Lleó XIV va aclarint dubtes

Com més va, més clar queda que Lleó XIV no s'assembla molt al seu predecessor Francesc. «La Santa Seu no pot posicionar-se ni dir si Israel està cometent un genocidi a la Franja de Gaza», afirmà el papa en una entrevista publicada el passat dijous 18 de setembre. En altra entrevista en anglès amb la periodista estatunidenca Elise Ann Allen, inclosa al llibre León XIV: ciudadano del mundo, misionero del siglo XXI, el pontífex fa aquestes declaracions sorprenents: «El mot genocidi s'està usant cada vegada més referit a Gaza. Oficialment, la Santa Seu no creu que puga fer cap declaració al respecte en aquest moment. Hi ha una definició molt tècnica d'allò que podria ser un genocidi, però cada vegada més persones estan plantejant la qüestió, incloent dos grups de drets humans en Israel que han fet aqueixa declaració.» (¿...?) ¡Bonica manera de traure's les puces del damunt! Més o menys la mateixa resposta de Núñez Feijóo i altres caps del PP: «Mentre qui tinga la competència tècnica no es pronuncie, no podem utilitzar la paraula genocidi.» Amb Allen, ¿parla el papa de l'Església o el cap de l'Estat de la Ciutat del Vaticà?

Quant a la guerra en Ucraïna, Prevost diu: «El Vaticà no ha de ser el mediador. La Santa Seu només ha d'alçar la veu per la pau.» Les diferències amb Bergoglio són ben evidents; el papa Francesc va desenvolupar una intensa tasca diplomàtica. De fet, condemnà la guerra, reclamà d'investigar si allò que estava esdevenint-se a Gaza era un genocidi i tractà de ser mediador al conflicte entre Ucraïna i Rússia. Prevost no vol enredar-se. Crida l'atenció la seua actitud sobre el president dels EUA: «Si hi hagués temes específics en què fos possible comprometre'm amb ell, no tindria cap problema a fer-ho [...], especialment sobre qüestions de dignitat humana i de promoció de la pau al món que, com ha deixat clar de vegades, vol dur endavant. M'agradaria donar suport a Trump en aqueixos esforços.» ¿Donald Trump promou la pau al món? I una perla final. Referint-se a la sinodalitat, Prevost adverteix: «No es tracta d'intentar transformar la direcció de l'Església en una espècie de govern democràtic. En molts països del món, la democràcia no és necessàriament, a hores d'ara, una solució perfecta per a tot.» Prevost ens va aclarint dubtes.

Després estan decisions que han passat desapercebudes, com nomenar Piero Pioppo nunci en Madrid i Andorra. El prelat, conservador, té un passat controvertit; va ser secretari personal del cardenal Angelo Sodano, el polèmic i ultraconservador "número dos" del papa Joan Pau II. El nomenament del nunci havia estat decidit pel papa Francesc uns dies abans de morir. El fet que la decisió es produís quan l'argentí es trobava en estat greu fa sospitar que es tractà d'un gol en temps afegit del sector conservador de la Cúria. Segons fonts vaticanes, Pioppo no gaudia del favor del papa Francesc. La confirmació ha tardat sis mesos, però Prevost ha donat finalment el vistiplau. Una de les tasques principals del nou ambaixador papal serà la de seleccionar les ternes de candidats a nous bisbes de les diòcesis a mesura que es produïsquen jubilacions. Ens podem imaginar quina classe de candidats seleccionarà. Lleó XIV també ha nomenat l'italià Filippo Iannone nou prefecte del Dicasteri per als Bisbes i president de la Comissió Pontifícia per a Amèrica Llatina. El papa Francesc no havia volgut fer cardenal aquest arquebisbe. Mmm.

Atents als signes i les pistes

Una de les primeres decisions que va prendre Bergoglio en ascendir al pontificat fou la de modificar els signes que havien emès els seus antecessors. És sabut que el poder se sol manifestar a través de signes. El poder eclesial té els seus propis. Opulència, magnificència, formes majestuoses, manteniment de la distància amb els subordinats i rituals barrocs són signes de poder. Bergoglio en va suprimir molts. Va renunciar a l’esclavina roja de domàs, a l’estola amb brodats d’or que solien lluir els pontífexs en les grans solemnitats i al pectoral d'or i brillants. També va renunciar a les sabates roges. Difícilment podia reivindicar una Església dels pobres si no abandonava l'oripell. Decidí no allotjar-se al Palau Apostòlic. Totes aquestes decisions van suscitar la reacció irada d’alguns portaveus de la dreta i van crear un enorme malestar al si de la cúria vaticana. ¿Per què? Perquè feien quedar malament molta gent aficionada a l'opulència. Les sabates negres gastades del papa Francesc han esdevingut simbòliques. Inclús tothom pogué veure-les al taüt amb el pontífex de cos present, durant l'exposició pública a la basílica de Sant Pere.

