dissabte, 31 d’octubre del 2026

El papa Calixt III

Aquests dies se celebra a Xàtiva la Fira Borja. La programació, que combina diversos elements —concerts de música antiga, gastronomia, visites guiades, itineraris teatralitzats, jocs, artesania, exposicions—, permet reviure l'època de la família valenciana més universal. Una de les figures menys conegudes del llinatge és el papa Calixt III. La tradició sol vincular la figura d'Alfons de Borja amb Vicent Ferrer. Una narració amb poca aparença d'historicitat —manca documentació coetània que la confirme— suggereix que el frare dominicà va fer una profecia. En realitat, deu tractar-se d'una història imaginada, d'una llegenda. N'hi ha tres versions. El dominicà, de visita a Xàtiva, en veure la gran intel·ligència d'Alfons (llavors un xiquet de vuit o deu anys), aconsellà als pares que el dedicaren als estudis. L'episodi s'hauria produït, per tant, vers el 1388 —Alfons havia nascut en 1378. Però Miquel Navarro ho conta d'altra manera. En 1409, Alfons escoltà a València un sermó de Ferrer. El dominicà, després de la predicació, s'aproximà al Borja i li va profetitzar: «Arribaràs a ser papa i em canonitzaràs.» Alfons tenia 31 anys. Ja no era un xiquet.

D'altra banda, des dels 16 anys, estudiava a Lleida, la qual cosa no lleva que pogués fer alguns viatges a València. Posem les coses en context. Es pensa que Alfons havia nascut a la Torreta de Canals, però la sua família es va traslladar a Xàtiva. (De fet, el xiquet va ser batejat a l'església xativina de Santa Maria, futura col·legiata per privilegi del papa Luna, Benet XIII.) Alfons, després de fer les primeres lletres a la ciutat, en l'escola de Llatinitat i Lògica, marxà a València a estudiar Arts. Més tard, acudiria a l'única universitat que hi havia llavors a la Corona d'Aragó, l'Estudi General de Lleida. Quant a Vicent Ferrer, ensenyava teologia a la catedral de València des de 1378. Se sap que era una persona eixuta i freqüentment empipada. A partir de 1399, es va dedicar exclusivament a la predicació. I açò ens mena a la tercera versió de la llegenda. Alfons, que ja era batxiller en lleis, escoltà un sermó de Vicent Ferrer en la seu de Lleida a la primeria del segle XV. El frare, que havia vist l'atenció del jove, li va dir: «Tu seràs papa i a mi em faràs sant.» La profecia acabaria acomplint-se. ¿És versemblant alguna de les versions de la història?

Vés a saber. En qualsevol cas, el mateix Alfons, ja papa Calixt III, donava pàbul a la llegenda. Contava la història amb total convenciment; deia als cardenals i al mestre de l'orde dominicà que sempre havia donat per descomptat el seu pontificat des que sant Vicent li ho havia promès. Com que Alfons feia una carrera brillant, aviat començà a gaudir dels primers càrrecs i beneficis eclesiàstics. Als 29 anys, Martí l'Humà el nomenà assessor de la batlia lleidatana. També va ser nomenat canonge de la seu i provisor del bisbat (càrrec equivalent a l'actual de jutge). ¿Vicent Ferrer era profeta o coneixia perfectament la carrera brillant del Borja? Alguns estudiosos han demostrat que el dominicà no era molt bo vaticinant el futur. Durant els últims anys del Cisma d'Occident, anuncià repetidament la fi del món i la vinguda de l'anticrist. ¡Ha! El món continua, bé que no sabem per quant de temps; s'amunteguen les crisis. Però tornem al Borja. En obtenir el doctorat en ambdós drets, civil i canònic, exercí com a professor de l'Estudi General lleidatà.

En arribar la seua fama a oïda d'Alfons el Magnànim, el rei va nomenar el Borja vicecanceller encarregat d'afers eclesiàstics. Els bons serveis prestats al monarca li van valdre a Alfons nous beneficis concedits pel papa Benet XIII: canonge a la seu de Barcelona i rector de la parròquia de Sant Nicolau, a València. L'assumpte que provocà l'ascens fulgurant d'Alfons de Borja fou la solució definitiva del cisma que afectava l'Església Catòlica. Sempre s'ha dit que ell, tot sol, va resoldre el problema. Avui sabem, però, gràcies a historiadors com Miguel Navarro Sorní, que Alfons de Borja actuava com un mer funcionari del Magnànim. El monarca acabà amb el cisma quan fou atesa la seua exigència de ser investit rei de Nàpols pel papa Martí V, elegit al concili de Constança i reconegut per tota la cristiandat. Tan aviat com aconseguí el seu propòsit, el rei ordenà a Alfons de Borja que deposés Climent VIII, successor del papa Luna, manu miliari si calia. Això no lleva, però, que el futur papa Calixt III tingués dots diplomàtics extraordinaris.

(publicat a l'edició digital de Levante-EMV, el 31/10/2026)

dilluns, 26 d’octubre del 2026

dissabte, 17 d’octubre del 2026

El quaranta aniversari d'Esquerra Unida del País Valencià

Té tot el sentit que s'organitzen a Xàtiva la celebració del quaranta aniversari d'Esquerra Unida del País Valencià i l'homenatge als seus antics dirigents. Dues circumstàncies, la imminència de les eleccions generals i l'excepció xativina a la pèssima situació de l'organització política hauran propiciat que la nostra estació d'autobusos siga un espai idoni per a festejar l'efemèride. EUPV és la federació d'Izquierda Unida al País Valencià. Nasqué, com la matriu espanyola, en 1986. Al principi, IU era una coalició de partits, però més tard esdevindria federació. Tanmateix, no és qüestió de perdre's en matisos, ni en qüestions onomàstiques. En el moment de la fundació, IU agrupà una constel·lació de partits i persones independents entorn del PCE; el 80% dels afiliats d'IU eren militants comunistes. La coalició ha esdevingut la carcassa que sosté el que queda del PCE, i del Partit Comunista del País Valencià en el cas de la federació autòctona, que no pogué utilitzar el seu nom actual fins a 1992, perquè ja existia una Esquerra Unida del País Valencià.

Cal recordar que aquella plataforma aglutinà distints grups i persones de l'esquerra nacionalista. L'embrió fou el Front d'Esquerra Nacionalista format principalment per tres grups d'àmbit local: Socialistes Independents de Xàtiva, Esquerra Independent de Castelló, de què formava part un dels líders, Vicent Pitarch, i Esquerra Unida de Gandia. Socialistes Independents es presentà en Xàtiva a les municipals de 1979. Jo, que figurava com a número 2 en la llista d'aquella agrupació, vaig tenir l'honor de ser regidor del primer ajuntament democràtic de Xàtiva després de la dictadura. Però tornem a l'actual Esquerra Unida. En les eleccions autonòmiques de 1995, amb Albert Taberner com a coordinador general, arribà al seu sostre electoral màxim, l'11,7% dels vots. En comicis posteriors, s'anà accentuant el declivi de la formació fins a quedar fora del parlament en 2023. Només ha tocat poder autonòmic en la desena legislatura. Va formar part del segon govern del Botànic; en 2019, s'havia presentat a les eleccions en coalició amb Podem.

