Els signes del poder

Definir quina cosa és ser d’esquerres és tasca àrdua. Podríem convenir el següent: qui s’oposa al poder establert, a les elits econòmiques i polítiques dominants en cada moment històric, està a l’esquerra. Aquesta afirmació pot suscitar, és evident, múltiples objeccions. Hi ha una clàssica: un règim comunista ¿és de dretes o d’esquerres? En fi, no entraré de moment en aquesta qüestió. Em centraré en les recents declaracions del papa: Nunca he sido de derechas. Ja han sorgit veus que fan la següent advertència: que el papa no siga de dretes no significa que siga d’esquerres. I es porta a col·lació la cita bíblica (Joan 18, 36): «El meu regne no és d’aquest món.»  Ara bé, qui afirma això passa per alt un matís important: Bergoglio ha subratllat que no és de dretes, en comptes de dir qualsevol tòpic de l’estil «l’Església no és de dretes ni d’esquerres». Per tant, sembla voler emfatitzar que sempre ha militat a l’altre bàndol. Independentment de la veracitat de tal asserció —en tota proclamació d’adscripció ideològica sempre hi ha un component subjectiu—, és evident que el papa actual mostra símptomes de ser un home d’esquerres. Des que ha arribat a la cadira de Pere, s’ha dedicat a enderrocar alguns dels signes del poder eclesial.

El poder necessita mostrar-se a través de signes. La magnificència, l’opulència, l’oripell, les formes majestuoses, el manteniment de la distància amb els subordinats, l’exigència de respecte i vassallatge, i els rituals barrocs són signes de poder. L’Església té, des de fa temps, un enorme poder, temporal i espiritual. Una de les primeres tasques mampreses pel nou pontífex ha estat el desmuntatge de molts dels signes d’aqueix poder: eliminació de distàncies amb els fidels, supressió de l’oripell, les vestimentes i els vehicles ostentosos... Aquesta tasca ha desfermat la reacció irada d’alguns portaveus de la dreta i ha creat un gran malestar al si de la cúria vaticana. Hom sol subratllar les declaracions polèmiques del papa, però es parla menys de les seues escomeses al luxe vaticà. En realitat, el papa està tornant als orígens del cristianisme. Jesús de Natzaret vestia humilment i s’ajuntava amb pidolaires, malalts, xiquets, dones... José Antonio Pagola, autor de Jesús, aproximación histórica, ha ressaltat el compromís de Crist amb els sectors més marginats de la societat del seu temps, i la vindicació d’un regne on aqueixos sectors tingueren cabuda. En aquest sentit, Crist era un perillós revolucionari.

El papa Francesc ha manifestat clarament que les dones haurien de tenir un rol més important al si de la institució eclesial. Ara bé, també ha dit que el seu accés al sacerdoci està tancat. En fi, els gestos i les paraules del nou pontífex, la seua senzillesa, el seu menyspreu a la parafernàlia vaticana estan molt bé. Però falta la prova del nou, per a comprovar la seua sinceritat: un enfocament radicalment distint del paper de les dones a l’Església. Això demostraria que té una voluntat sincera de canviar l’status quo actual. Si no arriben canvis reals en aquest i altres assumptes, haurem sentit molta xerrameca buida, però de forment, ni un gra.