Molts consideraran que aquestes coses no tenen importància. ¡En tenen, i molta! Per això es mirarà amb lupa allò que faça el papa Lleó XIV. Ja tenim elements per a sospitar que farà equilibris. ¡Una de freda i una de calenta! Hi ha coses que no tenen marxa enrere —les sabates negres, per exemple. Però recuperarà tradicions en altres assumptes. Amb independència que li vaja la "marxa majestuosa" o no, Prevost ha d'intentar no aparèixer als ulls dels tradicionalistes com un papa woke. Als EUA hi ha qui vol tornar a la missa en llatí. D'altra banda, el pontífex no té el mateix caràcter que el seu antecessor. Segons els qui el coneixen, Prevost no és d'agafar nens en braços com feia Francesc, ni de contar acudits. És una persona tranquil·la, reservada, discreta i poc inclinada als grans gestos. Sembla que ha decidit d'allotjar-se al Palau Apostòlic, que tornarà a ser residència oficial pontifícia. ¡Una de freda! Però ha nomenat una dona, monja, secretària del Dicasteri per als Instituts de Vida Consagrada i les Societats de Vida Apostòlica. ¡Una de calenta!

Segons els qui entenen d'aquestes coses, el nou papa mirarà més pels creients catòlics que no pas pels descreguts o gent aliena a l'Església. Estarà més centrat en l'interior que en l'exterior de la institució eclesial, la qual cosa no lleva que es pronuncie sobre els problemes del món (guerres, genocidis, deportacions...). Ara bé, al si de l'Església hi ha tanta divisió i tanta polarització com al conjunt de la societat. El nou papa haurà de decidir entre opcions antitètiques i irreconciliables. L'església alemanya, posem per cas, reivindica unànimement que la dona siga admesa al sacerdoci. Amb menys suport —una minoria de bisbes s'hi oposa—, demana també alçar el vet a l'ordenació sacerdotal dels homosexuals. Aquestes pretensions, no caldria dir-ho, xoquen frontalment amb el parer dels sectors eclesials més tradicionalistes. Lleó XIV ho tindrà difícil. Si segueix la senda ultraconservadora, corre el perill de perdre fidels. (A Europa, la xifra de catòlics no deixa de disminuir.) Però l'opció pel progressisme pot provocar algun cisma.

 

Cal recordar que el vicepresident dels EUA, J. D. Vance, és un catòlic ultraconservador. Les inclinacions polítiques de Prevost no estan massa clares; segons els registres d'inscripció de votants, participà a les primàries demòcrates de 2008 i 2010 i a les republicanes de 2012, 2014 i 2016, bé que mai no ha estat afiliat a cap partit. Això sí, sembla que rebutja la política migratòria de Trump. «Al nostre país hi ha un auge del catolicisme tradicionalista, sobretot entre els homes joves. Sabem que el nou papa es pronunciarà contra l'expulsió massiva d'immigrants, ho sabem. No anem a cedir. No tolerarem intromissions. Jo vaig ser dels primers a senyalar que el cardenal Prevost podia guanyar el conclave. Havia fet les meues indagacions i vaig arribar a aqueixa conclusió. Tenim bons informants al Vaticà», afirmava l'ultradretà Steve Bannon. Tot podria ser qüestió de números, de calcular quines opcions resten menys i sumen més. Atenent com està el món, no sóc optimista, però qui sap. En tot cas, les paraules i els signes emesos per Prevost aniran donant pistes.

¿Centrista o equilibrista?

Ja es fan moltes anàlisis sobre el nou papa Lleó XIV. Els analistes plantegen les mateixes preguntes: ¿Robert Francis Prevost és progre o conservador? ¿Va a seguir el solc del papa Francesc? El nou pontífex està sent sotmès a un escrutini implacable. Des del meu punt de vista, cal prendre's les coses amb calma. Primer cal dir que no hi ha dos éssers humans iguals. Pretendre que Prevost siga un calc de Bergoglio és somniar truites. I com vaig escriure en un post anterior, intentar trasplantar l'esquema polític esquerra-dreta al context eclesial és missió impossible. Les coses s'han d'analitzar en el seu context. Les busques del rellotge de l'Església, institució essencialment conservadora, discorren més lentes que les busques dels altres rellotges. Les resistències als canvis són enormes. A més, hi ha un funcionariat acomodat i enquistat al si de l'aparell eclesial que sol oposar-se sistemàticament a qualsevol novetat. Històricament, les resistències han provocat que les demandes de canvi hagen acabat en persecució de dissidents o cismes com ara el protestant.

No perdem de vista que Bergoglio mantingué la doctrina tradicional en matèries com el celibat dels clergues o el vet al sacerdoci de la dona. A l'Església li cal donar resposta a exigències distintes i difícilment conciliables. S'albira perill de cisma, que sempre és traumàtic. Potser el papa argentí s'ho veia venir. Però anem a pams. Les arques del Vaticà tenen un enorme dèficit, bàsicament provocat per la disminució de donacions provinents dels catòlics dels EUA. Columnistes de diferents mitjans escrits (La Vanguardia, ABC) han plantejat la possibilitat que Bergoglio hagués preparat la seua successió. Ves per on, les tesis dels diaris no s'allunyen molt d'unes declaracions fetes per l'ideòleg d'extrema dreta Steve Bannon. «Era ben difícil per a un bisbe nord-americà pràcticament desconegut (que ha passat bona part de la seua vida al Perú i és cardenal des de fa menys de dos anys) arribar al conclave i vèncer a la quarta votació. Això ha estat obra de la cúria globalista de Bergoglio. És una elecció de papa completament trucada. Crec que anem cap a un cisma.»

Prevost, frare agustinià, fou ordenat bisbe i se li encomanà, en 2015, una diòcesi del Perú. En un període de temps breu (entre juliol de 2019 i abril de 2023), va experimentar una carrera meteòrica: membre de la Congregació per al Clergat, administrador apostòlic de la seu vacant del Callao, membre de la Congregació per als Bisbes, trasllat al Vaticà, prefecte del Dicasteri per als Bisbes, president de la Pontifícia Comissió per a Amèrica Llatina, arquebisbe ad personam, membre de diversos dicasteris (per a l'Evangelització, per a la Doctrina de la Fe, per a les Esglésies Orientals, per als Instituts de Vida Consagrada i les Societats de Vida Apostòlica, per a la Cultura i l'Educació, per als Textos Legislatius), cardenal, membre de la Comissió Pontifícia per a l'Estat de la Ciutat del Vaticà. ¿L'Esperit Sant? ¡Ha! Sembla com si el papa Francesc hagués volgut que Prevost estigués ben format per a la seua futura missió. Això i que una majoria de cardenals electors havia estat creada per Bergoglio donaren com a resultat l'elecció de Prevost com a papa a la quarta votació.

L'Esperit Sant pot haver elegit un papa nord-americà centrista, per a conjurar el perill de cisma. Ara bé, ¿què significa ser centrista a la Cúria Vaticana? Doncs ser conservador en matèria doctrinal i progressista ma non troppo en altres assumptes. Als radicals del moviment MAGA no els serveix, però, un moderat; volien un papa a les antípodes de Bergoglio. (Les paraules de Steve Bannon també podrien ser un avís per a navegants; d'acord amb diversos estudis postelectorals, un 56% dels electors catòlics votà a Donald Trump.) Les posicions de les persones poden canviar amb el pas del temps. Les del bisbe Prevost, quan estava al Perú, no eren gens progres; s'oposava a la legalització de l'avortament i l'eutanàsia, al reconeixement dels drets de les persones LGBT i a l'indult dels ex terroristes de Sendero Luminoso. Criticà el chavismo i donà suport a l'oposició veneçolana. ¿Hauran canviat les opinions del nou pontífex? Bergoglio condemnà la destrucció del medi ambient i els excessos del capitalisme. Volia una Església dels pobres. Demanava acollida als immigrants. ¿Quin rumb seguirà Lleó XIV? Més que centrista, haurà de ser equilibrista.

 

¿Et saps "Born in the USA"?

Catòlics que no entenen la seua religió

Des que traspassà el papa Francesc, moltes reflexions de persones diverses han girat al voltant de dos interrogants: ¿Ha realitzat canvis en l'Església o no? ¿Era conservador o progressista? Jo també em faig les mateixes preguntes, però cal delimitar el seu abast abans de contestar-les. Hi ha qüestions que només incumbeixen els catòlics. Podem posar un exemple. Francesc ha dit de totes les maneres possibles que la dona ha de tenir més protagonisme en la institució eclesial, però l'accés de les dones al diaconat o al sacerdoci ha quedat aparcat. Açò podrà desagradar a molta gent, però l'última paraula sobre això és de les persones que se senten membres de l'Església. A mi em pot disgustar determinada norma d'un club privat. Puc optar per no afiliar-m'hi o per sol·licitar l'ingrés i intentar canviar els estatuts des de dins. Molts creien que el papa introduiria novetats en una extensa llista d'assumptes eclesials: accés de la dona al sacerdoci, dispensa del celibat eclesiàstic, dispensació de sagraments a divorciats i persones homosexuals, neteja de la Cúria Vaticana, rebuig dels clergues pederastes... En general, les novetats han estat mínimes.

En qüestions que afecten el nucli doctrinal de l'Església (avortament, matrimoni de persones del mateix sexe) la posició de Francesc no s'ha mogut ni un mil·límetre. Titllà de crim l'avortament i de sicaris els metges que el practiquen legalment. Ara bé, els més directament concernits per tot això han de ser els catòlics. A nivell simbòlic, Bergoglio ha intentat modernitzar la imatge de l’Església. El seu pontificat ha estat curull de bones paraules, i de gestos. Fou persona allunyada de la pompa. Sempre donà mostres de senzillesa. Els seus predecessors solien exhibir pectorals d’or i pedres precioses. Ell, una creu de plata. No duia l’esclavina roja de domàs ni l’estola amb brodats d’or que havien lluït anteriors pontífexs en grans solemnitats. (Ell únicament es ficava l’estola per a impartir la benedicció urbi et orbi.) Trià el nom del poverello d'Assís, Francesc, per a exercir el seu pontificat. No volgué ocupar les estances del Palau Apostòlic destinades als papes. I ha quedat per a la posteritat la imatge de les sabates negres desgastades que calçava, en comptes de les roges d'anteriors pontífexs. Els sectors tradicionalistes no estaven molt contents amb aquests gestos.

Tanmateix, les idees morals i doctrinals de Bergoglio eren tradicionalistes. Les seues proclames contra l’avortament i el matrimoni gai no admetien equívocs: Esto es una guerra de Dios contra una movida del diablo. D'altra banda, canviar les inèrcies de la maquinària burocràtica més antiga del món demana un esforç ímprobe. Encara que siguen teòrics monarques absoluts, els pontífexs són sovint ostatges del poder. Bergoglio ha canviat ben poques coses i a mitges. Des del punt de vista estrictament eclesial, els catòlics jutjaran si ha estat un papa progressista o retrògrad. Als no catòlics ens toca opinar sobre el poder d'influència papal en afers externs a l'Església Catòlica. Com els seus predecessors, Bergoglio fou cap d'un estat que manté relacions diplomàtiques amb altres estats. Les opinions del pontífex sobre múltiples assumptes són ateses amb interès per moltes persones de tot el món, polítics inclosos. En els inicis del seu pontificat, Francesc va dir: Jamás he sido de derechas. «Llavors, si no és de dretes, és d'esquerres», van concloure precipitadament alguns. La dreta reaccionària i el feixisme el van posar en el seu punt de mira.

Abascal, Díaz Ayuso o Milei buidaren el pap. Enviado de Satán, l'anomenà el president argentí. Ciudadano Bergoglio, li deia el cap de Vox. Quan el papa ja havia mort, Jiménez Losantos el va deixar com un drap brut. El Espíritu Santo también se equivoca, va dir. No, Francesc no era un comunista. Llavors, ¿per què suscitava tanta animadversió en la dreta? Perquè no estava a favor del corrent dominant entre els conservadors. Toda mi educación se la debo a la escuela pública argentina, va proclamar. (No sé què pensaria de la concertada espanyola.) Quan li preguntaren per què havia permès la benedicció de parelles del mateix sexe, va dir que les benediccions són per a tots. Afirmava que destruir el medi ambient és una ofensa a Déu, un pecat. Sostenia que l'evolució no contradiu la creació, que Déu no és un mag i que la Bíblia no ha de ser presa de manera literal. Demanava justícia social. Va recalcar sovint que els mercats no serveixen a les persones. Deia que el cristianisme ha d'estar al costat dels pobres, que l'individualisme pervers del capitalisme contradiu el missatge cristià. La pobreza está en el centro del Evangelio, repetia.

Potser recordava les paraules de Crist. «Del cert us dic que difícilment entrarà un ric al regne dels cels. Us ho torne a dir: és més fàcil passar un camell per l'ull d'una agulla que entrar un ric en el regne de Déu.» (Mateu 19, 23-30) El papa Bergoglio demanava que els immigrants foren ben acollits. Afirmava que lleis més restrictives o militarització de les fronteres no són útils davant l'enorme drama de la immigració. Deia que rebutjar els immigrants és un pecat greu. Advocava per ampliar les rutes d'accés segures i legals per als nouvinguts, facilitant refugi als qui fugen de la guerra, la violència, la persecució i les calamitats. Referint-se a Espanya, féu aquestes reflexions: Siempre he defendido el derecho a la verdad, el derecho a una sepultura digna, a encontrar los cadáveres. Una sociedad no puede sonreír al futuro teniendo a sus muertos escondidos [...] Nunca vas a tener paz con un muerto escondido. També és coneguda la posició del papa sobre el genocidi perpetrat a Gaza. Trucava tots els dies a la parròquia catòlica de la zona per tal d'alçar l'ànim dels qui hi resisteixen les bombes, la fam, les tortures i la mort.

Inclús quan Francesc emmalaltí, seguí trucant des de l'hospital. En el seu últim missatge públic, demanà alto el foc immediat en Gaza i Ucraïna. Era del parer que l'Església Catòlica no ha d'estar al servei d'idees, sinó de persones. La humanitat ha d'estar per davant dels dogmes. És clar que aquests posicionaments del papa en assumptes que afecten la humanitat creient i no creient suscitaven l'antipatia de la dreta i la simpatia de moltes esquerres. Quan Bergoglio subratllà que no era de dretes, en comptes de dir qualsevol tòpic de l’estil «l’Església Catòlica no és de dretes ni d’esquerres», ¿volia emfatitzar que sempre havia militat a l’altre bàndol? Ves a saber. Segons el meu parer, deduir que el papa era d'esquerres és errat. En realitat, volia tornar als orígens del cristianisme. Jesús de Natzaret vestia humilment i s’ajuntava amb pidolaires, dones, malalts, xiquets... Potser només volia reivindicar els valors del cristianisme primigeni, adulterats pel pas dels segles. (De fet, criticava també l'excés de clericalisme.) Per això es va posicionar davant d'un sistema que produeix pobresa, guerra i col·lapse ecològic, una sola crisi amb moltes cares.

 

 

A la dreta, grafit aparegut en un mur de Roma abans de les exèquies papals

 

A la dreta catòlica no li agradaven les crítiques papals al sistema econòmic que ens està portant a la tragèdia —al·lusió als excessos del capitalisme i el neoliberalisme rampants. Els conservadors tampoc no païen escoltar que l’Església no ha d'estar obsessionada a tothora per assumptes com l’avortament o el matrimoni de persones homosexuals. (¡Bones paraules de nou!) El desgrat només pot tenir una explicació: la dreta no entén la seua pròpia religió. (Els hipòcrites a les exèquies papals eren multitud.) Quan Francesc eliminava distàncies amb els fidels, suprimia l’oripell i rebutjava les vestimentes i els vehicles ostentosos, seguia els consells evangèlics. Les sabates negres gastades i la gent marginada que esperà el cadàver a les portes de Santa Maria la Major simbolitzen molt bé la determinació de Jorge Mario Bergoglio, el papa Francesc, d'estar amb els pobres. Intentar trasplantar l'esquema polític esquerra-dreta al context eclesial és, però, missió impossible. Les contradiccions són insalvables. Tornem al principi. ¿Bergoglio era conservador o progressista? No sé. L'extrema dreta no el podia veure i li lladrava. Trump mastegava xiclet durant el funeral.

En “olor de santedat”

Arran de certes notícies relacionades amb l'Església —unes canonitzacions, posem per cas—, és habitual recordar el funcionament assembleari de les primeres comunitats cristianes. Els moviments eclesials de base solen enyorar aquells orígens idealitzats. Efectivament, l’Església no ha funcionat sempre igual. Fins a les acaballes del segle X, les comunitats cristianes gaudien de gran autonomia en assumptes com l’elecció de bisbes, la litúrgia, la proclamació dels sants... A la península, tenim alguns exemples. El pastor hispanoromà Emilià, més conegut com  San Millán (473 - 574), després de ser ordenat sacerdot, fer-se càrrec d’una parròquia i ser desposseït del seu ministeri per les insídies d'alguns clergues, es retirà al monestir de Suso amb un grup de deixebles. Segons la tradició, realitzà nombrosos miracles, cosa que augmentà de forma considerable la seua fama de santedat. Quan l'antic pastor va morir, el seu sepulcre esdevingué centre de pelegrinatge. Aviat fou santificat per decisió dels seus deixebles i els seus devots. No calgueren ni un llarg procés de canonització ni l’autorització del papa. Les coses funcionaven així en aquells temps. I seguint amb l’exemple de San Millán, cal recordar que el monestir de Suso —a la vall del Cárdenas, en la Rioja— seria habitat anys després per monjos mossàrabs que practicaven la litúrgia visigòtica.

Ara bé, a principis del segle XI, Sanç el Gran de Navarra —el rei cristià més poderós de la península en aquell moment—, ordenà als monjos de Suso que abandonaren la regla de Sant Fructuós i acceptaren la benedictina. La idea d'unitat política i religiosa s'anava afermant per tot Europa. Els legats apostòlics transmetien les noves consignes: tota la cristiandat havia d'estar sotmesa a l'autoritat pontifícia; calia romanitzar la litúrgia, l'escriptura, l’arquitectura... Cluny fou l'instrument clau d'aquella tasca uniformadora. El concili de Coyanza prohibí els monestirs mixtos —molt estesos pel nord de la península— i va sotmetre els abats a l'autoritat bisbal. Sanç III era partidari d’aquell moviment centralitzador. En 1030, el rei disposà que les relíquies de San Millán foren tretes del seu sepulcre i dipositades en una arca d'argent. El seu fill Garcia ordenà traslladar-les a Nájera. (L’oposició al trasllat provocà que el prior Domingo de Cañas, conegut més tard com Santo Domingo de Silos, fos desterrat.) Finalment, Garcia de Nájera decidí construir el nou monestir de Yuso i traslladar-hi les relíquies de San Millán. Durant quaranta anys, hi hagué dos monestirs i dos abats. El monestir de Suso, en contra del que havia disposat el concili de Coyanza, continuà albergant monges, entre elles Santa Oria, i practicant els ritus mossàrabs d'origen visigòtic —en 1073, Pere, darrer abat de Suso, enllestí una còpia del Liber commicus, una recopilació de litúrgia mossàrab.

Santa Oria fou santificada com San Millán, sense intervencions alienes a la comunitat en què havia viscut. El moviment centralitzador provinent de Roma acabà, però, amb aquesta diversitat d'organitzacions, ritus i tradicions. L’estil romànic també sorgí pels volts de l’any mil, quan el puixant orde cluniacenc va marcar unes pautes que acabarien estenent-se fins a Sant Jaume de Galícia. L’església adoptà una estructura piramidal, amb el bisbe de Roma com a monarca absolut, màxima autoritat política i religiosa de la cristiandat. L’impulsor d’aquell model feudal fou Hildebrando Aldobrandeschi, papa Gregori VII, que anteriorment havia estat monjo de Cluny. Des del segle XIII, Roma tindria l’ultima paraula a l’hora de proclamar sants. (En 1234, el papat es reservà oficialment el dret de canonització.) Fins a Karol Wojtyła, les elevacions als altars havien de seguir un llarg procés, que incloïa particularitats com ara el nomenament d’un advocat del diable i la certificació d’almenys dos miracles esdevinguts per intercessió de la persona investigada. Joan Pau II simplificà les coses; a hores d’ara, el pontífex pot decidir una canonització de manera expeditiva —il·luminat per l’Esperit Sant, cal suposar. I això és el que ha fet Jorge Mario Bergoglio aquest darrer diumenge: canonitzar expeditivament dos antecessors seus, Joan XXIII i Joan Pau II.

Angelo Roncalli, el papa bo, sempre havia comptat amb l’afecte del món laic i les comunitats cristianes; intentà obrir l’Església al món actual. Karol Wojtyła és, en canvi, un personatge controvertit; donà la comunió al dictador Pinochet, condemnà la Teologia de l’Alliberament i protegí el pederasta Marcial Maciel, fundador dels Legionaris de Crist. Alguns cristians enyoren els temps en què les comunitats de base decidien qui moria en “olor de santedat”. Em sembla que idealitzen massa aquells temps. Amb l’actual composició sociològica del catolicisme —en què tenen cada vegada més protagonisme grups ultraconservadors com l’Opus Dei o el Camí Neocatecumenal—, Wojtyła hauria estat canonitzat l’endemà mateix del seu traspàs. M’estranya, això sí, que el papa Bergoglio s’haja afanyat tant a proclamar la santedat de Karol Wojtyła. ¿Qui havia dit que bufaven vents nous al Vaticà? L’oratge no sembla haver canviat molt a les vores del Tíber. En fi, el santoral catòlic compta amb dos nous benaventurats totalment antitètics: Joan XXIII, el gran papa aperturista, i Joan Pau II, el gran reaccionari. ¡Quines coses!

Els signes del poder

Definir quina cosa és ser d’esquerres és tasca àrdua. Podríem convenir el següent: qui s’oposa al poder establert, a les elits econòmiques i polítiques dominants en cada moment històric, està a l’esquerra. Aquesta afirmació pot suscitar, és evident, múltiples objeccions. Hi ha una clàssica: un règim comunista ¿és de dretes o d’esquerres? En fi, no entraré de moment en aquesta qüestió. Em centraré en les recents declaracions del papa: Nunca he sido de derechas. Ja han sorgit veus que fan la següent advertència: que el papa no siga de dretes no significa que siga d’esquerres. I es porta a col·lació la cita bíblica (Joan 18, 36): «El meu regne no és d’aquest món.»  Ara bé, qui afirma això passa per alt un matís important: Bergoglio ha subratllat que no és de dretes, en comptes de dir qualsevol tòpic de l’estil «l’Església no és de dretes ni d’esquerres». Per tant, sembla voler emfatitzar que sempre ha militat a l’altre bàndol. Independentment de la veracitat de tal asserció —en tota proclamació d’adscripció ideològica sempre hi ha un component subjectiu—, és evident que el papa actual mostra símptomes de ser un home d’esquerres. Des que ha arribat a la cadira de Pere, s’ha dedicat a enderrocar alguns dels signes del poder eclesial.

El poder necessita mostrar-se a través de signes. La magnificència, l’opulència, l’oripell, les formes majestuoses, el manteniment de la distància amb els subordinats, l’exigència de respecte i vassallatge, i els rituals barrocs són signes de poder. L’Església té, des de fa temps, un enorme poder, temporal i espiritual. Una de les primeres tasques mampreses pel nou pontífex ha estat el desmuntatge de molts dels signes d’aqueix poder: eliminació de distàncies amb els fidels, supressió de l’oripell, les vestimentes i els vehicles ostentosos... Aquesta tasca ha desfermat la reacció irada d’alguns portaveus de la dreta i ha creat un gran malestar al si de la cúria vaticana. Hom sol subratllar les declaracions polèmiques del papa, però es parla menys de les seues escomeses al luxe vaticà. En realitat, el papa està tornant als orígens del cristianisme. Jesús de Natzaret vestia humilment i s’ajuntava amb pidolaires, malalts, xiquets, dones... José Antonio Pagola, autor de Jesús, aproximación histórica, ha ressaltat el compromís de Crist amb els sectors més marginats de la societat del seu temps, i la vindicació d’un regne on aqueixos sectors tingueren cabuda. En aquest sentit, Crist era un perillós revolucionari.

El papa Francesc ha manifestat clarament que les dones haurien de tenir un rol més important al si de la institució eclesial. Ara bé, també ha dit que el seu accés al sacerdoci està tancat. En fi, els gestos i les paraules del nou pontífex, la seua senzillesa, el seu menyspreu a la parafernàlia vaticana estan molt bé. Però falta la prova del nou, per a comprovar la seua sinceritat: un enfocament radicalment distint del paper de les dones a l’Església. Això demostraria que té una voluntat sincera de canviar l’status quo actual. Si no arriben canvis reals en aquest i altres assumptes, haurem sentit molta xerrameca buida, però de forment, ni un gra.

¿Un papa d’esquerres?

L’Evangeli de Mateu conta com els fariseus volgueren comprometre Jesús de Natzaret amb una pregunta capciosa. Alguns seguidors de la secta i gents partidàries d’Herodes li van inquirir, mentre mostraven una moneda romana amb l'efígie de Tiberi: «És lícit de pagar imposts al Cèsar?» Jesús es va fer el desmenjat: «¿De qui són la imatge i la inscripció d’aquesta moneda?» Els deixebles dels fariseus contestaren: «Del César.» Llavors, el natzarè sentencià: «Doncs doneu al Cèsar el que és del César, i a Déu el que és de Déu.» (Mateu 22,21) Temps després, quan ja havia començat la seua passió, Jesús fou interrogat per Pilat: «¿Ets el rei dels jueus?» L’interpel·lat va contestar: «El meu regne no és d’aquest món.» (Joan 18, 36). Aquests episodis del Nou Testament, que haurien d’il·luminar les relacions de l’Església amb el poder temporal, són font habitual de contradiccions. Partint de la hipòtesi més raonable —les paraules del Messies no remetien a cap “regne celestial”—,  hom podria distingir entre dues maneres d’organitzar la convivència dels humans: la mundana i la divina.

 

L’Església sempre ha vindicat el model diví (reclamant, a més, l’exclusiva del seu control). En altres paraules: l’Església sempre hauria aspirat a organitzar la convivència humana de manera teocràtica. A partir de la Revolució Francesa, aquesta aspiració esdevingué inviable, però la institució eclesiàstica ha mantingut intactes les seues pretensions de seguir influint en la política mundana. La jerarquia, encapçalada pel bisbe de Roma, solia alinear-se amb la dreta política; en canvi, les comunitats de base i certs sectors teològics s’inclinaven per les opcions d’esquerres. Aquesta dualitat provocava la condemna, posem per cas, dels seguidors de la Teologia de l’Alliberament. Doncs bé, ha arribat un nou papa, jesuïta, i ha desmuntat, de manera més aparent que real, la tradicional dicotomia. Nunca he sido de derechas, ha proclamat. I ha dit també que el sistema económico nos está llevando a la tragedia —al·lusió evident als excessos del capitalisme i el neoliberalisme rampants—, i que l’Església no pot estar obsessionada a tothora per assumptes com l’avortament o el matrimoni de persones homosexuals.

Aquestes paraules han deixat sumits en la perplexitat els catòlics de dretes de tota la vida i els seus pastors. Bé que alguns bisbes —el de València, posem per cas— s’han afanyat a subscriure les declaracions del pontífex, la immensa majoria guarda silenci. La incomoditat de la jerarquia és cada vegada més patent. No hi ha perill, per tant, que preveres, canonges, arxiprests, bisbes i cardenals s’apunten en massa a la Lliga Comunista Revolucionària. És més: fins ara, el papa no ha passat dels gestos i les bones paraules. (Bones paraules que alguns compatriotes seus trobaren a faltar durant la dictadura militar argentina.) ¿Quina traducció pràctica tindran les confidències del pontífex a la revista La Civiltà Cattolica? ¡Incògnita! En fi, Bergoglio no és de dretes, ¿però serà d'esquerres?

Clarobscurs

¿Què podríem dir del papa que acaba d’elegir el col·legi cardenalici? De moment, Jorge Mario Bergoglio, papa Francesc, planteja moltes incògnites i poques certituds. Hi ha qui opina que suposarà un gir per a l’Església. Jo no diria tant. La història mostra que l’organització eclesial fuig de les revolucions, dels girs copernicans. A tot estirar, només es poden esperar del nou papa petits canvis enllestits a mitjà o llarg termini. Em meravella l’alegria amb què alguns es llancen a fer pronòstics. Trobe més assenyat, en tot cas, plantejar les incògnites que obre el papat de Bergoglio. Primerament, tenim els enigmes que suscita la seua personalitat. El nou pontífex sembla una persona allunyada de la pompa. En la seua primera aparició a la llotja de les benediccions de Sant Pere, donà mostres d’humilitat i senzillesa. Alguns dels cardenals que l’acompanyaven exhibien pectorals d’or i pedres precioses; ell, una creu de plata. No duia l’esclavina roja de domàs ni l’estola amb brodats d’or que solen lluir els pontífexs en les grans solemnitats (únicament es ficà l’estola per a impartir la benedicció urbi et orbi).

En tot moment, es presentà com a simple bisbe (vescovo) de Roma. Després hem conegut altres trets de la seua personalitat: el seu passat peronista; la seua residència en un petit apartament de Buenos Aires; els seus trasllats en metro; les seues incursions en les zones més marginades de la capital argentina. Per altra banda, Bergoglio és cuervo (seguidor del Club Atlético San Lorenzo de Almagro, un històric del futbol argentí) i amant del tango. En fi, el papa ha triat el nom del poverello d'Assís, sant Francesc, per a exercir el pontificat. Tot això indica un tarannà distint al del seu predecessor. El teòleg Hans Küng ha dit que l’elecció d’aquest nom implica tot un programa d’intencions i que un jesuïta ha de ser per força bon teòleg i persona progressista. Jo crec, en canvi, que Küng peca d’optimisme. El papa serà bon teòleg (aparcant momentàniament la discussió sobre quina cosa siga la teologia), però les seues idees morals i doctrinals són absolutament tradicionalistes. Les seues proclames contra l’avortament i el matrimoni gai no admeten equívocs: Esto es una guerra de Dios contra una movida del diablo.

Així i tot hi ha qui espera del nou pontífex progressos en assumptes com l’accés de la dona al sacerdoci o la dispensa del celibat eclesiàstic. Continue pensant que hi ha excés de precipitació i optimisme. A la Companyia de Jesús, sempre hi ha hagut progressistes i retrògrads (cal recordar que el portaveu de la Conferència Episcopal Espanyola, Juan Antonio Martínez Camino, també és jesuïta). Bergoglio no sembla militar al sector més progressista de l’orde de sant Ignasi. I açò em duu a les controvertides relacions del nou papa amb la dictadura militar argentina. Entre 1973 i 1979, Bergoglio fou superior (provincial) dels jesuïtes argentins. Va conviure quatre anys, per tant, amb la dictadura. Diverses veus l’han acusat d’haver denunciat dos jesuïtes capturats i torturats pels militars. També s’ha dit que va denegar auxili a una jove embarassada que perdé el fill a les masmorres de l’Escola de Mecànica de l’Armada (ESMA). El papa acabat d’estrenar sempre ha negat els fets. Mai no se li ha fet cap imputació judicial.

Personalitats defensores dels drets civils —el Premi Nobel de la Pau Adolfo Pérez Esquivel, posem per cas— han negat qualsevol vinculació de Bergoglio amb la dictadura. El portaveu del Vaticà diu que les acusacions formen part d’una campanya d’injúries promoguda per l’esquerra radical i anticlerical. Tot indica, però, que el nou papa argentí va pecar almenys de laxitud; no va condemnar de manera prou explícita els abusos, les desaparicions, els raptes de nens. En canvi, els seus enfrontaments amb Néstor i Cristina Kirchner, a compte del matrimoni gai i l’avortament, han estat ferotges. Podem traure, per tant, unes conclusions provisionals: és possible que el nou pontífex denuncie la pobresa i la injustícia, que netege la Cúria Vaticana i modernitze un poquet la imatge de l’Església (assumptes no menors, certament), però esperar canvis més revolucionaris en matèria doctrinal és somniar truites. El temps dirà.

L’Albiceleste

Marcelo Alberto Bielsa, el Loco; Mario Alberto Kempes, el Matador; Diego Pablo Simeone, el Cholo Simeone; Jorge Alberto Valdano, el Poeta; César Luis Menotti, Narigón i Flaco; Ricardo Daniel Bertoni, Petete; Carlos Salvador Bilardo, el Doctor; Oscar Alfredo Ruggeri, Cabezón; Diego Armando Maradona, Pelusa; Alejandro Esteban Sabella, Pachorra; Juan Román Riquelme, Topo Gigio; Javier Pedro Saviola, el Conejo Saviola; Lionel Andrés Messi, la Pulga; Javier Alejandro Mascherano, el León i Jefecito; Ángel Fabián Di María, el Fideo; Jorge Mario Bergoglio, el Papa...