Quatre dècades donen per a nombroses esdevinences polítiques. La primera s'escaigué en 1987. EUPV i Unitat del Poble Valencià, antecedent del Bloc Nacionalista, havien signat una aliança i van concórrer juntes a les autonòmiques. Però poc després es trencà el grup parlamentari i els dos diputats d'UPV, Pere Mayor i Aureli Ferrando, van passar al grup mixt. Jo era, des de 1983, regidor d'UPV a l'Ajuntament de Xàtiva. Mesos abans de les eleccions de 1987, havia renunciat l'acta; no era partidari de reeditar l'aliança amb EUPV a nivell local. Els fets em donarien la raó; la candidatura conjunta trauria menys vots que la llista d'UPV en 1983. Sovint, en política, dos i dos no sumen quatre. En 2007, nova coalició d'EUPV amb els nacionalistes sota la denominació Compromís pel País Valencià. Glòria Marcos va titllar de sicilians els electors, després que l'esquerra tragués un resultat molt decebedor. La baralla per una cadira al Consell d'Administració de RTVV fragmentaria el grup parlamentari i acceleraria una escissió en EUPV. Fou memorable l'escena de Glòria caient desmaiada al centre de l'hemicicle quan va perdre la condició de síndica del grup.

Els escindits, liderats per Mònica Oltra, Mireia Mollà i Joan Ribó, crearien Iniciativa del Poble Valencià, partit que s'alià amb el Bloc i els verds per a formar l'actual Compromís. En fi, com ja s'ha dit adés, en 2023, Unides Podem —aliança d'EUPV i Podem— sols obtingué el 3,44% dels vots i es quedà fora de les Corts. Mentre escric aquestes línies està negociant-se contra rellotge la unitat a l'esquerra del PSOE. Ignore com quedaran les coses al País Valencià; Compromís vol integrar en les seues llistes EUPV i Podem sense perdre identitat. El pacte és difícil; cal resoldre discòrdies internes, entre Iniciativa i Més, i oferir condicions satisfactòries a EUPV i Podem. Si s'aconsegueix la unitat, el votant valencià d'esquerres només haurà d'elegir entre la papereta del PSOE o la de Compromís. EUPV lluita per unes garrofes que —misteris insondables— semblen estar assegurades a Xàtiva. Segons el meu parer cal una tercera via entre la socialdemocràcia en baixa i el comunisme estèril. En els països del nostre entorn, el comunisme ha estat incapaç, durant vuitanta anys, d'obtenir algun objectiu remarcable. Però ara toca mirar el futur immediat.

(publicat a Levante-EMV, el 17/10/2026)

dilluns, 12 d’octubre del 2026

L'esquerra del pont aeri

¿Què és això de l'esquerra del PSOE? L'altre dia, vaig sentir una definició de Javier Aroca que em va fer gràcia. «L'esquerra alternativa al PSOE és el pont aeri: Sumar (en Madrid i voltants) i Comuns (a Barcelona i els seus entorns). Al pont aeri cal afegir el que queda d'Izquierda Unida i Podemos repartit per tota la península, és a dir, pràcticament res.» En realitat, aquesta definició no aporta cap novetat al que ja sabem. El moviment sorgit del 15-M, Podemos, era al principi un fenomen madrileny. Quatre dels sis líders de la famosa fotografia de Vistalegre (Juan Carlos Monedero, Luis Alegre, Íñigo Errejón i Pablo Iglesias) eren madrilenys. (Carolina Bescansa, nascuda a Galícia, ja treballava a la Universitat Complutense de Madrid.) Podemos es desintegrà. Sorgiren Más Madrid i Sumar. El grup madrileny, afectat pels personalismes i la burocratització, mals típics de molts partits, té unes perspectives electorals ben dolentes. Quant a Comuns, les expectatives no són massa diferents. Total: en comptes de front ampli, la unitat de l'esquerra podria dir-se pont aeri. Els personalismes es tradueixen en la intensa pugna per encapçalar la plataforma unitària.

A mi no em motiven algunes de les cares. Ada Colau, posem per cas, pactà amb Manuel Valls, de C's, per a no perdre l'alcaldia de Barcelona. Convé parar esment també en la burocratització. Els moviments ciutadans, quan esdevenen partits polítics, han de comptar amb seus, alliberats... Tot això costa molts diners. En formacions amb escàs horitzó electoral, les lluites per ocupar els primers llocs de les llistes tenen un component econòmic. En funció de les actes de diputat i el nombre de vots obtinguts, els partits i les coalicions reben unes subvencions públiques. Per tant, la batalla entre els grups d'esquerra és doble, per ocupar llocs de sortida i pel repartiment de les subvencions públiques. Tenim l'exemple d'Izquierda Unida. Ja fa temps que ha esdevingut un grup irrellevant. En les últimes autonòmiques valencianes, EU i Podem, que es van presentar juntament, només obtingueren un 3,44% dels vots i es quedaren fora de les Corts. Enguany, tant IU com Podemos també s'han quedat fora de les Corts de Castella i Lleó. I en altres comunitats autònomes, han obtingut percentatges de vot baixíssims. La seua incidència política és nul·la.

En fi, aquest és el panorama general, amb alguna excepció esparsa i honrosa. Izquierda Unida és realment una carcassa que aguanta el que queda del vell PCE. ¿Per què no es dissol? Tornem a l'economia. Caldria tancar totes les seus. Molta gent (els càrrecs institucionals, els treballadors de les seus...) es quedarien sense feina. IU lluita per sobreviure des de fa quasi dues dècades. Per això, s'ha anat integrant en les noves plataformes (Podemos, Sumar, Comuns). Tanmateix, això no ha suposat un augment de vots. Sovint, en política, dos i dos no sumen quatre. (També és cert que Podemos fou objecte d'una furibunda cacera per terra, mar i aire orquestrada per la dreta i l'estat profund.) ¿I qué passa amb les altres forces d'esquerra repartides per la resta de l'Estat? Distintes forces nacionalistes o regionalistes (Chunta Aragonesista, Adelante Andalucía, BNG, EH Bildu, ERC, Compromís...) solen ser hegemòniques —sovint de manera inapel·lable— en l'espai a l'esquerra del PSOE. Encara més, algun d'aquests grups ja ha fet el sorpasso al PSOE. Escoltant els mitjans de comunicació generalistes, qualsevol diria que la perifèria no existeix.

A les Espanyes perifèriques, la unitat de l'esquerra seria molt fàcil si els grups irrellevants que s'han esmentat adés negociaren alguna forma d'integració en els partits i les coalicions hegemòniques en cada territori i es deixaren de gaites —i això inclou Comuns. En definitiva, l'esquerra de Madrid i voltants s'ha de solucionar els seus problemes. No pot pretendre que li'ls solucionen els altres. Quan es parla d'unitat de l'esquerra per a frenar l'arribada de la ultradreta, caldria tenir present que el problema de divisió afecta principalment l'esquerra espanyola, més concretament la madrilenya. I ja cansa aqueixa pretensió que totes les nacions perifèriques de l'estat hagen de solucionar sempre els problemes del pont aeri. Els valencians tenim alguna experiència negativa al respecte; en les autonòmiques de 2023, l'aliança amb Sumar féu perdre a Compromís quasi cent mil vots i dos diputats. Ara, pensant que ens fa un favor als "perifèrics", el pont aeri vol decidir i encolomar-nos el líder suprem, Emilio Delgado —o la lideressa, Ada Colau. ¡Ja s'ho faran! Però és molt urgent que l'esquerreta espanyola es pose d'acord. I ha d'anar contra rellotge.

El numeret a què assistim aquests dies no convida a l'optimisme. Proliferen la falta d'acord, les postulacions personalistes, l'exposició pública de diferències... ¡Un circ que ha de cessar aviat! Serà difícil encoratjar els votants progressistes amb aquests espectacles. Els polítics d'esquerra han de connectar amb places i carrers. En realitat, la unitat de l'esquerra s'ha de construir, partint d'un acord genèric, circumscripció a circumscripció. El que es bo en una pot ser dolent en altra. Sovint, la pluralitat d'opcions permet aprofitar millor les distintes preferències de l'electorat. Però cal unir-se allà on la pluralitat de grupets afavorisca el PP i Vox. Cal arribar també a acords amb el PSOE. És una bona idea confeccionar llistes unitàries al Senat en què participe el PSOE. Tots els esforços seran pocs per a superar els vaticinis. La decisió de Pedro Sánchez de convocar eleccions anticipades respon a la lògica. Les perspectives de l'esquerra no anaven a millorar a curt termini. Però el desnonament i la mort d'una anciana, els decrets tombats per la dreta i la reacció del carrer han obert una finestra d'oportunitat. ¿Sabrà aprofitar-la el pont aeri?

diumenge, 4 d’octubre del 2026

Junts, el partit dels propietaris

En política no solen fer-se moltes amistats. No em referisc només a les personals. Tampoc entre partits polítics no solen haver-hi vincles amicals. De vegades, se sent a dir que hi ha relacions fraternals entre aquesta i aquella formació. No dic que no, però serà un cas excepcional. En política manen la convinença, l'interès de classe, la ideologia, el càlcul electoral, l'aspiració de poder... En un moment determinat, la coincidència en algun d'aquests elements pot apropar els partits, però els apropaments solen ser conjunturals. Tan aviat com desapareix l'interès comú o la convinença del moment, es trenquen les relacions. L'amic d'ahir esdevé l'enemic d'avui. Hom podria pensar que Junts hauria d'estar molt agraït al PSOE; els socialistes s'han enemistat amb l'establishment per indultar els líders del procés i donar suport a la Llei d'Amnistia. Gràcies a aquesta, Puigdemont està a punt de tornar a Catalunya. L'expresident català dirà que el PSOE no hauria governat sense el suport de Junts, i que aquest suport havia de tenir contrapartides. Allò ben cert és que Junts ja va retirar fa temps el seu suport a les iniciatives legislatives del govern central.

Però molts (el PSOE, els periodistes, els tertulians) donaven per fet que el primer dels dos reials decrets per a frenar la pujada dels lloguers, aturar els desnonaments de les persones en situació de vulnerabilitat i posar ratlla als grans fons "voltors" anava a ser convalidat. Des del govern i el PSOE s'assegurava que s'havia pactat amb tots els grups del bloc d'investidura. Periodistes ben informats ho corroboraven. Portaveus de Sumar i Podemos remarcaven que s'havien fet massa concessions als de Puigdemont. Fins i tot Míriam Nogueras donava a entendre en un principi que el seu grup parlamentari votaria favorablement el primer decret. Dijous per la nit, Junts va soltar la bomba: anava a votar en contra dels dos reials decrets. Els socialistes han percebut açò com una traïció. Tornem al principi. Violar la fidelitat deguda o trair la confiança d'algú són coses que només poden passar entre amants, o entre amics íntims. I ja s'ha dit adés que no hi ha amics en política. Al cap i a la fi, els sobiranistes catalans també poden acusar Sánchez d'haver-los traït moltes vegades. En realitat, allò més interessant és saber els motius del canvi d'opinió de Junts.

¿Ha rebut ordres d'algú? Es pot contestar amb més preguntes: ¿Junts té algun deute? ¿Qui paga el lloguer del palauet de Puigdemont a Waterloo? ¿Qui va finançar el procés? Una teoria afirma que CaixaBank està darrere de la decisió de dijous. Altra teoria molt interessant apunta diverses SOCIMI controlades per capital israelià amb interessos immobiliaris a Catalunya. La hipòtesi és interessant perquè fica novament Israel al punt de mira. Que Netanyahu detesta Sánchez és cosa ben sabuda. El govern israelià no amaga les seues relacions amb les autoritats de Marroc, que el 30 de juliol van impulsar un episodi de guerra hibrida contra Espanya, i que anteriorment havien espiat Sánchez i alguns dels seus ministres amb Pegasus, software israelià. ¡Quines casualitats! Algú dirà que tot això són teories de la conspiració, però hi ha alternatives més simples. Dimarts passat, se celebrà al Palau Sant Jordi de Barcelona el sopar anual de la patronal Pimec. Hi eren presents molts empresaris i representants de la majoria d'institucions i partits catalans. Nogueras fou centre d'atenció. Neus Tomàs, periodista d'elDiario.es, contà el desenvolupament de l'acte.

Les crítiques contra els reials decrets van ser generalitzades. Pimec, la patronal més moderada, va reclamar que es garantiren la seguretat jurídica, la viabilitat econòmica i l'augment efectiu de l'oferta. Les crítiques més dures arribaren des de les Cambres de la Propietat de Catalunya, el Col·legi d'Administradors de Finques Barcelona-Lleida i la patronal Foment. El seu president, Josep Sánchez Llibre, digué que els decrets pretenien "socialitzar" la propietat privada: «És la propietat de milers de persones físiques que durant molts anys han estat estalviant per a tenir un complement de la seua pensió a través d'un habitatge de lloguer.» Quan li tocà el torn a Míriam Nogueras, la portaveu de Junts ja s'ho estava repensant. Havia negociat el primer decret, però va constatar que els sectors que representen els anomenats petits propietaris, ço és, els qui li tenen més afinitat electoral al partit de Puigdemont, refusaven ambdós decrets. L'argumentari amb què Nogueras justificà divendres següent, des de la tribuna del Congrés, el vot en contra als decrets va sortir dels rotlles del Palau Sant Jordi. I és que cal recordar que Junts és un partit de dretes.

També els alcaldes de la formació feren arribar el seu refús als decrets. Fins a dijous de matí, el govern de Madrid estava convençut que Junts respectaria allò pactat. ¿Per quin motiu es van tòrcer les coses? ¡Per interès, convinença i càlcul electoral! Junts havia de sumar i restar. Segons l'últim sondeig del Centre d'Estudis d'Opinió, per a molts electors catalans (el 62% de la CUP, el 53% dels Comuns, el 38% del PSC, el 34% d'ERC i el 20% de Junts) l'accés a la vivenda és el seu problema principal. (Entre els d'Aliança Catalana, que pot fer-li un sorpasso a Junts, la preocupació màxima és la immigració.) Conclusió: al 80% dels electors de Junts no li preocupa l'accés a l'habitatge, sinó les rendes. ¡Ni fidelitat, ni romanços! El partit dels propietaris ha pres la decisió que més li convenia. No volia que Sílvia Orriols l'acusés d'estar venut al PSOE. Els caps de Junts creuen que, tot i perdre algun vot a Barcelona en les generals, retindran molts a zones rurals si Aliança confirma que no va a presentar-s'hi. Tothom diu que el vot en contra dels decrets pot significar la desaparició de Junts, però els seus líders pensen que conservaran grup parlamentari a Madrid.

dissabte, 3 d’octubre del 2026

Històries d'una cruïlla

L'existència de gents sense sostre deriva també de la impossibilitat d'accés a l'habitatge digne, que angunia nombroses persones, especialment joves. Pot semblar que el fenomen no prolifera a Xàtiva, però sempre s'han vist a casa nostra molts casos —alguns ben cridaners— de captaires que se situen en determinats punts de la ciutat. Un dels més estratègics és la rodalia de la cruïlla de Baixada de l'Estació amb Gregorio Molina i Vicent Boix. El lloc dóna per a moltes xicotetes històries. En un dels cantons s'alça un bloc d'habitatges construït durant la dècada dels cinquanta segons disseny i plànols de l'arquitecte Joaquín Rieta Síster. Vaig escriure sobre aquest bloc en una columna anterior. Enfront, la finca que té una òptica als baixos s'edificà sobre el solar d'un antic molí. Al carrer Vicent Boix també hi havia un molí, el de Mompó. I prop, en Baixada de l'Estació, existí una fàbrica de gel i gasoses, La Moderna. En agost, quan era menut, passava per davant camí de l'estació. Els meus pares, els meus germans i jo anàvem a esperar el meu iaio.

Venia d'Algemesí en un d'aquells trens amb màquina de vapor i vagons de dos pisos. El de dalt era la imperial, amb baranes i sense finestres. (Qui hi viatjava s'omplia de sutge.) Quan pujàvem cap a l'Albereda, passàvem per davant del reixat de La Moderna. Donava a un pati enjardinat. Els ferros recolzaven en un mur baixet. Sempre hi havia asseguda una velleta pidolaire vestida de negre. Per la nit, quan tornàvem a l'estació per a prendre comiat del iaio, la vella seguia en el mateix lloc. Sempre hi era. En morir, se sabé que, malgrat dedicar-se a la mendicitat, amagava en el seu casinyot un dineral. Recorde vagament el comentari de mon pare. La doneta guardava vora un milió de pessetes, una fortuna en aquella època. Altre cas cridaner fou el de Roger Yate, anglès de Bristol. En 1996, va aparèixer per Xàtiva amb un saxo tenor. Interpretava meravellosament peces de jazz, bossa nova... Tocava al cantó d'Albereda Jaume I amb Carlos Sarthou, a Sant Francesc... Algunes nits, dormia en el seu cotxe, però no era exactament un sense sostre. Al seu país, havia treballat de mecànic i de pallasso músic en un circ. S'havia divorciat i li agradava molt viatjar.

El xativí Pau Ortolà, pianista, acabà fent amistat amb el saxofonista errant. Van formar un duo i arribaren a actuar en les nits de Montsant. L'enyorat Ramon Ortolà també organitzà un concert del duo al pati de sa casa, en plaça de l'Almàssera, al qual acudírem nombrosos amics. Al cap d'uns mesos, el bohemi desaparegué de la ciutat. Però donem un bot en el temps. A hores d'ara, pels voltants de la cruïlla que ja he citat continua la presència de gent sense sostre i captaires. Durant una bona temporada, a la façana d'un conegut supermercat de Vicent Boix demanava almoina un jove amb una bici i un gatet blanc i negre. (De vegades, hom podia veure també la parella de xic i moix al costat d'un establiment de quinieles i loteria de l'Albereda.) En realitat, el súper de Vicent Boix és un imant per als pidolaires. Sempre hi ha algun mendicant, home o dona. Al cantó d'Ausiàs March amb baixada de l'Estació, un home major barbut sol estar davant d'un bar molt concorregut. Seu a prendre alguna cosa. Porta tots els seus efectes en un carret.

Altre sense sostre acampa en Baixada de l'Estació, just davant l'edifici que ocupa el solar de la desapareguda fàbrica La Moderna. És polonès i sempre està acompanyat per un gossarro. Corre la veu que abandonà el seu país fugint d'un passat problemàtic amb la llei. Porta els seus efectes (estoreta o matalàs, sac de dormir, alguna manta, motxilla, etc.) en una carreta aparcada al costat d'una farola. Ivan —aquest és el seu nom— i la seua mascota solien seure en un banc del carrer. Això no agradava gens a alguns veïns, que arribaren a queixar-se a la policia local. Ara, Ivan i el gos seuen a terra davant la façana d'un supermercat que obre tots els dies de la setmana. El banc ja no està; la brigada el llevà per a donar espai a la terrassa d'una pastisseria. L'home, que és client del súper —amb el producte de les almoines hi compra aigua i menja— demana petits favors als empleats —que el deixen entrar al lavabo o que li fiquen una botella al frigorífic. Els empleats actuen com cal, amb humanitat, però uns pocs veïns segueixen sense estar contents. Veges. L'escriptura tendeix a poetitzar la realitat, però la vida d'algunes persones és molt dura.

(publicat a Levante-EMV, el 03/10/2026)