tant a nivell personal com material. Mentre escric aquestes línies, el nombre de morts causats pel fenomen ja puja a 95 —92 dels quals al País València. Només en una residència inundada de Paiporta han mort 5 ancians. Fan feredat les xifres d'aquesta vila de l'Horta Sud; la meitat dels morts valencians hi vivia. I el nombre global de víctimes de la DANA pot augmentar. En tota catàstrofe natural hi ha elements imponderables, però vivim en el segle XXI. Les eines per a efectuar prediccions meteorològiques han arribat a un nivell elevat de sofisticació, cosa que permet fer pronòstics amb molta precisió. D'altra banda, les societats modernes solen estar dotades de serveis d'emergències. Tot plegat posa a l'abast dels governants instruments per a gestionar les crisis. A hores d'ara és possible de pal·liar al màxim els danys de les catàstrofes naturals. Només cal observar com aquestes no solen afectar de la mateixa manera els països pobres i els desenvolupats. Les conseqüències solen ser més negatives en els pobres.
Després del succeït aquest dimarts a casa nostra, és ben legítim preguntar-se si els nostres governants han gestionat adequadament la crisi patida, si el nostre país pertany al grup dels avançats o al dels subdesenvolupats. No sembla, almenys des del punt de vista de la governança, que estiga entre els països capdavanters. Ja han començat a proliferar les crítiques a la gestió de Mazón. ¿Estan justificades? Jo crec que de vegades no cal opinar. Amb l'exposició de les dades concises n'hi ha prou perquè cadascú traga les seues conclusions. Un element fonamental per a gestionar una amenaça són les alertes primerenques. Anem, doncs, amb la cronologia dels fets. Des del dijous 24, l'AEMET ja havia llançat les seues primeres alertes. Advertia del que podia passar al País Valencià. La Generalitat Valenciana no té agència meteorològica pròpia. (Altres comunitats autònomes, com Catalunya, amb METEOCAT, o Andalusia, amb ANDALMET, sí en tenen.) Per tant, la Generalitat ha d'atendre les indicacions de l'agència estatal. Aquesta, dimarts a les 07.31 h, elevà a nivell roig l'alerta per a la província de València. ¿Se n'assabentà el govern?
L'AEMET havia avisat que ningú no es desplacés en cotxe per algunes comarques llevat de necessitat extrema, perquè s'esperaven pluges superiors als 100 litres per m2. A les 12.00 h, la Confederació Hidrogràfica del Xúquer avisà que l'aigua d'alguns barrancs estava vessant. A les 13.00 h, Mazón digué que tot estava sota control i que, a partir de les 18.00, ja no plouria (el vídeo amb les declaracions es penjà a les xarxes, però posteriorment seria esborrat). A les 15.00, la Generalitat decretà el nivell 2 per a les comarques de Requena, Utiel i la Plana. A les 18.00, el vessament dels barrancs arribà a les comarques de la Ribera, la Foia de Bunyol i la Safor. A les 19.17, la Generalitat decretà nivell 2 per a tota la província de València. Mentre, moltes poblacions ja estaven inundades. A les 19.30, saltaren les primeres notícies de morts. A les 20.30, el primer missatge d'alerta arribà als mòbils —no a tots, perquè ja hi havia zones sense cobertura telefònica. A les 20.36, es demanà la intervenció de la UME. (En prendre possessió de la presidència, Mazón suprimí la Unitat d'Emergències que havia creat el govern del Botànic.)
A les 23.00 h, es van col·lapsar les línies d'emergència. Algú ha denominat açò cronologia d'una incompetència. Però continuem. Dimecres, a les 00.40 h, va reaparèixer Mazón per a dir que hi havia morts sense confirmar i que les coses estaven mal. ¡Gran descobriment! A les 07.00, nou missatge d'alerta als mòbils demanant de no desplaçar-se en cotxe, quan ja eren alguns milers els vehicles inutilitzats o immobilitzats en diversos punts de la xarxa viària. No s'ordenaren evacuacions, ni es va prohibir circular, ni es demanà que es tancaren totes les activitats excepte les essencials. Alguns dels morts seran treballadors que acudiren als seus llocs de treball, perquè la Generalitat no havia suspès la jornada laboral. (També caldria parlar de la falta d'escrúpols de molts empresaris.) Els ciutadans esperem que els governs ens faciliten la vida, que solucionen problemes, que gestionen adequadament les crisis... Si no, ¿per a què necessitem governs? Hem patit una desgràcia, però també incompetència i negligència. El canvi climàtic i un món càlid provocaran gotes fredes més freqüents i pluges més torrencials. Però Mazón haurà dimitit, ¿no? ¡Ha!
Després del succeït aquest dimarts a casa nostra, és ben legítim preguntar-se si els nostres governants han gestionat adequadament la crisi patida, si el nostre país pertany al grup dels avançats o al dels subdesenvolupats. No sembla, almenys des del punt de vista de la governança, que estiga entre els països capdavanters. Ja han començat a proliferar les crítiques a la gestió de Mazón. ¿Estan justificades? Jo crec que de vegades no cal opinar. Amb l'exposició de les dades concises n'hi ha prou perquè cadascú traga les seues conclusions. Un element fonamental per a gestionar una amenaça són les alertes primerenques. Anem, doncs, amb la cronologia dels fets. Des del dijous 24, l'AEMET ja havia llançat les seues primeres alertes. Advertia del que podia passar al País Valencià. La Generalitat Valenciana no té agència meteorològica pròpia. (Altres comunitats autònomes, com Catalunya, amb METEOCAT, o Andalusia, amb ANDALMET, sí en tenen.) Per tant, la Generalitat ha d'atendre les indicacions de l'agència estatal. Aquesta, dimarts a les 07.31 h, elevà a nivell roig l'alerta per a la província de València. ¿Se n'assabentà el govern?
L'AEMET havia avisat que ningú no es desplacés en cotxe per algunes comarques llevat de necessitat extrema, perquè s'esperaven pluges superiors als 100 litres per m2. A les 12.00 h, la Confederació Hidrogràfica del Xúquer avisà que l'aigua d'alguns barrancs estava vessant. A les 13.00 h, Mazón digué que tot estava sota control i que, a partir de les 18.00, ja no plouria (el vídeo amb les declaracions es penjà a les xarxes, però posteriorment seria esborrat). A les 15.00, la Generalitat decretà el nivell 2 per a les comarques de Requena, Utiel i la Plana. A les 18.00, el vessament dels barrancs arribà a les comarques de la Ribera, la Foia de Bunyol i la Safor. A les 19.17, la Generalitat decretà nivell 2 per a tota la província de València. Mentre, moltes poblacions ja estaven inundades. A les 19.30, saltaren les primeres notícies de morts. A les 20.30, el primer missatge d'alerta arribà als mòbils —no a tots, perquè ja hi havia zones sense cobertura telefònica. A les 20.36, es demanà la intervenció de la UME. (En prendre possessió de la presidència, Mazón suprimí la Unitat d'Emergències que havia creat el govern del Botànic.)
A les 23.00 h, es van col·lapsar les línies d'emergència. Algú ha denominat açò cronologia d'una incompetència. Però continuem. Dimecres, a les 00.40 h, va reaparèixer Mazón per a dir que hi havia morts sense confirmar i que les coses estaven mal. ¡Gran descobriment! A les 07.00, nou missatge d'alerta als mòbils demanant de no desplaçar-se en cotxe, quan ja eren alguns milers els vehicles inutilitzats o immobilitzats en diversos punts de la xarxa viària. No s'ordenaren evacuacions, ni es va prohibir circular, ni es demanà que es tancaren totes les activitats excepte les essencials. Alguns dels morts seran treballadors que acudiren als seus llocs de treball, perquè la Generalitat no havia suspès la jornada laboral. (També caldria parlar de la falta d'escrúpols de molts empresaris.) Els ciutadans esperem que els governs ens faciliten la vida, que solucionen problemes, que gestionen adequadament les crisis... Si no, ¿per a què necessitem governs? Hem patit una desgràcia, però també incompetència i negligència. El canvi climàtic i un món càlid provocaran gotes fredes més freqüents i pluges més torrencials. Però Mazón haurà dimitit, ¿no? ¡Ha!
dilluns, 28 d’octubre del 2024
¿Ningú no sabia res?
L'actualitat política corre a velocitat de vertigen. Unes notícies succeeixen a altres sense marge per a digerir res. En aquests moments, l'afer Íñigo Errejón ocupa les primeres planes. Abans d'entrar a opinar sobre la possible comissió d'assetjament o delictes sexuals convé fer alguns advertiments previs. El primer, i més important, és que sempre s'ha d'acompanyar el dolor o l'angúnia de les víctimes. És clar que Errejón ha tingut uns comportaments rebutjables, perquè ell mateix ho ha admès. Ens queda el dubte de saber si només és un assetjador o també un delinqüent sexual. Arribats en aquest punt, cal fer altre advertiment: en termes generals s'ha de donar credibilitat als relats de dones víctimes d'abús, perquè el nombre de denúncies falses fetes per una dona és ínfim. L'afer Errejón té un vessant polític innegable. En política regeix el principi de responsabilitat, que se sol substanciar amb la dimissió. L'exportaveu de Sumar ja ha assolit la seua responsabilitat política dimitint els seus càrrecs i renunciant l'acta de diputat. Ara caldrà dirimir si també ha incorregut en responsabilitat penal. ¿On, però, s'ha de decidir això?
¡A les xarxes, no! Per X (abans Twitter), per exemple, circula una enormitat de boles, comptes falsos, bots maliciosos, gent que s'amaga darrere de pseudònims per a dir veritables burrades... Com més va, més difícil resulta distingir entre veritats i mentides a les xarxes socials. El cas Errejón ha desencadenat bàsicament dos tipus de reaccions, extremes i polaritzades. Uns duen a cap un veritable linxament contra el polític caigut. Altres neguen tota credibilitat a l'actriu Elisa Mouliaá, en la denúncia de la qual troben incoherències. Però les xarxes no són l'àmbit idoni per a dirimir responsabilitats penals. Això s'ha de fer als jutjats, on regeix el principi de presumpció d'innocència mentre no hi haja sentència ferma. Serà un jutge qui haurà d'analitzar la denúncia, valorar l'existència d'indicis raonables de delicte i decidir l'admissió a tràmit o la desestimació. Si obre una causa contra Errejón, l'haurà de citar com a investigat. Aquest tindrà dret a defendre's. De moment, ha dit que no ha comès cap delicte, tot i acceptar el seu comportament indecorós. El jutge també haurà de citar l'actriu i altres possible testimonis. Així funciona l'estat de dret.
Als jutjats no cap l'anonimat, que té una presència aclaparant a les xarxes. La denúncia anònima es presta a la imputació falsa, a la manipulació per tercers —a la guerra bruta política en el cas d'Errejón—, a les revenges per motius aliens a la lluita contra la violència de gènere... En qualsevol cas, el procedir del fins ara portaveu de Sumar era d'una immensa hipocresia, i fa un mal enorme al conjunt de l'esquerra. Hipòcrites són també totes les persones (dones i homes) de Más Madrid i Sumar que coneixien el masclisme i la misogínia d'Errejón i van mirar cap a altre costat. El periodista Jesús Cintora es pregunta ¿por qué ahora? És una bona pregunta. Entre la corrupció que esguita el PSOE i l'escàndol que deixa "tocat" Sumar, el futur es presenta cada vegada més negre per al govern d'esquerres. És molt possible que Sumar i, de retop, Izquierda Unida ja no alcen el cap. I en aquest context, cal recordar que Compromís uní la seua sort a la del projecte de Yolanda Díaz, motejada com a Liquidadora pels nacionalistes gallecs. ¿S'han adonat ja, els valencianistes, que han perdut visibilitat al Congrés dels Diputats? ¡Vés a saber!
¡A les xarxes, no! Per X (abans Twitter), per exemple, circula una enormitat de boles, comptes falsos, bots maliciosos, gent que s'amaga darrere de pseudònims per a dir veritables burrades... Com més va, més difícil resulta distingir entre veritats i mentides a les xarxes socials. El cas Errejón ha desencadenat bàsicament dos tipus de reaccions, extremes i polaritzades. Uns duen a cap un veritable linxament contra el polític caigut. Altres neguen tota credibilitat a l'actriu Elisa Mouliaá, en la denúncia de la qual troben incoherències. Però les xarxes no són l'àmbit idoni per a dirimir responsabilitats penals. Això s'ha de fer als jutjats, on regeix el principi de presumpció d'innocència mentre no hi haja sentència ferma. Serà un jutge qui haurà d'analitzar la denúncia, valorar l'existència d'indicis raonables de delicte i decidir l'admissió a tràmit o la desestimació. Si obre una causa contra Errejón, l'haurà de citar com a investigat. Aquest tindrà dret a defendre's. De moment, ha dit que no ha comès cap delicte, tot i acceptar el seu comportament indecorós. El jutge també haurà de citar l'actriu i altres possible testimonis. Així funciona l'estat de dret.
Als jutjats no cap l'anonimat, que té una presència aclaparant a les xarxes. La denúncia anònima es presta a la imputació falsa, a la manipulació per tercers —a la guerra bruta política en el cas d'Errejón—, a les revenges per motius aliens a la lluita contra la violència de gènere... En qualsevol cas, el procedir del fins ara portaveu de Sumar era d'una immensa hipocresia, i fa un mal enorme al conjunt de l'esquerra. Hipòcrites són també totes les persones (dones i homes) de Más Madrid i Sumar que coneixien el masclisme i la misogínia d'Errejón i van mirar cap a altre costat. El periodista Jesús Cintora es pregunta ¿por qué ahora? És una bona pregunta. Entre la corrupció que esguita el PSOE i l'escàndol que deixa "tocat" Sumar, el futur es presenta cada vegada més negre per al govern d'esquerres. És molt possible que Sumar i, de retop, Izquierda Unida ja no alcen el cap. I en aquest context, cal recordar que Compromís uní la seua sort a la del projecte de Yolanda Díaz, motejada com a Liquidadora pels nacionalistes gallecs. ¿S'han adonat ja, els valencianistes, que han perdut visibilitat al Congrés dels Diputats? ¡Vés a saber!
dimecres, 23 d’octubre del 2024
Centenari de Coll
Etiquetes de comentaris:
Art,
Commemoracions,
Humor,
Personatges,
Vídeos
dissabte, 19 d’octubre del 2024
Consciència neta
En 2013, Esteban González Pons afirmava, referint-se a la caixa B del PP, que veritat moral i veritat judicial són coses distintes i que el partit no havia comès cap delicte. Encara més: com que els delictes fiscals prescriuen als cinc anys, haver estat cobrant fins a 2008 diners negres només era una immoralitat. González Pons venia a dir que les immoralitats són assumpte de la consciència personal de cadascú. El gran Marcos Mundstock, membre desaparegut del grup Les Luthiers, en feia broma: Tener la conciencia limpia es síntoma de mala memoria. A les files del PP sempre han sovintejat la mala memòria i una moral laxa. Aquesta setmana s'ha conegut la sentència del cas Erial. Eduardo Zaplana ha estat condemnat a deu anys i cinc mesos de presó pels delictes de prevaricació, suborn, falsedat i blanqueig de capitals. A més, se li han imposat disset anys i deu mesos d'inhabilitació per a funció o càrrec públic, altres tres per a l'exercici de la seua professió i multes per un import superior als vint-i-cinc milions d'euros. El tribunal també ha decretat el decomís de béns i quantitats intervingudes durant la instrucció de la causa.
Zaplana també distingia clarament entre veritat moral i veritat judicial. La policia enregistrà la seua conversa amb un regidor de València que es dedicava a cobrar suborns: Pídele más dinero. Necesito cambiar el coche. Quiero comprarme un Astra de dieciséis válvulas. L'enregistrament fou invalidat pel tribunal. Com era l’única prova de càrrec, el bronzejat sortí del jutjat lliure i somrient. ¿Mala consciència? ¡Ha! En 2003, quan es va descobrir que, gràcies als favors de la CAM, havia adquirit per cinc cèntims un “petit” apartament al passeig de la Castellana, en cap moment se li va passar pel cap de presentar la dimissió; no tenia sentiment de culpa. Tampoc en té Isabel Díaz Ayuso, responsable de la mort de 7.291 ancians en residències madrilenyes. Si la justícia espanyola fos imparcial, Díaz Ayuso no ocuparia el seu càrrec i potser estaria a la presó, però viu en un dúplex de luxe que la seua parella, un defraudador fiscal confés, va adquirir amb els guanys obtinguts durant la pandèmia. D'altra banda, molts polítics tampoc no saben que la culpa penal i la responsabilitat política són coses distintes. A la pell de brau no s'estila dimitir.
Crida l'atenció com ha reaccionat Díaz Ayuso a la sentència condemnatòria de Zaplana: Es una persona a la que le vulneraron la presunción de inocencia. Su condena llega en un momento perfecto para que el gobierno de Sánchez intente despistar. D'aquesta dona es podria dir allò de «¡Mira qui parla!»; qualsevol entén que escampa tinta de calamar dia sí dia també per a tapar l'assumpte de les residències i el frau fiscal del seu promès. És evident que la sentència contra l'expresident valencià no arriba en un bon moment per al PP. ¡Pobre Zaplana! Sempre havia dit: No podrán probar nada. Fins ara, se n'havia sortit, però la seua estrella s'ha apagat. Al cas Erial es jutjava una trama creada per a cobrar comissions per les concessions de les ITV i el Pla Eòlic entre 1997 i 2003. Tots els diners obtinguts, més de vint milions d'euros, s'enviaren, abans de repatriar-los, a un entramat societari radicat a Luxemburg, Panamà i Andorra. Zaplana invertí la seua part en un habitatge de luxe al barri madrileny de Salamanca, en un iot, en rellotges d'or...
Aquests dies, he recordat que la cúpula pepera valenciana es reuní sovint, entre 1995 i 2002, en un hotel de Xàtiva, Montsant. Podem imaginar Zaplana, Rafael Blasco i Alfonso Rus, l'amfitrió, conversant distesament sobre les respectives conquestes eròtiques i planejant tramoies. Potser el ionqui dels diners, Marcos Benavent, i altres capitostos del partit també estaven presents en aquells aplecs. Si les parets de l'establiment hostaler xativí parlaren... Zaplana no ha perdut el seu estil oratori. Una persona honrada diria: «No he fet res dolent.» Però ell continua amb el seu llenguatge de sempre: No puedo sino expresar mi decepción por haber sido condenado por unas pruebas basadas en pactos y acuerdos opacos y sin ninguna evidencia objetiva sobre mi participación en los hechos que se me imputaban. Geni i figura, ¡fins a la sepultura! La seua condemna és recurrible davant del Tribunal Suprem. ¿Entrarà Eduardo Zaplana a la presó? No ho sé. De moment, però, la veritat fàctica i la veritat judicial semblen coincidir. ¡Ja era hora!
(publicat a Levante-EMV, el 19/10/2024)
Etiquetes de comentaris:
Justícia,
Levante-EMV,
Opinió,
Política
dijous, 17 d’octubre del 2024
Corrupció transversal
L'ambient absolutament enrarit de la política està darrere de declaracions i actuacions que no tenen cap sentit, ni cap coherència. Comencem pel principi. És evident que el PP fa bones les dites populars: «Li diu la paella al calder: —¡Fuig, que mascares!», «El mort li diu al degollat: —¿Qui t'ha fet eixe forat?» Hi ha hipocresia i fal·làcia a cabassos en les acusacions de corrupció que llancen els portaveus del PP contra els adversaris socialistes. Efectivament, el PP està corcat per la corrupció. I no cal anar a la inacabable col·lecció de casos dels governs d'Aznar, Rajoy, Esperanza Aguirre... El corrompiment pepero manté plena actualitat. Anticorrupció investiga vora 3.400 contractes trossejats firmats per Elías Bendodo, ex número dos de Juanma Moreno, durant la pandèmia. (L'expresidenta del Parlament de Catalunya, Laura Borràs, fou condemnada per fer això mateix, fragmentar adjudicacions.) Alberto Núñez Feijóo no pot desprendre's del seu passat tèrbol a Galícia: relacions amb un narcotraficant, adjudicacions de contractes als seus familiars, enriquiment personal... De fet, el PP és fins ara l'únic partit condemnat per finançament il·legal.
La responsable de la mort de 7.291 ancians en residències madrilenyes, Díaz Ayuso, tampoc no està per a donar lliçons a ningú. En un país amb una justícia de qualitat, ja no ocuparia el seu càrrec i estaria probablement a la presó, però viu en un dúplex de luxe que la seua parella, un defraudador fiscal confés, adquirí amb guanys obtinguts durant la pandèmia. La presidenta i el seu entorn polític i familiar se'n surten molt bé. En canvi, l'entorn de Pedro Sánchez és objecte d'una veritable cacera. El jutge Peinado, per exemple, no tracta igual els casos que afecten el PP que el de Begoña Gómez. En 2020, Peinado va anul·lar una citació judicial a l'alcalde Almeida, denunciat per prevaricació. El jutge considerà que s'ha de tenir precaució amb les citacions en el cas de persones públiques, perquè poden dur a una desconsideración de su imagen. Tanmateix, cridà Begoña Gómez a declarar com investigada sense més base indiciària que la querella gens fonamentada del grup Manos Limpias. Segons Enrique López, jutge en excedència i conseller de Díaz Ayuso, El PP tiene el apoyo de la mayoría de la carrera judicial. Mmm. Si ell ho diu...
Ara, el PP ha presentat una querella contra el PSOE acusant-lo de finançament il·legal, suborn i tràfec d'influències pel cas Koldo. Però l'informe de la UCO sobre aqueix cas no estableix cap relació entre les comissions de la trama i un hipotètic finançament il·legal del PSOE. El PP basa la seua querella en una nota publicada per un digital de dubtosa solvència. La nota se'n fa ressò de les suposades declaracions d'un empresari anònim que afirma haver portat bosses de diners a Ferraz a canvi de favors. ¡Tota l'aparença d'una bola, d'una història inversemblant, inventada! No s'hi donen els requisits jurisprudencials subjectius i objectius que adoben l'admissió a tràmit de la querella. Al PP en són conscients i diuen que la presenten per si de cas. És a dir, pretenen fer una batuda per a veure si surt alguna peça. Els socialistes han contestat amb el clàssic «¡I tu més!» La portaveu del PSOE ha fet servir l'humor: ¿Nos piden cuentas los Soprano? I per si tot açò fos poc, hem conegut la sentència del cas Erial: Zaplana condemnat a deu anys i cinc mesos de presó pels delictes de prevaricació, suborn, falsedat documental i blanqueig de capitals.
La condemna porta aparellades inhabilitació de disset anys per a exercir funció o càrrec públic i de tres anys per a l'exercici de la seua professió i multa superior als vint-i-cinc milions d'euros. Els casos de corrupció pepera al País Valencià mereixerien un capítol a part. Eduardo Zaplana esdevé el primer president de la Generalitat condemnat a presó per corrupte, bé que la sentència és recurrible. L'Audiència Provincial ha trencat l'hàbit dels tribunals valencians, que solen ser molt benèvols amb els polítics de dretes. I ara anem al capítol d'incoherències. Els portaveus de Podemos diuen que el bipartidisme té tota la culpa de la corrupció. ¡No! Aquesta és inherent al poder, ja sia estatal, autonòmic o local. Com que l'esquerra alternativa n'ocupa poc, no sol tenir molts casos, però Izquierda Unida, per exemple, s'ha vist esguitada en més d'una ocasió. Podemos abans i Sumar ara no han tocat massa poder; les seues carteres (Treball, Igualtat, Drets Socials, Cultura...) no es presten a la corrupció, que sol donar-se sobretot en ministeris que adjudiquen grans contractes. Alguns partits nacionalistes també han tingut els seus episodis de corrupció.
Altra incoherència és pretendre que l'oposició, per molt que haja estat corrompuda durant el pas pel poder, no exercisca el seu paper de control al govern. Es podrà discutir si allò que exerceix el PP és oposició o filibusterisme destructiu, però un govern sense oposició tindria mans lliures per a fer allò que li vingués en gana. Es pot opinar que el PP practica una oposició destructiva i mancada d'idees, per a enderrocar el govern al preu que siga —fent servir fins i tot, de manera malintencionada, l'ascendent sobre bona part de la judicatura i els mitjans de comunicació. Les persones d'esquerres tenim motius de sobres per a estar empipats per l'esbiaix de molts jutges, però el cas Koldo demostra que tots els governs, amb independència del seu color, han de ser controlats. El PSOE faria bé d'oblidar l'«¡I tu més!» i dedicar-se a governar, millorar el sistema judicial, solucionar el problema de l'habitatge, acabar amb l'exigüitat de molts salaris i aturar la degradació d'alguns serveis públics. Si no fa la seua feina, acabarà reeixint l'extrema dreta i el país s'encaminarà cap al totalitarisme. Llavors, sabrem quina cosa és un govern sense oposició.
La responsable de la mort de 7.291 ancians en residències madrilenyes, Díaz Ayuso, tampoc no està per a donar lliçons a ningú. En un país amb una justícia de qualitat, ja no ocuparia el seu càrrec i estaria probablement a la presó, però viu en un dúplex de luxe que la seua parella, un defraudador fiscal confés, adquirí amb guanys obtinguts durant la pandèmia. La presidenta i el seu entorn polític i familiar se'n surten molt bé. En canvi, l'entorn de Pedro Sánchez és objecte d'una veritable cacera. El jutge Peinado, per exemple, no tracta igual els casos que afecten el PP que el de Begoña Gómez. En 2020, Peinado va anul·lar una citació judicial a l'alcalde Almeida, denunciat per prevaricació. El jutge considerà que s'ha de tenir precaució amb les citacions en el cas de persones públiques, perquè poden dur a una desconsideración de su imagen. Tanmateix, cridà Begoña Gómez a declarar com investigada sense més base indiciària que la querella gens fonamentada del grup Manos Limpias. Segons Enrique López, jutge en excedència i conseller de Díaz Ayuso, El PP tiene el apoyo de la mayoría de la carrera judicial. Mmm. Si ell ho diu...
Ara, el PP ha presentat una querella contra el PSOE acusant-lo de finançament il·legal, suborn i tràfec d'influències pel cas Koldo. Però l'informe de la UCO sobre aqueix cas no estableix cap relació entre les comissions de la trama i un hipotètic finançament il·legal del PSOE. El PP basa la seua querella en una nota publicada per un digital de dubtosa solvència. La nota se'n fa ressò de les suposades declaracions d'un empresari anònim que afirma haver portat bosses de diners a Ferraz a canvi de favors. ¡Tota l'aparença d'una bola, d'una història inversemblant, inventada! No s'hi donen els requisits jurisprudencials subjectius i objectius que adoben l'admissió a tràmit de la querella. Al PP en són conscients i diuen que la presenten per si de cas. És a dir, pretenen fer una batuda per a veure si surt alguna peça. Els socialistes han contestat amb el clàssic «¡I tu més!» La portaveu del PSOE ha fet servir l'humor: ¿Nos piden cuentas los Soprano? I per si tot açò fos poc, hem conegut la sentència del cas Erial: Zaplana condemnat a deu anys i cinc mesos de presó pels delictes de prevaricació, suborn, falsedat documental i blanqueig de capitals.
La condemna porta aparellades inhabilitació de disset anys per a exercir funció o càrrec públic i de tres anys per a l'exercici de la seua professió i multa superior als vint-i-cinc milions d'euros. Els casos de corrupció pepera al País Valencià mereixerien un capítol a part. Eduardo Zaplana esdevé el primer president de la Generalitat condemnat a presó per corrupte, bé que la sentència és recurrible. L'Audiència Provincial ha trencat l'hàbit dels tribunals valencians, que solen ser molt benèvols amb els polítics de dretes. I ara anem al capítol d'incoherències. Els portaveus de Podemos diuen que el bipartidisme té tota la culpa de la corrupció. ¡No! Aquesta és inherent al poder, ja sia estatal, autonòmic o local. Com que l'esquerra alternativa n'ocupa poc, no sol tenir molts casos, però Izquierda Unida, per exemple, s'ha vist esguitada en més d'una ocasió. Podemos abans i Sumar ara no han tocat massa poder; les seues carteres (Treball, Igualtat, Drets Socials, Cultura...) no es presten a la corrupció, que sol donar-se sobretot en ministeris que adjudiquen grans contractes. Alguns partits nacionalistes també han tingut els seus episodis de corrupció.
Altra incoherència és pretendre que l'oposició, per molt que haja estat corrompuda durant el pas pel poder, no exercisca el seu paper de control al govern. Es podrà discutir si allò que exerceix el PP és oposició o filibusterisme destructiu, però un govern sense oposició tindria mans lliures per a fer allò que li vingués en gana. Es pot opinar que el PP practica una oposició destructiva i mancada d'idees, per a enderrocar el govern al preu que siga —fent servir fins i tot, de manera malintencionada, l'ascendent sobre bona part de la judicatura i els mitjans de comunicació. Les persones d'esquerres tenim motius de sobres per a estar empipats per l'esbiaix de molts jutges, però el cas Koldo demostra que tots els governs, amb independència del seu color, han de ser controlats. El PSOE faria bé d'oblidar l'«¡I tu més!» i dedicar-se a governar, millorar el sistema judicial, solucionar el problema de l'habitatge, acabar amb l'exigüitat de molts salaris i aturar la degradació d'alguns serveis públics. Si no fa la seua feina, acabarà reeixint l'extrema dreta i el país s'encaminarà cap al totalitarisme. Llavors, sabrem quina cosa és un govern sense oposició.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)