Fa poc, llegia una entrevista a Emmanuel Todd publicada en un número d'El viejo topo. Todd és antropòleg, historiador, sociòleg, assagista, politòleg i autor de nombrosos llibres. Alguns d'ells, com La caiguda final, La il·lusió econòmica o Després de l'imperi, han esdevingut clàssics de les ciències socials. Explicava una teoria que jo ja havia sentit altres vegades: el PIB dels països occidentals està molt unflat. Resultaria ser una mesura fictícia de la producció. Si restamos del PIB estadounidense la mitad de sus gastos sanitarios sobrefacturados, luego la "riqueza producida" por las actividades de sus abogados y por las cárceles más abarrotadas del mundo, y luego por toda una economía de servicios mal definidos que incluye la "producción" de sus 15.000 o 20.000 economistas con un salario medio anual de 120.000 dólares, nos damos cuenta de que una gran parte de este PIB no es más que vapor de agua. Açò ve al cas de l'economia espanyola. Segons diferents informes, el PIB espanyol creix molt més que el de països com Alemanya. Sembla que la macroeconomia funciona bé. ¿Es trasllada això a la microeconomia? ¡No, evidentment!
Heus ací altra reflexió de Todd: Para que una economía sea flexible [...], se necesita población activa que pueda hacer cosas. Estados Unidos tiene ahora más del doble de población que Rusia (2,2 veces en grupos de edad de estudiantes). El hecho es que con cohortes comparables de jóvenes que cursan estudios superiores, en Estados Unidos el 7% estudia ingeniería, mientras que en Rusia lo hace el 25%. Esto significa que con 2,2 veces menos personas estudiando, los rusos forman un 30% más de ingenieros. El problema fonamental dels països occidentals és que han transferit una proporció enorme de les seues activitats industrials a països asiàtics. Per això, les perspectives laborals dels nostres joves són tan ombrívoles. I connecte açò amb els resultats de les recents eleccions europees, que han deparat una sorpresa: tenim al panorama polític un nou grup d'ultradreta populista, Se acabó la fiesta, que ha estat capaç d'obtenir tres actes d'eurodiputat. El seu major viver de vots està entre els joves, homes, menors de 40 anys (el nombre de vots masculins a SALF triplica el de femenins.) ¿Com pot ser, si l'economia espanyola va tan bé?
¡La macro sí, però la micro no! El salari mínim interprofessional i les pensions han pujat, però la inflació s'ha menjat gran part de la pujada. I no se soluciona l'enorme problema d'accés jove a l'habitatge. La ràbia i la desesperança de molts joves augmenten; no poden independitzar-se, ni plantejar-se un projecte de vida. La ultradreta capta molt bé el seu estat d'ànim. SALF difon un missatge —bàsicament a través de xarxes socials— que és ben acollit pels irats: tots els polítics són corruptes; l'estat està sobredimensionat; els immigrants són culpables de tots els problemes (atur, inseguretat...); els imposts són excessius... ¡Un cúmul de mentides i cap alternativa sòlida! Les crítiques als partits i a la monarquia recorden molt el vell falangisme. En realitat, les dues formacions ultradretanes autòctones, Vox i SALF, només ofereixen identitat, patriotisme i les mateixes receptes neoliberals de la dreta conservadora. Però capten el vot d'una part important de l'electorat. Potser, les dones —sobretot joves— fugen perquè s'oloren l'antifeminisme radical dels populistes de dreta. (Vox i SALF tenen lligams amb el grup catòlic ultramuntà Hazte Oír.)
¿Tindrà molta trajectòria la plataforma sorgida al caliu de les eleccions europees? A hores d'ara, aquesta pregunta és de difícil resposta. Això sí, em sembla molt perillós el joc de Pedro Sánchez. Durant l'última sessió de control al govern i una entrevista posterior en TVE, esmentà el cap de SALF nou vegades. Cap suposar que vol fer la guitza a Núñez Feijóo. Sánchez pensarà que dividir els votants de dretes és una bona idea, perquè impedirà el creixement dels peperos —sobretot ara que ell s'està quedant sense socis per la seua esquerra. Però la jugada podria sortir malament. Recordem la frase de Dalí: Que hablen bien o mal, lo importante es que hablen de mí. Es comença a fer molta propaganda innecessària a Alvise Pérez, un presumpte delinqüent que té casos pendents amb la justícia, dels quals es lliurarà de moment gràcies a la seua immunitat com parlamentari europeu. Si extrapolàrem els resultats dels comicis europeus a unes generals, la dreta tindria majoria absoluta parlamentària. Per això, Núñez Feijó demana amb insistència la convocatòria anticipada. Si la reacció guanya les legislatives franceses, la insistència atabalarà.
