Francisco Camps ha estat declarat innocent, angelet. Com som demòcrates, hem d'acceptar les sentències dels tribunals, encara que semblen estrambòtiques. Jo trobe que algunes sessions del judici contra Camps superaren les escenes de moltes comèdies judicials. Em ve al cap Mi primo Vinny, amb Joe Pesci en el paper estel·lar. Camps hagué d'escoltar enregistraments de converses en què es deia tot allò d'amiguito del alma, te quiero un huevo... Impagables els considerants del ponent de la sentència que semblen paràgrafs d'un tractat filosòfic sobre l'amistat: No es dable aquí enjuiciar algo tan ajeno a este tribunal como la investigación del alma humana en orden a cuantificar una relación de amistad y, sobre todo, cómo es sentida por ambas partes. Porque sucede que lo que para uno puede tratarse de una amistad íntima, para el otro puede ser del tipo profesional, o incluso superficial. ¡Veges! Han estat condemnats sis membres de la trama Gürtel. Se salva el cap i es mengen el marró els subordinats —Francisco Correa, Álvaro Pérez el Bigotes o Ricardo Costa havien declarat que l'expresident valencià estava al corrent de tot.
A Camps no li ha caigut ni inhabilitació per a exercir càrrec públic. Ja ha sortit indemne de cinc causes. Ara només se'l jutjava pels contractes de l'estand de Fitur 2009; els d'altres anys havien prescrit. ¡Miracle! Certament, l'exoneració era previsible. Els indicis tenien una base probatòria molt dèbil. No hi havia elements materials —documents, correus o registres— que sustentaren les afirmacions de Correa i Pérez. Alguns testimonis els van contradir. Les declaracions d'altres acusats no solen ser suficient prova de càrrec en un procés penal garantista com el nostre. De fet, el fiscal havia rebaixat molt la seua petició de pena. També cap la possibilitat que el tribunal no haja estat imparcial; sovintegen actuacions judicials d'autèntica conya. Les causes contra Rus o Zaplana podrien tenir un resultat semblant. Açò em recorda una obvietat: per a bé o per a mal, la veritat judicial i la veritat fàctica no sempre coincideixen. Quan es pregunta als polítics per qualsevol cas de corrupció que els afecte directa o indirectament, contesten coses com aquestes: «Ningú no ho podrà demostrar.» «A mi sols m’interessa la veritat judicial, que ja resplendirà.»
La vista oral té molt de representació teatral; s’hi escenifica la comissió d’un presumpte delicte. L'escenificació només s’ajustarà a la veritat fàctica si durant la instrucció s’han pogut recollir totes les proves necessàries. En delictes de corrupció, no sempre és fàcil obtenir-les. Els acusats tenen dret a no declarar contra si mateixos i a guardar silenci. Inclús poden mentir. En realitat, cap norma no proclama formalment l’existència d’un dret a mentir, però els nostres tribunals semblen reconèixer aqueixa facultat de l’acusat; consideren que tant el silenci com la mentida formen el contingut essencial del dret fonamental a no declarar contra si mateix. Sovint, els jutges han d’arxivar una causa per manca de proves vàlides. L'arxiu no significa que no s'haja comès el delicte. Per això em sorprèn que l'Audiència Nacional haja dictat l'absolució «amb tots els pronunciaments favorables» per a l'expresident. Camps s'ha afanyat a dir que vol tornar a la primera línia política. ¡Horror i polseguera! ¿Elimina dubtes la seua "innocència"? ¡Cap ni un!
La poquedat de proves incriminatòries contra qui donava les ordres no esborra per art de màgia la corrupció rampant que existí durant la seua etapa de desgovern. (La prescripció d'alguns fets tampoc no equival a la seua inexistència.) Inclús diversos consellers de Camps han entrat en presó, o podrien entrar. Mal si autoritzava verbalment operacions corruptes, per a no deixar rastre, i mal si no tenia ni idea del que es coïa al seu voltant. La ignorància implicaria ineptitud. Jo m'amagaria si estigués en el seu cas. A més, la presumpció d’innocència només s'aplica als tribunals. En l’arena política regeix el principi de responsabilitat. Però Camps té la cara de dir que vol tornar a primera línia. Sols faltaria, per a completar la comèdia, que Alfonso Rus fos exonerat de tots els càrrecs i també volgués tornar a la política. Molts electors de Xàtiva ho trobarien tan natural. De més grosses se n'han vistes —en Argentina, posem per cas. No, la veritat judicial no coincideix sempre amb la fàctica. I podria ser que la distància entre una i altra esdevinga sideral, com a conseqüència lògica de l'enorme fangar en què s'ha convertit l'activitat judicial.
A Camps no li ha caigut ni inhabilitació per a exercir càrrec públic. Ja ha sortit indemne de cinc causes. Ara només se'l jutjava pels contractes de l'estand de Fitur 2009; els d'altres anys havien prescrit. ¡Miracle! Certament, l'exoneració era previsible. Els indicis tenien una base probatòria molt dèbil. No hi havia elements materials —documents, correus o registres— que sustentaren les afirmacions de Correa i Pérez. Alguns testimonis els van contradir. Les declaracions d'altres acusats no solen ser suficient prova de càrrec en un procés penal garantista com el nostre. De fet, el fiscal havia rebaixat molt la seua petició de pena. També cap la possibilitat que el tribunal no haja estat imparcial; sovintegen actuacions judicials d'autèntica conya. Les causes contra Rus o Zaplana podrien tenir un resultat semblant. Açò em recorda una obvietat: per a bé o per a mal, la veritat judicial i la veritat fàctica no sempre coincideixen. Quan es pregunta als polítics per qualsevol cas de corrupció que els afecte directa o indirectament, contesten coses com aquestes: «Ningú no ho podrà demostrar.» «A mi sols m’interessa la veritat judicial, que ja resplendirà.»
La vista oral té molt de representació teatral; s’hi escenifica la comissió d’un presumpte delicte. L'escenificació només s’ajustarà a la veritat fàctica si durant la instrucció s’han pogut recollir totes les proves necessàries. En delictes de corrupció, no sempre és fàcil obtenir-les. Els acusats tenen dret a no declarar contra si mateixos i a guardar silenci. Inclús poden mentir. En realitat, cap norma no proclama formalment l’existència d’un dret a mentir, però els nostres tribunals semblen reconèixer aqueixa facultat de l’acusat; consideren que tant el silenci com la mentida formen el contingut essencial del dret fonamental a no declarar contra si mateix. Sovint, els jutges han d’arxivar una causa per manca de proves vàlides. L'arxiu no significa que no s'haja comès el delicte. Per això em sorprèn que l'Audiència Nacional haja dictat l'absolució «amb tots els pronunciaments favorables» per a l'expresident. Camps s'ha afanyat a dir que vol tornar a la primera línia política. ¡Horror i polseguera! ¿Elimina dubtes la seua "innocència"? ¡Cap ni un!
La poquedat de proves incriminatòries contra qui donava les ordres no esborra per art de màgia la corrupció rampant que existí durant la seua etapa de desgovern. (La prescripció d'alguns fets tampoc no equival a la seua inexistència.) Inclús diversos consellers de Camps han entrat en presó, o podrien entrar. Mal si autoritzava verbalment operacions corruptes, per a no deixar rastre, i mal si no tenia ni idea del que es coïa al seu voltant. La ignorància implicaria ineptitud. Jo m'amagaria si estigués en el seu cas. A més, la presumpció d’innocència només s'aplica als tribunals. En l’arena política regeix el principi de responsabilitat. Però Camps té la cara de dir que vol tornar a primera línia. Sols faltaria, per a completar la comèdia, que Alfonso Rus fos exonerat de tots els càrrecs i també volgués tornar a la política. Molts electors de Xàtiva ho trobarien tan natural. De més grosses se n'han vistes —en Argentina, posem per cas. No, la veritat judicial no coincideix sempre amb la fàctica. I podria ser que la distància entre una i altra esdevinga sideral, com a conseqüència lògica de l'enorme fangar en què s'ha convertit l'activitat judicial.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada