L'existència de gents sense sostre deriva també de la impossibilitat d'accés a l'habitatge digne, que angunia nombroses persones, especialment joves. Pot semblar que el fenomen no prolifera a Xàtiva, però sempre s'han vist a casa nostra molts casos —alguns ben cridaners— de captaires que se situen en determinats punts de la ciutat. Un dels més estratègics és la rodalia de la cruïlla de Baixada de l'Estació amb Gregorio Molina i Vicent Boix. El lloc dóna per a moltes xicotetes històries. En un dels cantons s'alça un bloc d'habitatges construït durant la dècada dels cinquanta segons disseny i plànols de l'arquitecte Joaquín Rieta Síster. Vaig escriure sobre aquest bloc en una columna anterior. Enfront, la finca que té una òptica als baixos s'edificà sobre el solar d'un antic molí. Al carrer Vicent Boix també hi havia un molí, el de Mompó. I prop, en Baixada de l'Estació, existí una fàbrica de gel i gasoses, La Moderna. En agost, quan era menut, passava per davant camí de l'estació. Els meus pares, els meus germans i jo anàvem a esperar el meu iaio.
Venia d'Algemesí en un d'aquells trens amb màquina de vapor i vagons de dos pisos. El de dalt era la imperial, amb baranes i sense finestres. (Qui hi viatjava s'omplia de sutge.) Quan pujàvem cap a l'Albereda, passàvem per davant del reixat de La Moderna. Donava a un pati enjardinat. Els ferros recolzaven en un mur baixet. Sempre hi havia asseguda una velleta pidolaire vestida de negre. Per la nit, quan tornàvem a l'estació per a prendre comiat del iaio, la vella seguia en el mateix lloc. Sempre hi era. En morir, se sabé que, malgrat dedicar-se a la mendicitat, amagava en el seu casinyot un dineral. Recorde vagament el comentari de mon pare. La doneta guardava vora un milió de pessetes, una fortuna en aquella època. Altre cas cridaner fou el de Roger Yate, anglès de Bristol. En 1996, va aparèixer per Xàtiva amb un saxo tenor. Interpretava meravellosament peces de jazz, bossa nova... Tocava al cantó d'Albereda Jaume I amb Carlos Sarthou, a Sant Francesc... Algunes nits, dormia en el seu cotxe, però no era exactament un sense sostre. Al seu país, havia treballat de mecànic i de pallasso músic en un circ. S'havia divorciat i li agradava molt viatjar.
El xativí Pau Ortolà, pianista, acabà fent amistat amb el saxofonista errant. Van formar un duo i arribaren a actuar en les nits de Montsant. L'enyorat Ramon Ortolà també organitzà un concert del duo al pati de sa casa, en plaça de l'Almàssera, al qual acudírem nombrosos amics. Al cap d'uns mesos, el bohemi desaparegué de la ciutat. Però donem un bot en el temps. A hores d'ara, pels voltants de la cruïlla que ja he citat continua la presència de gent sense sostre i captaires. Durant una bona temporada, a la façana d'un conegut supermercat de Vicent Boix demanava almoina un jove amb una bici i un gatet blanc i negre. (De vegades, hom podia veure també la parella de xic i moix al costat d'un establiment de quinieles i loteria de l'Albereda.) En realitat, el súper de Vicent Boix és un imant per als pidolaires. Sempre hi ha algun mendicant, home o dona. Al cantó d'Ausiàs March amb baixada de l'Estació, un home major barbut sol estar davant d'un bar molt concorregut. Seu a prendre alguna cosa. Porta tots els seus efectes en un carret.
Altre sense sostre acampa en Baixada de l'Estació, just davant l'edifici que ocupa el solar de la desapareguda fàbrica La Moderna. És polonès i sempre està acompanyat per un gossarro. Corre la veu que abandonà el seu país fugint d'un passat problemàtic amb la llei. Porta els seus efectes (estoreta o matalàs, sac de dormir, alguna manta, motxilla, etc.) en una carreta aparcada al costat d'una farola. Ivan —aquest és el seu nom— i la seua mascota solien seure en un banc del carrer. Això no agradava gens a alguns veïns, que arribaren a queixar-se a la policia local. Ara, Ivan i el gos seuen a terra davant la façana d'un supermercat que obre tots els dies de la setmana. El banc ja no està; la brigada el llevà per a donar espai a la terrassa d'una pastisseria. L'home, que és client del súper —amb el producte de les almoines hi compra aigua i menja— demana petits favors als empleats —que el deixen entrar al lavabo o que li fiquen una botella al frigorífic. Els empleats actuen com cal, amb humanitat, però uns pocs veïns segueixen sense estar contents. Veges. L'escriptura tendeix a poetitzar la realitat, però la vida d'algunes persones és molt dura.
(publicat a Levante-EMV, el 03/10/2026)