Heus ací altra reflexió de Todd: Para que una economía sea flexible [...], se necesita población activa que pueda hacer cosas. Estados Unidos tiene ahora más del doble de población que Rusia (2,2 veces en grupos de edad de estudiantes). El hecho es que con cohortes comparables de jóvenes que cursan estudios superiores, en Estados Unidos el 7% estudia ingeniería, mientras que en Rusia lo hace el 25%. Esto significa que con 2,2 veces menos personas estudiando, los rusos forman un 30% más de ingenieros. El problema fonamental dels països occidentals és que han transferit una proporció enorme de les seues activitats industrials a països asiàtics. Per això, les perspectives laborals dels nostres joves són tan ombrívoles. I connecte açò amb els resultats de les recents eleccions europees, que han deparat una sorpresa: tenim al panorama polític un nou grup d'ultradreta populista, Se acabó la fiesta, que ha estat capaç d'obtenir tres actes d'eurodiputat. El seu major viver de vots està entre els joves, homes, menors de 40 anys (el nombre de vots masculins a SALF triplica el de femenins.) ¿Com pot ser, si l'economia espanyola va tan bé?
¡La macro sí, però la micro no! El salari mínim interprofessional i les pensions han pujat, però la inflació s'ha menjat gran part de la pujada. I no se soluciona l'enorme problema d'accés jove a l'habitatge. La ràbia i la desesperança de molts joves augmenten; no poden independitzar-se, ni plantejar-se un projecte de vida. La ultradreta capta molt bé el seu estat d'ànim. SALF difon un missatge —bàsicament a través de xarxes socials— que és ben acollit pels irats: tots els polítics són corruptes; l'estat està sobredimensionat; els immigrants són culpables de tots els problemes (atur, inseguretat...); els imposts són excessius... ¡Un cúmul de mentides i cap alternativa sòlida! Les crítiques als partits i a la monarquia recorden molt el vell falangisme. En realitat, les dues formacions ultradretanes autòctones, Vox i SALF, només ofereixen identitat, patriotisme i les mateixes receptes neoliberals de la dreta conservadora. Però capten el vot d'una part important de l'electorat. Potser, les dones —sobretot joves— fugen perquè s'oloren l'antifeminisme radical dels populistes de dreta. (Vox i SALF tenen lligams amb el grup catòlic ultramuntà Hazte Oír.)
¿Tindrà molta trajectòria la plataforma sorgida al caliu de les eleccions europees? A hores d'ara, aquesta pregunta és de difícil resposta. Això sí, em sembla molt perillós el joc de Pedro Sánchez. Durant l'última sessió de control al govern i una entrevista posterior en TVE, esmentà el cap de SALF nou vegades. Cap suposar que vol fer la guitza a Núñez Feijóo. Sánchez pensarà que dividir els votants de dretes és una bona idea, perquè impedirà el creixement dels peperos —sobretot ara que ell s'està quedant sense socis per la seua esquerra. Però la jugada podria sortir malament. Recordem la frase de Dalí: Que hablen bien o mal, lo importante es que hablen de mí. Es comença a fer molta propaganda innecessària a Alvise Pérez, un presumpte delinqüent que té casos pendents amb la justícia, dels quals es lliurarà de moment gràcies a la seua immunitat com parlamentari europeu. Si extrapolàrem els resultats dels comicis europeus a unes generals, la dreta tindria majoria absoluta parlamentària. Per això, Núñez Feijó demana amb insistència la convocatòria anticipada. Si la reacció guanya les legislatives franceses, la insistència atabalarà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada